LA POR DE COMPROMETRE'S.

Les meves eixides per les valls pirenenques -i que n'he fet de camí sense més bagatge que un parell de mitjons (de primer els nets, després els usats) a la butxaca!- m'han permès de comprovar que la gent no s'hi caracteritza mai, cosa natural en gent que viu entaforada entre les penyes corrogudes pel gel, per un afany immoderat de dir les coses abans de pensar-les. La facilitat de la vida fa la paraula baldera: la retòrica ve dels panxuts. La gent esprimatxada, però de bella fibra; els que cullen l'ordi o el sègol a base de petar pedres; els homes de llavis minsos inventors de l'estalvi; la raça que quan va a trobar algú per quelcom realment important no diu el motiu de la visita sinó un cop pres el comiat i girada l'esquena; viu amarada de sospites, embolcallada de precaucions: escolten amb les orelles més dretes que no pas un conill, però saben mantenir una mirada més volgudament inexpressiva que no pas la d'un peix.

Però ningú no guanya els de Serrallobera, en totes les valls del Pireneu, com a refractaris a arriscar-se. Hi ha una llegenda segons la qual els fundadors de Serrallobera foren uns quants flastomadors medievals, sotmesos a la privació de llur llengua, segons el costum de l'època, del qual s'ha de reconèixer que tenia l'aventatge de tancar de cop. Però hom pot dir que els de Serrallobera uneixen a la inhibició oral de llurs possibles ancestres la malfiança que sol acompanyar la sordera, i el tacte untuós i ponderatiu de l'orb. Una reunió de serralloberins, difícilment pot arribar mai a ésser qualificada de sorollosa. Un de llurs hàbits consisteix en reduir les frases a una sola paraula, o, molt sovint, a un rondinament o bé un so onomatopeic. I aquella paraula la glopegen mentalment, per llarga estona, tant aquell que a l'últim es resol a dir-la com aquell altre que, amb prou meravella, la sent. Perquè els serralloberins, que quan alguna cosa els crida molt l'atenció, mig acluquen els ulls per a fixar-s'hi -d'incògnit, diríem -; ells, que quan se'ls escapa un corglassat somriure es ruboritzen, immediatament com a sorpresos en una orgia; ells, que quan els passa alguna gran calamitat es limiten a arronsar vagament només que una espatlla, en l'únic cas que expressen una sorpresa destriable, oberta, és quan senten que prop d'ells, hi parla un altre serralloberí. L'home més assenyalat i més serralloberí de tot Serrallobera és el Mutis, un conco que viu a tres hores del poble, enasprat en un quer de mala fesomia. El Mutis és l'home més caute, més retingut de tota la contrada: té un nas que sembla fet per garfir, un ulls que només deuen gosar il·luminar-se quan no hi ha ningú davant, uns llavis minsos, però enèrgics, que més aviat tenen tirada a una eina prensil que no pas a un instrument de confidència. Quan ell arriba a l'hostal on, a la claror tot just insinuada del llum de petroli que es perd entre el fum del tabac andorrà, es bescanvien somortes paraules distanciades -en la màxima expansió dels homes que beuen ollades de vi calent-, la salutació que li fan és de callar del tot. Ell ho entén que allò és un Déu us guard; i contesta urbanament a la seva manera, que consisteix em calar-se més endins la barretina.

Una vegada el Mutis era, immòbil com un estaquirot, en un hostal ben enllà del seu poble, a Escloselles del Girat. Jo m'estava bevent un got d'un vinet àcid, i només mirant el Mutis ja em reposava de tota la darrera campanya electoral. Feia tres hores que nevava; el gruix de la neu començava de fer respecte.

El meu company de viatge era en Vallcebre, un minyó que va estudiar un any per apotecari, a instàncies del seu pare, i després, aconsellat per una tia seva que li havia de fer una deixa, va encetar els estudis per a passar-se de mestre normal, però que al cap de dos anys i mig va descobrir la seva veritable i folla vocació, de la que no s'ha pogut desempallegar mai més, que és la de fotògraf artístic. En Vallcebre, com tots els artistes, és un exagerat, un cap-calent; aquells pobres infeliços es pensen que d'una llambregada arriben al capdavall de les coses; parlen amb aplom; estan segurs que amb una frase ho mapen tot. I és clar, aquesta gent són aquells mateixos que s'asseuen sempre damunt la cadira on hi ha un copalta, i quan volen riure's d'algú sempre resulta que han contat la seva facècia a un germà bessó de l'interessat. Però jo ja hi estic fet, a En Vallcebre, i, en el fons, és un bon subjecte que quan se'l coneix bé resulta inofensiu; fins de vegades us convida a pendre alguna cosa; a mi -és casualitat- m'ha convidat dos dies últims de mes, i que us convidin el dia que cobren és una cosa que fa alegria: us fa l'efecte que aquell dia tot se vessa.

