Primera part. La nina. (continued 3)

Allí tal volta s’haguera quedat, si no hagués fet Dèu que en aquell instant acertás á passar lo noble y caritatiu mossen Berenguer de Barutell, ardiaca de Santa Maria de la Mar de Barcelona, y ardiaca major de Lleyda, lo qual, apartant ab sos brassos y resoltament al concurs, s’acercá fins ahont se trobava la infelís Comtesa.

–Miseria humana! esclamá lo canonge, crehuant las mans y alsantlas al ayre, mentres dirigia també sos ulls al cel. Cert es que la compassió vá fugint del mòn! Depressa, depressa: vinga aquí algú que agafe á aquesta desgraciada dona, y de seguida sia trasladada á ma casa.

Y quant lo canonge mirava per entre la multitut, com pera véurer si trobava á algú de confiansa que fes lo que ell indicava, un soldat castellá que havia quedat prop de la porta, abocantse cap á la desmayada, contestá al canonge, dihentli:

–Sí, senyor, sí: tè rahó sa mercé. Senyale sa mercé lo camí per ahont havem de anar, y jo m’encarrego de guardar ab tota seguritat en mos brassos á la desgraciada infanta, y de transportarla ahont vullau.

Y cumplint lo que deya lo generós soldat, prengué entre sos brassos á la pobre víctima, y seguí al ardiaca, que caminava, devant de ells, á llarchs passos, desitjós sols de arribar á sa casa lo mes aviat possible.

Mentres tenia lloch aquest fet en Lleyda, lo rey Fernando rebia en Balaguer embaixadas dels alamins, jurats y moros de Alborge, Cinco Olivas y de Sástago, donantlos paraula que aniria quant ans ab sa companyia á la cassa de porch y de servo per la montanya, senyalantlos com á punt de reunió las paradas de Memusa; lo juglar mossen Borra partia cap á Barcelona, ab cartas pera las personas que havian de aconsellar al infant don Alfons sobre’ls mestres que havia de péndrer, y’l predicador fra Vicens Ferrer se dirigia cap á Menargues, ab ánimo de recórrer alguns pobles del Principat y passar luego á Barcelona.

Peró aquest capítol no seria aquí acabat, sinó s’esplicás ans lo que succehí en casa del ardiaca Barutell.

Així que’l soldat castellá deixá sobre’l llit del canonge á la postrada Comtesa de Urgell, lo bon sacerdot, trahentse un florí de or, allargá la ma pera donarlo al soldat, dihentli:

–Tè, que’t pago com se podria pagar al millor correu, y ho mereixes per moltas y moltas rahons.

–Guardau aquest florí, li contestá lo soldat, apartant ab sa ma la del ardiaca; guardaulo, y feune dir missas per las ánimas dels que han mort en la guerra.

L’ardiaca quedá com pasmat, vehent l’acte generós de aquell home, que tan voluntariament se havia prestat á fer una cosa á que ningú lo obligava, y ab la circunstancia de ser simple soldat del exércit estranger y enemich de la casa de Urgell.

–Qué us admira! li preguntá lo soldat, ab aquella espressió alegre de cara que revela la satisfacció de haver fet una obra bona.

–Res, bon home, res; contestá lo sacerdot, espressant també ab sa cara lo goig de trobar un home de bè en un temps en que tants n’hi havia de dolents. Vostre acte’m proba que sòn los homens los que fan malver lo temps, y no lo temps als homens, y que per tot y en tots temps hi ha homens bons y homens dolents.

Y com parlant ab sí mateix, y sens dirigirse al soldat, continuá:

–Castellá… soldat… pobre… desconegut… y… No ho sè enténdrer. Alabat sia Dèu!

Vehent lo sacerdot que’l soldat no’s movia, y crehent que volia tal volta algun altre género de recompensa, torná á dirigírseli, y li digué:

–Ja que no voleu paga, gracias, bon home, gracias. Dèu vos ho pague; peró si es que voleu alguna altre cosa… Voleu béurer un poch?… Voleu menjar alguna cosa?

Y sortint aquí com resoltament lo sacerdot á fora de la porta, cridá: –Sibila! Neboda! Baixa una llonganissa de Vich de las del rebost, y la ampolla de malvasia del armari…

–Nó, nó, nó; contestá ab insistencia lo soldat; no teniu que donarvos mal rebato per mí, no alboroteu la casa, que prou feyna teniu tots en cuydar de la senyora infanta. Ja esperaré.

L’ardiaca girá’l cap, com mes sorprés de las últimas paraulas del soldat.

–Qué diheu? Es que si voleu esperar pera demanar á la senyora lo que no voleu de mi…

–No vull res, ni de vos, ni menos de ella.

–Donchs?…

–Vos faig nosa, senyor? Després de havervos servit tan bè, me privaréu de un gust tan fácil com es lo de véurer á la persona que he salvat del perill y de la vergonya?

En aquell moment quedá interrompuda la conversa, pus alentada la desgraciada dona Isabel por los confortants ab que procuravan retornarla varias personas de la casa, havia tornat verdaderament en sí, exhalant un sospir y un ay! que enterní á tots los circunstants.

Sentada la infanta sobre del llit, obrí sos ulls, que no podian en aquell moment donar llágrimas, y queda ab la vista fixa, sens mirar á ningú. Tan en sí mateixa estava, que lluny de véurer lo que tenia entorn, se sentia ans bè com enlluhernada, vehent sols ab los ulls del cor lo que li havia succehit.

–Infanta, senyora, dona Isabel, li digué ab to carinyós lo bon sacerdot; estigau tranquila, que la misericordia de Dèu ajudará de una manera ó altre. Ja sabeu que estau segura, y que esta es vostra casa.

Mirá llavors la Comtesa, y refentse com momentaneament al regonéixer al ardiaca, si bè que recordant mes viva la imatge de son marit y de sas penas, esclafí en un plor y esclamá:

–Ah! Sòu vos, parent? Ja veheu, Barutell, ja veheu quant grans sòn las desgracias que’m cercan! Dèu del cel! Es possible que així estiga jo y tota ma familia condemnada en vida? Es possible que així’s veja la filla del rey En Pere de Aragó?

–Calmauvos, senyora: ja sabeu l’afecte que sempre he portat á tota la familia, y en ma casa no us ha de faltar may lo que us convinga.

–Es á dir, (digué la Comtesa mirant entorn, y regoneixent als circunstants,) que estich en vostra casa, y es cert. Quant generós y bo sòu, Barutell! Com pagaré jo’l favor de haverme portat aquí! Sí, sí; haveu sigut mon ángel de salvació. Peró, ¿y com ho haveu fet? Y quí’m ha portat?

Lo soldat, que havia quedat á la vora de la porta, y que havent sentit totas las paraulas de la Comtesa, esperava sols lo permís pera entrar, penetrá per un impuls natural en aquell moment, si bè que no avansant molt, y trahentse de son rústich y embullat cap, ab respecte, lo bacinet de ferro que’l cubria. Per sobre de sa morena fas corria en aquell instant una grossa llágrima, que los circunstants no podian conéixer si era de ternura ó de compassió.

–Ah! cridá la Comtesa, com horrorisada, un soldat castellá! Ja tornan, ja’m buscan ¿qué voleu?

Mes regoneixent al soldat vell que la havia ajudat á alsar quant relliscá en lo camí, mudá sa fisonomia, espressant com certa satisfacció y confiansa.

–No temau, senyora… que aquest es lo bon home.

–Sí? preguntá la Comtesa, com regoneixent ab tot son cor lo que ja vaticinava; es possible? Sí? Y es ell mateix! anyadia admirada. Vina, vina, ánima generosa, que tens mes mérit, per quant has empleat ta generositat ab qui ni tan sols tè pera pagarte.

Y dirigí llavors la vista al ardiaca, com pera indicar lo desitj que tenia de que se recompensás á son salvador.

–No cal, senyora, no cal, digué l’ardiaca: ja se li pagava, peró res ha volgut ni en diners, ni en menjar… y diu que sols desitja, per recompensa, véurervos un moment.

–Oh generositat infinita! esclamá la Comtesa. Peró digas ¿de qué prové aixó? quin motiu tens, soldat? Jo t’asseguro que si may puch…

–Basta, basta, interrumpí’l soldat. Y acostantse á la vora del llit, anyadí: –No’m parleu de recompensa, quant me dono per content de haver salvat á la que tantas voltas, en sa infancia, havia portat en mos brassos.

–Qué dius? Servires tal volta en la casa de mon pare? Ets tal volta aragonés que serveixes á Castilla?

–Nó, senyora; sò castellá y fins ara may havia vingut á las terras de Aragó.

Seguí aquí un moment de silenci: la memoria de la pobre infanta, debilitada per sas penas, no acertava, en aquell instant, ab lo recort que li feya lo soldat.

–¿No vos recordau, senyora, continuá lo soldat, de la vostra germana dona Leonor, de la que fou ma reyna en altre temps?

–Mes felís que jo! esclamá la infanta; sí m’en recordo, sí, y qué?…

–¿No vos recordau que, essent petita, passareu alguns mesos á son costat? ¿No vos recordau de la ciutat de Soria, y de las casserias del rey don Joan, y?…

–Oh recort grat, en mal hora vèns! torná á esclamar la desgraciada senyora. Prou, prou m’en recordo, y’m sembla que encara…

–Que encara veheu, continuá lo soldat enternit, aquellas comitivas de cassadors, de falconers y de patges, aquella alegria ab que vos sortiau á rébrerlos, quant uns y altres vos omplian de flors, y us davan fruyts y aucells, y vos, allargant vostres tendres manetas, en brassos de… de…

Lo soldat s’hagué de interrómprer á sí mateix y tingué que plorar.

–En brassos del patge de la cámara de ma germana, de aquell tan estimat y volgut per mi, que tantas rondallas me contava y tantas cansons sabia… de aquell… Ay! com se deya? (Y aquí feu com un esfors de memoria la Comtesa pera recordar lo nom del patge, després de lo qual lo pronunciá ab alegria.) De Pero Soto! Ah! lo coneixes?

–Sí, de Pero Soto, (digué ab viu plant lo soldat, inclinantse y besant la ma á la infanta,) de Pero Soto, que havent sigut testimoni en la juventut de vostra inocenta alegria, ha tingut de ser testimoni, en sa vellesa, de vostras amargas penas.

–Ah! Es veritat, es veritat: jo regonech aquesta cara, jo’t regonech, soldat, jo’t regonech, patge, mon estimat patge, Pero Soto, lo patge de ma estimada germana, la reyna de Castilla!

A cada una de aquestas paraulas, anava pujant la veu la infanta, sos ulls se fixavan ab ternura en lo ántich amich que regoneixia, y ja fins olvidant sa alcurnia, anava á agafar las mans del home que tant de bè li havia fet; y ferida en aquell instant del mes viu agrahiment, vehent que res tenia pera dar al soldat, y res volia aquest per son treball, tragué de son pit aquella carta que en lo camí havia volgut donar al donzell de Puymoren, y la allargá al soldat, dihentli:

–Tè: ja que res vóls de mi, al menos conserva aquesta memoria, lo qual tal volta te podrá donar algun profit de part del rey Don Fernando.

–A mi? Quí voleu que fassa cas de lo que tinga y de lo que diga un pobre soldat?

–Es que en esta carta, Pero, hi ha la esplicació que enviá Don Anton de Luna á mon marit, qual carta ha rebut avuy mateix al sortir de Balaguer; en ella hi ha lo nom del principal á qui s’atribueix la mort del arcabisbe de Saragossa, y fent que arribe esta carta á mans del Rey, tal volta conseguescas per aquest medi…

Lo soldat se quedá mirant la carta, escoltant ab fredor lo que deya la Comtesa, y sens respóndrer.

–No la vóls? li preguntá la senyora. Donantla al Rey li farás un servey á ell, me servirás á mi y’t servirá á tu.

