X

Tornava en Met d’un remendo, quan va veures redoltat per una patuleya de xicots, qu’ab ayres provocatius anavan baladrejant: “¡ara vé!… ¡ara vé… ara!…”

Com era si cau ò no cau l’hora de plegar, y en Met, per una intuició molt comprensiva en ell donat el temps y el lloch, endevinà que la cridòria provindría d’alguna nova raresa d’en Mitja-galta, deturà un xich els passos, curiós pera sapiguer còm acabaria’l xibarri.

No es pas que la corriolada dels xicots l’interessessin d’una manera directa; per mes que tots fossen fills de per aquell vehinat, com ja representavan la novella generació, apenes si ell els conexía. No era altra, donchs, sa curiositat, que la de veure reproduhida en son paper d’espectador una d’aquelles escenes de carrer, per l’istil de les qu’ell pochs anys enrera havia dirigit, figuranthi y tot com a cap de colla.

Tot just decantava’ls ulls envers al carreró dels Petons, que ja vegé aparèxer, descobert el cap, arromangats els brassos y un vit de bou a les mans, son enemich, en Mitja-galta, que s’adevantava ab l’oyt als ulls y la venjansa als llavis en forma de recargolat renech, dispost a desferse de l’esporuguida patuleya.

– ¡Ara vé… ara vé… ara!… – repetían els xicots al vèurel.

– Sí; ¡ara vinch!… ¡Ara!… – escarnia en Mitja-galta, emprenenthi una correguda.

Al adonarsen els xicots, tombaren amatents les esquenes, y fregantse les anques ab els tacons de sos borceguins, s’esquitllaren per darrera’l surtidor del Hèrcules, baladrejanthi endiablats: “¡Mitja-galta!… ¡Mitja-galta!…”

En Met li seguia’ls passos de cua d’ull tot mantenint a. flor de llavis un agradós somriure.

Tot d’una, sospitant del saltimbanquis per qualque acció que li sorpendria, contragué un xich ses faccions, bo y encaminantse, apressat, vers ahont corria la patuleya.

Havia observat qu’un de la colla’s quedava a resseguentes y temia que’l fuet d’en Mitja-galta no’l fes ploriquejar ab ses cohentes fibladures.

– ¡Alto!… ¡Alto!… ¡No n’hi ha pera tant!…– cridà en Met dirigintse al saltimbanquis, que ja brandía’l bras pera descarregarlo entre cap y coll del endarrerit.

En Mitja-galta sobtà l’acció, y girantse envers a en Met, esclata, reconexentlo:

– ¿Tu ets?

– Sí; – respongué en Met. – So jo; jo que vull dirvos que no teniu autorisació de ningú pera oficiar de butxí, pera castigar aquest pobre bordegàs a tall de cabo de vara. Los cabos de vara son al presiri; ab axò, si no teniu altres rahons que les del fuet… Ja’m podeu entendre.

– Lo que jo entench – respongué’l saltimbanquis – es que tu tens ganes de que’t posi les mans a sobre… Ja fa molt temps que’t duch aquí, entre cella y cella… Ab axò procura que la paciència no se’m acabi, que si’m xarrupo’l darrer glop, ¿entens, Met?.., ¿Ho entens, Met?

– ¿Que potser vos afigureu que jo so la Nèta? – respostà’l xicot.

En Mitja-galta se’l mirà de fit a fit, y enlayrantse de puntetes com si tractés de domar més forsa a l’expressió, replicà ab fúria:

– A la Nèta no te me la posis a la boca. Ja ho sospitava que parariam en axò, Met. Tu’t buscas lo que no tens!… ¿Sabs?

– Y vos teniu lo que no vos pertoca. Sí; que no es filla vostra la Nèta pera que’n disposeu… axis… conforme se vos acudi.

– ¡Met!…

– ¡Com ho dich! Lo foch sempre respira. Be prou ho endevinava jo que més erau son butxi que no pas son pare!… Mes… no tardarà… no trigarà molt en sortir la negra del vostre ingeni… nó!…

– ¡Met!…

– Ja ho he dit…

– ¡Ni que fosses un Deu!…

– Donchs, ¡sense serho!

– ¡No m’exasperis!… – insistí’l saltimbanquis. – La Nèta no serà teva… Ni ara, ni may… Y tòca’l ressort que vulgas, que pera tots tinch contesta.

– ¡Del dit al fet! – replicà en Met.

Enfurismat, en Mitja-galta, ja en el paroxisme de son enardiment, alsà’l vit de bou amenassant a n’en Met ab assenyalarli’l rostre; mes, amatent com sempre, l’antich capitost de la patuleya,s tragué de la faxa una de les eynes que hi duya, tot repetint envalentonat:

– ¡Apa! ¡apa!… Si voleu que vos la enfonzi fins al mànech! –

En aquell moment la corriolada de xicots, que s’havia anat atansant, enardida per l’actitut d’en Met, que comprengueren reprimiria’l furiós accés del saltimbanquis, exclatà de sobte y com per afalagar a son defensor: “¡Mitja-galta!… ¡Mitja-galta!… ¡Apa!…”

Fóra de si’l saltimbanquis, plantà a n’en Met, corrent a darrera la patuleya com si l’empentés un bofaruch dels grossos.

Del sortidor del Hèrcules se’n passà a l’explanada; de l’explanada als glacis; y amunt, amunt sempre… La gent del Passeig, que s’havia detingut al vèurel córrer, el contemplava ab angunia, tal com se mira al esparver que’s dexa caure sobre un vol de coloms encara tendres…

Cansat de perseguirlos, el volantiner, y esbufeganthi com una manxa d’orga, girà l’esquena, retornant al Passeig altra vegada.

Plè de pols, suat arreu, regalimant la cara y encès de vergonya per revenir de la batussa ab l’arma verge, se l’hauria vist motxo, esllanguit, llampeguejantli’ls ulls al foch de l’ira que se l’enduya, bo y acostantse pas a pas, com poruch sorge al qui condemnés son quefe a ser passat per les baquetes.

Al escaures prop d’en Met, li digué’l xicot ab tò de veu suavisat per la indulgència:

– Anèm, home; que no pogau cambiar lo geni!…

– Ni ganes! – respongué en Mitja-galta.

– No sé quin malehit gust hi trobeu en fervos aborrible a tothom!

– El d’aborrir a tothom axí mateix. ¿Ho entens ara? Y comensant per tu, Met!

– ¡Si fos axis array!… ¡Be prou me’n aconsolaría! Mes…

– ¿Què vols dir ab aquest mes? ¿Que maltracto a la Nèta? ¡Puch ferho!… Y ténte compte si es que tu’n tornis a ser la causa, per que…

– Per què… ¡Val més que’m trabi la llengua!…

– Sí; que potser d’aquest modo t’estalviaràs el que’t donguin lo Nostr’amo a punyalades! –

En Met se’l mirà ab despreci, y’s tombà en sèch, tot allunyantsen remugant…