Segona part. La nina dona.

XIX. La poncella pom de flors.

Mes de una volta s’ha vist quedar al mitj del camp, després que la fals arrebassadora del segador s’en porta las espigas, una planta modesta que ostenta en son cim una senzilla y aislada poncella.

Si la poncella hagués sigut crescuda, si s’hagués pavonejat ja formada del tot, descubrint un ram en son mánech y una corona de colors en son estrem, tal volta hauria caygut mústiga y ofegada entre’l feix de espigas, peró la casualitat ó la sort la deixá en sa tendresa, y sols se bellugá com incerta entre la vida y la mort, ja per estar mes á descubert dels perills alsantse sola y al pas del que sega, ja per faltarli la forsa que podria donarli vida, sentint trepitjada per lo peu del segador la planta á que está agafada.

Pobre poncella! Si algun mal vent se girás, que fes secar mes y mes la planta alimentadora, si alguna tempestat acabás de péndrer la poca vida que á aquella li queda, perdent sas forsas la poncella, aniria doblegantse esmortoida, y arribaria á tocar ab sa tendre boca la mare que la alimentava: moriria la filla ab la mare tot besantla, y moriria sense haver florit, moriria sens deixar conéixer sa hermosura y sens exhalar lo perfum y la aroma que podia haver despedit arribant á ser flor.

Peró vehentla’l sol, que ans dauraba’ls blats y que sols li havia enviat fins llavors sa claror transparent per entre las espigas, compadeixentse de ella, la iluminá y vivificá ab raigs benignes, y la tendre poncella, si bè sentint lo dolor de la planta mare, arribá á enfortirse, á seguir son curs natural, á desarrollar sa forsa íntima, y prest, transformada en flor, ostentá totas las bellesas que ja com á flor tenia y las que’l sol vivificador li anyadí, enviantli, ab sa llum y son foch, nous y delicats colors.

Benehit sia’l sol, que dòna vida á las plantas, que salva la vida y ajuda á transformar en flor las poncellas abandonadas que ploran junt á una planta ferida, y que ostentantse majestuós ab sa llum y son calor, evita que un mal vent arrebasse y destruesca á la flor tendre á qui manca encara forsa pera serho complerta!

Benehidas sian aquellas virtuts que, apareixent á temps, com lo sol vivificador, salvan de la tempestat del mòn á aquells sers desgraciats é inocents que han quedat abandonats en ell, prop de la tomba de sos pares y sens forsa pera ostentar las bellesas de que tal volta la Providencia los ha fet depositaris!

Sola y abandonada la pobre nina de Menargues, com la poncella del camp, y en la edat próxima á desarrollar sas bellesas que ja vaticinava sa encantadora forma molt ans de ser flor; ¡qué hauria sigut de ella, si’l sol de la caritat no li tornás la forsa, si no la hagués resguardat dels mals vents que l’abandono, la miseria y’ls vicis fan bufar en tots endrets pel mòn!

Benehit sia’l sol salvador de las plantas! Benehida sia la caritat, que salva als sers infelissos! Benehit sia Dèu, que ha creat la caritat y’l sol!

Dos anys feya tan sols, que, arreplegada providencialment la trista orfaneta de Menargues baix lo mantell de la caritat que servia de ensenya á fra Vicens Ferrer, havia sigut conduhida, desde las solitarias planas de Urgell, á la porta mateixa del únich que, recordant las gracias de la nina y las virtuts y generositat de sos desgraciats pares, podia servir mes que ningú de amparo á aquella tendre criatura, que sens aquesta sort, s’hauria vist, sens dubte, condempnada á vagar perduda, miserable y esposada per los camps perillosos de aquest mòn.

Ferida y trepitjada fou, en efecte, la planta de ahont sortia y s’alimentava aquella hermosa poncella, y ho fou quant aquesta realment no tenia mes forsa que pera ser poncella, si bè no havia de tardar molt en ser flor. Quantas sòn las flors que de la nit á la matinada cambian son aspecte, y al sortir lo sol mostran ja tots los colors que lo dia ans se guardavan tancats dins del botó!

Dels onze anys que tenia Blanqueta quant la ampará’l falconer, als tretze que llavors devia cumplir, havia fet realment com la poncella comprimida á la nit y oberta á la matinada, ó millor, havia fet durant aquests dos anys com fa gradualment la poncella que, comensantse á esclatar ab lo calor suau de la aurora, vá dilatant y estenent sas fullas quant mes vá sentint lo calor del sol que s’eleva, fins á mostrarse enterament oberta y ab sa verdadera forma de flor, alsantse y bellugantse altiva quant l’astre vivificador está al mitj de la esfera.

La poncella, donchs, havia entrat ja en lo temps de ser flor: la nina de Menargues havia deixat de ser nina en aquell espay, pera transformarse en dona.

Desde que ab l’amparo del compassiu falconer havian comensat á desaparéixer de la hermosa nina totas las senyals de la fam, cansament y miseria que la acompanyavan en son abandono; desde que á forsa de consol havia casi arribat á fer fugir los recorts de tristesa que li oprimian lo cor, y l’encantament que aquesta havia produhit en sa inteligencia; desde que, ben cuydada y alimentada, havia sostituit al torrat del sol y del vent la fina blancor que li era natural, y s’havia enrobustit son cos, prenent tots los membres la verdadera forma perfecta que’ls era propia; al aproximarse Blanqueta á aquell período de transformació que marca la naturalesa pera’ls sers á qui Dèu ha dotat de esperit, fèu verdaderament com la poncella que vá trantsformantse en flor desde la aurora al mitj dia. Així en lo cos com en l’esperit, mudás enterament la ans lleugera y enjugassada nina: sa alssária prengué proporció ab la robustés del cos; se dilatá suaument ab delicat contorn la carn de son pit, que semblava dividit sols per una petita sombra; prengué l’aspecte un ayre mes grave; lo mirar, sens deixar la dolsura de la inocencia, brillá ab una altre animació que no deixava per aixó de ser modesta, y en lo parlar y fins en totas las maneras y moviments se notá aquell esfors ó tránzit que sembla violent en algunas ninas quant comensan á ser donas, y que en altres, com en Blanqueta, per sa senzillés, ofereix un conjunt de vanitat inocenta y discreta imitació, mes que pera ser dona, pera semblarho.

Cada dia que anava avansant Blanqueta, creixia mes y mes lo goig del falconer que la havia amparada. Mirávala aquest bon home ab tanta satisfacció com un pare, pus si aquest podia vanagloriarse de tenir una tan hermosa filla, aquell podia fer gala de haverse degut á sa bondat la salvació de aquella preciosa y ans desgraciada criatura. Arribava á obrar en aixó’l falconer fins ab egoisme, si nó ab orgull, pus no tenia altre gust sinó que li parlassen de Blanqueta, y li queya, com se sól dir, la bava, quant sentia ponderar sa hermosura, sos bons modos, sa habilitat en cuydar de la botiga, y la transformació que havia sofert desde’l primer dia de sa entrada á Barcelona, de manera que, á no haver sigut bo’l Joan y á no fer tot lo que feya per natural impuls de son bon cor, hauria bastat, pót ser, aquest cert egoisme, pera que may apartás de sa casa ni abandonás á la que li aumentava la fama de bon home y compassiu, y que á mes li aumentava també los parroquians de sa botiga, á la qual acudian molts compradors, sols pel gust de contemplar aquella cara, que era la millor de Barcelona.

Tan content estava’l Joan y de tal manera aumentava son carinyo de dia en dia envers Blanqueta, que, per poch que pogués, en los diumenges ó qualsevol altre festivitat en que s’oferís alguna diversió, no la portás á véurerla, deixant en sa casa al baylet, cosa que ans may havia fet. Si era per Corpus, la duya á véurer la professó, y li ensenyava la bribia, ’l bassilís, lo gegant dels cotoners, y la gran espasa de la confraria de mossenyer San Pau ó dels daguers, y li feya mirar la cadira de plata daurada del rey Don Martí, damunt de la qual se portava la custodia; si era per Nadal, la portava á matines á la Catedral, á sentir rebentar las bofetas dels galls de Indi quant s’entonava la Aleluya, y sobre tot pera escoltar los bells tochs de orga, ahont cantava lo gran tenorista Mateu Ferrer; si feyan cossos en l’arrabal ó balladas per la celebració de algun sant ó patró, allí la acompanyava; per Sant Roch la duya al Regomir á véurer los cuberts de tela que feyan los vehins, deixant cada un un llansol, y en esta festa, menos s’olvidava de tornarhi al dia seguent, en que se celebrava la festa de Sant Gos; per Santa Catarina la acompanyava á véurer los fochs y graellas que encenian á la nit los frares; per Sant Jordi á la casa de la Diputació, á véurer sortir l’acompanyament del General de Catalunya ab los padrins y ministrers pera anar al Born, en busca dels mantenedors del torneig, y com si fos Blanqueta una de las millors damas, comprávali’l Joan lo ram de flors mes bonich que trobava, sens escassejarhi un sou; per fi, tal era’l gust y desitj del bon home en compláurer á sa afillada, que pera ella podia dirse bè sempre alló de “boca qué vóls, cor qué demanas.”

Una bona circunstancia entre tot aixó era lo que feya distingir á Blanqueta y al que la amparava. Desde’l primer dia que aquella entrá en la casa del falconer, procurá aquest que la nina no descuydás la part moral y religiosa que tan recomendable la havia de fer mes endevant. Parlantli alguna que altre volta de sos desgraciats pares, fèu que tal memoria, no apartantse absolutament del cap de la orfaneta, fos en cert modo com una barrera en los perills que pogués sofrir en lo mòn, en cas de venir nous contratemps; cada dia en lo rosari li feya dir un pare nostre per son pare y un altre per la mare, en lo primer dels quals se escapava moltas voltas una llágrima al falconer, així com en lo segon se escapavan á la nina; féyala cumplir ab tots los debers de cristiana; parlávali tot sovint de las astucias dels homens, de qui no’s devia fiar, ponderantli á voltas pitjor que no faria un caputxí missioner (perque es de advertir aquí, que’l cap de Joan may s’havia ocupat en si sa afillada devia casarse ó no ab lo temps, cosa que, á pensarhi, l’hauria omplert de gelosia y de tristesa;) y per fi, en lo que tocava á amistat, tenia gran mirament y fins mania segons ab qui Blanqueta s’acompanyava, pus deya sempre que una mala amiga es pitjor que’l dimoni, y que moltas eran las minyonas á qui havia perdut una amistat dolenta, de manera que sols la deixava jugar ab la filla del catxassut Ambrós, l’especier vehí, lo qual, á pesar de sa catxassa, no descuydava los bons debers de pare y de espós, com que arribava á ser un exemplar admirable, sobre tot en aquell barri que comensava mes enllá de sa casa; y al pas que aixó permetia lo patrocinador de Blanqueta, posávali mala cara si’s frequentava massa ab una altre minyona del costat mateix de sa casa, filla de un menescal y ferrador, la qual no li agradava, primerament perque tenia molts mes anys que la nina, y á mes, perque era geperuda, pus estava en la creencia, com es, de que totas las que tenen aquella tara sòn esparvilladas y maliciosas, recordant sempre lo que li deya moltas vegadas un capellá parroquiá sèu, á qui venia caderneras, referintse als habitants esguerrats del portal del Ángel: “ab homine signato, libera nos Domine.”

