EL DENTISTA APASSIONAT.

Les persones madures, que a l'ombra dels quiets carrerons de Vilada del Puig observen amb melangia i pessimisme la decadència de les tradicions i la invasió de les demències modernistes, trobaven almenys un oasi a la plaça de Sant Ramon. Aqueix indret assolellat i tranquil conservava impol·lut el seu venerable ensopiment. Ni un anunci, a les parets grisenques, d'adobs quimics, o de la candidatura d'un diputat provincial. Ni un catau deshonest i sorollós, com és ara un cafè o un billar; cap botiga amb rètol, ni targes indicant els preus amb grosses xifres per a les pessetes, i gairebé invisibles afegitons de dissimulats traïdors 90 cts. Els dos únics locals consagrats al comerç -una graneria i el despatx on s'escolava l'existència d'un subjecte pigat que era a l'ensems representant de dues companyies d'assegurances, una fàbrica de sabons i una d'aparells per a trencats- semblaven d'aspecte furtiu i de clientela evanescent. Una font pacífica del temps de Carles III, dissimulada sota la molsa, presidia tertúlies d'ocells; i la pueril dolcesa de les campanes d'un convent de monges, les quals feien els millors brodats i les millors confitures de la contrada, completaven l'embadaliment d'aquell edem. Mai cap noia de les que vivien a la plaça no s'havia casat amb cap brillant tinent de la guarnició, o amb cap gosat viatjant de comerç; les que no van resignar-se a vestir Mares de Déu, generalment mesuraren, amb aquella regleta, la felicitat opaca d'algun parent calb i feixuc, o d'algun vidu de cara congestionada i patètica.

No cal dir la sensació que va çausar a Vilada del Puig la sobtosa arribada d'un jove ciutadà amb molt de cabell, secardí, afaitat, d'aspecte misteriós, amb armilla i corbata de tipus inconeguts a Vilada del Puig. El jove frondós es deia Florenci, era elegant i taciturn. Parlava en to subratllat, que semblava voler deixondir en la gent una basarda davant aquelles amargueses del seu cor, que, tanmateix, no revelava. Va comprar algunes coses, va llogar un principal, va posar-hi mobles de tres segles endarrera i teles de tres segles endavant, i encarregà a un pintor que li fes, en colors morada i taronja, un rètol per al seu balcó, que diria: Florenci Llordacs, dentista americà.

* * *

Van passar dos mesos sense que cap viladenc s'entafurés al despatx de l'incomprensible profanador de la plaça de Sant Ramon. No va trigar a saber-se que aquell dentista americà d'un luxe asiàtic era home de passions africanes. S'havia desterrat voluntàriament a Vilada per a colgar en l'oblit l'amor ferotge que li havia inspirat una noia pàl·lida i de negra cabellera torrencial. Per dissort, la noia susdita, després d'haver passat unes quantes setmanes a Caldetes, havia tornat amb la cara intensament bruna i els cabells rossos. Florenci va estar a punt de morir-ne: tan amarg fou el seu destarotament. -Ets una altra dona, va dir a aquella noia; -si ara em casés amb tu et seria infidel, és a dir, seria infidel a allò que havies estat.- I condemnà l'acudit suïcida de la seva ex-amada amb expressions punyidores en les quals demostrava tant d'anorreament com d'erudició: -Pèrfida com l'onada! Varies, ergo, no ets la veritat!

Florenci va passar el primer mes de la seva vida nova en el silenci i l'allunyament; llegia, dava tombs per bandes insòlites, i quan algú li adreçava la paraula a la barberia o a la sala de lectura del Casino Industrial i Agrícola, en la qual es jugava al dòmino, responia vagament, amb l'ànima remota i puntuant la frase amb un sospir que l'obligava a posar-se la mà damunt el cor.

Però al cap d'un mes… Va ésser una tarda. Una tarda d'aquelles dolces, enllaminidores. Florenci, darrera els vidres del seu balcó, contemplava les casasses de l'altre costat de la plaça. De sobte, aparegué en una de les finestres enreixades una noia blanca com la gardènia i de negra cabellera torrencial. Florenci va passar-se la mà pel front. Era un somni o una realitat, baldament fràgil? La ideal noia, filla del registrador de la propietat, feia puntes. Florenci va mirar-la de fit a fit - Puc ésser fidel a la meva amor antiga, essent-li infidel. O a la inversa… No sé el que em dic. Els meus polsos són una brasa…-

D'aleshores endavant, Florenci tornà a conèixer les alternatives de tornar-se pàl·lid i de tornarse vermell, les il·lusions puerils a base d'una nova corbata, les supersticions sentimentals: -Si demà s'obre aquest clavell del meu test, serà que ella m'estima… Si aquesta tarda no plou, vol dir que el registrador de la propietat em serà propici.- De mica en míca la confiança començà de fer son niu en el si de Florenci. Ell es passava les tardes mirant la noia, i ella, baldament dissimulés, no es movia del racó. Ni se'n mogué després d'haver fet ell el senyal dramàtic i comprometedor d'aviar-li un bes amb la punta dels dits, closos els ulls, de puntetes. (Cal dir, però, que la noia, que més aviat tirava per monja, era d'una extraordinària miopia.)

* * *

Florenci es colgava i es llevava molt tard. Tota la matinada la passava sospirant per ella.

Una vegada va somiar, fins i tot, que ell era a una prada molt bella, i que una fada li dava una marguerida, dient-li que hi trobaria el secret del seu amorós destí. Florenci es posà a desfullar-la, segons el torn conegut: -Sí, no, sí, no… -Però en aquell instant anà a trencar-li el son la cuinera, perquè hi havia un client que exigia immediates sol·licituds. Florenci, talment, va sentir, de l'alcova estant, esgarips d'alguna trista criatura a la qual un mal esperit garfia les genives. Florenci va aixecar-se molt displicent, com un autòmata. Veia la prada, i no pas el penjarobes ni el rentamans. Va eixir amb una sabata cordada i l'altra sense cordar, i amb una màniga de l'americana ben ficada, però amb l'altra pengívola -després d'inútils esforços- i agafada amb una mà fluctuant.

Al capdavall entrà al despatx. La víctima era no menys que el massís registrador de la propietat, notable per la seva filla i per una gran llúpia. Florenci no el coneixia personalment, ni tampoc l'hauria reconegut encara que li haguessin presentat el dia abans als salons del Casino Industrial i Agrícola. Florenci no pensava sinó en la marguerida de l'averany, i mentre el registrador li contava la història lamentable de les seves dolors agudíssimes, que començaren a mitja nit i que cap remei folk- lòric no havia aconseguit de minvar, Florenci, àdhuc agafant els seus instruments, la tovallola i la tintura de iode, somreia a la rossa fada del present merave1lós.

I al cap de poca estona, introduint un estre lluent i terrible a la boca -de primer confiada, després paralitzada d'esglai- del registrador de la propietat, la despoblava sistemàticament, tot murmurant, embadalit:

-Sí, no, sí, no… -