Segona part. La nina dona. (continued 3)

XXVIII. Lo gran pas del farsant llemosí.

Molt rimbombori havia mogut en los barris del portal del Ángel la arribada del célebre farsant que venia del Llemosí. Se parlava per tot de sas habilitats, del objecte de sa vinguda, suposant que era per celebrar la tornada del senyor Rey de Perpinyá, ahont havia estat aquell durant la entrevista, sens dubte pera tráurer los diners dels que acompanyavan als reys y Emperador; peró principalment lo que de ell se deya, (al menos així’n dava fe lo taverner de prop del portal, com á president de reunions mes concorregudas,) era que’l farsant havia de haver corregut molt mòn y de haver agradat molt, pus ensenyava y tenia diners que aquí no passavan, molts diferents uns de altres, com eran escuts nous de Tolosa ó Montpeller, escuts de Tornay, franchs de peu y de cavall, blanquillas moriscas, florins de Foix (apart dels molts timbres de Perpinyá, que aquests ja’ls prenia’l taverner,) anyadint fins alguns en corroboració de aixó, si la primera visita que havia rebut al arribar, havia sigut de uns trespassers ó cambiadors juheus que eran molt entesos en conéixer y estimar la moneda.

Fins lo mateix falconer, mogut de la novetat é interés que movia aquell estranger á qui creyan tan sabut, havia arribat á fer rotllo ab sos vehins, prescindint, pót ser per primera volta, de parlar ab indirectas y xanxas al catxassut especier; y entrant en la conversa Guillemet, que s’havia topat, com involuntariament, ab aquells comentadors de barri, uns y altres s’havian anat escalfant en desitj y curiositat; y mogut sols per la idea de poder proporcionar una alegria ó distracció á la afillada, lo mateix Joan acabá per armarlos á tots, fins instant sobre manera á Guillemet que’ls acompanyás, á lo que contestá’l jove aparentant dubte y pretestant feyna, sols pera poder dissimular mes als ulls de son semi-sogre lo motiu de aquella passada, que ell deya casual, per barris tan apartats del lloch de sas obligacions.

Peró accedint, á la fi,’l jove, quedaren en que aquest acompanyaria á las noyas, y que al derrera estarian los pares que’s trobavan allí reunits.

Aquesta resolució tan grata pera Guillemet, encara que mal portada á oidos de la amiga del donzell, pus sols se digueren las noyas ellas ab ellas, y de finestra á finestra, que anirian á la funció, peró sense dir com, fou lo motiu de esperansa que la geperuda indiscreta doná al mal home, constant perseguidor de Blanqueta.

Tot lo dia, donchs, s’havia sentit inmens soroll en lo magatzem de las bigas, que era al costat de la casa del especier, removentse fustas y taulons, y observantse grans cops de martell (que per cert arrancaren algunas malediccions al especier quant s’en aná á fer la mitjdiada,) y continuament se veya á dos xicots, fills del farsant, y ab los quals constituhia ell lo tot de la companyia artística ambulant, entrar y sortir, en busca de claus, de fils, de ayguacuyt y altres demés andróminas necessarias pera la gran funció, sent cosa de ríurer véurer com en algunas de las casas ahont anavan á comprar pel vehinat s’en reyan de la manera de parlar estrany que tenian, y que si bè se endevinava per semblarse al catalá, peró nó era’l mateix.

Per fi arribá la hora, y’l devant de la porta del magatzem de las bigas s’aná omplint de tota manera de gent, vehins y no vehins, que acudian á donar son óbol pera contemplar las maravellas de aquell ingeni universal, (que universal se podria créurer, com los de nostres moderns comediants, en lo mer fet de saber tráurer diners de totas parts del mòn,) y pera donar son vot sobre’l mérit de aquell espectacle que, com altres naixents de sa especie, venian á ser una de las primeras plomas renascudas del fenix cremat ab la ruina de Grecia y de Roma.

Consistia l’improvisat Colisseo del carrer del Portal en un lloch espayós de aquells que, en casos de necessitat, poden servir á tots los usos, de manera que’l magatzem de las bigas així podia transformarse en un hospital, si la peste ho exigís, com en sala de ball en qualsevol festa, y fins en senat de prohoms y gents de confraria en temps de eleccions: per fi, tenia la principal calitat que poden tenir los llochs de sa classe, á saber, ser grans y res mes, pus la humitat, que no n’hi faltava, y la falta de llum y ventilació solen ser consideradas sempre com circunstancias secundarias en los sempre apurats casos que s’indican. Estava dividit tan útil lloch per unas amplas arcadas en número de cinch, partint, nó de las parets laterals, sinó obrintse en altres transversals, de manera que, desde cada arch al recó de cada una de aquestas, se perdia un tros, inútil en una funció de espectacle, pus malament podria descubrir lo que se executava al fondo de la última arcada l’espectador á qui tocás estar sentat un poch endins del espay que quedava á dreta y esquerra, especialment dels últims archs, y en la part oposada al escenari, capella ó alcova (que de tot tenia) ahont s’havia de representar lo gran pas. No obstant, per lo que podia ser, y prescindint de las dificultats y disputas á que podia donar lloch la ocupació de aquells espays, de ahont l’espectador que hagués pagat no podia véurer la funció, y mogut sols per lo desitj de proporcionar alegria y comoditat als que acudissen, havia tingut lo farsant la previsió de no pérdrer ni un pam de lloch del magatzem en cap de sos recons laterals, sinó solament en l’estret passadís que havia deixat al mitj, pera que pogués introduhirse la gent, y sobre tot las donas no tinguessen necessitat de alsar las camas, com hauria succehit á colocarse’ls banchs de cap á cap.

Eran aquests formats de la mateixa manera que s’havia format lo lloch principal de la funció. Las bigas y taulons, de que’l magatzem era depósit, s’anaren repartint á dreta y esquerra, clavadas de la millor manera que se sabia, ab tal que fessen ofici de banchs, y desde la última arcada fins al fondo, que era lo que ara’n dirian escenari, una gran pila de bigas presentava com si fos un trespol mes elevat, á fi de que’l pas que s’havia de executar allí demunt pogués ésser vist descubertament per tothom.

La porta de entrada estava la meytat ajustada, tapant la vista interior una cortina vella de flámoras, que era sostinguda per una corda clavada per los estrems á dreta y esquerra, y sobrantne alguns pams desde la útil antigalla á las parets. En la mateixa porta hi havia un taulell vell, que algun vehí havia deixat ó llogat, y posat de manera, en lo interior de la part tancada, que desde’l bossí de porta oberta no quedava mes que’l pas precís de una persona, á fi de que ningú pogués passar sense pagar. Derrera del taulell hi havia una vella, que tenia cara de home y mitj calva, dona capás de ferse á trompadas ab lo primer que abusás de sa posició y de la debilitat que s’atribueix al sexo femení, sobre tot en un lloch tan crítich; y tenia en la ma dreta un tros de fusta ó barra, que apuntava ella en lo taulell, apoyant l’altre estrem en la porta de devant, á fi de evitar que ningú se introduhís de frau, y tal embrás no l’alsava aquell Ca cerver, fins que’l detingut per la fusta afluixava’l diner, que la dona arreplegava ab la ma esquerra, fent de manera que caygués á la part de dins en un calaix, tenint cuydado de mirar la moneda un noy que estava á son costat y que, mes tart, havia de passar á ser uns dels protagonistas de la festa. Així anavan passant los assistens al gran pas, com si fossen moltons de primera entrada que han de pagar lo carnalatge.

Lo lloch preferit de la funció tenia, á poca diferencia, la mateixa decoració y arquitectura que’l gorniment de la porta: dos cortinas tiradas, de roba de llana descolorida, tapavan la arcada de ample á ample, quals cortinas, per medi de uns fils de palomar, ingeniosament colocats, se corrian á dreta y esquerra, descubrint l’interior, que constava de altres dos cortinas ó draps blanchs, figurant las parets laterals del prosceni, y aquestas y la paret del mitj ó fondo gornidas de estrellas de papers de diferents colors, pera donar á enténdrer que simbolisava alló lo cel, que sempre’s véu de totas las parts del mòn.

Tota la il·luminació del magatzem consistia en una candela de seu que tenia la cobradora de la porta, y qual llum, per la cortina-obstacle, no arribava allí ahont hi havia los que ja havian pagat, y en quatre gresols posats demunt de la fila de bigas que servia de taulas, y ben apartats, ab previsió, de las cortinas divisibles, pera que no fos cas que’s transformás lo cel en infern.

Ans que anás cahent peix al bartrol, es á dir, ans que entrassen los pagans del barri á la funció, tingué bon compte’l donzell de introduhirse. Si hagués concorregut sa persona oficial, ab son tabar y ensenyant sos caragolats cabells, de segur que hauria sigut un bon auguri pera la empresa esplotadora del bon gust que regnava en lo barri del Portal del Ángel, y al véurerlo la guardadora de la porta hauria donat un tint mes femení á sa fisonomia mascle, per la alegria que tal concurrent podia infundir y fer esperar en son cor y en sa butxaca; peró com lo guiavan malas intencions, y no acabava de tenir tota la confiansa necessaria en las seguritats de la geperuda tentadora, procurá mitj disfrassarse, de manera que no pugués ésser conegut, evitant així que’s digués, si no pintava la cosa, que’l cavaller del gos havia acudit á un lloch tan impropi de sa alcurnia. En lloch del tabar, donchs, se cubrí aquell dia ab una capa fosca, y enfonzá son cap dins de un capell de cuyro y pel, de manera que son cabell y sas orellas quedaren tapats, y ab la ajuda del embós y de un mocador que sostenia devant de la boca, se mudá sa fisonomia, ó, quant menos, quedá confosa als ulls dels altres que s’havian de fixar principalment en lo enlluhernador objecte que allí’ls atreya. Si la ocasió s’hagués presentat favorable, poch li hauria costat al seductor descubrir son estudiat cap y fer gala de la llustrosa vestidura que tapava ab sa capa.

Una vegada entrat lo donzell, se quedá al aguayt derrera la cortina, observant qui entrava, y poch hagué de esperarse, pus luego las frescas riallas del especier y’ls crits entussiastas del falconer li indicaren que passava’l vol ahont anava la paloma que ell perseguia. En afecte, pegá una mirada’l donzell y descubrí tres alegres noyas que passavan per devant del taulell de la porta: la segona de aquellas era Blanqueta, y al observarla tan hermosa y tan plena de senzillés y gracia, y al ohir sa tan agradable veu, encegat momentaneament, casi arribá á donar un pas avansant, peró tingué que recular y amagarse, malehint sa sort, quant vegé que junt ab las noyas anavan los pares, y ab ells lo jove escribá y rival sèu, Guillemet. Cosa nova fou pera’l donzell aquesta confiansa é intimitat que observava entre’l amant ocult de Blanqueta y’l falconer, y mes quant ohí de aquest las seguents paraulas:

–Cuydado, noyas, cuydado, pus segons sembla, lo senyor farsant déu venir de terra de cegos, que tan poch cas fa del llum. Guillemet, cuyda tu de las noyas, fes de rebadá per aquesta gola de llop, que ja anam al derrera’ls pastors.

Doná aquí un cop de peu en terra’l donzell, y entre dents, de rabia, malehí á la geperuda que tan inutilment l’havia tentat; peró no haventhi altre remey, aná seguint ab la vista als entrants, y observant que s’aturavan en un banch que venia á la part interior de una arcada, passá depressa per un estrem, y’s colocá en un de aquells espays inútils, ans descrits, peró inmediat, encara que al derrera, de la arcada devant de la qual s’acabavan de sentar Blanqueta y sas amigas; de manera, que l’esparver podia observar bè desde aquell recó á la paloma, sens que aquesta ni’ls que la acompanyavan s’en adonassen de ell. Feya Guillemet, ab tot dissimulo, lo obsequiós, senyalant lo lloch que devian ocupar las noyas, y cridant, com qui may res, al falconer, pera donarli á enténdrer que s’allunyava massa, pus, ab sa entussiasmada conversa sobre lo que seria’l pas, havia seguit introduhintse fins á prop dels gresols; peró contestáli aquest que ell ho volia véurer de mes prop, encara que tingués de estar dret, y així, que’s quedás de guardiá de las noyas, pus ell ja donaria una llambregada de tant en tant.

