XI

Mister Old Judg?

–En aquest moment esmorza; si vol li passare recado; ¿porta targeta?…

–No precisa; dígali que l’espero al saló.

–Lo nom de vosté?…

–Ja li he dit que no precisava ab tal de que li manifesti que una dama desitja veurel.

–Dispensi la indiscreció.

Estém al Hotel de las Cuatre Nacions; lo dependent desapareix y al poch rato ’s presenta l’Arturo.

–¡Senyora!… ¿á qué dech lo gust de tan grata visita?… No tinch l’honor de…

–Ho sabrá al instant; pero necessito estar á solas sens testimonis.

–Entrém al quarto; allí ningú la sentirá mes que jo.

–Te rahó.

Entraren al quarto y entre si esclamava ell recelós: ¿Quí será?…

–Si no li dich qui soch, vosté no ho endevina.

–Efectivament.

–Donchs soch Adelina Borel·li, ex-ballarina de primera fila que havia arribat á ser la delicia en los millors teatros de Italia, Fransa y últimament á Espanya en lo gran teatro del Liceo, fará cosa d’un any y mitj. Actualment, retirada de la escena, vivia ab lo marqués… no precisa que li diga ’l nom que be prou que ’l coneixerá per sos fets.

–Pero á que ve…

–Vosté vivia ab una tal Antonia de Roca-viva?

–¡Oh! senyora, no ’m recordi…

–¿Vosté sab hont’es aquesta senyora? Donchs ab lo marqués, si senyor, ab lo marqués.

–Cóm sab…

–Li esplicaré. Encare que las mevas relacións ab lo referít marqués, s’han desfét per cumplert, no deixan per xó de visitarme alguns amichs d’ell que m’esplican tots los enrahonaments de la Antonia, paraulas que poden comprometre á vosté de un modo considerable. Pels amichs referits he sapigut que estava domiciliat aquí, ab lo pseudónim concebut… y al propi temps que l’estant buscant una porció de gent pel assumpto de una tal Gracieta, que vosté sabrá los motius que podrán tenir; de tots modos procuri marxar com mes aviat millor de aquest hotel perque de lo contrari, encar que ella no va dir lo pseudónim de vosté, als vehins que tan lo persegueixen en tot y haverho dit als amichs de confiansa de casa seva, podia ser que tart ó dejorn anés á oidos dels seus perseguidors.

La meva visita no es altre que avisarlo, perque ’s valgui de las mevas observacions; mes que tot tinch set de venjansa y no puch de menos que ferli la següent proposició: L’Antonia ha despreciat á vosté pel marqués, y aquest m’ha aburrit á mi després de deixarme en l’estat que poch mes ó menos ’m deu coneixer, m’ha aburrit repeteixo per aquesta tal Antonia; los ressentits som dos; vosté y jo. Vosté suposo que no te pas la sanch de orxata pera soportar tal befa; jo soch dona celosa y venjativa: he jurat que me l’havia de pagar y no pararé fins y tan que ho hagi lograt. Modo ó manera de executarho, entre ’ls dos l’havém de pensar. Primer de tot vágissen d’aquí. ¿Vol un lloch segur y en lo que ningú podrá trovarlo?… Vinga á casa meva, visch sola; si alguna vegada tinch visitas, únicas en las que sé totas las noticias que li acabo de manifestar, podria amagarse y escoltar per sí propi aquesta série de aconteixements.

–Pero… es cert lo que m’acaba de dir?

–No pot duptarho desde ’l moment en que l’he vingut á trobar ab lo nom de guerra.

–Vosté es un ángel, si; lo meu ángel salvador, perque m’estava aquí refiat ignorant de que se’m seguis cap causa. Jo també he jurat venjarme de la trahició de l’Antonia; vosté ’m be com l’anell al dit per secundar los meus plans.

–Desde demá espero véurel instalat á casa, que desde aquest moment será la de vosté; es cuestió de no perdrer temps.

–Tinch de fer una advertencia.

–¿Quina?

–Tinch un criát que desitjo tenir al costat meu; es de aspecte repugnant, tal vegada li será antipátich; pero es un home que ’n faig lo que ’n vull, perque m’obeheix ab lo que sembla impossible; me l’estimo molt y pot ser bastant útil á las sevas aspiracions.

–M’avinch á tot, ab tal de sortir ab la meva.

–No sé perque al véurerla avuy per primera vegada m’ha cautivat lo cor de tal menera que m’atreveixo á dirli que l’estimo, com si fes deu anys que la tingués tractada.

–Ho crech; será causa lo sufriment de la mateixa desgracia; som germans de un propi accident.

–Es veritat y fa que ’ns familiarisém al mateix temps.

–Ab mi, tindrá mes que una amiga.

–Aixís m’ho penso; are, com are, estich trevallant un negoci que no dupto de que m’ha de anar be y no ’t faltará lo necessari per tenir una vida mes regalada que la que tenias ab lo marqués.

–Per are res me falta y al últim extrém, may faltará una contracta si la solicito, ab la que podrém viurer felissos, venjats y lluny de las víctimas.

–Pensas sortir de Barcelona?

–Si tinch de tornar á exercir la carrera del teatro; perque á totas parts se guanya mes que aquí, infinitat de vegadas m’han fet proposicions molt ventatjosas per las Américas; ab un sol telégrama que hi dirigís, los feria mes que contents y ab una sola temporada me’n portaria una fortuna.

–Sempre es bo tenir un recurs, per quan sobre-ve una desgracia; pero no crech que tinguém de recorrer á tal extrém. Are que hi penso, la estich tutejant com si la nostra coneixensa fós de temps.

–Fassis lo pensament que ho es.

–Tens rahó; tart ó dejorn haviam de comensar, tan se val are, imitam, tutejam també.

–Donchs siga; quedém en que desdonarás aquest cuarto y vindrás á viurer á casa.

–Baix lo que m’acabas de manifestar, es precis, mes que precis, me convé no mourem de uns quants dias, ja ’t cuidaras de avisar al meu criat.

–¿Lo de la fonda?… que ’t donas vergonya de dir que te’n vas?…

–No, dona; vull dir lo subjecte que necessito tenir al costat meu y que ha de menjar y dormir també á la casa.

–Aixó sí; donam instruccions y li passaré recado jo mateixa; are vina á casa que acabarém de parlar y pendrás posessió.

–Aném.