I

Ficat entre’l carrer del Portal Nou y’l Passeig de Sant Joan, com si a n’aquell pà de cases un llamp hi hagués obert una esquerda, s’hi troba un esquifit carreró que la majoria dels barcelonins no ha trepitjat una sola vegada.

Borni de naxement, ja que sols reb la llum per un cantó, y escanyat de llet per lo minso de ses formes, no cal dir si es falaguera sa fesomia. Per més tragèdies, visqué una tongada sens cap mena de nom, com fill de pares fonedissos, fins que, al afillàrsel més endevant y quan ja s’allargassava, con vingueren els padrins en anomenarlo’l dels Petons.

No sé si’l batejarían axis per les contínues ganyotes que feyan esclatar ses llàstimes, ò be per les ensopegades que la munió de clots, escletxes, ressalts y desnivells de tota mena ocasionavan als viandants; la Petona, una gitana qu’hi vivia, y que per sos ayres y hermosura’s feya rotllo entre’l jovent de Ribera, podria satisfer a ben segur nostra curiositat.

Sia lo que’s vulla, ja que son nom poch ha d’interessarnos, es lo cert quel carrer dels Petons, malgrat y sa perllongada existència, en rès ha modificat encara sa primitiva configuració.

Fit son ull com aleshores en l’Hèrcules de pedra encimbellat en el sortidor del Passeig de Sant Joan, sempre recalcat ab pinxesca trassa en sa formidable porra, com si temés que’ls lleons de son voltant poguessen abrahonàrseli, continúa esgratinyant ab sos endurits peus les primeres cases del carrer del Portal Nou, semblant que, enorgullit de la nissaga, tractés d’imposarli sa soberania.

Son vehinat sí que verament ha sofert trasbals. Composavas el d’aleshores de xusma que, ò per venirne de mena ò per murries de rassa, aburrían el centre de la ciutat; en tant el d’avuy en dia ha vingut acoblantshi atret per la forsa de atracció que la poquedat dels lloguers suposa. D’aquí que son lloch sia avuy bona cosa distint, per més que, en quan a rònech y adesmarxat, no li manquin punts de contacte.

Jo’l recordo com si fos ara, com esmento totes les pintoresques decoracions del teatre de ma infantesa.

Al mati, y més quan un esquins de sol s’entossudia en endinzarshi, podia sobtàrsel ab entera llibertat. Gayrebé sempre desert, no era de témer que la llambregada d’algun importú’ns obligués a desviar la nostra. Aleshores, bo y explayant la vista pera resseguir les ondes de son curs, envorancades com les d’un riu, hauríam adquirit la fermesa de que, tots els bans y manaments de policía, constessin ò nó en rejoles de Valencià y fossen escrits en català ò en llengua forana, eran cosa morta per aquell vehinat.

Un arriscat colominet qu’al axecar son primer vol perdé les forses gradualment y caygué, caygué aletejant en và, no ensopegant més que la buydor pera arraparse; una abonyegada marmita, que feu aygues per tots cantons en el darrer combat sostingut entre patates y mongetes; un marruxet menut, nat sens vida, arrancat com si diguessem de sa tomba pera etzivarlo a la ventura, cayent al fi demunt d’un tou d’encenalls ja convertits en cendra; un parell de botes desparionades, ab menys sola que cuyro, ja corseques de pidolarne unes altres per cent boques alhora; una escombra sens mànech, arranada de la palma com la clepsa d’un quinto; una toya de camèlies, ja mústegues, embossada ab una paperina de fideus; una pollera de jonch, corva de sostenir el pes de tota una descendència; tot axò y quelcom més, que no anomeno per no haverme de tapar els nassos, posat sens mirament, sens ordre ni concert, en mitx del pas, en un reco, a la barreja, ara encoblat, ara capiculantse, es lo qu’hauría sorprès a ben segur nostra tafanera mirada.

Mes, axecantla totseguit pera no descobrir despietadament les misèries d’aquell cementiri protestant, hauríam experimentat una impressió complertament oposta.

Vers amunt, un clap de cel que’ns hauría causat anyorament per aparentarsens més allunyat al enfilarlo d’escayre; una enrexada finestra en mitx del clos del carrer a través de la qual s’hi entreveyan les magnolies y’ls tarongers d’un jardinet casulà, y per la que s’esbargia una olor forta y agradosa; uns quants gerros al cim ab palmes y bergallons, y per les bandades, pels forats y balconets que no cobrían les cortines de rovell y’ls cobrellits d’indiana forastera, ò be l’eura arrapadissa festonejant capritxosament ses baranetes, ò adosserantlos ab son mantell de fulles una atapahida carbassera; ò escampànthi ses violades flors un murritort axerit, ò testos, en fi, encabits a restelleres, ahont hi florían ufanoses, hortensies y llessamins, rosers y clavellines.

La passada d’una cadernera, la “jota” d’una ensinestrada merla ò’l xerroteig d’alguna niuada de pardals acotxats dessota’ls ràfechs, haurían afalagat sens dubte nostres orelles, en tant s’esbargirían els ulls en la contemplació d’aquells delitosos presents, vera manifestació de salamería y joya.

Y de nit… Mes, de nit ni goso a descríurel. Acut a ma memòria la sinistra ombra d’en Mitja-galta y, no puch ferhi més, me nuan el coll l’esglay y la feresa. ¡Ah! ¡Si jo pogués borrarles aquelles nits tan pahoroses, tan tristes!…