← Table of contents
L'esca del pecat

XXI

Reading edition

Maledicció! –cridava l’Arturo desesperat anant de una part á l’altra del jardí, com si fos boig. –¡Adelina!… ¡Mala-ánima! veniu, correu tots.– Al moment comparegueren.

–¿Que hi ha? ¿que tens?…

–Estém perduts.

–Que se’ns ha descubert?

–No, pero es un cas casi be tan sensible.

–¿Qué passa, digas?

–Nos han robat.

–¡Es possible! ¿cóm?

–Al moment en que havém deixat l’Antonia al soterrani, ab lo mateix cotxe me’n he entornat á Barcelona, pera donar la recompensa tractada, als que ’ns havian ajudat. Arribo á casa y trobo la porta oberta; no he pensat res de mal, perqué he suposat que m’esperarian per cobrar, pero aixis que m’he internat á dintre del pis, he vist lo servey lligats de dos en dos, esquena per esquena, ab la boca tapada, tots los mobles en desordre, la caixa á trossos, sens cap diner ni joyas, res… y un paper imprés ab la següent inscripció: Era tarde y no podíamos esperar más: sabiendo donde tenía V. sus caudales, hemos creido más conveniente retirarnos nuestros haberes para evitarle molestias. Vaya V. con Dios, mucho cuidado en dar parte, de lo contrario ya sabe que le podemos perder.

–Es á dir que ’ns ho han pres tot?

–Nos han deixat sens un clau.

–senyoret, no s’espanti, m’han sobrat encare mil y pico de duros, de la compra de aquesta torra; ne tenim per passar ben be un parell de mesos; entretant torném á fer lo negoci, que si ’ns ha anat be la primera y segona vegada, millor nos ha d’anar la tercera, per tenirhi molta mes práctica.

–Tens rahó.

–Lo magatzém encare no está desdonat.

–¡Oh! sort!…

–Quín negoci es aquest? pregunta l’Adelina.

–En cuestió de negocis, las senyoras no se hi tenen de ficar per res; ab tal de que á tu no ’t falti la mes mínima, deixans fer á nosaltres.

–La pregunta crech que no es indiscreta.

–Dispensa si t’has agraviat, pero son secrets que no podém comunicar ni al mes íntim.

–¿Qué faig, senyoret?

–A comprar desseguida taulons y entrar carretadas de lo que sabs, jo ’m cuidaré del mecanisme de la petita.

–Vaig á donar ordes.

–Aquesta vegada si que ha de ser la última y anirém á partir.

–Está be.– Y marxa en Mala-ánima á preparar los trevalls.

–Quina mala hora vas tenir al fiarte de aquells esbirros.

–Tens rahó, qué s’hi fará?

–La set de venjansa cega.

–¡Ah! sí… l’Antonia es la culpa de ma desgracia; ma ira ha de caurer sobre d’ella.

–Pero jo també desitjo venjarme del marqués.

–Perqué no ’l portavas á la emboscada?

–No he pogut; pero d’ella ’ns valdrém per ferlo compareixer.

–¿Cóm?

–Segueix, ja ho veurás.

Y provehintse de paper, ploma, tinta y una tauleta, baixaren tots dos al soterrani.

–Com está la policía? pregunta l’Arturo ab to de mofa. Are si que podém dir A la justicia prender.

–Ja suposo que m’ha arribat l’hora… Qué vols de mí?

–¡Que t’empassis un pam de ferro!…

–Fesho are si vols, mátam de una vegada; pero no ‘m fassis sufrir mes temps á n’ aquí.

–Aixó es lo que tu voldrías, que ’t matés, per acabar, veritat?

–Sí.

–Donchs precisament no vull que moris; desitjo gosar ab ton martiri.

–¡Infame!

–Al propi temps será un espectacle curiós, per aquets altres que ’t contemplarán.

La Gracieta tremola, pert las forsas y cau desmayada.

–Y are? que te aquesta colometa sensible?

La Borel·li anava á retornarla.

–Déixala estar; ja tornará en sí quan voldrá.

–Qué pretens?

–Jo per are, res; aquesta…

–Sí, vull que escrigas una carta al marqués, citantlo.

–Per qué?

–Desitjo véurel y enrahonar ab ell.

–Alguna altra infamia, no; ja ’n teniu prou ab mí, ab la veu la reconech.

–¡Ah! sí? donchs sabent que soch la odalisca no deus ignorar que avants que tu havia sigut jo la querida del marqués.

–Ja savía que ets la ballarina.

–Cuidado ab lo tractament, jo si ’t tutejo es perqué puch, tu estás baix mon domini y deus respectarme.

–Dispensi.

–Aquí tens paper, ploma y tinta; jo entre tant te faré llum pera que escriguis millor.

–Aixó sí que no ho faré.

–Déixamela per mí, –digué l’Arturo– ja veurás si ’m creurá.

Ab unas estisoras li talla tota la roba fins á deixarla nua, ab tan poch cuidado, que á cada estisorada, li esgarrinxava la pell; ella prou cridava, pero no li valía. Encengué un fogonet que hi havia á quatre passas, escalfá un ferro y quan lo tingué vermell de foch, posantli la ploma á la má li digué:

–¿Escriurás are?

–No.

Acosta lo ferro al contacte del cos nú y cada volta que la tocava li infería una ferida y esgarrifavan los crits de dolor.

–¡Escriu!

–No.

Y torna altre volta; fins que ja no pogué resistir y se decidí á escriure tot lo que varen volguer.

Deixaren l’Antonia en l’estat mes llastimós y desapareixeren ab la carta dihentli:

–D’ haverla escrita avans, estarias millor de lo que ’t trobas.

La carta en cuestió, dirigida al marqués, era una cita á la Font del Lleó, de Pedralbes, recomanantli que hi anés sol; puig al portarla á la gobernació borratxa com estava, desenvainá lo sabre ocasionant mes de una desgracia. Per casualitat va passar un conegut que cubrí l’espedient recompensant als guardas que deixaren anar las duas presas y estich de incógnit á una torra que ni tu vull que sápigas; per aixó t’esperaré demá á las tres de la tarde á la Font del Lleó. De la odalisca, no se’n sab res.

Explore with AITake your curiosity a little further.

Reading settings