Ni pintat li podia venir millor á Guillemet l’entussiasme de En Joan de la Murtra, pus per ell quedava en una llibertat que no podia esperar: passá, donchs, á la part de dins del banch, y se sentá á la dreta de sa estimada, que era la última de las tres per la part dreta, y entrant en aquell instant molta altre gent, quedaren omplerts los banchs inmediats del derrera, y’l donzell impedit de poderse móurer de son lloch. Lo Joan y l’especier, entretant, havian pogut arreplegar uns caps de bigas de un estrem, inmediat al escenari, y de allí, comentant lo que encara havian de véurer, allargavan de tant en tant un crit de advertencia, acompanyat de un moviment de bras, á las noyas, que estarian distants de ells com cosa de tres passos.

Prest s’aná omplint tot aquell ámbit, de manera que fins hi havia gent dreta en lo passadís y á la vora de la porta, per qual abundancia tingué la bona idea la cobradora de fer cáurer la cortina que ans hi havia prop de aquella, y de tancar ab clau per la part de dins. Y lo millor de tota aquella pescada era que cap dels concurrents havia entrat sens deixar son tantum á la porta, á escepció de un sol, l’especier, ab qui usá de certa galanteria l’Árgos femení de la porta, pus així que’l vegé, alsá’l bastó ab que detenia als entrants, y digué molt amablement:

–A noblesa, noblesa y mitja: nó, no paga la entrada qui tan generosament ha deixat la cortina. Tota ma vida’m recordaré de vos… Passau, passau, senyor especier.

A lo que contestá’l favorit ab una rialla de complascencia, que glosá ab una altre rialla burlesca’l falconer, dihent á son amich y vehí:

–Si jaus ho dich sempre, que us van tallar en bona lluna… Ara sí que dich que sempre plou sobre mullat.

Ple, donchs, lo magatzem de gom á gom, se tardá pochs minuts á comensar la funció, y anavan ja creixent los crits, la gresca, alguns ays ú oys que surtian de tant en tant, á efecte de esquinsarse alguna falda ó de trapitjarse algun ull de poll, y altres parauletas y sorolls mes ó menos espressius, (ab qual descripció, sens dubte, podria ferse un bon quadro de Caillot,) quant imposá un general silenci lo pizzicato de una viola, tocat al derrera de la divisible cortina. Fixá tothom la vista y allargá lo coll al sentir aquell ex abrupto de sinfonia, mes vehent que no continuava, y que tot alló era ó estratégia del farsant pera imposar silenci, ó, á lo mes, trempament de cordas, torná’l públich á cridar y á usar de son dret; y llavors aquell esperat Messias de las farsas doná realment una bona fregada de arch á sa viola, tocant un ayre espontáneo, ab que totas las orellas se posaren tessas, los ulls se inflamaren de alegria y las llenguas se quedaren mudas, per conéixer ja tothom que’l comensament de la funció estava, en efecte, leri leri.

Se corregueren llavors los ingeniosos fils de palomar que dividian las cortinas, y als ulls del públich aparegué lo cel de llansols y paper retallat, abans descrit, penjant al mitj del espay, ahont s’havia de funcionar, una gran bola de paper ó tela, sostinguda per una corda que, desde la part interior de las cortinas laterals, se escursava ó allargava segons convenia, y en dita bola, que figurava’l mòn, hi havia dibuixat, ab mangre y tinta, certs continents, y fins algunas figuras, que simbolisavan, com se feya en aquell temps, cada una de las tres parts en que’s dividia’l mòn, per exemple, los tres reys magos en la part de la Ásia, un tigre ó lleó en la de la África, y un frare ó cavaller en la de Europa.

Així que’l mòn baixá á plom fins al mitj del escenari, aparegué de un dels costats, empunyant la viola ab la ma esquerra y l’arch ab la dreta, lo misteriós farsant, que verdaderament misteriós y fantástich se presentava ab la roba que vestia, y ab lo tot de sa figura. Era sa cara vermellenca, curt de front y de llavis prims, qual fisonomia pót regonéixer lo lector recordant als esmolets que vènen del mitjdia de Fransa; portava una túnica curta, vermella, y en ella cosidas certas figuras de altre roba fosca, com eran caras humanas en actitut de inflar, alas de aucells, panells de campanar, manxas, molins de vent, per fi, tot quant podia simbolisar lo vent ó sa bufada, y á tal objecte, pera semblarho mes, portava sa cabellera enterament desgrenyada y tessos los cabells, que pareixia un dimoni desencadenat. Lo resto de son vestit consistia unicament ab unas calsas negras ab solas, tan mal sorgidas, que en alguns punts arribavan los forats á semblar estrellas que ell á postas s’hi hagués brodat.

La cortesia que féu al sortir y sa primera fregada de viola foren cosas que mogueren ja la simpatia de tot lo públich, peró aquest quedá encara molt mes embadalit, quant li sentí rómprer los llavis, ab son accent y pronúncia llemosina, la seguent cansó, relació ó discurs, que deya:

–Tan sols hi ha sota del sol un que tot sol trobarse sól, un que ab un altre may se confon, que no’s belluga: tal es lo mòn. Tot lo demés que volta y gira, que creix en ell ó que respira, gros ó petit, lleig ó hermós, no es un tot sol, pus sempre es dos. No hi ha cap gran sense petit, no hi ha cap dia sense la nit, no ha senyor sense vassall, no hi ha montanya sense la vall; la virtut fòra bè per demés si may lo vici no’s conegués; lo net tè’l brut, lo gros tè’l prim, la llum la fosca, la lley lo crím. Homens y donas, ríurer y plor, pobres y richs, fret y calor, tot fent parella van donant vol pel mòn, que es l’únich que’s troba sol. Tot volta y gira á impuls del vent, si es que la calma bufar consent, pus es la calma la que’m consola si fatigada está la viola, quals sons alegres mon buf envia al qui fa falta llum y armonia.

Y després de donar altre fregada de arch, enérgica y contundent, pus los anteriors versos los acompanyá ab un to suau y melodiós, continuá de nou:

–Visca la llum, de Dèu proesa; llum es la ditxa, llum la bellesa, llum es la forsa, llum la riquesa, llum es salut. Tot lo que es dos tè en sa meytat de la gran llum la claredat, quant l’altre mitj llum ha alcansat: llavors acut la armonia que’l cel envia á aquell que fia en que sens nit no hi ha may dia.

Donava aquí’l farsant al bordó ó corda grossa de sa viola certs cops aislats, per fer enténdrer que aquesta deya la mateixa paraula que ell pronunciava.

–Pum, pum, pum… Llum, llum, llum…

Y luego fregant á espays y seguidament la corda prima, repetia, ab la mateixa idea, altre paraula que, segons ell, també pronunciava la viola:

–Ninia, ninia, ninia… Armonia, armonia, armonia…

Y seguia cantant:

–La armonia es llum, lo llum es la armonía, quals sons alegres mon buf envia.

Y posantse inflat de galtas, mentres la viola donava sons que ab prou feynas se percibian, esperava un moment de atenció, y llavors, pegant una bufada forta, treya també un so fort del instrument, donant així á enténdrer, que era per sa virtut com la armonia se sentia mes y arribava á tot arreu.

Cessá aquí per un moment lo músich, deixant son habitual llenguatge en vers, pera advertir en prosa, que llavors anavan á mostrarse los justificatius de las veritats que ell havia dit, y pus era del mòn de qui’s tractava y era al mòn á qui ell ensenyava y á qui volia donar gust, comensaria la proba per lo mateix comensament del mòn. Figurá en seguida com que estossegava, y á tal senyal, de derrera de una de las cortinas laterals, sortí aquell mateix xicot que havia estat ab la cobradora á la porta, ab las camas nuas, una especie de jupa de color de carn ajustada al cos y apretada al coll, pera figurar que també era nua aquella part, una faixa ó braga verda, que li tapava la part baixa del ventre, y una certa barba feta de estopa pintada, que s’aguantava ab uns fils en las orellas. Sortí’l personatge ab los brassos crehuats, com volent dir que no tenia res que fer, y semblava que fes esforsos com per aparentar melancolia, y al adonarsen del mòn, alsá la vista al cel per un moment, y després aná mirant per tot arreu, donant voltas entorn de la bola y com que buscás alguna cosa.

Los comentaris del públich, impressionat per aquella nova y estranya figura, valian tant com la funció.

–Ay quin angelet! deya una criatura inocenta.

–Sembla que ha fugit dels peus de San Miquel, cridava una dona llenguda.

–Sols li falta una corda al coll.

–Bona vestidura pera ser estovat á cavall de un ruch.

–Sols faltaria que’s clavás unas quantas fletxas pera semblar un San Sebastiá.

Lo que sembla, (contestá ab cert to dogmátich lo falconer,) es als salvatges que van ab la barra derrera de la professó de Corpus, pera detenir la gent.

–Cert, cert… Tè rahó’l falconer… Just…

La multitut de veus que sortiren aprobant la veritat que acabava de dir lo Joan, acreditavan bè que l’home havia posat lo dit á la llaga, y la manera ab que ell doná á enténdrer la satisfacció que li causava aquella especie de sufragi universal, casi podia dirse académica, parlant en termes moderns.

Després de haver donat lo xicot protagonista una volta entera per tot lo mòn, li preguntá’l músich:

–Quí ets tu?

–Jo sò Adam, sò l’home, l’amo del mòn.

Y allargá la ma demunt de la bola, com dominantla. Lo músich tragué llavors un so suau de son instrument y repetí los primers versos de sa relació:

–Tan sols hi ha sota del sol un que tot sol trobarse sól.

–Jo sò tot sol, respongué l’altre.

–Donchs si sol ets, te falta la armonia.

Y fregant lo músich l’arch per la fusta de la viola, nó per las cordas, tragué un so aspre que sols feya rich, rich, rach.

–Cert es que’m falta una cosa, digué Adam, mes no sè qué.

–Te falta llum:

llum es la ditxa, llum la bellesa, llum companyia, llum la riquesa… rich, rich, rach. Fins que la llum sia no hi ha armonia.

–Donchs, ahont es aquesta llum? cridá l’home salvatge.

–Búscala bè y la trobarás.

Al anar Adam á donar una altre volta pel mòn, sortí de la cortina de la part oposada un altre xicot, vestit, si fa no fa, com lo primer, ab la sola diferencia de portar uns certs bultos en la part del pit, sense barba y ab una llarga cabellera, partida pel mitj, que li cobria las espatllas.

Mentres las dos figuras anaren avansant, lo músich seguia sos passos ab lo sèu pizzicato.

–Pum, pum, pum… llum, llum, llum…

Mes així que’ls dos se vegeren, un crit de ¡Armonia, armonia armonia!… ressoná per tot, la viola tragué sons verdaderament armoniosos, y la parella, agafada, aná seguint lo compás y ballant entorn del mòn, apoyantse, per fi, sobre de ell, y dihent ab orgull:

–Ja som senyors del llum y de la ditxa, ja som senyors del mòn.

–No encara! cridá’l músich:

no hi ha cap dia sense la nit… lo net tè’l brut, lo gros tè’l prim, la llum la fosca, la lley lo crim.

