X

Estém á últims del mes y per aixó he vingut; ja sabs que tenim de facturar las caixas y anar per l’asseguro.

–Totas están llestas, menos la petita.

–Vull cuidarmen jo. ¿Hont’es la dinamita?

–Ja es á dintre.

–¿Y la máquina?

–Al costat de la caixa, ab lo pistó y ’l martellet.

–Pórtamho tot, que la vull arreglar are. Entretant, ves á la agencia del vapor y que ’t dongan las declaracions y fulla per embarcar las mercancías; digas que son catorze embalatges de sederias per Montevideo; pregunta fins quant hi ha de temps per entregar lo género; empórtaten la clau del magatzém y tanca bé; aixís no haurás de trucar quan tornis y tu mateix podrás obrir; vina prompte que t’espero.

Marxa en Mala-ánima y ell s’entreté donant corda á la máquina que la te per 384 horas ó sigan setze dias; coloca ’l martell alt que comunica ab lo fil-ferro que va directe al pistó de la dinamita y un cop feta la operació, posa ab cuidado la tapa, tancantla herméticament ab claus de caragol per no haver de picar, puig que de lo contrari s’exposaria al perill d’explossió; un cop está ben tancada no hi ha cuidado per mes que fassin anar l’embalatge de cualsevol manera.

Just acabava quan retorna en Mala-ánima ab la guia y demés documents indispensables pel embarch.

–M’han dit á la agencia que tot lo mes tart poden rebrer las mercancías fins demá á las dotze.

–Corrent; á las nou li farém portar. Cuydat dels carros, te’n vas al vapor y cuan ho hagin rebut, que ’t dongan coneixements ab recibo; t’esperaré al cuarto del Hotel y anirém per la pólissa del seguro. ¡Ojalá ’ns vagi tot com la primera vegada!… Aquest cop es cuestió de fer 80,000 duros; lo suficient per estar tranquil una dotzena d’anys.

–Es molt exposat lo que fém.

–¡Hola! ja t’espantas?…

–No senyor, peró…

–¿Va passarnos res l’altra vegada?…

–Es que no ’m compren; vull dir que valdria la pena de ser mes ben recompensat.

–¡Ambiciós!… ja no estás content?

–Vosté percibeix uns beneficis, que á proporció de lo que ’m dona, no representa res…

–Desitjo ferte content, perque may pugas queixarte; en lloch de 80,000 duros, l’asseguraré per 100,000 y ’t donaré ’ls 20,000 del pico; ¿estarás satisfet?

–Si senyor, no desitjo res mes; y are mes que may comensaré ’ls altres travalls pel projecte de la Gracieta.

–¡Ah! sí, sí… M’he ficat al cap que ha de ser meva á tota costa.

–Ho será, vaya si ho será.

–No creguis que li tinga cap estimació, al contrari, la detesto; pero tinch deliri per venjarme del botxorno que ’m va fer pendrer á casa seva…

–Per are no se’n deu pas riurer; lo que es son pare…

–Vas ferne massa.

–Ell mateix va obligarme; no volia callar.

–En fi, lo que ’t recomano ademés es lo següent: procura que tot vagi com cal y un cop estaré servit de la famosa Gracieta, que tan ha donat que parlar, te la passaré á tu, perque ’n fassis lo que vullgas.

–¡Oh! gracias, senyoret; may m’havia atrevit á dirli que m’agradava; desde la primera nit que la vaig veurer de qüa d’ull me’n vaig enamorar; lo que m’acaba de dir, basta, perque posi tots mos esforsos pera conseguir son anhel.

–També s’ha de pendrer alguna determinació fins á saber lo paradero de l’Antonia; aquesta sí me la te de pagar; pero no moguém fressa, esperém; acabat l’assumto del negoci, pensarém lo camí que s’ha de empendrer.