EL DIPLOMÀTIC.

En Tinet troba una quietud per tota la casa! En aquella quietud hi sent més bé que mai la flaire de les cortines de cretona que hi ha al rebedor, i la del cantell d'un llibre gruixut que reposa, amb les seves visions inútils i convencionals de la Turquia d'abans de la Guerra de Crimea, damunt una tauleta. D'altra banda, la llum és excessiva. El celobert és tot ple d'un ressol que fa fer una ganyota als ulls. Com és que hi ha aquella quietud? A casa d'En Tinet ningú no fa la migdiada, però el fet és que, havent dinat, el seu pare desapareix, la seva àvia desapareix, les seves ties desapareixen, les criades no hi són. O, més ben dit, són a la casa, però és com si en llur vida hi haguessin estat.

La casa queda sense control. Queda en poder d'en Tinet. I en Tinet encara no ha complert els quatre anys. Ell és dolcíssim. Diferentment d'altres nois que només fan que la seva santa voluntat, i encara piquen de peus, en Tinet és alhora autocràtic i sedós.

La seva mare finà poc després d'haver-lo conegut, petita cosa vermella, calba i desesperada; i en Tinet ha estat sempre tan amanyagat -qui gosaria contradir-lo, si no té mare?- que la seva veu es bressa en unes insinuacions cadencioses: polpa graciosa i perfumada que amaga un pinyol irreductible. En el moment precís de la malifeta és quan els seus ulls intensifiquen llur encís celestial. L'àvia i les ties, que creuen més en sos ulls que no pas en ses fetes, sostenen que en Tinet no és pas entremaliat, i que les seves entremaliadures no són sinó involuntàries ensopegades d'una innocència que encara no ha arribat a conquerir la noció de la pulcritud i aquell matís de la propietat, molt més complex que no pas el de la propietat d'un hom: la propietat dels altres. Però fins i tot quan en Tinet s'ha lliurat a una aventura que, contra totes les teories, posa nerviosa a l'àvia o a una tia, en Tinet esvaeix de seguida tot estat de tensió. Diu una cosa enginyosa, fa una vaga protesta geient el cap damunt la falda de la potència enemiga, o es dedica a l'indigne chantage de dar entenent que no es troba gaire bé. Té una falsa manera d'esllanguir-se, que és, simplement, mengívola.

Contra l'enlluernament del ressol, dèu ésser un bon remei l'ombra venerable i fresca de la sala. Però la sala, que és un camp gairebé inexplorat per en Tinet, sempre està tancada. És una llàstima perquè dèu haver-hi, si en Tinet no recorda malament, belles coses brillants que qui sap què tenen a dins. En Tinet s'acosta a la porta de la sala. És clar que la trobarà tancada, però la proximitat serà a l'ensems un baume i un irrenunciable esperó per la seva recança. En Tinet toca la porta, i la porta cedeix!

Que coses que hi ha dins una casa! I quina gent tan diferent que hi va, a una casa!

En Tinet, que és demòcrata, és més amic del carboner que duu carbó i escarbats, de la dona que dos dies per setmana porta ous de Mollet, que no pas de les amigues enfaristolades de les seves tietes, que el maseguen i li enfonsen el nas a la galta. La sala és el lloc exclusiu de les amigues de les tietes: les tietes, soles, no hi entren mai. Deuen tenir-ho prohibit, com en Tinet. La sala és una cosa trista. Hi ha retrats grans i retrats petits. Els petits són alegres com a ninots, però els grans, a en Tinet, li fan una mica de basarda. Després hi ha recons abolutament foscos, i pengerelles darrera les quals pot amagar-se un gos o un municipal. En Tinet està a punt d'anar-se'n, temorenc. Però en el moment de girar cua descobreix un gerro de Sévres. És un gerro gran, però bonic. Cosa preada, triomfa damunt un mocador de seda vell, florejat, i una columneta. En Tinet voldria tocar aquell gerro.

Els ulls, per si sols, mai no li han dat un comeixement perfecte de les coses. Però ell no hi arribaria pas, al gerro. Aleshores se li acut una mena de procediment persuasiu. Aquest procediment consisteix a fer oscil·lar la columna, fins que el gerro es decideixi a fer-se abastable. En Tinet agafa la columna amb les dues mans…

Quan el monument és a terra, fet a miques, en Tinet s'adona que el gerro era una mena de frau. Les figures de fora només eren que pintades, i l'interior era buit, sense cap picarol. Però en Tinet té la intuïció que, tanmateix, la seva família considerarà aquella pèrdua com una catàstrofe. I com que en Tinet desitja evitar-se empipaments, medita una versió inofensiva del desastre. I, per pensar millor, es fica el dit a la boca, instintivament.

* * *

En Tinet ha descobert, a l'últim, la seva àvia. L'àvia era asseguda a la galeria, en un balancí, darrera un llençol eixamorat, estès de cap a cap d'una corda. Ell treu la testa per sota el llençol.

-Tinet! Mira quina rosa s'ha obert! -

Però ell no gira ets ulls. Els baixa.

-Què tens, Tinet? Què vols?

-Voldria dir una cosa.

-Digues, fill meu.

-El gerro de la sala…

-Reina Santíssima!- fa l'àvia. Tota ella es redreça. Sos ulls grisos, nerviosos, descompten alguna calamitat. Sos braços s'aixequen amb l'esma -tardana!- de conjurar un perill. Un parrac de cabells blancs, que s'ha desfermat amb el surt, li cau gairebé fins al nas.

-Digues, digues, què has fet. Gracieta, Quima! veniu.

Allò és massa. En Tinet creu, sincerament, que no n'hi ha per tant. Així és que, fastiguejat, se'n va a veure la rosa. I, tot seguit, un borinot el fascina.

-Però, digues d'una vegada. Què hi has fet amb el gerro? Què deies?

En Tinet, que la veu vermella, sincerament desesperada, sent per ella una veritable compassió. Té una mirada d'home de món:

-No res, baba… que el gerro de la sala… es fa vell! -