EL GELAT DE XOCOLATA.

La comtessa de Nobilfiore havia d'arribar a últims de juliol al castell dels Montrose, a Escòcia. El qual, com sap tota la vera «fashion» cosmopolita, torreja sobre un dolç paisatge ondulat, grisenc, amb fistons de brucs i de falgueres, travessat tot sovint per l'ànec fer. Una llum matisada per núvols argentats dóna finors de satí als verds de la terra i a les clarianes del cel.

No es pot demanar més gran contrast amb l'esclatant Riviera, on la comtessa de Nobilfiore té la seva vila, la Riviera del blau obsessionant, del vent empolsegat, dels jardins en graderia, de les palmeres cossades de roses. Lady Montrose es recorda de la Riviera i de la «villa» de la comtessa de Nobilfiore, gairebé amb un entelament de sos ulls tan clars. L'entelament és de recordar aquell extraordinari enlluernament, i la dolça i profundíssima felicitat animal de deixar-s'hi viure, sense pensar en res. (Aquell gran balandre on lluïen les flors, lluïa el cel entre les branques, lluïa la mateixa pols damunt les fulles!) I, talment, la comtessa de Nobilfiore és una delitosa amiga. La comtessa és mig piamontesa, mig lombarda: com a lombarda és alta i rossa, com a piamontesa té unes cames perfectes. És veritat que el seu ros actual no és ben bé del mateix matís que el de la seva joventut, però en canvi les seves cames semblen les mateixes dels seus primers anys de casada: la comtessa, a desgrat de sos cinquanta i… anys, balla el «shimmy» com ningú. Sobretot, lady Montrose admira en la seva amiga el posat de deessa. És de la mateixa raça -pensa- que les estàtues del seu jardí gradinat, que dóna al mar. Lady Montrose és una gran dama, però amb els ulls massa infantívols, com si fos la sèptima filla d'un pastor protestant. A més, tot i essent delicada, irònica, hi ha coses senzilles, dissonàncies quotidianes, que la fan riure d'una manera absurda, per bé que la seva rialla sigui sempre musical, i gairebé trencadissa. Com totes les angleses del mateix temperament serà un encís, als seixanta anys, tota vestida de blanc.

Anem a dir que Mrs. Smith, secretària de lady Montrose, tenia la seva opinió particular sobre un matís de la comtessa que ella anomenava «la comtessa dels matins». Als matins era quan la comtessa es barallava asprament amb una vella ligur que li comprava els «kakis» del seu jardí per a vendre'ls en una rància botigueta; i quan deia hòrrids penjaments, recelosa, regatona, als seus proveïdors, dels quals, de vegades, rebia a la mà més fressosa que no pas el seu servei, els paquets de la carn o del peix; i quan hom podia sotjar-la, en certes ocasions, sorgint-se mitges o àdhuc tenyint-se unes faldilles. La comtessa invisible en aquells moments, no cal dir-ho, per a sos hostes, però no del tot per a una persona gairebé anònima com Mrs. Smith, parlava, sobtadament, en tres dialectes barrejats -piamontès, milanès, genovès,- i feia la cara autèntica de la seva edat, amb una agror, una implacabilitat d'ulls i de boca que revelaven que la noblesa en ella, tot i esperitzar-li la vida social i àdhuc el mateix cos admirable, no li havia llevat un sol àtom de la profunda i saborosa vitalitat que compartia amb el poble.

Lady Montrose ha pensat qui sap les coses, per a fer plaer a la seva amiga italiana, que fou sempre tan graciosa envers ella, tan serenament hospitalària. Hom farà una excursió pels llacs, hom caçarà la guineu. Ethel, la neboda de lady Montrose, cantarà en un italià massa dental cançonetes napolitanes. I, detall insignificant -aparentment- lady Montrose oferirà a la comtessa de Nobilfiore un gelat de xocolata.

Perquè la comtessa, un diví capvespre inflamat, havia ofert sota una pergola un gelat de xocolata senzillament prodigiós a l'amiga anglesa. Fou aquella mateixa tarda que la comtessa va esplaiar-se amb la seva amiga, fent reviure son passat en magnífica prosòdia i en aquell estil ciceronià que és potser més de la meitat de l'Itàlia moderna. Havia parlat de primer, sense esgarips, del duel entre el seu marit i el seu amant, encontre horrible que matà al primer i féu al segon, «dandy» acuradíssim, de bell antuvi borni i, conseqüentment, suicida. I després li havia revelat els veritables abismes de la seva sensibilitat en una escena patètica: el veterinari li havia innovat formalment que si ella no volia que el seu gosset japonès perdés la vista, no tenia més remei que… (vacilà, esdevinguda tota púdica)… que… «fidanzarlo».

* * *

Hom emprà, per al gelat, el millor xocolata torinès («Giocolatta di lusso», amb escobertes granat i or). No hi havia, naturalment, pergola on oferir-lo, però sí un recó deliciós de jardí, sota un grup capriciós de faigs i davant l'esplanada maragda del camp de golf. El gelat havia estat objecte de les cures més escrupuloses. Lady Montrose esperava igualar, al menys, el gelat que li havia ofert la seva amiga, tot i reconeixent-lo tan evidentment reeixit.

Era una hora exquisida. Havia plogut deu minuts; després el cel feia aquella cara de suaument rentat que sap fer el cel d'Escòcia.

No hi havia massa gent. Un diplomàtic de tipus escandinau que havia estat al Japó, un general de tipus germànic que havia servit a l'India, les dues nebodes de lady Montrose i una vídua de tipus hebraic, d'un primer ministre del Canadà. Com si diguéssim l'Imperi en miniatura.

Tantseval revelar tot seguit que el gelat de xocolata fou un fracàs. Lady Montrose en romangué aclaparada, i més estupefacta que no pas aclaparada. No podia dubtar de la qualitat del xocolata torinès, ni del sucre antillà, ni de la llet fresquíssima i pastosa de les seves pròpies vaques. I el gelat no havia reeixit. Era una cosa qualsevol, de gust indestriable. Era una fantasma inconvincent de gelat. Era pitjor que dolent: era «dull».

Només gràcies a moltes d'exhortacions, després de mitja dotzena de besos, i materialment empresonada pel braç de lady Montrose - en els ulls clars de la qual hom llegia una desolació sense nom,- consentí la comtessa de Nobilfiore a explicar el misteri. Quan ella hagué murmurat a l'oïda de la seva amiga anglesa «com» es feia un «bon» gelat de xocolata, lady Montrose mirà desconcertada, gairebé espalmada, la bella dama olímpica; i després, instintivament, resseguí les figures del diplomàtic que havia estat al Japó, del general que havia estat a la India, de la vídua del primer ministre del Canadà, com per a copsar-hi un refermament de la seva fe en els principis de la civilització britànica, que una suggestió maquiavèlica volia fer trontollar.

La frase de la Comtessa de Nobilfiore havia estat aquesta:

-Per a fer un «bon» gelat de xocolata, agafareu xocolata del pitjor… del més baratet… I, per a dissimular, es carrega de vainilla.