ELS HOSTES DEL CONVENT.

A les gentils concurrents als concerts de l'A. de M. de C.

Permeteu-me, admirades amigues, que us destorbi un moment per a explicar-vos una vella història. Però, abans que tot, he d'expressar-vos la meva gratitud. Sempre m'ha plagut la música en plena naturalesa, i, en assistir als concerts que vosaltres agenceu, retrobo, a més de la música, el murmuri de les fulles, el gorgolament de les aigües i el xiu-xiu del ventet.

Amb les vostres converses tendres, amb les vostres confidències a cau d'orella, difumeu una mica la música, li lleveu cruesa. La vostra col·laboració al plaer de les nostres oïdes, és tan deliberada i conscient, que tot seguit que s'acaba una de les peces del concert, calleu, en part, perquè ja no se us acut res, i en part, perquè compreneu que el parloteig aleshores ja sería inútil.

* * *

Una vegada hi havia un convent de gran santedat. Els frares hi duien vida austeríssima. Molta de gent devota hi anava de tota la rodalia, i àdhuc de terres llunyanes, amb delmes, primícies, presentalles i almoines. Una petita colla de caps calents de la contrada, amants d'una certa simplificació que els permetés de viure sense treballar, acordaren beneficiar-se d'aquella bella anomenada del convent, i no van trigar a descobrir una cova, al fons d'una vall, que reunia les condicions d'esbarjosa, ombrívola i impressionant, per la qual cosa hom podia utilitzar-la com a recer de lladres. I organitzaren una mena de cos de burots, que cobrava el seu tant per cent de tots els béns materials que hom duia fervorosament a la casa de Déu. Aquests lladres, més aviat sapastres i galifardeus que no pas homeiers i heretges, tractaven els romeus amb cortesia, i no els atrotinaven mica sinó en cas d'insòlita i incivil resistència. Ben pescuts, els lladres, irradiant aquella satisfacció natural que fa traspuar el gaudi d'una renda segura, van anar tirant admirablement qui-sap-lo temps. Però en aquest món no hi ha cosa segura, i cada ofici té el seu risc. La cova on mataven el temps jugant a cartes, era, així com he dit, al fons d'una vall; i va arribar a escaure's, una tardor, que plogués vehementíssimament per espai d'uns quants dies. L'aiguat féu un terrible mullader, i la cova en fou inundada. Altrament, els xaragalls que, precipitant-se per tot arreu, desfeien els camins, els impediren de proveir-se de queviures. S'adreçaren, doncs, els lladres amb aquella naturalitat abusiva dels cors primitius, al convent, que era l'estatge més pròxim i l'únic que per la seva capacitat podia donar acolliment a tota la trepa, i no cal dir que els frares humilíssims no els el negaren. Feren, fins i tot, el millor que pogueren per a obsequiar aquells desvalguts; i els minyonassos cepats de la cova, tot just s'hagueren recargolat els parracs del vestit per a escorre'n l'aigua, començaren de saquejar el rebost i el celler, rient-se de la pluja que gorgolava a les canals i dels núvols que seguien dant-la per amor de Déu.

L'hospitalitat, però, hagué d'ésser de més durada del que hom preveia. Plovia viciosament, sense conhort; les terres es convertien en bassals rogencs. La terrible humitat obrava com un aperitiu per als estómacs dels pobres desnonats de la cova, i ells, amb estupendes embranzides, arrabassaven i engolien tota llei de menges i de vins; en allò hi trobaven un cert conhort, i l'oblit momentani de llur trista situació de reclosos per força.

Però, al capdavall, el reboster del convent no tingué altre remei que anar a trobar el Prior i parlar-li del perill que comportava per a la subsistènçia de tots plegats aquell sanfoniment pertinaç dels hostes; el convent, incomunicat, no podria resistir per gaire més estona aquella violenta allau de golafreria; aviat la santa casa, que sempre fou estalviadora, estaria més buida i freturosa que un badall de gentilhome espanyol.

El prior va compendre que era arribada l'hora d'un gran determini. Féu, dones, venir els lladres a la seva presència; i va dir-los, amb cristiana sinceritat, el com i el què d'una situació tan aflictiva, però els lladres no entenien pas certes elegants frases llatines amb les quals el docte prior al·ludia a l'inajornable problema, ni els eufemismes graciosos amb els quals procurava de palesar una resolució enèrgica, baldament cortés en l'expressió. Fins i tot, un dels lladres començà de mostrar en el rostre els efectes incipients d'un son benigne. El prior, aleshores, es revestí d'empenta gràfica i popular, i dant un tust vigorós a la seva taula, va proferir aquesta sentència:

-Si això dura gaire, acabarem morint-nos de fam tots plegats! Amb això, germans, no hi ha més cera que la que crema: o tots frares o tots lladres!-

* * *

Això us vinc a dir jo, admirades amigues. Als concerts hi anem alguns a sentir música i d'altres hi van a festejar. Ambdues coses són finíssimes moixaines de l'esperit. Però en el concert vinent, al qual assistirem de bell nou -vosaltres amb els vostres capets volubles, i ulls que alternativament intimiden els jovençans i els prometen delícies, i boquetes atrafegades, i jo amb la meva maturitat melangiosa i encara indefensa-, o bé vosaltres escoltareu la música, o bé jo, a la meva edat, i amb algun cabell blanc (prematur), no tindré més remei que festejar.