Pero Soto feu un somrís de desconfiansa, y com retardant sa resposta, digué al fi:

–Al Rey sí, peró á vos ni á mi no’ns donará cap profit una proba que facilitem mes ó menos pera una cosa en la qual hi tants dubtes. Al Rey jo no li puch donar, y si la dono á un altre, quí sab quin fi tindrá, ó si servirá de profit á qui tindrá menos mérit. Si hagués arribat ja’l cas de haverhi una sospita certa, y fos la persona á qui’s refereix…

–De tots modos, Pero Soto, prenla per si may ve aquest cas: fes de ella lo que vullas, dónala al Rey si póts, ó guárdala… sí, guárdala, quant no sia mes que com una memoria meva, com una proba de mon agrahiment, per lo qual cregas que voldria darte, si pogués, la millor de mas joyas.

–Com á memoria vostra la conservo, contestá lo soldat, després de meditar un poch, y parlant en seguida com resolt; la guardo, sí, y la guardaré tota ma vida… es á dir, á menos que conega que per ella s’ha de salvar á un inocent ó s’ha de castigar á un culpat. Llavors, llavors sí, cumpliré vostre desitj.

–Sí, aprofita la ocasió que pugas. Mes, ay! esclamá al mateix temps la infanta, posantse la ma en lo front, com indicant que la distreya llavors una altre idea. Digas, Soto: l’oficial que venia derrera de la comitiva, aquell que anava embossat ab sa capa…

–¿Aquell á qui vos voliau donar esta carta?

–Qué dius? Ho has vist?

–Com que tot lo viatge no vos he deixat de ull.

–Digas, digas ¿quí es aquell oficial? ¿Lo coneixes?

–Sí, lo donzell de Puymoren.

–May havia sentit anomenar tal nom, digué l’ardiaca.

–¿Lo donzell de Puymoren? pronunciá com sorpresa la infanta. Tampoch sabia aquest nom. ¿Y tu’l coneixes? ¿Sabs de ahont es?

–Prou: lo donzell de Puymoren, lo gran amich del Rey, segons diuhen, y catalá.

–Catalá? Ara si que conech que mon cap se torba. Jo hauria jurat…

Y la infanta quedá ab la paraula á la boca, com pensativa.

Al mateix temps lo soldat, que estava com indecís, anava á despedirse de la senyora, quant sentintse un agut toch de trompeta, girá aquell en sech, sens dir mes que: –¡A Dèu siau, senyora!– y á tota cama apretá á córrer, desapareixent de la habitació.

A aquesta mudansa repentina, tothom se posá á cridar.

–Espera! Qué fas? Recórdat… cridá la infanta.

–Ey, ey! Qué us passa? Veniu ans un moment… cridá l’ardiaca.

–Bo! Ahont anau?… Ara que tot era aquí… cridá la criada, que entrava ab la llonganissa y la ampolla.

Peró tots aquestos crits no pogueren detenir á aquell peó, á qui la trompeta havia indicat que anava á passarse mostra en lo pati del castell. Sols tot fugint, y girant lo cap desde la porta, digué responent á tots aquells crits: –Fiau de mi, senyora!

Lo que passá desde llavors en casa del ardiaca es una historia que no es de aquest lloch, y que sols deuria contar si’m proposás fer la de las desgracias de tota la familia del Comte de Urgell, es á dir, de la esposa, de las fillas y de sa mare, la Comtesa Margarida, las quals, desde aquell moment, quedaren ja per sempre separadas del infelís que, seguint de desgracia en desgracia, de afront en afront y de castell en castell, havia de passar la vida desde llavors sol y sens consol de ningú, fins á venir á cáurer degollat baix lo ferro de sos mateixos vencedors.

Basta sols recordar aquí, mentres la principal víctima pateix, que totas aquellas illustres órfanas quedaren sempre amparadas baix lo manto caritatiu del generós, espléndit, bon amich, bon parent y bon cristiá Berenguer de Barutell, lo qual dedicá tota sa vida á aixugar las llágrimas de la abatuda familia del malaventurat Comte de Urgell.

X. Com lo Comte de Urgell parlava á las estrellas desde la torre del castell de Lleyda

Bè diu aquell que digué, que en lo mòn tot es bell segons per quin costat se mira.

Y bella, per conseguent, será fins la desgracia, si lluny de fixarse la rahó en ella, la contempla sols la imaginació, com qui mira ó contempla un quadro de una batalla ó de un incendi.

De aquesta manera pót considerarse l’efecte bell que podria causar á la imaginació del poeta lo conjunt que presentava la torre del castell de Lleyda. Una habitació rodona, fosca de dia per la petitesa de sa única finestra y per la morenó de las antigas pedras de que era construida, y llóbrega y espantosa en aquellas horas de nit, per no rébrer altre claror que la de las pocas estrellas que’s veyan al través de una espessa y doble retxa de ferro.

L’ayre fresch de la nit penetrava per aquella constant obertura, encovantse de manera en la habitació, que aparexia á tothom esperimentarse mes fret dintre de ella que fora; y cada volta que apretava un poch lo vent, arribava á semblar, quant batia la mola de aquella elevada construcció, com que se esquinsás una roba. Així mateix, al penetrar per entre’ls ferros de la retxa, arribavan á produhirse verdaders xiulets, de la manera que se senten á voltas de nit en los boschs, en temps que’ls arbres estan sechs.

La elevació de la torre era, á mes, punt de descans de las ólivas que habitavan en la Seu de la ciutat, y son vol furiós, y son xuclar melancólich acabavan de aumentar mes y mes lo carácter llóbrech y horrorós que ja de sí tenia aquell mal depósit de carn humana.

La víctima que havia de ser encahuada en aquella gavia de pedra podia contar que poch consol li proporcionaria la única boca per ahont respirava, pus escasa era la llum, reduhit lo punt de vista que descubria y foscas las veus que entorn de son peu parlavan. Las campanas era l’únic so que arribava tal com era, y fins ressonava y creixia, com si fos en un tornaveu, dins de la torre; mes així las veus com las campanas ¿de qué li podian servir sinó de mes pena al que estava allí privat del mòn? Si indicavan tristesa, la aumentavan al trist que la patia; si indicavan alegria feyan mes trista sa sort, al comparar que lo mòn reya, y que la alegria del mòn estava renyida ab ell.

Figures lo que haja pogut formarse idea de lo que era la torre del castell de Lleyda, lo complement del quadro que á sa imaginació acudirá, si en tan trist estat, si en tan ferotge habitació, s’imagina véurer la sombra del desgraciat y altiu Comte de Urgell, de aquella ánima inflexible, que rompent per primera vegada ab sa esperansa, fa la nova y ferma resolució de no abátrerse jamay davant de sa mala sort, per mes que aquesta lo perseguesca.

Abandonada allí y sola, pót contemplar, donchs, lo poeta aquella aterradora figura, entrada en aquell mal lloch, ab tota la fredor exterior de un home que’s resol á no voler sentir, perque sent y ha de sentir massa, sens llum pera acompanyarlo en sa esma, sens vestit casi pera resguardarse, sens cap recort alegre en sa memoria, sens cap sentiment grat en son cor, vehent confusos, y com fonentse y anant fugintli pera sempre devant sos ulls, l’amor de familia, la amistat, la companyia, la gloria y renom de sa casa, la justicia y la esperansa!

A poderse contemplar en aquell moment la cara del desventurat intrépit, s’hauria pogut véurer reunida en ella, sens dubte, la mort y la vida: la mort en la fisonomia, la vida reduhida y brillantment espressada en los ulls, en aquells dos fanals de la ánima, que tal nom mereixen quant per ells sols se traslluheix tot lo llum que illumina l’esperit, tot lo foch que’l crema.

Bell era, donchs, y bell ha de aparéixer lo quadro fantástich de la torre de Lleyda, quant la perfecció de son horror era tal com l’art y’l sentiment podrian descríurer.

Quatre passos havia donat sols lo presoner, després que l’escarceller ó castellá, deixant dins de la torre al reo, havia tornat á fer jisclar sobre sas frontissas la ferrada porta de la habitació, tancantla ab claus y barras, pera assegurar al criminal de lesa magestat; quatre passos, que eran los precisos pera anar de la porta á aquell únich forat, descobert repentinament per lo reo en lo instant de trobarse á las foscas. Sens mudar aquest sa actitut, fixos los seus brassos en las butxacas de sas calsas, test lo sèu cap, havia avansat fins á tocar ab son front los gelats ferros de la retxa; allí s’havia detingut, fixant sos animats ulls en las estrellas, que devant descobria, y allí s’havia quedat per llarga estona, com si fos una estatua vella que s’arrecona de cara á la paret per inservible.

Per mes que son esperit fluctuás entre uns y altres recorts, volent apartar de sa memoria á cada un que se li presentava aislat, era per demés l’esfors: aixó podria ferho lo que tè una, dos ó tres desgracias, y las endolsa fixantse en altres objectes grats de sa vida, peró no podia ferho lo malaventurat Comte, pus si volia fugir del recort de familia, pera trobar consol en lo del camp de batalla, veya trencada sa espasa; si se apartava de son ardor bélich, pera fixarse en la fortalesa de son carácter, semblávali véurer deshonrat son nom y son escut ab l’acte que havia fet lo dia ans, afaytantse sa barba, y postrantse en seguida als peus de son contrari; sí, per fi, probava com de gosarse en lo temps esdevenidor, crehent que la justicia de sa causa y la lleyaltat de sa terra havian de produhir un arrepentiment ó un cambi, se li presentava la imatge y quadro general del mòn en aquell temps, fals y corromput desde’ls mes alts personatges fins al mes insignificant y crédul home del poble, del poble, que creya sols influit per especuladors que sabian mes que ell. De manera que, en son interior sentia l’infelís Comte una pugna contínua de objectes y recorts desagradables, que, per son esfors de ánimo y son desitj, dificil de complir quant volia allunyar aquells de sa memoria, s’anavan empenyent los uns als altres, y com en rodona, dintre de son cervell, tornavan á passar, tornavan á fugir, y en va podian quedar esborrats per la forsa de la voluntat; si bè que entre tots, las dos imatges mes vivas, los dos noms mes constants que semblava estavan sempre á punt de saltar de la llengua del desgraciat, eran principalment lo nom del rey Fernando y lo nom de Catalunya. Lo molt que aquestos lo feyan patir era lo principal consol del desventurat, pus fixat mes en ells, y sent mes objecte de sa admiració y de son esbravament, evitava fixarse mes en los altres que li haurian ocasionat penas mes desconsoladoras com á home y com á pare.

–Brillau, estrellas, brillau, deya clavant sos ulls en las pocas que desde la retxa descubria; sempre us he vist brillar de la mateixa manera, may haveu aumentat vostre brill, quant vos he mirat. ¿De qué’m puch queixar jo, donchs, si vostre llenguatge ha sigut sempre’l mateix pera mi? Pero nó, no sòu vosaltres lo jutge á qui he de conéixer per la cara si está disposat á salvarme la vida ó á darme la mort. Vostre influxo serveix sols pera enganyar als preocupats, y proba que no serviu, que en tot lo mòn triunfa la hipocresia y la falsedat, jugant ab los que esperan y de vosaltres confian. Oh, temps cruel! Los que obeheixen sòn los únichs que creuhen, peró crehent l’engany: los que manan, sens créurer res, trauhen son profit, y prenen al mòn com un objecte de sos jochs. Vassalls falsos, jutges falsos, reys falsos y fins papa fals ¿com voleu que estiga lo mòn? ¿qué pót esperarse de la fidelitat, de la justicia, del régimen dels pobles y fins del respecte á la religió? Peró nó, nó: derrera de aquellas estrellas hi ha altre cosa mes poderosa, hi ha la ma del Tot, que fa justicia. Mes, ay! ay! (deya després com horrorisat, tancant los ulls y concentrantse). ¿Si Ell es just, com es que jo sò víctima? ¿Será que es just tot lo que á mi’m passa? Ah! pót ser que sí, Senyor, pót ser que sí! Perdó, Dèu meu, perdó! Jo’m resigno á ma sort… Nó, nó; dich mal!… jo’m resigno á vostra voluntat, jo acato vostres secrets y decrets, y sols vos demano forsa pera resistir los treballs que m’esperan!

