IX

A la etat que tenia en Met el camí de la vida se’ns presenta més ras que el palmell de la mà. Tots els castells que fabrica la imaginació’s consideran tan segurs y macissos com una muralla ciclòpea. Rés tenia d’estrany, donchs, que no veges en Met cap obstacle pera la realisació de son propòsit, al menys impossible de vèncer. Y es que’l tipo de don Quixot no desaparexerà may d’aquest món perque’l romanticisme, la idealisació de nostres desitjós, s’ajoca en el cor mateix de la humanitat; axis es cert també que, per contraposició, pera posarlo més de relleu, sempre hi quedarà’l seu Sanxo. El Sanxo va trobàrsel en Met en el mateix obrador de casa seva.

Era un vell fadrí, a qui la mare d’en Met l’havia posat en antecedents pera desentavanarlo de ses cabories.

– No sigas tonto, – digué a n’en Met. – Hi perdràs el temps y t’hi tornarías ètich… Ni’t convé, ni ell hi consentirà… Què ha de consentirhi!… Y després, crèume, nos ab nos ¿sabs?… Y sinó… ¡esguerrada!

– Bueno, bueno; jo no n’haig de fer rès d’ell, – respongué en Met. – ¿Què pot succehir?

– ¡Que’t privi de vèurela!… ¡Que s’hi oposi! ¡Que s’enfurismi!… Veuràs, après de tant temps de cuydarse d’ella, ¡desenganyat!.. Si algú del món hi té un dret, es ell; ell únicament, qu’al capdevall y als ulls de tothom li representa’l paper de pare! –

En Met abaxà’l cap, tot clohéntseli’ls ulls, com dominats pel pès de sa decepció.

– Passar dies y més dies – es va dir, – sens vèurela, sens contemplarla, sens escoltar sa endolsida veu, sens explicarli aquesta embrolla de mots que m’acuden desde’l cor a la boca, empentats pel mateix desfici!… Nó; no serà!… ¡De cap manera!… –

S’ho digué axis y, no obstant, fos manament del saltimbanquis, fos previsió de la seva mare, passaren dies y més dies sens qu’en forat ni en finestra arribés a tornarla a veure.

Un dia, en Met, no poguent contenir per més temps la forsa de sa voluntat, resolgué, no solsament véurela, que axò no li era difícil, sinó parlarhi. Sabia ahont y a quines hores treballava, quart més, quart menys; y no era pas impossible’l seu empenyo.

S’arreglà un xiquet com a dia de festa, dexà’l Passeig de Sant Joan pera encaminarse al carreró del Pastím, y’s dirigí a corre-cuyta a la plassa de Sant Jaume.

Al campanar de la Seu tocavan les onze. La sobtaria treballant, ab son vestit de coloraynes, devant del públich; però, ¿què li feya?

Al desembocar a la plassa pel cantó de la Llibretería vegé ab singular emoció que ja comensavan el rotllo.

En Mitja-galta cridava als desvagats y passavolants als esgarrifosos tochs d’una abonyegada corneta; la noya desfeya la catifa y estovava’ls coxins, tot amanintse pera’ls exercicis; l’home llogat pera donar toms a l’orga encenia sa grossa pipa de terra-cuyta, y’l Scheling, mentres esperava que’l cridessen, anava d’aquí per allà, cercant un clap d’ombra pera ajassarshi.

Aturada la gent pels desentons de la corneta, hi anava acudint afanyosa, sens por als raigs de sol, que feyan parpellejar les antiqüeles y vidrims dels trajos dels saltimbanquis.

El primers en formar la rodona eran els xicots, qu’entre frechs, trepitjades y corredisses s’esmunyían per entre’ls grans fins a ferse lloch en la filera de preferència.

Quan en Mitja-galta feu evolucionar la pilota, a truco d’anar engrandint el rotllo, en Met acabava d’arribarhi.

Tenia’l cor oprimit, dèbiles les cames com si li fessen figa, y’ls ulls, esbarriats per un sobte esverament, ni gosavan a fixàrsehi.

L’orga dexà sentir ses desafinades notes, y en Mitja-galta, en companyia de la Nèta, aparegué en mitx del rotllo, saludant abdós al respectable públich ab respetuosos acataments.

No sé si en Met se faría capàs de les perilloses sorts executades pel saltimbanquis; considero que nó; per que, embaucat ab la Nèta, a la qui distingia per entre les orelles de un bastaix y les espatlles d’un emblanquinador, la orientació li era un xich difícil. Per altra part, ¿còm havia d’adonarsen, si a cada instant que passava sens que la xicota’s fixés ab ell, ab son nas y ab sos ulls, qu’era lo únich que’s descobria a través de l’esquifida espitllera, frisós y impacientat en Met, fins hi repicava de peus com una criatura rebeca?

