LA CADIRETA.

El cafè on ens trobem cada nit, de dotze a dos quarts d'una, és un cafè que d'aquí un any ja no existirà. Un banc japonès està en tractes, per a comprar tota la casa, amb l'amic Vaquerisses, puntal de la U. M. N., que més d'una vegada ha llogat els serveis del pinxo més íntim de la Cisqueta, una noia de L'Ametlla que, a base de ballar en una barracota del Paral·lel, ha abrandat una passió en el cor xaruc de D. Fermín de Zeballos y la Escalada, magistrat ponent en el plet que al volt de la dita casa mantenen D. Joan Riera i Causachs, d'una banda, i Jaume, Mateu i Serafí Causachs i Riera, de l'altra. A més, hi ha uns interessos d'uns menors, parcialment, garantits amb una hipoteca: però majors precisions ens durien massa lluny, i, sobretot, que ja ho sap tot Barcelona.

El fet és que el nostre cafè és un dels més quilotats, dels més patèticament Segon Imperi que hom pugui trobar a Barcelona. Nosaltres hem triat l'hora susdita per anar-hi, perquè aleshores està tot desert. Els secretaris municipals de pas en aquesta ciutat, i els matrimonis botiguers en ella domiciliats, se'n van a les deu perquè a l'endemà han de fer matines. Els de la penya taurina pleguen a les onze; quatre o cinc estudiants ho allarguen tot el que poden, perquè llurs despeses són inconfortables, però quan s'acosten les dotze ja es comencen de fer fonedissos. Quan fa una mitja hora que nosaltres hi som, comencen de venir algunes parelles del teatre: uns casats de poc, un senyor d'edat, que arrossega la cama, amb una donota, uns altres casats que es tracten amb molta de gentilesa, però que no es diuen gaires coses: és que no han tingut fills. També ve alguna mare amb tres noies: es veu que això de sortir a la nit li representa un sacrifici, però què s'hi farà si a l'abonament benèfic d'aquell dia hi va tota la colònia de Serdanyola!

Aquella nit, vam parlar del bolxevisme. Vam discutir si serà mai possible en un país mediterrani -amb turons, valls independents, terra tota repartida, ànima llargament romanitzada, culte espiritual dels termenals, sensació nadiua del bon endreç que representa un límit. Vam discutir si en el bolxevisme moscovita l'element bàrbar és la ideologia o la raça. Hi ha a la tertúlia un ateu i membre del Sometent que és l'adversari més aferrissat del bolxevisme. Ens va dir que el moviment formidable de tota la vera opinió europea contra la nova malura eslava -o potser semítica?- és un instint sa de la humanitat.

-Hmm- fa, gairebé no sentit, un dels més silenciosos tertulians. És un home de certa edat que no parla gaire, que escolta molt bé. Per la seva manera d'escoltar en cada cas, per la sola posició dels seus ulls, hom sembla que vegi com agafa el dissertant, amistosament, pel braç, o bé, curtament i definitivament, per l'orella.

L'ateu i somatenista s'enfurisma. Què vol dir aquell murmuri negatiu? Pot dubtar ningú de la llum del dia?

El virtuós del silenci es posa a parlar. És un home polit i tranquil. No havíem sabut mai les seves opinions fonamentals: sempre havia tingut la coqueteria de prear l'enginy de cada qual, deixant de banda el caràcter de la tesi. Però ara resulta que es deixa anar una mica.

-Un catòlic, per poca de fe i de sentit històric que tingui- diu -i jo confesso la meva passió per la història, no se'n trasbalsa de cap mena de canvi. El meu màxim interès són certes coses eternes, i les coses eternes satisfan la necessitat que té l'home d'una base permanent: quan un hom les porta a dins no necessita posar, com és ara l'ateu, una institució com la propietat en situació d'incorruptible i immortal. Tanmateix, fins des d'un punt de mira humà, l'Església ha anat tant d'Herodes a Pilat que és difícil que s'espanti de res. El Sant Pare va negociar amb Atila i pot negociar amb Lenin.

(Aquí l'ateu i somatenista va estar a punt d'interrompre. Vam compendre que, tot i ateu, anava a defensar el Sant Pare, al qual creia víctima d'un greuge. Però va poder més la seva curiositat de veure on aniria a raure aquella prèdica.)

