Primera part. La nina. (continued 2)

Al regonéixer mossen Borra que aquell soroll era compost á la vegada de veus humanas y de campanetj, tement la realitat de una cosa que no havia pensat ni previst, estigué un moment com dubtant, mes allargant luego la ma al bancal de son llit, se embolicá ab ell de qualsevol manera, y obrí mitja finestra pera mirar lo que tant lo sorprenia.

–Dèu del cel, esclamá de prompte admirat, vehent lo cercle de llums que’s descubria entorn de Balaguer, encara que á alguna distancia; es possible! Es á dir, que aixó durará mes de lo que’ns pensam!

Peró després de contemplar un poch, y com reprenent de nou sa calma, torná á tancar la finestra, y dirigintse de nou al llit, digué:

–Ba, ba! Somatent que no vè de Barcelona, somatent sense procés, veguer, ni bandera, no será may res de bo.

Y tot arreglant lo bancal y la gira del llansol, anava discorrent de esta manera:

–Lo somatent ó ha de ser gros, per una gran causa, partint del centre de la terra, ó ha de ser petit, y per una causa petita, com quant un poble persegueix ab lo Via fora! á un malfactor. De manera, que ha de ser una cadena pera subjectar tirans, ó una soga pera penjar á un lladre, y ab bona fe, crech que aquest no es mes que una mala anella de la cadena y un mal filat tros de lligam, pus sens cap y sens concert surt contra un exércit aguerrit.

Aquí mossen Borra, sentat ja dins del llit, apagá lo llum y se senyá, peró fos que en la fosca se concentrás son esperit, fos que sa imaginació se exhaltás per l’efecte fantástich que li havia causat lo conjunt dels bruchs y matas encesos, ó que sa memoria’s transportás á grans fets passats que coneixia; lluny de posarse de seguida á jáurer, com sempre solia, continuá llavors involuntariament sentat per un rato en lo llit, fent las seguents reflexions:

–Oh! qué bonich déu ésser un somatent, quant, espressant l’esperit de la terra, se dilata desde’l cor de ella fins á sos estrems; quant sòn tots uns, y rey y poble van units, y no’s pensa mes que en la honra de la patria! Oh! jo veig en aixó lo carácter guerrer, l’esperit libre del catalá, lo fruyt de las grans lleys del pais, de aquellas lleys que han sigut la mare de totas las glorias dels antichs temps. Sens aquellas no hi hauria hagut esquadras ni conquistas, ni hi hauria hagut riquesas ni llibertats, no hi hauria hagut reys ni pobles felissos.

Y així, anant saltant vagament de uns pensaments á altres, peró lligant los uns ab los altres, vehent devant sa imaginació tots aquells objectes que anomenava, y altres que li anavan ocorrent, acostat ja lo cap al coixí, pronunciá encara aquestas paraulas, que probavan lo calor de sa imaginació exaltada:

–Quí pogués véurer á algú de aquells reys que pelearen en Sicilia y en Italia, aquells estols que tallavan lo mar en totas direccions, aquells almugavers, que pujavan á las montanyas y assaltavan los murs com qui puja á un marge… y oir aquells crits de San Jordi… San Jordi y Aragó!…

Mossen Borra havia quedat ja en tal punt adormit.

Peró no cregau que la exaltació del juglar despert havia de cessar per aixó. La exaltació se tornava llavors ilusió pera’l juglar que dormia.

Ningú podria pintar lo que tal volta espressavan llavors las faccions del juglar que dormia, gosantse en l’hermós quadro que era objecte y causa de son somni, lo que espressaria aquella cara entre la gorra y’ls llansols, pus ningú ha pogut observar lo que fa un home en tal cas, quant la quietut lo rodeja, y quant ni la menor transparencia de llum lo distrau.

