Segona part. La nina dona. (continued 5)

–Pus no hi ha dubte, pare y senyor, que il·lesa queda vostra honra, y ja que’m designau ans de temps com amo de vostra herencia, no’m dilateu mes, senyor, lo cumpliment de una promesa que m’haveu fet, y que tant importa á aquella.

Lo Rey se quedá mirant á son fill, no recordant tal volta quina era la promesa. Lo fill continuá:

–Sí: fa poch que parlarem de un home sospitós, y…

–Ah!… Sí… contestá’l Rey, esclamant.

Peró sa esclamació no era, en veritat, la que degués satisfer al príncep. Ab ella no volia indicar lo Rey que recordava la promesa: son sospir era sols lo regoneixement de un pronóstich fet ans per son fill, era fins á cert punt la confirmació de un dubte, de que s’havia distret per poch temps.

–Y es veritat! continuá’l Rey, parlant ab veu mes baixa. Estranya es, á fé, la desaparició del majordom… ¿Y no l’haveu vist mes, infant, y no s’ha aparegut durant tot lo que acaba de succehir?

–Podeu pensar que, á serhi, no hauria amagat son cos, pera fer mérit. Peró deixaulo córrer, pare, que ell sabrá ahont se troba: lo que convé ara es que’m cumplau la promesa. Me diguereu que teniau en vostre poder una carta, y…

–Sí, sí, es veritat: allí la trobarás, infant, en la segona divisió de mon cofret.

Y donant lo Rey una clau petita al Primogénit, senyaláli’l cofret, que estava sobre de una taula de noguera, devant de una arca quadrada ab motlluras de llautons y mare perla.

Executá l’infant la operació de obrir y buscar la carta ab tal impaciencia y pressa, que li arribavan á tremolar los dits, y no es de estranyar, pus tals senyals, que solen ser moltas vegadas preludi de una sorpresa ó de una esperansa, arriban á fer créurer que en semblants casos hi véu primer lo cor que’ls ulls.

Véurer la carta don Alfons y posársela á llegir fou tot un. Peró quin no fou l’aturdiment del Rey, al contemplar la espressió que’s notava en los ulls del infant mentres anava llegint, y sobre tot al sentir lo crit de sorpresa que doná aquest al arribar á cert punt, desde’l qual, ple de alegria y com si no li importás tant lo demés, apretá la carta entre sas mans, alsantlas en l’ayre com en actitut de donar gracias al cel.

–Ah! Qué veig! Sí! ell es, ell, lo infame y’l traidor que, baix nom suposat, fins s’atreví á trepitjar ab sa inmunda planta lo palau dels reys!

–Qué diheu!… Silenci, mon fill, silenci!

En sa sorpresa, havia intimat callament lo Rey, per haver sentit prop de sa porta algú que entrava. L’infant se contingué. Peró poch hagué de durar la suspensió, quant vegeren que’l que entrava era l’únich que tenia dret de introduhirse en totas las habitacions del palau, per llicencia del Rey. Era mossen Borra, qual cara afable revelá prompte al príncep alguna grata nova que tal volta venia á darli.

–Fortuna, fortuna! digué mossen Borra tot entrant.

–Qué fortuna? contestá’l príncep. Calla, juglar, que la nostra es major que la teva.

–Es que…

–Calla, calla! Ja parlarás després, juglar, que la nova que revela aquesta carta es fortuna que val per totas. Escolta, escolta!

Lo juglar, alsant també las mans al cel en actitut de gracias, las torná á juntar, fent sonar ab un cop los dos palmells, y juntant despres los llavis entre’ls dos primers dits de la ma dreta, pera manifestar que guardaria silenci, posá la orella ab atenció pera no pérdrer un mot de la carta. Mentres l’infant llegia, los ulls del juglar se bellugavan plens de alegria á dreta y esquerra, y sa ma esquerra sobre del cor semblava com que contingués los glapits que aquest li dava.

Així deya la carta, que aná llegint lo príncep junt á la orella mateixa de son pare:

–“Sereníssim senyor. Justas sòn vostras queixas y esclamacions respecte á la mort del arcabisbe de Saragossa, no dubtant que la mala veu que s’ha espargit de que jo havia sigut lo fautor de aquella mort fará mal á vostra causa y donará molts partidaris al infant de Castilla. Peró bè sabeu vos que en molts casos la voluntat no basta, y que no podent obrar ab absolut poder, solen los petits é imprudents comprométrer als grossos que voldrian contenirlos. Lo lloch era dolent, lo parlar dels contraris provocatiu, los acompanyants en mes número del que devia ser, y ab mon geni viu (com Vostra Altesa coneix ja), bastá pera que un dels servents, ohint mos crits, cregués ferme un favor, precipitantse en la imprudencia que cometé. Creheu mon descárrech, senyor, com penso donarlo al parlament de Catalunya, y que sols se déu esta desgracia á un traydor (que tal es, segons després he sabut), lo qual fugí de mon poder á poch de comés lo crim. Es un malehit y través gascó que’s diu March Tullat, conegut en sa terra ab lo renom de Bantayrol, y que ja havia mudat son nom, seguint als catalans de Aragó, al fugir de vostra ciutat y palau de Balaguer, per certs atreviments que tingué fins ab las damas é infantas de vostra reyal familia, com ja vos sabeu. Procurau, donchs, senyor, com jo procuro, desmentir aquella mala veu, y no desconfieu per aixó de vostra causa, que es la de la justicia. Dada en Burdeus, als 15 de setembre del any 1413. Vostre humil y devot vasall y amich, que’s recomana á vostra gracia, tot prest. Antoni de Luna.”

–Bantayrol, lo Bantayrol! repetí ab tota calma y rihent mossen Borra. Encara que no tingués altres senyas, bastaria aqueix renom pera conéixer que es ell. Y qué ben aplicat li está!

–Y qué vol dir Bantayrol? preguntá l’infant.

–Vol dir en gascó lo mateix que vanitós ó fanfarró. Peró deixau que us parle de ma fortuna, continuá’l juglar, mudant de to, y ple de entussiasme.

–Es també alguna cosa del gascó?

–De aquest sols sè desgracias que ja us diré. Lo que hi ha, y que desde la lectura de aquesta carta tè major interés, es, que al comunicar al correu l’encárrech pera’ls aragonesos de Lleyda, aquest m’ha indicat si podian ser uns que han arribat avuy mateix al hostal de la Bella-Dona.

–Y qué? interrompé ab impaciencia l’infant.

–Qué? Podeu pensarho. He donat al correu lo florí de la mateixa manera que si hagués anat á Lleyda, pera que trincás á la salut del Rey. Los forasters del hostal eran precisament los que buscava, y havent parlat ja ab ells, allí se estan esperant que passe la tempestat, y que Sa Altesa’ls demane. Un n’hi ha, senyor, mes dur en son parlar que un roure, y com veja al Bantayrol, de segur que no l’erra.

–Convé, donchs, ara que’ns previngam, digué l’infant en veu baixa, y que per res se puga traslluhir aquesta important nova. Demá, reunida la cort, pót donarse aquest cop sorprenent, aquesta satisfacció als regnes, que será, pare y senyor, una verdadera medicina pera’l mal de esperit que vostra honra vos ocasiona. Ánimo, pare, ánimo: ja veheu com la Providencia tot ho pórta á bon punt. Tornau á recobrar la forsa: vostre fill preparará’l negoci, y demá…

–Ni demá ni may mes, mon fill! contestá ab resolució’l pare. Demá ja es tart.

–Qué voleu dir ab aixó?

–Vull dir que ara mateix, si pót ser, ara mateix m’en vaig de Barcelona.

–Es posible, senyor, que tingau aquesta tenacitat, quant vostre fill vos suplica, quant de segur lo sol de demá brillará pera vos de una manera ben diferent que’l de avuy?

–Vostre pare no tè mes que dos camins, mon fill. O Castilla ó la mortalla! Esculliu. Lo sol de Castilla es l’únich que pót refer la planta.

–Al menos esperau un poch. Donau temps á castigar al traydor.

–Vos dich que nó. Amo de ma herencia sòu, fèu en mon nom lo que vullau, y deixaume partir.

–Demá?

–Demá, y no espero mes!

–Donchs ja que no hi ha altre remey, al menos ohiu mon prech. Per amor de Dèu, senyor, per amor de Dèu vos ho suplico. Vos partiréu y jo executaré l’acte en vostre nom, peró entretant, guardau y guardem tots aquest secret. Anáuvosen á descansar, senyor, que prou necessitat ne teniu, y evitem així la sospita de cortesans y sobre tot del mateix traydor.

Lo pare no contestá á la súplica de prompte, y’s quedá mirant fit á fit á son fill.

Mentres durava aquesta conversa entre l’infant y’l Rey, mossen Borra no feya mes que passejarse separat de ells y repetint alegre:

–Bantayrol!… Lo Bantayrol! Quin nom mes propi! Ni Alexandre Magno’l doná millor á son cavall!

Mes aquí un nou aconteixement inesperat vingué á desviar de son goig al juglar y á detenir al Rey, que, accedint al prech de son fill, se esforsava pera alsarse de la cadira, apoyat en lo bras de qui mes estimava. Una veu descompassada y atrevida cridava en la antecambra com may se havia ohit en aquell lloch:

–Pas, pas! Teniu pietat á la última víctima del zel y de la lleyaltat, senyors y cavallers. Deixaume arribar fins als peus de mon amat Rey, brotant la sanch encara de mas feridas, pera que’s convence de quant necessari es lo rigor contra’ls infames!

Prompte conegueren que tal veu era la del majordom del palau. En efecte, sorprés en estrem mossen Borra, saltá á la porta, y quedá mes sorprés encara al véurer lo que passava en la antecambra. Lo majordom, tot ell ensangrentat, y ostentant en son front una llarga ferida, que li prenia la meytat de aquest desde’l pòls esquerre, desfigurat enterament y ab la cara inflada, portant sa capa rotllada sota’l bras y son barretó á la ma, com olvidat enterament de la etiqueta palatina y de la dignitat de son cárrech, per la desesperació que aparentment respirava, desohia las veus dels cavallers y dels porters, y se empenyava, contra las ordres donadas per Sa Altesa, en penetrar fins en l’interior de la cambra.

–Qué es aixó! Qué es lo que veig! esclamá mossen Borra. Sí! Es ell!… Lo majordom!… y tot ensangrentat!

Al ohir l’infant la noticia que li donava mossen Borra, confirmant la sospita que ja havia tingut de que era aquella veu la del majordom, avansá també fins á la porta, y detenintse en ella, com pera impedir la entrada, esperá á véurer quin objecte tenia aquella estranya novetat que l’acabava de sorpéndrer. Al descubrirlo’l majordom, que no havia cessat de cridar pas! pas!, continuá esclamantse, encara ab mes desespero, de esta manera:

–Oh! Gracias á Dèu! Ja que al menos vos descubresch á vos, senyor Primogénit, columna principal y poderosa de la magestat y del poder reyal; deixaume pas fins als peus de vostre pare august, pera que contemple’l triunfo de mon esfors, y per mon triunfo confie ara mes que may en lo triunfo de tot. Atacat, senyor, per tots costats y per infinitas turbas armadas de punyals y espasas, al dirigirme aquí per la Plassa Nova, y sentint entorn meu horrorosos crits contra la magestat del Rey y sa reyal familia, no he tingut altre recurs que invocar los sagrats noms que ells malehian, y obrirme pas ab ma espasa, sacudint á dreta y esquerra, y desfent ab la forsa de mon bras aquell remat de cobarts y assessins. Alguns pochs, han sortit en ma ajuda, no sè de ahont, y tan mesquins y débils han sigut los altres, que al véurer córrer la primera sanch, espantats y sens ordre, han fugit com á bandas de palomas que veuhen lo milá. Ja ho veheu, donchs, senyor. Lo temps corre y no’s déu pérdrer. Súrtian prest los cavallers lleyals en defensa del Rey; jo realisaré’l plan que he promés idear, y, no ho dupteu, demá’l poder reyal veurá sota sa planta aqueix altre poder despótich y popular que es l’embrás y la sombra constant del trono dels reys.