¿Y qué dirém de la habilitat de Blanqueta en cosir y fer mitja? Basta recordar que la nina havia tingut una molt bona y treballadora mare, que, ja desde la infancia, y tot lo temps de ser nina, la havia comensat á inclinar al treball, á apéndrer tot lo que pót comensar á apéndrer una nina filla de una mare desitjosa de véurer en sos fills retratadas sas virtuts y habilitats. Basta dir, que may com llavors havia anat tan ben sorgit lo falconer, y sas calsas y sa gonella, per lo ben arregladas, haurian fet créurer, quant menos, que aquell home era ó espós, ó pare de fillas, sent així que no era ni una cosa ni altre. Déu anyadirse aquí, que admirador lo Joan de la bona disposició de Blanqueta, la creya capás de apéndrer qualsevol cosa, y coneixent á una compradora de las monjas de Santa Maria de Junqueras, que sabia fer molt bonas puntas, lográ que anás á ensenyarnhi, sent tal lo resultat, que al cap de poch temps arribá ja Blanqueta á fer una gornició pera unas estovallas del altar major del convent.

Oh! aquesta habilitat acabá de realsar la gracia de Blanqueta, pus sentada al llindar de la porta de la botiga, tesa y ayrosa, ab lo cuixí devant, sos preciosos y blanchs dits se bellugavan lleugerament per entre’ls boixets, ab una gracia y maestria imponderable, y com per la atenció que tal treball requereix sa vista havia de estar certs moments fixa, tot aixó contribuia á que en tal entreteniment paregués la asseada y hermosa nina encara mes hermosa y plena de totas las gracias que poden encantar així á homens com á donas. Dèu del cel! Si la pobre de sa mare la hagués pogut contemplar en aquells moments, de segur que s’hauria tornat á morir boja de alegria, vehent á aquell ángel, fill sèu, tan ple de gracias en son cos y en son esperit!

Sia sa modestia natural ó’l temor de la noble gelosia que demostrava en sa presencia lo falconer, lo cas es que Blanqueta evitava y fugia’ls ulls quant algú de’ls que passavan se detenia devant de ella, pus á menut s’hi detenian així homens com donas, jovens y ancians, y molts jovens, ferits á vegadas de certa impressió súbita y enardent, que sols podia contenir la mateixa modestia de la hermosa, y sols alguna vegada, per sentir sas orellas nó falagueras paraulas de un admirador ó enamorat, que moltas ne sentia, sinó atrevidas espressions de homens inflamats per sentiments innobles, havia hagut de mostrar sa cara severitat y repugnancia, com li succehí una volta, en que ab tota pressa desaparegué corrents de la porta, abrassada ab son coixí.

No vól dir aixó que son cor, bo é inocent, fugís de tals homenatges á sa hermosura mes per inocencia que per virtut: encara que jove Blanqueta, la continua admiració que observava á sa persona desde que anava fentse mes dona, havia de infundirli precisament aquell recel natural que vá sentintse en tal edat, y per lo que la dona vá fentse cárrech del objecte á que está destinada en lo mòn. En est cas es quant la dona comensa á sentir que’s desperta en son cor un sentiment nou y fins llavors desconegut, un sentiment que la fa aspirar á una altre felicitat, l’amor, sentiment que si bè es verdader fill del cor, se desarrolla mes ó menos aviat y es mes ó menos viu, segons la educació que’s reb, peró que existeix, faltantli sols pera despertarlo la impressió infundida per un altre ser en qui’s conega desitj de ser correspost, de manera que’ls dos sentiments vingan á formarne un tan sols. Estava en esta disposició Blanqueta? Havia mogut simpatia á sos ulls un altre ser digne de ella? S’havia despertat son cor, á pesar de sa modestia, ab aquell grat sentiment verdaderament nou pera qui coneix que deixa de ser nina y comensa á ser dona? Prou! prou! L’amor de la hermosa, encara que timorat, s’havia fet sentir, per conéixer ella que un altre amor pur y també timorat se li rendia; ella coneixia uns ulls que la miravan diferent dels altres, coneixia un ser devant del qual ella gosava y patia al mateix temps; Blanqueta estimava… y anava estimant mes cada dia, per lo mateix que faltavan ocasions de espressarse sos mútuos sentiments los dos amants. Ja veurém qui fou lo ditxós, y com aquest amor aná creixent, entant que aná creixent també la hermosura y la fama de Blanqueta.

Vejam ara de quina manera nasqué aquesta viva flama en lo cor dels dos amants.

XX. Tan vá’l canti á la font que á la fi’s trenca. Dos cors en un.

Desde aquell dia en que lo noble y generós Fivaller havia resolt passar una ajuda mensual al falconer del portal del Ángel, pera que ab ella pogués millor aténdrer al cuydado y educació de la pobre nina que habia amparat; no havia faltat En Guillemet, lo dia últim de cada mes, segons son senyor li havia previngut, á recullir la cantitat, pera entregarla, lo dia primer del mes seguent, á la persona pera qui era destinada.

Era, donchs, cada dia primer del mes un dia de goig en la casa de En Joan de la Murtra, y la vinguda de En Guillemet era esperada ab deliri, nó per lo que ell portava, sinó per la alegria ab que se acariciavan uns y altres, mirantse cada un com á contribuidor de la felicitat de la nina.

Sentint lo falconer gran simpatia per aquell jove que tant aprobava son modo de pensar, per aquell esparvillat minyó (com ell li deya,) que tan bè parlava y tantas cosas sabia, no veya, en los dias de sa visita certa, la hora, com qui diu, de sentirlo bromejar en sa casa; y com si gracia li feya, y si desitj havia de manifestar de sa vinguda, á ningú podia millor demostrarho que á sa companyona, á Blanqueta, així aná succehint, que, per esperit de imitació, distinctiu constant de totas las criaturas, la inocenta nina desitjava lo mateix que son pare adoptiu, la vinguda de Guillemet, y al véurerlo, se alegrava, rihent quant En Joan reya, y aprobant y corroborant tot lo que aquest contava de las prendas de aquell. De manera, que al dia primer del mes, estava ja impacient la nina desde que’s despertava, y no feya mes que repetir á tota hora: –Avuy es lo dia! Avuy toca! ¿No es veritat, pare, que avuy vindrá En Guillemet? Que aixerit es… Ay que’m fa ríurer… Ay qué alegre… Ja voldria que fos aquí!

No dirém menos de la alegria per part del jove. Al arribar á la casa, així que entrava á la porta, donava ja un crit de ¡Joan! peró espressat de manera que indicava sa franquesa, lo dret que en cert modo tenia de entrar allí com si fos de la familia, y sobre tot la alegria que portava son cor, de pensar que contribuhia á ferse una obra bona. Al primer Dèu us guart, allargava la ma al falconer, apretántsela un y altre ab efusió, y tan prompte com descubria la nina, la agafava pel mitj del cos, fentli dar un salt, donantli patacadetas á la espatlla, y dihentli mil espressions de carinyo relativament á sa hermosura y á sas infinitas gracias.

–Ola! la aixerida, li deya, la pubilla dels aucells, la doneta de casa… ¿Sabs que cada volta que’t veig me semblas nova?… Y mirau com se vá tornant… ¿Quí li havia de dir á la cadernereta, que sis mesos enrera encara no’s plegava’l menjar?… Vaya, que dintre poch, vas á ser la mes bona mossa del barri… y de tota la ciutat.

Y luego passavan aquestas alegrias, y’s tornavan á renovar al principi de cada mes; y’ls mesos passavan, y la nina s’anava desarrollant y tornantse dona; y tal vingué á ser, que arribá dia en que Guillemet no gosá á tractarla ab llenguatge tan inocent, ni s’atreví á ferli donar salts, ni á tocarla, encara que fos ab inculpable carinyo, pus verdaderament anava descubrint en ella un cert ayre nou de gravetat y pulidesa, que li feya mirarla baix un altre aspecte.

Bè tenia rahó En Guillemet quant deya que cada mes li semblava nova y que dintre poch habia de ser la mes hermosa de la ciutat, pues arribá temps en que, admirant la novetat com verdaderament notable, y contemplant la hermosura com irradiant é incomparable, hagué de esperimentar Guillemet que lo que en un principi havia sigut inocent carinyo, y després cortés mirament, se transformava en respecte y admiració, peró admiració que feya náixer certa ambició en lo cor del jove.

–¿Qué será (comensá á dir pera sí En Guillemet al cap de dos anys de fer sas mensuals visitas al falconer,) qué será, que així com abans entrava sempre alegre en aquesta casa, ara hi entro sempre ab un cert abatiment, que fins me sembla melancolia? Jo no sè que’m passa… pus ans, me creya jo com superior, y mirava á Blanqueta materialment com á un ser petit y desgraciat, y ara, ara la miro á ella com á un ser superior á mi, y jo’m considero com un esclau de sa hermosura.

Cada volta que feya la visita, repetia En Guillemet aquesta reflexió, peró com era impressió momentánea la que esperimentava, passava lo recort de aquesta, y sols se tornava á renovar, ó’s feya mes viu, quant la nova presencia del objecte, en lo mes seguent, arrancava també novas y mes atentas contemplacions dels ulls del que mirava, novas reflexions del que creya que’l pensar era lo sentir.

Dia vingué en que aquesta petita y primera guspira de amor que naixia en lo cor de Guillemet s’aná encenent molt mes. La admiració y’l recort de la hermosura no era ja sols tranzitori: lo jove tenia ja interés en saber ó en endevinar la millora ó avans que esperimentaria al véurer novament á aquell objecte que ans fou sols de admiració: al arribar als últims dias del mes, desitjava Guillemet ab impaciencia que passás lo temps depressa, no veya arribat lo dia de la visita, y al verificarla, fins se sentia com conturbat, tenint que fingir en cert modo ab lo falconer la alegria que sempre li havia mostrat, sent així que sa atenció estava fixada sols en aquell objecte que cada volta trobava mes hermós, mes interessant, y que no hauria volgut, nó,’l jove que servís pera felicitat de un altre que no fos ell. Guillemet estava verdaderament enamorat!

Qué li faltaria, donchs, en tal estat, al jove de imaginació viva y de honrat y sensible cor? Sols una cosa: la ocasió. Mes de una volta, al despedirse, havia procurat donar á enténdrer per medi de miradas á Blanqueta la pena que ell passava; peró lo poch mòn de la jove feya que aquellas fossen interpretadas sols per una espressió de afecte amistós. Si al menos hagués pogut parlarli un dia á solas, si al menos hagués lograt que conegués son sufriment… peró ni ell s’atrevia á anar á la casa en horas ó dias no acustumats, ni’l falconer deixava á sa filla sola en la casa, sens que ans advertís al vehí especier que vigilás, de manera que havia de contentarse, pera satisfer son enamorament, en fer tan sols alguna passada per lo carrer del Portal, ó por un altre carrer inmediat ahont donava lo terrat de la casa. Desde ell, un dia que la joveneta estava arreglant las torretas de flors, á que era aficionat lo falconer, descubrí Blanqueta al jove, de qui havia notat ja las continuas passadas alguns dias, y saludantlo ab inocenta gracia, acabá de arrebatar, per la mateixa rahó, al que tan delirós anava per ella.

–Ditxosas, ditxosas aquestas flors, (li digué ab veu baixa Guillemet, tot arrimantse á la paret de la casa,) pus son cuydadas per tas preciosas mans!

Aquellas espressions sentidas per Blanqueta, que arribava á presumir cert afecte de part de aquell jove, aquella primera sageta de pur amor clavada instantaneament en aquell cor verge de passió, serviren pera aumentar mes y mes la bellesa de la vergonyosa y modesta noya. Un color rosat encés aparegué en sas galtas, baixá sos brillants ulls la noya, y sols un grat somrís indicá que havia entés lo significat de aquellas paraulas. Oh! com en aquell moment, may la havia vist tan hermosa En Guillemet.

–Ah! perqué no respons? ingrata!

Un altre somrís aumentá encara mes la hermosura de la vergonyosa donzella.

–No’m comprens, Blanqueta? li preguntá ab to suplicant l’enamorat jove.

La noya girá’l cap, com guardant cert temor de que algú la vegés de dins la casa, y adivinantho Guillemet, li digué:

–Es que tens por? Está en la casa ton pare?

