III

Fos que no’n fessen cabal, com el ratolinet de la faula que s’apexava arran mateix de les urpies del lleó, fos que, estrafent al cèlebre Crispin, s’escapassen per entre les cames de llurs perseguidors al esquitllarse, esverats, per ses malifetes, es lo cert que la terrible ronda d’en Tarrés, que tan espahordits duya als barcelonins, no tenia gota de dominació sobre la gent menuda, disposta sempre a ferne de crespes ab tal de conquerir una riallada, anch que sía a truco de perills y esglays.

La patuleya que’s reunia en el Passeig de Sant Joan, axis ho demostrava sempre.

Ja n’havían fet de totes, de les que sonan y de les que no sonan, quan un vespre, en Met, qu’era ja casi un home, y estava a punt d’entrar al treball en ajuda de son pare, tractà de despedirse del carrer endressantli sa darrera entremaliadura.

– ¡Noys!… ¡Veníu!… – digué a sos companys, que feya estona s’entretenían a les quatre pilastres. – ¡Veníu!… ¡Cuytèu!… ¡Sómhi!…–

Se desfeu lo jòch, totseguit, convensuts de que lo que’ls volia proposar en Met, havia de complàurels, y s’abocaren dins el carrer dels Petons en tumultuosa gatzara. Esbarriats y xisclejant sens sossego, semblavan un vol de falsies qu’ensumessen la pluja.

– ¡Escolteu! – feu en Met a sos companys, un cop formats en rotllo. – ¿Anem a apagar fanals?

– ¡Ja està dit! – exclamà l’axàm dels xicots, repicant a terra ab els peus, com aplaudint l’agudesa.

– ¿Y si ve’l gura?– preguntà un de desnarit qu’era’l qui menys s’hi engrescava.

En aquell moment la finestra de en Mitja-galta grinyolà com si volguessen obrirla ab compte y s’hi oposes el rovell de ses frontisses.

– ¿Y si ve’l gura? – repeti’l magristó, més temerós que l’altre cop.

– ¿Si ve’l gura? ¡Cames ajudèu-me! – respongué en Met, apretant a córrer, seguit de la patuleya.

Bell punt tombavan el carrer en direcció de la explanada, en Mitja-galta exí de la cofurna, dirigintse al Passeig de Sant Joan, tot arrambant-se a la paret com si intentés una sorpresa.

Quan era aprop del Pastim, la corriolada dels bordegassos ja s’esqueya al exidor de les oques.

En aquell bon temps dels mistos de teya y de les llànties, l’allumat públich era tot lo modest y rudimentari qu’es de suposar. Un pal de fusta llis, pintat de vert, a quin extrem un bras de ferro hi sostenia una bombeta reclosa entre quatre vidres, y jo’t faig fanal: heus’aquí’l patró. Lo mecanisme pera encéndrels y apagarlos era encara més rudimentari. S’hi pujava ab una escaleta de mà, que s’engalzava al ferro ixent que sostenia’l fanal, y obrint la portella pera donar vida ò mort al flam, segons toquessen les sis ò les nou del vespre a Santa Maria, quedava llesta la feyna. Dit s’està que ab tan simplificat enginy qualsevol se constituhia en fanaler. L’únich obstacle consistia en arribar a la portelleta; mes, per un xicot robust y arriscat com en Met, semblant dificultat no’l contrariava. S’enfilà al primer pal y en un dir “amen” aconsegui’l soport, afiansantshi ab els brassos.

– ¡Visca!… ¡Visca! – esclafi la colla, saludant al capitost. – ¡A apagarlo!…–

– En Met, après d’obrir el baldó de la portella, arrabassà la bombeta y devallà del pal, duhentla encesa encara.

– ¡A apagarlo!… ¡A apagarlo!… – repetia la corrua. Els “visques” se convertiren en “moris”, y la colla de xavals botían y saltironejavan al entorn del trist llumet, com un estol de caníbals enrondant a la seva víctima.

– ¡A la una!… |A les dues!… ¡A les tres!… – digué en Met. Mes, ans de conseguir els toms de rúbrica, les quinze boques que s’havían amorrat a la bombeta hi etjegaren un cop de tramuntana, y l’escarransit flam, que ja feya estona s’esqueya en l’agonia, exhalà son darrer respir.

– ¡Bravo!… ¡Visca! – reprenia la colla, esbojarrada per l’entusiasme.

– ¡Ja n’hi hà un!… – afegí en Met. – Ara, cap al segon!…

– ¡Cap al segon! – reprengueren alhora.