…Lo pecat y l’orgull vos ha perdut: vos falta, donchs, la llum, y ja no sòu senyors del mòn.

Y al dir aixó, pegant rapidament una estirada á la corda que aguantava al mòn, fent pujar la bola amunt, perderen l’equilibri Adam y Eva, y cayguts en terra un y altre, torná á baixar la bola demunt de ells, y quedá’l mòn com victoriós sobre de aquells cossos. Llavors lo músich, tornant á tocar armoniosament, cridá:

–Armonia, armonia, armonia… Lo net tè’l brut, lo gros tè’l prim, la llum la fosca…

Y á las foscas haveu quedat, pus

tan sols hi ha sota del sol un que tot sol trobarse sól, un que ab un altre may se confon, que no’s belluga: tal es lo mòn.

Sortint llavors de quatre grapas Adam y Eva de sota del mòn, que’ls pesava demunt, prengueren sa direcció respectiva cap á derrera de las cortinas, y continuant lo músich ab ayre de triunfo, arrancant bons tons de sa viola, y pegant bufadas, se doná com terminada aquella primera part, ab gran aplauso de tots los concurrents al magatzem de las bigas.

Durant aquestas expansions generals, en que la monstruositat del ingeni absorvia la atenció de tots los concurrents, entre’ls quals era dels mes entussiasmats En Joan de la Murtra, aprofitava la ocasió En Guillemet pera dir á sa estimada nó ja sols gratas amoretas de jove, sinó paraulas fillas del desitj mes pur, esplicantli sos plans y sas esperansas, y pintantli la felicitat que á tots dos esperava, si ella sabia tenir constancia, com que aquella ocasió fou, en veritat, lo camí de familiarisarse mes ab son amant la modesta donzella, y en que son cor vegé ja ab ulls de dona aquella mateixa felicitat futura que En Guillemet li pintava, y mes quant sentia de boca del amant protestas de sinceritat y recta intenció, y veya sa prudencia, y esperimentava sa ferma resolució en no exhigir res de sa estimada, que no fos regular y honest, pera cumplir la promesa que havia fet á la verge de Montserrat, de la qual promesa estava ben enterada Blanqueta, en termes que, pera correspóndrer á son amant, fins havia promés, junt ab ell, que no gosarian las delicias de amor, si ans no anavan á visitar á la mateixa Verge en sa montanya. Ab tot y aixó, procurava ab gran cuydado En Guillemet, tan prompte com mudava la atenció del públich, dissimular de la millor manera que sabia son rendiment, y així era que entremitj, ó al acabar de dir un carinyo á Blanqueta, reya y cridava també com los altres, y picava de mans, moventse algun diálogo, á voltas, de banch á banch, entre ell y’l falconer, que no deixava de encarregarli continuament la vigilancia de las ovellas.

No cal dir que, al véurer aixó, y tan de prop, lo mal intencionat donzell, patia y’s desesperava, essent cada mirada que dava Blanqueta á Guillemet un nou verí que penetrava en sas entranyas. Podria compararse sa situació á la del lleó famolench que está en la gavia, y véu á dos dits de sa boca, y á la part de fora de la retxa, un bocí de carn fresca y agradable, que fins la olora, peró que no la pót tocar; sa gelosia y sa rabia anava creixent, y tants mals pensamentots li rodavan pel cap, que de segur hauria fet, si pogués, lo que fa’l lladre que surt sols pera robar, peró que, trobant resistencia ú obstacle, mata y assessina. Peró no hi havia altre remey que aguantar y cremarse las sanchs, prenent com á únich consol malehir sa sort y á la geperuda que l’havia tentat.

Si en aquell primer intermedi de la gran funció hagués arribat á alsarse la gent, pót ser lo desesperat llop hauria abandonat la ovella y s’hauria escapat de aquell lloch, peró no pogué ser, pus á poch doná ja nova senyal lo músich de que anava á prosseguir la farsa.

En efecte: després de algunas variacions de viola, y de repetir lo músich la coneguda tornada de ¡llum, llum, llum!… ¡armonia, armonia, armonia!… lo mateix Adam que ans havia sortit despullat aparegué de nou, peró vestit ab túnica y xia de juheu, sens descuydarse en aquesta la aspa ó creu de San Andreu, que era un distinctiu grog y vermell que’ls obligavan á dur, als homens sobre’l pit y á las donas sobre’l front. Portava en una ma una bossa plena de diners y á la altre una ampolla buyda; sos ulls se bellugavan de dreta á esquerra com buscant alguna cosa ó indicant por y espant; y si bè abalansava’l cos alguna vegada, caminava pesat y li costava alsar los peus.

–Tot ho tinch y no tinch res! esclamá’l juheu, ensenyant alternativament la bossa y la empolla.

–Tot y res, res y tot, contestá’l farsant.

Armonia, armonia, armonia…

…Aixó proba que tot quant hi ha en lo mòn,

gros ó petit, lleig ó hermós, no es un tot sol, pus sempre es dos.

–Tot ho tinch! replicá’l juheu, posantse alegre y fent sonar las monedas de la bossa.

A aquest so, lo pizzicato de la viola marcá lo

pum, pum, pum… llum, llum, llum…

peró olorant l’hebreu la ampolla, y tornant á posar mala cara, prest se deixá sentir lo esgarrifador

rich, rich, rach!.

En aquell moment sortia per la altre part del mòn la anterior Eva, vestida de pobre, tot esquinsat, ab una bossa buyda en una ma y en la altre una ampolla de vi.

La escena del pobre fou al revés de la del rich juheu: mirá primer ab alegria y alsá en alt la ampolla, y al mirar després sa bossa buyda, se posá trist.

Aquí comensá una enfilada de esclamacions de un y altre, que anavan dihent alternativament, y que acompanyava’l farsant ab diversos tons.

–Tinch diners, peró no tinch medicina pera mon mal.

–Tinch salut y la medicina de tots mos mals, peró no tinch diners.

–Ab diners tot se pót.

–Sense pobres no hi ha richs.

–Ay de mos mals!

–Ay de ma miseria!

–Socorreume en mos mals, sinó’m móro.

–Socorreume en ma miseria, sinó no’m moch.

–Ay, ay, ay!

–Ay, ay, ay!

Topávanse aquí cara á cara lo rich malalt y’l pobre sa; tornávanse á separar com fugint de prompte l’un del altre, mes al crit de

Armonia, armonia, armonia,

lo rich donava part de sos diners al pobre, y’l pobre li entregava lo símbol de sa alegria y tranquilitat, la ampolla del vi; y agafats tots dos, acabavan aquella part com la havian acabat Adam y Eva, ballant y donant toms entorn del mòn, fins que la parella, cansada de tombar, queya rendida baix lo pes de la bola del mòn, que’ls apretava.

Las glosas del públich á aquesta parella no foren menos graciosas que las anteriors.

–Escapat de Tortosa déu ser aquest: si t’arreplega En Jehosuah de Lorca…

–Mal regalo’t fa’l pobre, que no póts béurer ví ni menjar porch.

–Desagrahit es lo farsant, que ha fet sortir aquí al que li ha cambiat las monedas.

Y l’agut falconer, que sempre posava la última ma á totas las bromas, pegant un cop á la espatlla de son vehí, quant lo juheu ensenyava la ampolla buyda, digué:

–Quina llástima, especier, que la medicina sia de burlas! Llavors si que us hauria valgut la amistat del farsant mes que la cortina que li haveu deixat, y que Dèu fassa no us torne pintada de altres medicinas.

Llarch fòra si s’hagués de esplicar la diversitat de quadros com los anteriors y la continuació de bromas que s’anaren repetint; á la veu del farsant, á la bufada del infernal Vent, anaren acudint á donar voltas pel mòn, (espressant sempre la idea principal del pas,) tots los objectes y molts altres mes encara dels que havia anomenat en son discurs lo farsant.

Peró, no pót prescindirse de citarse aquí los dos últims quadros del gran Pas, tant per l’interés que en ells prengué’l públich, com per lo desordre que especialment l’últim produhí.

Eran tals quadros, segons esplicá’l farsant, diferents en cert modo dels anteriors, pus així com en aquests la idea era manifestar que tot es relatiu en lo mòn y repartible, en los últims se pretenia donar á enténdrer que un bè absolut y propi de un tot sol no’l poden tenir dos, y de conseguent, quant dos se’l disputan, l’un ha de ser víctima del mòn, y tal bè era sols lo domini del mòn mateix.

Comensá, donchs, la representació del penúltim quadro, excitant grans riallas, per haver conegut ja’l públich, desde que aparegueren los personatges, la alusió que’s feya á certs fets polítichs de la época, pus representavan aquells no menos que un emperador y un papa, es á dir, Sagimon de Alemania y Benet tretze. L’emperador portava una gran corona de paper daurat, una hopa, forrada de pell de conill, una espasa á la ma dreta, que empunyava ab una especie de mocador ó tovallola, y era tot son intent, allargant la ma esquerra, colocarse’l mòn sobre de ella. Lo papa vestia una gran túnica ó sobrevesta, que mes que tela de vestit, semblava roba dels sachs de Montmaneu, portant al cap una ample tiara (que era ample per lo que després se dirá,) ab tres coronas, y á la ma esquerra unas claus sense dents; y tot son afany era posar la ma sobre del mòn pera dominarlo. Així que, cada volta que l’emperador posava la ma sota del mòn pera sostenirlo, lo papa, apretant, li xafava, y quant aquest la posava al demunt pera dominarlo, l’emperador, sacudint per sota, feya saltar al ayre y danyava la ma del sèu rival.

–Lo mòn es meu! Lo mòn es meu! cridavan un y altre.

–Jo tinch la forsa! deya l’emperador, amenassant al papa ab la espasa.

–Jo tinch l’anatema! responia l’altre. Jo tinch las claus.

–Claus sense dents.

–Ab dents ó sens dents, mentre las tinga, ta espasa no talla.

Durant aquest diálogo, lo farsant no feya altre armonia que’l rich, rich, rach, acompanyantho sols de grans bufadas, que tan prompte servian para fer córrer al emperador com al papa.

Durá la baralla un bon rato, detenint tan prompte la espasa al anatema, com l’anatema á la espasa, y per mes que la espasa semblava avansar, pus lo papa caminava ja enderrera, no cessava aquest de fer dragar al emperador lo número ab que era conegut en lo mòn.

–Tossut ets: la pagarás si may te giras.

–Tretze sòn tretze, responia l’altre; sò Benet tretze: tretze sòn tretze.

Lo papa anava caminant ja ab dubte, girant lo cap á dreta y esquerra, y al observarho’l farsant, comensá á cantar:

–Visca la llum, de Deu proesa: llum es la forsa, llum la riquesa: llum es salut…

Al dir llum es la forsa, lo papa, espantat, girá lo cap de la part oposada al que’l perseguia, y donant llavors un salt endevant l’emperador, alsant la ma al ayre, torná á deixarla cáurer ab forsa damunt de Benet, y li enfonzá la tiara fins á rans del coll.

–Ay, ay, ay! cridá’l papa. Ay que he perdut l’esma! ¡Ay que estich á las foscas!

–Jo sò la llum! cridá llavors ab orgull l’emperador, y colocá sa ma esquerra sota del mòn, com aguantantlo.

Lo triumfo del emperador fou celebrat per una gran fregada de vida, que doná’l músich, cantant al mateix temps:

–Armonia, armonia, armonia…

Lo papa seguia á paupentas, sense saber per ahont sortir, peró sens deixar per aixó de dir sempre:

–Tretze sòn tretze… tretze sòn tretze…

Mes á la fi desaparegué, y tras ell hagué de seguir també l’emperador, per una gran bufada que li doná’l Vent, dihentli:

–Senyor del mòn, no ho serás sempre. Deixa al mòn sol, que sol ha de estar.

