XII

Me dispensarás que hagi trigat tant en venirte á veurer; ajudats de ’n Peret hem fet molts passos per vosaltres.

–Y tal ¡vuyt dias! ja trobava estrany.

–A més he tingut un gran constipat y ’l metje va encarregarme que ’m fiqués dejorn al llit.

–Lo que estranyo, es que las amigas no m’han vingut á veurer mes.

–Y lo teu pare, ¿cóm se trova?

–Ja está bó. ¿Que no sabeu la novetat?

–Quína?… ningú m’ha dit res…

–Seu, assentat que t’ho esplicaré; no deus pas anar depressa avuy; que també t’espera en Peret?

–Sí, ha dit que no gosava pujar.

–No puch consentirho, cridal, surt á la finestra, aixis no ’s cansará tan y podré esplicarte millor las novetats que ell també sabrá y ’m crech, vist l’empenyo que ha pres en l’assumpto que se’n alegrará.

Surt á la finestra, lo crida ab insistencia y puja ’s pot dir casi per forsa.

–Entri, Peret; al menos podrá descansar.

–Ja estava be; com que no m’agrada donar molestia y menos á casa de un malalt.

–Sempre estará mes be que abaix de la escala.

–Ja li deya jo.

–Be, ja soch aquí… ¿cóm está la ferida del seu pare?… que encare fa llit?…

–No es pas á casa.

–¡Ah! ja surt.

–Si are es á casa ’l procurador que arregla la causa.

–¡La causa!… Ja teniu pres al Arturo?…

–No… ja veurás… Los vehins que no han perdonat cap mena de sacrifici per averiguar lo seu paradero, varen anar á la bolsa y als cassinos de bolsistas, pero inútilment; al últim se ’ls va ocorrer preguntar al municipal de punt de la Gran-via, lo número de la conductora que va carregar los mobles y ab aixó varen poguer descubrir lo paradero de aquella tal Antonia; varen ferli una visita; diuhen que ’ls va rebrer molt be, es una casa de molt luxo; figureus que hasta ’ls va fer pendrer una copa de licor. Tingueren mes de una hora de conferencia y ’ls contá unas historias que sembla mentida; va dirlos que era l’Esca del pecat y per aquest motiu va despreciarlo fugint d’ell. Ab aquestas esplicacións, desseguida varen pensar que no ’n treurian l’aigua clara, que ella ho deya per no descubrir hont parava, pero á copia de súplicas y esclamacións, va dir que lo únich que sabia de l’Arturo era que menjava y dormia á la fonda de las Cuatre Nacións. Ja ’n varem tenir prou; lo pare ab lo desitj de conéixel y esbrabarse de una manera ó altre també hi va volguer anar.

Lo primer que varen fer fou empendrer un cabo de polissons conegut, li contan de lo que ’s tractava y va ajudarlos; se’n van, com es de suposar á la fonda, preguntan pel Arturo y també ’l negavan, deyan que no sabían quí era y que ni l’havían sentit may anomenar.

Estavan desesperats fins al capdemunt; lo cabo de polissons los feya la forsosa dihent que volia fer un reconeixement y l’encarregat va contestar que li permeteria sempre que portessen los papers ben despatxats. Donavan lo temps per perdut y ja eran á la porta á punt de eixir á la Rambla, quan tot de un plegat ’l pare que se havia quedat al darrera de tots, fa un crit de: –¡Pillo! es aquest, ¡agafeulo!…

–¿Era l’Arturo?…

–¡Ca! ¡no! Era ’l que havia donat la punyalada al meu pare. Ell va fugí, pero á cosa de vint passas, varen aturarlo ’ls que passavan pel carrer, sentint los crits y al veurer un home que corria. Varen ferli una infinitat de preguntas y ell sempre negava dihent que ’l prenien per altre. –Prou que ’t conech, li deya ’l pare.– De bofetadas y cops de puny, ne va rebrer molts y al últim se ’l varen emportar al gobern civil; li varen pendre declaracions; ell negant sempre, pero no li va valer y are es á la presó; ab lo que contém que mes tart ó mes aviat cantará.

–Ja va mal quan nega. Com que no hi ha testimonis.

–Be prou que se li va coneixer que mentia.

–Pero no val si no ’s trova algun justificatiu.

–M’agradaria coneixel.

–¡Ay, Peret, gran cosa veuria! diuhen que es un home tan repugnant, que ab la cara solament ja paga.

–No hi fa res; pero no diu vosté que nega per no descubrir al culpable?

–Sí, perque ell per forsa havia de ser comprat.

–¡Fa una cara de perdona-vidas!

–Pot ser ab las mevas manyas podré descubrirho.

–Cóm?

–Donantli entenent que si confessa la veritat y diu ahont se troba qui va pagarlo per la brutal acció, que se ’l recompensará posantlo en llibertat.

–Qué vol que no li hagin dit los altres…

–Tot es cosa que ’s pot probar.

–Com que te tanta palica –digué la Roseta–, lo que no ’n tregui ell ab bonas paraulas…

–Donchs si hi vol anar demá á l’hora que deixan veure als presos, crech que hi va ’l pare.

–A quína hora?…

–De deu á una, no n’estich ben segura; pero sé que á cuarts de deu han quedat per anarhi surtint de aquí ’l pare ab lo del tercer pis.

–Ja ’m ve malament… pero faré un esfors, díguils que m’esperin.

–Tot lo mes perderá un dematí.

–No val la pena quan una cosa convé.

–Anemsen, Peret, ja deu ser tart.

–Sempre que vens, sembla que siga d’escapada.

–No ’t pots queixar; t’hem fet un bon rato de companyía.

–No gayre.

–Prop de duas horas.

–Si os voleu quedar á sopar…

–No, gracias; á casa deuhen estar ab ánsia.

–Demá probablement tornaré á trevallar.

–Ay, gracias á Deu; me’n alegro… Vamos espressions á ton pare… Anem, noy aném, es molt tart.

–No ’s descuidi de dirlos que m’esperin.

–Ne tindrán una satisfacció.

–La satisfacció será meva si puch fer alguna cosa en be de vostés.