LA FRESCORETA.
Reading edition
Heu's aquí la frescoreta. Les pluges han rentat polidament el cel, que sembla més pregon; la llum del sol ara és finament argentada. Les acàcies, la copa de les quals encara és verda, comencen però, de mostrar en llur tofa algunes fulles seques, llàgrimes d'un or molt dolç. Hem anat a parlar sobre aquest tema sensacional: la primera exquisida esgarrifança, amb alguns coneguts, per deure periodístic, i ens plau de traspassar llurs dites als nostres amables lectors:
Parer d'una casada jove
-…?
-És el temps més deliciós de l'any: el de comprar-se pells. Les pells vesteixen. Són l'única cosa que vesteix, fora l'escot. A més, enguany, la moda de les pells és tan perfecta, que podrem fer accionats i posats meravellosos amb cos, braços i flancs. Quan ve la primavera, poden donar-se les pells per una almosta de diamants, però quan ve la frescoreta, poden donar-se tots els diamants per una gran pengerella peluda, damunt la qual les espatlles, el coll, la faç, s'inunden divinament del tint rosa de la felicitat. -
D'un col·legial
-…?
-Ara, a tornar a estudi! Anar en rengle, explicant mentides boniques de l'estiu, als altres nois; veient les botigues totes plenes de coses noves, i portant uns llibres nous, que encara fan una olor tota crua. Menjarem castanyes, i, petant la guardiola, comprarem un ganivetet per fer tallades al pupitre de la classe nova. -
D'un vell
-…?
-Mor molta de gent. S'ha d'anar molt amb compte. Però, vaja, ara és el temps que la gent no trigarà a venir amb mi, a reconèixer que pendre el sol és una cosa agradosa. I és que, ho tinc reparat, en aquest trist Barcelona, cada any hi fa més fred. -
D'un pollanc
-…?
-Vaig quedant-me calb; però ningú pot negar-me que continuo tan ben plantat com sempre. La frescoreta m'inspira idees ascètiques, en les quals sóc més sincer que no pas el xiprer, perquè jo em despullo de tot abillament i de tota murmuració. A més, ara que hi ha aquests nuvolets prims i llargs, moltes vegades puc fer-hi una creu perfecta, en reflectir-me damunt l'aiguadís que tinc a mos peus. -
D'uns rovellons
-…?
-Per ara no ens podem queixar d'aquest temps. Descolgats de la molsa, al so d'una riallada, hem estat precipitats dins una cistella; hem baixat precipitadament, per dreceres, d'una muntanya moradenca. Hem perdut d'obir els pins, per on salta l'esquirol. Ens han tapat amb un drap blanc. Hem passat temps, temps, i finalment, després de molts xiulets, i olor de fum i bolves de carbó que ens ofenien, sembla que hem arribat a algun indret: una dona frescassa ens traginava; un home tot pelut amb una gorra del Govern ha alçat el drap blanc. Ens han deixat passar. Hem arribat a una casa. La dona frescassa ha exclamat: -Rovellons, rovellons!- Ens ha mostrat, rogencs, terrosos i encara embrinats de molsa, a un manyà, a un carter, a un forner i a una portera. Hem tingut un èxit extraordinari. Després ens han pujat escales amunt. La dona frescassa ens ha deixat en una bella cambra amb rajoles de València, aigüera i escudeller.Ens ha anat posant damunt unes rajoletes totes vermelles. Més enllà ha deixat créixems i pinyes, que també havia portat. Però dels créixems i les pinyes sembla que a ciutat no se'n fa pas gaire cabal. Després la dona frescassa ens ha rentat: la impressió és una mica sobtada, però hem quedat com una patena. Ara, aquesta dona extraordinària, agafa un ganivet tot ample. Quan anava a servirse'n, no sabem contra quin invisible enemic, han entrat uns nens que semblen fills de la dona frescassa, i s'han posat a cridar: -Rovellons, rovellons!- I el més petit, ha fet: -Mare, deixeu-me'n guardar un per al pessebre!-
D'unes boles de naftalina
-…?
-Sabem la sort que ens espera. Púdiques verges, ens hem passat primavera i estiu, època dels esclats i les expansions felices, amagades en el mateix si de les llanes i espesses draperies, tancades amb pany i clau. La nostra virtut ha preservat el parament de casa i els vestits de l'any passat de corrupció i de traus fatídics. I ara, en el temps de la frescoreta, els armaris són badats, les peces de roba desplegades: caiem en terra, sota una claror viva que ens ofusca, i el peu groller de la cuinera ens esclafa. I els cortinatges abundosos, els abrics confortables, els còmics pantalons i les elegants armilles fantasia, tot penjarà a la barana per tal que s'esvaeixi el nostre aroma; car el nostre dolç aroma de pies recluses ofèn la grolleria dels mundans, com si es tractés de la campaneta esquerdada d'un conventet o una antífona cantada amb veu de nas.-