Blanqueta fèu un moviment afirmatiu de cap, y fins bellugá los ulls de manera, que revelava’l perill en que estava de ser vista.

–Ah! digué llavors lo jove, desesperat de amor. Ja que no hi ha, donchs, altre ocasió, aprofitem aquesta pera víurer confiats. Dígasme, dígasme: ¿no coneixes lo que passa per tu mon cor?

–Sí, sí, li digué ab veu baixa Blanqueta, y manifestant viva inquietut; peró vesten, vesten…

–Blanqueta, jo no quedo satisfet, jo no quedo tranquil, si no contestas á mon desitj. Confio en ton amor? Me estimas, Blanqueta?… me estimas? Donam una proba y m’en vaig… Donam una flor de las que han tocat tas mans!

Y donantse pressa la noya, y corresponent al mateix temps ab sos ulls al amor del jove, anava á arrancar un brot de la primera planta que tenia mes prop, quant En Guillemet cridá:

–Nó, nó! que de morduix l’amor ne fuig. No’m dones morduix, Blanqueta, nó, que seria desgraciat lo nostre amor! Donam una branca, una fulla, qualsevol cosa, peró no’m dones morduix.

La noya llavors, desitjosa de satisfer al que la galanejava, y mitj perturbada per lo temor de ser vista, allargá la ma á un hermós clavell que tenia prop, y arrancantlo, tirál precipitadament al carrer, venint á cáurer entre las mans del enamorat.

No arribá’l clavell á las mans ans que á la boca. Guillemet lo besá y’l torná á besar, repetint entussiasmat:

–Vina, vina, prenda de ma felicitat, vina, símbol de la primera pena y del primer triunfo que ha tingut mon cor… Jo t’estimo y’t beso mes en lo mánech que en la flor, perque en ell han fregat las mans de la que adoro, perque sos preciosos dits sòn los que t’han suavisat, arrencantte de la planta! Jo’t guardaré eternament, y ta presencia será sempre en mi’l testimoni de nostre amor, y’l recort de ta hermosura, incomparable Blanqueta!

Al alsar los ulls lo jove, la noya habia desaparegut ja del terrat.

Peró no importava ja la desaparició de la estimada, tenint la garantia del amor: Guillemet acabava de conseguir lo triunfo mes envejat per l’home jove que rendeix holocauste per primera vegada á la hermosura. La flama de la passió deixava de estar oprimida desde aquell moment, y cremava magestuosa y viva pera dilatarse mes y mes, y pera no apagarse may mentres se sostingués lo ferm altar de ahont brotava.

En res pensá de prompte Guillemet mes que en sa alegria, en son triunfo. Tenint seguritat, no li faltava esperansa de ocasions, y així, conformantse ab la privació repentina de poder espressar lo que sentia á sa estimada Blanqueta, avansá involuntariament, seguint la mateixa direcció del carrer, sens véurer ahont anava, sens pensar si’l podian véurer, fixa la sèva imaginació en sa estimada, y sens previsió tan sols pera amagarse’l clavell que li havia donat Blanqueta.

Mes á pochs passos torná en sí de sa fixació, y de repent se’l vegé amagar ab tota pressa en son pit lo colorejat clavell. En la finestra de una casa vehina acabava de descobrir En Guillemet á dos personas que l’estavan mirant, y que havian presenciat, sens dubte, tot lo que acabava de succehir. La finestra era la de la casa del menescal y ferrador, (ahont se curavan y ferravan de poch temps ha tots los cavalls del palau del senyor Rey,) y las dos personas eran una de la casa y una altre forastera: la noya geperuda, tan mal conceptuada per lo previst falconer, y un cavaller que portava una capa vermella.

Regonegué en seguida Guillemet, per tan coneguda senyal, al senyor majordom del palau, á qui en altre temps havia portat lo falcó que mossen Joan Fivaller regalá al senyor llochtinent, y qual personatge no era la primera volta que’l jove havia trobat rondant per aquell barri, sens que may pogués maliciar las intencions que allí’l portavan; ja li semblá, al primer cop de mirarlo, que tals personas no’s trobavan allí de casualitat, y sí ab la idea de observar, y tornant á girar la vista al cap de pochs passos pera cerciorarse de son recel, lo vegé confirmat, pus mirantlo fit á fit lo cavaller, acabá per esclatar en una rialla burlesca y despreciadora, que avergonyí al novell enamorat.

Mes lo novell en amor era vell en honor, y si bè semblá avergonyit de prompte Guillemet, no tardá un minut que, refentse, girá ab orgull la cara, com demanant satisfacció de la burla, y no baixá los ulls per llarch espay. Lo cas que de aixó fèu lo cavaller fou repetir una segona rialla, que si bè era tan burlesca com la primera, revelava molta mes dósis de orgull y de mala criansa. A aquesta nova insolencia, lo fogós y honrat jove anava á replicar escupint en terra, com en senyal de despreci, peró no li quedá temps, observant que la noya del menescal empenyé de aquell lloch al insolent cavaller, y tancá la finestra, pera evitar sens dubte un escándol.

Casi podria dirse que per un moment l’honor borrá l’amor en l’esperit del jove, pus ressentit aquest de lo que li passava, murmurá entre sí aquestas paraulas:

–Ira del cel! Que si aquests sòn los cavallers y majordoms que tè’l senyor Rey en sa casa, ¿qué tal serán los soldats y’ls servidors…? Ja no estranyo que tothom estiga descontent… Peró, bè diuhen, que “de senyor y gorrí, de casta s’ha de venir!”

La rabia ab que digué aixó’l pundonorós jove hauria bastat en altre ocasió pera conduhirlo fins al mes gran compromís. A no tenir en lo cor un sentiment supremo y pur, que com á poderós havia de revíurer quant ans, no hi ha dubte que de allí no s’hauria mogut En Guillemet, y que emprenent contra’l descarat donzell, hauria sigut víctima, tal volta, de la fornida espasa que aquest portava; peró revivint lo goig del triunfo amorós, entant que Guillemet s’apartava de aquell lloch, arribá á olvidar lo jove aquell passatger insult, y torná á fixarse sols lo sèu cap en la satisfacció que havia conseguit, y mes que tot en imaginar medis pera buscar las ocasions que tan desitjava y que tan necessarias li eran en son amorós sufriment.

No cal esplicar, donchs, qué es lo que fèu desde aquell ditxós instant lo correspost enamorat: sas passadas se multiplicaren per lo carrer y encontorns de la casa ahont habitava l’objecte de sa felicitat; de tots cantons, quant Blanqueta se sentava á la porta ó sortia al terrat, descubria la noya miradas afectuosas de son amant, y carinyosos saludos que feya una ma portant un clavell; y’l cap de En Guillemet no feya mes, com tot amant privat, que discórrer quin podria ser lo recurs que empleás pera poder tenir una entrevista segura, en la qual acabás de manifestar estensament son amor, y lográs la seguritat de la ditxa que sols se li havia iniciat fins llavors.

A forsa de esperar, de sufrir y de discórrer, acudíli, per fi, al enamorat un medi, per lo qual, tal volta, lograria lo que tan desitjava, ó millor, la oportunitat lo vingué á favorir quant menos ho pensava.

Era l’últim dia del mes de novembre y hora de mitj dia, que passava Guillemet per devant de la casa de la ciutat, qual porta se conserva encara per sort, salvada per miracle del modern instint destructor, derrera del fróntis actual, com si fos una ninfa hermosa y postrada de dolor, á la que un sátiro tè subjectada per la cabellera.

Lo tros de fróntis antich que encara pót contemplarse com enfonzat ó engastat en lo modern edifici, y que’s véu actualment al entrar en lo carrer que’s diu de la Ciutat, conserva encara algunas de sas espayosas y atrevidas finestras ab la doble pilastra gótica, lo dosselet ahont destaca lo preciós ángel Rafael, (segons diuhen las lletras dels costats, Rafael Angelo,) ab sas alas de metall, y que en altre temps brillaren com á or, y tenint als peus l’escut reyal de la corona de Aragó, ó antich de Catalunya, coronat per lo famós casco que porta per cimera lo fabulós drach dels reys; qual conjunt ve á formar com un floró, ornant la estremitat de una porta que encara ostenta gran part de las antigas planxas y’ls claus que la hermosejavan, porta de recorts inefables, per ahont se introduhia ans al temple de la justicia y del amor patri, y per la qual han fregat en altre temps las heroycas gramallas rojas dels antichs concellers.

Al arribar Guillemet á tal punt, observá gran animació entre las personas que per allí’s reunian, moviment continuo de gent que entrava y sortia, y en general en uns y altres marcada en la cara la alegria y la complascencia.

–¿Qué es aixó? preguntá senzillament á un menestral que semblava estar enterat de lo que’s tractava, per l’interés y forsa de las esplicacions que feya á uns senyors allí detenguts.

–Los nous concellers, los nous concellers… li contestá l’altre.

–Es veritat que avuy es dia de elecció. ¿Y quí, quí ha sortit? ¿Sòn gent que…?

–Jo ho crech, digué’l menestral sens deixar acabar al que preguntava; si sembla que la Providencia ho porte. Conceller en cap ha sortit mossen March Turell, segon, mossen Joan Fivaller, tercer…

Així que En Guillemet sentí’l nom de mossen Joan, girá involuntariament cap á Sant Just, sens acabar de escoltar qui eran los altres, y mogut sens dubte per lo desitj de anar á felicitar primer que ningú á sòn protector; mes, á pesar de son bon desitj y de sa resolució, se’l vegé detenir lo pas al cap de un rato que caminava, y mudar sa direcció, marxant á tota pressa cap al carrer del Bisbe. Fou en aquell quant la oportunitat lo convidá á inventar un medi pera trobar la ocasió que tant desitjava.

–Sí, sí, deya tot sol y dirigintse cap al carrer del portal del Ángel; demá es lo dia primer del mes, lo dia de la visita… Si ara hi vaig á ferli saber la novetat, pót ser se resoldrá á fer lo que jo volia fer ara, y quant ell s’en vaja pera dar la enhorabona á mossen Joan, llavors… Oh! sí, sí: me sembla que veig lo cel obert.

Y així cabilant, y donant pressa á sos passos, arribá prop de la casa del falconer, en qual porta distingí ja de lluny á la envejada Blanqueta que tenia devant lo coixí de fer puntas.

Al acostarshi Guillemet, li fèu ja certa senyal ab los ulls, indicant que convenia dissimular, y vehent de prompte que’l falconer no era en la botiga, tingué encara temps de poder dir á mitja veu á la noya, que no fes cas de sa alegria, pus tot alló era una escusa pera véurer si trobaria ocasió de parlarli.

Mes no hagué de tardar en fingir qui tan poch ne sabia, pus descobrint en la cambra interior al falconer, á pesar de la conmoció que sentia y de anárseli los ulls á Blanqueta, doná En Guillemet un alegre crit de Joan! Joan! y apareixentse l’home, no tardaren un y altre en donarse la ma.

–Qué es aixó? Tu per aquí?

–Havia de passar per la plassa de Santa Ana, y no he volgut ferho sens aprofitar la ocasió.

–Per aixó… sinó hauria dit que us haviau errat de un dia.

–Qué havem de errar. No us dich que he volgut aprofitar la ocasió?

–De qué?… Hi ha alguna novetat? preguntá sorprés lo Joan.

–Y tal novetat. No sabeu que avuy es lo dia de San Andreu, que avuy se fan los concellers nous?

–Y qué…?

–Qué? Agafau vostre capot y la gorra, Joan, y anau á donar la enhorabona á vostre favoreixedor, mossen Joan Fivaller, que ha sigut elegit conceller segon.

–Qué’m dius! Es cert?

–Cert.

