XIII

Crech que no deus poguerte queixar de mi, tens tot lo que necessitas, donas, reunions los dimecres y tens duas butacas de propietat al Liceo.

–¡Ah! si, si; estich molt contenta.

–Donchs jo estich queixós de tú.

–¿De mí, per qué?…

–He notat que tens molta franquesa ab en Manel y en Cintet, principalment ab l’últim.

–Ets molt gelós, marqués; y sabs que á mi no m’agrada y t’exposas portante aixís á que ’t dongui una llissó.

–A qué ve que ’ls espliquis los nostres enrahonaments?

–No es pas cap mal.

–Després donas entrada algunas vegadas á certa classe de gent, que la veritat, no ’m satisfá.

–A quí ’t refereixes?

–A n’ aquells subjectes que aquí s’internaren demanant referencias de l’Arturo. ¿Perqué vares donarlos entrada? ¿quí ’t fá embolicar en cosas que no t’hi va ni t’hi ve res?

–Varen ferme llástima.

–Y si aixó ’t dú algun conflicte, quí te ’l abonará?

–No ’n tinch cap por.

–A quí no ’n te, moltas vegadas n’hi fan. Are supósat per un moment, que en vista de lo que vares esplicarme, l’agafan; ¿tu creus no ser molestada? Donchs ho estarás, sí, fenthe anar á donar declaracions.

–Diré que no ’l conech.

–No ’t valdrá; y ademés si li troban cartas de quant li escribias, t’acusan per haver declarat en fals.

–Be, be; no m’amohinis… Vols que no digui ni una paraula als teus amichs? seré muda devant d’ells; no vols que deixi entrar mes á la familia que fa investigacions per trobar al que sens motiu li dius ton rival? Donchs en donant orde als criats de que quan tornin se ’ls diga que no hi soch, tot está acabat.

–Tampoch vull que ho portis al extrém de no enrahonar lo necessari als amichs, res de aixó; lo que desitjo es que no hi tingas la franquesa que ’ls demostras. En quant als aludits vehins tampoch deus haver de negarte are que has comensat; pero de avuy endevant suprimeix las historias que ’ls contavas y dígals que no sabs res mes de tal personatje, que l’has oblidat y que ni siquiera pots sentir parlar d’ell.

–Se cumplirá tal com desitjas, no t’enfadis y pensém sols en divertirnos. Demá vindrá la modista ab los figurins pel trage del ball de máscaras de la Candelera.

–Que tinch que veurer jo ab aquestas cosas?…

–Es que voldría que tu escullisses lo trage que ’m tinch de posar.

–Tu ets qui l’ha de lluhir, per lo tant, tenim gustos tan estravagants los homens, que de vegadas nos enamorém de lo mes lleig.

–Es que m’agradaria anar al teu gust.

–Ademés faltan encare de tres á quatre setmanas; qui sab si serém vius.

–No digas aquestas cosas…

–Podría molt ben ser.

–Ja se perqué dius tota aquesta classe de improperis; prou que t’ho coneixo.

–¿Per qué ’t pensas, veyám?

–Per no anar als balls de máscara.

–Veritat es que no soch ballador y aquesta classe de diversions no ’m satisfant…

–¿Recordas lo que ’m vares prometre lo dia avants de juntarnos? Vares dir que accedirías á tots los meus capritxos y que no ’m negarías may res.

–Fins aquí crech que no t’he faltat encare…

–Pero ’t fas lo repetani…

–Perque sápigas donchs ab qui tractas, demá vindré á l’hora que siga aquí la modista; esculliré, sí, pero no un trage per lo dia de la Candelera, sino sis; un per cada ball.

–Ay, marqués, hont l’hauria trovat un home tan complacent, que mirés tan pel meu benestar com tu! t’estimo com may pot estimarte ningú mes, perque ets la meva mitja taronja, ma esperansa y mon únich consol.– Y al dirli aixó se li assentá sobre ’ls genolls, abrassantlo y omplintlo de petons y caricias.

