ANTIGOR.

-Com hi riuràs, a casa de la tieta Engràcia,- féu ell, encesot, espandit. La seva cara era espandida, n'era el solitari de la seva corbata, i n'era el solitari del seu dit, n'era la flor del seu trau, n'era el mocador de la seva butxaca, n'eren les seves mans inelegants de nét de camàlics que havien fet fortuna. Ella, al contrari, es vinclava fina, gairebé precària; en el darrer toc de la seva toilette li mostrava la rossa nuca escollada, els bracets gràcils, el dors sempre ondulant, -sempre, en l'esgarrifança, en la insolència, en les postureries, en la meravella o en el simple parloteig enormement voluble. Ell pensava: -És una criatura deliciosa. M'he casat amb una criatura deliciosa. Els Caçadors, l'Eqüestre m'envegen.-

I tot amarant-se de la seva felicitat, va recordar, altra vegada, aquell dia que ell va declarar-se-li (ella havia suggerit de ballar tots dos, un pericon en vestit de bany, i eixint de l'aigua, a Caldetes); i gairebé es va enternir.

Va agafar-la per la-cintura, com si fos una ploma, i la va fer seure damunt sos genolls; ella tirà el cap enrera en un simulat espaume de petita apache; i després, reincorporant-se, fent veure que se sentia tafanera (en realitat no necessitava altra cosa que tornar a admirar les seves mitges perla), digué amb veu manyaga:

-I perquè hi riuré a casa la tia Engràcia?

-Ui! és una casa de l'antigor. La tia Engràcia fa olor de reumàtic, i la seva tertúlia també. Encara prenen xocolata amb marcelines. Com la faràs esgarrifar!

* * *

No tant, no tant de l'antigor, la casa de la tia Engràcia. Era, simplement, una casa Ferran VII: sòbria i tanmateix impressionant. La sala era tota de domàs vermell: hi havia gravats francesos emmarcats de negre, una escaparata amb una Mare de Déu dels Dolors i un gran gerro de marbre blanc, en un recó. L'escalforeta sòpita que difonia un gran braser barroc, posat al centre de la sala, dava una mica de rojor a la tia Engràcia, i als seus tertulians de cada dimecres, gent gairebé tota de colors opaques, com si habitualment visquessin desats en amagatalls. La tia Engràcia era una dona senzilla, amb qualitats quietes i segures de govern: mai no havia tingut cap tribull amb cap minyona. Serena i amatent, s'havia trobat, òrfena, amb el negoci de son pare al caire de la fallida, i al cap de dos anys havia pogut liquidar-lo en sorprenents condicions. Però ella s'hauria rigut de qui l'hagués tinguda per superior o igual als homes, perquè totes les coses que ella fos en capacitat de fer li semblaven elementals. I, a més, trobava una certa delícia en la saborosa modèstia d'ésser dona: de poder-se confessar més sovint que no pas els homes, en aquella reconada tan polida de Sant Felip Neri; de manegar roba blanca; de no tenir més element crític que el seny natural.

Els seus tertulians eren tots veïns de la mateixa casa: la senyora Rosa, que havia volgut ésser monja, i després es va casar, i el marit no li havia viscut sinó dos mesos; d'aleshores ençà havien passat trenta anys. El senyor Joncar, fabricant de gèneres de punt, faceciós, i que demanava l'assentiment dels altres amb un copet de colze; i la seva muller, eternament afligida de neuràlgies; i llur nebot, que estudiava a la Universitat, minyó dolç, però decididament interessant, d'una elegància nadiua, jugador seriós de tennis a casa d'uns amics seus de Sant Gervasi, i decidit, en guanyar el darrer sobresaliente de la carrera, a comprar-se una moto. Les germanes Vidiella, dues solterones boterudes, sempre juntes i creuant mirades plenes d'al·lusions misterioses; eren murmuradores benignes: l'una tenia el geni culinari i l'agulla li feia venir nervis; l'altra era una fada en tota mena de costures i brodadures, i la cuina no era per a ella. El senyor Torrecasana, músic retirat: una sordera bastant accentuada l'havia condemnat a l'oci, que ell distreia llegint les històries d'En Bofarull i d'En Balaguer.

