IV

Per efecte del rigurós escarment qu’havia rebut per sa darrera entremaliadura, s’havia operat en la naturalesa d’en Met, y en pochs mesos, una transformació tan sobta, que semblava tot un altre. Més dures les faccions, més emmorenida sa pell, més axut l’enrahonar, la mirada bon xich més ferma, més segurs y reposats sos ayres; en fi, remarcant que adhuch la seva tia li reparava la crexensa, dit queda que’l cambi era complert.

Però, ahont sobrexían sos avensos d’home, era aprop de son pare, ficat en el treball. Com si cap idea li ocupés el cervell ò com si tractés de fondre en el calor del treball alguna cabòria que l’entavanava, es el fet qu’en Met, ab la seva activitat y ’l seu inginy se colocà en breu temps a la ratlla del fadri més destre.

Sovintment treballavan a la explanada, al ayre lliure, més enllà del Passeig, y enfront si fa ò no fa de la botiga, sobretot quan ajustavan els cèrcols de ferro als bastiments de les rodes, quina feyna rematavan a cops de mall y a copia de foch. Aleshores era la ocasió de vèurel. Nú de brassos, espitregat, al ayre l’aspra forra de son negre cabell y ab son devantal de cuyro dessobre les axelles, encaxant els fumosos cèrcols a brandides de mall ó a cops de martell, mentres son pare sostenia la roda tenallantla pel botó y un dels fadrins hi engalzava els raigs alsapremantlos ab la escarpra ò encaxantlos ab ses munyeques.

A cada cop de mall s’encenia la fusta, degotant inflamada sa rehina, fins que, al ruxarla l’aprenent ab la regadora, s’axecava una espessa y ennegrida fumera, que feya plorar els ulls dels molts curiosos acoblats a llur entorn. Emmascarat arreu en Met y regalant de son rostre uns degotalls negres y espessos com a borrims de sutge, agafava la roda, encesa y fumejant encara, fentla rodolar uns passos ab segur pols, pera agèurela totduna en un sot ja enfondit adretes, ahont l’aprenent, a copia de cenallades de sorra, apagava la revifor de les flames.

En aquell engorrós tragí, fent jugar son inginy y posant a proba sa forsa, era quan calia vèurel pera considerar sos avensos.

En quant als del ofici’s comprenían perfectament. Nat, en Met, com si diguessem, en el mateix obrador, no li calia l’aprenentatge.

Ab tot, sa ferma voluntat y son geni axerit y viu, no dexavan a sa manera de contribuhirhi.

Ell era’l darrer en desar les eynes y’l primer en despenjaries. Pera dirbo en un mot, del matí al vespre, de sol a sol, no’s distreya de la feyna ni pera caragolarhi un cigarro.

Arribant al vespre sí qu’en Met era a un altre home. Nèt de mans i cara, ja fóra ’l devantal ò la brusa y mudadet a la menestrala, se l’hauria vist en havent sopat donant un tom pel Passeig, ab son cigarret a la boca, bo y explayantse en la contemplació de la naturalesa, pera retirarse una estona après a dalt de son quarto, ahont hi esperava la hora de la són ensinestrantse en el maneig de la guitarra.