LA COMPENSACIÓ.

En Lluïset, encaparrat -quan en Lluïset n'estava, feia una mirada desesperadament inexpressiva- seia a la cadira de braços del despatx, entreveient la Rambla sota una boira fina d'octubre entre la qual esllanegaven llur claror els arcs voltaics. La Rambla havia estat la riera barcelonina, amb aiguatges bruts, amb farda: ara seguia essent la riera de la gent de Barcelona. De tota la gent tèrbola, dubtosa, les escorrialles del tedi i del vici, ex-cuineres de Carcassona posades a folles fembres, còmics bolejadors i encara dels que «van per les roques», hòrrids petits bohemis que escriuen coses demoledores en castellà i acaben dirigint revistes cinematogràfiques, senyorets arrossinats que cobren a l'Ajuntament nòmina d'escombriaires honoraris, jugadors espectrals de cafetí, hereuets embotornats de Sabadell que vénen a algun music-hall amb bolet gris blau i bufanda verda, pintades noietes de catorze anys amb les ales cremades a l'edat dels reconstituents… En Lluïset se sentia ple d'una reacció moral, i maleïa la Rambla.

El seu encaparrament era curiós. Estava convençut que ell havia pecat per innocència. Estava convençut que el seu delicte - diguem-ne delicte- era d'excessiva candor, era una ensopegada que delatava al novici inexpert i badoc. Acreditava tot un passat de virtuts, o almenys de greus abstencions, que era llàstima que ara resultessin tan mal premiades i fins i tot, en certa manera, posades en ridícul. Trobar una noia, a l'atzar, un dia de pluja, acompanyar-la, amb una alegria fictícia que ben mirat no és altra cosa que la desesperació final d'un tedi, suposar-la lleugera i trobar-se amb el tedi nou d'ésser ella noia de bé, i ensopir-se extraordinàriament en la indecisió de si una noia virtuosa és més virtuosa que noia o és més noia que virtuosa, pujar una escaleta fosca, ensopegar, fer-se un verdanc, arribar a un piset que feia olor de resclosit i on la tia no hi era, enfurismar-se, sentir plors una hora seguida, i en acabat trobar-vos que sembla que us heu inventat una criatura, francament, ja és massa, sobretot tenint en compte que el papà és tacany, la mamà devota, els amics burletes i el sou de meritori insuficient per a distribuir-lo entre el sastre i el sabater.

En Lluïset es formulava el terrible dilema: ella, o serà sentimental o positivista. Si és sentimental em voldrà lligar, hi haurà abraçades, lletres urgents, cites tràgiques, amenaces de suïcidi; si és positivista, el «chantage», els paranys, l'afront, els tribunals, si molt convé. Totes dues alternatives esparveraven en Lluïset. Imaginava solucions absurdes i reconegudament impossibles: fugir a París, posar-se barba postissa i ulleres. I allí estava, pres d'un remolí de follies, amb l'ànima garfida, esperant el seu pare, al qual no tenia més remei que explicar-ho tot, treballant-lo per a una comprensió racional de la feta i per a una generositat única que minvés una mica les proporcions aterradores de la catàstrofe.

* * *

Son pare va escoltar-lo amb un silenci absolut i impressionant. Després va dir-li:

-Noi, ja saps que jo sóc republicà de tota la vida, i lliberal. Si vols fer bestieses jo no hi tinc res que veure. Però si tu ets lliure, jo no puc ser responsable. I a més, que és escandalós explicar aquestes coses a la família. Ja saps que cosa que dic, cosa que no es torç: MAI MÉS no vull sentir a parlar dels incidents de la teva vida privada, amb la sola excepció del dia que, cansat de fer el ximple, m'encomanis la petició de mà d'una noia que tingui un dot respectable. Ara com ara, la sola cosa que puc fer per a tu és donar-te la integritat del teu peculi, i tu me'n firmaràs un paperet. Són 1.237'48 pessetes, això és, el donatiu de la teva padrina per la teva primera comunió, import de vendes de la teva roba usada, les cinquanta pessetes que vas treure a la rifa, i els interessos de tot plegat…-

* * *

La mare, després d'una horrible escena patètica, va asserenar-se sobtadament.

