VII

Al cloures la finestra comprengué la Nèta per primera volta’l pahorós abim envers ahont relliscava sa existència. Devant de sos mitx closos ulls un estol de llumenetes hi giravoltavan en esbojarrada fúria, com si fossen un axàm de dimoniets que’s mofessen de sa malastruga planeta. La pobrissona, asseguda al peu de la paret, no gosava a moures, temerosa de provocar ab la protesta de sa serena mirada les ires de son escarceller, al qui sentia per allí prop, respirant ab afany, com si li nuessin la gorja les violentes extremituts de sa enquimerada. Ni tan sols basquejava pera recullir ses robes, mitx caygudes per sachsejarles son tirà, al rebàtrela per terra en vergonyós càstich.

– ¿Ahont tens el seny? – li preguntà de sobte en Mitja-galta ab veu de trò, tot donant enrera una gambada.

Al cop de son peu traquetejà tot el pis, y’l llum de gresol, que penjava d’un clau de ganxo clavat a la paret, feu un mohiment de rotació ferint de plè bona estona’l rostre contrafet del saltimbanquis.

– ¿No sents què’t dich? – repetí […]sa veu.

Lo Scheling, que s’havia despertat […] de son somni, tal vegada quan s’entretenia ab la imaginació repassant la brenilla d’una costella cayguda per miracle a sos peus, saltironejava dels genolls de son amo als peus de sa mestressa tot gemegant ensentimentat.

Après d’uns minuts d’imposant silenci, la Nèta alsà’l cap, mitx decantà’l cos, y axecantse peresosament, fins a caure mitx asseguda en son catre d’estisora, respongué fent un gros sospir:

– Y be; ¿quí sou vos? –

Sorprès en Mitja-galta’s guaytà una estona fit a fit a la Nèta acabant per acotar el cap al pes de sa confusió.

En efecte: ¿què li podia respondre? quin dret tenia sobre d’ella? perquè semblant interrogatori? Si la exasperació que’l dominava era sols nascuda per sorpèndrela enrahonant ab en Met, ¿què tenia ella que vèurehi? Havia de participar de ses extravagàncies, de son aburriment envers la quitxalleta, de ses tonteríes, en fi?

Ademés, no se’n havia venjat prou encara del pobre Met, ab aquella denuncia que li costà’l reclòurel a la garjoja? Y si eran figues d’un altre paner, si sospitava que l’atractiu d’un amor lleyal podia costarli la separació de la Nèta, no’s feya culpable d’un criminós egoisme tan sols al intentar malmenarlo? Si ell havia sigut desgraciat, si renegava contínuament de sa sort, perquè fer la traveta a la dels altres?

No sé si en Mitja-galta’s faria consemblants preguntes, mes, per son posat pensatiu, axís era de creure.

– ¿Quí sou vos? – repetí la noya esverada, com si’s despertés d’un mal somni.

En Mitja-galta adevantà un pas ab ayre amenassador, tal com una fera que’s disposa al abrahonament, mes, retenintlo una forsa desconeguda, l’estrep potser de sa conciencia, que’s removia feya estona dins son cervell, reculà ab pausada graduació fins a recobrar son primer lloch.

Al arribarhi, el Scheling, que geya sobre ses potes darreres, se li llensà al damunt pera lleparli carinyosament les mans.

– Dius qui so jo? – confegí en Mitja-galta ab tremolosa veu. – Lo Scheling, ab tot y esser una bèstia, no faría semblant pregunta. Tu […] què foras si en lloch de conduhirte de la mà, al trescar per aquests mons de Deu, t’hagués abandonat en mitx de la via com qui llensa’l trastot que li fa nosa. Es cert que t’he capolat ja de menuda a copia d’anguniosos exercicis, mes, la boca crida’l pa, el pa crida la moneda, y jo sols he sabut heure la moneda a forsa d’esllomaments y capgirades. Tretze anys de vèuret créxer de dia en dia ab un interès consemblant al que tu tens per ta passionera, tretze anys de corre’l món exposant al públich nostra vergonya a cambi d’un bocí de pa, del boci de pa que tot temps nos havem partit damunt la matexa taula; tretze anys de sostenir en nostres llavis un idèntich desitx, el desitx d’una sobtadora sort que millorés nostra situació; tretze anys de vèurens, d’observarnos contínuament y de sorpendrens fins el més insignificant gesto, jo, sobretot, que m’he adonat de tos cambis ab ulls més qu’envejosos; tretze anys de contínua pena no’m donan, visca Deu, prou autoritat pera imposàrtem?

