XVII

Jo vull retirarme del negoci, tinch lo suficient per viurer y estich cansat de fer tantas maldats y de passar mals ratos á la presó; ab vint mil duros, soch mes rich que ’n Xifré.

–Ja estranyava jo que ’m siguesses fidel tota la vida; recordas lo que ’m vares prometrer?… Un cop haguém realisat la operació y tinguém lo capital, será precis venjarnos, tan de la una com del altre; donchs be, crech haver cumplert, t’he donat lo que ’t vaig prometer y tu ’m faltas á un jurament sagrat que no debia confiarte.

–En aquest cás es V. quí va equivocat. ¿He dit per ventura que deixaria de secundar los seus plans?…

–Donchs qué?…

–Jo estich decidit á cumplir lo que vaig prometrer, pero un cop executat, una vegada satisfeta la venjansa de aquestas dugas donas, vull retirarme per complert, vull ser home de be.

–No tracto de res mes; á la presó vares contraurer amistats ab algun criminal?

–Ab varios.

–Creus poguerlos comprar?…

–Se necessitan molts diners.

–Ja ho soposo: convé que me ’ls presentis.

–Fins estich enterat de ahont tenen lo club.

–Donchs ves; no perdis temps, s’acosta l’hora de la realisació de nostres plans.

No tardaren en presentarse tres subjectes de aspecte mes repugnant encare que en Mala-ánima; un d’ells portava un pantalon de militar, fou ’l que s’adelantá primer.

–Venim á saber perqué ’ns ha cridat.

–Se tracta de dos secuestros.

–Aixó es molt exposat.

–Costi lo que costi; hi ha diner per tot.

Los tres subjectes se miraren ab estupefacció.

–Sou tres, ofereixo mil duros á cada hú; sols es cuestió de ficarlas dintre un cotxe: lo demés va de compte meu.

–Nosaltres, som agents d’orde públich.

–¡Qué!

–No s’espanti, home; –digué ’l que se havia adelantat.– Som los lladres mes fins que corrém per aquets mons de Deu, sens que may se’ns descubreixi res. Com que som los encarregats de perseguir als culpables, nos fiquém á qualsevol café, fem lo tresillo fins que volém, y quan nos ve be, retorném á Gobernació dient: –No hay novedad.

–Vostés son donchs los homes que á mi ’m convenen.

–Esplicat lo que li acabo de manifestar, ja veu que nostres trevalls son perillosos á la vegada que segurs en sa realisació, per part de lo que V. solicita.

–Que vol dir?

–Que per menos de cinch mil cada hú, no ’ns volém comprometre.

–Son ¡quinze mil!…

–Ni un céntim menos; si no li convé tan amichs com avants; estiga bo.

–Espérinse, no vagin tan depressa; y qui m’assegura l’éxit?

–No ’ns donga cap diner fins haver terminat la tasca; ja veu que tenim tota la confiansa en V..

–Corrent donchs, m’avinch á la demanda; dissapte á dos quarts de deu vinguin dos, que ’ls donaré instruccions; pero vosté, me convé de precís véurel demá, al puesto que millor li convinga, á las quatre de la tarde.

–Es l’hora que estich de servey, vaig ab uniforme y no puch entrar segons ahont.

–Al café.

–Es diferent.

–Donchs l’esperaré al Café Nou de la Rambla.

–Entesos.

Se despediren los tres subjectes y quedaren ell y en Mala-ánima que li pregunta:

–Ahont pensa portar las víctimas?…

–A casa teva, á la torra que has comprat á Sant Gervasi.

–¡senyoret Arturo!

–Es lo lloch mes segur; ademés de la casa hi ha un bosch distant del jardí ab una petita cabanya, hont per molt que cridin ningú sentirá la mes mínima, ja veus qu’ es apropósit.

–Pero…

–Ademés no ’t pots queixar, te la porto á casa teva; la hermosa Gracieta també, qué mes vols?

–Vosté ho mana, no tinch mes que obehir.