Sens mes detenció que la acostumada entre un y altre quadro, comensá llavors l’últim, que fou mes curt que tots, á fi de no donar temps á que’l públich maliciás de la intenció del farsant.

Los dos personatges que representavan, y que aparegueren entorn del mòn, eran una especie de ángel ó geni, portant los cabells la meytat blanchs y la meytat negres, ab una gran atxa encesa á la ma, y una altre figura enterament tapada ab una capa fins als ulls.

Un y altre comensaren á cridar, al sortir:

–Lo mòn es meu! Lo mòn es meu!

Al trobarse cara á cara, se mostraren tots dos orgullosos, sens que per aixó descubrís la cara lo de la capa, y en tal actitut, com dos gossos que grunyen, peró que no’s gosan á mossegar, comensaren á disputarse son dret.

–Jo sò la llum! deya’l de la atxa.

–Jo sò la fosca! contestava l’altre.

–Podrás ferirme, perque ets traydor, peró no’m matarás.

–Te feriré y’t mataré, que massa temps has gobernat.

–Jo sò ans y ara, jo sò ahir y avuy…

–Jo sò ara y després, jo sò demá y sempre…

–Jo sò la llum que es tot, y llum es ma cara y es llum mon vestit.

–Jo sò la fosca, que es lo tot dels meus, y vaig vestit de ferro y de sedas y de or.

–Jo’m dich Licurch, me dich Soló, me dich Cícero, me dich Horaci, Píndaro, Tito-Livi, Boeci, Agustí, Bernat…

–Jo no tinch nom fixo: uns me diuhen Por, altres Egoisme, altres Crueltat, peró, ab nom ó sense, ma forsa creix.

–No guanyarás, que’l mòn es meu.

–Sí guanyaré: rendeixte boig.

Anavan creixent los crits de un y altre, mentres corrian entorn del mòn: lo de la atxa confiat y alegre, y’l de la capa, sens deixar véurer res de son vestit y de sa cara, y de lo que portava á la ma, que era un gros apaga llums com los que s’usan en las iglesias.

Se ha de advertir aquí, pera’l bon afecte que després se esperava, que’l de la capa, al dar las embestidas, havia tingut bon cuydado de apagar ab l’estrem de aquella los quatre gresols del prosceni, cosa que no notava’l públich, quant la claror era molt major desde que havia aparegut la atxa encesa, y al mateix temps, en l’interior de las cortinas, fins havia apagat la vella (práctica y directora en tals exercicis,) l’únich cul de candela que servia en lo tocador y guardaroba de aquells artistas casolans, de manera que la única llum existent en aquell enmagatzemat depósit de carn humana, era tan sols la atxa del personatge que corria, y qual flam sacudia aquest continuament pera que’s mantingués sempre viu y fos major.

–Mon regnat s’acosta! cridava’l de la capa.

–Impossible, que’l mòn m’ajudará! respongué l’altre, volentse apoyar en lo mòn.

–Ara ho veurás, quant ja no hi vejas! respongué’l perseguidor.

Y alsant en alt son bras ab l’apaga-llums, encertá tan al mitj la atxa del que corria, que de un sol cop se quedá tot á las foscas, així’l teatro com lo resto del magatzem.

Situació infernal com aquella no’s pót descríurer. Los dos personatges cridavan desaforadament, l’un dihent –Mòn, ahont ets?– y l’altre –Visca la fosca mentres puga!–; la viola no feya mes que’l desconjuntador rich, rich, rach; lo farsant bufava y saltava sobre de unas bigas, dihent que alló era un terratrémol del mòn, que estava en pena; y en la part del públich uns cridavan, altres jisclavan, las criaturas ploravan, y barrejat tothom pera anar en direcció á la porta, tot eran cops de camas, banchs que queyan, trepitjadas á ulls de polls, y ays y oys, y sobre tot malediccions contra’l farsant y sa generació.

En lo primer instant de tal transformació y apuro sols una persona del públich fou la que s’alegrá del desordre. Lo malehit donzell, que durant tota la farsa no havia deixat de ull á Blanqueta, y que’s cremava y consumia en sa privació, calculant medis pera poder arribar á ella; així que observá la fosca, sentint lo crit general de las donas, que’s posaren tot seguit dretas, com á verdader esparver que ha estat aguaytant la presa per molt temps, y tè amidada y coneguda la distancia que ha de córrer quant arribe’l moment de deixarse cáurer, saltá ab furia del lloch ahont era al espay que deixavan los dos taulons inmediats á la arcada, es á dir, aquell en que seya Blanqueta y’l seguent, y arribat verdaderament al punt ahont hi havia la casta paloma, cometé l’acte mes ignoble que podria cométrer may l’home menos cavaller. Blanqueta, mentres espantada no feya mes que cridar á son pare, y son amant s’esforsava pera que’l Joan y sa afillada se poguessen trobar, se sentí besada en son front, en sa boca y en son pit per una boca ardent y apassionada, y no ho fou mes, perque en aquell instant la veu del falconer soná prop de ella, dihent: –Blanqueta, filla, gracias á Dèu que’t trobo.

La noya, que acabava de sentir de boca de son amant las protestas mes sínceras y la espressió del mes ardent carinyo, sabent que no tenia cap home prop de ella, y amohinada pel desordre que passava, resistí preocupada aquella profanació á sa honestitat, sens temps de poder conéixer si l’home que la besava era altre que son amant; mes reposada, al apretar la ma de son pare, y sentint en efecte á Guillemet prop de ella, se fixá en l’acte que acabava de succehir, y quant mes hi pensá, mes s’aná convencent de que sols podia ser Guillemet l’atrevit que havia posat sos llavis sobre de ella, y no ho pogué dubtar ja, quant, al crit general de ¡Llum, llum! que doná tothom, se obrí la porta del magatzem, y per aquesta aparagué de nou lo mateix personatge del últim quadro ab la atxa novament encesa pera illuminar á la gent, y vegé Blanqueta que no tenia prop de ella mes que’l falconer y En Guillemet.

En tal situació, la desgraciada noya no pogué menos de recordarse que era òrfana en lo mòn, mirá com á únich y verdader l’amor de pare, de que estaba privada, li semblá com impossible que pogués cábrer tanta infamia en lo cor de qui estima y es estimat, y desforada y trista, esclamá:

–Ah! Sols aquest desengany me faltava! Qué he fet jo, Senyor, perque tanta desgracia haja de pesar sobre de mi? Será que estich condempnada á tenir que víurer sempre abandonada en lo mòn?

Lo falconer, agafat de la ma de sa filla, cridava y s’anava obrint pas, y agafadas ab las faldillas de aquesta seguian la Marieta y demés amigas, (pus lo catxassut especier, calculant que no era tan lluny sa casa, y que la sèva noya anava ben acompanyada, preferí no móurerse de assentat, pera no rèbrer cap cop, esperant que tot lo mòn sortís.)

Guillemet anava á la vora de unas y altres, satisfet de la bella ocasió que havia tingut y del bon rato que havia passat ab sa estimada, á la que dirigia ab preferencia la paraula, y temerós de que seguint Blanqueta agafada ab son pare pel carrer no li podria dirigir las últimas preguntas, ni ferli’ls encárrechs que sempre solen tenir de sobras los amants en sas despedidas, acostáseli á la orella, en un moment de distracció del falconer, y li dirigí ab veu baixa y depressa algunas carinyosas espressions. Ni una resposta, ni una mirada alcansá de Blanqueta En Guillemet, que sols pogué atribuir aquella novetat á por de son pare; repetí la pregunta, la torná á repetir, y pasmat quedá, quant, vehent que havia pogut tenir alguna ocasió de respóndrer, no ho feya. Admirat llavors, en lo moment de sortir la porta, y en que s’havia adelantat un pas lo falconer pera respirar quant ans l’ayre del carrer, digué En Guillemet fora de sí á sa amada, que tenia la vista baixa y apartava la cara:

–Peró Blanqueta… Qué tens? qué’t passa? Respon á lo que’t dich…

–Llop ab pell de ovella, contestá la noya: á fe que es ben diferent ton cor de ta boca, ben diferentas sòn tas paraulas de tas obras…!

Y precipitantse també al carrer la noya, torná á alcansar al falconer, y agafada ab son bras, no’l deixá ja mes fins que arribá á sa casa.

Calcule aquí’l lector quina seria la desesperació del amant, quant ni temps tingué de respóndrer, quant se vegé privat de las paraulas y de las miradas de Blanqueta, y quant (y aixó era lo pitjor,) fins, pera disimular, tingué que fingir alegria ab lo falconer, pera que aquest no recelás res de lo que passava.

Al arribar á la porta de la botiga, doná la bona nit Guillemet: entre las veus que li contestaren, la sempre alegre del falconer se sentí sobre totas… mes la dolsa y carinyosa de Blanqueta no la sentí…!

XXIX. La picada del astor. Vent de mars

Com quant se fa una cremada en un tros de bosch, del que quedan esfarehits los aucells que’l freqüentan, així quedaren los dos amants de Blanqueta després de lo que havia occorregut en la funció del gran Pas: la diferencia estava sols en que Guillemet plorava com la tórtola á qui han pres lo jas y la companyia, y’l donzell, que s’havia pogut convéncer bè de sa poca esperansa al contemplar lo carinyo dels dos amants, imprecava y malehia de rabia y desesperació, com corp que cluqueja vehent destruits sos amagatalls y desbaratat son aguayt.

–Per tot arreu veig tapat lo camí! esclamava l’enrabiat donzell, peró juro que de una manera ó altre he de lograr lo que vull. Ja se ha acabat la cortesia y’l mirament: ara entrará la venjansa. Sols un moment que la veja sola bastará pera donarli ma última intimació.

Ben al revés pensava l’honrat Guillemet en son desconsol.

–Qué es lo que’m passa! deya. En tant pochs moments trobar variat son carinyo y fins la dolsura de son geni! No ho entench. No ho sè enténdrer. Prou me fèu conéixer mon mestre la falsedat de lo que’l mòn ne diu nigromancia, bruixeria y mágia, peró… en aquest fet casi m’inclinaria á créurer que lo succehit sols pót ser per art del diable. ¿Tu culparme á mi de fals, Blanqueta meva, si desde que m’has parlat altiva, me sembla que no visch y que fa cent anys que no t’he vist? Oh! Torna, torna, amada meva, hermosa meva, torna, pus sense la vida de tos ulls, mon cor se mor!

Y entristit y desconsolat, sols somniá tota aquella nit En Guillemet á sa amada, y delirós é impacient estigué esperant una hora que pogués aprofitar pera presentarse á Blanqueta, averiguar lo motiu de queixa que de ell tingués, y llansarse á sos peus pera demanarli son amor.

Es á dir, que un y altre rival dirigian son desitj á un mateix punt, ab la sola diferencia de que era en l’un tot puresa lo que en l’altre era sols passió desenfrenada.

Y un y altre dirigiren sos passos á la casa de la hermosa y desconsolada Blanqueta, sent lo primer que hi arribá lo sincero y honrat amant.