Y deixant cáurer ab forsa lo front sobre del ferro, suspirá lo trist Comte, com descansant, ab aquella conformitat que sentia, de totas las altres penas que ans l’agitavan.

En eixa actitut estava, quant sentí lluny lo Comte com un soroll de veus ó instruments que s’anava acostant, al mateix temps que una gran claror indicava haverhi per aquella part de la ciutat de Lleyda una inmensa lluminaria. Se sentia un desordenat toch de moltas trompas, que era una de las formas acostumadas ab que se celebrava en aquells sigles qualsevol festa pública ó gran aconteixement, y á mes se percibia també lo so de algunas sembas, instrument qual us ha desaparegut en aquestas terras y que llavors fins se tocava en las coronacions reyals, especialment en lo regne de Aragó. Tal alborot era mogut per alguns vehins de la ciutat, que desitjosos de pau, y havent sabut lo triunfo del rey Fernando en Balaguer, havian sortit á recórrer los carrers, ab gran número de hatxas de vent, y celebrant ab aquella demostració la hora tan suspirada de acabarse las guerras que tant temps ha los feyan patir.

Tras lo principal avolot, espontánea y verdadera espressió del poble content, seguian á alguna distancia diferents concerts de bandurrias, lo qual podia dirse ja mes espressió de personas que creuhen enténdrer en la direcció de las que sòn menos que ellas, y de conéixer mes al viu las causas de las alegrias, encara que son coneixement no sia mes ni menos que’l dels altres. Venian los de aquestas quadrillas cantant diferentas coblas, y entre altres pogué sentir clarament lo Comte, en lo moment precís de passar los músichs per lo peu de la torre, las de la lletra seguent:

–Qui salvá á Castilla rey es de Aragó: á qui salva regnes Dèu li dòna sort.

Sa potent espasa ja ha guanyat per tot: brille sa corona, que es rey poderós.

Visca’l rey Fernando com únich senyor: Comte en Catalunya y rey de Aragó.

–Oh! cridá aquí lo Comte, sacudint ab son front los ferros y agafantse en ells ab una y altre ma, com si fos un lleó que brega pera sortir de la gavia. Prou! prou! No basta de véurerme com me veig, que encara vingan aquests infames á ferme revíurer las imatges atormentadoras de mon cor? Passau, passau depressa!

Peró los cantants, que recordaren, sens dubte, estar prop del presoner á qui tants mals atribuhia la terra, lluny de passar depressa, se detengueren allí encara mes, y dant grans crits de ¡visca! al rey Fernando, á la pau y al vencedor de Balaguer, exasperaren en tal estrem al desgraciat reo, que eix estava com á boig, casi trahent la llengua, de son fort respirar, obrint y tancant rapidament sos ulls per la excitació que li causava son desespero, y picant alternativament ab los peus en terra, sentint en aquest bulliment de son cos com una febra viva que l’enardia. En aquells moments havia olvidat lo Comte tots los recorts bons y mals que ans lo atormentaren, havia sacudit de son cap y de son cor la cristiana postració en que poch ans havia caygut; pera ell y devant sos ulls no hi havia mes que los dos únichs objectes atormentadors que l’absorvian, y sublimat en estrem son carácter dur y belicós, no respirava mes que venjansa, y mes que venjansa, desespero de no poderse venjar, y maledicció eterna contra aquellas dos causas de son torment, que veya ilesas y entronisadas.

–Fernando! Catalunya! cridá enrogallat; malehits siau un y altre, pus un y altre sòu mos botxins. Malehit sias, infant de Castilla! Lo renèt del rey Alfons de Aragó, lo successor directe y mascle del pare de ton avi matern, l’espós de la filla del rey En Pere, germana de ta mare, te maleheix á tu, ab la forsa de son doble dret, á tu, nebot ingrat, que no tenint rahó pera portar ma corona, ni has nascut en ma terra, ni sabs sas lleys, ni parlas sa llengua, y’t malehesch ab tota la ira ab que la justicia fa cridar al cor, ab tota la ira, sí, que senyal es la ira mes de una volta de la vergonya y de la dignitat del home. Jo’t malehesch, y pus ab un pretés dret de successió has vingut á arrencarme mos drets y ma felicitat, y’ls drets y la felicitat de mos fills, fassa cáurer Dèu sobre tu y tos fills lo cástich de ta injusticia: mal succehit te vejas de tots los teus, y no hi haja entre ells ni pau ni honra. Guerras vingan, en que tos fills se barallen ab tos nèts, en que reys estranys é intrusos los disputen la corona, y en que fins borts infames deshonren lo trono, y l’escalen com tu has escalat lo meu!

En aquell moment ressoná un crit de ¡visca Catalunya! Tan fora de sí estava llavors lo Comte, tenint las mans vermellas de tant forcejar ab la retxa, que, sens dubte, á haverla pogut trencar ab sa forsa, s’hauria tirat de dalt baix. Lo crit lo distragué de la primera maledicció, peró lo distragué pera ferlo esbravar contra lo segon objecte á qui ab sa maledicció se dirigia. Sacudint lo cap com una furia, y rompent ab una sarcástica rialla, continuá de esta manera:

–Sí, sí! Visca Catalunya! Ja podeu cridar visca, ja podeu ríurer y podeu alegrarvos, vassalls inesperts, remat inocent, noys de la escola. Ja póts ríurer, poble infant, que infant te has tornat deixant de ser home. Malehit, sí, malehit sias, que també’t malehesch, ja que has ajudat á ma desgracia! Malehit sias! Menja, menja la carn de ta ilusió, que dia vindrá en que haurás de menjar sols l’os, y en que l’os será sols ton menjar etern. Y pus tos reys ja no sòn del antich llinatge, ni en sos consells hi ha mes que estranys, y tas lleys no sòn seguidas, espera, espera, que ab tal alegria se ha de anar fonent ton caracter y ta independencia, y temps ha de arribar en que sols sias esclava del vehí, en qual casa has anat á buscar amo pera regir la teva. Malehida sias…

Alsant lo bras ab tota la forsa de sa ira, é imprecant á sa patria, y com Júpiter fulgurant que agafa un llamp ab sa destra pera dispararlo contra’ls fills dels homens que s’alsan contra’ls fills dels dèus, doná un pas enderrera lo Comte, com pera agafar forsa, mes renovántseli en aquell moment la idea de la passada grandesa, á la que considerava agraviada ab sa imprecassió, y sentint de nou la causa que poch ans lo reduhí á una postració cristiana, se detengué en sech, y aná baixant son cap y sos brassos, exhalant tan sols sospirs, que al fi produhiren llágrimas y una nova é inmensa postració.

–Nó, nó! digué; malehida nó, que no es teva la culpa. No’t malehesch… sols te compadesch, perque veig ¡sí! que caminas á deixar de ser catalana y aragonesa, com veig que jo camino també á la vergonya, á la desesperació y á la mort.

Y després de quedar un rato concentrat en sí mateix, plorant y debilitantse per la gran pugna de sentiments que’l dominavan, sospirá ab forsa, dihent ab profund dolor:

–Ay! lo cor me diu que mos dolors sòn pressagis, suposat que ploro, com may havia fet! Quí sab lo que será de tu, Catalunya!… Quí sab lo que será de mí!… Pietat, pietat, mon Dèu!

Refet ab aquest consol lo cor del altiu Comte, coneixent aquella inespugnable fortalesa que lo vent del dolor podia abátrerla, recobrá en sech tota sa energia, sa aspror, y sa sens igual voluntat, y alsant son cap en ayre de triunfo, digué mirant de nou al cel, y fent resolució ferma de ja no abátrerse mes:

–Vinga, vinga en bonhora lo mal temps, vinga la tempestat, que no’m fará doblegar: tu sabs, Senyor, perque jo patesch: jo’m subjecto á ta voluntat, y sols sento, Senyor, ja que he de morir mártir, no poder morir com un de mos gloriosos ascendents, com lo Comte Armengol de Urgell, que morí per vos, combatent en Palestina, com penitent y com soldat. Vinga, Senyor, lo martiri, encara que aquell tinga de sofrirlo en la terra mateixa de mon únich vencedor!

Y crehuantse los brassos, y recobrada sa natural inflexibilitat, s’arrimá á un recó de la torre, esperant lo que sa mala estrella li enviás; de la que sortí, realment y cumplintse sa por ó son pressagi, primer pera entrar vergonyosament en la capital del regne de Aragó, á Saragossa, ahont ab tant triunfo y gloria havian entrat sos avis, y luego pera anar al castell de Urenya, de Madrit y de altres punts de Castilla, ahont rebé la mort, de ma de alguns dels fills del rey Fernando de Aragó.

Mentres ell se prepara á caminar cap á fora dels regnes de la Corona de Aragó, tornem á un altre punt, y vejam á fra Vicens com camina per diferents pobles, dirigintse á la capital de aquella, á la gran ciutat de Barcelona.

XI. Papallona en erm. Caritat enviada del cel… cap com tu.

Present tindrá lo lector la figura de aquella hermosa y desgraciada nina que quedá dormida derrera de la porta de sa casa, lo primer dia que no vegé al sol ab alegria, y la primera nit que havia hagut de recullirse sense llum, sens companyia y sens consol de cap especie.

¿Havia de morir també la esperansa pera qui ho havia perdut tot? ¿Havia de acabarse resoltament lo camí de la sort pera qui tan poch havia caminat per lo camí de la vida? Basta recordar que en lo primer contratemps horrorós de que s’adonava aquella ánima inocenta, en aquella trista nit, que havia de passar sola y abandonada, l’ángel de sa virtut havia baixat del cel sols pera suplir lo que veya faltar en la terra la pobre orfaneta del poble de Menargues.

Respecte los secrets de la Providencia aquell que véu prolongarse los mals sobre dels infelissos, peró may desconfie, al descobrir una senyal mes ó menos manifesta de la misericordia divina, que Dèu vetlla sobre dels desgraciats, que’ls mira, y que, per la bondat que tingan, los dará mes ó menos tart la recompensa. La nina havia plorat, havia sentit prou motiu pera horrorisarse al véurer que la fosca de la nit cubria de dol á tot lo poble, y especialment á sa casa, en la que li faltavan los dos únichs y principals sers á qui mes estimava, havia sentit per tot plors y dol y llástimas; y á pesar de tot, en sa trista situació y en son mal jas havia quedat dormida, tranquila y sens trobar á faltar tan sols l’acostumat calor del llit. ¿Y podrá dubtarse, donchs, de que la mirada de Dèu estava fixada en aquell punt, y que lo miracle que allí succehia era verificat, quant menos, per un emissari del cel?

Essent inocenta y bona la desgraciada, bè podria dirse que pera ella no havia de quedar morta la esperansa, mes com la esperansa es la senyal que anuncia de lluny lo consol, l’arbre en ivern, que no dòna fruyt fins á arribar la primavera, res de estrany tindrá, que ans de arribar lo temps del fruyt, haja de aguantar y sufrir l’arbre totas las tempestats y vents ab que l’ivern lo maltracta.

No deixá de ser nou desconsol pera la pobre nina la nova matinada, en que per segona vegada, al obrir los ulls, havia de véurer al sol com á testimoni de sas penas, y no los ulls vius y brillants de sa estimada mare que tanta vida li comunicavan.