–Aném á dinar á fora, avuy?

–Fa un temps molt fresch; segons hont vullgas anar.

–A Pedralves.

–Quan vullgas.– Tocan un timbre y ’s presenta un criat de gran librea.

–¡Senyora!…

–Que enganxin ’ls caballs.

–Al moment.

–Si algú vé, digas que no rebo en tot avuy.

–En la sala d’espera hi han D. Manel y ’l Sr. Quer.

–Has dit que hi eram?

–Si, senyora.

–Qué faig, marqués?…

–Que passin.

Desapareix lo criat y entran los dos amichs particulars.

–Donya Antonia, tinch lo gust de saludarla… ¡Marqués! qué tal?

–Vosaltres sempre cumplimentosos.

–Venim per dirte si vols formar part al palco pels balls de máscara?

–Te rahó, que ja no me’n recordava.

–Nos lo guardan per si ’l volém.

–Si ella vol…

–Sí, si, pren l’abono; al palco s’hi fa molta broma, y als balls es precís divertirse.

–Es que aquets devegadas portan unas senyoras…

–Si son de broma, qué hi fa?… Ja ’m posaré la máscara perqué no ’m conegan.

–Marqués, si algú que no fos de casa ’t sentís, se creuría que ’ns fem ab lo mes relajat.

–Si no ho es, poch se’n falta.

–¡Senyoras que s’emborratxan! veyas qué poden ser.

–No cal que digas, bastant te divertía… y en prova d’aixó que may has fet falta en cap ball.

–Ja ho crech –digué l’Antonia– y are ve á fer l’escrupulós.

–Hi seré ab una condició.

–Digas.

–M’haveu de prometre que tindreu seny.

–No veurás cap escándol al palco, que ja sabém hont anar, sols hi haurá broma y alguna que altre pítima.

–Has llegit, trencant las tevas rahons, la gacetilla del Diario de Barcelona?

–La gacetilla?…

–Vull dir en los partes, la catástrofe del vapor “Molinulga”, es molt trist.

–¡Ah! sí; he llegit que s’han reventat las calderas; pero aquest parte es vell, ja ’l portava lo dia 20.

–Sí, pero avuy hi ha molts mes detalls. Diu que ’l vapor navegava á las alturas de Puerto-Segura á 17 graus al Sud; lo mar estava agitat y al fer la explossió de las calderas lo vapor va partirse pel mitj, fent volar una porció de passatgers de tercera, junt ab las mercancías del costat de la máquina; doná encare lo temps precís per deslligar alguns bots y tirar salvavidas á l’aygua; pero al sumergirse l’embarcació al fons del mar, va atraure ’ls bots que atestats de passatgers no varen tenir temps de allunyarse y anaren també á pico. Unicament s’han salvat, per miracle, lo comissari, sis mariners y dotze passatgers de primera y segona; l’enginyer podia haverse salvat si hagués volgut, pero va suicidarse ab un revólver al haberse verificat la explossió. Los náufrechs varen ser auxiliats per un vapor francés, després d’estar dos dias á la bona de Deu, entre Villabella y S. Tomás y ’ls desembarcaren al Brasil, presentantlos al cónsul de sa respectiva nació.

–Ha de ser molt trist pel que s’hi trova.

–Ja ho crech.

–Jo, encare que hi hagués probabilitats de salvarme, crech que moriría; si no ofegada, de por.

–Ni may que ’ns hi trobém.

Torna á presentarse ’l criat y exclama.

–Lo cotxe está á la porta.

–¡Ah! bueno.

–Voleu venir?…

–Gracias, marqués.

–Tindrém molt gust en que ’ns acompanyin fins á Pedralves.

–Tenim assumptos…

–Sens cumpliments.

–Donchs aceptém.

Pujaren tots quatre y ’l cotxe marxá com un llamp, arrastrat per dos briosos caballs de rassa andalusa que anavan á galop estés.