Lo primer objecte que vegé dormint mossen Borra fou un cavall blanch, lo cavall de Sant Jordi, que, volant pels ayres, se dirigia en llargas embestidas á tots los extrems de Catalunya, donant renills y estufant sa cabellera quant arribava á certs punts. En Portfangós y en Salou lo vegé córrer casi á rans de la aygua per entremitj de innumerables galeras y altres embarcacions, sens que may ensepegás en cap fusta, sens que may sos arreus se enrredasen en cap vela. Semblava com si’l cavall esperás indecís, com si li faltás la carga pera partir, com si no fos la hora de trobar al cavaller propi que l’havia de montar. Oh goig inefable! Lo cavall ja no anava sol. Sobre de ell veya ja mossen Borra al mateix sant, patró de Aragó, vestit mitj á la grega antiga, portant á sa ma la flamejant llansa, y á la gropa un altre cavaller jove ab corona reyal y aguantant ab lo bras esquer un escut de las barras de sang. La fisonomia del sant poch importa al devot, peró la del cavaller de la gropa interresava sobre manera al juglar: aquella cara ell la havia vista, la coneixia, y, á pesar del goig que li causavan sas miradas, una de aquellas confusions misteriosas que ocorren en los somnis li impedia, sense saber perque, de poder adivinar á quin amich perteneixia. Pegá una volada’l cavall, despedint entorn de sí una grata resplandor, que donava un brill vaguejant á la platejada armadura que’l cubria á ell y als cavallers de sa carga; y á pesar de tal bellesa encantadora, no cal dir que ab lo cavall resplandent s’elevá també, com subjectat á sos peus ò dominat per sas ferraduras, l’infernal y vert drach alat, trahent sa llengua de sageta, resplandent y bell també, com pót serho per son estil la pintura de un foch de infern, que deixa véurer per tot la ma y la habilitat del artista que la ha executada. Per demés es dir aquí que’l juglar doná també un salt en lo llit, desitjós de véurer la cara que li fugia… Peró no li fugia, nó. Lo juglar volava lo mateix que’l cavall, seguintlo á poca distancia, y tots junts se remontaren fins á arribar al cim mes elevat de la montanya mes alta de Catalunya; allí lo cavall, clavant sas ferraduras ab forsa en las rocas, com se conta del de la reyna mora del castell de Ciurana, emprengué una embestida, y atravesant lo mar, no pará fins á distingir una gran ciutat de Italia, fins á arribar á Nápols, devant de quals portas, descavalgá lo cavaller rey, y quedá prop de ell en sa guarda lo cavaller sant. Peró ans que allí arribás, quantas cosas no alegraren lo cor del juglar volant, que venia á fer en tal cas la feyna de un patge alat. Mentres lo cavall corria, anavan descubrintse á dreta y esquerra islas y territoris, que senyalava ab sa llansa, tot passant, lo sant guerrer, com pera indicar al company que totas aquellas terras eran vassallas sèvas; en un extrem de Italia se veya alsar, també volant, lo lleó alat de sant March, mirant ab vista espantada aquell nou succés, en totas las riberas se veyan atravessar grossos peixos, sanguejant en sas espatllas las barras de Aragó, y prop, prop ja de la hermosa Nápols, tan tranquila estava la aygua, que en lo fondo del mar se veyan reflectits los volants viatjadors, colocats á la inversa, de manera que mossen Borra gosá certs moments com á juglar, al contemplar lo moviment de las camas y la panxa del cavall, com gosá no menos, crehent véurer en sa ilusió que’l drach tenia la fisonomia del gat roig, y que volent detenir al cavall, prop de Nápols, ab sa unglosa arpa, li arrimá aquell una tremenda cossa. Pera ferse obrir las portas de Nápols, cridá lo cavaller jove á infinitas legions, que aparegueren donant lo crit de “Sant Jordi y Aragó!” y en seguida tingueren lloch infinitas pugnas, succehintse y pasant rapidament unas aprés de altres com los quadros de un panorama. Al cáurer las portas, se descobrí en mitj de un portal una reyna embolicada ab un manto que assegurava en son cos, mentres que un guerrer, portant un escut ab unas flors de lis, avansava pera despullarla de la reyal vestidura. Al descubrir la intenció del guerrer, avansa també’l rey jove, la reyna se guarda no menos de ell, peró al fi acaba per obrirli sos brassos, y cobrintlo també ab son manto, se’l emporta seguit de tots sos guerrers, que allunyan al contrari, fan cáurer son escut de las flors de lis y passan per demunt de ell. Fins aquí sempre vegé mossen Borra al cavaller sant prop del cavaller rey, peró mudantse en sech devant los ulls de sa imaginació la escena que contemplava, observá que’l sant havia desaparegut, que’l camp gloriós de guerra s’havia transformat en un lloch cortesá, pus lo rey estava rodejat de donas, entre quals nuus y blanchs brassos, apareixia com lligat per una voluptuosa cadena. Lluny de véurer allí al sant, li semblá al dormit juglar que veya sols al drach infernal, senyorejant per totas las cambras del palau y mudant sa atmósfera ab son álit calent y verinós. Mossen Borra, á qui agradavan las festas y las glorias, á qui havia seduhit de prompte la bellesa y grandesa de aquella morada, y á qui atreya continuament la amistat del rey jove, vehent al mateix temps camins de gloria y camins de deshonra y perdició, indecís, dubtós, sentint oprimit son cor y respirant ab fatiga, doná proba en son llit de descans, de que realment patia y se congoixaba, pus respirant ab pena, casi no li faltava sinó esclatar en un plor pera desahogarse. Seguint lo somni y la fatiga, somniá que, tal volta mirant cap al altre part del mar, trobaria pót ser algun consol, y dirigint cap allí sa vista, li semblá, lluny de descobrir l’objecte que buscava, véurer tan sols una altre reyna plorant, y prop de ella lo noble escut de las barras abandonat á sos peus y cubert sols de llorers sechs.

Si la pena havia sigut gran fins aquí en lo somni, no cal dir que anava desde aquell moment á ser major, pus havia de decidirse á abandonar al rey jove á qui servia.

Pero nó: la fatiga del pobre juglar havia de cessar prest; una realitat impensada l’havia de curar prompte de la fatiga del somni. Al arribar á aquest punt, l’atronador soroll de una bombarda, disparada desde l’alcássar de Balaguer, acabava de dispertar á mossen Borra.

–Jesús!… Jesús!… Qué es aixó? digué sentantse de un bot en lo llit.

Y mentres esperava á véurer si’s repetiria’l soroll, enterament convensut de que estava despert, esclamá: –Ah! Quant ho sento! Tan poch que faltava pera saber en qué pararia aquell dubte, y haverme despertat! Peró aixó tenen los somnis que sòn molt bons ó molt dolents, que may tenen final.

Torná á ferir llavors sos oidos la remor lluny dels del somatent, y lligantse en sa memoria lo que havia vist ans de dormirse y l’estrépit de la bombarda que acabava de sentir, calculant que lo que ell havia tingut per misteri, tal volta en aquell moment se descobriria, saltá pressurós del llit, y embolicat de nou ab lo bancal, torná á dirigirse á la finestra, que obrí ab cuydado per temor del ayre.