Los ulls del falconer espressaren repentinament la alegria que sentia per la elecció de un home que tant de bè podia fer, en son concepte, al poble que regís, y encara mes per la honra que cabia á qui ell tan estimava y venerava.

–Benehit sia’l cel, esclamá, pus fa sortir gent tan cabal pera’l bon nom de Barcelona! Benehit sia Dèu que aumenta l’honra de qui’n tè tanta!

–Ja ho veheu: vos sabrá mal de ma vinguda?

Guillemet anava dihent aquestas y altres paraulas vagas, sols pera anar allargant lo temps, y encara que mirava alternativament á las dos personas que allí hi havia, no deixava per aixó, ab tot dissimulo, de observar sempre la actitut y’l mirar de Blanqueta.

–Qué m’ha de saber greu ta vinguda, deya’l Joan, tot alegre y tocant la espatlla á Guillemet; ans t’en dono las gracias, pus conto que tots, tots nos interessam per la honra de mossen Joan.

–Estich segur que tot Barcelona s’en alegrará.

La impaciencia de En Guillemet era inmensa, y vehent que no parlava’l falconer de anar á visitar al elegit, anyadí un altre esfors ó probatura, dihent á continuació: –Tothom, tothom s’en alegrará, y estich segur que no faltará cavaller ni menestral que no vaja á felicitarlo.

–Jo ho crech! La primera cosa que fassa demá al dematí, jo t’asseguro que será passar á la casa de qui tant bè m’está fent. Sabs quí es, noya? (anyadí després, dirigintse á Blanqueta;) es aquell bon senyor que s’estava á la porta lo dia que vas arribar, y’l mateix que cada cap de mes envia á Guillemet. Sí, sí: demá al dematí sens falta m’en hi vaig.

Aquesta última paraula ó seguritat enxamplá’l cor del enamorat jove, pus vegé casi realisada la esperansa que concebia. Sa astucia havia triunfat, lo moment oportú se li acostava; així que, considerant com sobrat tot lo que allí pogués dir y fer, quant ell no s’hi trobava com volia, pretestá luego la urgencia de un treball que havia de fer, repetint que son únich objecte havia sigut participar aquella satisfacció á qui no dubtava s’en havia de alegrar; y donant novament la ma á son amich, y clavant tot passant una dolsa mirada á Blanqueta, saltá al carrer, cridant ab alegria: –Vaja donchs, vaja: de aquí á un altre dia. A Dèu siau, Joan: A Dèu, Blanqueta. A quals afectuosas espressions responian també un y altre de la casa, dihent:

–A Dèu!… A Dèu Guillemet! De aquí á un altre dia. A Dèu!… A Dèu!

Y En Joan fins hi anyadia alternant ab sos saludos:

–Encara gracias, home, encara gracias del favor. Cregas que m’en alegro molt que hajas vingut.

Qual espressió de amistat corroborava Blanqueta, alegre y pensativa al mateix temps, ab espressions de amor, que sols se rebullian llavors en lo fondo del sèu cor enamorat, y que á haver de sortir per la boca, sols s’haurian pogut manifestar ab aquestas paraulas: –Tu t’en alegras… y jo mes!

Llargas foren las horas de aquell dia pera’l pobre Guillemet, que esperava; y gran fou la impaciencia que sufrí desde la matinada del dia seguent. Encara no s’hi comensá á véurer, ja saltá del llit, delirós de córrer prop de la casa de sa estimada, y posarse en aguayt pera aprofitar la ocasió y lograr l’objecte que s’havia proposat. Sortint per lo portal de Sant Sever, que era casi al estrem de la Rambla, á fi de evitar que pogués ser vist per los vehins inmediats de la casa ó per lo mateix falconer, doná la volta per la part de fora de la Parellada y demés horts, ja citats, que hi havia derrera de Santa Ana, entrá molt cautament per lo portal del Ángel, y entretenintse per allí com esperant á algú, quedás en la entrada del mostassaf, desde ahont se descubria, encara que á distancia, la botiga de la Óliva. Desde allí estigué en observancia l’enamorat jove, mirant de continuo, y fonentse de impaciencia, féntseli horas los minuts, quant, á las nou del dematí, distingí clarament al Joan, que portava sa capa y son barretó, y estava enrahonant, á la porta de sa casa, ab sa afillada. Aumentá llavors de graus sa impaciencia com lo goig de sa esperansa, y li succehí lo que al noy que vól pujar dalt de un arbre gros pera cullir un fruyt, en lo moment que domina ja’l tronch y no li falta mes que allargar la ma. Mitj amagat son cos, aná seguint ab la vista al falconer que’s dirigia cap á la plassa de Santa Ana, y si bè’s contenia per prudencia ó temor, las camas semblava que li fugian; tingué paciencia fins que vegé al que observava á llarga distancia, y quant ja casi arribá á pérdrerlo de vista, llavors, sense véurer tan sols als que li passavan per prop, pus estava tot ell fixat en lo objecte que ’l movia, avansá ab precipitació en los primers passos, y aná caminant després ab naturalitat, pera no donar que pensar á ningú, sobre tot al acostarse á la botiga.

Al posar en ella’l peu, lo jove fogós y atrevit arribava á tremolar: tan poch avesat estava á fer actes que desdissen de sa formalitat y franquesa, y tal era la pena del dubte que encara l’oprimia, no sabent de quina manera fòra escoltat son amor quant lo declarás estesa y clarament. Peró son temor se torná en entussiasme al contemplar lo quadro que se li presentava devant sos ulls. Blanqueta, després de haver arreglat y donat menjar als aucells, se entretenia, com de costum, en acariciar á sa predilecta tortoleta, amor privilegiat fins llavors de sa ignocencia. Sentada estava la encantadora donzella junt á una taula, en la que descansava son bras dret apoyant en la ma lo cap, y demunt de la espatlla esquerra tenia al carinyós animalet, que rullava, estenent tot sovint lo sèu bèch fins á picar lo pinyó que sa amiga guardava entre sos preciosos llavis. Pera mirar Blanqueta á son estimat animalet, tenia que girar los ulls al costat, donantli aquesta actitut certa espressió de amorós abandono, á que ajudava fins lo deixo natural ab que penjava son bras esquer fora del cos. Hermosa, encantadora estava en aquella posició Blanqueta, y si un pintor hagués volgut fer ressaltar completament sas gracias y hermosura, de segur que la hauria copiada en aquell instant, y no hauria volgut que per res se mudás de la manera en que’s trobava.

Un ah! mútuo dels dos amants fou lo saludo ab que un y altre anunciaren sa alegria ó sa sorpresa, y de segur que Guillemet hauria doblegat lo genoll devant de aquella bellesa, si no hagués notat la perturbació de la noya, al véurerla esclamar que estava sola en la casa, y que’ls vehins podian observar y mal pensar de ella.

–Ah! per fi’t trobo sola, digué al entrar Guillemet; per fi logro lo que tant he desitjat, reyna meva, consol meu, alegria de mon cor!

–Ay! Guillemet… Quí s’ho havia de pensar… Tu per aquí tan aviat… Peró, mira que’l pare no hi es… que ha sortit fa poch… Ay, qué dirán los vehins!

–No’t perturbes, Blanqueta meva, no’t impacientes. Ja sab tothom que sò amich de ton pare, que jo vinch á ta casa tots los dias primers de cada mes…

–Sí, peró…

Y la prudenta y temerosa Blanqueta se incliná, com volent arrimarse á la porta del carrer.

–No perdem temps, amiga meva. Jo no vinch aquí á perturbarte, jo vinch sols á assegurar lo dubte que’m fa patir. Temps ha, temps ha que póts haver conegut mon amor… Sols l’altre dia poguí indicarte mon desitj, alcansant de tu aquesta prenda envejable de ta correspondencia, aquesta prenda que eternament conservaré, y que durant ma soledat, pus soledat tinch sens tú, será sempre’l consol de mon adolorit cor.

Y dihent aixó, besava encara entre sas mans aquell colorejat clavell, que ja ni’l color ni la galanura conservava, per lo temps que havia passat desde que se separá de la planta.

Vehent la donzella aquesta manifestació tan plena de ardor y puresa, baixá los ulls vergonyosa, no podent resistir á aquella primicia de amor, pagada tan próximament á sa persona. Qué tè de estrany, si la vigilancia de son pare adoptiu bastava pera allunyar als atrevits, y si algun amor podia recordar llavors la donzella, era sols un de diferent, lo de sos pares, ja tant temps ha desaparegut!

–Oh! continuá ab accent suplicant y ple de carinyo l’enamorat; ¿m’en hauré de tornar tal volta, sens alcansar una dolsa paraula de tos llavis? ¿Serás ingrata ab mí? ¿Me negarás ton amor, Blanqueta?

La cándida donzella no sabia que respóndrer.

–Alsa’ls ulls! miram, miram! continuá l’enamorat; després que tantas horas he perdut per tu, després que m’has donat una confiansa, després que he esperat la ocasió de trobarte sola, aguaytant quant s’en anás ton pare, serás ingrata pera no contestarme una sola paraula, pera no donarme un sol ¡sí! á lo que’t pregunto? Digas, digas, Blanqueta: ¿m’estimas?… ¿m’estimas?… ó sinó m’en vaig pera no tornar may mes.

La donzella, ferida en lo mes viu de son cor, alsá sos preciosos ulls, y acompanyat de un modest somrís, pronunciá un ¡sí! que sols podia haver percibit la atenció de un enamorat que espera.

–Es á dir, (esclamá llavors delirant de goig En Guillemet,) es á dir, que no puch, que no dech dubtar ja de ton amor. Oh! astre felís de ma ventura, jo’t juro que tota ma vida la dedicaré al recort de aquest amor que’m promets, y á trobar lo benestar que desitjo pera tú. Jo no tinch gran fortuna, estimada meva, peró tinch una esperansa en lo bon cumpliment del cárrech que desempenyo: algun dia podré ser mes de lo que sò, y si aixó no basta, mil medis hi ha en aquesta ciutat, pera ajudar y passar la vida, sobre tot si tu no ets envejosa y’t contentas ab ma sort. Creume, creume, Blanqueta meva, que es mon cor lo que’t parla, nó’l cap delirós de un jove que vol gosar del mòn, sí sols un cor que estima, peró que estima gosantse mes que en la ilusió passatjera en la felicitat futura. Oh! sí: no dubtes que serém felissos, pus Dèu, que coneix mas intencions, no’ns abandonará, y la promesa que li he fet de ser constant y pur ab tu no será desohida. Estimam, Blanqueta, estimam y no envejes res mes!

–Qué he de envejar? contestá la noya ab un accent que revelava á un mateix temps tristesa, gratitut y amor; ¿qué ha de envejar una pobre desamparada, que pót tornarse á trobar órfana y sola en lo mòn, lo dia que falte la persona que la sustenta? Pobre de mí!

–Oh! nó, nó! Jo’t juro que no será may, y que primer hauria de quedar jo pobre y desvalgut, ans que véurer la desgracia prop teu.

–Jo no sè que dirte á tot aixó, Guillemet, peró’l dia que ho arribás á descobrir la persona que’m fa de pare… ay! aquell dia, quí sab lo que fòra de mi y de tu!… ¿Te sembla si dech jo ser may ingrata ab qui m’ha tret de la miseria?

Aquestas paraulas sorprengueren un tant á Guillemet, que no veya devant de sos ulls mes que son amor, y no s’havia fixat en los sagrats debers que sa estimada li recordava. Peró son honrat propósit ho vencia tot.