La nit li havia passat á Blanqueta com una bufada; Dèu havia fet que aquellas horas li fossen á la desgraciada orfaneta com un paréntesis de son desconsol; mes al despertarse de nou, ó millor, en los moments de entreson que indican ó senyalan la hora de haver dormit prou lo cos, renovantse en la imaginació inocenta la memoria de la desolació esperimentada en lo dia anterior, tornaren á renovarse també tots los sentiments esperimentats y totas las escenas tristas que li havian oprimit lo cor, ans de deixarse cáurer pera dormir derrera la porta de sa casa. A la dolsa pronunciació del nom de mare, dit entre dents y quant los ulls encara permaneixian tancats, succehí lo mateix nom pronunciat ab un crit com de espant; tras del crit repetit ab tots los tons de sentiment y ternura, vingué un encantament de la vista, una concentració del esperit; succehí á aquella quietut fatal y tal volta amenassadora una exhaltació de la imaginació, y sortint del recó ahont havia passat la nit Blanqueta, corregué cap á la llum del carrer, se detingué en sech, mirá á tots cantons, torná á córrer, torná á detenirse y á girar en totas direccions, buscant, cridant, plorant y cansant de tots modos son débil cos y son excitat esperit.

¿Mes qué’n trauré de esposar la continuació de quadros ab que podria aquí presentarse aquella interessant figura, si, semblants al del primer dia, se succehiren ab poca diferencia en los seguents, fins que semblá obrirse un camí de consol? Ab igual espant se presentaren pera ella las matinadas, ab igual vaguedat los mitjs dias, ab igual horror la fosca de las nits.

Tres y quatre y cinch dias passaren en que veya sempre repetit devant sos ulls lo que li semblava ja tenir acostumat de molt temps, mes en tan que passavan sos mal aventurats dias, una diferencia, sí, se esperimentava, que per sa causa, de tan cruel, no sè dir si era en bè ó en mal del sentiment, pus ignoro si per ell lo cor se avivava ó se embrutia. La miseria y la fam, resultat natural de la trista situació en que’s trobava Blanqueta, havian transformat de tal manera sa hermosa figura, que ja en res semblava á la poncella de altres dias, cuydada y alimentada per las mans carinyosas de una mare.

Pera ferse passar la fam, en un temps en que res hi havia de fruyts y en un poble tan ple de miseria, havia tingut de resóldrerse la pobre nina á menjar qualsevol cosa que se li oferís, per dolenta que fos, ab tal de poder tenir la ilusió de menjar, pus en tal grau se sentia afamada, que pensant en la fam y en lo menjar, havia arribat, en diversos moments, á distráurerse de sa principal desgracia. La generosa ferrera, que tal volta la hauria pogut socórrer, no s’havia tornat á véurer mes desde’l dia de la mala nova de son marit, y las finestras de sa casa y sa botiga permaneixian ajustadas, á causa, sens dubte, de estar postrada en lo llit aquella altre desgraciada esposa; las altres botigas y revenedorias del poble estavan sens viures, per no haverhi qui’ls pogués comprar; los noguers del camp, com que ja havia passat Santa Tecla, no tenian mes que una que altre nou, de las que, no sent maduras en la batuda, quedan en l’arbre pera pudrirse á la entrada del ivern; y en la entrada de la casa de Blanqueta, mentres li durá á aquesta la por ó respecte de pujar sola al primer pis, no hi havia mes que un rast de sevas penjadas de un clau de las bigas. Sols nous pudridas, donchs, quant sortia fora del poble, y sols los clafolls de las sevas cruas, quant buscava consol en la entrada de sa casa, era l’únich menjar de aquella delicada boca, l’únich aliment que absorvian los rosats llavis de la nina!

¿Qué dirém de la demés miseria que, durant aquells dias, anava rodejantla? La única espardenyeta que portava quant baixá horrorisada de sa casa, en ocasió de rébrer la ferrera la mala nova que li doná sa neboda, sent casi mes embrás que comoditat pera qui havia de anar ab un peu nuu, ja se la havia treta Blanqueta, arrimantla á un recó de la entrada; qui portava un peu per terra, també podia portarne dos, y la criatura, que, com á tal, era amiga de novetat, prenent com á novetat anar descalsa, prescindia de conéixer si alló era pena, significat de sa miseria ó pressagi de ulteriors necessitats. No tenint son ros cabell la ma suau que ans lo pentinava, seguint lligat per alguns dias, y á conseqüencia de dormir la nina ab lo cap arrimat á la paret, s’havia tornat rústich y polsós; per entre ell se ficava tot sovint sas ja rústicas mans, que com sa cara no havian tocat aygua, desde que sa carinyosa mare no la rentava, y gratantse per la picor que li causava la sarna que s’hi anava fent, portavals estufats de manera, que arribavan á semblar una grosa aroma ó’l botó de una flor que vá trencant sos brins pera obrirse. Pobre Blanqueta! Son vestit, seguint proporcionalment los mateixos embats que’l cos sofria, indicava també la falta del cuydado de la mare y l’abandono de la desgraciada que’l portava. Tot, per fi, respirava miseria, tot quant rodejava aquell cos ayrós y bell, tot quant acompanyava aquella hermosa cara, en la qual se veya pintada la debilitat, que tal volta ajudava á fer ressaltar com mes admirables, per sa dolsa melancolia, aquells dos preciosos ulls, en quals ninas tan á menut s’havian mirat, delirants de goig, los ans felissos pares de aquella incomparable criatura.

Peró ¿quí ho diria? Com lo mariner que s’avesa á la tempestat quant dura molts dias, com lo cavall que corre pel pedregal al cap de algun temps que ha emprés sa carrera, així l’home se fa als contratemps de la vida, y si l’home, que pensa, vá acostumantshi ¿quant mes no sabrá fershi una ánima inocenta, á la qual pót encantar y distráurer qualsevol objecte frívol dels que poden ser grats ó interessar per moments á un cor que no ha tingut temps de formarse, á un cap que entre sas facultats tè la imaginació com mes prepotent?

Així anava ja succehint á la inocenta Blanqueta lo quint dia de trobarse en sa soledat. A pesar de havérseli acabat aquell dia tots los recursos ab que podia contar pera sa subsistencia, á pesar de no haver trobat en lo camp vehí ni una mala nou pera rosegar, descubrint la perduda nina en uns esbarzers una pintada papallona que anava picant las mòras y juguetejant per las adzavaras, prenent una rameta de farigola, que tenia prop, y que havia arrancat poch ans pera entretenirse olorant, distreta de sas quimeras, envestí afanyosa al derrera del pintat animalet, pera véurer si podia agafarlo, y saltant de torrós en torrós, ja amagantse derrera del marge, ja enfilantse en ell ó abaixantse, passá ditxosa un rato, en que ni de ella mateixa s’en recordava. Tan ditxosa, que en son afany y en las amenassas que tirava al fugitiu animal, fins casi arribá á cantar un tros de cansó que sabia.

“Fuig de la punxa, besa la flor: vina á besarme, que flor so jo…”

Ja casi estava á punt de darli ab lo ramet, quant mudant de vol la papallona, atravessá lo camp que hi havia prop de la casa de Blanqueta, seguintla sempre aquesta derrera, y elevantse sobradament, aná á juguetejar per entre los tests y ollas de clavellinas, morduix y herba bona que hi havia posadas en la barana del terrat de la casa de la nina. Lo que pót un desitj inocent! Sens recordarse ja llavors Blanqueta del temor ó respecte que li feya pujar al pis de sa casa, moguda sols per las ganas de agafar la papallona, girá precipitadament la cantonada, y enfilant dret á dret la escala de sa casa, no pará fins á trobarse en lo terrat. Desengany cruel! Quant Blanqueta arribá allí, la papallona ja no hi era, y ni tan sols se veya en cap direcció!

Peró no era sols aquell desengany l’únich sentiment que allí havia de amargar de nou aquell inocent cor.

–Ay! esclamá Blanqueta, ab un accent tot ple de ternura, al adonarsen de una gavia dintre de la qual hi havia un aucell mort y corromput; la pobre perdihueta, que s’ha mort! Jo ho crech: no tenint ningú que li donás menjar,… Si jo ho hagués sabut!… Si hi hagués pensat!

Y aixó ho deya, fixant sa vista, casi plorosa, en lo desgraciat animal, recordant los ratos que s’havia entretingut ab ell, com arrepentintse ó demanantse compte á sí mateixa de sa omissió, y pót ser fins estimantlo mes en aquell moment, per pensar que havia mort de una causa igual á la que á ella la feya patir, de fam. Encara que ella també’n tingués, tan bona era Blanqueta, que, de segur, si llavors hagués tingut una molla de pa, y ab ella hagués pogut tornar á la vida á la perdiu, n’hi hauria donat mitja, sinó tota.

Admirada de aquella gran novetat pera ella, no deya mes que: –Pobre perdiu! Pobre perdihueta! Ja no’t sentiré mes escotxejar!

Y aquell sentiment portantnhi un altre á la memoria, obligá á la nina á pensar en los goigs y entreteniments de sa passada vida, y á comparar, y á fixarse per últim y per conseqüencia en sa trista sort, de la manera senzilla ab que pót comparar, deduhir y fixarse un cor libre de passions y que no coneix encara la maldat. Pensant en los bons ratos que havia passat ab la perdiu, pensá per analogia ab lo gosset, que també faltava desde que s’en havia anat son pare, y recordant las caricias y la bona companyia de aquell ser á qui tant havia estimat, esclamá ab viu sentiment de ternura y de compassió:

–Ah! Y ara que hi penso ¿qué’s déu haver fet del pobre Llest, del meu estimat Llest que tantas voltas havia dormit ab mi? Pobret! Estich segura que si ara’l tingués no’m abandonaria, y que á la nit me faria companyia, y fins m’hauria ajudat á calentarme. Pobre Llest! ¿si déu ser mort?..

Y com entretenintse en aquest dubte, quedá Blanqueta pensativa, ab lo cap girat, apuntat un dit de la ma dreta en la boca, apoyat lo colze dret en la ma esquerra y fixos los sèus hermosos ulls en lo cel. Quí sab si en aquell moment lo cap y’l cor de la tendre nina sufrian una transformació? si un y altre, encara que momentanea y tranzitoriament, obravan ja com si fossen los de una dona?

Y no hi ha dubte: los dos tristos recorts que feren pensar mes á la nina en sa soledat, posaren en tal estat á Blanqueta, y així ho doná á conéixer, quant, lluny de plorar y de desesperarse com á desconsolada criatura, segons havia fet los dias anteriors, suspirá sols plena de dolor, sentint al mateix temps humidejats los seus ulls. Llavors se comensava á convéncer Blanqueta, que sa soledat era real y sens esperansa, llavors veya alsarse verdaderament devant sos ulls la fantasma de la desgracia, baix qual poder havia de permanéixer sempre. Ab aquestas paraulas espressá bè lo que pensava y lo que sentia:

–Sola! tota soleta! esclamava, clavant los ulls al cel; sens ningú que m’acompanye, ni que’m done menjar, ni que’m alegre…! Tot, tot sembla que fuig de mi! Com que sempre hagués de estar sola! Sí, sí, tot me fuig, pare, mare, lo gosset, la perdiu… y fins la papallona!

Lo que podria haver succehit després de aquell instant de concentració y de tristesa, no pót adivinarse: podia la nina haverse adonat de que estava sola en lo pis y fugir horrorisada, podia, al contrari, entrada ja en aquell, trobar un consol al descobrir que encara se conservava allí alguna fruyta seca, que podria haverli servit de aliment en sa fam, peró no doná lloch de fixarse en una cosa ni en altre un nou objecte de distracció que en aquell moment acabava de absorvir tota la atenció de Blanqueta. En lo camí que conduhia al poble, próxim á aquest, y per conseguent á la casa de la nina, que era la primera, se sentí en aquell moment una veu de home, robusta y agradable, que sembla com que predicás.