No era molt diferent lo que’l juglar veya de lo que ans havia vist, solament que així com la primera vegada venia’l somatent per totas direccions, llavors, arreplegat ja en un sol cos, se dirigia, formant exércit, cap á la estacada de devant de las torres. Tants llums reunits, lo brillar de las armas, eynas y demés ferros, (que de tot portavan aquells inocents soldats,) y lo moviment general de las flamaradas en direcció oposada á la dels que corrian, donavan un aspecte á aquell conjunt, com si fos de un torrent ó riu de foch que se escapa, y contra’l qual no hi ha forsas humanas que basten á detenirlo.

Vehent aixó mossen Borra, y contemplant com s’acostava aquella multitut cridadora, tragué lo cap fora de la finestra, desitjós de véurer quina actitut prenia l’exércit del Rey; peró si bè arribava á distingir en lo camp alguns bultos grans y negres, que calculá serian companyias de gent armada, quedá sobremanera admirat, vehent que no’s movian de son punt, y que’l somatent arribava ja casi á la línea del clos.

En tal estat, reunint totas sas ideas passadas, així en somni com ans de dormirse, fixa la vista, per dominar á son pensament la admiració que aquellas li causavan, digué, posantse la ma en la barra: –Mon somni’m semblá una realitat… y estich mirant una realitat que’m sembla un somni!

Y així seguia pensatiu, quant aquella figura tranquila se transformá de repent en imatge de sorpresa, de espant ó de condol, que tots tres sentiments se espressavan en sa cara. En aquell moment, quant ja casi tocava á la línea lo somatent, quant sos llums deixaban ben clar y distingit tot lo campament, quant mossen Borra podia fins conéixer casi personalment als homens armats que corrian, de diferents cantons vegé venir unas donas que, avansant desesperadas, donant crits y alsant á l’ayre sos brassos, se dirigian com á lleonas perdudas, que tals semblavan ab la cabellera que’ls volava, en busca de algun objecte volgut de son cor y arrancat de sa vista. Com lo torrent de la gent armada baixava ab precipitació, prompte quedavan barrejats é inclosos en aquell los sers estranys é inesperats en un camp de batalla que lo contemplador acabava de descubrir. La ma de la dona que detenia al home, los brassos de la esposa que’s penjavan del coll del espós, lo paquet que s’entregava, lo pa que s’oferia eran escenas momentáneas, rápidas, que se succehian y que sols donavan al ull lo temps de obrirse pera véurerlas, pus la confusió general ho barrejava tot. Entre las donas descubrí principalment mossen Borra á dos que anavan á poca distancia la una de la altre: la primera portava una manta enrotllada, y caminava precipitadament sens fer cas del perill: la segona, indicant en son pas un esfors que era clar indici de un abatiment, pegava tan sols curtas embestidas, y cada vegada que emprenia de nou una correguda, alsant la veu y dant senyals de un gros sentiment, cridava á la altre dona, sens dubte pera que en aquells moments no la deixás sola. Interessá sobremanera al contemplador l’aspecte de aquellas dos figuras verdaderament notables en aquell lloch, pus fins semblava com que, pera ferlas mes ressaltar, s’hagués aumentat en un instant y entorn de ellas la claror que per aquell estrem espargia’l conjunt de flamas de aquella falange candent. Mossen Borra no las perdé de vista, mirá, excitat de vius sentiments, á aquellas dos desgraciadas esposas, que per tal cregué regonéixerlas enseguida, vegé com sos brassos s’allargavan endevant, tocant ja al objecte perdut ó buscat, observá ja per fi unas mans que s’apretavan ab unas altres, endeviná per sos moviments la espressió també de sentiments nobles y tendres, y… ay Dèu meu!… quant mossen Borra, mes interessat que may per aquells dos sers infelissos, avansava involuntariament son cos, descuydant la roba que’l cobria, per témer que la confusió los hi anava á arrancar de la vista, en aquell mateix moment, una impensada y atronadora descarga de bombarda, dirigida al punt ahont passava la escena, feu realment desaparéixer, ó millor, transformar, als ulls del juglar, aquell gran quadro que tant li interessava. –Qué es lo que veig, mon Dèu! –esclamá mossen Borra, mogut casi mes que de interés per la desgracia, de desitj de saber qui la causaba, y dirigint, per conseguent, la vista al punt de ahont venian disparadas las artellerias; peró després de aquella descarga, s’en sentí una altre, y després una altre, y una altre, y… fins á set no pararen, y tot en un brevíssim instant, de manera que per aixó podia endevinarse bè lo motiu de la quietut que havia guardat l’exércit sitiador y la prevenció ab que havia estat lo que tenia’l cárrech de dirigir aquellas máquinas infernals!

Descríurer aquell nou y trist quadro ocasionat per las armas de foch, sens dubte seria mes fácil al pinzell que á la ploma. La corrent de flama dels que venian se vegé dividida, primer pel mitj, y aprés per varias direccions, sa claror enlluhernadora quedá ofegada per una nuvolada de fum, y’ls pochs llums que restaren aislats se vegéren com despresos del cos principal, y fugint cap á fora, apagantse consecutivament y depressa, com las petitas pallas encesas que’l vent s’en porta d’un paller quant se crema; la terra quedá cuberta de morts y ferits, revolcantse aquestos per sobre de aquells desesperadament, y’l crit unánim de guerra que ans se sentia, acabava de transformarse en un crit de dolor en lo lloch de la desgracia, y en mil veus, diferentas y aisladas, que, anantse perdent en totas direccions, cridavan ¡misericordia! y donavan clara idea del desespero que tenian los que fugian. Tal era l’efecte que havian causat aquellas novas armas disparadas á un temps, y tal l’espant que havian produhit en aquells soldats inesperts, que pót ser ni idea tenian de lo que era tan diabólica invenció.