–Ja sè que havem de esperar, digué; que será mal á nostre carinyo aquest dubte y’l dissimulo que devem guardar; peró no será mal per mi, pus encara que no puga parlarte, encara que no’t pogués véurer (lo que Dèu no permeta,) jo’t juro que no faltaré may á la paraula que’t dono, á la paraula que he promés á Dèu. Molt será que un dia ó altre, com avuy, no puga aprofitar una ocasió, y sinó, de dia y de nit bastará que jo’t veja á la porta, que jo’t puga dirigir una paraula quant surtes al terrat: me bastará, en fi, saber que m’estimas, pera esperar content. Y si un dia fosses desgraciada, jo volaré á ton costat, y si un dia jo puch millorar de sort, no ha de ser tan tirá ton pare adoptiu, que s’opose á deixarte assegurada en lo mòn. Espera y confia, Blanqueta, escoltam y estimam, y ja veurás com algun dia trobarás una felicitat que’t compensará tots los treballs que has passat en aquest mòn. M’ho juras, m’ho juras que’m cumplirás tot lo que’t demano?

–Y com puch negarmhi, si m’has escullit á mi ab tan bons desitjs?

La mirada que doná aquí Blanqueta á son estimat era la sancció mes verdadera de aquell contracte pur, que desde aquell moment firmavan dos voluntats recíprocas, refundidas en una sola.

En pago Guillemet hauria fet lo que tot amant en son cas, hauria besat la ma de la hermosa que li jurava amor y constancia, peró sa honrosa promesa’l detingué, y’s contentá en espressar rendit lo mes gran agrahiment. Y pogué detenir també l’impuls del amor en aquell moment supremo, lo véurer que la noya, impacienta, sens dubte, per si tornava son pare, se arrimava al brancal de la porta, desitjosa de que cap dels vehins pogués pensar mal de sa persona, ó poguessen avisar á son pare de alguna indiscreció.

–Ay ay! Guillemet, deya la noya, dirigint la vista desde la porta al estrem del carrer; jo de bona gana escoltaria lo que tu’m dius, peró si torna mon pare, si’ls vehins observan… Per amor de Dèu, tórnaten, y un altre dia podrém parlar.

–Nó, nó; no vull pérdrer los moments quant sòn preciosos pera mi… ¿No sabs que avuy es cap de mes? ¿Qué importa que’m trobe aquí’l Joan?

–Sí, peró…

–No tingas por, nó, filla meva. Aquest temor y aquesta previsió son preciosos á mos ulls, y pus conech lo que convé guardarte, ja que he lograt de tu lo que volia, póts sentarte al carrer prop de la porta, y jo m’assentaré al brancal, pera evitar tot mal pensament que’t pogués ocasionar disgust.

Y se assentava ja Guillemet, y la noya passava ab son coixí de puntas y un petit tamboret pera colocarse á la part forana, quant, de repent, girantse com esparuguida Blanqueta, deixá cáurer lo tamboret, y torná á fugir resolta á la botiga.

–Qué es aixó…? Qué’t passa? preguntá admirat Guillemet, mitj alsantse del llindar de la porta.

–Res… res! digué á mitja veu Blanqueta, mirant com ab temor cap á la part de fora.

Prompte regonegué la causa de aquell esparuguiment lo jove, pus al dirigir també la vista pera véurer ahont mirava la noya, vegé passar pel carrer al insolent cavaller que pochs dias ans s’havia burlat de ell.

Lo donzell, cubert ab son tabar, avansá fins devant de la porta, y no s’incliná cap á ella, cregut de que, com sempre, hi havia allí lo vigilant falconer, tant mes quant junt á la noya hi havia un altre jove.

–Ah! esclamá llavors Guillemet; ¿perqué fuges, Blanqueta?… Aixó voldria dir que no m’has dit tot lo que devias…

–Es que aquest mal home sempre, sempre…

–Respiro quant sento que per mal home l’anomenas.

Y quedant per un moment pensatiu Guillemet, continuá: –Ara veig bè que sas riallas no eran burlas al qui estima, sinó gelosia del que es estimat. Bè diuhen, que sempre surten las punxas prop de la rosa!

–Tingas prudencia, tingas prudencia, deya desde dins y á mitja veu Blanqueta, pus es lo majordom del palau, y seria capás…

Guillemet callá per un moment, si bè per aixó no baixá la vista, y al regonéixerlo’l majordom, li fixá també la sèva, plena de rabia, y fins semblá que’s detenia instantaneament. Peró hagué de dissimular, sens dubte per temor de escándol, y alsant l’embós fins á la altura dels ulls, seguí son pas en direcció al portal, y per ell desaparegué.

–Vina, vina, cridá llavors lo jove á sa estimada, pus ja ha passat lo que tal volta es mon rival!

–Oh! aixó si que nó! contestá Blanqueta, trahent lo cap en fora pera cerciorarse, y passant luego á sentarse de nou en lo tamboret. Lo que jo tinch de aquest home, Guillemet, es sols por, un esparverament que’m domina cada vegada que’l veig, pus desde que s’ha fet amich ab la familia del menescal vehí, tot lo dia passa en sa casa, y no puch sortir en forat ni en finestra que no me’l veja al devant, fentme sempre mil senyals, mes indecorosas que amorosas, y fins amenassantme de la manera mes cruel. Peró no tingas por, nó, Guillemet, pus ni me’l miro, ni may… may voldria topar ab sos ulls.

–desgracia meva! torná á esclamar lo jove. Quina llástima que Dèu no l’haja fet á ell igual á mi ó no m’haja fet á mi igual á ell!

–Per amor de Dèu, Guillemet. No penses en res que puga desgraciarte, pensa sols en mi, y… ¡sí, sí, t’ho juro!… jo’t mantindré sempre viu mon amor, y en un lloch ó altre molt será que no’ns pugam véurer ó enrahonar.

Lo que pót l’interés per una cosa estimada ó’l perill de pérdrerla! La donzella que may havia parlat ni sentit parlar de amor, en aquell instant, tement lo perill que podia córrer Guillemet, parlá ab tota la espontaneitat de son esperit, espressant l’amor que ans se avergonyia de confessar.

–Tè compte lo que’m promets, Blanqueta. Ja véus que ara ha de ser major ma vigilancia y l’interés que prenga per tu; així que, será precís, no hi ha remey, que de una manera ó altre pugam véurernos y comunicarnos…

–Ah! cridá la donzella, interrompent al amant, baixant modestament los ulls y donantse pressa en fer bellugar los boixets de las puntas.

–¿Qué?…

–Que vè’l pare, que torna’l Joan… Miral, miral al cap de vall del carrer. Per amor de Dèu, Guillemet, per amor de Dèu que no conega res. No’m parles de res mes, no m’parles de res mes…

–Peró…

–Sí, sí. Tot t’ho prometo, tot… peró, per amor de Dèu!

–No hi ha mes, donchs, (digué llavors Guillemet, esforsantse pera fingir naturalitat,) que aparentar la alegria de sempre. No estranyes de conseguent tot quant diga, amada meva, pus bè póts conéixer que sols puch estar trist, quant estich á punt de deixarte. ¿M’estimas, Blanqueta? Dígasmo… per la última volta en aquest dia.

–Sí, sí… molt, molt!… peró, per amor de Dèu!…

Y fingint realment En Guillemet, comensá á parlar de diversas cosas, com si verdaderament no hagués vist que s’acostás lo falconer, y fins parlant de ell y dolentse de lo que tardava en tornar; quant arribá aquest, espressant ab sos ulls certa satisfacció, que no havia tingut quant, desde lluny, pogué distingir sols un home, que no sabia qui era, á la porta de sa casa. Tal satisfacció era la de véurer la previsió ab que sa afillada havia rebut la visita del amich en la part de fora de la botiga.

–Eb! digué’l Joan, tocant á la espatlla de En Guillemet. Feya molt que t’esperavas?

–Oh! gracias á Dèu! respongué l’altre, alsantse y donantli la ma. Perque ja podeu conéixer que avuy es dia de córrer, y… No vól dir aixó que jo no sapia esperar als amichs.

Y allargant la ma, tot ficantse dins de la botiga junt ab En Joan, posáli dins de la sèva la cantitat que mensualment li portava, la que prengué’l falconer mitj rihent.

–Ah! aquí está la cosa… Ja, ja… bè. No’t dich res pera mossen Joan, perque prou li he dit, encara que, fillet, á pesar de ser tan dematí, no sè com hi he arribat, pus hi havia mitj mòn y l’altre mitj que hi anava.

–Es á dir, que era molta la gent?

–Molta, molta: y lo que mes esplica la satisfacció de la ciutat, es que així hi havia cavallers com menestrals, y fins los úixers del palau, los saigs del veguer y’ls porters de la Diputació.

–Podeu pensar…

–Dels cavallers no ho cal dir: hi he vist lo Comte de Cardona, lo Vescomte de Rocabertí, En Francesch de Eril, En Gilabert de Cruilles, En Ramon de Báges, l’abat de Poblet,… qué sè jo quants. Era verdaderament un aplech, y en la porta de sa casa y per la plassa de Sant Just sembla talment com si’s preparás una fira.

–Si tothom l’estima tant.

–Oh! y lo bo que tè aquell home es sa senzillés y naturalitat, pus lo mateix m’ha rebut á mi que al senyor mes distingit, de manera que jo no gosava entrar, y encara no m’ha vist, m’ha cridat, y content, fins m’ha preguntat pels falcons de la botiga. Es á dir content: n’está de véurer la bona voluntat dels amichs, peró de ser conceller me sembla que no massa.

–Ho crech: com ab aquest rey y la canalla que’l rodeja se esposan sempre á tenir que disputar. ¿No us en recordau de lo que succehí en las corts de Montblanch?

–Ja tens rahó, Guillemet. Peró mes val deixarho córrer… No obstant, ab tot y’l disgust que tinga, de bona gana hauria preferit que l’haguessen fet conceller en cap.

–No hi fa res. En aquestas corporacions y en totas no es lo cap lo que’n fa, sinó’l que’n tè. Sempre’ls consells y pensaments de mossen Joan Fivaller serán preferits per tot.

–Tens rahó, com hi ha mòn, tens rahó.

–Perdonau, Joan, que tinch que fer.

Al dir aixó Guillemet, indicá com que s’en anava, y torná á allargar la ma al amich, prevenintse al mateix temps pera véurer si tot passant arrancaria una mirada espressiva de Blanqueta.

–Vaja, donchs, li digué’l Joan tot acompanyantlo á la porta; ja que vas tan depressa, al menos repeteix la visita: vina’ns á véurer mes á menut, vina, que parlarém de cosas… de cosas… ja m’entens.

–Sí, sí, de cosas. Ja ho faré, y us prometo que no tardaré en tornar.

Al dir aquesta espressió, fou quant Blanqueta doná la mirada significativa que En Guillemet esperava.

Los saludos de uns y altres se repetiren llavors, y En Guillemet partí content, encara que per complerta satisfacció li faltava sols una petita é insignificant alegria, que era molt gran pera son cor enamorat, á saber, si al girarse á certa distancia lo miraria encara sa estimada. Al arribar á cert estrem de la plassa de Santa Ana, de ahont encara’s distingia la botiga de la Óliva, En Guillemet girá la cara. Oh alegria! lo falconer era ja dins de la casa, y Blanqueta, fora de temor y conmoguda per l’amor que sentia, distreta de fer bellugar sos dits entre’ls boixets, estava com encantada ab la vista fixa cap á la plassa de Santa Ana, esperant que son enamorat se girás pera pagarlo ab un carinyós somrís.

Blanqueta mirá y somrigué. Guillemet era ditxós.

XXI. Mestre Nicolau y son deixeble. Lo jurament del enamorat.

Pronóstich cert havia sigut lo que mes de una volta havia fet mestre Nicolau parlant ab son estimat deixeble Guillemet.

–Molta es ta aplicació, molta es ta bondat y molta la amabilitat que tens ab mi, li deya, y aixó es mes notable en la edat en que’t trobas, (contava llavors vint anys no complerts,) y tenint una imaginació viva y forta com tens. Verge de passions déu ser ton cor… Per aixó, si may en ell ne domina alguna, cregas que ho coneixeré.