Bon pretest trobá aquell dia, al sortir de casa, Guillemet pera introduhirse en la botiga del falconer. Vehent pel carrer á alguns amichs y coneguts que enrahonavan com acalorats y ab cert secret, entre ells á un porter de la Diputació (que sempre sòn los porters y alguasirs los que en confiansa descubreixen los secrets de sos amos,) mogut de curiositat, preguntá qué ocorria, y li digueren mes ó menos ponderadament que amenassava un gran trastorn á la ciutat desde la tornada del Rey, que havia sigut la nit anterior. Deyan en efecte, que, segons veus ja corregudas en Perpinyá, lo Rey, pretestant sa malaltia, volia mudar de ayres y anarsen á Castilla, pera buscar ajuda en aquellas terras forasteras; que, volent desempenyar son patrimoni, anava á exhigir un medi forsós; que seguia fent poch cas dels consellers que eran de la terra, y en cambi no escoltava mes que’ls consells dels áulichs forasters; que pera dissimular sas intencions suposaria una gran empresa, qual era la guerra de Granada, sent així que ell se trobava débil, y que aquesta gloria fòra de poch profit pera Aragó, suposat que aquella conquista tocava per conveni á Castilla; y per fi, que, alentat per la ajuda del Emperador, venia sols ab intenció de tentar los ánimos dels Barcelonesos, oferintlos obstacles petits, pera deduhir així tal volta la facilitat ab que després podrian tolerar los grossos. Contribuhia á ponderar tot aixó l’esperit de partit, pus tots los antichs favorables al Comte de Urgell recordavan als altres lo disbarat y la injusticia que havian comés aclamant un rey que no tenia dret de serho; y mes que tots, ajudavan á propagar y á fer créurer eixas ficcions, que no deixavan de tenir part de veritat, mes que la gent del poble, sempre zelosa de sas llibertats, personas que pocas vegadas havian influit en las conversas del públich, tals eran alts personatges del clero y de la noblesa, los quals no sabian com avenirse y desfogarse, per la sustracció de la obediencia al papa Benet, de qui eran partidaris, y que molts ho havian sigut pera seguir al mateix Rey, que ho fou fins llavors.

No podia venir millor tal novetat á Guillemet, precisament pera parlar ab qui tan contrari era del nou gobern, pera halagar, si així’s pót dir, á qui no tenia cap medi de venjarse dels que li deixaren la esquena senyalada quant lo compromís de Casp.

Ple de impaciencia, donchs, y dubtant com lo rebria sa estimada, se dirigí Guillemet á casa del falconer, y prop de la porta descobrí ja á Blanqueta, que, sola com de costum, se dedicava á son habitual treball. No cal dir si li semblá al desconcertat amant mes hermosa la modesta y asseada noya, ab la privació que ell creya sofrir; una mirada que Blanqueta dirigí involuntariament cap á son amant, omplí de goig lo cor de aquest, que, mostrant la cara alegre y saludantla ab la ma, cregué trobar la correspondencia prompte á aquella espressió inocenta de son carinyo, y véurer desvanescuda la por que’l dominava. Mes, oh desengany cruel! Blanqueta baixá la vista al descobrir al que venia, y ab la cara apartada en contraria direcció, continuá dissimuladament entretenintse ab sos boixets.

Si la noya s’hagués trobat sola, de segur que, podentse enrahonar los dos amants, s’hauria aclarat la causa de son disgust, y Guillemet anava ja á obrir la boca, trobantse á un pas de la porta, quant vegé que En Joan se estava al mitg de la botiga, entretenintse á tallar un tros de pa. Cruel fou aquell contratemps, que ocasioná com un reflux en lo cor del amant, ple y vessant en aquell moment dels sentiments mes purs y vius. Lo pobre enamorat, no content de no alcansar una mirada de esperansa, y tenint que contenirse y refrenarse violentament, fins se veya obligat á fingir, y lo que es pitjor, á fingir alegria ó interés per certas cosas, quant oprimia á son pit la tristesa, y era son únich interés llavors la hermosa per qui ell se creya abandonat. Peró no hi havia altre remey, y subjecte havia de estar Guillemet á la necessitat, si no volia esposarse á pérdrerho tot de un cop. Pobre amant! Poch sabia ell que son fingiment havia de ser prest inútil y que sa temuda esposició se faria mes viva dintre breu temps!

–Oh! Quant m’alegro de trobarvos, digué esforsant son fingiment En Guillemet, al descobrir al falconer.

–Qué tenim de nou? Quin vent te pórta per aquests barris, Guillemet?

Fèu aquesta pregunta’l falconer, reparant ab molta atenció la cara del jove. Aquest, á pesar de son esfors, tal volta preocupat, no pogué deixar de dir:

–Y qué mirau, Joan? Qué notau en mi?

–Qué miro? Es que’m sembla que estas molt groch, y’ls teus ulls m’indican que t’en passa alguna.

–Sí… en efecte… Peró no es á mi sol á qui passa, sinó á molts, y’l mateix á mi que á vos.

Raig de llum fou encara aquella pregunta y admiració del falconer pera En Guillemet, pus trobá per la resposta’l medi de dissimular son sentiment y de introduhirse en la conversa que devia donar al vigilant de sa estimada.

–Molt fortas te las pegas, minyó. Peró, digas, digas… Vejam si jo’m tornaré groch com tu.

–Ah Joan! contestá En Guillemet tot baixant la veu. Ja sabeu que ahir vá arribar lo senyor Rey.

–Poch m’en cuydo, peró ho he sentit á dir… y també que’l Papa ja no es papa, y…

–Y no us han dit res mes?

–No.

–Donchs anau á la porta de mar, y al pla de la Bocaria, y á molts carrers de la ciutat, y sentiréu, en los arreplechs de gent que per allí’s fan, las conversas que’s tenen y lo que’s diu. Me temo molt que la ballarém.

–No estich per brochs, minyó, que encara’m cou la esquena.

–Aquest home (continuá En Guillemet, baixant molt mes la veu,) ple de orgull ara ab la amistat del Emperador, creu que podrá conseguir lo que no conseguí quant las corts de Montblanch, y mogut per los que’l rodejan, es á dir, per aquells de per allá, ja m’enteneu…

–Sí, sí, ja te entench.

–…pensa que es la gran ocasió de esbravarse y de fer son fet, y com lo poble ho ha entés…

–Eb, eb! digué’l falconer, com volent fer callar per prudencia á son amich, y agafantlo per la ma. Entrem, entrem aquí á la rebotiga, y, tot esmorzant, m’ho contarás, perque ja sabs alló de que las parets ouhen y las pedras parlan. Y si’m vóls acompanyar, de bona gana. Vóls formatge? vóls…?

–Moltas gracias, viscau molts anys.

–Entra, entra donchs, que ja Blanqueta tindrá compte de la botiga entretant.

Y dirigintse á la noya, anyadí:

–Si algú demana, noya, pégam un crit, que som aquí.

Se ha de advertir que la rebotiga era una certa pessa llarga que venia entre la botiga y una especie de magatzem ó lloch de desembrás de la part del derrera, que era sota del terrat, en qual lloch hi havia lo major número de gavias y especialment las dels falcons tancats. Tenia la botiga sa porta interior en un estrem, y desde ella seguia un passadís fins al dit lloch de las gavias, de manera que la rebotiga quedava com clavada entre las dos pessas, no podentse véurer res de fora, sinó per un forat que hi havia, com una finestreta, á la paret; mentres que ningú podia passar del devant al derrera, sens que’l vegés lo qui’s trobás en dit lloch intermedi ó rebotiga.

Al passar la dita porta En Guillemet, vehent que perdia de vista á sa estimada, y que res li aprofitava son esfors, pus no tenia mes remey que tornarsen ab lo mateix fingiment de sa arribada, sens lograr ni una paraula ni una mirada tan sols, comensá á preocuparse de manera, que ni sabia esplicarse, ni deya al falconer lo que aquest esperava que li diria, suspenent á lo millor sa relació, repetint lo que ja havia dit, y mostrantse tan perturbat y distret que ni en ell mateix estava.

–Al gra, al gra, digué’l falconer al cap de un rato de estar sentat á la taula ab En Guillemet, y vehent que del preludi de aquest no hi havia res que l’interessás.

–Sí, bè… Lo resultat es… Ja ho podeu compéndrer…

–Es que encara m’arribo á pensar mes de lo que’m póts dir, si es que ho he de deduhir per lo conmogut que estás… Y com jo’t conech y sè com pensas… Peró, á la fi: dígasmho en dos paraulas: ¿qué es lo que se espera de part del Rey, y qué es lo que’s projecta de part del poble?

Anava aquí á respóndrer Guillemet, quant, á la porta del passadís, aparegué de espatllas Blanqueta, fent un moviment, com si reculás sens voler pérdrer de vista la botiga, ó com si no gosás á entrar, y al mateix temps se sentí en la botiga lo soroll de uns peus calsats ab botas. Era’l donzell de Puymoren, que, crehent sola en sa casa á sa hermosa perseguida, s’havia aventurat á penetrar en ella, pera portar á cap sa infame intenció. Los cambis de escena repentins que aquí succehiren en un instant no’s poden esplicar com tingueren lloch, per sa promptitut. La noya, ocupada en son treball y en la desgracia, que ella creya, de sos amors, sorpresa de prompte per son perseguidor, havia fugit de la porta, en busca de son pare, mes recordant la proximitat del altre amant, havia quedat com dubtosa y suspensa entre’l bo y’l dolent, sens acabar de pronunciar lo nom de pare á qui anava á cridar en sa ajuda; lo donzell, que entrava enardit y apassionat, y que havia arribat á pronunciar certas espressions de carinyo, dirigidas á la noya, á la que preguntá també si estava sola, vehent lo desconcert de Blanqueta, y sentint lo crit de ¡pare! que aquesta doná, hagué de mudar en sech son exterior, fingint senzillés y apelant á qualsevol escusa trivial pera sortir del pas; y’l falconer, que estava desitjós de saber lo que Guillemet li anava á contar, enfadantse de que’l vingués á destorbar qualsevol parroquiá per bo que fos, mirá per la finestreta, així que observa la novetat de la botiga, y fent senyal al mateix temps á Guillemet pera que suspengués sa relació, cridá ab cert desenfado á la noya, dihentli:

–Qué hi ha? Que demana algú, noya?

Al sentir aquesta veu lo donzell, á fi de salvar lo compromís en que’s trobava, pronunciá algunas paraulas que sols la noya pogué enténdrer, y que aquesta repetí en seguida, ab veu conmoguda.

–Hi ha un senyor, digué Blanqueta, que demana si tenim astors mudats.

–Sempre han de venir á trencarme las oracions.

Digué aixó pera sí En Joan, ab veu baixa, mes detenint luego ab la ma á Guillemet, que s’anava á alsar de la cadira, anyadí ab veu alta:

–Astors mudats? Sí: dos n’hi ha de haver, y l’un de bona ploma, en las gavias penjadas. Que entre, que entre… Tu mateixa, Blanqueta: acompanyal al derrera.

–Jo, pare? preguntá la noya, aguaytant per la porta, ab un to que era una mescla de naturalitat, de temor y de admiració.

–Sí, sí… que entre, que entre. Ja pót entrar, senyor, y la noya mateixa l’acompanyará.

Faltava aquesta última comprobació de la sospita que ja havia concebut Guillemet, pera que aquest s’acabás de desconcertar. Fins llavors cada un havia hagut de dissimular y fingir á sa manera, la noya, lo donzell y’l falconer, peró la proba per que anava á passar Guillemet era la mes dura de totas. No era ja sols tenir que parlar de lo que menos se pensava, no era ja sols la ánsia y dubte que’l devorava no sabent si realment l’aborria sa estimada, ó si al menos li dirigiria una mirada al sortir; lo que’l jove anava sentint com á sospita y que de repent vegé realisat, obligantlo á contenirse, fou un esfors cruel del esperit, que no pót compararse á cap dels que havian hagut de fer los demés. Així que’l falconer cridá á la noya dihentli que ja podia entrar lo senyor ab ella, així que vegé Guillemet la cara de Blanqueta, que aguaytá per la porta del passadís, y quals hermosos ulls semblavan demanar clemencia al pare y al amich; la fisonomia del jove revelá una forta excitació de ánimo, peró aquesta pujá de punt, y sa vista’s mostrá encesa y son cos arribá á abalansarse, al distingir clarament la persona que li passá pel devant. La noya, plena de temor, obehint á la veu de son pare, acabava de traspassar per la rebotiga cap al lloch mes apartat de la casa, y derrera de ella seguia, atrevit y orgullós, aquell mateix home que ja per dos voltas havia fet burla del amor del jove.