Al ohir mossen Borra desde l’interior de la cambra aquestas paraulas, no pogué menos de esclamar desesperat:

–Mentida! Falsedat! Jo acabo de passar per la Plassa Nova y res he vist, ni’s troba ningú del poble per aquell cantó.

Encara que l’infant no ohí clarament lo que deya en veu baixa’l juglar, peró conegué que se esclamava y que se escruixia de la ponderació del majordom. Peró llavors mes que may convenia guardar prudencia pera no espantar á la llebra; així que, manifestant lo Primogénit gran sentiment, ab veu molt suau contestá sols al majordom, no podent pensar que est ignorás lo que acabava de succehir allí.

–De lamentar sòn los contratemps y de agrahir sòn las ofertas dels lleyals, peró després de la tranzacció que acaba de tenir lloch entre’l Rey y’l poble, sols devem esforsarnos en solidar la pau, ans que promóurer nova guerra.

Al ohir lo majordom la paraula tranzacció, quedá més que sorprés, pasmat, y en sech doná mostra de que era una farsa y mentida quant deya, pus ni sabé qué dir ni pogué conservar exteriorment la apariencia de furia ab que s’havia presentat.

–Tranzacció?… Tranzacció entre’l Rey y’l poble! Es possible?

Un dels concorrents, acostántseli á la orella, li digué en breus paraulas lo que acabava de succehir. La ignorancia del majordom era perque, venint de altres estrems de la ciutat, que estavan casi deserts, pera que ningú s’admirás de sa sanch y sa ferida, havia procurat entrar en lo palau, evitant enrahonar ab tothom fins á arribar á la antecambra, que ell havia escullit com á lloch pera representar sa farsa. Fins allí no s’havia desembrassat de sa capa y descubert son front ensangrentat, y fins allí no havia comensat á donar los imprudents crits ab que volia atráurer la atenció y l’interés de tothom.

Lo príncep continuá:

–No hi ha necessitat de que’s desvetllen mes los bons, quant lo perill desapareix. Ja podeu retirarvos, consellers, oficials, cavallers y amichs, pus la salut del senyor Rey exigeix descans y quietut, y vól que’ls que no l’han desamparat descansen y’s reforsen també pera quant convinga. Demá será un altre dia. Y vos… majordom, anau, anau també á descansar, y no penseu en vostres perills, que demá será’l dia en que la magestat del senyor Rey donará á cada un lo que mereix, premi pera’ls bons y cástich pera’ls dolents.

No’s pararen los verdaderament bons en lo significat de aquestas paraulas, y ningú las entengué menos que’l majordom. Los primers saludaren al príncep, y després de oferir sas personas, s’en anaren: l’altre, vehent en gran part desbaratada ó inútil sa esperansa, pensá solament en la necessitat que tenia de anar á desfer precipitadament lo diabólich projecte que havia ideat, y saludant també, s’interná per altres habitacions del palau, dihent entre sí en son nou contratemps:

–Ja está vist! De nou s’ha tornat vent ma esperansa. Malehida terra y malehida ma ambició! Malehida terra, pus no’m puch arrelar en ella y sembla que’m sacut de sí!

Y després de detenirse un moment al mitj de un dels corredors del palau, com que’l fixás una nova y repentina idea, anyadí, tot dirigintse á la estancia ahont hi havia la llibreria del rey don Martí:

–No ho perdam tot. Jo aniré á desfer lo fet, y encara que’s pert ma esperansa, molt será que demá no trega algun profit de mon esfors, pus m’ha vist ja’l príncep ab lo front ensangrentat… Peró, entretant, no deixem enderrera al que es causa de ma desgracia, no olvidem la venjansa. Jo’t jur, malehit juheu, que me l’has de pagar!

Y prenent un llum del demunt de una taula, s’introduhí resolt dins de la llibreria.

Així que havia desaparegut de la presencia del príncep, y quant aquest anava á tancarse interiorment en la cambra, detenintli’l bras mossen Borra, li digué:

–Deixaume sortir, senyor; deixaume sortir. Ja tornaré després.

–Y ahont vóls anar?

–A seguirli’ls passos, contestá’l juglar. Ja l’he seguit ans fins al campanar de la catedral, fins á la cort del veguer, ahont ha donat ordre de part del Rey que se soltassen los presos al sentir tocar la campana, y després l’he perdut… No vull que se’m perda ara. Deixaume sortir, deixaume sortir, y ja veuréu com será de profit mon aguayt.

Als primers passos que doná mossen Borra, y vehent desde un cantó de un corredor com lo majordom se ficava en la llibreria, se senyá admirat lo juglar, y no pogué menos de dir:

–Com hi ha mòn, ara sí que no t’entench, Bantayrol: á tal hora de nit, cansat y ensangrentat, ficarse entre llibres. No pót ser sinó que busque las profecias del sabi Merlí, pera véurer si volará quant estiga á punt de cáurer al llas. Peró ja estás fresch, que la ferida de demá será mes fonda que la de avuy, y cap metge te la curará, encara que tornás mestre Arnau ab lo sèu Flos florum. Tu sabs perque has entrat… tu sortirás.

XXXV. Lo baylet. La peste de la glánola.

Nova orfandat de Blanqueta. Solen dir que’ls mals de casa fan olvidar los del mòn.

Pera conéixer la forsa de aquesta veritat no hi ha mes que transportarse de nou á la casa del desgraciat falconer Joan de la Murtra, de la que fa ja temps que’ns havem separat, distrets en lo que’l mòn oferia per los carrers y plassas de Barcelona.

Ple de soledat y desconsol era’l quadro que la casa del falconer presentava, desde que aquest baixá rendit y abatut del terrat, pera deixarse anar ab prou feynas demunt de son llit.

Lo natural cuydado de Blanqueta, lo carinyo y respecte que professava á son protector, y en part la vergonya de sa culpa, havian posat en una situació tan trista á la tímida noya, que no sabia qué ferse, y tan prompte s’alsava ó avansava un pas pera averiguar clarament la causa de lo que feya patir á son pare, com se detenia dubtosa y avergonyida, no tenint esperit tan sols ni pera obrir la boca.

Sa congoixa cresqué mes y mes, vehent que passava’l temps, que’l falconer no’s movia del llit, y que, escoltant ab atenció, sentia com que son pare respirás ab gran pena y molt esfors.

Lo carinyo ho vencé tot. Mirant ja com á nova culpa lo permanéixer indiferent, se resolgué á acostarse á la vora del llit, y ab tot amor, preguntá al falconer:

–Pare, pare. ¿Que no us trobau bo? Qué teniu? Voleu alguna cosa?

Dos ó tres voltas se repetiren aquestas preguntas, sens poder véurer, al ferlas, l’estat que presentava la cara del pobre falconer, per estar aquest girat de espatllas, mes cada volta s’emportava la noya la mateixa resposta, que la obligava á tornarsen mes trista y mes dubtosa.

–Res, res,… no vull res. Tórnaten á la botiga á tenir compte… Ja t’avisaré si per cas.

Es de advertir aquí que, pera portar certs recados, comprar alguna minestra, anar á buscar aygua y també pera ajudar á tenir las telas, los reclams y las buscas quant anavan á parar, tenia pres ja de molt temps lo falconer á un xicotet, fill de un hortolá de fora del Portal nou, que havia servit de baylet á algun altre hortolá, y ab lo nom de baylet s’havia quedat y de baylet verdaderament feya en casa de Joan de la Murtra, sent en cert modo lo companyó de Blanqueta, y companyó sens gelosia, sobre tot desde que la noya s’havia tornat tan dona y guapa, deixant al baylet petit y magristó com sempre, de manera que’l minyonet tenia ab ella la franquesa de germá y al mateix temps lo respecte de mestresa.

Aquell dia, per desgracia, entretingut y embadalit lo minyó ab tot lo que veya pels carrers, y ab lo moviment de gremis y gent armada que’s notava, tardá mes que may á tornar á la casa, y aixó contribuhí mes á que Blanqueta s’impacientás no vehent la hora de poder saber en clar lo que’l falconer tenia.

–Si al menos tornás lo baylet, deya, no’m veuria tan sola y perturbada… y á mes, que com es tan esparvillat, pót ser faria dir al pobre pare lo que ara tal volta no’m vol dir á mi… Ay Dèu meu! Y quina mala sort es la meva, y quina desgracia ha sigut la de acostarse per aquí aquell mal home! ¿Quí sab ara lo que será de mi de aquí endevant? Animeta de la meva mare, prega á Dèu, per amor de Dèu, que’m trega de aquests perills! Ay mare meva, si visquesses, quina altre fòra la sort de ta desgraciada filla!

En aquell moment entrá de un salt en la botiga lo desitjat baylet, aixerit y saltador com sempre, portant á la ma un mocador ple de petxinas, que’l falconer li havia fet comprar.

–Gracias á Dèu, gracias á Dèu! digué Blanqueta així que’l vegé. Sembla com que un ángel t’ho haja dit. M’en alegro de que no m’hajas fet pérdrer mes temps la paciencia.

–Que tenias gana? contestáli ab tota naturalitat y gracia’l minyó. Temps falta de aquí á dinar, y si encara las has de cóurer.

–Sí, per gana estich y per petxinas: ja t’asseguro…

–Es que m’ha costat trobarlas, peró he dit han de ser petxinas… y ho han sigut.

–Calla, home, calla, que poch sabs tu lo que passa.

–Qué? preguntá tot admirat lo baylet.

Blanqueta sospirá ab gran pena.

–Qué’t passa, minyona? Sembla que estás tota mística, y com si haguesses anat á confessar.

–Ah! Pobre baylet y pobre de mi! Poch sabs tu la nuvolada de casa.

Lo baylet se posá á ríurer com un boig.

–Calla, plaga, calla! Psit! No crides…! Per amor de Dèu!

–Peró bè. ¿Qué tens?

–Qué tinch? que’l pare está malalt… y lo pitjor es que no’m vól dir lo que tè.

–Lo Joan? Bo y sa l’he deixat aqueix matí.

–Donchs ara no ho está. Si tu hi entrasses poch á poquet, (anyadí ab veu baixa Blanqueta,) pót ser te diria alguna cosa…

–Qué estrany! deya entre sí y tot admirat lo baylet. No voler entrarhi ella, y créurer que á mi’m dirá lo que á ella no li ha volgut dir.

–Creume, baylet! Éntrahi tu, y pót ser…

–Bè, bè. Allá vaig… Com que’m sembla que no déu ser tant com dius.

Y posantse de puntetas, seguintli al derrera Blanqueta, que no s’atreví á passar de la escala, aná acostantse al quarto y á la alcova’l baylet, tot arrasserantse per las parets, fins que arribá á véurer bè la cara del malalt. Pochs moments ans, sentintse ab major agitació’l Joan, s’havia girat pit per amunt, y penjava son cap á un costat en direcció á la porta.

Ans que l’arribás á véurer lo baylet, ab tota la inocencia de sa edat y senzillés de son geni, no sabent com iniciarse en cas tan compromés, cregué lo mes propi donarli compte dels encárrechs, y així, ja tot entrant, li digué fent mitj l’alegre:

–Ayre, Joan, que ja vos porto las petxinas. ¿Que no estau bó?

Y tot dihentli aixó, arribá á acostarse’l baylet fins á un punt en que’s veya bè la cara del malalt.

Mes, oh sorpresa! L’inocent servidor reculá espantat, sens esperit pera fer cap altre pregunta, al véurer que’l Joan tenia la cara com inflada, y que’ls ulls estaban mitj tancats, obrintse sols ab molta pena, pera clavarse en la persona que’l mirava, y ab espressió suplicativa.

Anava ja á girar lo pobre minyó, tremolós y espantat, quant torná á detenirse, al sentir uns forts esbufechs del malalt, que sens dubte volia espressar alguna cosa y no podia.

