XIV

– Avuy no tens pols, Met, – li digué son pare observant que’ls cops de mall estavellavan la cabota de la escarpra.

En Met, sens respostarli, continuà brandint l’eyna pera descarregarla ab tota sa furia.

– ¡Lo dit! ¡Si tremolas! – repetí son pare. – Vaja, anem; val més que reblis aquell cèrcol. ¡Roig!… ¡Vína!…–

Y en Met cedí la seva plassa al fadrí major…

Al caure la primera batallada de les vuyt, en Met abandonà les rodes y els carros pera dirigirse a casa seva, com si no volgués esmorzar entre’ls fadrins, qu’ab dues llesques de pà, mitja ceba y l’arengada, ja comensavan a formar el rotllo.

Unes quantes passes li faltarían pera arribar a sa casa, quan se collgirà tot d’una, sentint que l’anomenavan.

– ¿A mi? – respongué ab sorpresa.

La drapayre del carrer dels Petons, qu’era la que li signava ab reserva que se li acostes, va insistir ab ses especials senyes.

– ¡Veníu! – li digué, al vèurel més a la vora.– Veniu que no convé que ningú’ns escolti.

Capficat y trist com durant el resto d’aquell día, en Met, seguí a la drapayre fins a darrera d’un casalot que donava al Pastím.

– Met, de bon matí y al exir de casa – li digué la dóna, – m’ha cridat la Nèta ab un ayre molt contristat y m’ha dit ab veu retinguda: “Que no’m fareu un favor, en que siga per la mort de Deu, que Deu y María Santíssima vos ho pagaràn?” “Digas, noya, dígas; per què hi foram en aquest món?” "Donchs, cerquèu a n’en Met, y diguèuli, que si’m guarda encara una engruna d’estimació, que’m vinga a treure tot seguit de la ratera en la que’m té ficada aquest home (assenyalant a dins).

No hi puch aguantar més. Si passo lo que’s diu dos dies, me perdo, Madrona, me perdo."

Y se m’ha posat a somicar com una criatura, com que’m partia’l cor, y axò que n’he vist algunes de desgracies! Tot seguit m’ha comptat lo de la nit passada… ¿No’n sabeu rés?… Quin diastre d’home!… Se veu que se li capgirà’l cervell!… La volia maltractar… La volía… ¿enteneu? Però ella s’hi ha resistit com una fera… De què no es capassa una noya pera guardar sa virtut, sobre tot quan ja té qui l’estima? ¡Y com del pis de son cor, ja fa temps que vos ne teniu la clau!… Sí; vos… ¡Hi hà coses que no cal dirles!… Se’n van pels ulls… Se llegexen a la cara… ¡Reixen arreu!… Com tots n’hem patit d’aquest mal, sens repararhi gayre, qualsevol l’endevina!… Donchs, be; m’ha dit que si jo… que si jo volgués… però, fill, ¡jo no m’hi puch comprometre!… ¡Be prou que la justicia’m té l’ull a sobre per tonteríes del ofici!

– Bueno… Bueno… – reprengué en Met.– ¿Es a dir, que se’n vol anar?… ..¿Que hi està resolta?… ¿Que li cal fugir?… ¡Es clar que li cal fugir!… ¡L’esparver y’l colomí dins una matexa gàvia!…

– Just… Axò es, y ab vos… Allà ahont siga… Hont volgau portarla… ¡Com la pobre no té a ningú!

– Bueno. ¿Què més? ¿No vos ha dit com y a quina hora?

– Axò vos…

– Mirèus, ¡com me ve tot de cop!… ¡Aquest mitx día’ns tornarem a veure! –

La drapayre s’allunyà, y en Met, commogut y cavilós, se dirigí envers a sa casa.

Agafà les eynes, al arribarhi, decidit a treures de devant el remendo qu’enllestia pera quedar nét del tot a l’hora de plegar, y s’atrafegà de ferm en sa tasca. Però al amo del remendo li hauria valgut més retrassarlo un parell de dies, donchs en Met, entavanat ab ses cabòries, en tot el quart de jornal y malgrat la seva fuga, va fer molt poca feyna y encara mal girbada.

Al punt de caure les dotze’s desarremangà’ls brassos per acudir a la cita.

La drapayre ja hi era. Se passejava neguitosa, resseguint la paret del casalot bo y enrahonant ab si matexa, es a dir, bo y repassant la llissó que la Nèta li acabava d’ensenyar pera que no se n’hi anés de la memòria.

– ¿Y, donchs?… ¿Còm ho tenim?

– He vist a la Nèta… Per sort ¿eh?… qu’en Mitja-galta sols s’ha mogut de la cofurna pera anar pel tabaco. Mes, com jo estava al aguayt! ¡Pobre Nèta! ¡Si l’haguesseu vista!… Li semblava que no podía ésser… Ni una criatura quan s’ensopega ab les troballes dels Reys! ¡Vos dich que m’ha enternit! “¡Ara sí que veig que m’estima!” ha exclamat tota ensentimentada: “¡May del món m’he vist tan contenta com avuy!.. Aquí dintre – m’ha dit, assenyalant son cor – hi sento una frescoreta que’m refà tota. Com si ruxessen una planta que s’esmortuhís d’assedegada!..” Sí, Met; l’afició que vos porta creguèu que no es pas per dita. Si adhuch mentres me parlava de vos se’m anava fent… ¿còm ho diré?… ¡mes guapa, vaja!… –

– Be, ¿y què?… ¿Y, còm?… ¿Y a quina hora?

– Axò… Axò… Ella diu que si a les dotze de la nit… ¡Per la porta no cal pensarhi!… El Scheling y en Mitja-galta jauen a baix, y com els dos tenen les orelles prou fines!…

– Donchs, ¿per ahont?… ¿Per la finestra?

– Just… Just. Per la finestra. Arrimarà’l catre a la paret, ben arran del empit; nuarà un llensol a una de les cames après de llensar el fato, y’s despenjarà sens gota de fressa. ¡Com de gimnàstica ja’n sab la prima! ¿Ho heu entès? ¡Per Deu, que hi sigau a l’hora! ¿Y, ahont penseu durla, si’s pot saber?…–

En Met li confegí un nom a l’orella, un nom que li era prou conegut, y après de recomenarli’l secret clohentse ab un pessich els llavis, se retirà a grans gambades.