No cal dir que fou mútua la sorpresa dels dos rivals quant se vegeren, y que las miradas que’s donaren un y altre tenian sa significació. Lo donzell, sorprés fins al punt de detenir momentaneament son pas, com á mes práctich en fingiments, se torná á refer, y sa mirada indicá en cert modo una satisfacció sarcástica: la que li doná En Guillemet era mes bè un despreci, un desitj de venjansa, y al mateix temps una censura del atreviment que l’altre cometia.

Lo falconer fèu una cortesia al senyor, que correspongué ab un petit moviment de cap, y passats que foren lo donzell y la noya, preguntá En Joan á Guillemet ab veu baixa: –Lo coneixes?

–Si’l conech? contestá’l jove, fora de sí y mort de rabia y de gelosia. Tant de bo que ni jo ni ningú l’haguessem conegut may á semblant…

–Calla, home, calla! No fos cas que…

Y anava En Joan á detenir á En Guillemet, temerós de que cometés alguna imprudencia, quant aquell repará y’s fixá mes de nou en la alteració de son amich.

–Per vida de… Qué tens, Guillemet? A tu’t passa alguna cosa que es pitjor que lo que m’has dit, alguna cosa de mes interés tal volta que lo que m’has contat. Pót ser estás compromés, y tems…

–Prou, prou! Poch sabeu vos lo que’m passa.

Guillemet, ple de impaciencia, pronunciá aquestas paraulas ab desesperació.

–Peró ¿qué tens?

Y estava dubtant lo falconer, y com si cabilás pera donar en que podia ser la causa de aquell trastorn, quant distragué á un y altre un crit ó jiscle, que doná desde dins del lloch de las gavias la pobre Blanqueta.

–Ah! esclamá ab ira Guillemet, alsantse y apoyant sos punys tancats y tremolosos sobre de la taula. Jo no puch mes, y sempre m’he cregut que aquest canalla…

–Qué dius, jove? digué’l falconer, posantse serio y arrugant lo front. Qué es aixó? Detente, detente…

Y obligant á Guillemet á estarse quiet y á que’s tornás á sentar, preguntá cridant desde allí á Blanqueta, y sens detenirse:

–Qué es aixó, noya?

La resposta de la noya arribá al mateix temps que ella.

–Res, res… una picada que m’ha donat un dels astors.

Y mentres deya aixó, Blanqueta anava sortint tot depressa, ab la vista com espantada, mirant en derrera, y detenintse en la rebotiga com si no volgués passar de allí. Emperó la mirada que doná á Guillemet, al arribar á aquell lloch, era ja una mirada plena de dolsura, de amor, era al mateix temps una súplica, una satisfacció que donava, un arrepentiment de un cor pur.

Alguna cosa notá de tot aixó’l falconer, peró no ho haguera acabat de endevinar, si, al retirarse’l donzell, que ni tan sols los saludá y desaparegué á tota pressa, no hagués notat també la mirada de despreci que aquell doná á Guillemet, y la furia ab que aquest se torná á alsar, al véurer á son rival, pera embestirlo tal volta.

–Ira del cel! Qué fas, jove? digué’l falconer, detenint ab tota la forsa de sa munyeca al encegat amant.

–Es que… Deixaume…! Grandíssim…! Oh!… Ah!…

Tal era la excitació de Guillemet al dirigir estas paraulas respectivament al falconer y al rival, que ni casi pogué pronunciarlas, sortint mes que paraulas espuma per sa boca, y saltantli’ls ulls de furor.

Així que desaparegué’l donzell, y desde aquell instant, comensá una nova desgracia en aquella casa: de las tres personas que’s trobavan allí reunidas, la que fins llavors s’havia pogut considerar com mes felís, pus que no la martirisava cap por ni dubte, comensava á mirarse com intimament ferida de una desgracia inevitable, y era així en efecte, per quant havia de acabar ab sa tranquilitat y finalment ab sa vida. Endevinant l’honrat Joan de la Murtra, lo bondadós protector de Blanqueta, per lo que acabava de véurer, los amors secrets de sa afillada y de Guillemet, aná recordant instantaneament mil fets anteriors que’l podrian haver fet sospitar, sentí temors y mes temors per lo que podria venirli de part de aquell cavaller que havia estat en sa casa, se fixá en lo contratemps que podria resultar contra ell y lo sèu, segons los resultats que tinguessen los desordres populars que se esperavan, y arreplegantse tot aixó en son cervell, arribá á véurer ja devant de sos ulls la imatge mes trista de la destrucció, de la miseria y de la deshonra, tant pera ell com pera la persona á qui tan generosament havia amparat.

Ni una paraula, donchs, arribá á dir tan sols En Joan, fixat y embegut en la munió de ideas que anavan creixent en son cap; mirant en terra y passantse la ma pel front, estigué un bon rato sens que’l gosás interrómprer cap dels altres dos sers que sufrian á sa presencia, y així reflexiu y com si li fos ja tot indiferent, sortí sol cap á la botiga, y allí, arrimat un cólzer á la paret, com pera descansar, continuá per llarch temps, mirant també en terra y sospirant, y sols alsant lo cap alguna volta, com impulsat pel cor, per la necessitat de demanar consol al cel.

Trist era així mateix lo que sofriren en aquell instant los dos testimonis de aquella fatal angúnia, y mes, per quant, calmats los vius sentimens que poch ans los dominavan, havia substituit en sos cors una nova satisfacció, junt ab la fredor de una realitat trista, al contemplar la cara del desventurat falconer. En efecte, l’amant, després de sos dubtes, tornava á gosar de las tendres y carinyosas miradas de Blanqueta; aquesta, desconfiada poch ans de son estimat, y atropellada per lo rival (que la acabava de amenassar á ella y á son pare de persecució, exhigintli son amor y fins atrevintse á besarli la ma,) havia deduhit per las inculpacions del donzell, al recordar lo fet de la nit anterior, la infamia de aquest y la inocencia de Guillemet, y un y altre, tornantse á véurer repentinament felissos, tornavan també á témer major contratemps que may á son amor, al véurer de la manera que aquest s’acabava de descobrir, y’l disgust ab que demostrava rébrer tal novetat aquell home generós que fins llavors tant los volia.

No sabian que ferse’ls dos amants mirantse callats l’un al altre; mes al fi, Blanqueta, com interessada mes proximament en la tranquilitat de son protector, aná sortint, seguida de Guillemet, y preguntá al trajitat é impacient falconer:

–Pare, pare ¿qué teniu?… Qué us passa?

–Res, res… contestá l’altre, ab veu que casi no’s podia percibir, y ab to sech.

Y avansant dos passos lo falconer fins á la porta de la botiga, com pera respirar millor, se aturá al brancal de la porta, y mirá amunt y avall del carrer. Desde allí descobrí encara, per sa desgracia, al altiu senyor que havia estat en sa botiga, lo qual s’havia aturat á enrahonar ab lo menescal vehí, ab aquell que ferrava los cavalls de la casa del senyor Rey, y que may havia corregut bè ab l’antich correu de Casp. Un sospir profond y trist exhalá’l bon home al descobrir encara la infernal figura del donzell, infernal sí, pus se li figurava que ell havia de ser la font de totas sas desgracias, y tornant lo cos enrera, vacilá un instant sobre lo que anava á fer, majorment vehent á Guillemet prop de ell; se tapá per un moment la vista ab la ma, y observant, al mirar de nou, que’l donzell s’havia separat ja del vehí y avansava carrer avall, torná á entrar en la botiga, resolt á fer lo que havia retardat fins llavors ab la idea de evitar un encontre entre aquells dos homens enemichs que tan mal s’havian mirat en sa casa.

–Joan… li digué ab tota docilitat En Guillemet. Vos figurau tal volta?…

Sens deixarlo acabar lo falconer, lo prengué de la ma, y avansant fins á un recó de la botiga, girat de espatllas á la porta del carrer, pronunciá aquestas paraulas ab lo to mes sech que ell may hagués usat:

–Jo no’m figuro res. Lo que vull, es que no tornes á aquesta casa sinó’l dia precís que’t mane ton protector… y encara que aquest dia no hi vingas, no importa.

–Joan, ma amistat es tan pura…

–Ves te dich, jove, (digué, continuant ab lo mateix to sech,) ves, que poch sabs tu lo que m’ha portat la teva amistat.

–Ja que no hi ha remey, esclamá llavors Guillemet, al menos deixaume apretar vostra ma al despedirme.

Lo falconer allargá la ma, sens alsar la vista, y coneixent per lo tremoló de Guillemet lo que aquest sofria, no podent prescindir de recordar lo simpátich que sempre li havia sigut, hagué de mirarlo per forsa, y fins li digué:

–Si has sigut, donchs, tan bon amich, guarda ta amistat, Guillemet, per si may la desgracia perseguís aquesta casa.

Lo jove no pogué respóndrer; apretá la ma del falconer, doná una mirada plena de sentiment á sa estimada, y sortí ab lo cap y la vista baixa.

Blanqueta s’hagué de deixar anar sobre de una cadira, mossegantse’ls llavis pera aguantarse’l plor, y si bè correspongué á la mirada de son amant, no s’atreví mes á alsar sos ulls pera no toparse ab los de son pare ó protector.

Y l’amohinat falconer, tornant á entrar en la rebotiga, se sentá junt á la taula, y apoyats en esta’ls cólzers y en las mans lo front, aná cabilant y capficantse, no vehent mes en quant pensava ó recordava, que la imatge de la indiscreció passada, y sobre tot la de sa futura é inevitable desgracia.

–Es possible, deya entre sí, es possible que tant s’hajan enganyat mon cor y mos ulls? Tantas voltas que’ls he trobat sols… y ahir mateix, que’l vaig fer séurer á son costat en lo Pas del farsant… Ara recordo’l soroll que alguna nit me semblá sentir á la porta del terrat… Peró ¿y ell, ell que’m semblava tan bo y senzill? ¿Qué dirá mossen Joan Fivaller quant ho sapia?… Y precisament entre un protegit sèu y una protegida meva, una protegida que en part dech á ell lo haverla amparada! Oh! Y ella? ¿Quí ho havia de dir de ella, tan modesta y bona que semblava á mon costat? Així’m paga l’acte generós que ab ella he fet?… Perque aquesta rivalitat proba que á un y altre… Nó! no ho vull créurer de Blanqueta! Peró sí ho dech créurer, que he vist… y ara recordo las moltas vegadas que’m admirá trobar aquest cavaller entorn de ma casa. Jesús, Jesús! Es possible que ma ilusió se haja desvanescut, que s’haja així desbaratat la pau tranquila y’l benestar en que jo’m gosava? Casi mereixeria tan ingrata criatura… Peró nó, nó: que li faig de pare, y si ha faltat, podré també fer de pare pera corregir!