–Uf!… Uf!… Eh!… Eh!…

Tals eran las únicas articulacions, si aquéix nom mereixen, que sortian de la boca del desgraciat falconer.

Encara que pasmat lo minyó, vehent lo trist estat de son amo, no pogué menos, pus així com així ja hi era, de fer un esfors, tant pera parlar, com pera inspeccionar detingudament la confusa cara de son amo, y á tal fi, se posá al mateix costat del llit, y li repetí de nou:

–Joan, ¿que no us trobau bo? Voleu alguna cosa? Voleu que entre Blanqueta?

L’esfors del malalt fou aquí major que poch ans, peró ni temps tingué de observarho’l baylet, pus, com sorprés de fástich al tocar al llit de son amo, retrocedí en seguida, tapantse’l nas ab los dits, y fent ab la boca, mentres s’en tornava, com quant se está en perill de provocar.

No li calgué parlar al baylet quant arribá á fora, pus trobá ja á Blanqueta, que s’havia estat prop de la porta, desfeta y plorant com una Magdalena.

–Ay Blanqueta! li digué’l baylet així que la vegé. Jesús, Maria, Joseph! Y qué es lo que li han dat al pobre Joan, que de tal manera empesta?

–Qué! Parla, digas.

–Ay mare meva! Li surt un fetor, un baf de la boca, que sols de pensarhi se’m regiran las tripas.

–Vóls dir?

–No vull dir… Éntrahi y ho veurás.

–Pót ser ha vomitat, y…

–Nó, nó: prou ho hauria vist. No es res de vómit. Es una pudor tan gran, que no sè á qué compararla. Y després… si li vegesses la cara, Blanqueta… ¡quina cara y quins ulls! Si no sabés que es ell, no l’hauria conegut.

–Trista de mi! trista de mi!

–Peró éntrahi, dona, y déixat de plorar, que no’n treurás res.

La desgraciada Blanqueta no sabia qué ferse, y’s trobava, com se sól dir, ab las mans lligadas. Anava de dreta á esquerra sense consol, escabellantse y plorant, y l’inocent baylet, admirat de aquella indecisió ó respecte, comensava á créurer que tot alló era mes serio de lo que semblava, y no feya mes que seguir ab los ulls á la noya. Un y altre’s miraren per llarch rato, com volentse preguntar y sense saber de qué, mes á la fi Blanqueta digué, plena de ternura y sentiment:

–Baylet, no’m deixes!

–Ahont vóls que vaja?

–No, no’m deixes! Per amor de Dèu t’ho demano!

–No tingas por, dona. Com vóls que’t deixe. Demá pót posarse bo’l Joan, y llavors…

–Demá dius?

–Demá ó un altre dia.

–Tan de bo que així fós! Si Dèu ho fes!

Y torná á seguir un altre rato de silenci, y’s tornaren á mirar un y altre, y fou també Blanqueta la primera que torná á parlar, dihent ab la mateixa ternura á son companyó:

–Qué farem, baylet?

–A mi m’ho dius? Qué farém, Blanqueta?

Y vehent lo minyó que sa amiga estava tant indecisa, digué resolt per fi:

–Ba, ba. Jo no sè perque gastas tantas posturas. Éntrahi de una vegada, sinó no’n sortirém. Perque, si vóls que’t diga la veritat, me fa ríurer un poch que tingas tans miraments y tanta por, quant pót ser no es res lo mal que tè… Alguna enrabiada que tal volta haurá pres…

–Y tal enrabiada y tal cosa! esclamá Blanqueta, aumentant son plor. Donchs vaig á entrarhi, y mentrestant, baylet, podrias anar á dirho al Ambrós, al vehí…

–Tens rahó, que es especier, y quí sab si alguna beguda, ell que sab tant, nos treurá de apuros.

Y efectivament, sortint de un salt lo baylet á complir l’encárrech, se decidí Blanqueta á acostarse al llit de son estimat protector.

Lo que allí passá entre aquellas dos personas tenia la eloqüencia de la nit, es á dir, la espressió de aquellas nits qual espectacle es eloqüent y parla á la ánima, sols perque es fosch y mut.

Blanqueta percibí realment, al acostarse al llit, lo fetor de que li havia parlat lo baylet, peró poch era alló pera qui, pensant en l’agravi que havia fet á son pare, y vehent en tan gran postració al que fou son únich amparo, sols hauria volgut en aquell moment, y hauria dat tota sa sanch pera conseguirho, recurs y medi pera tornar la salut á son estimat protector, y pera borrar lo ressentiment que de ella pogués tenir.

Plena de carinyo, acostá sa cara Blanqueta á la de son pare, que veya del tot desfigurada, y fins posantli la ma sobre de la sèva, que sentí cremar, li preguntá ab suavitat y dolsura qué era lo que tenia y si volia alguna cosa. Peró era per demés: l’ensopiment del malalt era cada volta mes fort, y sols de tant en tant tenia alguna intermitencia, en la que semblava regonéixer entorn de ell y sentir. Mirava Blanqueta, plorant á llágrima viva, la desconeguda cara de aquella persona á qui tant estimava y respectava, y en va la forsa de son carinyo y l’anhel de sos ulls pogueren lograr que s’obrissen los del pobre malalt, lo qual seguia ab un entorpiment que semblava germá de la mort. A la fi, després de molt esperar y de molt parlar á la orella y de apretar la ma al malalt, lo pobre falconer obrí sos inflats ulls. Oh alegria y consol! L’home que, mitj malalt, sols s’havia fixat en la persona per qui anavan á cáurer tants mals sobre de ell y de sa casa, sentintse en la postració de la febre, hagué de arrepentirse en un recó de sa ánima de sa indiferencia ab aquella mateixa persona, pus al fi y al cap, de ella era de qui podia rébrer consol en aquells moments, y desesperat ja de trobarlo en son ensopiment, acabava de esperimentarlo gran y excessiu sols de sentir ressonant á sa orella la grata veu de sa cara afillada, y mes encara de véurer devant de ell la hermosa figura de Blanqueta, que l’acariciava y consolava. No pót presentarse ab mes oportunitat y bellesa, en la imaginació de un mortal, la idea y figura de un ángel que pórta consol al esperit, com se presentá en aquella ocasió la figura de la hermosa orfaneta, al capsal del llit del desgraciat falconer!

Així que’l malalt regonegué á la persona que l’aconsolava, son cos fèu com un esgarrifament, y fins la cara’s contragué á impuls, sens dubte, de un íntim sentiment de gratitut, que fins pogué llegirse en sa desconeguda fisonomia, y sobre tot, los ulls del malalt se fixaren ab tal esfors en los de Blanqueta, que aquesta arribá á créurer que endevinava quant lo malalt li podia ó volia dir.

–Ánimo, ánimo, li digué llavors. No us espanteu, Joan, que mentres me tingau aquí…

Blanqueta, sensible y no podent continuar, esclafí en un plor: lo malalt adonantse de las llágrimas de la noya, torná á esgarrifarse, fèu un esfors de obrir los ulls, y de ells, que estavan fixos y com clavats, rodolá una llágrima, sola y seca, que’s perdé cara avall del infelís malalt. Era alló’l llenguatge de la ánima, que sols parlava y respirava pels ulls del cos mort, era la eloqüencia de la nit, que parla al mortal per lo mateix que es fosca y muda!

Passat aquest moment, los ulls del malalt se tornaren á aclucar, y per demés foren las paraulas y’ls esforsos de Blanqueta: la pobre orfaneta no pogué rébrer ja cap mes mirada de son generós y desgraciat protector!

En mitj de son desconsol, en mitj de sas llágrimas, que derramava en abundancia, olvidada de son amor y fins de las causas que havian portat al falconer á tal punt, pus sols pensava en la sort de aquella persona que la havia favorida y amparada en sa desgracia, ni sabia Blanqueta qué ferse, ni tenia per de prompte mes esperansa que la tornada del baylet, quant sentí ressonar en la botiga la ronca veu del especier, al que baixá á rébrer en seguida.

–A véurer, á véurer, deya’l catxassut Ambrós, tot enrahonant ab lo baylet. Vejam, donchs, que tè’l bon Joan, si es que pót ser l’han mal mirat ó es que s’ha menjat alguna perdiu pudenta, ell que se envaneix de menjarlas baratas.

Y tot dihent aixó, aguantantse la panxa com solia, posá’l peu en lo primer grahó, disposantse á pujar la escala, perque es de advertir que era tanta sa catxassa, que cada escaló li servia de replá sempre que tenia que pujar. En tal punt se topá ab Blanqueta, que baixava desaforada y plorant, y al véurerla així, ab sa acostumada frescura, y sens fer cas de las senyals que la noya li feya pera que baixás la veu, li digué tot rihent:

–Qué tens, minyona? Semblas als infants que van derrera de San Sebastiá, quant li fan pregarias. Vaja, vaja, que no hi déu haver pera tant… Pobre minyona! Está acostumada á que sempre li balle la aygua al devant, y ara per res li sembla que s’ha de acabar lo mòn.

–Ah! poch sabeu lo que passa. Pujau, pujau Ambrós, y’l veuréu tan ensopit, que sembla mort. De vos confio, sinó, no sè lo que’m faig.

–Anem anem. Peró no tingas por, plaga, que aixó no será res. Ja ho deya ara al baylet ¿que pót ser vareu menjar alguna perdiuota.?…

Y ja tenia la cama alsada á punt de apoyarse en lo segon escaló, quant una indiscreta resposta del senzill baylet detingué en sech al catxassut Ambrós, y fins li fèu agafar un ayre de llestesa que no solia tenir.

–Ja podria ser lo que diheu de la perdiu, encara que ni l’he vista cóurer ni n’he tastat, digué’l baylet; y ara m’en recordo, que no us ho havia pensat á dir, pus li surt de la boca un fetor tan gran, que sembla com si prop de ell hi hagués una rossa.

–San Roch gloriós! Tan gran fetor li surt de la boca? digué l’Ambrós, retirant lo peu, y fins baixant del primer escaló.

–Sí, sí, respongué Blanqueta, que havia girat per amunt, crehent que’l bon vehí l’aniria seguint. Es una cosa que no’s pót aguantar ni á deu passos…

–Aixó son figas de altre paner, anyadí pera sí y tot tapantse dissimuladament lo nas y la boca l’especier. Sembla una maledicció, que de soca y de arrel may se pugan tráurer aquestas bravadas de la nostra terra. No voldria que tornassen, ab bona fe, ni per totas las ganancias que’m deixan!

–Que no pujau? preguntá Blanqueta desde’l cap de la escala. Peró, Ambrós, ¿qué fèu?

–Nó, nó: baixa tu, contestá l’especier, fent senyal ab la ma á Blanqueta pera que baixás, y tot dirigintse á la botiga. Val mes, noya, que’l deixes descansar, que mentres reposa…

–Peró com podeu saber lo que tè, si no l’haveu vist? En veritat vos en tornau?…

Blanqueta al dir aixó ja era abaix en la botiga, y detenia per la mánega al especier á fi de que no s’en anás.

–Ab lo que m’haveu dit, noya, ne tinch prou, que basta á voltas un cap de fil pera saber si es de estam la madeixa. Si’ns acostavam al malalt, pót ser li fariam mes mal que bè.

–Donchs bè ¿qué farém? insistia Blanqueta, observant que’l vehí s’anava dirigint al carrer.

–Res… Creume, noya. Qui assegura, dúra. No hi cap necessitat, peró per lo que pót ser, val mes que crideu al metge, y mes fará ell ab una ullada que jo ab tots mos emplastres.

–Voleu dir, Ambrós?

–Sí, sí… y si m’has de créurer, noya, deixal estar, y no li trenques lo son, que podria ser mal. No t’hi acostes… y espera que vinga’l metge.

Entremitj de son egoisme, lo bon Ambrós, esperant mal de son pobre vehí, sentia cert interés per la desgraciada amiga de sa filla, pensant que al menos se salvás del perill ella, ja que pera son protector hi havia tan poch que confiar. Així es lo mòn: al costat de las accions dolentas s’en véu á voltas una de bona, y entremitj de las bonas una de dolenta.

