II

Era en Mitja-galta un home com de trentassís anys. Anotats en el padró sols n’hi duria trenta un; mes, els doblechs de son front, les arrugues de sos polsos y parpelles y l’aneulit color de son rostre, tirant al d’una closca de mort ò d’una llenca de vell marfil, no hi convenían pas. Per son regent y per la seva alsada’s comprenia que l’agilitat y la fermesa de son cos, nervut y secardí, fossen pariones ab les d’una pantera ò d’un mico. Sens més que’l borrissol a la cara, un pel moxi feréstech, son nas, arremangadet y arrodonit alhora sobrexíahi característicament semblant a un mugró, bo y fent contrast ab sa boca recta y menuda com si l’haguessen foradada ab un ganivet. Eran sos ulls petits y rodons, mes entremaliats y bellugadissos ab una lley de mirar tan rèvola, que may declaravan lo que deyan. En cambi, quan sotjavan als altres, era tal sa forsa de penetració, que’ls posava en descobert fins l’ànima. Un sech amoratat, ab ayres de surgit, se li escorría desde’l tou de la galta esquerra fins al clotet del sota llavi. A n’aquesta tara especial, patent obtinguda, segons veus, barallantse ab un minyó de son poble, devia’l cognom de Mitja-galta.

Surrut per temperament ò per conveniències, may tenia un saludo ni pera’l vehí de més a la vora.

Era sa vida un misteri pera tothom, misteri que ningú tractava de esbrinar perquè l’encobría’l llort vel de sa misèria. Vivia de fer les forses pels carrers y plasses de Barcelona, ademés dels pobles dels voltants, y exercia son ofici ab ajuda d’una noya qu’havia ensinestrat ja de xiqueta a copia de mortificacions, dejunis y tantos.

A temporades, pera assortir més els nombres del cartell, s’avenia ab dos del ofici estadantats a la Bordeta, trastejant pel món en conxorxa bo y fent embabar als vagarosos; fins que, refetes ses butxaques, tal com poden ferho’ls artistes volanders, retornavan a la capital, ahont s’hi presentavan com a trepa nova.

Un cop a ciutat, si no se’l veya per la plassa de Sant Jaume, del Àngel ò del Born, ademés d’altres llochs esbarjosos, sostenint a la Nèta al cap de munt de la perxa ò etjegant y fent giravoltar ab la soleta de ses babutxes una grossa y pintorrejada bola, ja podia afermarse que s’esqueya en algun reconot de la cofurna.

Era aquesta una de les primeres botigues del carrer dels Petons, y atreya l’atenció del desesmat ò curiós que s’atrevia a entrar en aquell antre, per lo típich y barroer de sa moblamenta.

Penjava de la porta l’esmolada catifa de ridícols que li servia pera treballar en públich, posada a tall de portier, y cayent d’escayre, a semblansa d’un penó de brega; més endins y a la dreta hi reposava una orga de movedisses figures, en actitut de ballar un minuet, demunt de la qual s’hi enroscava’l Scheling pera espussarse; gos de llanes de revenxinats mostatxos y ulls color de oli, que sabia tindres ab les potes darreres, blincar pel badiu d’un cèrcol y bordar a tot extrany que s’aturés prop del pedrís, quan no dormía, qu’era’l tarannà de costum y de tothora. A la esquerra y en un reco, se hi recolzava la perxa, forrada de groch y vermell de dalt a baix, en viaxos; un tabal destrempat, que tenía’l dó d’atraure a la gent badoca tot allunyant a la d’orelles delicades; una pilota de retalls, jaspiada, penjant d’un cordill, qu’ell manejava destrament pera fixar les fites de son Circo; dos coxins, un temps de vellut carmesí, ara bruts y espellifats, encabits d’una revolada sobre l’assiento d’un silló de boga; una caxa de fusta antiga, rublerta de trastots de tota mena, propis pera’ls jòchs de mans y demés sòrts d’entreteniment; les dues bacines d’estany, que servian a la Nèta pera la capta, y unes robes de llampants colors, penjades assí y allà, que com posavan segurament tot el vestuari dels acròbates.

