XII

Es en và consignar aquí que’l pobrissó d’en Met passà totes les hores d’aquell llarch día sotmès al potro del dubte. Exaltada sa imaginació, s’enlayrava amunt y més amunt, fins a debilitàrseli’l cervell a copia d’estragarlo. Se l’haguera vist ab les mans al front, fixes sempre en son front, com si tractés d’esbargir aquell axàm d’amohinoses idees que se li encauavan dins del cap ò com si temés qu’ab sa fexuga càrrega poguessen estabellarli. Rendit, al últim física y moralment, s’encaminà vers sa casa en cercament de repòs.

Una suau reacció s’operà en son esperit al penetrar en son quarto.

L’ayret que regolfava per la finestra a intermitents alenades, anà refentlo de mica en mica.

Tot d’una se li animà’l rostre, y ab un gesto revestit d’enteresa, com si rabassés de son front els recorts infortunats que atuhían son ànim, allargà les mans per arreplegar la guitarra.

En un moment li tragué la pols, polsantla tot seguit y renovantli les cordes.

Al veures en son trajo de festa, l’oblidat estrument, llensà sospirs darrera sospirs, com si una forsa d’expansió li tragués enfora alguna reconcentrada pena.

En Met afinà sos tons y tot seguit, maquinalment, sens adonarsen sisquera, continuà la interrompuda llissó; aquella pessa d’estudi qu’un seu amich li havia fet a mans.

A la carrera interpretà’l preludi.

Fixos sos ulls en les notes y encastades ses orelles a la caxa del estrument, tenía l’esperit, com sol dirse, encarnat en el darrer tò.

De sobte apartà les mans del cordatge, redressà’l cap, y en actitut meditativa, com absorvit per algúna imposant idea, dexà transcórrer el temps.

No era pas que s’adonés d’alguna corda desafinada, que’ls tons de son estrument guardavan armònica relació; però, sa posa atenta y la fixesa de sos ulls vers un mateix lloch del espay, extasiat com un visionari, axis ho donavan a compendre.

Convensut de son erro, potser, reprengué son estudi ab lo mateix ayre, ab la matexa afíció d’abans.

Ja finia’l primer tros, aquell tros sentimental, que dominava complertament, quan dexà altre cop la guitarra.

Dexà la guitarra y, abocantse a la finestra, com si acabalés el cel, hi dexà transcórrer una galan estona.

De sobte mogué’l cap en significativa manifestació de dubte. – ¡Nó, no es ella! – se digué, com si hagués ohit, com si hagués ressonat dins del seu cor ab sa especial vibració, aquella tosseta que tant li era coneguda.

Reculà uns passos, s’assegué de nou a la cadira, agafà la guitarra y altre cop tractà d’embadalirse ab el conjunt d’armoniosos tons, que repercutian en son esperit com benfactora pluja d’hivern y que tan agradosament li recreavan les orelles.

Mes ja als primers compassos abandonà de nou la guitarra. No podia abstraures… No podia concentrarse… El recort de la suposada tosseta li excitava’ls nervis.

S’ho conegué axis, y observant que’ls ulls se li enterbolían y presentint que les boyres dels recorts se fondrían dins de son cap en pahorosa tempesta, resolgué guarirse del mal temps cercant en el coxí de son llitet una acullida segura y bona.