–Y quin metge enviarém á buscar si no’n coneixem cap? Mare de Dèu y quinas penas sòn las mevas!

–No te espantes per aixó, minyona… Qualsevol es bo. Aquí al girant víu lo de las monjas de San Pere, ó sinó…

–Ja’l conech, ja’l conech, interrompé’l baylet. Sabs, Blanqueta, allí ahont sempre hi vehem entrar matons ab flors?

–Donchs, per amor de Dèu! Veshi, veshi: corre, baylet, no’t detingas!

–Y sinó, continuá l’especier, que vaja al doctor Guerau, que tè mes cop de ull… y mes diners. Lo fosser del Pi t’en donará rahó, pus víu al costat mateix del fossar. Sí, sí: en aquests casos val mes no pecar per curt…

–Es á dir, Ambrós, que’l Joan déu estar molt mal segons diheu?

La pobre Blanqueta fèu aquesta pregunta mes afligida que may, per deduhir de la previsió del vehí un perill inminent, peró ab facilitat la calmá aquell, sens pérdrer res de sa felís catxassa.

–De qué te espantas? Com vóls que jo crega aixó del malalt, si no l’he vist? Ba, ba: corre, corre, baylet, y que’n vinga un ó altre… y jo entretant m’en aniré á casa, que tinch feyna molt precisa.

Y saltant al carrer l’Ambrós, l’atravessá ab passos mes llarchs de lo que permetia sa tripa, mesclant saludos, disculpas y consells dirigits á la desconsolada Blanqueta, que, sentintse brotar mes llágrimas en sos ulls, no gosava á acostarse prop de la porta pera que no la vegessen los vehins.

Entretant lo baylet corria carrer avall, en busca del metge de las monjas, que era’l que vivia mes prop.

Al véurer Blanqueta, desde’l fondo de la botiga, com l’especier la desamparava, donantli no mes que vanas paraulas per consol, no pogué menos de sentir interiorment certa ira contra aquell home, y ab ira digué entre sí, olvidada per un moment de sa tristor y desgracia:

–Y quin cor de home! Ja tenia rahó’l pobre Joan, quant deya que l’únich sentit que tenia era’l de la gola!

La soledat que desde aquell moment esperimentá la desconsolada Blanqueta fou major que totas quantas n’havia esperimentat, major que aquella en que’s trobá, sent nina encara, quant la mala sort arrancá de son costat á sos bondadosos pares, major sí, pus en sa primera desgracia, la desgracia era una y la rahó de la nina poch ferma per sa inocencia, y ara eran dos las desgracias, es á dir, la actual y’l recort de la passada, mentres que la rahó de la víctima era ja formada y ab tota la forsa del judici y de la imaginació. En tant trist estat passava, com un panorama, pel cap de la infelís Blanqueta tot lo que li havia succehit durant sa vida y tot lo que son exaltat magí li presentava de incert, confús y horrorós en sa vida futura, en lo temps que li quedava de víurer. Veya devant sos ulls aquell fatal matí en que’s despertá per primera volta sense sentir los patons de sa mare, en que no vegé ni sa sombra prop de ella; veya los camps desolats de Menargues, per ahont vagá abandonada, famolenca y plena de fret y de miseria; veya aquella primera y horrorosa nit en que, plena de por y sens cap esperansa de consol, havia hagut de deixarse anar, per pura necesitat, y pera poder dormir recullida, derrera la porta de sa anyorada casa; veya’l llarch y aspre camí que sos peus núus, y entremitj de gent miserable y desconeguda, havian hagut de fer, seguint al caritatiu frare que la recullí, quant per primera volta la portá la sort á la ciutat de Barcelona, pera trobar allí un nou pare y protector; y, després de tot aixó, y donant un salt al temps ditxós que havia passat fins llavors al costat del bó y generós falconer, veya, sí, una altre vida tan dolenta com la que recordava, veya la espantosa imatge de la miseria, del aislament ó abandono y fins la de la deshonra, ya que considerava poderós al rival de son amant y’l creya capás de destruir á aquest y á ella, á aquest per la gelosía y rabia ab que’l mirava, y á ella per la intenció infame ab que sempre tan mal home la perseguia.

Peró no eran sols los recorts trists los que s’arreplegavan en la memoria de la desconsolada donzella. Quant dubta’l mortal sobre la mala sort que li espera, y perdent la esperansa compara temps y situacions, no sòn sols los mals recorts los que fa revíurer la tristesa y la desconfiansa; ans bè, pera sentir mes pena, pórta la memoria á la imaginació los recorts bells y grats, pera que, comparantlos, ressalte encara ab mes negres colors la situació en que’s troba’l que péna. Així mirant espantada la pobre orfaneta, en aquell moment, á la imatge de la desgracia, que li semblava se li apareixia pera acompanyarla y no deixarla may mes durant lo resto de sa vida, contemplava aquella figura creixent en horror quant mes comparava ab son estat lo de sa ditxosa infancia, y recordava las caricias de la mare al despertarse, las festas de son pare á l’hora de dinar, las passejadas que feya ab tots dos als diumenges, lo temps alegre de la cullita y del bátrer, en que seguia’l trill per la era de son poble, los falconers del senyor de Camporrells, que li donavan aucells y flors, la amistat de infinitas amiguetas, ab las quals anava á cullir moras dels esbarzers ó á apresonar cigalas del un arbre al altre, per fi, la ditxosa nit de San Joan ó de Nadal, lo dia de la festa Major, los camps de Menargues, la fisonomia de son poble, y fins la claror y’l sol que il·luminava la estimada terra ahont havia nascut. Oh! trist ben trist s’anava posant ab tals memorias lo sensible cor de la orfaneta, y així pensant, se considerava llavors mes órfana que may, y tan fosch veya son temps esdevenidor, que no hi havia sol imaginable pera poderlo il·luminar, semblant sos suspirs un sospir seguit y sos ulls una font continua de llágrimas. Pera mes aumentar sa tristesa no li faltava en sa soledat mes que una cosa, que prest succehí, pus sempre al fixarse en las penas, per una fatalitat indefinible, es quant mes de novas n’acuden: las dos estimadas tórtolas de Blanqueta se posaren á murmurar en aquell moment, y la trista noya hagué de sofrir aquell cant trist, per no tenir cor de fer callar á aquells dos animalets á qui tan estimava.

–Cantau ó plorau, tortoletas mevas, que no sè lo que fèu, quant tant me coneixeu y quant sòu las companyonas de ma sort! Cantau ó plorau, que lo mateix es, quant una y altre cosa es en vosaltres per excés de amor y gelosía, temerosas de pérdrer la companyia en que viviu! Jo us escolto, plorant sols, pus sola y aislada’m trobo, y si temo, es de que no tornará ja may pera mi la felicitat que’m fuig, estraviant pót ser l’únich amor que’m queda, y destruhint ma esperansa! Plorau ó cantau, tortoletas mevas, plorau ó cantau!

Durant tan trist estat, y quant Blanqueta, impacient, s’acostava á la porta y treya’l cap pera véurer si tornava’l baylet, observá la misteriosa actitut de alguns dels vehins, que, parlantse en veu baixa y mirant á la casa del falconer, evitavan al mateix temps de que sos ulls se fessen encontradissos ab los de la noya, y tan prest com la veyan, giravan dissimuladament y’s ficavan dins de sas casas. Misteri ben significatiu era aquell pera la desgraciada órfana, peró mes ho era encara la única escepció de tanta ingratitut: sa fiel y constant amiga Marieta, la filla del egoista Ambrós, posada á la finestra de sa casa, y mostrant la cara mes trista que pót mostrar una donzella sensible de bons ulls, no perdia de vista la botiga de son desgraciat vehí, y cada volta que podia atisbar á Blanqueta, com volentli revelar l’interés que li movia sa desgracia, mossegantse’ls llavis, bellugava’l cap á dreta y esquerra, y alsava sos ulls de Dolorosa al cel, ab ayre suplicatiu. Peró Marieta, la amable amiga y, si’s pót dir, consultora de Blanqueta, no parlava, y quant coneixia que aquesta li anava á dir alguna cosa, desapareixia en sech de la finestra, tornanthi luego, pera fer los mateixos senyals y pera tornar á fugir quant sa mes estimada amiga intentá parlarli. Ben clar se veya: la pobre vehina pugnava entre’l mes bon desitj de socórrer y ajudar en sa desgracia á sa amiga y la ordre severa, imposada per son pare, de evitar tota relació, durant aquell dia, ab la casa del vehí malalt!

Tot aixó contribuhia á fer mes amarga la situació de Blanqueta, y mes quant veya la inseguritat de trobar, en dia de tanta confusió, cap metge á casa, pus dos vegadas havia vingut ja’l baylet y cap de ellas ab metge: lo de las monjas havia anat á visitar al monastir de san Pau, y al tancarse’ls portals, l’havian tancat defora; altre metge, indicat al noy per la familia del de las monjas, era prohom del Concell de Cent, y’s trobava en aquella ocasió en la casa de la ciutat; de altre sabian lo nom, peró no’l carrer en que vivia… y’l pobre baylet corria y anava y tornava, y al arribar devant de Blanqueta, ni aquell sabia esplicarse volentse disculpar, ni aquesta podia contestarli mes que ab esclafits de plors y ab nou y major desespero cada vegada. Fatal contratemps! Llargas, ben llargas li semblavan las horas á Blanqueta cada volta que havia de esperar de nou, y llargas las anadas y tornadas del baylet; mes ¡quí ho diria! al pas que las horas de esperar li semblavan llargas, lo dia li passava rápido y corrents en sa exaltada imaginació: veya que s’acabava la tarde, y cada instant creya véurer com disminuhia’l sol grau per grau en sa carrera, y no dubtava ja de trobarse quant ans en la nit, ab son protector malalt, sense un metge pera curarlo, sense un amich que la ajudás y consolás! Per segona volta s’havia de véurer la desgraciada Blanqueta en una nit semblant, por son aislament y desconsol, á la que havia passat en Menargues, quant las infernals bombardas de Balaguer se li emportaren á sos estimats pares! Per segona volta la poncella del camp havia de aguaytar sola, esposantse á que un mal vent la arrebassás, y fes desaparéixer sa hermosura y sa forsa!

Lo trist pressagi se cumplí: la nit arribá ab tota sa fosca, y ni resolució tingué la espantada donzella de encéndrer llum, temerosa de que son espant fòra major vehentse á sí mateixa sola. Arrimada á la vora de la porta, escoltava impacienta si sentia pel carrer trepitjadas lluny ó la veu aguda del baylet, peró passava’l temps, y lo únich que ressonava en los ohidos de Blanqueta, en lo silenci de la nit, eran los esbufechs del pobre falconer á qui ni podia ni sabia com socórrer!

Unas sombras giraren per l’estrem del carrer durant tal impaciencia, peró Blanqueta no las arribá á véurer, ni ellas á la noya… y mes valgué que fos així.

Per fi, al cap de bon rato sentí Blanqueta la veu del baylet, que venia esplicant l’estat en que’s trobava son amo, y deduhint per aixó que venia’l metge, se ficá resolta á dins, corregué á la cuyna á buscar un lluquet, y encengué llum ab la major promptitut. Y en efecte, justa prengué la mida, pus al sortir á la botiga, ab la ma devant del llum pera que no s’apagás, posava’l peu en lo llindar de la porta lo renombrat doctor Guerau, qual semblant no era’l mes afable, sobre tot desde las derreras noticias que li havia revelat lo baylet que l’acompanyava, pus, á saberlas ans, hauria pres sens dubte certas providencias, que llavors havia de executar precisament al sortir de la casa del malalt.