Mossen Borra, estátich y horrorisat de lo que acabava de contemplar, ferit de compassió en son cor, per lo que podia haver succehit á aquellas dos donas que tant interés li havian mogut, y recordant per un moment la conversa que havian tingut en lo clos del convent, parlant de la nova arma, se tapá los ulls ab las mans per un instant, com no volent ser testimoni de tanta desgracia, y pronunciá ab íntima conmoció estas paraulas: –Ah! sí, sí: ja tenia rahó En Bernat de Báges: arma de cobarts y de traydors, que sols moros podian haverla inventada!

Y continuant pensatiu, ferit del misteri que havia succehit poch ans, quant lo Rey se presentá en lo clos, se separá de nou las mans dels ulls, y mirá á las artellerias, en lo moment que disparavan la última descarga, y vehent, ab lo resplandor de esta, que prop del canó saltava y odulava un gos mastí, al que procurava fer callar un home alt que portava una capa; ficantse com de rabia la ma per entre’ls cabells, exhalá un sospir y digué: –Sí! No hi ha dubte. Ja estranyava jo que tan infame idea pogués sortir del cap de un lleyal. Ell es, sí! lo donzell del gos, aquest misteriós donzell que ningú coneix, que fins ara ha sigut amo de un gos, per no haver tingut ocasió, sens dubte, de ferse ell gos de un amo!

Y anava á malehirlo, quant, distrahent sa vista unas novas llums que sortian de un dels portals de Balaguer, fixás en ellas lo juglar, y descobrint que entremitj de ellas venia una dama, exaltat ja sols llavors en la possibilitat de una idea agradable, mirá millor, y confirmada, en cert modo, sa esperansa, al véurer que la dama se dirigia á la tenda del Rey, esclamá goijós de esta manera:

–Oh! si fos cert… Benehit sia Dèu! Benehit sia Dèu! Ell sab perque succeheixen las cosas quant las permet. Si al menos de aixó s’en ha de originar la pau de Catalunya, olvido la barbaritat de las bombardas, ja que ellas la haurán ocasionada!

Y ferit en seguida per una altre idea mes agradable encara que bullia en son cap, peró que veya lluny, digué tot tancant la finestra y tornantsen al llit, y manifestant un cert goig, que era pót ser mes fill de sa imaginació que de son convenciment:

–Quí sab! quí sab! Ventadas hi ha á voltas que posan los blats á punt… Post nubila Phoebus. Quí sab si aqueixa mateixa invenció que’m sembla bárbara, podrá contribuir un dia á la major exaltació y fama dels reys y dels fills de ma patria.

Se detingué després un poch com embegut en un altre idea filla de sa fantasia, y anyadí, mitj rihent:

–Sí, sí… fins juraria que en mon somni y en lo triunfo del rey jove, quant ha entrat en la ciutat italiana, sonavan també bombardas y veya fochs de artellerias… Peró deixem lo somni, (digué en seguida resolt y tornant á saltar dins del llit,) deixem lo somni pera péndrer la son: Dèu fassa que dormia, y que al despertarme veja jo una realitat felís; Dèu fassa que, al despertarme, puga véurer com lo verdader rey de Aragó óu missa devant del Sant Cristo de Balaguer! Feuho, feuho, imatge soberana, vos que tanta virtut teniu, vos que foreu treballada per sants, y que vinguereu á aqueix pais contra la corrent de las ayguas, santificau lo regnat pacífich que avuy pót ser comensa, y deteniu pera sempre la corrent de mals que fins ara havian agoviat á la terra de Aragó! Dèu ho fassa!

Y ab aquesta consoladora esperansa, y tot fent aquesta súplica, mossen Borra torná á quedar dormit tranquil, y dormí fins á la matinada, en que las trompetas cridavan á tots los soldats del camp pera reunirse en un sol punt.

VII. Tota soleta!

Moltas vegadas lo cos descansa y’l cor s’agita: per aixó no hi ha descans mes dòls que’l del inocent, pus quant tanca’ls ulls quedan en igual repos un y altre.

Pót recordarho qui haja vist dormir á un fillet sèu, qui haja contemplat á eixos sers plens de tendresa, quant la salut y la alegria los mantenen la vida, y quant l’alé y’l consol de la mare los anima y ampara. Mes, ay del inocent que’s desperta sense trobar consol! ay del cos despert que s’agita en la infancia, quant se li acosta la hora de descansar lo cos!

Així tranquila y hermosa, ab la ilusió de tenir prop l’alé de la mare, dormia, en la matinada del dia cinch de novembre, la inocenta Blanqueta, sense haverse mogut de la mateixa posició en que la havia deixada la mare la nit anterior.

A la hora en que mossen Borra, després de haver passat una nit agitada, se despertava ab una esperansa alegre, la pobre Blanqueta, després de haver passat una nit tranquila, comensava á dar senyals de despertarse, y estava próxima á obrir los ulls, pera topar ab una imatge de desconsol.