Y ho conegué verdaderament. Lo deixeble que may havia faltat á la puntualitat, que escoltava ab entussiasme las llissons de son mestre, que sempre insistia en preguntas, desitjós de apéndrer, y que pareixia víurer sols y gosarse en lo que aquell sabi y coneixedor del mòn li ensenyava, á pesar de ser en l’últim mes de sa conferencia, (pus per mort del segon ajudant de escribá de la Diputació, habia entrat Guillemet á desempenyar aquest cárrech per recomendació de mossen Joan Fivaller,) aquell mateix deixeble, á qui res costava acabar de cumplir bè ab son mestre en l’últim mes de las llissons que aquest li dava, durant aquest período ó temps havia fet prou pera que fos coneguda la distracció que’l dominava. Si bè assistia la major part dels dias á la llissó, nó tots com abans, son interes en escoltar no era’l mateix; ohia ab certa indiferencia los relatos de passats fets que li exposava’l mestre, y en que abans mestre y deixeble pareixian gosar vivament; la hora de arribar sempre era tarda, y sempre encara mes tarda pera’l deixeble la hora de sortir.

Notant aquella novetat mestre Nicolau, s’havia valgut de una estratagema no acostumada: probá de cridar la atenció de Guillemet exposantli, per via de entreteniment, una época política y efervescent dels antichs reys; parlá de la antiga rebelió dels regnes de Aragó y de Valencia, coneguda ab lo nom de la Unió, de la humillació que tingué que sofrir lo Rey Pere del punyalet, quant fins lo obligaren á ballar ab lo poble en la plassa pública de Valencia; peró, á pesar del interés que aquell fet podia tenir pera qui sempre havia mostrat certa tendencia en favor dels actes apassionats del poble que vól conservar sas llibertats, aquella vegada ni hi pará atenció, ni’s cuydá de preguntar tan sols, com solia, de part de qui estava la rahó. Llavors lo mestre, ponderant lo caracter tirá del Rey, vingué á esplicar que fins ab un germá sèu havia empleat la venjansa, pus l’havia envenenat, sols per gelosia que tenia de la infanta de Portugal, de la qual estava don Pere sumament enamorat, per ser dita senyora una de las mes hermosas de son temps.

No li semblá á Guillemet tan tirá’l Rey com al mestre, pus deya aquell, que per haverhi tan gran cástich, hi havia de haver hagut molt gran crim, y si la dona era hermosa, si’l Rey la estimava y si’l germá havia sigut traydor, res tenia de estrany que en tan dolents temps hagués fet un home, ple de amor y rey, lo que no fan los vassalls enamorats sols tal volta per temor de cástich.

Aquesta observació y las moltas preguntas en que llavors se detingué Guillemet, ja sobre la hermosura de la estimada, ja sobre l’amor dels dos amants, acabá de convéncer y de fer obrir los ulls á mestre Nicolau, lo qual digué al deixeble:

–Guillemet, tu ets ja un altre: sempre t’havia dit que arribaria aquest dia; sempre t’havia dit que res com l’amor fa olvidar la ciencia… y fa poch que m’ho estás probant.

–Qué diheu, mestre Nicolau? De lo que he dit podeu deduhir que jo estimo?

–Nó: ho deduesch per lo que has deixat de dir.

–Y com…?

–Compara lo teu cumpliment en los dos anys que has estat baix ma direcció, y veurás que es molt diferent de algun temps á aquesta part.

–Senyor, com vos sòu lo que insistiu en que aixó s’ha de acabar, de manera que fins ho haveu dit á mossen Joan, y com per altre part dech jo també cessar per la nova feyna que m’ha vingut…

–Guillemet ¿he sigut jo per ventura ab tu un pare inich ó un mestre rigorós? ¿he volgut ser may lo confesor de tos secrets? ¿qué has trobat ab mi mes que l’amich sincer, y… ¡sí, Guillemet, sí!… mes que l’admirador de ta bondat y de ta aplicació, mes que l’aconsolat, en sas penas, per ta sempre grata y dolsa companyia? Tu no sabs quant sentiré separarme de tu, y fins á quin estrem jo puch justificarte l’afecte que’t tinch… y si ab tot aixó no’t basta pera tenir ta confiansa, tindré que separarme de ta companyia ab aquest sentiment.

Al dir aquestas paraulas mestre Nicolau, se mostrava vivament afectat, sens que l’altre pogués endevinar verdaderament la causa; mirava aquell al deixeble ab certa ternura suplicant, y vehentlo per fi mitj indecís y sufocat, esforsantse pera serenarse, y agafantli cordialment la ma, ab cert ayre de familiaritat y agrado, li digué de esta manera:

–No m’ho negues, Guillemet: tu estimas, tu estás enamorat… Dígasmho á mi, que dret tinch de saberho, quant crech que mon afecte á tu es casi bè com lo de un pare.

Guillemet mitj avergonyit fèu un cert somrís que en cert modo venia á satisfer la pregunta de son mestre ó á corroborar sa presumpció.

–Sols á vos, senyor, ho podria confiar. Cert es que estimo, y us diré…

–Basta, basta! li contestá interrompentlo mestre Nicolau; jo no tinch dret de saber mes que lo primer. No’m contes res mes, que tot lo que’m podria pintar ta jove y viva imaginació sols serviria pera aumentar mas amarguras, pera ferme revíurer imatges y recorts grats que jo voldria allunyar del pensament. També he estimat jo, Guillemet! També he conegut jo una dona hermosa! També en la joventut he sigut ditxós, y després que un altre amor, fill del primer que sentí mon cor, m’omplia de goig y felicitat, aquell hermós y tendre fruyt… Ah! Ah! Ja ho sabs, Guillemet, ja ho sabs!

Las llágrimas impediren aquí de continuar á mestre Nicolau. Lo jove, desitjós per una part de compláurer á son mestre y amich, y avergonyit per altre de haver ocultat fins llavors aquell secret á la persona que mes confiansa li inspirava, no sabia que ferse ni que dir.

–Calmauvos, bon amich, li deya; ja sabeu que ningú com vos pót tenir la clau dels secrets de mon cor. Perdonau aquesta falta de franquesa, si no’us he donat compte de aquest primer pas per una via que jo may havia seguit… Es un cambi tan involuntari en la vida aixó del amor!

–Certament, es un cambi involuntari: com que la voluntat se dòna tota á un altre ser. Y jo que conech ton geni, que conech ton cor, no dubto que, al entregar ta voluntat, ho haurás fet donantla ben complerta, que ton amor déu ser dels mes vehements.

–Sí, mestre Nicolau, vehement y pur, com que m’ocupa tots los instants de la vida, y no visch per altre cosa, ni penso en res mes.

–Com á mestre y com amich t’he dit que’t parlava, digué mestre Nicolau, prenent certa gravetat amistosa. Molts jovens hi ha que, ans de arribar á ser homens, obran com á tals en sas inocentas obras; mes al arribar á sentir passions que’ls dominan, alguns n’hi ha que tornan á obrar com á noys, y aixó á efecte de sa mateixa bondat, pus miran la passió com un deber y no volen faltar á ella, sens pensar tan sols en si aquella passió pót ser causa de sa propia desgracia ó de la de un altre ser, al qui fan víctima.

–Qué voleu dir?

Aquesta pregunta la fèu En Guillemet pensant, sens dubte, per la primera volta, en las dificultats que podian ocórrer en son amor.

–Vull dir, jove, que no sempre que se sènt amor se déu estimar.

–Y perqué nó? Lo estimar no es sentir amor? Com puch, donchs, á un mateix temps sentirlo y no sentirlo?

Lo mestre aquí volgué manifestar la autoritat de tal en son parlar.

–Y si’l que estima no tè prou pera sí ¿qué’n trau de ferse estimar per una dona, quant no li pót donar la comoditat ó’l ben estar que voldria? A menos que la persona que has elegit, Guillemet, fassa ab sa riquesa ta felicitat… que no es la mes verdadera, quant en la riquesa de la estimada se funda. Es així tal volta? Estimas á una dona rica?

Lo deixeble respongué ab certa severitat á aquesta pregunta.

–Ara sí que dich, mestre Nicolau, que may haveu estimat.

–Jo no he estimat? No m’ho digas, Guillemet, no m’ho digas!… Peró respon á ma pregunta: has pensat en ta situació al enamorarte? Es rica, tal volta, la dona que estimas?

–En res he pensat, ni en lo que tinch, ni en si ella tè. Sols he estimat, y cada dia estimo mes.

–Així m’ho he imaginat de tu sempre. Peró recórdat, Guillemet, que encara que tingas assegurada la carrera, val mes que no’t precipites en l’amor fins que conegas…

–Dèu ajudará, y en ell sols confio si no’m basta’l salari que’m dòna per ara la Generalitat de Catalunya, á la que servesch.

–Peró recorda que ets ja home y que no has de deixar de serho per una lleugeresa de jove.

–Senyor! digué llavors esclamantse Guillemet. Perque sò pobre y perque la que estimo es pobre, he de apartar de mon cor aquest impuls tan grat que m’alenta y que m’atrau cap al ser mes digne de ser estimat? Si aixó es cert, mestre y amich, ¿perqué naixen en lo cor aquests sentiments tan purs y agradables, que un hom no pót estingir ni desviar? Qué importa la pobresa pera l’amor, si existeix la bellesa y la bondat?

–Es á dir, que á mes de ser bella, es ta estimada bona y digne…?

–Bella com las mes bellas del mòn, bona com ho poden ser los ángels del Paradís… peró, pobre, mestre Nicolau, pobre!

Mestre Nicolau, tot passantse la ma per lo front, y sospirant, digué:

–Igual en lo primer era ma esposa, bella com ninguna, bona com un ángel… Peró nó pobre, pus ja sabs, Guillemet, com te he contat algunas vegadas, que tot lo que tinch fou de ella, y com després de ella havia de ser de mos fills… Ah! Ja ho sabs, Guillemet, ja ho sabs (continuá, despres de havérseli interromput la paraula per la forsa del sentiment, y tornant de nou á plorar,)… ja ho sabs, que tinch la desgracia de haver de ser hereu de mos fills!

Lo pobre jove estava conmogut, vehent que ell era la causa del trastorn que tenia aquella persona á qui tan venerava y estimava.

–Calmauvos, deya, calmauvos; no vos desconsoleu… Apartau del cap eixos recorts.

–Impossible, Guillemet, impossible! Mon propi benestar, si per benestar se enten no tenir necessitat, es l’atormentador de ma vida, pus disfruto cosas que sòn de mos fills, quant no’ls tinch á ells… y quant ells foran pera mi la major riquesa, la mes gran felicitat!

–Vos mateix me donau rahó, digué llavors ab mes serenitat lo jove; ja veheu que vos mateix me donau l’exemple, perque ¿de qué serveix tot lo demés que’s necessita en la vida, si l’amor ho supleix tot?

Lo mestre alsá llavors lo cap en sech, admirat del argument del deixeble, y coneixent que seria en va aconsellar al enamorat, procurá serenarse, y li digué sols:

–Es cert, Guillemet, que ta enamorada es bella, es bona y es pobre?

–Cert.

–Es cert, jove, que obrarás com á home en ton amor, que estimas sols pera fer un bè á qui’l mereix, y que si no ets á temps á distráurerte de ton amor, cumplirás la paraula que hajas donat á la bella á qui estimas?

–Cert, senyor… y perqué m’ho preguntau?

–T’ho pregunto, perque no vull que may la persona que jo he dirigit deixe de ser home de bè, ni pugan dir sos amichs que han sigut inútils mas llissons.

En efecte, la pregunta del mestre no era llavors mes que tal desitj: mes endevant portá ja una altre intenció.

–Donchs llavors, continuá’l mestre, procura sols no faltar may als debers de honor, y esfórsat en ta carrera, pera que no tingas necessitats si un dia contraus obligacions á que ara de segur no póts aténdrer.