-Té, fill meu, -va dir-li,- aquí tens cent cinquanta pessetes estalviades amb penes i treballs, perquè ja saps que ton pare és del puny estret. Trenca amb aquesta donota, encara que te les hi hagis de gastar totes. Amenaça-la tu a ella: amenaça-la amb la policia. Aquestes barjaules sempre tenen set o vuit babaus, i els duen a vendre a tots plegats… No: no m'ho diguis que potser era una noia de bé: això és el truc de totes elles: és més vell que l'anar a peu. I això de la criatura també deu ésser una bòfia. I, en tot cas, qui sap de qui és. Et volen enganyar, et volen esprémer. Sobretot, no t'arrauleixis. I si convé, farem baixar el masover…

-…?

-Si: perquè en Ramon és un home com un brau, i, ja veuràs, totes aquestes mosses solen tenir el seu pinxo! -

* * *

La noieta -de quinze anys- havia hagut de fugir de la seva tia. Estava en una dispesa immunda de la Riera Baixa. Tenia una cambreta que dava, per una finestreta, a un celobert tot negre. Allí, a la sortida del treball, se n'havia tornat, a esperar en Lluïset. Estava cansada, cansada, blanca com el paper. Va tirarse al llit. A la cambra del costat, un home i una dona, embriagats, renegaven sordament, amb infectes sons guturals. Pujava pel celobert una olor obstinada de closca d'ou caiguda al foc. Ella pensava en el seu astre. Comprenia que ara no tindria més remei que anar rodolant. Comprenia que l'episodi del senyoret estava dat i beneït. Però d'entremig del seu fatalisme estupefacte, n'eixí de mica en mica, una mena de petit rondinament interior. S'avenia a tot abandó, a tot deseiximent, però, tanmateix, ja que la inèrcia de les coses li feia esperar una criatura, era just que ell se sacrifiqués una mica per ella. Anar tota sola pel món, desemparada i sense cap bé ni conhort, només amb una criatura al braç que l'escolaria i li faria passar les nits en blanc, era massa agre. Ella no demanaria pas, com d'altres noies que sabia, pisos bellament parats, abrics de pells, joies. Sabia que la seva boniquesa era una floreta ventissa, sabia que ella era massa tímida per agradar i tenia les mans fetes malbé pel seu ofici. Però tanmateix havia sofert per ell: terrors misterioses de la consciència, insults i cops i foragitament. Abans que ell se n'anés, doncs, -com ne tenia, és clar, el dret i el deure,- havia de dar-n'hi una mica mica del luxe, de la brillant sumptuositat de les amigues que poden anar al Liceu i passejar- se en carruatge descobert pel Passeig de Gràcia. Ésser esplèndid una sola vegada, a ell, que era senyoret, no li costaria gaire. I allò, per a ella, seria una mica d'escalf cordial, un bell record que l'acompanyés en les més sòrdides pelegrinacions, quelcom que encara la distrauria, amb un poc d'enlluernament, en les nits de fam, de malaltia o d'insomni.

* * *

Quan en Lluïset, doncs, després de preliminars glacials i distanciadors, seient al caire mateix de la cadira, i evitant tot contacte, amb el llit o amb la mà abandonada d'ella, li féu saber, a la claror de l'espelma, que ell, per pura generositat, ja que no n'hi havia obligació estricta, estava decidit a segellar l'adéu etern amb algun petit present, que fes veure que àdhuc, ben mirat, la planyia, ella es va sentir el cor oprès, gairebé no gosava parlar. I no l'oprimia la injusticia ni el rebuig, no, sinó l'orba, atribulada temença d'haver de renunciar a la fantàstica compensació somiada.

-Havia pensat…

-Digues, digues sense por.

-Si no fos massa demanar,- barbotejà ella -m'hauria fet tanta il·lusió que… És clar que deu ésser una cosa molt cara. Però tot ho hauria dat per ben pagat si haguessís pogut oferir-me… -

Aqui baixà la veu, i amb un somriure insignificant de cosa ferida, digué a cau d'orella d'aquell trist individu que enravenava el front, les celles, el nas, el llavi inferior:

-…un gramofon. -