–Sortiu! deya la veu, sortiu, desgraciats habitants del poble de Menargues, fills que haveu quedat sens pares, pares que haveu quedat sens fills. Sortiu los que no teniu menjar, companyia ni consol, que tot ho trobaréu mentres hi haja fe en Dèu y esperit de caritat. En Dèu trobaréu lo consol y la companyia, en la caritat del próxim trobaréu lo menjar. Lo qui no tinga, espere, lo qui tinga, done del sèu als que no tenen. Així quedaréu tots contents, los qui donen, de fer obras de caritat, los qui reben, de trobar alivio en sas penas. Qui no tinga un pa, que’n done mitj, qui no’n tè mitj que’n done un tros, qui ni un tros tinga, que vinga á mi y jo li donaré lo que puga. Caritat! caritat! caritat, desgraciats habitants del poble de Menargues! peró desgraciats nó, pus per felissos podeu tenirvos quant entre vosaltres no ha penetrat may lo fetor de la heretgia, que ni hi ha entre vosaltres ni sombra de judaisme, ni coneixement de islamisme, ni’s crian entre vosaltres, com en altres pobles, corrompent sas costums, hebreus, ni moros. Únich es vostre temple, com única es vostra religió: sia, donchs, un també vostre esperit de caritat, y un será lo consol que Dèu vos envie pera tots!

La veu que així parlava era la de fra Vicens Ferrer, del oracle del sigle, del heralt y pregoner de Dèu, com en aquell temps li deyan. Venia’l frare, á peu, rodejat de una multitut de pobres y criaturas, y prop de ell portava una petita adzembla ó cavalleria ab una sarria, dins de la qual s’hi veyan uns quants pans petits de Urgell, dels que’n diuhen panellons.

Lo frare, qual hermosa y modesta figura arribava á tenir fama per tot lo mòn, caminava ab pausa, portant arreplegada sota son bras esquerre la blanca capa de dominich, y’l bras dret alsat, apuntant á menut al cel ab lo dit: de esta manera aná introduhintse en lo carrer principal de la població, parantse devant las portas y finestras, per las quals anavan sortint caps que feya dias no havian sortit al carrer, y aguaytavan caras, que eran la verdadera imatge del dolor ó de la miseria. Tothom s’esforsava pera véurer á fra Vicens, y tal era l’influxo de sas paraulas, que á ellas se rendia verdaderament lo cor cristiá, de manera que aquella mateixa gent abatuda y sens esperansa no podian menos de donar poca ó molta part del escassíssim aliment ab que podian contar pera víurer. Pochs eran los trossos de pa y’ls diners que alguns baixaren á depositar en las mans del predicador, pus la major part li indicavan desde las mateixas finestras de las casas que no contavan ab res, y en est cas, arrimantse lo frare á la adzembla, prenia ab sa blanca y delicada ma alguns dels panellons, y’ls distribuhia entre’ls que li manifestavan no tenir res de qué menjar. Aquest acte cristiá, mirat aisladament com alivio material de la fam, com á consol no esperat en terra de tanta necessitat, atreya ab preferencia entorn del frare un gran número de inocents afamats: las criaturetas del poble, órfanas ó nó, rodejaren en gran munió al home que donava pa, que apagava la fam, y agafantse en son hábit y abrassantse en sas camas, ab las manetas alsadas y las bocas obertas, cridavan alternativament: –A mi, fra Vicens, á mi, fra Vicens, á mi, á mi… que tinch gana, que no he menjat res…! Pa, pa, donaume pa! Féume caritat, fra Vicens!

Distreta per eixa novetat inesperada, desde’l terrat de sa casa, la afligida Blanqueta, no bè distingí al frare y á la multitut que passava per prop de allí, emprengué á tota pressa una altre correguda, sens recordarse de res que en bè ó en mal haguera pogut impressionarla en lo pis de sa casa, quant s’hagués adonat de que estava sola, y sortint precipitadament al carrer, se dirigí cap ahont tots los infantons del poble s’arreplegavan en aquell instant, cap á la ma de Fra Vicens, que tots besavan, esforsantse cada un pera poder ésser primer.

Enternit y conmogut lo predicador al véurer tanta infelicitat, comensá á repartir bossins de pa, y al observarho Blanqueta, lluny de fer com feyan los demés, sentint una pugna en son interior entre’l desitj de satisfer sa gana y la vergonya de fer una cosa á que no estava acostumada, á saber, de fer lo pobre y de demanar caritat, se detingué, com avergonyida, á tres passos devant del frare, si bè devorant ab la vista los trossos de pa que veya entrar en las bocas de tots los altres infants.

Cridáli la atenció á fra Vicens véurer aquella nina tan hermosa, y que no feya lo que las altres criaturas, y dubtant sobre lo que sa actitut podia significar, preguntá senzillament als demés infants: –Y aquella nineta, perqué no ve? Que no es pobre?

–Sí, sí, nó, nó; respongueren alternativament las criaturas.

Lo frare quedá per un moment com arrobat, mirant al cel, com ab desitj de adivinar lo significat de las respostas contradictorias dels infants.

–Tu que dius que es pobre, preguntá á un dels que havian dit sí, ¿perqué ho dius?

Y ab veu baixa, com guardantse de contar una cosa que havia sentit contar tal volta en secret, digué l’infantó al oido del frare: –Ho dich, perque li han mort á son pare y á sa mare…

–Ah! esclamá llavors lo frare; Misericordia divina, cubriu ab vostre manto aquest altre orfe que os oferesch!

Y fent senyal á Blanqueta que s’acostás, donáli un panelló de Urgell, després de haver donat sa benedicció á la criatura y de haver posat sa ma sobre de son cap.

Besant llavors Blanqueta, mes per imitació inocent que per respecte, la ma del frare, prengué lo panelló, y fora de sí de alegria, y com si estás dubtosa de poder pérdrer aquell tros de pa, de que tans dias ha no havia menjat, anásen corrents al derrera de la porta de sa casa, pera menjarsel sola: allí lo devorá ab deliri, y de manera que ni una sola molla ne deixava cáurer en terra.

Entretant fra Vicens aná seguint carrer amunt, y ja n’havia passat mes de mitj, quant Blanqueta torná á sortir, presentantse de nou devant, y com indicant vergonyosament que de bona gana pendria un altre tros de pa.

–Vina, vina, que t’havia perdut de vista, li digué lo frare, observantla de nou; ¿t’en donas vergonya? Tè, tè un altre tros y menja.

Y vehent que’l rebia, y que tornava á amagarse en una entrada pera menjarsel, digué pera sí:

–Hermosa es ta vergonya, ángel de Dèu, mes ta vergonya m’indica que es mes gran ta desgracia, perque no devias estar acostumada á la pobresa!

Y avantsant fra Vicens, arribá al altre cap del carrer, ahont aglomerada tota la gent del poble, enternits tots de véurer la bondat y generositat del predicador, y quedant verdaderament influits de esperit de caritat, feya cada qual l’últim esfors pera acreditar que no eran sòrts á las pregarias de qui suplicava en nom de Dèu. Tothom portava mostra de lo que tenia y ho entregava al frare; qui no tenia pa donava llegum, qui no tenia llegum donava qualsevol fruyt sech ó un tros de roba, y al mateix temps, lo frare ho distribuhia entre’ls infelissos que’l seguian ó entre las criaturas y pobres del poble, pera que ho portás cada un á sa casa.

Acabat tal repartiment, lo frare benehí al poble, desde’l camp vehí, y seguint predicant per lo camí avall, deixá enderrera á una multitut de personas que quedaren orant y pregant á Dèu per la salut y bon viatge de aquell sant que’ls havia enviat.

Entre aquesta gent havia quedat Blanqueta, mes retirantse aquella á poch, se vegé la pobre nina sola, en l’estrem oposat de sa casa y de son carrer, y mirant ab sentiment com se allunyaba pel camí lo bon frare que li havia dat de menjar. Si hagués sigut mes prop, vehentse sola, encara pót ser s’hauria arriscat per tercera volta á demanar un altre tros de pa. Son dubte era cruel: de una part tenia por de allunyarse massa del poble, de altre, li era tan agradable lo recort de aquells dos trossos de pa ab que havia acariciat sa fam! Eran tan bons aquells dos panellons! Era tan grat lo sabor que encara’n sentia en son paladar!

–Qué faré? deya entre sí; així com així, no tinch aquí ningú, ni res que menjar… Y tal volta aquest bon frare no tornará mes! Qué faré, qué faré?

La veu del frare se torná á sentir clara de nou en aquell moment, per haverse girat com en última despedida de cara al poble: –Temeu á Dèu, temeu á Dèu! Feu caritat, y’l que no puga ferne, vinga á mi y jo n’hi faré á ell, en nom de Dèu!

Bastaren aquestas paraulas pera resóldrer lo dubte de la nina.

Blanqueta acabava de pegar resolta una embestida camí avall, pera véurer si de nou lo frare li donava un altre tros de pa.

A poch, ni la polsaguera de la comitiva de fra Vicens se veya tan sols en lo camí: y Blanqueta, després de alcansar lo que volia, tenint por de tornar sola á son poble, pus era ja á la cayguda de la tarde, havia preferit, sens dubte, seguir á qui donava pa, ans que tornar ahont tants dias ha que no’n menjava.

Per aquell camí havia de fer cap fra Vicens y sa comitiva á la ciutat de Balaguer, y de allí, segons las ordres del Rey, anar mes ó menos directament á Barcelona.

XII. Lo monastir de Valldonzella y la espasa de Sant Martí.

En lo sigle XV, y fins en temps molt posterior, la verdadera ciutat de Barcelona no passava del lloch que s’en diu ara Rambla. Lo que hi havia al altre part no portava altre nom que lo de arrabal, pus tal era un número de casas escampadas en diferents estrems, y mes ó menos arrimadas á varios convents que allí s’havian construit en temps anteriors, segons era la importancia de cada un de aquestos. Entre ells existian lo monastir bizantí que encara s’diu per tal rahó San Pau del Camp, lo convent del Carme, lo del Nazaret, anomenat ara Valldonzella, lo dels Ángels y altres convents de monjas. De casas particulars pochs recorts s’en conservan, á no ser una que te ara grans balcons en la plassa que porta’l nom del últim convent anomenat, y la coneguda per áCa’n Mata Moros, propt de la casa de la Caritat, de qual nom y edifici conservan encara sos habitants una estranya tradició, tan estranya com l’objecte á que dita casa fou destinada fins poch temps ha, á saber, pera servir de reclusió als noys mal crehents, peresosos ó que tenian algun altre vici perillós.

La muralla que tancava llavors la ciutat per aquella part, passava seguint la mateixa direcció de la Rambla, tenint diferents portals, que’s denominavan de San Sever, Porta Ferrissa, portal de Santa Eularia y portalet de Trenta Claus, essent l’últim lo portal de Fra-menors, que era per lo que solian entrar los reys quant, al venir per primera vegada á jurar com á Comtes, se dirigian desde un dels monastirs vehins per sota la muralla, ab tota la comitiva de concellers y demés que representavan la ciutat y’l Principat. Lo lector recordará que, fa pochs anys, desaparesqué l’últim recort de aquella fortificació, unas torres que existian á dreta y esquerra del punt ahont desembocan lo carrer de Santa Ana y lo de la Canuda.

En un camp vehí, prop de dita muralla, entre ponent y tramontana, s’alsava lo gran monastir que llavors s’anomenava Valldonzella, qual edifici se arruiná, passant, per tal causa, las monjas que lo habitavan al que ara porta aquell nom, y que podrá visitar lo lector dirigintse per lo carrer dels Tallers.

Havia fundat l’antich monastir de Valldonzella un bon clergue de la catedral, que’s deya Arnau de Aleman, en lo camp de sa propietat, (segons se llegia en son sepulcre,) comensantse la construcció en l’any mil doscents sexanta tres, lo dia de las Onze mil Verges; y passaren á ocuparlo las monjas Bernardas ó del Cistell que vivian en altre monastir de Vallvidrera, fundat, en temps de Jaume lo Conquistador, per lo gran bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, que havia anat ab dit rey á la conquesta de Mallorca, y qual sepulcre se guarda encara en l’altar de San Miquel de la Catedral.

