L'ARTISTA D'UN SOL CUADRO.

N'Antoni Bauzà és un honrat betes-i-fils de la Ciutat de Mallorques. Van a la seva botiga velletes tot passant el rosari, i artistes exalçant el desenfrè de l'art. Els artistes hi van perquè N'Antoni Bauzà, a més a més de betes-i-fils, és pintor.

Un betes-i-fils que sigui pintor amb tots els ets i uts, és una cosa que no es veu cada dia. I és innegable que N'Antoni Bauzà és un pintor característic. Duu els cabells tan follívols com pugui portar-los un betes-i-fils, discuteix amb els seus confrares, va als dinars dels pintors, es posa la mà davant dels ulls per a limitar el paisatge, i en descriure un cap al tard a la costa brava, diu que a les penyes els morats van matant els roigs.

Em demanareu quina és la tasca pictòrica de N'Antoni Bauzà. Ja veureu, no podem ser-li exigents; En Bauzà, es passa els dies feiners a la botiga, i algun diumenge ha de sortir amb la dona. Per treballar li queda només dues o tres festes cada mes. De manera que N'Antoni Bauzà no podrà ésser mai un Rubens per la quantitat. La seva tasca serà més petita; però com a més lenta, més filtrada.

N'Antoni Bauzà, en rigor, no s'ha embrancat sinó en un sol assumpte, no ha pintat -més ben dit, no pinta- sinó un sol cuadro. El tema és senzill i grandiós: Un camp de blat.

Com li vingué, fa anys, a N'Antoni Bauzà, la idea de pintar un camp de blat? Molt senzill: la seva dona li portà, en dot, una caseta dels voltants de Manacor, i a la vora de la caseta hi ha un camp de blat. El blat se li va anar ficant ànima endins. Amb la mateixa lentitud que N'Antoni Bauzà abastava un rodet o un cabdell de cinta de color de malva, la seva ànima copsava l'emoció artística, la visió. N'Antoni Bauzà no era pas d'aquells que patapam, miren una model que badalla, se la imaginen una sirena o una abadessa, s'engresquen, empastifen una tela i la signen. Entre el blat i ell el diàleg va ésser lent. Van trigar a tenir completa consciència l'un de l'altre. A l'últim N'Antoni Bauzà va dir-se: -Hombre, a jo me pareix que el pintaré, an aquest blat. -

D'aleshores ençà que cada mes pren dues o tres festes el tren cap a Manacor, es posa davant del camp, i pinta. Pinta amb beatitud. El pintar és un sacerdoci, i aquest sacerdoci, exercit els dies de festa, encara té major solemnitat. Entre pinzellada i pinzellada, N'Antoni Bauzà somia, somia, i de vegades dorm. És que la seva mateixa solemnitat l'ha corprès.

De vegades algun d'aquests esperits malaltissos posseïts per l'angúnia moderna, li diu:

-Però i vostè, don Antoni, ja fa una mala fi de temps que té davant ets ulls sa mateixa tela. Frissau, homo, frissau! -

N'Antoni Bauzà eleva un sospir:

-Ah,- diu. -jo vos promet que si fos libre…! Si no fossin ses troques i es plissar volantes! Sap que n'hi passaria de gust cara a cara amb sa naturalesa per tot es temps que convendria! Però fiet, es negoci no té entranyes. No puc anar an es camp sinó una festa per altra. I llavô, sabeu què passa? Mai no trob es camp de blat així com l'havia deixat sa darrera vegada. No pot pensar com el me desfiguren! Ara el llauren, ara el sembren, ara és verd, ara és ros, ara el seguen, ara fan garberes. Me crega que em fan perdre ses oracions. Bon Jesús! per més que vagi an es camp faré poques feines mentres no el me deixin reposar! -