Encara que familiarisat ab desgracias lo doctor Guerau, s’hagué de conmóurer ó interessarse algun tant, vehent al costat de la desgracia la hermosura, cosa que contribueix á divinisarla en cert modo, y sembla que fa atráurer mes facilment la compassió. Procurá ans de tot calmar ab bonas peró breus paraulas lo desespero de la noya, pera evitar que fos confusa la relació que li feya de tot quant havia passat, y arribat ja á la cambra, se dirigí al capsal del llit, portant á son costat á Blanqueta ab lo llum, de manera que no podia véurer bè de prompte la cara del malalt.

Gran fou la sorpresa del doctor així que la noya separá la ma del llum. La cara y’ls ulls del falconer estavan en lo mateix estat que ans, peró la boca, que estava oberta, per estar lo cap molt caygut, deixava véurer una negror lo mateix que de tinta. Acostant llavors lo llum á la boca, y baixantse un poch lo doctor Guerau, digué, sens alsar la veu, algunas paraulas que no deixá de enténdrer la desconfiada Blanqueta.

–Sí, sí: llengua y paladar y tot, tot está negre. Avansada está la cosa, peró no ha anat ab la pressa que en molts altres.

–Y qué será, senyor doctor? esclamava Blanqueta. Verge Santissima dels ángels, teniu pietat de mi!

Lo doctor prengué lleugerament lo pòls al malalt, y separantli després, ab la punta del bastó, la camisa del pit, anyadí:

–Estrany es. Sembla que pel cos no hi ha encara tacas, y podria ser que sostenintse fins demá… Quí sab. Peró de tots modos, si no las tè avuy, las tindrá demá, y ab perill tan compromés, es precís…

–Qué?

–Jo sento, noya, tenir que dirtho, peró ab las prevencions que hi ha per part del gobern de la ciutat y ab los mals recorts y escarments que ha deixat un mal tan cruel, no pót menos un, y es deber de tot físich, de postposarho tot al bè y á la salut pública.

Al sentir aquestas espressions, los ulls de la donzella brillaren com á foch, descobrint tot lo horror que sa ánima preveya, y sa cara grogejá.

–Peró bè, doctor? qué es lo que tè’l Joan?… Quin es aqueix mal tan cruel de que parlau?

–Lo que tè (contestá’l doctor, fent una suspensió y mirant á terra,) es… es la glánola.

–La glánola…! La peste…! Verge santa dels desamparats! Ja ho veig, doctor, ja ho veig, que estich condempnada á quedar novament órfana y sens amparo en aquest mòn!

Y posantse’l devantal als ulls, tan íntima aflixió demostrá Blanqueta, que fins al doctor Guerau, á pesar de sa esperiencia, li fèu venir ganas de plorar, per conéixer que verdaderament aquella desgraciada hermosura se trobava sola en lo mòn, com ho probava lo véurer que, en un cas tan crítich de estar malalt lo cap de la casa, no rodejava son llit mes companyia que la de la noya. Peró’l deber era ans que tot.

Després de un curt silenci, preguntá ab tota senzillés Blanqueta al metge:

–¿Donchs, qué farém, senyor doctor?

–Res, noya: allúnyat del malalt, pus, com ja te he indicat, prest vindrán per ell.

–Com! Qué diheu?… Vindrán per ell?… Y quí?

–La cerca de la ciutat, á la que vaig á avisar enseguida.

Al dir aixó, lo doctor girá en direcció á la escala, com indicant que ja no tenia res que fer y no’s devia pérdrer temps.

–Nó, doctor, nó! esclamá la noya, detenintlo. Jo desamparar á mon pare y protector, al que ha salvat ma vida y ha vigilat ma honra, al que ha sigut mon consol y ma alegria, jo desampararlo perque’s pert ell y’s pert també ma esperansa…? Aixó sí que no ho faré. En bona hora que ma esperansa fuge, peró mentres ell respire, á mi’m toca cuydarlo, y no’m fa res de acompanyarlo en la mort, ja que he sigut sa companyona en vida. Diheu, doctor, diheu: qué he de fer?

–Infelissa! Ta lleyaltat y amor no tè exemple en quant he vist, tocant á aquest mal que tant espanta, peró ab ton bon desitj no farias mes, donzella, que agravarlo. ¿Qué farias ab ta inesperiencia, ab ta perturbació, ab ton aislament? ¿Qué farias, si l’enmetzinat alé del malalt te feria á tu mentres creyas consolarlo, y cahent á sos peus malalta com ell, haviau de ser un y altre víctimas y testimonis mútuos de una desgracia inevitable, vehent ell ta agonia y tu la sèva? No val mes que de dos s’en salve un, que se evite la propagació del mal en la ciutat, y, sobre tot, que’s medique y’s cuyde al malalt ab tot ordre, calma y seguretat per qui tè coneixement y esperiencia de tal mal y per aquell á qui no perturba cap afecte ni interés? Deixa, deixa, noya, que se’l emporten á la Santa Casa, y prega tu á Dèu entretant que us ajude á tu y á ell.

La pobre noya no tenia rahons pera contestar al metge, y aquest havia enfilat ja la escala, quant un truch á la porta de la botiga cridá la atenció de Blanqueta, la qual s’en adoná, y deduhí per alló que’l baylet no era á la casa.

–Quí será? Quí podrá trucar, estant la porta oberta y haventhi allí’l baylet? Peró nó: ah! Ja ho conech! esclamá Blanqueta ab lo to mes desesperat. Ja ho veheu, senyor doctor, ja ho veheu… fins lo baylet m’ha desamparat!

Y havent cridat per dos vegadas, tot baixant, al baylet, aquest no contestá, repetintse solament en cambi lo truch de la porta. Al arribar á la botiga la noya y’l metge, una y altre quedaren sorpresos, de véurer quí era’l que demanava y l’objecte ab qué venia.

–Ay ay? digué’l doctor. Quin miracle es aquest? Ans que’l metge haja dat l’avís, vos trobau ja á la casa del malalt? Esquisida es, á fe, vostra vigilancia.

–Dèu meu! cridá la noya, al sentir las rahons del metge, y vehent que al derrera del que demanava seguian altres dos homens portant una llitera tapada. Y sòn los de la cerca! Com es possible aixó, senyor doctor?

–Filla, jo mateix m’en admiro…

–Es tal nostra vigilancia, (contestá l’home ab una fredor que li era habitual,) que, pera evitar lo mal públich, no perdonam res, y moltas vegadas sabem ans que’l metge ahont jauhen los malalts.

–Sempre hi ha vehins temerosos, digué’l doctor, que, á las primeras sospitas, corren…

–Es ben cert, senyor doctor! esclamá abatuda de dolor Blanqueta. Ni un vehí per anar á buscar á un metge, y pót ser mes de un pera avisar ans de temps á la cerca!

L’home de la cerca contestá ab una mitja rialla, confirmant la conjectura de la noya, y en seguida digué:

–Donchs, vos apar, doctor Guerau, que sens dificultat…?

–Sí sí: enllestiu, que jo tinch altres cosas que fer.

–Es cert, es cert, doctor? esclamava Blanqueta, girant com á boja per la botiga, y sense saber lo que li passava. Es possible lo que van á presenciar mos ulls?… Misericordia divina!… Quanta desgracia en un sol dia! Y que hé fet jo, pobreta de mi, pera que així’m castigue’l cel?… Nó, nó! mos ulls no ho veurán, mos ohidos no ho sentirán… Jesús! Jesús! Anau, anau… que jo m’en vaig á amagarme en’l estrem mes recóndit de esta casa.

Deya aixó Blanqueta, mentres lo doctor Guerau corria ja carrer avall, fugint dels miasmas, y mentres l’encargat de la cerca, ab son fanal á la ma y seguit per la llitera, pujava la escala en busca del malalt, que en pochs minuts tingueren trasladat, emportantsel, sens detenirse, al apartament dels empestats del Sant Hospital.

Al fugir la noya, pera no presenciar tan trist espectacle, s’introduhí en la rebotiga, penjá’l llum de qualsevol manera, y sentantse en una cadira, verdaderament arreconada, tancá’ls ulls, se tapá ab los dits las orellas, y plorant, esbufegant, resant y esclamant, esperá que passás aquell fatal moment ó’l temps en que calculá que l’acte havia tingut efecte. Al ressonar en sos ohidos lo trepitj pesat dels homens que se’n portavan la llitera, Blanqueta doná un jiscle, y del tot abatuda y desesperada, arribá á posar son front sobre de sos genolls, y en tal actitut permanesqué per un rato, darramant llágrimas y mes llágrimas, y no sabent con ferho pera detenirse’l plor y calmar la viva agitació que li partia del cor.

Peró ans de esplicar lo que succehí á Blanqueta, al esforsarse pera sortir de sa postració, convé disculpar en cert modo la part de egoisme é inhumanitat (que tal haurá semblat al lector,) dels vehins y demés coneguts del pobre falconer, sabedors del mal que á aquest afligia, fent una breu pintura, á tal objecte, de lo que era la cruel y horrorosa peste de la glánola.

Després de la dansa de S. Guy, que invadí la Alemania, y en qual enfermetat no hi havia mes remey que exorcisar als malalts, possehits del diable, recitant versos de la Biblia; vingué al mòn la glánola, dita així, segons creuhen alguns, per sortir unas glándulas ó tumors en certas juncturas del cos, y ab tal nom ó ab lo de landre era coneguda y anomenada la enfermetat en molts paissos y en diferents idiomas.

Lo terror que la glánola produhí no tè comparació ab lo de cap altre enfermetat, de quantas, com ella, nos havian vingut de Llevant, com que era un dels presents fets á la Europa per las crehuadas.

La Fransa, la Italia, la Espanya y després la Inglaterra, la Alemania y la Holanda foren, successivament y en continuas renovacions, víctimas de ella.

Peró de totas quantas escursions fèu lo mal, cap fou mes cruel, ni en cap se presentá ab un carácter mes devastador y espantós com en 1348. Desde llavors la glánola fou sempre símbol de terror, de espant y miseria; son recort y son nom eran lo fantasma perseguidor del cor y de las conciencias, y ¡cosa estranya! al pas que era’l medi de moralisar als incréduls, per lo temor de la mort, apagava los bons instints y sentiments, per lo terror de la enfermetat. L’home, aterrat, contemplant sa efímera existencia, alsava rendit las mans á Dèu, demanantli misericordia, peró no las estenia al próxim, quant veya que son semblant queya ferit del mal á son costat. Aberracions humanas, que en va cap filosofia es capás de fer enténdrer!

Fins ab los preludis que avisaren sa vinguda, fou aquella vegada terrorífica la aparició del mal, pus després de sentirse continuos terremotos per molt temps, comensá á plóurer, y de tal manera, que durá la pluja, sens interrupció, per espay de sis mesos. Llavors comensá la verdadera devastació de la glánola, cahent á sa bufada poblacions enteras, que quedaren sens un habitant, y barrejantse en la desbocada corrent de aqueixas miserias que tot ho arrebassava, junt ab la manta del pobre, los mantos dels emperadors, las coronas dels reys y las mitras dels bisbes. Entre las víctimas ilustres, ho fou, en nostra Espanya, lo rey Alfonso XI de Castilla.

Pera tráurer la proporció dels efectes de la peste, que’ns pinta lo Petrarca, en aquella temporada de trist recort, basta saber que, sols en la ciutat de Venecia, moriren aquella vegada deu mil personas. Així es com los historiadors, transmitint la veu del poble, arriban á dir que “desde Noé, may l’ángel esterminador havia mort tanta gent com llavors.”

Molts dels malalts se pót dir que ni arribavan á estarho, pus morian al primer dia, de repent y fins pel carrer.

Comensava’l mal per una febre violenta, y seguia després un deliri, estupor é insensibilitat, no guardant sempre’l mateix ordre en aquestas senyals; la llengua y’l paladar se tornavan negres y com á cremats, y l’alé despedia un fetor insoportable. Molts dels malalts tenian una peripneumonia violenta (inflamació del pulmó y de la pleura,) acompanyada de hemorrágias promptes y mortals, y ordinariament se manifestava la gangrena per unas tacas negras que sortian per tot lo cos.

