XXVI

Arturo estava sol al pis, puig havia despedit tot lo servey, perque escudrinyavan massa los seus secrets y tenía por de que algun dia endevinant sa vida li descubririan sos trevalls.

Estava molt cap-ficat al saber que Adelina y en Mala-ánima eran á la presó y al propi temps calculava algun medi per amagarse, dat cas que se ‘l delatés; quan sent que trucan á la porta. Per mes que truquessen may responía, pero tenía la costum de mirar qui era per uns foradets fets espressos á la mateixa porta, sens ser ell vist, pero veyent qu’ era en Peret pensa que encare li pot prestar algun servey y obra.

–Qué hi ha de nou, Peret?

–Vinch á trovarlo, perqué tinch un dupte que vosté mateix espero que m’aclareixi.

–Dígas.

–Fa una porció de dias que no se sap lo paradero de ’n Pau, ni ’l de la Gracieta.

L’Arturo cambia los colors de la cara y perturbat contesta.

–Qué vols dir?

–Que ningú mes que vosté sab hont son.

–Ja saps lo que dius?

–Estich decidit á tot, ab la cara li conech que ha comés alguna altra infamia, pitjor que la primera.

–Creu, Peret, que may mes he pensat en ells; are que ’ts aquí ’m podrás fer un altre favor que ’t valdrá molts diners, mes que l’altra vegada.

–Vosté s’ha afigurat que perque soch un pobre trevallador se ’m compra ab un miserable grapat d’or pera cometrer crims?…

–¡Te’n donaré molts!

–Que ’n va de equivocat; vinch per sapigué qué n’ha fet d’aquells infelissos.

–No ’m parlis mes d’ells.

–Si no soch aquí per altra cosa… y en prova, que segons las declaracions que ’m donga no s’escapará per satisfactorias que sigan fins haverlos trovat.

–M’insultas en ma propia casa y ’t puch perdre.

–Qui pot perdre á vosté soch jo.

–Per qué?

–Senzillament, perque vosté no ’s mourá del meu costat fins que me ’ls presenti.

–Ja ’t fas una mica massa pesat; y si jo are ’t mato aquí mateix –digué trayentse un revolver– no podria separarmen en llibertat complerta de tu?…

–De mi fentho aixís, si; pero no dels que l’esperan abaix y que li varen pendre ben be la fesomía en aquell quint pis del carrer de la Allada, perqué son los mateixos vehins.

–¿Qué dius?

–Lo que sent. Acompanyins al puesto que ’s trovan y serém tan amichs com avants.

–Peret es impossible. Tu ’m vols perdrer.

–Prefereixo perdrer á vosté y salvar als infelissos.

–Dona entenent á n’ aquets malehits vehins que no m’has trovat y ’t faré rich.

–Lo malehit en aquest cas es vosté: me diu hont son ó no?

–Ho ignoro.

–Es que ’ls ha assessinat?

–¡Oh! basta. Si no te’n vas, t’entro una bala de plom al cap.

–Me’n vaig sí, pero pensi que abaix l’esperém, perque avants de un quart vull tenir las senyas exactas d’hont se trova la pobre Gracieta y son pare, de lo contrari…

–Qué vols dir de lo contrari?…

–Decideixis… ó ja ho veurá.

En Peret se’n va y al obrir la porta queda sorprés al veurer al gefe de policía que li pregunta per D. Arturo.

–No soch jo; es lo senyor.

Lo referit gefe que anava ab trajo de particular entrá y ’ls inspectors se quedaren al replá devant la porta que havian deixat mitj oberta.

–¿Es vosté, digué lo gefe á l’Arturo, qui ha embarcat catorze caixas de pedra al vapor?…

Aixís que ’s vegé descubert y perdut, puig que entravan los inspectors y demés, esclatant en una riallada sarcástica sens deixarli acabar la frasse digué:

–¡Si!– Y va suicidarse disparantse dos balas al cap.

–¡Ah! –esclamá en Peret. –Digas que has fet de ’n Pau y la Gracieta?…

–En Mala-ánima… ho sab…

–Hont lo trovaré?…

–A… la… pre…só…– Després de articular aquestas últimas paraulas, espirá.