IX

Seu, Roseta; descansa que deus estar cansada.

–No puch estarme molt rato aquí, perque en Peret m’espera abaix de la escala.

–Perqué no ’l feyas pujar? Vols que ’l cridi?…

–No, no; las amigas m’han dit que tenias de véurem, y per aixó he vingut. ¡Ay filla! quan m’han dit lo que os ha passat, se m’ha posat la pell de gallina; ja ho sabia y m’ho pensava que t’enganyaría, pero que hagués pogut arribar á tal extrém, may. Y qué tal, cóm está lo teu pare de la ferida?

–Per are han dit los metjes, que si no recau de aquí un parell de dias ja ’s podrá llevar.

–No li deixis fer lo valent, cuidal molt… ¡Ves quí ho havía de dir!…

–Sort qu’ estava aconductat y la germandat nos passa un duro diari; que si no afigurat cóm ho hauriam pogut passar sense trevallar ni l’un ni l’altre.

–Prou que ho veig; perque tu, prou feyna deus tenir en haverlo de cuidar. ¿Que ’l vetlleu?…

–No mes que ’ls dos primers días, ara no n’hi ha necessitat. De lo que estich molt contenta es dels vehins, que s’han portat molt be; tots se m’han ofert.

–Del mal lo menos; pero com que tothom está subjecte á una desgracia, sempre es bo estar be ab los vehins; en cosas aixis se coneixen los que son bons.

–Están queixosos perque no vaig delatar desseguida á l’Arturo; pero ab aquellas amenassas que m’havia fet de matar al pare si no surtia lliure, veyas, pósat al meu puesto.

–Vas fer be.

–Lo del tercer pis, hi ha dias que fins pert cuarts de jornal buscantlo pels carrers de Barcelona. Si ’l troban, se’n fará set pedras; jo ’ls vaig esplicar aquellas cuantas paraulas que varem tenir; y tant lo que t’he dit com lo de dalt, en fí, tots, tenen empenyo en trovarlo y están creguts que tu pots donar un poch de llum y es fácil que aixís y seguint lo fil poguém donarli cassa.

–Jo, pobre de mí, no puch dir que ‘l conega, lo tenia present, perque soch amiga de una que li diuhen la Paula que havia sigut portera de casa sos pares y mes tart ho havia sigut també ab un’ altra que precisament lo tal Arturo hi tenia una donota de aquestas que ’n diuhen… qué ’t diré… vaja, que la mantenia.

–Sí, sí; ja ’t comprench.

–Com que jo visch pels barris del carrer de Lauria á l’altra part de la Gran-via, quan vaig á trevallar, molts cops m’aturo á la portería de la Paula y… ¡m’esplicava unas historias!… Va dirme, un dia entre altras cosas, que no me’n recordo, que son pare l’havia desheredat per malgastador y que sé jo…

–Ja estás ben convensuda de que es lo mateix?

–Prou que n’estich; com que molts dias mentres m’estava enrahonant, ell baixava de dalt…

–Perque no m’ho esplicavas avans?…

–¡Ay, filla! may m’ha agradat fer perdrer la ilusió á ningú; prou que venen després los desenganys.

–Quina casa es aquesta de la Gran-Via?

–No sé ’l número; pero si vols hi podré acompanyar á la persona que tu designis.

–Será lo millor que podrém fer… ¿Vols entrar al cuarto del pare?…

–No; deixal descansar… me’n vaig que aquell se deu desesperar abaix esperantme.

–Cóm quedém?

–Are anant ab en Peret li deuria sapiguer greu que anessim ab algú altre…

–¿Que ’t sembla si faig venir demá á las set del matí á casa teva, al vehi del tercer pis?

–Massa dematí; que vinga mitj’ hora mes tart; l’acompanyaré fins á la escala y que s’arregli.

–Tens rahó, si; aixis se n’enterará millor.

–¿Sents? trucan cinch pichs, es ell que está impacient, adeu; m’alegro de la millora y desitjaria que ’n surtis be, com mes aviat millor.

–Gracias, memorias á totas; te ’l faré venir á dos cuarts de vuyt.

–Si; adios.

–Adeu; cuidado, no caigas, que aquets esglahons relliscan.

–No tingas por.

–bueno, bueno, ¡adeu!

Ab aquesta nova varen posarse en moviment tots los que tenian interés en fer perdrer á l’Arturo; aixis es que ’s reuniren, acordant fer guardia devant la casa de la seva querida, pensant que una hora ó altra, ell hi havia de entrar.

–Voleu dir que no seria millor preguntar á la portera á quinas horas hi acostuma á anar?

–¡Ca no, no! no hi ha que fiarsen de las porteras; com que son tan xerrayres… ¡oh! y aquesta que crech que li diuhen: la trompeta del barri; ca, ca ’ns destorbaria ’l marro: femho á las mata-callando que ’n surtirém millor.

Los mateixos que ’l varen coneixer lo vespre que indignats entraren al pís de la Gracieta, als crits de ¡socorro! feren inutilment centinella tal com havian quedat, rellevantse cada duas horas, per espay de tres dias y duas nits y per fí determinaren enrahonar ab la portera.

–Viu aquí un tal Arturo…

–Hi vivia.

–Que s’ha cambiat de pis?

–¡Ca! li va passar un xasco que es digne de figurar en una historia, per cert que li va estar molt be; jo me’n vaig alegrar.

–¿Qué ha passat?

–Lo mes bonich de aquest mon. Ell se pot dir que no hi estava en todo; acostumava á venir á mitja nit quedantse á dormir fins á las 9; hi havia dias que marxava mes tart, altres mes dejorn y alguns cops, pero pochs, venia de dia. Quan tot de un plegat… ¡Ah! ’m descuidava de dir que no era casat pero vivia amistansat ab una tal Antonia, una poca-vergonya com ell… Donchs com deya, de la noche á la mañana, ella me ’l planta per un altre, emportantseli tots los mobles sens deixarli un clau. Ve ell la nit següent de haver desembrassat lo pis, se fa obrir pel vigilant y truca que trucarás, com que no hi havia ningu al pis, naturalment que no responian; lo mes xocant encare es que va quedar trucant á dintre la escala sens poguer sortir; ¡com que ’l vigilant tenia la clau! per fi va decidirse á pujar dalt del terrat hont tinch lo meu cuartet: truca. –Qui dimoni deu haverhi en aquestas horas?– vaig pensar que hi havia alguna novetat. Obro y m’adono que es ell; ¡varen venirme unas ganas de riure!… No vaig tenir altre remey que esplicarli lo de la Sra. Antonia… ell treya foch pels caixals, vaig acompanyarlo fins baix per obrirli la porta del carrer: mentres baixavam esclamava irritat –¡Juro que ’s recordará de mi! ¡No anirá á Roma per la penitencia!…– Va despedirse y may mes n’he sapigut res.

–Si que l’havém feta bona; es á dir que no sab ahont, ni cóm podrém trovarlo?

–Sé que es bolsista, pero res mes.

–¡Ah! ja ’n tenim prou; en tenint lo cau trovarém la rata.– Y comensaren á fer las primeras investigacions, que creyan d’éxit segur.