XIII

Llarga estona feya que la Nèta, ab lo llum a la mà y un de sos peus en el primer grahó de l’escala que conduhía al seu quarto, escoltava neguitosa y indiferent les confidències del saltimbanquis respecte a sa crítica situació.

Li havia donat compte de lo aplegat els darrers dies; li havia fet avinent la gelor del públich, que ja se’n embafava de veure sempre les matexes sòrts, li havia assenyalat les reformes que’l seu vestuari exigia y, finalment, li proposava la conveniència de donar un tom pels pobles y viles de més lluny, a fi de trobar noves fonts d’ingressos, ja que s’estroncava la de Barcelona; confidències a les que d’un quant temps ensà la tenia acostumada, mes no sens enfosquir son ànim l’ombra de la extranyesa, vegent en lo butxí de sa joventut una transformació tan trascendental com sobta.

Cansada de sentirlo, la Nèta, distreya son aburriment resseguint ab curiosos ulls els caus d’aranyes que guarnían les juntures d’aquelles rònegues parets, contestant a les observacions del saltimbanquis ab la displicència d’un escolà d’ofici al ajudar una missa de les conegudes “per mor de Deu”.

De cop, ja esgarrifosa de sentir la rogallada veu del volantiner, y prenent per excusa la escassedat de claror que li feya’l llum, tot temps sedejant d’oli, donà la bonanit, bo y pujant a saltirons l’escala.

Al arribar a son regne, en aquell reduhit palau, ahont ella sola hi dominava, penjà’l llum al clau de la paret, s’alleugerí de robes ab llestesa, y entreobrint un dels porticons pera dexondirse del ensopiment, se dexà caure dessobre d’una cadira, entregantse a profonda meditació.

Tenia fixos els ulls en aquella llenca de dubtosa claror que s’introduhía per la mitx badada finestra, com si l’obgecte de son capficament hagués de descendir per aquell espay al invocarlo desde’l fons de la seva ànima.

Ja feya estona que ni’s movia, replegada en si matexa com les flors de son test en aquella hora de nit, quan se redressà tot d’una, confosa y esparverada. La remor d’un lleu trepitx y una taca d’ombra que s’extenía per la paret, li acusavan la presencia del saltimbanquis.

En efecte, en aquell instant en Mitja-galta aparexía en el quarto.

– ¿Vos aqui? – va esclafir la Nèta, vegent qu’anava avansant.

En Mitja-galta contragué’l somriure que sostenían forsadament sos llavis, responent ab estrafeta extranyesa:

– ¿No m’has cridat? ¡Jo’m creya que m’havias cridat, tu!

– ¡Jo!… – reprengué la Nèta, tan decidida com admirada.

Sens fer cabal de la exclamació de la noya’l saltimbanquis adevantà sos passos fins arribar al peu de la finestra. Al abocarshi, llambregà una estona endalt, calà la orella tot seguit, reprengué son estrafet somriure, y, pas a pas, anà tornant enrera.

La noya, al sentirsel vora seu, reculà fins a la paret, transportades les faccions y corpresa d’esgarrifanses.

En aquella estona de dubtes, d’esborronadores incertituts, els ulls del saltimbanquis se li aparentavan dos llumets posats darrera d’un balcó un xich après de ploure; son alè, pesat y ardent, que fins a dos passos lluny ja li encenia les galtes, li semblava’l baf d’un apestat; els gestos de son cos li recordavan als micos de les orgues, rabiosos y desvergonyits, que s’enfilavan pisos amunt, aferrantshi ab la cua; y’l trepitx de sos peus, sossegat y lleuger alhora, li retreya’l d’aquells lladres que en algun de sos somnis havian penetrat en son quarto, punyal en mà, pera assessinarla: ab tal certesa, que fins el cop de la fulla, escruxidor y fret, se’l sentia en les entranyes.

– ¿Donchs, no m’has cridat? – repetí en Mitja-galta, badant una mica més el porticó de la finestra y treyent el cap defora sens esperar contestació.

Més esverada la Nèta a cada moment pel procedir extrany d’aquell home, ni’s donava compte de lo que veya.

De cop va suposar si l’intent d’en Mitja-galta fora’l d’espiar a n’en Met, pera sorpèndrels en ses relacions nocturnes; mes al veure que’l saltimbanquis no’s movia de sa posició, sostenint una actitut, més que seria, cavilosa, tal com si resolgués algun escrúpol en sa malmenada conciencia, lo pes de sos primers dubtes li caygué al dessobre de nou.

