XI

Era un dematí del diumenge, alegre com solen serho ’ls dies festius, que la naturalesa fins en axò atina, fins per axò’s desviu, únicament pera complaurens.

El rellotge de casa en Met, qu’era un “cu-cut” de repetició, tocava les vuyt per segona volta.

Al oure’l darrer toch, la mare d’en Met, que ja feya estona sospitava si’l seu fill s’hauría retut de nou als afalachs del somni, ’s decidí a penetrar en son quartet pera desvetllarlo. Encara no havia tret ben be’l cap al través de la porta que reculà tot d’una. L’havia sorprès sens rentar, a mitx vestir, recolzadet al cayre de la finestra, sostenint aquella actitut d’aburriment que li havia sobtat tantes vegades.

– ¡Axò no pot durar!…– se digué a si matexa.

Y exi del passadís, ab les mans al front y’l prech als llavis, com ensentimentada d’aquella cosa.

En tant, en Met, que no s’havia apercebut de la presencia de la seva mare, seguia’l curs de la seva exaltada imaginació, que’s sostenia joganera, per la buydor del espay, com son cèlebre “As de bastos”, aquell estel qu’havía fet volar de petit ab tanta sort com popularitat.

No cal pas dir quin seria l’obgectiu de son capficament: la Nèta.

Tots sos pensaments, totes ses lucubracions se reduhían a cercar el millor medi pera deslliuraria de son tirà a fi de férsela seva, més endevant, ab els poders que donan a la parròquia.

Tres maneres de conseguir son propòsit havia combinat son febrós cervell; mes, com pera resoldren qualsevol se li oferían series dificultats, sa fantasia divagà en cercament de la quarta.

Ja casi la tenia al punt, al punt de posarhi’l “visto bueno”, quan li caygué la ploma de la mà, es a dir, quan l’estel de sa fantasia rodolà pels ayres com si la llanseta d’un enemich li hagués tallat els tirons.

– ¿Què hem de fer, noy? – exclatà de sobte una veu be prou coneguda pera no desayrarla.

Era’l pare d’en Met, que no ’s movia del dintell de la porta. La seva dòna li havia omplert el cap ab lo de la Nèta y venia pera descarregàrsel.

Al vèurel, en Met, s’axecà de la cadira, esparvillantse ab rapidesa.

– ¡Axò no pot anar, noy! – reprengué’l sobrevingut ab un tò de veu ja més grave.

– ¡No vull males cares aprop meu! ¡A darrera de tu, fins la teva mare s’hi emmalaltiría!… ¿Què tens? ¿Què vols?… Si te’n passa alguna, per que no la manifestas? ¡Explicat! ¿No’m respons?… ¡Es que si es cosa d’enamoraments, no vull pas que me’n resis fins que pentinis barbes!… ¡Ja ho tens entès!… ¡Y si dura gayre’l fe’l mussol, t’ho diré d’altre modo!…–

Se’l mirà de cua d’ull, compassiva y seriament alhora, com si en son interior hi lluytessen dos oposats afectes, y girà l’esquena, separantsen a grans passos.

Commós visiblement, en Met, se’l guaytà una estona, en tant desaparexia pel passadís, fins que tot d’una, obehint sens dubte al esperó d’alguna impertinent idea, acabà d’endressarse a corre-cuyta, exint de casa disparat com una fletxa.

Tot anant pel carrer, d’assí d’allà y ab incerts passos, sostenint ab si mateix una animada conversa, aparentava com víctima d’una enagenació mental.

En son exaltat cervell hi ballavan la sardana mil diables alhora, aturdintlo ab els alarits de ses esgarrifoses veus, conjunt d’aspres sons com los que ixen d’un gorch al caure la tarde, mes que la forsa de sa voluntat suspenia a voltes com el soroll d’una pedra basta per imposar silenci al xerroteig d’un gorch.

– Seràs meva. Seràs meva, Nèta; – allavors se deya.

Y continuava caminant, caminant, fins que altre cop defallia sa fermesa; y revenían sos dubtes, y recobrava sa vida’l gorch, conexent les granotes que la causa de son espant ja no reexiria de la llotada.

Marejat axis, en Met, arribà al Pla de les Comèdies, en quin lloch en Mitja-galta ja hi tenia format el rotllo.

Frisós, en Met, pera sapiguer de la matexa Nèta la conducta d’en Mitja-galta desde’ls darrers acontexements, va encaminarshi tot d’una.

Per altra part, tant com sapiguer de la Nèta, desitjava ohir alguna paraula de consol que l’alentés en sos propòsits, contrabalancejant axis l’aspra decepció qu’acabava de rebre ab la repulsa de son pare.

Precisament en Mitja-galta distreya al públich ab sos jochs de la bola. Mellor conjuntura no la podia ensopegar en Met. Pegà cop d’ull vers ahont era’l de l’orga, y topantse ab la Nèta, qu’amanyagava’l Scheling, agegut ran de sos peus, s’hi dirigí ab resolució.

La primera pregunta que va endressarli fou pera sapiguer si en Mitja-galta havia arriat les veles de son rencor. Suposava, en Met, que’l saltimbanquis se venjaria ab ella, y d’aquí tot el seu desfici.

Quan entengué que li responia: – Nó; ¡ara com ara, Deu n’hi doret!… – s’hi quedà fet una estàtua. Ell hi esperava una llagrimona envers d’un somriure, y aquella contradicció’l sumia en un’pahorós dubte.

– ¿Es adir que’t respecta?… ,¿Que no s’ha esbravat ab tu, segons jo presumia? ¿Que ja no’t maltracta com ho feya abans?

– Nó, nó, rés d’axò. ¡Figúrat que ni’m sembla ell! – respongué la Nèta.

En Met no se’n sabia avenir.

– Y de mi, ¿què te’n diu?

– Rés; ni un mot; – reprengué la noya.

Admirat d’aquell cambi, en Met, d’una transformació tan radical, fins dubtava de si mateix, qu’es com dir que ni reconexía a la Nèta, a la Nèta de sos desficis.

Acostumat a vèurela en sos amorosos somnis ab la palma del martiri entre les mans, no atinava cóm aquella víctima de la misèria pogués borrar de sa cara’ls solchs de son continuat torment.

– ¡Qu’es extrany! – repetía.

– ¡Tal com t’ho dich, Met! – contestà la Nèta. – Del endemà d’aquella ditxosa nit, que’ns va sorpendre a la finestra, no ho sé, no sé com dirtho, conech que’m mira d’un altre modo. De vegades fins m’afiguro que no siga estrafeta aquesta nova conducta. Me tracta ab un carinyo, ¡vamos! ab un afecte tan diferent que, de veres, me sobta.

– ¡Sí qu’es extrany! – va repetir en Met.

Y a un signe de la Nèta, denunciantli la presencia d’en Mitja-galta, s’escapulí del rotllo a correcuyta.