En Vallcebre va dir-me, en aquell hostal: -No pots pensar-te si en són de recelosos, la gent d'Escloselles del Girat. Jo vaig venir-hi l'any passat a fotografiar un penyalot que s'assembla a En Maura, i t'asseguro que mai he conegut gent més evasiva i més partidària d'anar amb compte. És absolutament segur que se'n duen la palma entre aquella mena de gent que quan et miren sempre sembla que et mirin per una escletxa i que et fan gruar cada paraula com si l'haguessin de fer venir de l'altra part de món. Poc hi ha ningú que els passi la mà per la cara, en aquestes aficions, del pic d' Aneto al Canigó.

-Ei, mestre-, vaig dir-li jo, -no corris tant. Mira aquell hereu d'allà baix.- I vaig assenyalar-li el Mutis. -Vejam qui serà més expansiu, si ell, que no és pas d'aquí, o bé aquest altre pagès malcarat que seu al costat d'ell i he sentit a dir que és l'enterramorts, d'aquest poble. Anem a dir que fins ara no s'ha sentit la veu de l'un ni de l'altre. Vejam qui trencarà el glaç.

-Vols fer una juguesca?

-Calla, tabalot; no en faig mai de juguesques perquè si guanyes et fan passar amb raons i si perds et fan mala cara perquè no pagues. Calla i tingues paciència. Fem-nos cárrec que som dós pescadors de canya.

Continuava la nevada, que ja barrava decididament la porta. De sobte va començar d'espesseïr-se encara més. La blancor era exasperant. Un hom comprenia la tristesa ferèstega i exacerbada de l'udol dels llops. El blanc és molt bonic quan fa taquetes insignificants, com els ametllers florits i les papellonetes i totes aquelles coses que les noies que no saben de pintar pinten en els coixins. Però quan tot, tot, tot és blanc, i s'hi envícia, i cauen floquets i floquets, sense saber-se'n estar, el blanc és una cosa sinistre. Sentiu una commoció al ventrell com si us vinguessin ganes de plorar. En Vallcebre va començar de dar-se cops de punys als genolls: el fred l'atacava sempre per allà. Jo mateix comprenia que la meva cara devia fer aquell efecte de xuclada cap endins que causa el fred quan se us aferrissa. Va baixar l'hostaler, amb una cara de tres déus perquè ja no podrien venir els minyons que traginen coses de França per les bandes poc concorregudes, i que són els únics que li fan l'hivern una mica comportívol. Va mirar la finestra com si volgués anar a cops de puny amb algú de fora, i remugant una cosa tan curta com lletja, va tancar la porta d'una revolada. Aquella revolada va obrir la finestra que estava, sembla, sense fermar. Va entrar un remolí de borrallons i va empastifar tot el Mutis, que es va aixecar fent tentines, de borrallons que tenia als ulls, al nas, a les orelles, a per tot. Al capdavall, després d'un instant d'esverament, va fer un parell de ganyotes, de primer amb l'una galta i després amb l'altra i en acabat va anar al peu de l'escala a gratar-hi el vestit per a desenflocar-se'l.

L'enterramorts, que no havia rebut, perquè en aquell moment havia anat a cercar un braçat de llenya, el mirà amb una mirada que es resistia a dir si era plena de compassió o bé d'un divertiment secret. Però l'un o l'altre sentiment era poderós, perquè el fill genuí d'Escloselles del Girat, va determinar-se a insinuar amb un aire desprès, casual, un cop va haver arrufat el nas com demanant excusa:

-Neva, oi?

El Mutis el va mirar una mica. Després va callar. Després va mirar a la finestra com si li calgués assabentar-se'n. Després va acotar tristament el cap. Havia de contestar. S'havia de comprometre. Per últim, amb cara de bót, arrossegant les paraules, va respondre, de mala gana:

-A fora, sí.