XIX

Som al ball de máscaras del Gran teatre del Liceo; lo cop de vista que te principalment la nit del ball de la Candelera, es difícil de descriurer; aquella munió de sombreros de copa lluhents y flamants, aquells joves tranquils y vells calaveras ab sas levitas ó frachs negres, al costat de aquellas donas que cridan y saltan ab sos trajos de diferents colors y gustos de totas classes. Aquells vells desdentegats y calvos posant las mans á la cintura ó pits de las xicotas joves, que van escotadas ensenyant tot lo bras ó portant las faldillas tan curtas que se ’ls veu mes amunt d’ahont se posan la lliga cama, tot aquet bullici y animació encanta al que ho veu per primera vegada. Y si poguessen enrahonar las otomanas de molts palcos, se sabrían mes de quatre cosas que descubririan, als mateixos propietaris, fets no gayre sans, ab los que sa propia familia l’han profanat; pero com que poch nos interessa, anemsen de correguda al palco del marqués y entrarém de ple al assumpto.

En aquest moment la orquesta toca una americana; lo marqués y la Antonia están sols al palco; aquesta porta un rich trajo de agent de orde públich, que li cau divinament; lo lluheix ab tanta gracia, que ell boig de carinyo está abrassat ab ella seguint lo compás del ball y fentse patons al salonet ó siga l’ante-palco; en mitj de la plática amorosa, es trencat aquest col·loqui per la obertura brusca de la porta en lo moment que entravan en Manel, en Cintet y una disfressa ab trajo de odalisca que anant al mitj donava un bras á cada un.

–¡Bona nit, marqués!

–¡Oh! vosaltres…

–Dos per una? planyo á la pobre máscara si vos te de acontentar á tots dos á la vegada.

–Es que aquesta odalisca te ’l cor fet ab aixamplas. Ha sortit del serrallo ab tanta set de sensualisme que no li acabarian las agallas tots los afamats que saltan y brincan avuy en aquest gran ball.

–Que la feya dejunar lo Sultan?

–Que tens de ferne tu de tot aixó? ja sabs que ’t tinch dit. No vull que ’t miris altra dona que no siga jo.

–Molt gelosa está de tu la policía –contesta la odalisca, que no era altra que Adelina Borel·li.

–Suposo que no t’enfadarás per una broma com aquesta, tan ignocenta.

–He vingut per divertirme, calcula donchs si tinch altras intencions que broma, bullici, champany y facultats per dir tot lo que ’m sembli, mentres ningú ’m toqui.

–Pero suposo que ’t treurás aquesta careta, per jo poguer apreciar lo gust dels meus amichs.

–Ni ’t dich si, ni no; tot depen de las circunstancias, lo mateix que aquest policía que s’ha posat la máscara en lo moment d’entrar jo.

–Sempre que tu te la treguis no hi tinch cap inconvenient.

–Ja ’n parlarém després, aném á ballar.

–Senyal de rigodons –digué ’n Cintet.– Vols fer frentes marqués?

–Sí, –contestá l’Antonia. –Aném, aném, dónam lo bras.

–Sortiren del palco y ‘s presentaren á la platea; en Cintet y en Manel estavan tan ben avinguts que ballavan una part cada hu, rellevantse al mitj de un altre ball, quan la orquesta tocava un vals, xotis, americana, etc., etc…. Lo millor de tot fou á la mitja part. Lo salonet del ante-palco presentava un aspecte espelusnant. En una taula al centro, molt ben parada, s’hi veyan sis dotzenas de ostras ab talls de llimona disposadas en safatas de plata, ampollas de Sotairn, Saint-Julien, Chateau-Laffite y l’Iquem, en un recó altres de Champagne y Benedictino ab un servey de pisa y cristall inmillorable.

–Tans vins y licors per nosaltres cinch? preguntá la Antonia al marqués.

–Es que en dias aixís, se’n llensa molt mes de lo que s’aprofita.

Comensaren per las ostras y á continuació un suculent sopar ab los vins y licors que avants he citat; aixís que seguia lo curs del menjar y beurer, las conversacions se animavan y de la animació seguí l’escándol y crits fins al extrém de tirar las ampollas plenas desde ’l palco á la platea, sens que afortunadament succehís cap desgracia; lo marqués temorós de lo que podrian dir los coneguts, convidava á la Antonia per retirarse del teatro, pero ella estava molt alegre, perqué lo chateau-Laffite, Saint-Julien, Champagne y demés licors produhian son verdader efecte, fins al extrém de que lo marqués, per no comprometre sa dignitat sortí anant á la platea per disculparse ab los amichs. Allavors fou quan va creixer l’escándol, al extrém de haver d’entrar dos agents de orde públich pera portar las dos disfressas á la gobernació.

L’Antonia feya resistencia, pero l’Adelina que ja sabia de lo que ’s tractava, fou la primera que aparentant que estava borratxa, cridá ab mals modos dihent:

–¡Sí, si! allí encare farém mes broma, allí trovarém mes champagne y si convé podrém descansar millor que aquí, perque hi ha bons llits.

–¡Ah! sí? –contestá l’Antonia que efectivament no sabia lo que ’s feya. –Donchs aném.

En Cintet y en Manel, al veure la terrabastallada també s’havian retirat, y ’ls dos agents de policía que no son altres que ’ls que ja coneixém, tragueren las dos máscaras al carrer; la odalisca demaná un cotxe, aplaudint aquest pensament l’Antonia y ’ls ne proporcionaren un que hi havia á l’altra part de la Rambla, en lo que feya de cotxero l’Arturo y de lacayo en Mala-ánima; comensá á marxar lo cotxe poch á poch; hi havian pujat las duas y ’ls dos agents, que al ser á dintre, taparen ulls y boca de l’Antonia y la lligaren com un Sant Cristo; baixaren després de haver executat tal atentat, feren un xiulet y allavors apretá lo cotxe, escapat, portant sols las duas disfressas, castigant l’Arturo sos briosos caballs á cada moment, perqué encare li semblava que no corrian prou.