La circunstancia del orígen que tenia aquest monastir, la de sa bona construcció y la de ser sas monjas damas nobles, (com que alguns anys després hi visqué tancada la última reyna de Aragó, dona Margarida de Prádes,) y finalment la bona localitat que ocupava, inmediat á las murallas, havia fet que la Ciutat ó’ls reys elegissen lo monastir de Valldonzella com á punt de descans ó morada interina, quant los últims venian á Barcelona á jurar sas llibertats, de manera que ans de entrar á fer lo Rey son jurament com á Comte, si anticipava sa vinguda, havia de quedarse precisament en Valldonzella, fins á la hora convinguda de la entrada. Y ab tal motiu, era tal la consideració dels monarcas ab las santas senyoras de aquell lloch, que no cessavan de freqüentarlo moltas vegadas y de favorirlo, de manera que fins podia considerarse com una especie de Reyal siti.

En tals casos y especialment en lo de entrada, afanyávanse las monjas en adornar la habitació destinada al Rey, transformantla en un cel, á forsa de cortinas, flors, sants, quadros y capellas, y de manera estava ja disposat, pera l’objecte referit, que una vegada arreglada la celda prioral, que era la destinada als reys, y que tenia dos portas, una comunicant ab lo pati y altre ab lo convent, obrian la primera y tancavan la última, quedant així independents y libres de comunicació las monjas, sens que per aixó deixás de haverhi continuament servidors de la casa á la porta dels reys, pera servirlos y proporcionarlos qualsevol cosa que se’ls oferís.

A la primera carta que havia rebut de son pare lo infant don Alfons, naturalment havia sentit una satisfacció inmensa, y no veya la hora de poder abrassar al que per fi havia assegurat pera sempre la corona de Aragó en son cap y en lo de son successor. Ab la presa de Balaguer, lo infant don Alfons, aquell infant que sent petit havia donat ja proba de gran intelligencia aconsellant á son pare en una batalla, veya obert ja lo camp, ahont poder aplicar las dots pera regnar que’l cel li havia concedit: sa ambició no era ja dubtosa, y’l successor del rey Fernando se titularia rey algun dia.

Dominat per tal goig é impaciencia, encara que son pare no li fixava lo dia de sa vinguda, tan prompte com llegí la carta en que li participava’l triunfo, doná ordres pera trasladarse á Valldonzella, pera allí poder abrassar ans que ningú á son pare, y rébrer tal volta, de esta manera, avisos ó advertencias familiarment, cosa que no li seria tan fácil si’l rebia ab tota sa cort en lo palau de Barcelona.

Així que, trasladat ja, desde la matinada seguent en que havia rebut la carta, á la celda prioral del célebre monastir, no feya mes que mirar continuament cap á la part de ponent, pera véurer si distingia la comitiva, y enviar criats y mes criats á la Creu-cuberta, (que cuberta era llavors per un templet ó pinácul de pedra,) pera véurer també si de allí distingian mes lluny algun concurs, ó pera dir als correus que arribassen lo premi que l’infant los daria si’ls veya arribar corrents.

Mitja tarde seria, quant, don Alfons, cansat de passejarse per la celda, de fer cálculs y de gosarse en mil ilusions de sa imaginació, vehent que’l sol anava ja á la posta, y tement que no tindria aquell dia lo goig desitjat, se posá de brassos á la finestra, resolt á no móurerse de allí, fins que la nit lo desenganyás de sa esperansa. Quant mes anava faltant la claror del dia, mes confusas s’anavan vehent las figuras dels que venian, y ja estava l’infant casi per faltar á sa resolució retirantse á dins, quant son cor se alegrá de prompte, si bè de prompte se desvanesqué tambe sa alegria, al menos en part, pus havent descobert una gran polsaguera, vegé que ni la alsava la comitiva reyal, ni era tan poca que la pogués alsar un correu á peu, que era com solian ser. La causa de aquell núvol dubtós era una grossa mula, de las que’n diuhen de pas, ananthi á cavall un home que, per sa vestidura, no podia distingirse bè si era senyor ó del poble, pus duya una túnica fosca y ample que’l cubria fins als genolls, cenyida ab una corretja, y al cap una gorra plana de color vermell pujat. Portava l’home en la ma dreta un bastó ab que dava de ferm al animal, pera ferlo córrer, com en efecte corria á tota brida, ó com se deya llavors á esperó batut, y com si no li bastassen los cops del que anava á cavall, un altre home que li anava prop, fent servey de mosso, donava també de valent ab sa vara contra las ancas del fatigat quadrúpedo, y’l seguia continuament corrent com ell.

No deixá de sorpréndrer al infant véurer aquell atropellament no acostumat, de manera que la mula anava ab las orellas y’l cap drets, casi á punt de desbocarse, y sols pogué créurer si alló indicaria la necessitat de arribar á algun punt en hora determinada, ó tal volta per no pérdrer la ocasió de véurer á algú que podia anarsen de la ciutat ó del mòn.

Peró en sech se vegé al impacient infant girar alegre la cara del balcó, pera fer saber á algú de dins una cosa interessant, y alsar en seguida las mans en l’ayre com en demostració de alegria, y fent senyas al mateix temps al que venia. Tots aquells estrems significavan que l’infant don Alfons acabava de descubrir y regonéixer en l’home que venia al sèu familiar amich y célebre juglar de son pare, mossen Antoni Tallander, conegut per mossen Borra.

Previngut ja’l que venia per los criats que trobá arrimats á las perxas de la Creu-cuberta, de que esperava l’infant en lo balcó del monastir, correspongué á las senyas que don Alfons li feya, tirant en l’ayre la gorra y saludantlo ab la ma dreta, y tant precipitá llavors lo pas, que en un instant se trobá ja sota del balcó.

–Ecce homo, Ecce homo! cridava mossen Borra, tot acostantse y senyalant ab son bastó al infant.

–Vingan novas y prou de llatí, contesta l’infant, que encara no ha vingut la hora de apéndrerlo. Dígasme qué hi ha de nou.

–No sabeu lo llatí, infant, vos que tant tractau en llibres, mes no vull que arribeu á quaranta anys sens que l’aprengau.

–Deixauvos de rahons, insistí l’infant, y diheu qué hi há.

–¿Qué hi há? digué tot baixant de la mula mossen Borra, y mirant ab cara alegre y de fit á fit al infant; ¿qué hi há? Esperau un instant.

Y dirigintse llavors al mosso, anyadí:

–Biel, dónam las auforjas, y vesten tu á Barcelona, mentres jo’m quedo ab lo senyor duch.

Y posantse las auforjas á la espatlla, se’n pujá de correguda per la escala del monastir, en la qual sortí ja á rébrerlo lo senyor infant, allargantli los brassos, com si entre ells havia de estrényer á un parent ó igual.

–Salve, li cridá mossen Borra, salve, jove Ciro! Senyor serás del imperi, no t’espantes, pus Arbaces, ajudat ab los soldats de Belesis, han fet ja cremar dins de son palau al foll Sardanapal.

–Ja ho sè, contestá don Alfons, entenent la alegoria del juglar pera significar la presó de Jaume de Urgell, y apretantlo ab efusió entre sos brassos.

–Sí, sí, vensut queda’l tirá, y senyor serás ja de Media y de Caldea.

–Cregas, (replicá don Alfons, tot entrant á sa habitació y sens deixar de la ma al juglar,) cregas que aquest triunfo es pera mí mes satisfactori, quant cada dia me trobo mes content de estar en aquesta ciutat, cada dia me alegro mes de ser catalá.

–Qué dius? digué mossen Borra, girant lo cap com admirat de las paraulas que havia pronunciat l’infant, y brillantli los ulls del goig que son cor sentia. Cada dia ets mes catalá? Qué dius, jove Ciro? Tas paraulas me han fet fugir la sospita que abrigava mon esperit, quant se fixava en la gloria futura. Sí, jove Ciro, sias persa, no olvides lo amor de eixa Mandane que ja estimas com á mare, no vullas la cort corrompuda de Ecbatan, y reunirás totas las virtuts de Logis y de Sigeo. Benehidas sian tas paraulas, y fes que per ellas ton mestre Hystaspes torne á apretarte entre sos brassos.

Y abrassantse de nou lo juglar y l’infant, manifestantse lo mútuo carinyo que entre ells hi havia, y rihent com orats, permanesqueren units per un moment, fins que, impacient don Alfons pera ohir contar algunas novas que desitjava saber, fent séurer á son company, posárense tots dos arrimats á una taula en que hi havia preparadas algunas begudas, y aquest li referí ab breus y graciosas paraulas, si bè mesclades sempre de bonas llissons, tot lo que havian passat en lo siti, lo ditxós somni que havia tingut, la resolució del Comte en afaytarse, la entrada en Balaguer del rey don Fernando, y finalment alguns dels plans que aquest tenia y pera la realisació dels quals pensava venir quant ans á Barcelona.

–Ja ho veuréu, (deya’l juglar, tot obrint las auforjas y ensenyant al infant las cartas tancadas que contenian,) ja ho veuréu per la carta que us dirigeix vostre pare, y ja ho deduhiréu per los sobrescrits de las demés que aquí porto.

Y escampant las cartas per demunt de la taula, aná llegint l’infant, tornant aquellas de una á una á las auforjas, y creixentli cada volta mes la impaciencia, fins á descubrir la que anás dirigida á sa persona.

–Y quantas cartas! Vejam, vejam.

–Es que hi hagut molt que escríurer, perque hi ha molt que tractar y molt que arreglar. Deixauvos de estar tan temps sense saberse de cert pera qui havia de ser la poma.

–Vejam, vejam: “Als molt reverent, egregi, honorables y savis senyors los diputats del General de Catalunya.”

–Aquí está’l pot de la confitura, digué mossen Borra, fent entrar en la auforja aquell plech mes gros que tots; peró com no us toca á vos, vinga al sach.

–“Als concellers y sabi concell de Cent, de nostra amada ciutat de Barcelona.”

–Bona ma teniu, infant, pus haveu comensat per los dos mes grossos.

–“A Guillerm de Moncada, donzell, pera entregar á don A. de L.” ¿Y qué significarán estas lletras?

–¿No us en recordau que’l Moncada es nebot de don Anton de Luna?

–Es veritat. ¿Y qué?

–Deixauho córrer. Pót ser per medi de aquest rebadá tornará al remat la ovella perduda.

–“A mossen Ramon Arnau…”

–Vinga al sach l’amich del Comte de Foix, que tan bo es lo procurador com l’amo.

–“Als honorables consols de mar de la ciutat de Barcelona.”

–¿A aquestos també escriu? preguntá ab molta curiositat lo juglar; de segur que vostre pare no tè tantas ganas de pau com jo’m pensava. Quant busca als jutges del aygua, senyal que necessita’l mar pera posar bè sa terra. Aixó put á Sicilia ó á Sardenya.

–“Al vescomte de Narbona…”

–Just! Aquí ho veheu; á aquest que es lo que alborota’l marro en Sardenya, li déu escríurer de bonas en bonas, y per si fa’l ganso, déu prevenir ab temps á aquells pera que li donen parer sobre la armada. De segur que alguna cosa de aixó hi déu haver també en lo plech dels concellers.

–“A fra Antoni Fuster…”

–En Vich lo coneixen, de quant hi aná á apaciguar los bandos. Al sach.

–“Al ilustríssim y reverendíssim senyor En Pere Çagarriga, arcabisbe de Tarragona.”

–Que de bona gana voldria coronar á vostre pare, á vos y á vostre fill, perque així seria senyal que Dèu li donaria molts anys de vida.

–“Al ilustríssim y reverendíssim senyor En Francesch Climent, bisbe de Barcelona.”

–Passa: al sach.

–“Al ilustríssim y reverendíssim senyor don Alonso…”

–Sí, sí: lo bisbe de Lleó: al sach, al sach. Tot aixó es cosa del senyor de las abellas, ó millor, cosa del gall.

–Ah! sí, contestá tot rihent l’infant, al sentir l’últim renom, que coneixia mes que’l primer. Ja pót ser, pus sembla que al bon papa Benet li giran la espatlla per la part del Nort.