Quant la claror de la matinada comensá á penetrar per entre las escletjas de la vella finestra, Blanqueta doná las primeras senyals de haver descansat prou: removent un poch son cos, y com prenent forsa sos pulmons, despedí una respiració forta y llarga. A poch rato, y com gosantse en aquell entorpiment dòls que preceheix al despertarse, se posá plana en lo llit, y allargant y estirant las camas, feu un badall que podia dirse entretingut per lo que durá, y trahent per últim fora del abrich lo bras dret, lo allargá ab forsa, deixant cáurer la ma plana en la part posterior del cap, ó millor diriam, lo cap y’l bras s’arrimaren l’un al altre pera ajudarse mutuament, á fi de proporcionar una posició nova y mes grata al que pugnava entre’l gust de descansar y la necessitat de despertarse.

La carinyosa nina obrí llavors un poch los ulls, pera tornarlos á tancar, com succeheix á la vista de la claror repentina, y en tan calmós tránzit, pronunciá, mes moguda per la forsa del hábit que per altre causa, lo nom que sempre en tal hora anomenava, aquell nom grat y primer que s’apren de pronunciar ja quant lo mugró del pit matern constituheix tota la felicitat y absorbeix tot lo coneixement del infant. Lo nom de mare, mes que pronunciat, escapat en tal ocasió dels llavis de la nina endormiscada, no tenia’l to ni de pregunta, ni de esclamació, ni de contestació: era lo primer sospir que, sortint del cor pera saludar al dia, prenia forma de paraula al passar per los llavis inocents, per los quals se comunicavan son carinyo dos sers que vivian sols l’un per l’altre.

Encara que no fou corresposta aquella paraula, com de costum, per una altre paraula no menos dolsa, no havia de sobresaltar tan prompte aquesta falta á una criatura que may havia anat escassa de consol y de carinyo: ans bè, en la edat en que Blanqueta se trobava, després de haver dormit en un llit mes tou que’l de costum, y desitjosa de allargar un poch la agradable estada que’s troba en lo llit al matí, lluny de infundirli aquella falta de resposta cap dubte ni sospita, la induhí á continuar disfrutant per mes temps del goig que proporciona lo calor dels llansols, quant precisament s’acosta la hora de deixarlos. Així fou que Blanqueta, en la nova posició que havia pres, continuá una altre dormida, ab no menos gust que la de la nit, y no despertá fins que ja verdaderament lo cos no tenia ja mes necessitat de descansar.

La segona volta de despertarse fou ja de altre manera, pus obrint sens dificultat los ulls, los bellugá involuntariament á dreta y esquerra, y gratantse ab totas dos mans prop de la lligadura dels cabells, quedá prou serena y desperta per adonarse si estava sola ó nó.

Cregué de prompte que tal volta sa mare estaria en la altre cambra, y esforsant una mica, no gayre, la veu, pronunciá de nou aquella paraula de costum, acompanyantla ja de un to diferent de la primera vegada. Repetí Blanqueta lo nom de mare per tres ó quatre voltas, mes vehent que aquella no li responia ni havent esforsat la veu en l’últim crit, mirá inocentment entorn, com pera volerse convéncer de que no estava dormida en cap paratge, y llavors, demostrant casi mes enfado que altre cosa, pus no tenia prou temps ni malicia pera sospitar cap altre causa, girás mitj de costat, apoyant lo colze en lo coixí, y digué:

–Ay ay? mirau la mare, que s’en ha anat sense recordarse de mi.

Estirá un poch sos brassos la nina, com pera sacudir la peresa, y entrantli ja casi ganas de llevarse, per lo mateix que tenia aquell dia sobrada llibertat de jáurer, comensá á sentir impaciencia, y parlant com si murmurás, digué:

–Y quina missa tan llarga! Bè m’ho podia haver dit que avuy n’era dia, y haversem emportat.

Lo que es la senzillesa de la edat inocenta! En aquell moment tal volta aquell cor sens malicia anava á inculpar al ser que mes estimava en lo mòn, y deixava de ferho sols perque la mateixa causa de la inculpació li sugeria de repent una idea agradable. Pensant en la missa, pensá en que podia ser diumenge, y essent dia de festa, sabudas sòn las dolsas ilusions que per tan frívol motiu naixen en las criaturas.

–Ara que hi penso, deya tota contenta Blanqueta; quant me divertiré aquesta tarde, que aniré á passejar ab lo pare. Lo pare’m vá prométrer que aniriam fins á la hermita y que besaria la ma á la mare de Dèu, y que trencariam pinyons, y… Oh! qué m’agradan los pinyonets! Oh! qué bonica déu ésser la mare de Dèu! Ah! Ja hi voldria ser! Besaré á la mare y al infantó, al Jesuset.

L’excés de alegria que llavors esperimentava, lo desitj de que passás rapidament lo temps, y tal volta fins de gosarse en contar aquella satisfacció á sas amiguetas, li aumentá de nou las ganas de llevarse, y li feu trobar mes en falta la mare en aquell moment. Anomená dos ó tres vegadas novament aquella grata paraula, repetí lo nom de mare! aumentant cada volta mes la veu, y fins carregant l’accent y allargant ab forsa la última lletra pera sostenir mes lo crit. Peró la mare no responia, lo temps passava, y la impaciencia de la criatura s’anava ja transformant en dubte y de dubte en desconsol, comensant ja casi verdaderament á adonarse de sa soledat. Si aquell cor inocent hagués vist clar lo sol, pót ser hauria tardat mes en adonarsen de son aislament, peró en la foscor de la cambra, encara que era de dia, no podia deixar de sentir, al menos, tristesa, que no es poch pera una criatura avesada tota sa vida á rébrer caricias.