No hi ha que parlar de remeys, perque eran ineficassos tots los ordinaris, y dependia la cura de una casualitat, difícil de endevinar, ó del giro que prenia’l mal per sí mateix, com quant sobrevenian postemas exteriors, en qual cas la vida no corria ja cap perill.

A tal estrem arribá la por del contagi, que no’s trobavan ni metges pera curar, ni servidors pera cuydar als malalts, ni capellans pera assistirlos en los últims moments, de manera que, pera remediarho, tingué’l Papa que concedir indulgencia á quantas personas se consagrassen als atacats del mal, y s’absolgué plenariament als malalts, encargant als sacerdots que’ls ho fessen saber.

Las prometensas, rogativas, penitencias y fundacions menudejavan encara no hi havia los primers síntomas de una nova visita del mal, y’l poble menut y pobre, pera aplacar la ira del cel, presentava á voltas, per las ciutats y pobles, espectacles tristos y repugnants, encara que piadosos, pus se veyan passejar pels carrers arreplechs de homens mitj núus que s’assotavan á sí mateixos ó uns als altres.

La estadística que ofereix la ciutat de Barcelona, segons se troba en los dietaris del Concell de Cent y de la Diputació, proba en primer lloch la aparició continua de la glánola, desde la data citada fins al sigle XVII y aprés la mortandat esperimentada en ella, que no es poca si’s comparan los temps y la gran diferencia del número de habitants de ans ab los del temps actual. En l’any 1333, que es una de las apuntacions mes antigas, consta que en poch temps moriren deu mil personas; de aquesta data fins al temps del rey Fernando se repetí la peste en Barcelona al menos deu vegadas, y de llavors en endevant fou tan continua y horrorosa, que s’hagueren de publicar jubileus pera’ls que morian, facultar als capellans péra que diguessen dos missas, fer bandos contra’ls metges y cirurgians que fugian, y fins arribá una ocasió en que no hi havia qui pogués tocar las campanas de la Catedral. Dèu nos guart de semblants tristesas!

XXXVI. Com lo malvat donzell s’en portá á la orfaneta al jas de En Simon.

Probará, donchs, tot lo referit, quant menos, que no deurá estranyar lo lector la indiferencia ó por dels vehins respecte del pobre falconer, sent com era ell, en son trist estat, lo primer senyal de la renovació de un mal, que tan cruels recorts havia deixat pochs anys ans, com si diguessem lo preludi de la vinguda del ángel esterminador, de aquell ángel que, quant venia, no anava acompanyat sols de la peste, sinó de fam, miseria y guerra, com ho feya créurer ja mes aquell dia ab l’estat efervescent de Barcelona.

Peró tot aquest horror, així lo de la peste que s’acaba de descríurer com lo que oferia per sí sol lo desconsolador quadro de la casa del falconer, en lo moment de separarse aquest de sa afillada, no era res, absolutament res en comparació del que esperimentá la pobre Blanqueta al alsar lo cap dels genolls, ferits sos ohidos per una veu coneguda, de fatal recort y que no esperava sentir en aquella ocasió.

No bè la llitera habia girat la cantonada del carrer, dos homes s’havian adelantat apressuradament cap á la casa del falconer; trobant la porta descuydada havian penetrat en la entrada, y l’un de ells, atret per la claror del llum de la rebotiga, s’havia introduhit fins á la presencia mateixa de la abatuda víctima, que ni esperit tenia de tornar á obrir los ulls pera no contemplar ab ells lo horrorós quadro que de sobras veya ab los ulls del esperit.

–Aquí está! esclamá l’home ab alegria infernal, al véurer á la donzella. La hora ha arribat, Blanqueta: jo vinch pera salvarte, y…

–Oh! cridá la noya, horrorisada, posantse dreta, y corrent á un recó, fent seguir arrastrant la cadira, y colocántsela devant de ella, com volentse parapetar. Verge Santíssima! Fuig, fuig, mal esperit, Llucifer perseguidor; aparta, mal cavaller… Horror! horror! No’n tinch prou encara ab una gran desgracia, que m’en portas una de pitjor? Fuig, fuig! Arrera cor de roure, infame, vil…!

Apretava ab una ma Blanqueta la cadira contra sí y ab l’altre recullia vagament la roba que tapava son pit, com posant també en guarda sa honestitat y sa honra. Son cos inclinat y son cap test al mateix temps podria dirse que simbolisavan la por y la vigilancia, y sos ulls, vius y bellugants, se podrian péndrer bè per las únicas armas de la ánima, que probavan de espantar al enemich, quant no’s confia en la defensa de las del cos, en las mans.

–Tant te espanto? li digué’l perseguidor, afectant un to suau y amable. Mira que vinch á salvarte, vinch de pau, com sempre, vinch á rendirte mon desesperat amor, vinch á oferirte ton ben estar, pus serás desde avuy ma esposa, avuy, que tinch major poder que may, pera transformarte, sens dubte, de una órfana miserable en la esposa de un cavaller distingit!

–Nó, may! may! Tornáuvosen per ahont haveu vingut, deixaume en ma miseria y orfandat, pus jo no sò vostra, ni ho puch ser, ni ho vull ser. Vergonya, vergonya vos en haviau de donar, que tot un majordom del palau del senyor Rey vinga á perseguir á una honrada y desgraciada donzella. No us atanseu á mi, mal cavaller, y respectau quant menos la casa de un moribund!

–Insisteixes? digué’l donzell, en actitut de avansar cap á Blanqueta, y respirant sos ulls la passió mes liviana y’ls mes desenfrenats sentiments. No vóls pensar, noya, en qui ets y en qui sò?

–Nó, nó! May!

–Nó? Donchs pensa que demá tornarás á ser lo que eras la primera volta que entrares en esta casa, demá estarás sense menjar, sens protector ni amparo, sense amor ni companyia: demá ton amant estará baix mon arbitre y en poder de la justicia, que’l fará servir de exemple y escarment als revoltosos de aquesta ciutat; y demá… demá nó, avuy mateix… sí, tu serás esclava forsada de ma passió, si ara, de seguida, no’t resols á ser volenterosa amiga de qui no pót víurer sense tu.

–May, may! contestá Blanqueta ab resolució heróyca.

Y com en aquell moment se sentís prop de la porta del carrer la veu de una persona, que semblava com temorosa ó espantada, lo donzell, advertint per alló lo perill que corria, prengué una actitut resolta y atropelladora, al pas que la noya, confiant de ajuda, se ostentá ab aquell ayre tan súblime de que sols pót tenir idea qui haja contemplat en situacions semblants á alguna de las artistas trágicas que tenen fama en nostres dias.

–S’ha acabat la compassió! cridá’l donzell, mirant alternativament á la víctima y á la porta. Órfana orgullosa, cedeixes ó no?

–Primer la fam y la miseria, primer lo llit de la peste, ahont jau mon protector, ans que’l llit conjugal de un lladre de honras. May, may seré teva!

–Donchs llavors, á la forsa…

Avansant lo donzell, pera cenyir ab sos brassos los de Blanqueta, aquesta, que en va havia esperat ajuda, alsant la veu en sas últimas paraulas, vegé enterament desvanescuda sa esperansa, y arribada la hora de sa desgracia, invocá al cel la trista víctima, estengué sos brassos, sacudí son cap, probá de cridar, peró aterrada com á paloma que véu ja sobre son coll la garra oberta del esparver, sentí en sech pérdrer las forsas, y debilitat son cor, y quedántseli sa veu en la garganta, perdut lo color de sa cara y emboyrats sos ulls, caygué, ab tot lo pes de son cos, llarga en terra.

–No perdam temps! digué llavors enrabiat y confús lo donzell, fent senyal al home de fora que s’acostás. Ja que no hi ha altre remey, al coll y afora.

Y agafant un y altre sens compassió á la hermosa y desgraciada Blanqueta, la alsaren de terra fins á arribar á sentarla en la cadira; posada així, l’home la prengué, tot baixantse, per las camas, lo donzell la sostingué per sota dels brassos, y deixantla anar luego sobre de la espatlla del home, de la manera que sól carregarse una saca de blat, s’alsá lo manat servidor ab tan noble carga, y junt ab lo tiránich senyor que’l manava treballar, fugiren un y altre cap á la porta, y desaparegueren carrer avall, cuberts per la sombra de la nit.

Lo cap hermós de Blanqueta penjava á la espatlla del sayó, com una flor hermosa á la que han xafat lo mánech poch temps ans, y guarda encara la bellesa de la vida. La ma atrevida del luxuriós donzell la aguantava y cariciava de tant en tant, mogut sols per una compassió egoista.

De la boca de la atropellada víctima sortia un sospir continuo y cansat, de manera que arribava á ser també un Ah! seguit, per lo qual fins pót ser la haguera conegut, en aquell silenci, qualsevol que intimament la hagués tractada: era alló la aroma de la flor xafada, que avisa, encara que ab poca forsa, al solitari que per prop de ella passa.

Al sortir la porta, se sentiren dos veus que espressavan, á qual mes, la sorpresa de lo que estava succehint.

La una era aguda, y al mateix temps tendre y espantada, que deya:

–Ay, pobre Blanqueta!… Y se la emportan! Verge Maria!

Era la veu del fiel baylet, que acabava de arribar fatigat, en aquell moment, de cumplir un encárrech que li havia fet la vehina y bona amiga de Blanqueta.

Una puntada de peu, donada ab violencia, y tot passant, pel inhumá donzell, arramblá á la paret de la entrada al compassiu noy y lleal companyó de la desgraciada orfaneta.

La altre veu fou un Ay! de horror, jiscle donat per una veu dolsa, en la finestra de la casa del especier, ahont se sentí cáurer al mateix temps un cos de una persona, tal volta desmayada.

Era alló una senyal de desesperació repentina, donat per la bona amiga Marieta, la qual, ignorant primer l’objecte dels dos homens que havian entrat en la botiga, acabava de deduhir en aquell moment, per la esclamació del baylet y pels ronchs del gos mastí que seguia als raptors, la afrentosa y nova desgracia de sa amiga, y qui era l’infame que la ocasionava.

Al arribar los dos que fugian á la cantonada de un carreró llarch y estret que conduhia, per prop de Santa Ana, á un estrem de la muralla, l’home que portava la carga preguntá al altre:

–Per ahont pego?

–Tot dret… Al jas de En Simon.

Al sentir tal ordre l’home’s detingué com admirat.

–Qué diheu?

–No’t detingas: endevant.

–Peró al jas ó al hostal?

–Al hostal: lo mateix tè.

XXXVII. Entre amor y amor patri ¿quin vèns?

S’acostava la hora acostumada en que’l constant y enamorat Guillemet solia cumplir de amagat la cita de amor ab sa hermosa y senzilla falconera.

Desde que’l pare ó protector de sa estimada, descobrint los amors de esta, havia donat ordre al jove preferit que no s’acostás á sa casa, lo cap de aquest no reposá, calculant lo mal que havia ocasionat, y sobre tot la privació en que’s veuria. Si ans era sols lo cor, per excés de amor, lo que’l feya patir ¿qué tal havia de ser llavors, si eran lo cor y’l cap los que’l mortificavan, vehent cada volta mes confusa sa esperansa?

Peró com may créu pérdrerla qui sent una passió que’l guia, no volgué, á pesar de tot, l’enamorat jove, prescindir de sa costum, y arribava á tentejar un pas, que si bè era imprudent, lo considerava obligat, sobre tot quant las últimas miradas de sa estimada, al despedirse, li havian fet recobrar la seguritat, que pocas horas ans li havia parescut dubtosa. L’amant, aborrit de sa sort, s’havia arribat á resóldrer, tan prompte com vingué la nit, de anar á rondar, mes ó menos amagat, la casa de sa estimada, per mes que no hagués de véurerla, per mes que del terrat que cuydava la hermosa Blanqueta no hagués de sentir cáurer, com altres vespradas, sobre de sas mans, ni una flor, ni una branca de olorosa herba.