Mentres tant, el públich, que seguia ab curiosos ulls les evolucions del volantiner, se removia en son seti, esperant l’acabament del número pera saludar al acròbata ab entusiastes aplausos; aplausos que manifestaria diversament, desde’l xisclet y’l crit esclatant fins al imperceptible mohiment de llavis.

Tot d’una’l general mormoll pujà de tò. La Nèta’s disposava pera la sort de les cadires.

Desitjós d’esser vist per ella, en Met, s’aventurà fins a una filera més endevant. Mentres s’hi acomodava, la Nèta, ab ayre indiferent, anava posant, una dessobre de l’altra, aquelles tres cadires de boga quel volantiner sostindria ab sos punys, ab ella y tot al cim. Poch après, la Nèta, trista com un sentenciat a mort, comensava a pujarhi.

Al arribar dalt de son trono endressà una complascent ullada a la redona, amanida ab un forsat somriure.

De sobte bategà son pit, s’ennuvolaren sos ulls y adhuch perdé l’equilibri.

Sa mirada s’havia topat ab la d’en Met, impacienta y amorosa alhora.

Impassible’l saltimbanquis, colocà una pessa de dos al assiento de la segona cadira, instant a la Nèta pera que l’agafés ab la boca, tombada d’esquena y ab els ulls tapats per un espès mocador.

La Nèta doblegà’l coll, y son cap anà descendint, descendint paulatinament, fins a conseguir el seu cos la tivantor d’un arch, fins a tocarse els talonets de ses sandàlies ab les puntes de sos llavis.

May se l’havia vista tan desacertada com en aquell demati. Dues ò tres voltes seguides probà d’heure la moneda ab sos estirats llavis, mes sempre infructuosament, sens arribar ni a tocaria. A cada nova evolució’l saltimbanquis, burlant al públich ab sa lleugeresa, li acostava més a la boca; però, en và.

Ni sos afalachs pera animaria, ni sos renechs per enardida, ni’l rum rum del públich, que ja comensava a frisar, lograren reportarla, mantenirla en son natural sossego.

Al últim, obligada per son amor propi, tentà la darrera proba. La pessa de dos passà a sos llavis acompanyada pels aplaudiments dels curiosos; mes, el munt de les cadires,com si una mà de ferro les sacsegés ab fúria, trontollà una bona estona, decantantse y tot adhuch a frech de caure. Fou aleshores que’s pogué veure fins ahont arribavan com a resistents els macissos punys del saltimbanquis.

Per apaybagar el mal efecte de la darrera sòrt, l’home de la pipa de terra etgegà tot d’una l’orga.

Tot seguit el saltimbanquis, ab el Scheling agafat per les orelles, aparegué en mitx del rotllo, presentant el gos al públich com una especial notabilitat y encarint exageradament sos mèrits.

Al acabar el panegirich, agafa’l plat de llauna y anà resseguint la rotllana; però’l soroll de la llauna’s feya tan ingrat a les orelles del públich, que bona part anà desfilant amatent, tal com si fossen quintos y sentissen la veu de rompan filas.

En Met aprofità aquella conjuntura pera dirigirse a la Nèta, recolzada en aquell moment contra la tapa de l’orga, y fixos en en Met sos grossos y amorosos ulls.

– ¡Fés que no’t vegi, Met! – li digué la Nèta al acostarshi, bo y significant a n’en Mitja-galta.

En Met cercà a n’el saltimbanquis ab un cop d’ull, y endevinant per lo mústech de son posat que la capta no li produhia gran cosa, digué a la Nèta a correcuyta:

– ¿M’estimas, Nèta? –

La Nèta, agradosament sorpresa per l’estirabot d’en Met, ni li tornà resposta, mes, ab una dolsa mirada’l reconvingué per son dubte.

Animat, en Met va prosseguir sens interrompres:

– Prevénte, Nèta. Has de fugir d’aquest mal home. Jo m’enginyaré pera trèuret de les seves grapes. Confia ab mi. Un día d’aquestos… –

Y se’n anà del rotllo sens acabar la expressió, per sentir a la vora de ses orelles la remor del platet d’en Mitja-galta.

Quan entrava al carrer de la Llibretería, l’embadocat públich d’aquell ambulant circo’s calava sorollosament a riure. Era quel gos aparexia en escena, fent salts y tamborelles, ademés de bots a peus junts, tal com els xicots que corren, ficats dintre de sachs, en el clàssich cós de les sortiges de barriada.