Al arribar á aquest punt, los crits de mare! eran ja forts y continuats, la tristesa y’l desconsol havian pujat ja del cor als ulls y á la cara de la pobre nina, que, desbrigada del tot, allargava fora del llit son flexible y hermós cos, correntli grossas llágrimas per las galtas, y mostrant com si fos inflat lo llavi inferior, per la forsa del sospirar y del plorar.

Sia la forsa de la necessitat ó la ma de Dèu, se veuhen sempre esforsos en los desgraciats, que’ns semblan impossibles de ferse per qui no está en la desgracia. Així debia succehir moltas vegadas, desde aquella hora endevant, á la pobre Blanqueta!

No podent ja aguantar mes la desconsolada nina, y com deixantse escórrer del llit, tocá de peus á terra, y corrent á la finestra, girá lo baldalló que la tancava, y la obrí en seguida, trahent lo sèu preciós caparró fora, pera véurer si descubria á sa mare.

La claror del dia, penetrant dins de la cambra, produhí com un espay de consol, tranzitori, á la desamparada criatura; sa senzilla imaginació torná á fixarse en lo recort grat del diumenge, y deixant de donar per un moment lo crit de mare! no feu mes de prompte que mirar amunt y avall del carrer.

–Sí, sí, digué ab alegria; diumenge es avuy, pus ni’l ferrer treballa, ni passa la dula, ni cabalgaduras, ni bous. Oh! deya després ab admiració alegre; y la claror es de dia de festa. Qué poca gent se véu! Tothom déu ser á missa ó á fora.

Y distingint de prompte una dona al estrem contrari del carrer, torná á renovárseli l’objecte de sa esperansa ó de sa tristesa, y cridá de nou ab veu aguda: –Mare! Mare!

Engany cruel, que torná á fer cáurer en la tristesa á aquella pobre criatura! Vehent Blanqueta que la dona no era la mare, sentida ja del fret, per estar en camisa prop de la finestra, y olvidantse de la ilusió de la festa, esclafí de nou en un plor, repetí desesperada aquell nom que no se li apartava de la boca, y casi’s pót dir que arribava á pensar en un mal, cosa que tal volta no havia fet may en sa vida.

–Qué ploras, Blanqueta? li digué desde’l carrer aquella dona que passava. Perqué t’estás á la finestra en camisa? No tens por de encadarnarte?

–La Mare!… la Mare!… Jo vull la Mare! deya, mes esclamant que responent Blanqueta, casi sanglotant de la fortalesa del plor, y barrejánt seli prop de sa rosada boca la saliva y las llágrimas.

–Peró, qué’t passa? tornava á preguntar la dona. Per esperar una mica, posarse á plorar de aqueixa manera una noya tan gran? No t’en donas vergonya?

La resposta de Blanqueta sempre era la mateixa: –Mare!… Mare!… Jo vull la Mare!

La dona que inocentment havia fet aquellas preguntas á Blanqueta, acabava de sospitar llavors, si tal vegada sa mare podia haver anat ahont eran moltas donas del poble, y que ella també hi fòra, sinó per no deixar sola en sa casa á una neboda que tenia comanada. Sortint aquesta de sa casa en aquell moment, li confirmá la sospita, dihentli que lo mateix pensava, y moguda la dona de certa compassió envers la trista petita, sense sospitar lo trantoll que hi havia hagut aquella nit prop de Balaguer, acostás resolta y carinyosa prop de la finestra, y digué á la noya:

–Vóls que puje á vestirte? Entretant pót ser vindrá ta mare… Que tens por de estar sola?

–Por nó, peró estich sola, soleta…! ¡Ay, mare, mare! ¡Qué s’es fet de la mare!

–Ah! digué la dona, reparant que la porta estava tancada ab clau. Bona la havem feta: ara si que no puch pujar encara que vulla. La porta está tancada.

–Ay, ay, ay! cridá Blanqueta esparverada, sentint aquella nova, que en sí no era res, peró que era prou pera causar espant á una criatura, quant á son desconsol s’hi anyadia la idea de estar tancada y de haverse perdut sa mare. Ay, ay, ay! Com ho faré si la mare no torna? Com ho faré tancada tota sola?

Y com donant probas de penetrar un viu sentiment en aquell cor verge, fixa tal volta sa imaginació en las dos últimas ideas que li feyan aparéixer devant de sos ulls la imatge de la soledat molt mes negre de lo que fins llavors havia sigut; tenint ja, si pót dirse, fam de consol, mudá en sech sa espressió la afligida nina, y fent un moviment afirmatiu ab lo cap, clavá sos ulls plorosos en la dona que li parlava, y li cridá:

–Sí, sí, ferrera, sí: pujau, pujau!

–No puch, filla meva; li digué la dona tot apretant la porta.

Perqué no?… Pujau, ferrera!… No m’haveu dit que’m vestiriau?

–Sí, peró…

En aquell dubte anava á rómprer una mes forta desesperació, pus la noya plorava amargament; peró adonantse la vehina, tot apretant la porta (que per no tenir la barra estaba fluixa,) de que sota hi havia la clau amagada, posanthi la ma en seguida, la ensenyá á la petita, que baixá un tant lo plor al véurerla y li digué:

–Alabat sia Dèu! Sí, sí, ja pujo: no tingas por. Te vestiré y prest vindrá la mare.