Y fixantse, á poch de donar voltas á tots aquests pensaments, en la altre part mes espantosa de sas quimeras, en lo mal que li podria ocasionar la venjansa del senyor, continuá:

–Y quí es aquest home? Y qué busca un cavaller en la filla de un pobre falconer? Ah! qué ha de buscar, prou se véu! Hermosa es Blanqueta, y si es cert que per la hermosura fins los sabis se tornan boigs ¿qué tindrá de estrany que un cavaller se torne infame y seductor? Y si, en efecte, aquest home tè malas intencions, si es partidari del Rey, si sab que jo no sò’l pare de la noya ¿quí’m diu que no aprofite son valiment pera robármela, ó millor, pera ferme desaparéixer á mi de son costat? Sols de pensarho’m sembla que’l cap se’m pert! Ah! Y si tot aixó fos un pretest, y aquest home no fos mes que un espia, sabent lo meu modo de pensar… Oh! No hi ha dubte! La ciutat diuhen que está avalotada, lo Rey diuhen que tè ganas de fer escarments, aquest home ha entrat quant En Guillemet me parlava de las novetats… Sí, sí! Molt será que una de las víctimas pera l’escarment no sia l’antich correu Joan de la Murtra!… Oh! Dèu meu! Y qué faria llavors la pobre orfaneta?… Tot, tot li déu haver dit aqueix envejós menescal!… Sí, sí! No hi ha remey pera mi… ni pera ella!… Ja’m sembla que veig la desgracia, la deshonra, la nova orfandat de ma afillada! Horror! horror!… Mes te valia, Joan, que en compte de assotarte en Menargues, t’haguessen mort de una vegada!

L’estat de desesperació en que’s trobava’l falconer era inmens. Febre arribava á tenir ja del foch que bullia en son cor y en son cervell; convuls semblava estar son cos, y per mes que se esforsava en respirar, parexiali que s’ofegava y que no hi havia prou ayre pera ell. En tal estat, passantse continuament la ma pels cabells y obrintse’l pit de sa gonella, s’alsá resolt de la taula, y s’en pujá al terrat de sa casa, pensant que allí pót ser se distrauria ó’s calmaria. Vana ilusió! Pensant y tornant á pensar sempre en lo mateix, donant voltas á sas ideas, y escalfantse encara mes de cap, per no saber véurer mes que la imatge de sa desgracia en tot, trobá sols en lo remey la pitjor enfermetat que’l podia atacar. Una mala corrent de ayre ferí de ple en ple á aquell home acalorat y bullint, y poch tardá en trobarse com postrat y cruixit, semblantli fins com que perdia’l cap. La corrent de ayre que’l ferí era una de aquellas infestadas que de tant en tant traspassavan la atmósfera, renovant en alguns punts un mal dolent que de sigles patia la Europa, y que pochs anys ans havia causat gran estrago y desolació en aquestas terras. A mes, hi ha que observar que era llavors en lo mes de mars, y si no ment l’adagi, “Mars marsot, mata á la ovella y al ovellot, y á la vella á la vora del foch.”

Pobre falconer! Al pujar al terrat estava sols malalt de la ánima; mes al baixar, ho estava de la ánima y del cos!

XXX. Lo vectigal de la carn. Los concellers devant del Rey.

Com sòn sempre’ls traydors los que mes cridan. Serian sobre las deu del dematí, que la ciutat de Barcelona oferia un espectacle may conegut en ella. A pesar de ser dia y hora de treball, se veyan, per tots los carrers, menestrals que, abandonant aquell, sortian de sas botigas ó quadras, y confabulant, ab mes familiaritat de la acostumada, ab sos mateixos amos, y ab altres personas de diferentas classes, parlavan ab un empenyo y un calor com si fos de un asumpto que molt los interessás, com de un fet que tocás á sa honra ó á sa fortuna.

Allá lluny, per la part de la Rambla, se sentia de tant en tant com si s’alsás un remor fondo, semblant al soroll del mar en la nit, y per certs endrets de la ciutat ressonavan, també de tant en tant, unas trompetas y timbals, que fou, en part, la primera senyal que arrancava á la gent de sas casas. Tot era un seguit de obrir y tancar finestras per las donas, que volian aguaytar, y eran sens número las conversas que se sentian entre una part y altre dels carrers y de casa á casa; y apart dels estérichs de damas sensibles y donzellas débils, que passavan amagats dins de las habitacions, no faltavan en portas y carrers crits y esclamacions de esposas espantadissas y de mares vigilants, que s’admiravan de la resolució del espós ó del fill, per haverse atrevit en un dia perillós á anar per los carrers.

Peró no hi havia remey: aquell perill semblava á tots tan comú, que s’aconortava cada un de passarlo, mirant com menos fort lo mal quant es de tots. La pregunta general de quants sortian al carrer era: –Ahont vá la gent? Y perqué hi vá?– y una vegada sabuda aquella novetat, tothom prenia la mateixa direcció, en termes que prest s’arribá á notar la diferencia en los barris estrems y oposats á la Rambla.

En aquest punt, donchs, que ja coneix lo lector, y en qual lloch hi havia llavors lo major número de carnicerias, fou ahont aná afluint lo gran gentio de la ciutat, de manera que per totas sas portas se veya vomitar gent, dirigintse al pla anomenat de la Bocaria, desde’l qual fins al portal dels Bergans, y en tots los espays que deixavan los alberchs del arrabal, se dilatava com un mar inmens y agitat de tota classe de personas.

Mirava y esperava tota aquella gent sense saber encara lo que hauria de véurer y perque havia de esperar, y bastava córrer la veu de que alló no era acabat, pera resignarse alguns á no saber lo que hagués pogut succehir, ab tal de presenciar ó saber, á la fi, lo resultat de aquella inesperada transformació. Los mes inmediats y próxims á las carnicerias eran los enterats de lo que passava y s’esperava, mes entre’ls nous vinguts, sols se deya que la casa Reyal se negava á pagar los drets de la ciutat, que entre’ls compradors del Rey y’ls carnicers hi havia hagut disputas, anyadinthi alguns que’l Concell de Cent se trobava ja reunit, que’l Rey tenia intenció de no cedir y de venjarse, y mil altres noticias vagas, peró sense saber ningú perque durava, tant temps feya, aquella multitut de gent allí, y si estavan encara ó no en aquell lloch los compradors del palau, ó qué era lo que havia succehit després que’ls carnicers se negaren á darlos la carn sense’ls drets.

Peró prest sortí tothom del estat dubtós en que se estava, al observarse cert moviment prop del portal de la Bocaria, y al sentirse un crit baix peró prolongat que se estengué per tot.

–Ja torna, ja torna! cridavan per un cantó.

–Ja torna… y no ve sol, que l’acompanya l’alguasir reyal! deyan altres que estavan mes prop al camí per ahont havian de passar los que venian.

–Ja vá per tres cops! Ja es la tercera volta que ve! feyan assaber algunas veus aisladas en diferents estrems.

Aquest nou encrespament de aquell mar conmogut acabá de fer enténdrer á tothom lo que verdaderament succehia. Es á dir: que’l comprador de la casa reyal, negantse á pagar lo vectigal imposat á la carn, de que’l Rey no estava exempt, havia tingut que tornarsen sens provisió al palau, pus los carnicers no’s contentavan ab lo preu sol; que’l Rey, irritat de lo que creya sols rebeldia dels venedors, havia enviat de nou, no ja demanant comprar la carn, sinó manant que se la venguessen per lo preu sol, peró que havent insistit los carnicers en no darli, havia tingut que tornarsen tambe’l comprador per segona vegada, de lo qual havian donat, sens tardansa, part al Concell los venedors; y que arribant llavors al mes alt punt l’enuig y la ira del Rey, que’s creya per aixó desobedescut y humillat, enviava aquella tercera volta un representant de sa persona pera dir, sens dubte, lo que en las dos anteriors no havia arribat á dir.

En efecte: per entremitj de aquell concurs, que deixava pas ample, pót ser pera que fossen mes mirats los que passavan, venian lo comprador de la casa reyal y á son costat dret l’alguasir major del palau, revestits un y altre ab la llibrea de la casa del senyor Rey, portant l’últim l’escut reyal y cenyida á son costat la espasa.

La previsió, que fou sempre’l distinctiu del antich régimen municipal de aquesta ciutat, se vegé prest ben patent en lo que passava: anavan los dos servidors de la casa del Rey, com plens de anhel, mirant sempre endevant, mes á pochs passos de ells, sens que ho advertissen, caminava ab tota pausa y seguint la mateixa direcció un conceller de la ciutat, lo qual, enviat y enterat ja per lo Concell, havia esperat en cert punt lo regrés dels criats reyals, y havia seguit dissimuladament son mateix camí, dirigintse també, per conseguent, al mateix lloch ahont los altres havian de parlar ó intentar contra la lley en nom del Rey.

Original fou, donchs, lo fet que ben prest tingué lloch en las carnicerias de la ciutat de Barcelona. Fèu lo comprador, al arribar á las taulas, la mateixa demanda que havia fet las dos vegadas anteriors, á saber:

–Carn pera la casa del senyor Rey.

Lo carnicer que estava derrera de la taula, tenint en la ma dreta lo coltell ó tallant apoyat de punta en lo piló, y com indicant, per sa serenitat, la disposició en que estava de tornar á negarse á la exhigencia, contestá:

–De bona n’hi ha pera’l senyor Rey, si paga’l preu y vectigal de costum.

–Lo senyor Rey no paga vectigals ni tributs.

–Donchs no hi ha carn, contestá’l carnicer fent un cert moviment ab lo coltell, com si jugás.

–Carnicer vassall del senyor Rey, cridá llavors l’alguasir, donau la carn que se us demana en nom de vostre senyor, que us paga’l preu just, y sinó…

–Sinó… qué? interrompé’l venedor, posantse’l coltell sota la aixella esquerra, y creuhantse, ab tota calma, las mans per sota del devantal.

–Sinó… vos faré saber lo mandato del senyor Rey.

–Vassall sò de mon Rey, y m’agrada ohir sos mandatos si sòn justs. Diheu, senyor alguasir, diheu.

–Carnicer, repetí llavors l’alguasir ¿consentiu en véndrer la carn pera la casa del senyor Rey, sens contar lo vectigal?

–No consento!

Y al nó del carnicer, seguí un altre crit general de ¡nó! que donaren los demés venedors y alguns del poble.

–Donchs condempnat á mort queda desde ara, de part del senyor Rey, lo que així’s nega á servirlo y’l tracta de vassall.

Y girantse als demés venedors que per allí hi havia, anyadí en seguida:

–Entés ho teniu, carnicers y venedors de la ciutat de Barcelona: qui’s negue á servir al senyor Rey, condempnat queda á mort. ¿Hi ha, donchs, entre vosaltres qui estiga disposat á servirlo?

Ningú contestá; y al girar la cara en altre direcció l’alguasir pera repetir la pregunta, descobrí devant de ell, topantse cara á cara, al conceller quart de la ciutat, Galcerán Carbó, vestit ab la gramalla de son ofici.

Lo conceller permanesqué un rato serio, esperant l’efecte que produhiria sa vista al oficial de la reyal casa, y crehent que si bè s’havia sorprés, semblava no obstant que anava á repetir la pregunta, avansant un pas y posantse entre ell y la taula del venedor, (encara que pót ser ab menos prudencia ó ab mes excés de zel del que requeria’l cas, pus may faltan en las corporacions populars qui las comprometa,) digué ab veu clara y ab to que deixava bé enténdrer lo doble significat de sas paraulas:

–Carnicers, veneu la carn de la manera que la lley vos mana, exhigint preu y vectigal á tothom que no sia exempt, y al que no sentne vulla la carn per lo preu sol, dauli bonas coltelladas.

Una rialla de aprobació fou la resposta dels carnicers, que penetraren lo significat de la última paraula. Lo pobre alguasir, quedantse esgrogahit, girá lo cap en totas direccions, com panell de campanar, crehent véurer blandir ja sobre de son cap los coltells y tallants dels carnicers.

–Coltelladas…! Qué voleu dir ab aixó, conceller? Mirau que jo no faig mes que…

Y al arribar aquí se perderen sas paraulas, per un crit que s’alsá al ohirse, prop del portal y á poca distancia de ahont passava aquest fet, lo soroll de las trompetas y del timbaler de la ciutat.