No s’ho explicava què podia atrèurel pel carrer del Petons en aquella hora.

Sens un alè d’ayre qu’amanyagués misericordiosament sa testa; sens més claror que la del únich fanal, colocat al extrem del carrer com a centinella de la fosca, ni altre anunci de vida que’ls miols, esbufechs y corredisses dels gats, que recaptavan per aquells recons, jogant ò barallantse alhora ab remoroses corredisses, a la veritat la presencia d’en Mitja-galta no li satisfeya gota.

De sobte’s collgirà bo y ajustant la finestra, y ullant a la Nèta ab una mirada que volia ser riolera pera encubrir sa traydoría, li digué ab amorosida veu:

– ¿Sabs, Nèta, que t’has fet gran? ¡Ja ets tota una dóna! Vés qui m’ho havia de dir quan te duya de vila en vila y de llogaret en llogaret, cavalcant demunt de mes espatlles com a Sant Cristòfol nano, ab el gos sempre a la vora, saltironejant al teu darrera a truco de lleparte’ls peus, ¿quí m’ho havia de dir que t’havías de fer tan gran, que t’havías de tornar tan maca? ¿Tu, no te’n recordas, eh? –

En Mitja-galta semblava que s’hi rejovenís per segons; la Nèta s’axeribía als recorts de sa infantesa, esborràntseli del rostre’ls solchs de son esverament.

– D’aleshores ensà, – reprengué’l saltimbanquis, – ¡cóm has cambiada!… ¡Quin salt de criatura a dóna! De tos cabells jo’n feya una treneta com la cua d’un ratolí… Les teves mans eran tan remenudes, que jo les escalfava clohent una sola de les meves… Ton capet era petit y bufó com un d’aquells àngels que’s veuen per les iglesies ab una aleta a cada costat… Eras tan remenuda que, quan feyas tamborelles seguides, semblavas un molinet de vent d’aquells que fan corre’ls noys: com que més lloch necessitava’l gos que no pas tu pera agèuretl…

Y avuy… Y ara… Tos ulls s’han engrandit, y s’han animat, y enfosquintse alhora perquè, no sé com dirho, sembla qu’escupin foch. Ta cabellera, si la destrías y te la escampas per les espatlles, pot servirte com de mantell… Tos llavis s’han engroxit y obert totduna encesos com la magrana… Y has crescut, y has posat carns, y t’has fet una donassa!… –

La Nèta contragué son rostre ab perceptible gradació. Aquella auba d’alegria, que clarejava en sos ulls als recorts de sa infantesa’s tornà poch a poch en crepúscol vespertí, mes, d’una tarde boyrosa y rúfola.

En Mitja-galta, adevantant un pas ensemps que la Nèta’n reculava un altre en direcció a la finestra, prosseguí entusiasmantshi:

– Tu’m feyas moxaynes a tothora. Ajogassada com eras, t’enfilavas a mos genolls y, vulgas no vulgas, pujavas axis fins a dessobre de mes espatlles y dalt del cap tot seguit, hont t’hi entretenías una estona, belluganthi els brassos per agafar alè, y dexante caure d’un bot a terra. ¿Te’n recordas? Jo’t recullía, y tu, agrahintme la paciència, te’m menjavas a petons. ¡Que no hi siguem en aquell temps ara! ¿Eh, Nèta?

Espahordida la Nèta per les alteracions qu’anava descobrint en la fesomia del saltimbanquis, que ja s’havia acostat a n’ella fins a fregarli la roba, reculà decidida, obrint de bat a bat la finestra.

El sereno del Passeig cantava en aquell instant la una de la matinada.

L’Ave María Puríssima s’ohí clara y distintament com el cant d’un gall en mitx d’una nit quieta.

Pel carrer dels Petons, esvahit el cant del sereno, cap més remor s’ohia, fóra de la fressa dels gelosos gats, que s’empaytavan encara, entossudits en sa endiastrada brega.

– Però, ¿què fas, Nèta? – continuà en Mitja-galta ab un tò de veu apagat com si exís del fons d’una cova. – ¿Que vols que’t prenga un ayre?; Anem, dóna, anem! – Y arrimantse a la finestra la clogué de nou.

– ¿No tens pas por? – afegí, ab la matexa enfosquida entonació, tot posantli, tot acariciantli l’espatlla ab una de ses mans.