Y d’una ferma embestida assolí la corrua’l segon fanal, repetint aquella operació.

A cada flam que moria a boca ayrada ’l passeig s’anava enfosquint com si’l temps se posés núvol.

Quan ja s’esqueyan al exidor del Neptuno ’l baylet magristó, aquell que tenia tanta coba, donà’l seny de gura.

– Cera… Cera… Nos han descobert… ens voltan… –

En Met, que ja havia apagat el fanal, s’hi dexà anar d’un bot, girantshi totseguit d’espatlles pera llambregar ab escudrinyadora mirada’ls encontorns del Passeig. Algunes ombres, exint de darrera’ls arbres, s’adevantavan xano, xano, com resguardantse d’esser vistes.

– ¡“Gura”!… – esclatà en Met, après d’espiar sos moviments.

– ¡“La ronda”! – reprengué l’aneulit ab veu tremolenca.

Y apretant a córrer darrera en Met, com remat de cervos endut pel mascle, embestiren d’una branzida’l carrer dels Petons, pera amagarse totseguit pels dintells de les escaletes.

En Mitja-galta s’esqueya a la porta, axugantse la cara ab una fulla de mocadorot, com si’s refés d’una seria correguda.

Als pochs moments aparexían els de la Ronda.

– ¡Cap a la dreta! ¡Dins les entrades! – remugà en Mitja-galta al qui semblava’l capitost. Y’ls de la Ronda anaren resseguint vers ahont els signava’l volantiner.

Sabuda es la rencunia que’ls barcelonins sentian per la patuleya de en Tarrés, cèlebre, desgraciadament, per ses nombroses brutalitats. Y si axò passava en general, entre’ls vehins del carrer dels Petons la rencunia’s convertia en tirria.

Eran d’aquells qu’aborrexen instintivament a tota autoritat si no’s troba revestida de suficient caràcter; que’s desmandan ab qualsevol representant del ordre públich al saber qu’es posat a sou y que s’aprofita del sou pera fugir del escarràs y lligaments d’un ofici. Dit s’està, donchs, qu’al regonèxer la perillosa situació de la collada de xicots, que conexian gayrebé un per un, per no haverlos perdut de vista desde sa vinguda al món, obriren totes les portes de sos pisos, amparantlos carinyosament y burlant axis a la llopada dels de la Ronda.

Tot just tingueren ocasió d’amagarlos que la trepa d’en Tarrés ja trucava als primers replans.

– ¿Hont son aquests murris?– preguntà un dels malcarats, ab bravades d’ayguardent.

– ¡Aquí no més hi hà’ls nostres! – respongué’l vehí, ab estrafet respecte.

– ¿Ahont son?

– Al llit, dormint com a soques. –

Y, efectivament, tres de la colla jeyan, vestits y tot, en el catre d’un rellogat de la casa.

La matexa pregunta feren als del pis de sobre ahont se n’hi havian entafurat quatre.

– ¿Tots son vostres?

– ¡Mentres Deu ho vulla! Ja son una creu, tants; però, quan Deu ens els dona!… –

Qui tal deya era un matrimoni que no havia acabat encara sa lluna de mel.

Al pujar els de la Ronda a un altre pis, sorprengueren a n’en Met, que devallava com a més atrevit pera ensumar lo que succehía.

– ¡Ja’l tenim!… jJa’n tenim un! – esclafiren al sobtarlo.

– ¿D’ahont vens? – li preguntà’l quefe. – ¿D’ahont vens, te dich? –

En Met, amarat de suor encara y bo y esbufegant, no sabia com desempellegarsen.

– ¡Seguèixnos! – esclati’l capitost, empentantlo grahons avall.

Al passar per la cofurna del volantiner un de la ronda va dirli:

– ¡Ja’l tenim!… Ja hem agafat l“’òliva”.

– ¡Y qu’es la “vella” de la niuada!… – hi afegi’l saltimbanquis.

En Met, sospitant qu’en Mitja-galta l’hauría espiat, li fuetejà’l rostre ab una llambregada d’ira, tot endressantli una parauladota tan lletja com ho era son trahiment. Al desviar la vista de son Judes restà de sobte com embadocat. La Nèta se’l guaytava desde la finestra de la cuyna, bo y axecant fins a sos ulls una punteta del devantal, temerosa, potser, de que no la comprometessen les sentides llagrimetes que ja feya estona s’hi empentavan.