En Mitja-galta s’asseya per costum en un tamburetet de tres peus, estripat del coxí, cobert un jorn de damasch y plomes, enfront de sa companya, la Caterineta, que surgía vestits y mitges ò ’s combinava un nou floch ab les rebregades cintes de sempre; mentres aquell s’entretenia ab el gos, tot caragolanthi cigarrets, qu’encenia ab la matexa punta del ja dispost a llensar, punta que’s fonia al caure, de tant y retant aprofitada.

En dies de pluja generalment no se movia del cau. Privat de treballar, se l’haguera vist dret en lo brancal de la porta, ullant el cel de tant en quant y bo y movent els llavis per nerviosa contracció, tal com si renegués de la divina misericòrdia al veures esclau fins del variable temps.

En tals jorns, la corriolada dels xicots del barri, temorenca de ses carades, triava altre lloch pera son esbarjo.

Ningú li duya com ells una tirria més palesa, mes tampoch ningú com ells podia justificaria. En Mitja-galta aburría a la quitxalleta, com a les pusses el seu Scheling y més qu’una tongada de dies emplujats, qu’es quant pot aponderarse. Adhuch la Caterineta, la Nèta, com la anomenava ell, arribava a estones a entavanarlo. ¿Era que l’envellian? ¿Ò que la burxa del engelosíment, recordant li a estones son desvalgut estat – sol y vern – li enverinava les entranyes?

Lo qu’era cert, es que may, may del món els dexava tranquils; semblava qu’hi trobés un gust en tor- barlos, en molestarlos. Si jugavan a fet, se’ls treya a crits y a malediccions de la vora; si a geps, els prenia la pilota; els llensava les baldufes si’s divertían al rotllo, y si s’ataleyavan a la pedreta, ruxava’l clap de carrer ahont tenían assenyalades les casilles, tot enviantlos ab una llengotada més enllà del Botavant.

En cambi, els xicots, observant que’l sobrenom de Mitja-galta l’enfuría, se venjavan de ses malifetes repetintli per tot arreu y no planyentlo per tendre. Adhuch per les plasses, y en els moments suprems de sostenir a la Nèta, fent positures y planxes al extrem de la barra, l’axordavan anomenantlo.

Ell tenia a n’en Met de cap d’esquila per axò. Y potser en Met ni’n basquejava! ¡Ell axis ho sostenia! Però com era’l grandassot de la patuleya, y vivia més a la vora seu, allí, al tombar el passeig de Sant Joan, hont feyan y adobavan carros, li tenia’ls ulls posats y l’hi duya sempre amenassada.

En Met, ab tot, no estava exent de culpa, que l’havia enfurismat algunes voltes temptant a la Nèta pera que’s fiqués al jòch de fet, llibertat qu’ell li tenia prohibida. Mes, consemblant seducció era en bona fè prou excusable. La Nèta’s floría al peu de la porta seguint ab la vista als qu’hi jugavan. – ¡Sígahi!… – li deya en Met. Ella ullava pels dintres de la cofurna, y si creya la ocasió bona, hi aventurava una escapadeta.

Mes, ja se sabia lo que li costava en tornant. – D’hont vens? – Del carrer. – ¿Què hi feyas? – Jugavam. – ¿No sabs lo que’t tinch dit? ¿Lo que’t tinch manat? – Y après d’aquest breu interrogatori, durant el qual la Nèta hi tremolava fins a agafarli histèrica convulsió, sonava un revés y un altre revés, y s’ohía un “¡ay!…” y un altre “¡ay!…” fins qu’un esgarrifós singloteig donava compte del juli.

Allavors era quan en Met s’acostava a la gola del cau pera cridarhi, encès per la rencunia: “¡Malehit sías, Mitja-galta!…”