Dius: qui so jo?… Be’s coneix prou que sols hauràs pensat ab tu matexa, quan ni un moment de la vida has tingut pera ton company de desgracia!… Ni una estona de curiós capficament pera endevinar les diverses lluytes que sosté mon cor alhora)… Pera descobrir l’anguniós martiri de mon seny, del seny del home que al teu costat, dia darrera dia, ha vingut sacrificantse! Ah! Tu prou sabs quantes flors han esclatat en ta passionera, quantes se’n assecan y brotan a la vegada; mes els misteris del home que’t cobeja… Com tens de saberlos, si al primer dia de mirarnos cara a cara ja’m preguntas: “¿Quí sou vos?” –

La Nèta’s removia en son seti neguitosa y capficada. En Mitja-galta, commós, guardà una estona silenci.

Après afegí: – Contésta: ¿Què t’ha dit? ¿Què heu tingut? ¿Què has progectat? ¿No puch saberho? – reprengué, mogut per la immovilitat de la Nèta.

La Nèta decantà’l cos, sachsà’l cap en significació d’aburriment, y fregantse’ls ulls ab els palmells de la ma com si s’hi sentís una importuna nossa, exclamà ab debilitada veu.

– Dexèume estar!… ¡Jo no us tinch de dir rès! ¡No us conexo! –

Despitat en Mitja-galta li fuetejà’l rostre ab el llampegueig de sos ulls. A ser fulles de punyal, li atravessa les entranyes.

Despenjà’l llum, tot seguit, y barbotejant algunt renegot, exí a lleus passos del quarto. Lo Scheling li anava al detràs ab la cua y les orelles baxes.

Quan el llum del saltimbanquis parpellejà en el sostre per darrera volta, la Nèta s’extengué en son catre ab ayres de reposarhi. Son bras, del tot nu, exía com ert defora de la màrfega; sos pits, mitx desabrigats, onejavan al impuls de son alè ab batzegosa violència, y ses molsudes cames, no encertant ab son natural jayent, removíanse inquietes, com esclaves de llur desfici. Ja condormida, a la fi, confegí sa boca un mot, y un altre mot, fins quel somni, un somni desassossegat, apoderantse de son esperit, la posà en conversa ab si pròpia.

Y parlà d’una noya com una Concepció de maca, que anava pel món sola, tota soleta, girant enrera el cap pera fugir d’un gegant que la perseguia; una noya a semblansa de ella, vestida com ella de retallots, nua de peus y ab les trenes desfetes, quina espessa cabellera s’entretenia en destriar el vent; y vegé que duya una flor als dits, una flor semblant a les de la passionera, però, blanca, blanca com una tofa de neu, y s’adonà de que tal flor tenia’l poder de cridar envers así tota mena de riqueses; joyes, cotxes, cintes, robes y diners, molts diners; sinó que cada dia se n’esquexava una fulla y anava perdent la gràcia de sa primitiva forma. Y, seguintla, seguintla, reparà que aquella noya’s deturava en el cayre d’un abim, tot guaytantse la flor ab esveradissos ulls; y, vegent que ja no’n restava més que una fulla, s’ensopí, s’ensopí, perdent l’esma, fins que al bell punt d’estimbarse, sentí’l frech d’una mà, d’una mà que no era la del gegant, cayentli fexuga dessobre de les espatlles… Y’s desvetllà de sobte, alenant afanyosament com si tingués un gros pes damunt del pit que li privés de la respiració…

– ¿Ahont soch? ¿Què m’ha passat? ¿Quín’hora deu ésser? – se digué, saltant del llit y corrent fins a la finestra, que obrí d’una revolada.

Era a punta de dia; en aquella hora de dubtosa claror, triada per la naturalesa pera son dexondiment a fi de mostrarse més seductora als ulls de la humanitat ab la coqueteria de son recato. Hora de perfums y armoníes, que l’ayre suau de la nit escampa arreu del món pera celebrar l’adveniment del nou dia ab una tendra y encisadora serenata.

La Nèta alsà’l cap pera mirar la hora en el rellotge dél cel, y vegé… Y vegé oberta la finestra d’en Met, y s’adonà qu’en el seu quarto hi havia llum, un llum que’s debilitava per instants, y observà una ombra en el sostre, una ombra d’un cap que guaytava en dalt, dret al cel, com si estigués en perpètua meditació…