XV

No cal encarir com va passar en Met aquelles cansoneres hores de la tarde y de la vetlla.

La dóna supersticiosa que pren un bitllet el día que li ha entrat un borinot al pis; el jugador infortunat que, endut per diabólich rampell, posa tot quant li queda demunt la primera carta; el bolsista, que té pendentes d’un telegrama una tirallonga d’operacions; tothom qu’espera’l venciment d’un plasso pera la decisió d’un etzar, que compta ha d’afavorirlo, rumia y sofreix, dubta y s’entavana.

No hi hà més remey… El jayo del temps, que per la etat que ja té y per les coses qu’ha vist, li sobra la experiència, sab prou qu’a la matexa hora que fa saltironejar el cor de molts al impuls d’una sobta alegria, nega’ls ulls de tants altres a copia de sentides llàgrimes… Y d’aquí la seva inexorabilitat. No li resta més recurs al impacient que revestirse de conformitat, y axò es lo que va fer en Met a la mesura de ses forses.

Ab tot, un hora abans de la convinguda, ja’s passejava pels encontorns del lloch triat pera la entrevista.

Tot s’esqueya en repòs. De la botiga del manyà, situada ahont es avuy el “Saló dels nostres”, en quin lloch “Se afeita, corta y riza el pelo, por un real”, ja n’havían sortit el graner del Portal Nou, el pellayre del Pastím y’l ferrer de tall de la plassa, eterns companys de “solo” y els darrers d’anar a retiro de tot el barri.

El cel estava trist. Una gropada de foscos núvols cubría’l firmament, dexant entreveure, si be a curtes estones, com passatgers eclipses, a la lluna, redoltada tota ella per un disch boyrós. Era una nit pesada.

L’ayre venia a toms, com si un fexuch obstacle s’interposés en son camí, y era fresch y humit son alè, tal com si la pluja ja s’extengués per a la vora.

En Met, alleugerint els passos, s’acostà resolt al carreró.

Tot estava mut, quiet. L’ombra que progectava’l fanal se reproduhía en la paret com un emblema cabalístich…

Per dins del carreró, rès, absolutament rés, ni la fressa dels gats, abscondits segurament, com si ensumessen la tronada.

La sola senyal de vida’s manifestava en els porticons de la Nèta, d’ahont n’exía una ratlla de llum aparentant una llenca d’or…

En Met, bo y avansant, no la perdía de vista. Caminava pas a pas, sigilós, retenintse l’alè y posat al aguayt, lo mateix qu’un lladre.

Al caure’l primer toch de les dotze s’entreobiren els finestrons.

La Nèta s’abocà a la finestra, y après de cercar a n’en Met ab una llambregada, li etzivà’l lligall de son fa to.

– ¿Baxo, Met? – li preguntà tot seguit com per assegurarse de la situació.

En Met li feu que si ab el cap, y la Nèta, ja enfilada en sa cadira y estrenyent entre ses mans el retorsut llensol, se disposà pera la devallada. Se tombà d’esquena al carrer, s’assegué al empit de la finestra y, sens més fresses ni remors que la fregadissa de ses robes, comensà la descenció.

En Met, ab l’esglay al cor y les orelles atentes, no apartava’ls ulls de la porta.

De sobte reculà un pas, ensemps que la Nèta, que ja tenia tot el cos enfora, sobresaltada per l’actitut d’en Met, restà sospesa.

– ¿No sents? – li observà en Met.

– Es el Scheling, el malehit Scheling, – respongué la Nèta.

El gos bordava ab desassossego.

– ¡Avall!… – digué en Met, decidit.

– ¡Crech que’l sento! – afegí la Nèta.

– ¡Avall! –reprengué en Met, ab els brassos extesos, com si tractes de tomarla.

La Nèta s’hi dexà anar d’un bot…

En aquell instant s’obrí la porta de la botiga aparexenthi en Mitja-galta.

Estava desconegut. Vermell el rostre com un borratxo; els ulls enfora semblant als d’un boig; closos y amenassants els punys, com la personificació de la venjansa…

– ¡M’ho pensava! – exclatà, enrogallada sa veu per el despit. – Mes, ¡no te’n gaudiràs!… ¡No te’n gaudiràs, traydora!… –

Y trayentse de la pitrera un afuat ganivet, embestí resolt a la Nèta.

Aquesta, ab els brassos oberts y pregants els ulls, se decantà vers a son aymant, implorantli sa protecció; mes, tot just en Met tractava d’interposarshi, que ja la pobre de la Nèta’s sentia l’eyna en ses entranyes…

Al vèurela caure en Met, volgué cridar; mes la matexa ira li nuava la gorja. Trastornat, rabiós, ja fóra de si, vegent al saltimbanquis aprop seu, amenassantlo ab la boca y més que ab la boca ab el sagnant ferro qu’en sa destra brandía, s’hi abrahonà com una fera. Fort de punys, en Met, a la primera embestida li subgectà’l bras que sostenía l’arma; mes, lleuger de cames, el saltimbanquis, li feu la traveta tot d’una, cayent y rodolant abdós per l’empedrat…

En mitx d’aquella brega, la malastruga de la Nèta hi agonitzava bo y anomenant a n’en Met carinyosament; en tant el Scheling, fermat als peus de l’orga, hi udolava ab desesperació.

No sé si en Met ohiria’ls estroncats mots de la Nèta, donchs, com si li revinguessen obtadament les forses, se desarrapà d’un de sos brassos, apoderantse decididament de l’arma.

Vegentse perdut, el saltimbanquis, s’aferrà ab les ungles y ab les dents al coll d’en Met, ab ayres d’escanyarlo, mes, deslliurat aquest de abdós brassos après d’una contracció suprema, li enfonzà’l ferro fins al mànech, com que caygué a terra lo mateix qu’un sach.

. . . . . .

Una hora après, y mentres la Justicia feya axecar abdós cadavres a la vista dels vehins del carrer dels Petons, abocats per balcons y finestres, en Met corría, corría carretera de Fransa amunt, amunt sempre, revent com un llamp, com que maymés se n’ha sapigut rès…