VIII

¡Y que bones son les mares! Rès […] la seva observació per lo[…] a sos fills… Sembla que no […], y d’escayre ò de gayrell[…]. Vos cau un botó… què dich caure… comensa a descosirse, y ja enfila l’agulla devant vostre… Que un ayre vos ha près y l’incipient costipat s’anuncia ab una lleugera tosseta ò ab l’entelament de la veu, donchs, ans de recullirvos ja vos aboca la flor de tila a la tassa. Y què no diré si l’alteració que vos observa pertany al ordre moral? ¡Oh! ¡Y còm anyoro a la meva, jo, que apenes la he coneguda!

La d’en Met, al vèurel ullerós, pansit y entabanat, l’endemà mateix de les darreres escenes, va cridarlo a confessió en el lloch més oblidat de la casa.

– ¡M’has de dir lo que tens! – li requerí ab amorosa veu.

En Met, sorprès, va mirarsela, y, confós per l’axutesa de la pregunta, mogué’l cap del un al altre cantó.

– ¡No m’ho neguis! – afegí la dóna. Conech que te’n passa alguna y vull saberla, ¿entens? ¿Què hi hà? ¿Les ha hagudes el teu pare?

– Nó; – respongué en Met secament.

– Y donchs, ¿què’t succeheix? Tu no ets tu!… Explicat. –

Acorralat en Met a copia de preguntes, obrí la boca, y contà a sa mare com no havia dormit, com no s’havia despullat, com havia passat a la finestra totes les hores de la són y, més apretat per una serie interminable de repreguntes, explicà’l perquè de tot, descrívintli ab el més viu colorit l’escena sostinguda entre la Nèta y en Mitja-galta.

– ¡Tu l’estimas! – esclafí sa mare, apercebuda de son interès per la noya.

– ¿Jo? – respongué en Met ab tò de sorpresa.

– Sí: tu, tu; – repetí ella ja més decidida.

Y enlayrant els ulls, fins hi somiquejà una estona.

– ¡Ay, Met!… ¡tu vols pèrdret! – afegí tota ensentimentada. – Tu no sabs quí es ella? ¡Son gentota, Met, son gentota!… – repetí observant que’l noy la contradeya ab sos gestos.

En Met estava frisós.

– Per que ho sàpias, – continuà sa mare –jo sé ses vides punt per punt; sé dels llavis de la drapayre […], qu’es gran coneguda de companys seus, estadantats a […]. De la drapayre que li diuen la “bruxa”, y per lo mateix qu’es bruxa ha endevinat a ben segur que tes converses ab la Nèta, de nit y a soles, podían conduhirte envers a un camí de perdició. ¡Escolta, y els conexeràs!… Y donchs encara hi deus ésser a temps ¡vàlten!… ¡vàlten, fill! –

La Mare d’en Met s’acostà una cadira, y axò va contar a n’el seu noy bo y fent us de totes les inflexions de sa veu:

– ¡La Nèta no es pas filla d’en Mitja-galta!… En Mitja-galta era un taul, un trapacer, aburrit de tot el poble y foragitat de casa seva. Tot d’una va fugir; però, ¿sabs perquè? Per escapar de la justícia que, creyentlo autor d’una mort, li seguia les trasqueres. ¡Autor d’una mort! ¿Entens?

Sens ofici ni benefici, diu que va anar pel món, errant com el Juheu de la rondalla, aquí demanant caritat, allà prenéntsela, més endevant fent la por per les timbes, ¿què sé jo?… Fins que un dia va toparse ab una patuleya de saltimbanquis y s’hi acomboyà pera fer ballar un gos, un gos qu’havía anat ensinestrant… ¡ja pots contar!… pera enganyarhi’ls dies en alguna tongada de garjola! Tres ò quatre anys va córrer ab ells prenent part en ses funcions, sempre ab el gos a les espatlles; quan un dia, per unes disputes qu’ell armà referent a la repartió d’una colecta, se’l tragueren de sobre.

Sol, allavors, sol, ab el gos s’enten, qu’era’l qui li duya’l pa a la boca, va seguir rodant viles y poblets fins qu’un dia, en un dels hostals ahont hi feya posada, va toparse ab una criatureta qu’era de tothom y per lo mateix qu’era de tohom no era de ningú, y, bo y joganthi y tot divertintla, anà ensinestrantla en l’art de les tamborelles y dels salts. “¡Fos meva!” va dir a la hostalera, observant la trassa de la noya, qu’era tan robusta com viva. “¡Si la voleu! – li contestà aquella – ¡una boca menos!”

Sorprès en Mitja-galta, va guaytàrsela de cua d’ull. “Sí, sí; – feu l’hostalera, – si li feu la vida es vostra, es filla d’uns que ja fa uns mesos son fóra d’aquí y que ni se sap per ahont tiran, perquè cada un se n’ha anat pel seu cantó. Lo que passa… als comensos li enviavan alguna coseta, allò, d’amagatotis, a fi de que’ls la cuydès una pobre de vella que ni esma tenia per guanyarse les caxalades; mes, uns mesos més endevant y tot de cop van oblidarse de cumplir ab el pacte, y com la pobre no sab còm desempellegàrsen perquè prou y massa feyna té per ella… ¿compreneu? Vull dir que…”

Ves si ho entengué en Mitja-galta, que l’endemà ja se l’enduya pel món pera compartir ab el seu gosset aquelles sorts volantineres que tan agradan a la gent badoca.

Aquella criatura, donchs, es la Nèta, Met. ¿Els conexes ara? ¿Ho comprens ara si’t convé’l lligarthi? ¿Què’m respons? –

En Met, capficat y neguitós, immóvil com l’estàtua del dubte, no responia una paraula.

– Rumia… ¡Rumiatho be! – li repetí la dóna; y’l dexà sol, sol ab ses meditacions, plenament convensuda de sa victoria.

S’assentà una estona en Met, llambregant pel sostre en actitut rumiativa, fins que, axecantse sobtat, bo y moguent la testa del un al altre cantó y refilantse perfidiosament el bigoti, aquell borrím negre y espès que ja li comensava a fer ombra, ’s digué, tot picant a terra ab els peus:

– Mellor… ¡Ara l’estimo més!… Si, Nèta, j jo t’arrancaré de les urpies de la desgracia! Jo faré que’l verinós alè d’aquest homenot no enteli per més temps l’espill de la teva dignitat, de la teva honradesa! Pobre verdum, que’t tornan cego pera que més cantis; ¡no dexaràs de veure’l sol!… –

Y exí del lloch a tota pressa.