Pobre Guillemet si hi hagués arribat! Sols un contratemps, permés pel cel en profit dels bons, lo podia distráurer de son intent, salvantli tal volta fins la vida, pus á la mateixa hora, son infame rival, lo majordom del palau, alentat per la confiansa que havia cregut meréixer aquell dia de son rey, tenia en aguayt homens que vigilassen los encontorns de la casa del falconer, disposantse á agafar á aquest y á Guillemet com á conspiradors y contraris á la Magestat Reyal, y pót ser fins á matarlos, pretestant sa resistencia.

Pensatiu y capficat atravessava, donchs, Guillemet un carrer próxim á la iglesia de Sant Jaume, que era llavors junta á la casa de la ciutat, en direcció á la casa de sa estimada, y podria dirse que res l’hauria tret de sa fixació y tristesa, com que ni’s parava en los que passavan prop de ell, á no haver sigut una gran causa, un altre objecte que fos tan grat á son cor com la passió que en ell bullia. Sols un amor podia distráurerlo, en tal moment, de son amor, l’amor patri, que no deixava de ocupar gran lloch en son esperit.

Un crit general de –Ara surt! Ara surt! Es mossen Joan Fivaller!– atragué naturalment la atenció del desconsolat jove, que, ocupat principalment aquell dia en son desgraciat amor, no estava prou enterat de tot lo que passava per Barcelona, y fins ignorava la reunió y última delliberació del Concell de Cent, quant los actes de aquesta corporació, una volta sabuts per los mes inmediats curiosos ó interessats, passavan rapidament de boca en boca y’s transmitian en un instant desde la plassa de Sant Jaume als estrems mes apartats de la ciutat.

Al sentir En Guillemet lo nom de son protector, conegué interiorment que no devia prescindir de averiguar lo significat de aquella alegria general que’s notava en tots los semblants de la gent del poble, al pronunciar y repetir un nom tan il·lustre; sabent qui era mossen Joan Fivaller, recordant sa dignitat, son amor patri, son noble orgull, y que era la primera persona de qui sentiren veritats, en altre ocasió, los cortesans y áulichs del rey Fernando, deduhí facilment, que, en lo nou altercat de aquell dia, estaria sens dubte destinat á ser héroe ó víctima, y suspenent son ánimo per un instant, procurá enterarse per los que passavan de qué era l’entussiasme del poble en tal conflicte. No li faltaren esplicacions promptes y entussiastas de totas parts, y pensant que efectivament héroe ó víctima anava á ser la persona per qui sentia ell mes respecte y gratitut, al observar que inmensas bandadas de poble corrian depressa á diferents punts de la ciutat pera armarse ó prevenirse mentres se esperava lo resultat de la entrevista ab lo Rey, no pogué menos de sentir també bullir en sas venas sa sanch jove y honrada, y de anar experimentant la mes ó menos gradual excitació que’ls nervis desplegan en casos semblants, infundint la major energia de la vida á tots los sentits. ¿Y com no havia de experimentar y sentir tot aixó En Guillemet, y en molt major grau que’ls altres, sent com era admirador dels actes de Fivaller, deixeble (en lo tocant á la opinió política) del experimentat mestre Nicolau, y amich del franch y honrat falconer Joan de la Murtra, víctima en Casp dels partidaris del nou rey? ¿Com no havia de excitarse é inflamarse en foch patri mes que ningú, y fins tal volta sentirse inclinat á la venjansa, quant ohint presentar com á causa de tals trastorns é infraccions de la lley als áulichs del Rey, s’apareixia devant sos ulls l’infame majordom, que tant disgust havia sembrat aquell dia en la casa de sa estimada, y junt á ell, com á víctima ensangrentada, la figura de son protector, del home mes noble, mes generós, mes just y mes digne de ser estimat de la ciutat de Barcelona?

–Oh! esclamá, passant del aburriment y la postració á la resolució y á la energia, després de un breu moment de quedar suspens. Perdónam, ma estimada! Perdónam, angel que vigilas mon pur amor! Perdonaume un y altre, si’l deber me distrau desde ara del objecte que constantment ha ocupat avuy mon cap, pus així com així tampoch podria gosar aquesta nit, com las passadas, de véurer ú ohir á la reyna de mos pensaments. Fuig, fuig per avuy, dòls amor de la bellesa, y vina á reemplassarlo, oh energich amor de la patria! L’enamorat es ciutadá!

Y fent com fa’l soldat que pensa en sos fills al comensarse la batalla, quant arriba’l moment crítich de la barreja, olvidá també Guillemet en sech fins la grata figura de sa estimada, que tan impresa portava sempre en lo cor y en la memoria, y llansantse ardent y entussiasmat entremitj de una de las turbas que passavan, ab ella seguí, participant en seguida de tots los desitjs que manifestavan los que la componian, com corrent aislada que, al desembocar sas ayguas en lo riu, pren la forsa é impuls de aquest, tan prompte com unas y altres ayguas se confonen.

Anava aquella bandada, com altres que’s dirigian á diferents cantons de la ciutat, á armarse y prevenirse, y tenia senyalat per lloch de son aguayt y vigilancia la plassa de Jonqueras, ab motiu de haverhi depositat en un magatzem vehí, y desde’l moment en que’s manaren tancar los portals, totas las ballestas que’s guardavan en l’espay extramurs y junt al mateix portal de Jonqueras, anomenat Joch de la ballesta, que era’l punt ahont solian anar los barcelonins á exercitarse en lo tir de aquesta arma, donantse en cert temps del any una funció pública, en la cual la ciutat pagava una gran cantitat pera compra de joyas y premis als millors tiradors.

Quant la bandada arribá al punt destinat, Guillemet havia conseguit ja captarse la simpatia de tots, com que son bon parlar, sa energia y entussiasme y la circunstancia de sas relacions ab la casa de Fivaller movian á quants l’escoltavan, y bastava pera que li cedissen lloch de preferencia y’l deixassen, com qui diu, manar y dirigir.

Apinyada estava la multitut en un estrem de la plassa, fentse la repartició de las ballestas, que se entregavan proporcionalment als clavaris ó prohoms mes vells de alguns gremis, pera que ells las repartissen en personas de sa confiansa, de lo que’n prenia nota un oficial del Concell, y á mes anavan compareixent tot sovint particulars armats, qui de llansa, qui de espasa, los quals s’havian separat ans de la comitiva sols pera armarse, y acudian llavors al lloch designat.

Unas fallas ó teyas encesas il·luminavan aquell acte de impaciencia y de dubte, y cada un que venia de nou armat, cada nova espasa ó pica que’s veya blandir al ayre era un nou triumfo, un grau mes de seguritat pera’ls que’s disposavan á resistir, si convingués, tota la forsa que pogués llansar lo senyor Rey contra son poble. Dalt de una gran caixa, ab la que s’havia transportat allí un gros número de passadors y fletxas, estava en peu Guillemet, si no donant ordres, guiant pera’l bon ordre en la distribució, y comunicant lo projecte combinat allí per los principals de la bandada, de una manera que no ho haguera fet millor en campanya lo mes estratégich cinquantener de aquell temps. Sa veu de tant en tant entonava ó equilibrava la desordenada turba, que, sens instint militar y moguda sols per lo desitj de no deixar trepitjar sas llibertats, ab los desahogos de certas imprecacions y ab la sort de tenir algunas armas, creya bastarli pera atemorisar als enemichs y desbaratarlos quant se trobassen cara á cara; així que, parlant En Guillemet, ó’l jove escribá, com li deyan la major part, tothom callava y tothom aprobava sos dits.

–Ánimo, cridava, ánimo, ciutadans de Barcelona, que avuy será’l dia. Temps ha que convenia una llissó forta contra’ls enemichs del Lon nom de la ciutat, contra’ls deshonradors de la dignitat reyal. Sempre havian anat ab armonia los reys y’l poble; á aquesta armonia, mare fecunda de esforsos, déu la patria sas glorias, son engrandiment, son poder en totas las parts del mòn, y pus ara als mals consells de gent estranya que rodeja lo mes espléndit dels tronos se déu la destrucció de aquesta armonia, privemlos ab temps de avansar, perque trencada la armonia, quedan trencadas nostres llibertats, trencada la memoria de las grandesas passadas y trencada la seguritat del poble y la esperansa de recobrarla. La amenassa existeix, lo perill corre, la víctima ha posat ja’l peu en lo primer grahó del catafalch: vigilancia, donchs, y estem á punt pera que no acabe de pujar. Mes, si aixó arriba á succehir, si’l ferro de la injusticia fereix son cap, llavors, ¡ah! llavors, no la deixem morir sola, que es á nosaltres á qui representa, y com ella havem de passar per la sort que se li senyale. Correm á morir, y encatife nostre sanch lo lloch ahont cayga’l mártir: així’l fum de nostra sanch será’l núvol de gloria, sobre del qual pujará majestuosament sentada al cel la ánima del heróych patrici. Ánimo, ciutadans de Barcelona! Preveniuvos per si la llissó ha de passar á ser escarment, per si sona la hora de la venjansa, y en aquest cas, olvidau, ciutadans, vostre treball y vostra hisienda, olvidau á vostres fills, esposas y pares, recordauvos sols de la patria que us crida y que es vostra mare, é impávits é inflexibles correm á buscar la mort cara á cara, la mort ó’l triumfo, que de totas maneras triumfarém encara que degam morir. Lo primer vull ser jo si’l cas arriba, lo primer, no pera serho en dignitat, sinó pera poder dar lo primer cop, y…

Delirant semblava estar de entussiasme lo fogós jove que parlava á la multitut, y per graus creixia son enardiment, quant al millor punt y tenint suspensa de sa veu la atenció general, se’l vegé interromput y trasmudat en sech, sens poder acabar de emitir la idea que iniciava, y ni poder pronunciar tan sols la paraula que seguia. Sos ulls, que fins llavors havian brillat ab tot lo foch del entussiasme patri, se contragueren de manera, que indicavan realment una inesperada admiració, sacudí’l cap á dreta y esquerra, entre avergonyit é impacient, y passantse com desesperat la ma per demunt dels ulls y del front fins á estufarse’ls cabells ab los dits, doná un salt de demunt de la caixa ahont estava, y ficantse atropelladament per entremitj de la multitut, que no deixava de ferli lloch per cert respecte y per ignorar la causa de tan repentina transformació, arribá al estrem de aquell mar de gent, y emprenent ab tota forsa una correguda per lo carrer mes inmediat, desaparegué enterament, deixant á tothom confús y admirat.

¿Qué podia ser alló, en qui per primera volta de sa vida havia donat preferencia absoluta al amor patri sobre l’amor de la bellesa, en qui’ls debers de ciutadá y’ls de la amistat y la gratitut havian posat tan forts arrels, y en qui la forsa de sa imaginació y son talent anavan infundint en aquell mateix instant dots creixents de eloqüencia tribunícia y popular? ¿Seria que l’amor de la bellesa tornava á véncer l’amor de la patria? Quí sab!

La transformació y resolució repentina de Guillemet se devia sols á una advertencia que, mentres enrahonava, li doná al ohido un particular dels que havian acudit també ab la bandada reunida en la plassa de Jonqueras, un dels mateixos que aplaudian y secundavan las paraulas del acalorat jove escribá, y que poch podia pensar al parlarli l’efecte que l’avís podia produhir.

La verdadera amistat, que no falta may en los contratemps ni s’acobardeix en los obstacles, era la única y especial causa de tot alló. Marieta, la sensible filla del especier, la amiga fiel de Blanqueta, que, apesar de las prohibicions de son pare, havia seguit sempre vigilant en la finestra de sa casa, desde’l moment en que se sabé lo perill del falconer, havent cridat al baylet ab tot sigilo quant regresava ab lo doctor Guerau, li havia encargat que ab la major llestesa anás á avisar á Guillemet, fentli saber lo perill en que’s trobava’l protector de sa estimada. La sort havia fet que venint lo baylet ab lo doctor dels barris de Sant Pere, vegessen un y altre la turba dels amotinats, á qual frente anava’l jove escribá, y ab la seguritat de trobarlo prest, no dubtá de pegar una embestida aquell fiel servidor, tan pera donar gust á la afillada de son amo, com á la bona amiga que per ella se interessaba.