Y salvada ab la confiansa de la verdadera amistat, obrí á tota pressa, pujá dalt de la casa, y després de consolar á Blanqueta, de haverli aixugat la cara ab sa mateixa camisola, y de haverla fet sentar damunt del llit, li posá las faldetas, lo jipó y li aná lligant las espardenyas. Així li deya entretant ab suavitat y carinyo aquella bona y compassiva dona, aquella vehina fiada y verdadera amiga de la mare de Blanqueta:

–Véus, tonta, com tot aixó no es res. Perqué no cridavas ans, y també hauria pujat? No ho sabs, que la ferrera t’estima? Vaja, dónam un patonet, y baixa si vóls, que mentrestant, podrás esperar pel carrer si véus venir la mare.

–Nó, tenint la porta oberta, ja m’estaré al terrat, que donaré menjar á la guatlla, y si per cas… No us en aneu pas de casa, ferrera?

–Nó, filla meva, nó: vina si vóls.

Y la carinyosa amiga acabava de darli, com per íntima espressió de son carinyo y de son desitj de consolarla, dos patacadetas ab la ma en lo gruix de sas rodonas y blancas pantorrillas, quant, després de haverse sentit per lo carrer un breu enrahonament, soná un crit y jiscle á un temps, que deixá com estática y perduda á la bona dona, consoladora fins llavors de la desgraciada petita.

La veu que se sentia era la de la neboda de la ferrera, y esta veu s’anava acostant mes, y son plor creixia, pus tot desesperantse aquella pujava ja escalas amunt de la casa de Blanqueta, pera tornar lo desconsol á la que creya estar aliviada, y pera causarlo de nou á la que no pensava en desgracia.

–Ay, tia, tia! cridava la neboda; qué será de nosaltres… –¿Qué?… Qué! contestá la ferrera, sorpresa en lo mes íntim de son cor, y sense péndrer ja cap interés per la nina á qui acariciava.

–Ay, pobre oncle! Quí li havia de dir!… Ja us dich jo, tia, que us vareu salvar de bona no anant á Balaguer!

A aquestas paraulas, lo semblant de la ferrera quedá tot traspostat, los ulls semblava que li saltassen del cap, son llavi inferior prenia un moviment convulsiu, y ab la indecisió ab que bellugava ó sacudia son cap á dreta y esquerra, s’haguera dit que’ls cabells se li erissavan.

–Bè… Qué… Digas… Parla!…

En tal moment aquella desgraciada esposa acabava de véurer una nuvolada de miserias que atravesava per demunt de son cap.

–Sí, sí, tia, cridava la neboda, plorant, volent participar la mala noticia, y no sabent com esplicarse; ja us dich jo que som ben desgraciadas! Pobres de nosaltres! Pobre oncle! Y quina mala sort!

–Qué dius?… mala mort?… Mort?… Y quí la mort?

Aquesta ultima pregunta fou un crit de desesperació acompanyat de un mar de llágrimas.

Tal era la forsa de la imaginació en aquells moments, que la pobre dona, prevehent ja lo que se li anava á dir, entengué malament la ultima paraula que havia pronunciat la neboda, y vingué á precipitar la noticia que aquesta no li gosava á dar directament.

Sorpresa la neboda, vehent que sense haver pronunciat la paraula mort, la havia així entesa sa tia, y mirant ja com vensut llavors son principal motiu de prudencia, crehent que ja no podia anyadir ni mes ni menos dolor á la que ja sabia la mala nova de la mort del marit, confirmá ab plor mes viu la fatal veritat, y abrassantse ab la tia, continuá:

–Sí, tia, sí!… Mort, mort es l’oncle! No hi ha remey pera nosaltres!…

–Jesús, Maria, Josep! esclamá la ferrera fent un moviment ab la cara, que indicava tot l’horror que penetrava en son cor.

Y desempellegantse de Blanqueta, agafada del bras de la neboda, y sens mirar cap ahont embestia, enfilá aquella nova desgraciada cap á la escala, com volentse transportar rapidament á sa casa.

–No pót ser! deya entre sí, tot baixant los graons. Quí t’ho ha dit? Quí t’ho ha contat? Ha vingut algú de Balaguer? Anem, anem, que ho preguntarém al cosí…

–També es mort, tia! contestava la neboda, acompanyant ab un nou esclafit cada resposta que feya.

–¿Qué dius? Donchs ho preguntarém al menescal…

–També es mort, tia!

–Dèu meu! Dèu meu! Tanta desgracia! Y’l nunci es viu?…

–Sí, aqueix sí, tia, perque no hi va anar: ell ho sab tot, ell vos ho contará tot, tia… peró nó, no hi aneu, no ho vullau saber, tia, perque us desesperariau!

–Qué he de desesperarme mes, digué aquella infelissa ab lo valor de desprendiment que dòna la desconfiansa; qué he de desesperarme pels altres, quant m’ha arribat la principal y única causa que á mi’m pót desesperar?

Y plorant, y corrent, desaparegueren en sech de aquella casa y del costat de Blanqueta aquellas donas, que, á no ser víctimas com ella de una mateixa desgracia, li haurian proporcionat, sens dubte, algun consol.

Per esplicarse aquí lo nou y trist estat de la nina abandonada, se necessitaria sucar la ploma en fel. Blanqueta acabava de adquirir ab aquell quadro que se li havia ofert á sos ulls un tercer grau de desgracia; del simple sentiment de estar sola, havia passat poch ans á la por, y de la por passava en aquell moment al horror. Qué tal seria, quant passás á un quart grau, quant son cap de nina arribás á poder pensar que sa mare no era ausenta, sinó que era també morta y no la veuria mes!