-Vull dir amb tot això que jo em crec sense fanatismes davant tots aquests trencacolls de canvis i revolucions. Sóc de parer que es produeix un gradual millorament dels homes, a través de temps benignes o de catàstrofes, i crec que aquest millorament obeeix sobretot a què els homes, o molts d'homes, clamen en llur esperit, com Jesús va ensenyar: -Vinga a nosaltres el Vostre regne.- I aquell millorament no sabem d'on ve ni on va perquè estem governats pet forces transcendents o subconscients, més poderoses que no pas el nostre seny: i en cada època molts dels que el volen propagar el perjudiquen i molts dels que el volen combatre l'acceleren i arrodoneixen. Però els paradissos terrenals no han existit ni existiran mai més, d'ençà del fracàs de la primera provatura: i no crec que hagin estat paradissos terrenals ni el Dret Romà, que avui encara defensen el Sometent i la Guàrdia civil, ni el Comunisme, el qual no solament és arma de poder i de riquesa per a uns quants dèspotes, sinó il·lusió i esperança de gent que sofreix, i potser un instint -amb el nom equivocat- de coses inconegudes.

-Però la dictadura del proletariat…

-Sí, és una cosa monstruosa. Si el poder rus està en mans del proletariat, com creuen els nostres sindicalistes, és una cosa monstruosa. Si està en mans dels tècnics, com creia Xenius amb delícies, és una cosa monstruosa, i encara ho és més, perquè no pot haver-hi cosa més cruel que una tirania de mestres d'estudi. Però el poder d'Anglaterra, de França, dels Estats Units, ja no està en mans dels polítics, sinó de la plutocràcia. I això també és una cosa monstruosa. Perquè al parlamentarisme li ha passat igual que a l'aristocràcia: que arribada la seva decadència ha tractat de rejovenir-se amb un bany d'or. Incaute!

(Deixar fora de combat, d'aquesta manera, el parlamentarisme! A desgrat de tot jo encara el creuria susceptible de… Però jo també vaig callar.)

-Quan un gran polític sornaguer, un àvid multimilionari, un periodista ambiciós o un economista erudit combaten el bolxevisme, hi ha una tasca d'alguna estona a destriar els mòbils purs i impurs, les conviccions i els interessos, la sagacitat crítica i la incomprensió sonora. Però la positura de gairebé tots els altres adversaris, el pànic i l'escepticisme d'una multitud feixuga, no té sinó un motiu, que és simplicíssim, i és el motiu pel qual molta de gent de bé ha combatut, en el seu temps, i abans que existissin en llur país, el constitucionalisme, els ferrocarrils, etc. Us ho explicaré en un fet que va succeir de bo de bo.

Això va passar en una bella Seu, on un arquitecte genial es va empendre d'enderrocar el chor que, plantat al mig d'ella, la deixava sense dignitat i sense perspectiva. «Enderrocarem, deia l'arquitecte, aqueixa fortalesa aixecada pels canonges aristòcrates i rebels d'altre temps contra el bisbe, que romania isolat al presbiteri. Els canonges ja no semblaran senyors feudals, sinó que seuran als peus de llur bisbe fent-li acatament». Molta de gent va cridar en aquella ciutat contra l'arquitecte, en nom d'una tradició curta de vista, com deia el bisbe. Però el chor fou enderrocat. La Seu s'omplí de polseguera. I quan la polseguera s'hagué esvaït, va restar-hi un gran espai, una noble visió desempallegada. I una pobra velleta que anava a pregar a la Seu, tot portant-se la seva cadireta. Feia anys i panys que hi anava, i es posava prop del chor, i espandia la seva animeta innocent en la conversa amb Déu. Però quan, aquell dia, va veure el gran espai desempallegat, va tenir una mena de rodament de cap. -Ave Maria Puríssima,- va dir, tota esgarrifada. Se sentia com a òrfena, com a perduda. Descrivia semicercles amb la cadireta, girant-se i tombant-se. I al capdavall no pogué estar-se de dir-se a si mateixa, en veu alta i tot: -Déu meu, Déu meu, on posaré la meva cadireta? -