V

Era aquest estrument son únich y ver amich. Un “payet”, conegut seu, que vivia a la girada del Passeig de Sant Joan, l’havia ensinestrat de vetlla en vetlla en trastejarlo, allò, pera acompanyarshi mitja dotzena de “solos”, ademés de la indispensable jota, y tal afició se li despertà a n’en Met a mida qu’anà extenent el repertori, que, en les estones d’esplay, ja no’s distreya ab altra cosa.

Cada vespre, en tocant l’hora de costum, s’endinzava en son quartet, situat al fons de la casa, y recolzat al dintell de la finestra, que donava al carrer dels Petons, cercava ab la punta de sos dits un tò perdut, una nota confosa ò l’oblidat acompanyament d’alguna cansó de la terra.

Al adonarse de son retrahiment; tothom hauria sorprès de que fos ell, ell mateix, aquell xicot tan expansiu y esbojarrat, sempre dispost a ferne alguna de crespa. Y lo que més haguera sobtat sens dubte es veure quan prompte s’havia desvanescut de sa memoria ’l recort del malcarat en Mitja-galta, del qual havia promès venjarsen al escaures en llibertat.

En efecte, el veya de temps en temps, encaminantse a casa ab el Scheling al bras y les barres a la espatlla, seguit de la Nèta, qu’arrossegava l’envalúm del atrezzo; ò’l topava, si a mà venia, pels encontorns del obrador, habillat ja com una persona; mes son desitx de venjansa no se li haguera notat may: com si la música li absorvís els sentits, com si li fes perdre fins la memòria.

Un vespre, a lo mellor de sos esplays, mentres puntejava un solo, final de la llissó del día, una tos tan estrafeta com persistent li esgarrapà les orelles bo y fentli perdre’l compàs. Mogut per simple curiositat, més que per pura tafaneria, arraconà la guitarra, s’arrimà totseguit y de puntetes a la finestra, y abocantshi de sobte, com si tractés de descobrir al pertorbador del tradicional silenci, recorregué ab una llambregadora mirada tots els indrets del carreró. Ja recullía sa vista quan sorprengueren sos ulls un capet de noya de caragoladís cabell, que sobrexia de la finestreta de més avall, decantadet enlayre, mes atent y fixo com un benaventurat que somniés ab la glòria.

– ¡La Nèta! – se digué en Met ab indiferència. Y agafà de nou la guitarra.

Quatre ò sis nits més tart, y mentres ensajava una dificultosa pessa d’estudi, de la qual un seu amich ne hi havia treta la copia, la matexa tosseta’l vingué a distreure.

– ¡La Nèta! – se tornà a dir.

Suspengué l’estudi, arreconà l’enstrument, y en lloch d’abocarse a la finestra, com ho feu la passada ocasió, s’assegué à la cadira bo y decantantse contra la paret a fi de repaparshi amb comoditat.

En aquella estona de plascent repòs sa fantasia, deslliurada de tot lligam, voleyà vers amunt, amunt, sumint a n’en Met en una mena de agradós somni. Sugestionat per les impressions darreres, anà fruhint de llur grat esment revivintles, enfocantles desde son cor, com si’l món del somnis fos el món de la realitat, com si la vida tornés enrera altra vegada. Y pensà en la música, y en la Ronda, y en el volantiner venjatiu, y en la misericordiosa Nèta, que l’estava escoltant, allí, allà mateix, adosserada pels murritorts, al empit de la finestra; aquella xicota que’s divertia ab sos jòchs, aquella noya qu’ havia plorat, plorat per ell y a llàgrima viva quan els pillos de la Ronda, aferrats al pany de sa brusa, se l’enduyan a la garjola; y axis, retrayent en sa memòria, ab son colorit y lluhentor les gestes de sa infantesa, més vives encara a la enlluhernadora llum de son exaltat esperit, sos pensaments, com un axàm d’abeyes enrondant una flor, giravoltavan entorn la figura de la Nèta, que’s destacava y engrandia en son esment ab el relleu de la veritat, possessionantsen y tot a la fi, pera dominarhi absolutament, tal com si fos una fada.

S’alsà de la cadira, après de fregarse’ls ulls, se passejà una estona amunt y avall del quarto, cavilós y surrut, com si’l zumzeig de la fantasia li hagués masegat el cor, y aturantse un xich, bo y extrenyentse’l cap ab abdues mans, per estampirse, ben segur, alguna idea que li estabellava’l cervell, s’abocà de sobte a la finestra.

Los afalachs d’un flayrós ayret de primavera van dexondirlo de mica en mica.

No havia sigut rès; una impensada abstracció, un rodament de cap, un esgarriament d’esma.

Mirà dret avall y… la Nèta l’esguardava encara. Ab una mà dessota’l cap y l’altra entorn del test hont hi floria una passionera, guaytava de fit a fit endalt com si anyorés els sons d’aquella benefactora música.

Al toparshi d’ulls, en Met, sentí córrer per son cos un frisament extrany, desconegut per ell fins aleshores. El despertar d’un inconscient amor covat a l’ombra de sa infantesa, ò la misteriosa atracció de dos esperits explayantse per un món ni sisquera imaginat en somnis?

Lo cert es que’l cor d’en Met va batre totduna semblant a les aletes d’un colomf al quin la mare crida pera bequetejar, moguentse alhora sos llavis com si lluytessen pera donar exida a algun pensament, que no encertavan a confegir al revestirlo de la paraula.

–¡Nèta!…– barbotejà per últim, reduhint en son més limitat terme aquella sobta encarnació.

La Nèta acotà’l cap, no gosant a miràrsel, confosa per sentirse anomenar per primera vegada tan amorosament, ab tanta dolcesa.

Al anomenaria per segona volta, ja fentho ab veu més sostinguda, la Nèta, temerosa de que ’ls ohís en Mitja-galta, signà’l fons del seu quarto, com prevenintlo pera que enrahonés ab precaució, invitantlo ensemps a embastar la conversa ab l’encisador magnetisme de ses mirades.

Fora inútil consignar aquí lo que se digueren en aquelles dolses hores de solemnial quietut, que tant convidan a nostre esperit a la més ingènua expansió, aclarintnos alhora les tenebres de l’ànima. Tot reexí, tota la escala de sa vida fou recorreguda trast a trast, atent l’oido sempre perquè l’armonía de llur diàlech no fos interrompuda brutalment ab algun desentò d’en Mitja-galta.