–Vos prometo, mestre y amich, que may olvidaré vostres consells, que’m portaré sempre com á deixeble de un home honrat… peró sí desde ara vos demano un favor…

–Quin?

–Que aquesta confiansa no surtia de vos, y sobre tot, perque seria ma desgracia, que no arribe may la noticia de mon amor ó de ma lleugeresa á oidos de mossen Joan Fivaller.

–Es aquest encárrech solament temor de enujar al protector?

–Es mes encara, pus mossen Joan coneix á ma estimada, y…

–Jove, cridá llavors lo mestre, pasmat, ¿qué es lo que vóls dir? Mira que Fivaller t’ha servit de pare y que tu freqüentas sa casa… No vull pensar una ingratitut de tu, peró torno á recelar que no hi hagut sinceritat en las paraulas. M’has dit que ta estimada era pobre, y pót ser sia ben diferent…

–Pobre, sí, pobre, (digué ab cert somrís En Guillemet, vehent que son preocupat mestre s’havia arribat á créurer, tal volta, si l’amor del jove podia tenir relació ab alguna persona íntima de la casa del noble protector;) sols es ma prevenció per motius que ja us esplicaré. Pobre es ma estimada, tan pobre, que no tè pares, ni bens, ni parents, y víu sols baix l’amparo de un falconer del portal del Ángel, que’l dia que moria, la tornará á deixar órfana, sens dubte, com al dia que la recullí.

En tant que Guillemet anava fent aquesta relació, lligant en la memoria mestre Nicolau certs recorts que tenia ja casi olvidats, no pogué menos de renovar l’enterniment que sentí quant, junt ab mossen Joan Fivaller, visitá la botiga del falconer Joan de la Murtra; dubtá de pronte, no pensant en la transformació que podia haver sofert en mes de dos anys la nina que ell habia vist lo dia de la entrada de fra Vicens, mes sentint per fi las últimas senyas que En Guillemet li donava, regonegué clarament que la hermosa donzella de aquell temps podia ser molt bè la nina desgraciada de dos anys enderrera, devant de la qual, ó mes bè, devant de sa miseria y hermosura, ja havia ell derramat llágrimas de ternura, ans que son deixeble las derramás de amor.

–Digas, digas, preguntá ab interés á Guillemet: ¿y aquesta nina es molt jove? ¿y es órfana de pare y mare? ¿y la recullí’l falconer?

–Tè tretze anys; moriren sos pares en lo siti de Balaguer, y la recullí En Joan de la Murtra quant fra Vicens la portava á Barcelona, dos anys enrera, entre’ls altres pobres de sa comitiva.

–Verge del Cel! esclamá llavors mestre Nicolau, alsant los brassos, y girantse á un retaule de la Verge de Montserrat, que hi havia en un estrem de la cambra ahont se trobavan. Gracias, senyora, gracias! Ja veig que mas llágrimas y mas súplicas produhiren fruyt; aixó fa, Senyora, que jo desde avuy ab mes gran entusiasme vos adore y vos aclame per ma patrona, ma esperansa y mon consol!

–Qué es aixó, mestre? preguntava tot pasmat En Guillemet, no sabent á que venian las esclamacions de mestre Nicolau.

–Sabs qué es, jove? que jo ans que tu he conegut á aquesta hermosa y desgraciada, que ans que tu he derramat llágrimas per ella… y per ella, sí, desde que la vegí per primera volta, he suplicat á aquesta santa Madona, pera que li donás consol y amparo!

–Ara sí que dich, (esclamá llavors Guillemet, abrassant enternit á son mestre,) que vos y jo som un sol cor, que no ha sigut en va l’afecte que sempre vos he tingut!

Y abrassats així tots dos, y esplicant en breus paraulas mestre Nicolau la manera com havia conegut dos anys ans á la nina de Menargues, escoltava admirat En Guillemet, arribant á dubtar en certs moments si tal volta se trastornava lo cap de son mestre, encara que veya concordant lo que aquest deya ab lo que ell sabia, quant de repent, desempellegantse dels brassos del jove lo sempre afligit mestre, mostrá la cara plena de alegria, com si realment algun goig inesperat y repenti hagués acudit llavors á sa imaginació.

–Oh idea luminosa! esclamá, mirant alternativament al jove y á la imatge de la Verge. Sí, sí, Senyora, vos haveu permés tot aixó, pera que pogués calmar la mia pena. Ja no tinch dubte! Ja tinch lo camí que buscava!… Ja se ha cumplert ma esperansa!… Ara sí, sí, que ma permanencia será molt mes breu! Gracias, Senyora, gracias!

No entenent Guillemet aquella transformació de son mestre y la varietat de ideas de sas esclamacions, així com la inusitada alegria que manifestava aquell que habia arribat á envellirse de plorar; crehent en efecte que son cap se trastornava, no pogué menos de dir entre sí, y ab gran dol, per l’afecte que li professava.

–Ara sí, pobre mestre Nicolau, que no tè remey! Al Terrós tindrá que anar si vól curarse! Y mon amor es causa de sa exaltació, y lo parlar de tristesas y miserias es causa de son desconcert! Pobre home! Jo tinch la culpa de que mon estimat mestre s’haja acabat de tornar boig!

Y així estava reflexionant y mirant ab compassió al que ell creya boig, quant acostántseli mestre Nicolau ab lo major carinyo del mòn, y agafantli la ma, tot tremolant, li digué:

–No penses, nó, Guillemet. Tu déus arribar á créurer que ma rahó está trastornada, peró no es així, pus me domina una verdadera alegria, la única que podia tenir en aquest mòn entre tantas desgracias com sempre m’han rodejat!

–Y qual es, senyor? preguntá mes admirat lo deixeble.

–Qual? Que vaig á separarme mes prompte de lo que t’havia indicat, de aquesta gran ciutat de Barcelona…

–Satisfacció ben pobre pera mi, pus me fará sempre falta vostre afecte.

–Nó, Guillemet: l’afecte may te faltará: lo que’t faltará será sols ma persona. Mes ans de partir, sí que’m convé que’m dones la major proba de ta amistat.

–Y qual es? diheu.

–Jo te la diré, contestá’l mestre, estenent lo bras esquer y senyalant á la Madona; tu m’has promés ser sempre home de bè, m’has promés no enganyar á la bella á qui estimas, y finalment que t’esforsarias pera ser útil y lograr així la felicitat de la que adoras. Júramho, donchs, aquí devant de aquesta excelsa imatge, júraho, deixeble y amich, devant de la Verge de Montserrat, que es la última cosa que de tu exhigeis… ton amich y ton mestre!

–Sí, sí; ho juro, ho juro, senyor, y per major forsa de mon jurament y per aliment de ma esperansa, juro á la mateixa Verge, que si algun dia logro ser felís ab la bella á qui adoro, no posaré mos llavis sobre son front, sens que ans jo y ella hajam anat á la montanya santa á visitar en son propi sanctuari á la excelsa patrona de Catalunya.

–Home de bè… y cristiá al mateix temps! esclamá per última vegada mestre Nicolau, no podent parlar ja de enternit, y donant una forta abrassada á son deixeble. A Dèu, Guillemet, á Dèu! Dintre pochs dias ja no sabrás ahont sò.

–Encara us veuré, senyor! respongué Guillemet, tornant la abrassada á son mestre. Encara us vull véurer una altre volta, ans no us separeu de mi!

Lo mestre se deixá cáurer en un banch que allí hi havia, tapantse ab la ma los ulls, y dihent al mateix temps:

–Pobre es lo cor del home, pus ocasions hi ha en que no se sab quin es lo verdader sentiment que’l domina! Sí, pobre es lo cor… pus estich alegre per un bè que faig, y ploro al mateix temps de tristesa!

Y Guillemet, sortint entristit del aposento y arrimantse la gorra á la cara, no feya mes que repetir entre sí:

–Una de dos… ó es boig, ó es per sa boca que parla un ángel del cel.

XXII. La festa de Santa Llucia. La paloma y l’esparver.

Quant mes anava creixent y desarrollantse la hermosura de Blanqueta, quant mes anava penetrant en son cor l’amor que En Guillemet li infundí, major era la desesperació del donzell rival y la luxuriosa flama que l’enardia.

Per aixó també, la casta afillada del honrat falconer venia á ser la trista paloma, que, girantse sempre cap al cantó de ahont espera que ha de venir l’espós, no sab fugir la vista de la part oposada, temerosa de que per allí vola’l milá ó l’esparver que la aguayta y la vól destrossar.

Paloma enamorada era Blanqueta, descubrint sempre entorn de sa casa al enamorat Guillemet, que diariament la atisbava y no sabia anarsen á reposar sens haver vist á sa preciosa estimada, á la casta femella que’l corresponia ab tot lo carinyo que li era possible; y esparver era realment l’inmoral y misteriós majordom, que, vehentse sempre burlat, intentava tots los medis de fascinar á la paloma, jurant que quant altre remey no tingués, faria una embestida brusca y violenta ab tal de poder satisfer sa infernal passió.

Mentres que Guillemet se valia de honrosas astucias pera véurer ó enrahonar á sa estimada, astucias que alguna volta conegueren mes los vehins que’l mateix Joan de la Murtra; lo malehit donzell, cobart al mateix temps per por de trobarse cara á cara ab lo fogós correu de Casp, y pugnant contra sa voluntat ab lo perill del escándol que resultaria si alguna mala cosa’s contava del majordom del palau, volia sols, á manera de serp verinosa, introduhirse ab quietut en lo jas de la paloma, pera allí seduhirla ó picarla ab son mal verí.

No fou altre son intent, quant, ab lo pretext de favorir al menescal, enviantli á ferrar tots los cavalls de la Casa del Senyor Rey, aná introduhintse en la casa de aquell vehí del Portal del Ángel, pera tenir un punt de ahont pogués aguaytar la presa que envejaba, y una espia que l’ajudás y’l favorís en la maliciosa geperuda, que, com á fadrina desesperada, no volia may la felicitat de cap altre de sa classe, y menos si era hermosa. Es per demés dir que la tal famella feya son negoci ab lo senyor majordom, pus no deixava de ferli aquest certs regalets, y fins á voltas alguna apretadeta de ma, pera contentar sa fam nupcial, en pago de certas traydorias que ells dos se enrahonavan, y que, com es de véurer, se dirigian totas á buscar una ocasió pera que l’esparver trobás la paloma á la quieta.

Peró per demés se afanyava aquella mala parella, pus no deixant may lo falconer á sa afillada sinó al mitj del dia, y ab la previsió de que s’estás sempre la noya fora de la porta, durant sa ausencia, may, may havia pogut trobar lo donzell la ocasió que volia, per mes que rondás de nit y de dia per la vora de sa casa, ni may havia lograt rébrer una sola mirada de correspondencia, ni que’s donás per entesa de cap de las paraulas, sempre atrevidas é indiscretas, que ell murmurava dins de sa capa al passarli per prop.

Arribá un dia, no obstant, en que la mala vehina olorá, com se sól dir, un medi pera que l’esparver pogués tenir á la paloma prop de sas unglas. Molt enrahonaren, la vigilia del en mal hora concebut atentat, la doblegada cigonya del menescal y son franch amich lo senyor majordom de la capa vermella. Aquell dia fins li doná’l donzell á la desesperada fadrina un abrás complert y un delicat mocador que portava: tanta fou la alegria que li causá, ab la esperansa segura de lograr lo que tant de temps ha feya pérdrer lo dormir á aquell cor cremat de vicis. Fou aquell dia, sens dubte, la volta en que’l donzell sortí mes alegre de casa de sa amiga, y fins també, pót ser, lo dia en que fèu menos esforsos pera deixarse véurer y passar per la vora de la casa del falconer, á manera de general que, tenint próxima y segura una victoria, ni’s cuyda tan sols de revisar sas tropas y de inspeccionar lo camp.