Peró’l baylet volia estar de regrés á casa ans que’s retirás lo doctor, volia evitar que Blanqueta se trobás sola y amohinada en tal apuro, y si bè doná tota la lleugeresa possible á sas camas, pera arribar, com se sòl dir, en un salt á la plassa de Jonqueras, al arribar aquí se convencé de que era impossible parlar ab Guillemet, tant per lo gran gentio que obstruhia’l pas, com per estar l’amich á qui buscava en la part mes céntrica de la multitut, mes ocupat que tots en dirigir y en parlar, y mes compromés que ningú en no marxar de aquell lloch, segons deduhia’l baylet per las mateixas paraulas que ohí. Així que, aborrit de véurer tant de obstacle é impacient al mateix temps pera retornar á casa, se ficá las mans á las butxacas de las calsas, y mitj bellugant lo cap, anava ja á girar sens cumplir l’encárrech, quant li ocorregué un medi, tal volta incert, peró que, á sortir bè, podia produhir lo mateix resultat que tant ell com la vehina desitjavan: s’acostá á un home que venia carregat ab un feix de llansas, y á qui tothom feya pas, en direcció al punt ahont se distribuhian las armas, y després de dirli ab molta eficacia algunas paraulas, encargantli las trasmetés al jove escribá, torná á empéndrer corrents lo camí de sa casa, ahont arribá sens dubte molt ans que l’home carregat tingués temps de parlar al entussiasmat jove que alentava á la multitut.

Las paraulas, donchs, que l’home trasmeté á Guillemet, quant aquest estava en lo mes fort y calorós de son discurs, eran las seguents:

–Lo baylet del falconer del Portal del Ángel acaba de venir, ab recado de sa filla, fentvos saber que son pare está morintse de la peste, y ella’s troba tota sola.

XXXVIII. Los plors del baylet. Com l’amor y l’honor sòn las millors armas pera véncer.

Trasladats molts vehins de Barcelona als punts que’l Concell havia designat, y aglomerats los restants per las inmediacions de la casa del Concell y del Palau reyal, barris enters hi havia que estavan del tot deserts, y en que no’s veya móurer ni una ánima.

Un de ells era’l del Portal del Ángel, mes encara que’l tránzit de cap persona interrompés lo silenci de aquell estrem, se sentia, ab tot, un soroll que contribuhia á fer mes tétrica la fosca soledat que’l dominava: tal era lo plor baix y seguit de un noy que estava sentat junt al brancal de la porta de la botiga de la Óliva.

A poch de plorar lo pobre baylet, tot suavisantse ab la ma la inflor del cop que li havia donat l’inhumá donzell, sentí un trepitj fort y seguit com de un home que corria; girá’l cap lo contristat noy, y en efecte distingí prest lo bulto de una persona que, corrent ab tota furia, se dirigia cap á ell, y que’s quedá en sech parada y com estática devant de la porta.

–Ah! digué Guillemet, (que era’l que corria,) respirant ab forsa. Gracias á Dèu!

Lo pobre baylet seguia plorant.

–Peró, baylet ¿qué tens? M’han dit que has vingut á avisarme, y…

–Sí!

–Y qué? Digas, noy ¿qué passa? Veig que ploras, y temo trobar mes mal del que creya.

–Prou, prou!

Y l’baylet seguia plorant y tot aixugantse’ls ulls.

–Que pót ser es ja mort lo Joan? Verge del cel!

–No ho sè.

–Donchs de qué ploras?

–D’un cop que m’ha donat aquell senyorot del tabar vermell, quant se la ha emportada.

–Qué dius? Qué dius? A qui s’ha emportat, al Joan?

Al preguntar aixó Guillemet, preocupat, després de lo que acabava de dir lo noy, y prevehent un gran trastorn, sa pell se torná com de gallina y’l cabell se li erissá.

–Al Joan, contestá’l baylet, no sè si’l han deixat dalt ó que n’han fet, peró jo no he vist que se l’emportassen.

–Donchs á qui? Tu has dit, noy, que s’en han emportat á algú. Ira del cel! Parla, minyó, parla: digas á qui s’en han emportat… Ahont está Blanqueta?

La resposta del baylet fou esclafir en un nou plor, que fins lo feya sanglotar.

–Ah! esclamá llavors Guillemet, desesperat. ¿Seria possible? Jo no sè si mos sentits me enganyan ó si me enganyas tu, noy. Si’l temor que jo sento fos una realitat?… Digas, noy, digas clarament: ¿es á Blanqueta á qui s’en han emportat, y era’l que se la enduya aquest senyor que t’ha donat lo cop?

–Sí! sí!

–Verge pura! Y ella’l seguia, ó li donava’l bras, ó la estirava ell tal volta, ó qué…? Parla, per amor de Dèu, sinó’m fonch!

–Qué voleu que us diga, si ella la pobre no parlava, ni podia fer res… Mes, que ni sè si era viva ó morta: com que la portavan al coll á manera de sach.

La tremoló de rabia que agafá aquí á Guillemet fou inmensa. Li semblava un somni lo que sentia, y en son cor fermentava un desitj de venjansa, peró de aquella venjansa que es mes terrible per no véurer prop l’objecte sobre’l qual ha de descargar. Lo foch del cor bregava ab la inacció de la ma, que en va buscava una arma pera empunyarla, quant poch ans tantas n’havia tingut á sa disposició.

–No hi ha remey! digué’l desesperat jove, fent esclafir en son front lo palmell de la ma dreta. Sia allá ahont sia, jo l’he de trobar, y avuy ó un altre dia l’he de esquinsar ab las mevas mans, que sòn prou arma quant sobra la rahó! Digas: cap ahont han pegat?

–Per allí, contestá’l noy, senyalant al carreró inmediat de la altre part del carrer.

–Y fa molt temps?

–Contau quant fa que vos han avisat, y pensau que jo’ls he trobat á la porta al tornar de la plassa de Jonqueras.

–A Dèu, donchs!

Y posantse á córrer Guillemet, emprengué pel carreró, deixant en son plor y soledat al desconsolat baylet.

La sorpresa que acabava de tenir l’apassionat jove no era res pera las que llavors encara se li preparavan.

Havia corregut ja casi tot lo carreró y rastre de ningú havia trobat, ni ánima viventa, com que sent ja prop del estrem, hagué de escursar naturalment son precipitat pas y tornar al dubte, á la admiració y á la desesperació, ja que cap indici ni esperansa tenia. Mirava á dreta y esquerra sense descubrir res, sacudia son cap, y, oprimit son cor, casi s’en hauria tornat, á no sentir com un soroll per terra prop de la última casa, que no pensá de prompte en quina casa era. S’avansa llavors lo jove impacient y ¡oh sorpresa! véu ajagut prop de la porta lo gos mastí del sèu rival, aquell animal fiero que tant susto li havia donat en altre ocasió, destorbant la tranquila y amorosa conversa que tenia ab sa estimada y obligantlo á separarse ridiculament, en presencia del malehit donzell del tabar.

–Ah! esclamá llavors ple de sorpresa, recordant las malas manyas dels servidors de aquella casta. Y es cert! Peró ahont estará? Aixó proba que l’amo ha pujat á la casa mes próxima, que déu haver entrat per aquesta porta…

Y anava á empényer la porta, que trobá oberta, quant, alsant lo cap, y descobrint, ab la celístia que feya, un objecte que’s distingia sobre de una altre porta mes apartada del edifici, doná un crit de horror, com si aquell objecte hagués imprés en sa ánima los sentiments mes vius, y hagués presentat á sa imaginació las imatges mes repugnants.

L’honrat jove, reconeixent lo lloch ahont era, acabava de descobrir lo cap del bordell, es á dir, aquella cara monstruosa y agegantada, generalment representant la de Medusa ó de Baco, que era costum, en aquells sigles, colocar á la porta de las casas de prostitució, y de quals antigallas s’en conservan encara dos ó tres mostras en diferents carrers de Barcelona.

Lo jas de En Simon, que així l’anomenava’l poble, tenia donchs l’afrentós distinctiu de que’s parla, y’l tenia en la porta inmediata, que era en la cantonada dins de un carreró, perque sent son amo arlot y hostaler á un mateix temps, evitava de aquesta manera que l’hostal se confundís ab lo bordell, y que l’especulador de un y altre hagués de pagar certs bans y multas que la lley marcava.

Tres esclamacions sortiren simultaneament en aquell instant de la boca del desesperat jove, una de sobresalt, al véurer lo gos de son enemich, sentint ab aixó realment confirmada la mala noticia que li doná’l baylet; altre de indignació, al adonarsen del lloch inmediat, ahont precisament havia de trobarhi la víctima y’l raptor, y altre, per fi, de alegria, peró de una alegria filla sols de la esperansa, al descobrir la porta del hostal oberta.

Sens detenirse, donchs, apretá la mitj ajustada porta del hostal, y encegat, si així’s pót dir, per los nobles y vius sentiments que l’animavan, pujá ab tota pressa la escala, fins á trobarse al menjador, al que donavan diferentas portas que conduhian á altres habitacions, y que en aquella ocasió estavan totas tancadas.

Es de compéndrer que no’s trobás en aquella hora cap foraster en l’hostal, havent estat tancadas las portas de la ciutat aquell dia, y existint tot lo borrombori de la gent per altres estrems de la mateixa, apartats y distants. Mes com lo ofici de hostaler es ofici de confiar, per aixó no’s tancá del tot la porta aquell dia, pus molts eran los que no podian sopar á casa aquella nit, y encara que hostal de bordell, la aprensió de anarhi podia ser menos, perque, de segur, no s’hi havian de trobar, com en altres ocasions, aquells ociosos que’l freqüentavan ab la intenció de sopar al devant, y entrarhi després per la porta del derrera, á menos de faltar als bandos del senyor batlle, que’s referian sempre á la lley en general ó á las ordinacions especials de las casas de ávols fembras.

Guillemet comprenent aixó mateix, y havent vist al gos del raptor á la porta del devant, (indici cert de que per aquesta havia entrat son amo,) arribá á tenir un grau mes de seguretat en favor de la honra de sa estimada, si bè coneixent las malas intencions de son rival, ho temia tot de son poder y de sa vilesa. Mes torná á aumentarse sa sorpresa, que en son estat de impaciencia lo induhia á pensar tan prompte bè com mal, al véurer l’absolut abandono de la casa, ó al menos de aquella pessa del hostal, que sempre sól ser la mes concorreguda. En efecte, no hi havia mes en tot lo menjador que’ls mobles necessaris, peró sens ningú que’ls fes servir: penjava de la biga la canya foradada que aguantava’l llum; lo balancejador ventall, com que no era mes de moscas, s’aguantava també, caragolat ab la corda de manejarlo, en un altre clau del sostre, y al demunt de la llarga taula, que estava rodejada de banchs, jeya segura y descuydada la llarga y ample ganiveta de ferro, que serveix pera tallar lo pa, instrument que, per sa dimensió y per l’us que fins podria prestar en temps de guerras, en certs hostals solitaris y masias, solian tenir amarrat ab una cadena á la mateixa taula, sens que allí l’hi haja clavat en temps posteriors la ma de cap francés ni borbónich, com alguns creuhen.

No trobant Guillemet á qui dirigís la paraula, cregué prudent no cridar, esperant un poch, per mes que’l perill de sa estimada lo fes estar impacient. Mirant indistinctament á totas las portas, y escoltant ab tota vigilancia, se sentá en un cap de banch, y no tenint en que entretenirse, posá distret é involuntariament la ma sobre de la ganiveta que tenia al devant, y si bè semblava com que la contemplás, de segur que ni la veya, fixo’l pensament com tenia en la desgraciada sort de Blanqueta.