IV

Un pis modestíssim, al entrar un petit menjador, taula de fusta blanca y mitja dotzena de cadiras; se passa un corredor estret y ’s troba una saleta de rebrer pobrement arreglada; una calaixera, cuatre cadiras de rejilla y guarnidas las parets ab coleccions de cromos, posats ab gracia molt enginyosa. Unas cortinas blancas, llisas y planxadas, separavan la arcoba de la saleta en la que hi havia un llit vell molt ben conservat de caoba y embarnissat de poch. Ocupavan duas de las cadiras de la sala, Arturo y la Gracieta.

–Ja veus que he cumplert ma paraula.

–Si; havia arrivat á duptar de tú, are estich convensuda de que m’estimas.

–¿Lo teu pare?…

–No li he dit res; recordas que haviam acordat donarli una sorpresa.

–Es veritat.

–Si avants arribo á saber que teniam de quedar sols aquí tots dos…

–¡Ah!… –dissimulant– ¿No hi es lo teu pare?…

–No; pero vindrá desseguida: cuan nos dirigiam aquí, un subjecte l’ha fet anar tres portas més avall á casa de uns americanos que han de donarli feyna.

–Me sab greu, si arribo á saberho no vinch; véurem aquí, pot disgustarlo.

–Al fi y al cap, no es fet ab mala intenció y cuan l’amor y afecte es pur com lo nostre, difícilment pot tacarse.

–¡Pur, dius! y tal si ho es –acostant la cadira. –Si no fos un verdader carinyo lo que tinch per tú, vols que hagués arribat al extrém de venir aquí?

–Me sembla que t’acostas massa.

–Are ray que ningú ’ns veu.

–¿Qué fas?

–Una abrassada crech que no me la pots pas negar.

–Pero…

–Un petó crech que tampoch.

–¡Arturo! ¡estás desconegut! ¡Arturo!

–Es tanta la estimació que ’t tinch, que ’m torno boig…

–Per la mort de Deu, no vullgas abusar de un sér indefents.

–No puch contenirme… l’amor es cego…–

L’agafa bruscament y se la emporta á la arcoba; ella se resisteix, crida:

–¡Socorro! ¡Pillo! ¡Compadeixme!

–Avuy no t’escapas, be prou m’ho he guanyat ab los molts passos ridículs que he tingut de fer.

Cauhen de espatllas, se revolcan per terra y al contacte de un cos estrany, al veures á trossos lo vestit, cobra coratje, aprofita un moment donantli un gran cop ab lo genoll, se desfá de aquells brassos que la tenian lligada com si fossen cadenas y surt al balcó cridant desaforadament:

–¡Lladres! ¡lladres!…

–¡Maledicció! –cridá udolant la fera, com un lleó que li ha fugit la presa. –¡Perdó! ha sigut un excés de bogería, digué volent dissimular.

–¡Vesten! ¡No t’acostis! ¡Lladres!…

–¡Gracieta! m’estás perdent…

–Si no t’apartas cridaré mes fort.

–Donchs, escolta –digué ab ira. –¡Ay de ton pare si ’m succeheix res, no ’l veurás may més.

–¿Qué dius? –contesta sens mourers de la finestra.

–Sí… aquell home que l’ha entretingut, ha sigut comprat per mí, y si surto mal tractat de aquesta casa ó millor dit, si de aquí una hora no soch lliure, morirá, sí; morirá ton pare de una punyalada al mitj del cor.

–¡Calla, heretje! –En aquest moment se senten cops á la porta, son los vehins que corren á socorrer á la víctima. –¿Sents?…

–Sí; son los meus butxins. ¡Ay de ton pare si m’atropellan!

–Compadéixem y no permetis que li fassen cap dany.

–Sí; pero m’has de disculpar devant de aquesta gent que crida á la porta.

–¿Cóm?…

–Digals que t’has equivocat.

–¿De quína manera?…

–Ves, obra; ja ’ls ho diré jo.

–Separat… y fesme lloch… ¿Salvarás al pare?

–Sí.

Aixís que la Gracieta obra la porta entran una vintena de vehins, braus y armats; l’un portava una pistola, l’altre la gavineta de llescar lo pá y altres ab bastons groixuts com lo bras. –Ahónt son los lladres? esclamaren decidits.

–¡Alto! –diu ella trastornada. –Dispenseume, no ha sigut res, una ofuscació.

–Senyors… –digué ell ab mella als amotinats: –Venia á portarli una mala noticia del seu pare… pujo… trovo la porta oberta… y entro. Al veurer un home á dintre ’l pis, ella s’ha espantat y ha sortit al balcó demanant socorro…

–¿Una nova dolenta? –pregunta un vehí– ¿Quína?

–En lo precis moment en que ’s retirava del trevall un carro li ha passat per damunt.

–¿Ahónt?

–Devant la iglesia de San Cugat; are li fan la primera cura á la casa de socorro del districte.

–Y ’ls estrips que ella porta al vestit qué significan y las esgarranxadas que vosté dú á la cara?…

–Era que… jo… la volia deturar perqué… no cridés…

–Es veritat lo que aquest estrafalari diu, Gracieta?

–Sí, es cert.

–No sé perqué ’m sembla… en fi, siga com vullga, ella ’l salva, pero tinga cuidado; quan altra volta torni á portar alguna nova, procuri primer trucar á la porta avans de ficarse á dins, ja se’n pot anar.

No fuig mes depressa un aucell de bosch quan troba descuidadament oberta la gabia en que l’havian ficat. Corra á donar lo pich de la consigna, no per salvar al pare, sino per llibertar al mosso; fa parar un cotxe que en aquell moment passava ab lo rótul dret de Se alquila, per despistar dat cas de que ’l seguissen y diu al cotxero:

–¡A la Gran-via!

–Cap á quín cantó?

–A la dreta del Passeig de Gracia.