XVIII

Desde avuy aquets mobles son teus. Ets lo vehí que s’ha portat millór.

–Creyeu, Pau, que ho he fet sempre ab zel, sens pensar may obtenirne la mes petita recompensa.

–Ho sé de sobras.

–Es á dir, que tan mateix, la marxa es avuy?

–Sí; me’n vaig á la meva terra.

–Cap al Ampurdá?

–Naturalment, á Bordils; duas horas mes amunt de Gerona, allí estaré segúr; ja he portat los diners á una casa de comers molt forta de Barcelona que te sucursal allí; d’aquesta manera aniré desembrassat y lliure sens cap temor de que me ’ls robin pel camí. A Bordils jo y la Gracieta viurém com uns prínceps y molt será que no se li declari algun honrat Ampurdanés de posició.

–Ja es lo millor pensament que podiau haver fet.

–Ja ho crech; com que no estich tranquil, sempre tinch recansa, may me deixa la por d’una mala pensada de L’Esca del Pecat. Donchs si, ab lo tren de las tres marxém.

–Vull acompanyarvos fins á la estació.

–No cal, basta lo vostre bon desitj: no vull que per mí perdeu tota una tarde de trevall.

–Donchs felis viatje y moltas gracias, escribiu.

–Prometo escriurer.

–M’alegraría que tot anés bé.

–Gracias, gracias.

–¿Que’us espera á vosaltres per anar á la estació lo cotxe d’abaix?…

–No, ja hi sabém anar á peu.

–Com fa tanta estona que hi es.

–Deu esperar aquí devant que avuy batejan.

–¡Ah! potsé si; vaja, á Deu siau, per si no ’ns veyém mes.

–Salut.

Després també se despediren de tots los de la escala y per fi ab lo farcell cada hu al bras surtiren al carrer. Just havian arrivat al cantó lo cotxero pregunta al pare de la Gracieta:

–Escolti y dispensi; no m’han sapigut donar ben be las senyas. Sé que es al carrer de la Allada…

–Per quí demana?…

–Un tal Pau Bertrán y Ros que avuy marxan á l’Ampurdá.

–Soch jo; ¿qué vol?…

–Recado d’en Peret que vol veurel avants de que V. marxi; ell no ha pogut venir perque está malalt y m’ha fet portá aquest cotxe perque se serveixi pujar, puig te que dirli una cosa de molt interés y prompte estará llest.

–Podias dirho mes aviat, borrango, que no hauriam anat tant de corre-cuyta. Puja, Gracieta; ja cal que fassis corre ’ls caballs.

–Perdi cuidado.

Lo cotxe parteix tot escapat.

–Me sembla pare, que hem obrat de lleugers.

–¿Qué vols dir?…

–Que ni hi ha tal secret, ni tal recado.

–Vaja, vaja; no m’espantis.

–Aquets caballs corren molt.

–Jo li he manat; te, veus? ja paran.

–Efectivament lo cotxe pará al saló de Sant Joan en lo precís moment que un cabo de policía obria la porta.

–Venia á saber perqué lo cotxe va tan depressa, y ahónt van?…

–Estranyo la pregunta…

–Contesti al moment.

–Ab quín dret voldria saber, ha deturat V. lo cotxe?

–Ab quin dret? are ho sabrá. ¡Gomez! ven. –Apareix un altre de policía y després de dir al cotxero– ¡A la Gobernacion! entraren també á dintre del cotxe. Allavors sí que apretaren á correr los caballs, pero en direcció oposada. Comprenent en Pau y la Gracieta que eran víctimas de un altre engany, se disposavan á cridar, quan los dos de policía trayentse una punxaguda teya la apuntan al pit de las víctimas en amenassa de si cridavan mes. Quedaren gelats pare y filla sens gosarse á mourer y ’ls hi taparen los ulls y la boca ab espessos mocadors. Sols interrumpia lo silenci de aquella petita estancia los ¡ays! que de tan en tan exhalavan, quan hi havia algun sotrach de resultas de lo molt que corrían, introduhintse las rodas per algun clot fondo. –¿Qué será de nosaltres?… pensavan sens poguer articular cap paraula.

Lo cotxe seguía son curs y aquells dos de policía tampoch digueren res en tot lo camí.