VI

Desd’aquella nit en Met ja no’s cuydà més de ses llissons. Als tons suaus de la guitarra preferí’ls dolsos mots de la Nèta; al “solo” sentimental l’amorós “duo”.

Un any après la guitarra geya en un reco de son quarto, mitx decantada com la esposa que manifesta al seu marit un greu ressentiment; ab els bordons rovellats, rompudes y recargolades les cordes, evidenciant ses darreres extremituts, y coberta la caxa ab lo llensol de mort que les piadoses aranyes li havían anat texint al preveure sa propera fi.

Però en Met ni ho veya. En ses hores de repòs no tenia més ulls que pera contemplar l’hermós rostre de la Nèta, en el quin de dia en dia hi anava sobtant noves gràcies.

Molt havia cambiat, en efecte, desde’ls últims mesos sa companyona de finestra.

Al convertirse en papallona, son fisich s’havia anat refent y modificant d’una manera notable. La morenor de sa pell, al revés de la d’en Met, s’havia aclarit una mica; sos ulls aparentavan més grossos, més grossos y adhuch més foscos; més molsudets y encesos els llavis, més arrodonides ses espatlles, més plena y tornejada tota ella, en fi, com si la naturalesa ja la dexés de ses mans per regonèxerla complertament modelada.

Havia crescut en ajustada proporció, crexensa que be prou se li descobria al observarla treballant ab son trajo de saltimbanquis. Ja hi duya un farbalà més a sa curta faldilleta d’acròbata; però com no era suficient aquell allargo pera amagar la esbeltesa de ses formes, al adonàr-se ella, per les atrevides mirades que li dirigia’l públich, baxava pudorosament els ulls.

Prou li dolía a n’en Met que passés la Nèta per semblant vergonya.

En sos coloquis amorosos més de una volta li havia manifestat son sentiment al vèurela ficada en aquella vida de misèria y fanch. Al sentirlo, ella, acotava’l cap, axecantlo gradualment totseguit, pera pregarli que no fos ell, precisament ell, qui li enverinés la greu ferida que ja de criatura li havia obert la desgracia.

Parlant sobre aquest tema s’esqueyan quan, el temor que’ls assaltava sovint de veures algun jorn sorpresos, prengué cos totduna.

Ja feya dies que la Nèta, sentint una extranya fressa prop de son quarto, ho havia avisat a n’en Met, ab un gesto significatiu; mes, gelosos d’aquelles hores d’esbargiment, qu’eran la glòria de la seva existència, si be’s retiraren de la finestra un instant, vegent que no succehía rés de nou, convensuts de qu’era infundada sa temensa, s’hi abocaren altra vegada.

Aquella nit, donchs, no fent cabal la Nèta d’un lleuger soroll qu’ohí per segona volta, per haver fallat les primeres sospites, continuà en son lloch sens reparo de cap mena.

Totduna, y quan més embadalits estavan en son apassionat coloqui, aparegué darrera les espatlles de la Nèta l’esgarrifós rostre d’en Mitja-galta.

El rencor li sobrexía pels ulls en guspireigs de tempesta, y en sa cara, per més qu’envolta entre les ombres, se li endevinava la venjansa.

–¡Traydora!… ¡Més que traydora! – exclama tot d’una y entre dos […] bo y separant els ulls d’ella […]essarlos endalt. Va toparse […], ab el cap de colla de la […] la ràbia l’encegà del tot, y agafant a la Nèta per les cues, l’engegà per terra, arrossegantla com un sach y tancant els finestrons d’una revolada.