La nova nebodeta de la senyora Engràcia -que havia de conquerir-la perquè la bona tia era propietària d'algunes agradables casetes,- prou s'havia imaginat l'estil de la casa on anaven, però, en pujar l'escala, de marbre fins al primer pis, plena d'una espessedat monacal de silenci, ja havia sentit una mica d'opressió, i, instintivament, s'havia tret el fermall de brillants i se l'havia posat una mica més amunt, amagant una mica més la perfumada gorja escarida. Amb la pressa, es va punxar, i, com quan era col·legiala, féu un nus al mocadoret subtil i s'apretà ben fort el capciró rosat del dit.

* * *

Però el que és ella no hi havia rigut gens, al cap d'una hora, a casa de la tia Engràcia. Tota aquella gent eren, sens dubte, uns infeliços; les dones duien vestits evidentment elaborats a casa mateix, per cosidores del temps de la picor; entre els homes només un, el Joncar jove, procurava dar correctament una estreta de mà. Era gent ridícula, d'aquella que surt a les comèdies de Romea, d'aquella que potser no existeix sinó perquè puguin guanyar-se vagament la vida mitja dotzena de dramaturgs casolans.

Però el fet és que la bona gent era en el seu lloc, amb tota l'espontaneïtat que permet l'hàbit d'un ambient i amb tot l'estímul de plaure que dóna la presència de persones estranyes i decoratives. La tia Engràcia va ésser dolça, maliciosa. La senyora Rosa va dir una breu paraula sentimental, sense exageració, que la va deixar dolçament nimbada. El senyor Joncar acollí una teoria encarcarada del jove marit sobre l'especulació dels francs, amb una petita anècdota espiritual que tingué un èxit evident i merescut. La senyora Joncar va alabar el vestit de la princeseta de Caldetes amb un comentari precís, dels que indiquen una tècnica segura (sembla que la seva mare havia estat modista!). Les germanes Vidiella van parlar d'una manera fina i senzilla de la boniquesa de Caldetes. El senyor Torrescasana, que resultava gran amic de pesqueres, contà coses agradables de cales perdudes, i costums dels peixos. El jove matrimoni anà restant cohibit a base dels encerts dels altres.

El jove matrimoni començà de sofrir una penosa sensació de rigidesa. No podien, en efecte, moure amb gràcia les mans. Les celles els feien una mica de mal. Provaven de dir coses gentils o entretingudes, i elles es convertien, en passar sos llavis, en vulgaritats que a ells mateixos els feien llàstima. Un hom és intel·ligent amb En Pere, estúpid amb En Pau, optimista amb En Joan, pessimista amb En Ramon. Plecs espiritua1s que un hom ha contret en el primer tracte amb ells, per qui sap quin atzar, duraran tota la vida, imposaran a un hom a una mena de múltiples fats psicològics irreductibles. El jove matrimoni no solament es dava compte del fracàs sinó que tenia el pressentiment somort d'haver de fracassar-hi tota la vida en aquell estatge arcàic, de gent insignificant. Aleshores vingué la provatura desesperada. El jove marit començà de perseguir amb sarcasmes, dins la conversa general, al senyor Torrescasana. La jove muller començà de jugar la seva brillant coqueteria contra el cor, possiblement tendre, del jove Joncar. De mica en mica tothom va anar callant, deixant les veus de marit i muller, cadascú en el seu cercle, absolutament soles. Soles, i amb una falsa brillantesa que revelava una certa extrema desesperació. A tots dos els feia l'efecte que parlaven d'esma, d'aquella manera que hom parla a les dues de la matinada de la segona nit que no es dorm.

Gairebé simultàniament, però, es clogué aquell exercici penós. Quan ell es creia d'haver arribat a una nota definitiva en son humorisme vulgaríssim de nyèbit d'automòbil, el senyor Joncar va dir:

-Dispensi: el senyor Torrescasana no l'ha sentit de res. Vostè està a la seva esquerra i ell només sent la persona que té a mà dreta.-

Ella havia deixat caure el seu mocador tan perfumat que semblava una estranya flor tropical masegada. Encara tenia el nus de quan s'havia guarit la punyida del ditet. El jove Joncar li collí, amb una seriosa promptitud.

-Ai, té un nus al mocador!- féu una de les senyoretes Vidiella.

-Potser- digué tot mirant de reüll a la tia Engràcia, evidentment aliada seva -potser és per a recordar-se que és casada.-