–La bestia de las dents de ferro temps ha que’l mira de mal ull, y si l’ajuda la flor major dels egipcis, tinch por que la ciutat del pecat quedará sens amo.

Y aquí déu advertirse al lector, que no sòn de estranyar tals denominacions, pus en aquell temps se descobrí que, volent procurar la llibertad del Comte de Urgell, alguns afectes á sa familia, pera donar instruccions á un que ho devia portar á cap, y que després la trahí, inventaren convencionalment alguns noms pera designar als principals personatges, entre’ls quals eran coneguts los seguents: lo senyor de las abellas, pera designar al papa; lo gall, que era Benet de Luna; la bestia de las dents de ferro, que era l’emperador; lo senyor de la arna dolsa, que era lo rey de Inglaterra; la flor major dels egipcis, lo rey de Fransa; l’amarch y l’adormit, lo Comte de Urgell; la ciutat del pecat, Avinyó; y així de altres cosas y personas.

Tot rihent l’infant de aquellas denominacions, seguí dihent:

–Es á dir, que li vá mal al papa Benet? Ja he sentit contar alguna cosa de Castilla, peró en Aragó me sembla que seria difícil… ¿Y qué diria fra Vicens?

Mossen Borra, sense contestar, se posá á mitj cantar aquesta cansó:

“Ay, que he perdut l’esma! pórtam fins al mas: quant sia á la escala no pujarás pas.”

Lo infant continuá llegint.

–“A micer…”

–Advocat es: deixauvos de plets y vinga al sach.

–“Al senyer…” Déu voler dir senyor?

–Nó, senyer, senyer, que déu ser diputat local.

–Es veritat: diputat local de Perpinyá.

–De fora havia de ésser, perque aquí no tenen feyna.

–“A mossen Joan Desplá…” Digna persona y molt amich meu.

–Bons amichs sabeu buscarvos, infant, y ja no estranyo ara que us aneu tornant tan catalá.

–“A mossen Joan Fivaller.” ¿Qué direm de aquest altre?

–Ah! esclamá mossen Borra; ja’m figuro de que’ls escriu lo Rey, y que es cosa que us toca á vos.

–¿A mi?

–Sí ¿no recordau que vostre pare, temps enrera, tractava de buscarvos mestres y guias, com feu lo rey En Pere ab lo primer duch de Gerona?

–Es veritat, y us dich que si bon mestre podia jo tenir havia de ser Fivaller, pus qui tan bè sab ensenyar á sa familia y á sos amichs, no seria mal mestre de prínceps. Peró…

–Me sembla, infant, que no estau per estudis; digué’l juglar rihent de véurer lo mal gesto que acabava de fer don Alfons.

–Estudis pera ser home, sí: estudis pera ser rey, nó. Cap y cor y bras tinch, y si la estrella de mon pare no s’apaga, res mes necessito que ocasions.

Pronunciá aquestas paraulas l’infant ab un entussiasme que verdaderament pareixia com rebentat de un cor ahont hi vivia estret. Sos ulls eran encara mes espressius que sas paraulas, y contemplantlo fit á fit mossen Borra, semblava en aquell moment com que’l juglar se gosás ab la espressió de la cara de son amo.

–Bè, jove Ciro, bè! digué mossen Borra, agafantli ab entussiasme la ma; teva será tota la Persia y subjugarás la Media y penetrarás en lo bosch de Isatis. Ja puch dir desde ara á ton pare que’l mestre de son fill l’ha trobat en sa propia casa y en sa mateixa sanch.

Don Alfons s’havia quedat en aquell instant detingut y com admirat, al llegir un sobrescrit de una carta que tenia á la ma, y del que sols apartava la vista pera mirar alternativament á una altre carta que tenia prop.

–Qué mirau, senyor? li preguntá’l juglar, vehentlo tan detingut.

–Qué vóls que mire! Aquí tens la proba de que t’has aquivocat, crehent que mon pare volia buscarme guias y mestres. Mira á qui vá aquesta carta que déu parlar del mateix que aquesta altre.

Lo juglar llegí:

–“A la molt alta y excel·lent senyora dona Maria, infanta de Castilla.” –“A mon car germá, l’alt y poderós senyor don Enrich, rey de Castilla.” Ah, ah, ah, ah! Per aixó creheu, infant, que m’equivoco? ¿No sabeu que’ls reys se poden casar mamant? En Aragó teniu l’exemple, pus quant se casá l’últim Comte de Barcelona ab la reyna Petronilla de Aragó, los circunstans tingueren que aguantar en brassos á la novia, pera que pogués arribar ab sa maneta á la ma del novi, y encara que era Comtesa de Barcelona, molts anys passaren en que’l Comte li feu mes servey de didot que de marit.

–Es que…

Y l’infant, sens acabar, soltá, com llansantlas, aquellas dos cartas damunt de la taula, y’s girá malhumorat, passantse la ma pel front, y donant un vol per la cambra.

–Vos fa por casarvos, senyor? Ab bona fe que no teniu pas fama de ser enemich de las donas.

–M’agradan las donas… peró també m’agradan las batallas y la gloria. Que’m deixe mon pare exercitar en las batallas, y després podrá casarme, que prou jove es encara, si tè por de quedar sense successió. Poch podrá arriscarse un héroe en busca de gloria, si tè sempre á la memoria la imatge dels fills.

–Home, home! Se coneix, infant, que encara no haveu fullejat del tot la historia. Casat era lo rey En Pere, lo dels francesos, y vivint encara son pare, lo rey En Jaume, lo conquistador, se llansá contra las forsas mahometanas que enviava lo de Granada, y las desbaratá y las feu fugir vergonyosament del regne de Murcia. Quant lo cor es gran, quant l’héroe es héroe…

–Tens rahó, sí; peró tu ja coneixes que no hi tanta necessitat de casarme, y valdria mes que ans de ser rey tingués ja la fama de digne. Ah! me sembla que tot camina á estar en pau, tothom está cansat de guerra, y no veig un camí… Bè podria tocarnos á nosaltres, juglar, la conquista de Granada, de aquesta cova de cans, que es la vergonya de las nacions espanyolas, y llavors…

L’infant feu un sacudiment enérjich ab lo bras, semblant com si en aquell moment se transportás de entussiasme.

Atxecás al véurerlo així lo juglar, y posantli la ma en la espatlla dreta, feu com si contemplás ab goig y admiració la figura de aquell impacient jove afamat de gloria.

–Qué miras? preguntá don Alfons.

–Quí sab lo que miro. Miro, miro…

Y anava á parlar mossen Borra, quant l’infant esclamá, sens escoltar al amich:

–Ah! digué; allí, allí la veig, la tan desitjada carta. Sí, sí: “A mon car fill, lo mol alt y egregi senyor En Alfons, duch de Gerona, primogénit dels regnes de la Corona de Aragó y Lloctinent general del Principat de Catalunya.” Vejam, vejam lo que diu.

Á pesar de tot aixó, mossen Borra no apartá la vista de la figura que contemplava, y cada volta y á cada moviment, la mirava ab major interés y ab mes vivesa.

L’infant llegia la carta y anava baixant la veu á cada ralla, de manera que casi ni la arribá á acabar de llegir.

–“Mon car fill y estimat primogénit. Grans sòn las satisfaccions que us esperan, pus dech passar quant ans á coronarme com á rey de Aragó á la ciutat de Saragossa, y allí penso saludarvos no ja com á duch, sinó com á príncep de Gerona; y desitjós de que disfruteu en avant ditxosament de la pau que tan convé, havem pensat portar á cap lo vostre matrimoni ab la virtuosa infanta dona Maria, filla de nostre germá, lo rey Enrich de Castilla, mentres que pera consolidar aqueixa mateixa pau tan necessaria, marxará á Sardenya, á castigar als revoltosos, vostre germá, l’infant don Joan. Pera tractar de tot aixó, donchs, y de molts altres negocis que interessan á la pau dels regnes y fins de la Cristiandat, passaré demá á eixa ma estimada ciutat de Barcelona, peró advertintvos que ma entrada será sens pompa, com incógnit, pus déu ser breu ma permanencia. Quant logre consolidar los plans que intento, llavors ja tornaré á disfrutar ab vostra companyia dels fruyts de la pau. Dat en nostra ciutat de Balaguer, á set de novembre del any de la nativitat del Senyor mil quatrecents tretze. Lo Rey Fernando.”

Tirá la carta ab disgust sobre de la taula, y torná com ans l’infant á donar un vol per la cambra, passantse també ab impaciencia la ma pel front. Mossen Borra’l seguia ab la vista, y casi reya de goig.

–La pau, la pau, deya l’infant, sempre la pau. Ja veheu si m’he equivocat ab lo del casament… y per anyadidura, (esclamá donant un cop de peu en terra,) mon germá vá á Sardenya! De bona gana lo deixaria ser primogénit, ab tal que’m deixás á mi anar en son lloch!

–Qué diheu? Voldriau anar á Sardenya?

–A Sardenya ó á Italia ó á la Assia que fos. Tinch fam de batallas, juglar, y tinch fam de gloria, y ab qualsevol que fos…

–Es á dir, (torná’l juglar, aumentant encara en sa contemplació y en son goig, y fins seguint los passos al infant,) es á dir, que voldriau guerras, peró fora de casa?…

–Y donchs? Podeu pensar que jo vulla guerras com las que ara s’han acabat? Que quede aquí mon pare pera tenir en pau sa terra, y jo entretant aniré á defensar ó á combátrer á algú.

–Bè, bè, jove Ciro, mil voltas bè! Jo t’asseguro que no passaré de esta nit sens que’t conte la rondalla del gat roig, que déus saber de memoria.

–Y que no es cert? Quant hi ha cismas y papas dubtosos, gran servey será defensar al llegítim… ¿Qué pensas tu de Benet de Luna? Tè dret ó no?

–Jove Ciro, en aquest punt sò Anaximandro, que ni nego, ni afirmo res, peró sí dubto de tot.

–Bè donchs: qui diu Benet, diu qualsevol altre; guerra, guerra es lo que jo vull fora de casa, un pretest pera donarme á conéixer, un camí pera trobar la gloria, una rahó, en fi, pera que la dinastia de mon pare no fassa trobar á faltar la que l’ha precehit. Juglar, fins ara m’han donat á enténdrer que la espasa havia de ser mon mestre, y pus mestre es la espasa, ganas tinch de donar á conéixer que sò deixeble aprofitat. Vull batallas, juglar, vull conquistas, vull gloria, vull…

–Sí, sí, príncep ditxós, digué mossen Borra, besant la ma á son senyor, y exaltantse quant mes lo contemplava; jo’t miro, y no sè lo que en tu veig, jo’t contemplo aquí com amich, y’m sembla que veig brillar entorn de ta persona un resplandor de gloria que m’enagena…

–Qué es aixó? digué lo infant, admirat del modo com li parlava’l juglar, y tot destapant una ampolla de la taula. A qué ve ta admiració y las ilusions que’t fas y ponderas? Beu, beu, que val mes remullar nostra esperansa, ja que es lo únich que en lo mòn nos halaga.

–Me preguntas qué es aixó? qué es lo que miro? qué es lo que veig? En tu veig, infant, –sí! sí! anyadia entremitj ab entussiasme y clavantli los ulls,– en tu veig al rey jove de mos somnis, en tu veig la futura gloria de Aragó, en tu veig la esperansa de ma patria, la esperansa, sí!… y pus de la esperansa m’parlas y vóls que bega, bebem, sí, sí, bebem á la realisació de nostra esperansa, trinquem, rey jove, trinquem, jove Ciro, y ja que’l cor s’escalfa y s’enxampla, escalfemlo y enxamplemlo mes.

–Bebem, bebem, contestá don Alfons, destapant altres ampollas, y participant en cert modo del escalfament y de la alegria del juglar. Claret, malvasia, grech, garnatxa, moscatell: vejas de quins vóls.