La Nèta s’hi encongí tot d’una, com si’s sentís un fret dintre del cor, reculant una passa més pera foragitar de si aquella barroera mà, que li semblava tingués urpies ò fos de ferro per lo pesanta.

– Es que, al costat meu, Nèta, no tens cap motiu d’agafarhi por. Pera deslliurarte de qualsevol etzar jo donaría fins la sanch de les meves venes. Sí, Nèta. Ab els anys que tu y jo vivim dessota’l mateix sostrat, l’aranya del temps ha vingut embolcallantnos ab sa subtil trenyina fins al punt de no podèrnosen desfer sens l’espetech d’una extremitut violenta… Sí, Nèta; es axis, no ho dubtis. Com que, si per malastruga sort, tractés algú de rompre aquest lligam, que de dia en dia més estretament va subgectantnos, ¡ho pots ben creure!… ¡esdevindría un daltabaix sols a la primera estrebada! Mes, no serà, nó. Ningú del món pot contemplarte ab els ulls que ara jo’t miro. Ningú pot sentir a ta presencia la passió que jo sento, forta y ardenta com fermentada beguda, ja que, reprimíntmela, he passat alguns anys… Ningú, ningú més que jo, té dret al teu carinyo, més que jo, que, per sostenirte y sostenirme he sofert lo que sols Deu sab… ¿Entens, Nèta? –

¡Y què havia d’entendre!… Motxa, aturdida, ab un posat d’encarcarament extrany, com el d’una sonàmbula, nos mogué de sa posició fins que sentí prop de sa boca’l febrós alè d’en Mitja-galta. Aleshores, dexondintse d’aquell somni, obrí’ls ulls esveradament, donà un pas enrera bo y redressant més son cos, y enlayrant un de sos brassos ab la mà extesa y amenassant, exclamà frisosa:

– ¡Apartèus!… ¡Apartèus ò crido!…

– ¿Tu?–respongué en Mitja-galta, aparentment imposat. – ¿Tu? ¿Y, aquí? Anèm, dóna…. Tu no conexes d’aquest món les amagades alegríes… Els secrets del goig que fan la vida desitjada… Sola sempre, y sens ningú que t’haja acompanyat pel camí del goig, entalemat de verdor, guarnit de flayroses flors y animat per la cantadissa dels aucells… ¡Què té d’estrany!… ¡què té d’estrany!… –

Y acostà’ls seus llavis envers als de la Nèta, mentres ab un de sos brassos li enrotllava la cintura…

Al sentir la Nèta aquella verinosa bravada, que li trasbalsava’l sentits, alsà de nou el bras, decidida, dexantlo caure ab tota sa fúria sobre l’assenyalada galta del saltimbanquis.

Al esclat de la bofetada va tremolar el pis; el llum, que ja s’esqueya a l’agonía, va finar al primer trontoll, y’l gos, que geya abaix, dessota de l’orga, grinyolà, desconsolat, com si l’empaytessen a garrotades…

– ¡Pobre de tu! – va esclatar en Mitja-galta, al sentirse’l tanto, bo y fent un bot envers a la Nèta, que s’havia arredossat darrera d’una cadira. – ¡Pobre de tu!… –

Y caygué al demunt d’ella renegant com un endemoniat.

Al sentir l’embranzida, la Nèta, s’esmunyí del amagatall, fugint de puntetes y a les palpentes pera guanyar la porta del carrer.

– ¡Ira de Deu!… – exclamà en Mitja-galta, sospitantho. Y’s llensà al darrera d’ella ab tota fúria.

El Scheling, sobtat per les corredisses, grinyolava esglayadorament, com si pressentís una mort, com si preveyés una desgracia.

Tot just la Nèta obria la porta que ja en Mitja-galta li agafava’l bras pera subgectarla.

– ¡A dins!… ¡A dins, te dich, ò t’assessino!

– ¡Socors!… ¡Socors!… – confegia la Nèta ab defallida veu.

Cruxí una finestra, tot seguit, mes quan algun dels vehins, mogut per la curiositat, s’abocava al carreró, ja en Mitja-galta tenia fermada la porta.

La Nèta va passar aquella nit entre la vida y la mort.

Lassa, desconortada, petant a estones de dents com si l’arborés una febre, s’arrupí, la pobre, en un recó de son quarto, ab el Scheling, que era sa única custodia al costat; mes sempre ab el sobressalt al cor, de temerosa de que la bestiola no li avinentés ab sos gestos la presencia del saltimbanquis.