Lo dia seguent de haverse tractat aquesta mala treta, era lo de una festa que interessava directa y principalment al barri ahont hi havia lo carrer dels Orbs. Vejam, donchs, lo que en ella succehí.

La festa de Santa Llucia posava en moviment y alegria, quant arribava, á tots sos devots, y especialment als desgraciats cegos que vivian en lo carrer de son nom. Lo que tè un mal en lo mòn desitja sa curació, y emplea pera lograrho tots los recursos coneguts, peró entre tots los mals, cap se mira per causa de major desgracia com lo que priva de la llum: cap coix se deixaria llevar una ma pera recobrar sa cama, cap manco se deixaria llevar un peu pera recobrar la ma que li falte, peró’l cego se deixaria tallar una ma ó un peu pera véurer la obra mes gran del Creador, y sens la qual las demés perdrian sa importancia, la llum.

Per aixó ralla en deliri la devoció dels cegos á sa patrona, y ab la esperansa de son favor, no vehent lo cego mes que una cosa, sa infelicitat, conservan en son cor la fe, ab la confiansa, al menos, de poderhi véurer en l’altre mòn, ja que no han pogut véurer aquell en que han viscut.

Era, donchs, lo dia de Santa Llucia dia de gran satisfacció pera la gran multitut de cegos que poblavan aquell barri, ahont los obligavan á víurer pera evitar així als que hi veuhen lo trist quadro de infelicitat que presenta lo privat de llum y esma, sempre esclau de un altre pera poder caminar, y fins esclau del gos, de un ser irracional, que sols ha criat Dèu pera que fos servidor del home. Ja podia estar malalt de qualsevol mal lo cego, y postrat en llit, que com tingués camas pera sostenirse, havia de sortir, lo dia de Santa Llucia, pera acudir á la capella ahont se venerava sa patrona, y allí implorar la gracia de la Verge santa y la caritat dels compassius habitants de Barcelona. Y era tal aquest zel y entussiasme, que també participavan de ell tots los demés habitants del barri, encara que no fossen desgraciats de la vista, y uns y altres celebravan ab capellas y enramadas lo dia de la santa, que era esperansa general de tots los vehins del carrer dels Orbs, dels cegos, pera que Santa Llucia, ab sa intercessió y eficacia, los tornás la vista, y dels que hi veyan, pera que’ls la conservás.

Hi havia la costum, per tal motiu, de acudir á la capella á ohir missa en las primeras horas del matí los sobredits habitants, y qui principalment se afanyava en aixó eran las donzellas, com sia cosa sabuda que sòn los ulls de una donzella moltas vegadas son dot, y res mes propi de sa part que implorar á una verge santa, víctima de son cast amor, pera la conservació de tan estimable prenda.

No havia de portar, donchs, fins á tal estrem lo rigor de sa vigilancia lo zelós falconer Joan de la Murtra, que no deixás fer á sa afillada lo que feyan en tal dia totas las fadrinas del barri, á saber, arreplegarse unas ab altres y anar juntas á visitar la capella de la advocada dels ulls. Ademés, que com En Joan desitjava proporcionar sempre gustos á sa estimada filla, mirava aquella condescendencia com un obsequi á la noya, sobre tot quant tal escepció de sa vigilancia, en aquell dia, no podia ocasionar, á son enténdrer, cap perill, sent com era la llibertat que li dava pera un acte piadós, en un lloch ahont tot lo barri se trobava reunit en hora clara del dia, y acompanyada de altres bonas noyas conegudas, entre ellas principalment la senzilla Marieta, filla del especier vehí, y que era la amiga mes volguda y de mes confiansa de Blanqueta.

Saltá aquesta de goig al sentir que En Joan accedia, la vigilia de Santa Llucia, á que ella anás junt ab la amigueta vehina, á visitar á la santa, la matinada seguent; y en res de perill pensá la noya, moguda de aquella estraordinaria llibertat que anava á disfrutar, y ni tan sols de prompte en la proporció que aquella sortida podia darli de véurer á son estimat Guillemet. Sols tractaren las dos bonas amigas de las galas que’s posarian pera anar á la missa, y si serian verdas ó vermellas las cintas ab que s’adornarian las trenas penjants de cada part de la cara, que era la moda usada en aquell temps entre las noyas de la classe á que perteneixia la hermosa falconereta; y per part de Marieta fou tal la alegria de anar tan ben acompanyada á missa, que aná dientho á totas las demés noyas de per allí prop, de manera que tal novetat fins arribá á sentirla la traydora geperuda del menescal… y ni may que l’ha hagués sentida, pus poch tardá en combinar una mala treta.

Arribant lo matí de Santa Llucia y la hora convinguda per anar á missa, de porta á porta y de finestra á finestra, comensaren ja las noyas á parlarse, y á revelarse mutuament lo que cada una pensava posarse, ó esperaba dir ó fer al dirigirse á la capella.

Per fi sortí de casa la filla del especier, y al véurerla Blanqueta, se ficá al cap la beatilla ó toqueta blanca de punt (que era com lo que en Mallorca’n diuhen encara rebosillo,) prengué’ls rosaris ó paternostres (com llavors ne deyan,) y fent una festeta al falconer, se llansá corrents al carrer, ahont s’anavan congregant ja varias altres noyas mes ó menos joves de per allí. Lo Joan tragué’l cap á la finestra pera observar á sa afillada fins á véurerla partir, temerós per una part de aquell estraordinari que consentia, y goijós per altre de la alegria que proporcionava á la noya, mes al reparar que donava’l bras á sa bona amiga Marieta, y que eran las altres noyas de bons vehins, se contentá sols ab dirli: –Cuydado, Blanqueta: no fassau massa tavola, y al sortir de missa, á casa.

Y ab aquesta seguritat, s’en torná á dins lo falconer á donar ordres á son baylet, que era’l que li comprava á la plassa, fentli així servey de criat y criada; y la comitiva de las noyas aná avansant en direcció á la plassa de Santa Ana, agregantse á ella algunas del estrem del carrer del Portal, per la part de dita plassa, y entre ellas la geperuda del menescal, que’s posá de seguida al costat de las dos amigas que anavan de brasset.

Las festas y caricias que feya la del menescal á Blanqueta eran sens fi: tot era alabarla y admirar lo bon gust de las cosas que portava, y dihentli que la estimava tant, que si una amiga havia de escullir en lo mòn fòra ella, pus li agradava tot lo sèu.

La poch maliciosa Blanqueta tal volta hauria fet mes cas de tot lo que aquella li deya, y pót ser inocentment cayguera en lo parany de aquella traydora, á no sentir de tant en tant una apretada de bras de sa amiga; peró mes encara que tot aixó distreya la atenció de Blanqueta de lo que li deya aquella companyona, una altre causa per ella mes interessant, y era la senzilla relació que la Marieta li feya de lo que havia sigut Santa Llucia, (segons la creencia vulgar referia,) qual relació sabia per un capellá de Santa Eularia, que freqüentava molt la botiga de son pare, y que havia estat en Sicilia en temps del Rey Don Martí, y especialment en la ciutat de Siracusa ó Saragossa, de ahont era natural y patrona la Santa, y en qual iglesia la havia sentit celebrar molt lo bon capellá en sermons y panegírichs.

–Mira, mira, deya Marieta á sa amiga, que escoltava ab gran atenció é interés; era Llucia tan hermosa, que ni en tota la ciutat, ni en tota la isla s’en coneixia una altre. Mirávanla los jovens y la estimavan sols de véurer los preciosos ulls que adornavan sa cara; peró, com era en temps de gentils y la donzella era molt santa, ja desde petita se dedicá á conservar la puresa de la sèva ánima, y á oferir á Dèu lo fruyt de sa virginitat; de manera que un rich y poderós jove gentil tractá de casarse ab ella, y may hi consentí, á pesar de pregarla sos pares.

–La estimava un jove? preguntá ab cándida senzillés Blanqueta. ¿Y quina manera de jove era?

–No ho sè, contestá ab igual senzillés la amiga, y continuá. Tenia Llucia una mare á qui estimava molt, la qual havia perdut del tot la salut, y no sabent com curarse, abandonada ja dels metges, preguntá á sa filla qué podrian fer en tal desgracia:

–Pobreta mare! esclamá ab ple enterniment Blanqueta. Bè feya de buscar consol en sa filla, pus me sembla que si la mèva’m visqués, jo havia de ser son consol y sa ajuda. Dèu me la tinga en sa gloria!

–Se venerava en una ciutat vehina, continuá la amiga, una santa, á la que havia fet martirisar un emperador gentil que’s deya Decio, y eran tants los miracles de Santa Águeda (aqueix era son nom,) que prest Llucia la senyalá com únich remey á sa mare. Pregaren, donchs, á la santa, mare y filla, y aquella mateixa nit, apareixentse en somnis Santa Águeda á Llucia, li vaticiná la próxima curació de sa desgraciada mare, y’l martiri que també esperava á Llucia, de manera que ab lo temps seria ella venerada en Siracusa com ho era Águeda en Catania.

–Desgraciada! Pobreta santa! digué conmoguda Blanqueta. ¿Y perqué havia de passar á ser mártir sent tant bona filla y santa?

–Aixó sòn cosas que sols Dèu las sab. Peró ja véus que sent mártir era’l camí dret pera anarsen al cel, y ja podia consentir en serho, si després havia de quedar santa y lograva véurer curada á sa mare.

–Tens rahó, tens rahó. Mártir fòra de bona gana si jo pogués véurer resucitada á la mare del meu cor! Mes digas ¿y com vá ser que la van martirisar?

–Jo’t diré. Pera pagar ab tot agrahiment lo favor que Dèu li havia fet, se volgué consagrar tota á ell, com ja t’he dit, reusá qualsevol amor que li vingués del mòn, demaná á sa mare tots los bens que li corresponian y’ls repartí entre’ls pobres, y…

–Ay la pobreta! Llavors quedaria pobre ella? Y com ho fèu, donchs?

–Y tal pobreta y tal desgraciada, que aquest fou l’orígen de sas penas y aquí comensá’l martiri que li esperava.

–Y com vá ser? Pót ser aquell jove agraviat…

–Així mateix fou. Agraviat lo jove, y observant las virtuts que Llucia professava, descobrí que era cristiana, la denunciá al pretor, que com á gentil era enemich de tots los cristians, y… no vull dir lo demés, no ho vull dir, perque es horrorós y’t faria erissar los cabells de oirho.

–Jesús Maria! Pót ser, en cástich, llavors li van tráurer los ulls?…

–Ah!… del millor m’olvidava: tens rahó. Pero nó, nó: lo martiri vá ser apart de la pena dels ulls. Los ulls no’ls hi tragueren.

–Donchs com es que la representan ab los ulls trets y portantlos en un plat á la ma?

–Es lo que ara t’anava á dir. Has de saber, que Llucia tenia’ls ulls mes hermosos que may s’hajan conegut, y com fou presentada devant dels inhumans gentils, presa y lligada, cautivá de tal manera als que la volian fer patir, que un de ells no pogué menos de declararli l’enamorament que sentia y’l foch que bullia en son cor, causat tan sols per los preciosos ulls de la casta verge.

–Y qué succehí llavors? preguntá ab gran interés Blanqueta. ¿Y quí era l’enamorat, lo pretor ó’l jove?

–No ho sè. Aixó no’m recorda bè; peró sia qui’s vulla, anem al resultat: la casta verge, recordantse que havia promés consagrarse á Dèu, y no volent que cap de las bellesas de son cos fos causa de pecat, disitjosa de donar una llissó als gentils, y mostrant com se sab sacrificar un cristiá per son Dèu, prometé al que volia ser duenyo de sos preciosos ulls que’ls possehiria sens dificultat…