–No tinga por l’alguasir, (digué llavors lo conceller, alsant la ma dreta entre’ls dos enviats del palau,) pus está aquí ma persona pera guardarlo; y pus son deber es tornar oficialment resposta al senyor Rey, avanse un poch, que jo vaig á sas espatllas, y escolte la resposta que la ciutat li dona.

Fèu un senyal lo conceller pera que la multitut obrís pas; avansaren los dos enviats y avansá també cap á ells lo pregoner de la ciutat, y al toparse uns y altre, romperen quatre trompetas, redoblá’l timbaler, y’l pregoner del Concell, Bernat Cadireta, vestit ab la sobrevesta de la casa del Concell, y sens descabalgar de sa mula, se tragué’l capiró del cap, y així descobert, llegí, ab veu alta, lo seguent ban ó pregó que portava escrit en un paper:

–“Ara ojats. Que’s fa saber á tothom generalment, de ordre del senyor veguer. Ordenaren los senyors concellers y sabi Concell de Cent de la ciutat de Barcelona, castigar ab pena de mort á qualsevol que’s resistirá ó no voldrá pagar lo vectigal que hi ha imposat sobre’l preu en la carn y altras viandas del mercat, entenentse que no vá aquesta conminació pera aquells que sòn exempts per la lley.”

–Endevant! digué llavors lo conceller.

Y girant lo pregoner y sa comitiva cap al mateix camí per ahont havia vingut, se interná en la ciutat, seguint derrera lo comprador y l’alguasir y á dos passos de ells lo conceller. Tota la gent que ocupava l’espay de la Rambla, moguda de curiositat, se aglomerá en aquell endret pera anar al derrera del representant del poble, mes corrent la veu de que devian anar á la plassa del Rey, se repartí’l concurs en varias direccions, á fi de entrar per altres portals, y fer dressera, ab ánimo de trobarse en dita plassa, quant la comitiva oficial hi arribás. La Rambla quedá, donchs, neta, y mes al cap de pocas horas, en que, per nous motius que hi hagué, fins maná lo Concell tancar totas las portas de la ciutat.

Poch se podian figurar lo que succehia y havia de succehir tots quants se trobavan en lo palau reyal, entorn del rey Fernando de Aragó.

Frenétich y ple de ira lo coronat en Casp, tant per la enfermetat que sufria, com per lo dubte que li infundia lo mal resultat de sa indiscreta probatura, no volia escoltar los parers y consells amistosos que li donavan lo Gobernador de Catalunya, lo Comte de Cardona y altres bons patricis de la cort, amants de son Rey y desitjosos de pau entre aquest y’l poble. No parlava á ningú’l Rey Fernando, reduhintse totas sas paraulas á donar rahó, quant algú dels áulichs, (que no eran de la terra, ni coneixian sas lleys, sos usos y son carácter,) li recordavan en mal hora sa poca previsió en haver fet sortir dels regnes de la Corona de Aragó las forsas que l’havian ajudat en Casp y li havian donat la victoria en Balaguer, ó l’incitavan á desferse dels que cregués culpables, qualsevol que fos sa categoria, per medi de un escarment exemplar, citantli fins algú varios fets de altres reys passats. Estava, per permétrerli son ofici, en la mateixa cambra del Rey, que era una desde la qual se descobria tota la plassa, lo majordom del palau, aquell donzell de Puymoren, que, introduhintse de una manera estranya ó casual en la gracia de Fernando, havia hagut de aturarse, no obstant, en la carrera de sa ambició, per lo mal crédit de que disfrutava en la cort. Callat permaneixia’l donzell, escoltant los parers de uns y altres, y observant lo silenci de altres capitans y personatges, no menos que al Rey, lo qual, embolicat ab sa lloba y ficat son barretó fins á las orellas, ab lo front arrugat y mossegantse’ls llavis, se passejava per devant de la finestra, per ahont havia de véurer tornar á sos enviats.

–Perque’us veuhen malalt, senyor, deya un dels áulichs, se creuhen que sòu un poder sense forsa. Mentres l’esperit sia viu, mentres tingau boca pera dictar ordres, la forsa no falta, pus bastaria que vostre bras se deixás véurer empunyant vostra espasa, pera que obehissen vostra veu los mateixos que us seguiren en Balaguer y que us han guardat en Perpinyá. En aquest fet no hi ha partits: lo Rey es lo rey, y en vostra ajuda correrán mes dels que us pensau, quant vejan que de tan baix lloch s’atreveix á pujar fins á vostre trono lo fum de la rebelió.

–Mes de una volta he sentit contar, senyor, lo celebrat fet de Pere’l gran, quant, bullint aquesta ciutat en desacatos contra la reyal persona, bastá la sola presencia del rey pera que tothom se rendís. Lligau á la cua de vostre cavall al cap de motí, com fèu aquell rey ab Berenguer Oller, y quant la ciutat lo veja arrastrat per sos carrers, tindrán sos habitants mes mirament en sos actes.

Al ohir aquest imprudent consell de un orgullós cortesá, lo vell capitá Benet de Báges (que ja coneix lo lector desde’l siti de Balaguer,) no pogué menos de donar un cop de peu en terra, y de estirarse ab ira sos blanchs mostatxos, posantse en seguida de brassos á una finestra, pera no ohir mes tantas imprudencias, que sols conduhian á desunir mes lo Rey y’l poble.

–Ara es la ocasió! digué pera sí’l donzell, que fins llavors havia estat callat. Y luego, com dirigint la paraula, nó al Rey, sinó al últim que havia parlat, anyadí en veu alta: –Gran nom ha sigut lo que han deixat tots los Peres en aquesta part, y sinó, basta mirar en Poblet al avi de nostre rey, com alsa encara victoriós lo punyal ab sa ma de pedra, pera memoria eterna de son saber y sa energia…

En aquell moment entrava en la sala lo Primogénit, que havia arribat aquella matinada de Gerona, seguit de son amich, lo juglar mossen Borra, y al ohir que’l donzell anomenava á Poblet, se donaren mutuament una mirada, com regoneixent una casualitat que semblava cosa providencial.

–Y qué… qué significa aquell punyal? preguntá’l Rey, ple de curiositat, al donzell.

–Qué significa? Que ab ell destruhí la condempnada unió de Aragó y de Valencia, y humillá als revoltosos que s’havian atrevit á fer burla de la dignitat reyal.

–Sí… peró mon avi devia disposar de mes forsas de las que jo tinch…

–Qué forsas? la rahó y’l valor personal. Ben al revés se trobava de vos, pus tan degradat estava, que fins se vegé obligat á ballar en una plassa pública, com Vostra Altesa haurá sentit contar, y á mes tenia que combátrer, nó ab lo poble mesquí, sinó ab grans senyors orgullosos, que disposavan de las principals forsas; peró sa previsió y sa energia venceren de tot. Comparau vostra situació ab la sèva, y per la comparació podréu deduhir si podeu evitar que prenga increment aquest mal esperit que ja degradá á vostre avi…

–Ja tens rahó, majordom! contestá’l Rey. Felís has sigut mes de una volta en tos consells, y en lo que’m donas, crech que no vas errat.

Los áulichs aprobaren lo bon pensament del donzell, y’l Rey, com refentse de sos dubtes, continuá com mes animat y ab certa confiansa y satisfacció.

–Sí, sí… perque, qui no adoba la gotera, ha de adobar la casa entera… y segons quin giro prenga aquest negoci… Si arriba’l cas y convingués…

Donava mostra de la energia que anava recobrant lo Rey, així en lo to de son parlar, com en sos moviments, quant un crit de admiració general deixá al monarca, com se sól dir, ab la paraula en la boca.

En aquell instant, entrant tot un torrent de gent en la plassa del Rey, romperen las trompetas que acompanyavan al pregoner de la ciutat, y alsantse á las finestras la major part dels que’s trobavan en lo palau, pogueren estos ohir clara y distinctament lo que aquell deya.

Gran fou la admiració del Rey á tal novetat, y mes al dirli que’l comprador y l’alguasir pujavan ja las escalas del palau, y derrera de ells seguian los concellers de la ciutat, acompanyats de dotze prohomens y de sos assessors ó jurisconsults. Sens dubte que en aquell moment acudiren á sa memoria aquellas paraulas de Benet XIII en Perpinyá, peró refentse sa dignitat, contant que’l mal era ja inevitable, com pugnador desesperat que no pót sortir sens la mort de una batalla, alsá lo cap, y manifestá una serenitat que ni li permitian, de segur, los dolors que patia.

–Y qué es aixó? Quí mana fer aquest pregó? digué al primer moment lo Rey, dirigint la vista al veguer? Un oficial reyal, en tan crítica situació, consent…

–Executor sò, senyor, de las deliberacions del Concell, quant no se separan de la lley. Jo prescindesch del objecte, y ja veheu que á vostre costat me trobo.

–Es á dir… es á dir… que la lley es aquí un llas que fins subjecta als servidors del trono? ¿Y pera’l Rey no hi haurá lley?

Anava dihent aixó’l Rey, mentras lo pregoner llegia, y al arribar á sos ohidos la clara veu de En Cadireta, que llavors la esforsá mes que may, publicant que’l Concell castigava ab pena de mort al que’s resistís ó no volgués pagar lo vectigal, la serenitat del monarca se convertí en ira, y en cambi regná un gran silenci entre’ls que’l rodejavan, callant los áulichs pót ser de por y’ls demés patricis de abatiment, per véurer tan compromesa la pau entre’l Rey y son poble, als quals indistinctament volian.

L’únich que parlá, aprofitant aquella ocasió, fou lo donzell, que, descorrent bè una cortina, pera que’l Rey no pogués evitar la contemplació de lo que passava en la plassa, digué:

–Ja ho veheu, senyor! Ja veheu si tenia rahó al parlarvos poch ha, que poble tant ingrat y desconegut no mereix de son rey sinó cástich rigorós! Exhigiu clara y distinctament dels magnats que us rodejan la ajuda que estan obligats á darvos, sacudiu tot dubte, y jurada sa promesa, empunyen los cavallers sas llansas, y basta ab la companyia de arquers que us guarda, pera dispersar aquestas turbas, y jo, com vostre majordhom, los diré ahont han de dirigir sos trets. Guanyau lo primer pas, senyor, y ho guanyaréu després tot, que brillant vostre poder, enlluernats han de quedar vostres enemichs quant lo miren. Ánimo, senyor! Aquí está ma espasa y mon pit en vostre servey! Ánimo, que per mes que digan y per mes que us troben malalt, anys han de passar ans la campana de Velilla no anuncie vostra mort.

–La campana de Velilla? digué’l Rey, mirant tot admirat al donzell, y com si aquell recort li hagués portat una mala idea en la imaginació. ¿Es cert que la campana de Velilla anuncia la mort dels reys de Aragó?

–Així ho créu lo ignorant poble, sense saber perque, peró encara que sia, no ho dubteu, senyor, no ha de tocar per vos encara. Ánimo, ánimo, rey de Aragó, y trapitjau ab vostra planta aquest poble revoltós, y doblegau lo cap de la serpent que l’enmetzina!

–Peró la campana de Velilla?… torná’l Rey, com fixat en un pensament.

–Deixaula córrer. Altre ha de tocar per vos.

–Y quina?

–Quina? La de la catedral de Santa Creu, avisant que’l Rey surt á cavall y crida á son costat á tots los bons pera destrohir als traydors…

Si aquell pensament no hagués sortit de un home misteriós y mal mirat en la cort, tal volta hauria arribat á inclinar los ánimos de alguns molt amants del Rey, y mes ab lo to y energia ab que l’espressá’l donzell, peró dubtosos sempre dels actes de aquest, los cortesans continuaren muts, inclús lo senyor Primogénit.

–Qué dius á aixó, príncep? preguntá á aquest son pare.

–No puch dir mes, senyor, sinó que sento lo disgust que estau passant, y en lo qual tots tenim culpa.