–De qualsevol ó de tots, mon senyor, que sent vins de la patria, bons sòn tots pera remullar la esperansa, y sòn tots pera mí la ambrosia dels Dèus.

Y fent trincar los gots, units cordialment en íntima y familiar confiansa aquells dos amichs, que no pareixian en aquell moment senyor y juglar, begueren alegres, y probaren indistinctament de alguns dels vins que allí tenian. L’infant feya sols la ceremonia de tastar, temerós del excés, si bè invitava continuament al juglar á tornarhi; mes aquest, entre que era fort de cap, sense ser viciós, y que tenia la boca seca de la pols del camí, no rebutjá en son entussiasme lo segon ni’l tercer got que l’infant li oferí, així que, se notá prest haver en efecte pujat de grau son escalfament, ademés del que ans ja naturalment sentia. Ab lo got en la ma, després de haver probat lo primer glop de la malvasia, que fou la tercera beguda, esclamá mossen Borra:

–Benehit, benehit sias, néctar de ma terra, que tens la virtut de escalfar la sanch de mos compatricis, pera cométrer grans empresas, pera transformarlos en héroes. Tu ets la causa eficiens de la gloria de la patria, y pus sòn los senyors los que mes te estiman y mes te besan, págals son carinyo ab entusiasme y fes que ab lo calor teu vajan á desfogarse ahont mes gloria’ls espere.

–Bechne, donchs, digué l’infant, sols per la causa que suposas.

–Sí, bebeune, y pus sòu ó haveu de ser senyor dels senyors, bebeune doble cantitat per aquesta rahó, y per no haverhi tal confortant allí ahont haveu de recullir la gloria.

–Ahont será aixó, juglar? Qué vols dir?…

–Deixauho córrer per ara, senyor, y viviu ab la dolsa esperansa, que ja vindrá’l dia. Basta dirvos per ara, que mon desitj no se contenta ja ab los vins de la patria, y que sols somnio en los que podréu béurer de fora de ella.

–Y quins son eixos vins? preguntá ab interés l’infant.

Alsant lo bras en l’ayre mossen Borra, com enarbolant lo got, prenent una actitut que ara diriam académica, apretant ab la ma esquerra la de son senyor, y fixant la vista al sostre, com pera anar recordant noms olvidats, respongué de esta manera:

–Quins son eixos vins me preguntas? Jo te’ls diré. Ditxós será’l dia en que podrá remullar nostre paladar la Tirotónica, lo Montanasi, lo Bonaci, lo Resas, lo Marnano, lo Noseja, lo Masitea, lo Monjacentobono, lo Falso amico amábili, lo moscato de Clayrana, lo vi de Eli y de Fiano, lo de Santo Nocheto, lo del Fanello y de Terracina, y sobre tots y mes especialment, no per mes bo sinó per mes útil, lo vi especial de Calabria, y ab ell…

–Bè, juglar, bè! cridá l’infant, que descubria la intenció y’l significat de las paraulas de son amich.

Y obertas tenia las mans pera fer un repicament, que fins las monjas haurian sentit tal volta desde sas celdas, quant se detingué de prompte, admirat de véurer la transformació que en sech acabava de sofrir mossen Borra.

En efecte, quant lo juglar estava en lo mes fort de son entussiasme, ab lo got en l’ayre, citant mes y mes noms de vins, y en lo que pót ser hauria continuat mes temps; en lo moment que acabava de nombrar lo de Calabria, deixá en sech lo beyre sobre de la taula que tenia á un costat, y sens girar per aixó la cara, y obrint sos ulls de foch, feu com un somrís de admiració y de goig, que revelava la ilusió nova y complerta que embargava son esperit.

–Ay ay? digué admirat l’infant. Qué us passa, mossen Borra? Qué has vist, juglar?

–Qué hé vist? respongué ab un crit desaforat lo juglar, juntant las mans, com en actitut de orar, devant de sa cara, y fentlas baixar així juntas fins al pit, mentres obria al mateix temps la boca, com pera indicar sa sorpresa. Sí, sí, continuá; no es ilusió. Nostra esperansa será complida, infant, pus mos ulls acaban de véurer lo que jo may podia pensar.

–Peró, qué veus? insistí l’infant, alsant una de las cortinas de la alcova, dins de la qual tenia la vista clavada lo juglar, y á la que s’acostá precipitadament.

–Qué he vist? continuá aquest; veig, mon senyor, veig lo sol de Gedeó, veig la vara de Moisés, veig la columna de foch dels Egipcis, veig la escala de Jacob, veig la estrella dels magos, veig lo Far de Messina, veig… No sè que veig, de tant com veig.

–Una espasa! esclamá l’infant. Y en una celda de monjas?

–Una espasa, sí, peró no en una celda de monjas, sinó en la cambra de un rey que morí. Ja póts desde ara, infant, olvidar totas las espasas que tingas de Castilla y las que guardas en lo palau reyal; olvida la Tisona, la Triveta, la Clareta, la Taula de Cistall, y fins la de Vilardell, que res val sa constelació, comparada ab la virtut de aquest magnánim ferro, per qui fòra res la Durena de Roldá: aquesta, infant don Alfons, es la gloriosa espasa de San Martí.

–Y qué?

Don Alfons estava dominat per una viva emoció, y mostrant al mateix temps un encantament, com un noy que, sentint ponderar la importancia y valor de un present que se li vá á fer, no sab encara la causa que’l mou, ni descobreix prou ab la vista totas las bellesas de lo que se li pondera.

–Desperta ferro! cridá mossen Borra entussiasmat, enfilantse damunt de un tamboret, despenjant la espasa, besantla y abrassantla, desenveynantla en seguida, y esgrimint sa brillant fulla per devant dels ulls de don Alfons. Mírala, bè, infant! Aquest es lo sol mirall en que tu, regenerador de Aragó, te déus mirar. Mira son fi tall y sa aguda punta, que res ha perdut, desde que ab aquell partí un soldat romá sa capa pera donarne mitja als pobres. Ella torna la honra á una emperatriu de Alemanya, quant la empunyava lo gran Berenguer de Barcelona; ella tallá las murallas de Lleyda, en temps de un altre Berenguer; las barbas de Zeyt-Abuceyt en Mallorca, per ma del rey En Jaume; ella segá las flors del jardí que servia de llit á Zayen en Valencia; ella trencá’ls lligams ab que estavan apresonadas las águilas de Sicilia en temps de Pere’l Gran, y esquinsá, moguda per la ma del mateix rey, la oriflama francesa que flamejava en Panissars; ella desquartisá lo poder dels pisans en Sardenya, quant allí aná un altre Alfons á fer respectar la bandera de Catalunya; ella, en fi, ha estovat no pocas vegadas las espatllas dels Foix y dels Armarnyachs, que s’han atrevit á calcigar vostra terra; y’ls destells, los raigs de foch que han sortit de sa punta, han servit pera inflamar los cors dels súbdits de Aragó, que han emprés hassanyas en tots los estrems del mòn, dominant la Natolia, plantant sa bandera en lo cim del mont Tauro. Mira bè aquesta espasa, infant, que devant de sa punta la Europa, la Assia y la África se han sentit estrémeixer: empúnyala, y portantla en la ma, algun dia veurás realisada ta esperansa!

–Jo’t prometo, juglar, que la guardaré, y que será la joya de mes preu pera mi, contestá l’infant besant la crehuera, y empunyant la espasa. Mes, ay!…

–Qué suspirau, senyor? preguntá’l juglar com enfadat. Així es com reb aquesta joya lo regenerador de Aragó? Qué significa vostre sospir?

–Significa, que la realisació de la esperansa es lluny, y que en va es lo calor y l’entussiasme que sento, si he de pérdrer la paciencia esperant.

–Y qué hi fa l’esperar? Així vostres plans serán mes meditats, vostras ilusions mes vivas… Esperau, infant, esperau, y quant arribe la hora…

–Oh! interrumpí l’infant, reanimat per las rahons del juglar, y blandint la espasa; quant arribe la hora, llavors veurá’l mòn la justicia de Dèu en haver cridat ma dinastia para regir esta heróyca terra.

Y abrassats s’havian de nou en son entussiasme l’infant y’l juglar, quant se sentí lo primer senyal del trompeter dels portals, que indicava ser ja la hora de tancarlos.

Ab aixó, desitjós don Alfons de tornar á la ciutat, ja que son pare no venia aquell dia, enveyná la espasa, aguantantla després ab lo bras esquerre, se cobrí ab sa capa, y obrí la porta pera dir al patge que la guardava, que avisás á las senyoras monjas, y que’s retirás ab los demés servidors á la ciutat.

Mossen Borra se posá també al bras la auforja de las cartas, tot dihent:

–Aquí porto jo lo que ha de arreglar al mòn ara; y vos portau ací lo que l’arreglará després.

–Anem, donchs, juglar, digue l’infant, perque es ja hora tarda y no’ns quedaria temps si res se ha de prevenir pera demá.

Y sortint los dos amichs, se dirigiren al parlador de las monjas, que estavan colocadas totas derrera de las retxas, saludaren tots dos ab gran cortesia á aquellas senyoras, y l’infant, avansant fins ahont hi havia la priora, entregáli una limosna, demanantli que pregassen á Dèu per ell.

A pesar de la modestia que l’Ordre de Sant Bernat imposa á sas fillas, se vegé en aquell moment una cosa no acostumada. Las monjas, que eran totas senyoras, fillas de casas de cavallers, tenian devant al primogénit de son rey, y sobre tot, observavan que en mans de aquell galan cavaller estava la espasa depositada en la celda de sa priora. Ab tal motiu, las monjas, ó gran part de ellas, alsaren involuntariament los ulls. Peró, quins ulls!…

Mossen Borra quedá com embadalit, y saludava ab molt afecte, girant lo cap fins que perdé de vista á las santas y hermosas donzellas, y no’s vegé sol en la escala ab son company, quant li digué:

–Qué tal, infant? Qué vos han semblat aquestos ángels de Dèu?

–Hermosas.

–Donchs contentauvos en contemplarlas, perque la espasa de San Martí, per molt que talle, no tè prou forsa pera tallar los ferros de las retxas dels convents.

Y á propósit de la espasa. No bè arribá l’infant al peu de la escala, quant un prudent sagristá, advertit sens dubte per la priora, s’acostá á don Alfons, y li digué tot timorat:

–Perdone vostra Altesa. Observe vostra Altesa que la espasa que s’en porta la deixá aquí depositada lo difunt rey don Martí, y que es de propietat de sa viuda, la reyna dona Margarida.

–Sí?

–Sí, sí. Perdone vostra Altesa.

L’infant se mirá de fit á fit al sagristá, com admirat de aquella advertencia, mes després de crehuar sa mirada ab la de mossen Borra, y entenentse mutuament los dos, li digué:

–Esta bè, sagristá, ton cuydado y ta advertencia; peró sapias y digas á ma tia, la reyna Margarida, quant reclame aquesta espasa, que lo primogénit de Aragó se la ha emportada, pera tornarla algun dia molt mes gloriosa encara de lo molt que ja ara ho es.

Y dirigintse los dos amichs cap al palau reyal, emprengueren, pera arribarhi mes breu, lo seguent camí, tan prest com se separaren del monastir de Valldonzella: lo caminal que atravessava lo torrent conegut ab lo nom de Testament dels Ases, la continuació de aquest torrent pel peu de la muralla, deixant á la esquerra y derrera del monastir de Santa Ana lo jardí ó viridarium del senyor Rey, y entrant per la porta Ferrisa, sens arribar á las carnicerias de la Rambla, ahont venian carn de boch en lo lloch que’s diu ara Bocaria, per lo carrer del mateix nom de aquell portal, per la plassa de la Figuera Cocorella, ahont hi havia llavors la gran casa de Dusay, per sota la volta de la Plassa Nova y per devant de la Seu, junt á la qual, en lo carrer inmediat, s’alsava lo gran palau, dit major, dels senyors reys de Aragó y Comtes de Barcelona.