LA VETLLADA ARTÍSTICA.

Quan una dona vol una cosa, fins Déu la vol. Sobretot si la dona és com la senyora Tereseta. La senyora Tereseta té cinquanta anys, i ja n'ha passats quinze de viduesa: un hom comprèn que el seu marit, per esborrat que fos, hi resultés incompatible. Es una dona decidida. Qualsevol incident de la vida l'engega cap a un determini, amb una celeritat insuperada pels moderns howitzers. Una persona que tot just li hagin presentat, pot gallejar, la inexperta, de qualsevol convicció o tarannà; però al cap de cinc minuts el seu coll mústic ja haurà pres el séc atuït de la condescendència. La senyora Tereseta, amb els seus ulls negres, d'espesses celles, amb el seu nas borbònic i un cert arrufament d'aquest nas que és de mal averany, amb la seva boca sornaguera, amb el seu rebuf senzill i definitiu, -clàssic, com si diguéssim, - sembra el pànic entre els cobradors de tramvies, els cobradors de les cadires a les esglésies, les cuineres que ella té, l'una darrera l'altra, sota peu, els dependents de comerç i els badocs que, quan ella té pressa, s'ensopeguen a mirar, compactes, un lloro escapat que ha anat a raure al cim d'un arbre.

Una prova: -però que tanca de cop- del geni amatent de la senyora Tereseta: en vint-i-quatre hores organitzà una vetllada artística a casa seva. El motiu d'aquest esdeveniment insòlit, ningú no va tenir la gosadia d'arrencar-l'hi. El fet és que manà traginar per dos camàlics, del tercer pis al seu, que es un entresol, un piano davant del qual una noia anèmica solia evaporar-se de dia en dia, com si volgués quedar reduïda a uns dits de procedència insegura i que percudissin com a hipnotitzats. La senyora Tereseta va comprar unes quantes flors amb molt de verd; va comprar pastes i un xerès no pas anomenat així per antonomàsia: va fregar poms i anelles; va posar a la sala una cadira de braços del seu dormitori i dos balancins de la galeria tapada; va remetre's, amb recomanacións especials, a la pentinadora. I, mentrestant, en tot aquell temps de matí que s'escola des que les criades piquen les catifes als balcons fins que una olor de sofregit puja de la porteria per l'ull de l'escala, no cessava de rumiar:

-A quines persones ben avesades a perdre la nit convidaré?- Aquest era el punt més difícil, perquè la senyora Tereseta no coneixia sinó gent com cal, d'aquella que posa a taula sota, cavall i rei, i fan la bugada amb cendra i llorer, i tenen com a entusiasta i alegroia divisa allò de a la taula i al llit al primer crit. Tanmateix, però, quan la pentinadora li va haver conjuminat les seves ondes -aplanades i encastades- la senyora Tereseta aconseguí d'adreçar una dotzena de targetes a concos més o menys coneguts com a calaveres i freqüentadors de cafès, unes noies catalanistes que tot sovint anaven a veure projeccions al Centre Excursionista, un senyor molt nerviós que només podia dormir en els tramvies i de dia, i es passava les nits en blanc, i una parenta pobra, a mans de la qual anaven a parar enagos sargits i estres de cuina abonyegats, i que no tenia més remei que fer de persona manada.

I l'artista? Aquest rai. Va ésser un baríton carregat de criatures, que vivia de «bolos» i de funerals d'upa; la senyora Tereseta el va contractar, senzillament, per vint-i-cinc pessetes i els drets d'endur-se'n les pastes sobreres per a la família; però amb la condició de cantar fins que ella digués prou. Va encarregar-li a ell mateix que es portés pianista, i que procurés, sobretot, que l'acompanyant no fos una ànima freda, sinó que tustés enèrgicament les tecles, perquè algunes de les persones de les que havien d'assistir a la vetllada -va dir la senyora Tereseta- reunien les dues curioses peculiaritats d'ésser una mica sordes i dalir-se pels acompanyaments. -I vostè, no les planyi, tampoc, les seves facultats. Canti com en un teatre espaiós o com en un funeral dels grassos.- El baríton, que era entusiasta de Puccini, pensà amb amarguesa: -Influències del wagnerisme!- Però la senyora Tereseta era més ignorant de Wagner que l'infant, innocent de tot, que duu els primers bolquers.

* * *

Poques metzines no maten. Però aquella vetllada va arribar a ésser un abús. Ja eren dos quarts de dues, i el salonet de la senyora Tereseta presentava tots els aspectes de la desolació. El baríton cantava amb posat i gestos de sonàmbul; havia interpretat Puccini, Meyerbeer, l'havanera del Pon-pon, El pobre Terrisser i un Dies irae, tot rigorosament bisat, a instàncies de la senyora Tereseta, més entusiasmada com més anava, a diferència dels seus invitats. Una de les noies, en sentir el Dies irae havia tingut un atac d'histerisme i havia calgut dipositar-la, a pes de braços, al llit de la senyora Tereseta; el senyor nerviós havia agafat un tic; engegava violentment cap endavant el dit índex de la mà dreta, i després, amb un moviment cap a la dreta de tot el braç, feia com si volgués caçar amb la mà aquell índex que, no cal dir-ho, havia desaparegut un segon abans. Els concos, palesament cremats, s'havien arraïmat en un recó, fumant a la desesperada, contant històries verdes.

La senyora Tereseta, amb els badius ben oberts, inhalava joia. Sembla inversemblant, però el fet és que ella trobava que aquella vetllada era un èxit. Cal reconèixer que mai s'havia trobat en cap festa d'aquella mena i que, per tant, podia tenir una idea arbitrària de la veritable essència d'un gaudi artístico-social.

El pianista, un home de cara congestionada, bovina, de tant en tant girava els ulls, ja sense dissimulació, per a veure si els invitats s'aclarien. El baríton va atacar les primeres notes d'una barcarola napolitana, però la seva veu, a estones, gairebé es perdia entre el xivarri de les històries verdes i els crits de la histèrica a la pròxima alcova.

Acabada la cançó, quan la senyora Tereseta, que l'havia escoltada amb orgullós embadaliment, demanà, fent-li costat la parenta pobra, que fes bisada, el baríton s'escurà una mica el coll, i vinclant-se cap a l'oïda de la senyora Tereseta, va reparar:

-Vol dir, senyora, que fent-ho durar tant no molestarem els veïns?-

Els ulls de la senyora Tereseta guspirejaren. Era d'ira? Era d'una alegria infernal? O potser de totes dues coses a l'ensems?

-Sàpiga que els canalles- murmurà, lliurant el seu secret, -ahir van emmetzinar-me el gos.-