–Ferrera, ferrera, cridá fent nou plor la petita, y vehent que la tornavan á abandonar. No’m deixeu! no’m deixeu! Ferrera!… Mare meva!… Ferrera!… Mare…! mare!…

Y alternant així los crits, com buscant consol en qui naturalment y per costum li donava y en qui per favor li acabava de dar, seguint los passos de las que fugian, volgué Blanqueta anar també cap á la escala. Saltant del llit, la veta de la espardenya se li havia enganxat un poch en una fusta; aquell destorp detingué una mica’l pas á la nina, peró moguda del horror la criatura, pegá embestida, ab lo que se trencá’l lligam, y ab mal segur pas, per afluixárseli’l calsat, se llansá per la escala cap al carrer. Al arribar allí, son desconsol y son plor foren mes grans: entre la furia ab que las donas habian marxat y’l destorp de la espardenya, bastá pera que aquellas haguessen avansat mes camí del que podia figurarse la nina. Per mes que bellugava la pobre Blanqueta son cap á dreta y esquerra, per mes que dirigia á tots estrems sos ulls carregats de llágrimas, no veya en tot lo carrer á ningú, y sols percibia dins de las casas plors semblants als que ella feya y als que acabava de sentir.

¿Quí pót esplicar ara lo que desde aquell instant succehí á la abandonada criatura? Plorant y sanglotant, cansava sos ulls y sa veu en busca de la mare; corrent, ensepegant y fins cahent á voltas, fatigava y llastimava son tendre cos, esperant en va sobre de sí la ma carinyosa que ans la consolava. Tan fora de sí estava, que á vegadas embestia cap á una cantonada, y no bè la havia girada, quant, no descubrint ni la sombra del objecte que buscava, ó tornava á girar en sech sens saber ahont se dirigia, ó esforsant son crit de mare! per los camps, quedava estática per un moment y retrocedia baixant lo plor y com si pensás ó s’en adonás de sa desgracia. Quantas vegadas, moguda per un recort ó costum, corria cap á la creu de la entrada del poble, crehent desde allí descobrir á la que en moltas ocasions havia sortit á esperar, y quantas vegadas havia sigut aquella testimoni de sa mes gran y candorosa alegria! Desenganyada de tant esperar, tornava la nina de la creu á casa y de casa á la creu, succehint aixó infinitas vegadas durant lo dia, sense tenir res en lo ventrell, sense forsa en las camas, sense llágrimas ja pera plorar y sense gens de alegria ni de esperansa en lo cor!

En altre ocasió, una criatura així, sola y plorant, hauria cridat la atenció ó mogut la compassió de algú, peró ¿com havia de ser en un poble ahont no hi havia casi cap home, ahont las pocas donas que hi quedavan ploravan cada una en sa casa la perdua del marit ó del pare, y ahont la miseria era tan gran com la despoblació?

De aquesta manera passá las principals horas del dia, sense que li donás vida ni alegria lo sol, aquella tendre poncella, que anava mustigantse, per haverse arrancat de la terra la planta que la sostenia. Sens pensar en si era la hora acostumada de alimentarse, mirava en sa casa la fruyta seca del graner y no la tocava, sols alguna vegada s’havia acostat á un regueró pera mullar son sech paladar, y ni aceptar volgué l’oferiment que li feyan altres criaturas, vehentla plorar, altres criaturas que, vagant també pel carrer, eran de segur tan desgraciadas com ella, per haver perdut en aquell dia sos pares. Mes de una volta, trobant á algun de aquestos sers inocents plorant com ella, havia tornat á empéndrer de nou lo plor, y mes de una volta també, mogudas las altres criaturas que vagavan inocents de sa desgracia, per véurer plorar á Blanqueta, com feridas de una trista simpatia, havian romput també en un plor igual al de aquella!

Peró tot aixó era poch pera lo que faltava á passar á la desconsolada nina. La tarde era ja baixa, lo sol estava á la posta, los carrers s’anavan enfosquint, y Blanqueta no veya venir consol de cap costat. ¿Ahont passaria la nit la pobre noya, si en tant que la sombra de las casas y dels arbres aumentava, renaixia y casi pót dirse que ocupava la por son trist cor per enter?

–Ah! digué sospirant, y casi ja ab temor de que son plor podia fer lladrar als gossos; lo pi de la font no fa sombra y’ls homens tornan de la llaurada!

Y pensant en sa mare, que sempre recordava aquella senyal, com á hora de tornar del treball son estimat marit, quedá ab la vista fixa, com si aquell cap fes esforsos pera pensar detingudament y per primera vegada en l’objecte que fins llavors ho havia sigut sols de temor ó de desespero. La soledat de la nit era lo únich que absorvia llavors tota la atenció de la emparuguida noya: la por obligava á reflexionar á qui fins llavors havia plorat sens fixarse en la mala y primera causa que li produhia son sentiment.

Atrapantli ja casi la fosca de la nit al mitj del carrer, Blanqueta, com lo pollet que ha perdut la lloca y s’arrima al paner, s’arrimá naturalment prop de la porta de sa casa. Si llavors hagués tingut qui li fes companyia, de segur que hauria plorat mes que may, peró en la nit, sola, y plena de por en estrem, havia de comprimirse fins l’alé, crehent que sentintla, anirian allí á atropellarla tots los objectes de por ab que podia pensar una criatura de un poble petit y en aquells sigles: la por no era de lladres, ni de pérdrer la vida: era la por de un cor inocent, era sí por de dimonis, de ánimas, de morts, de follets y de bruixas.

Pujar en sa casa en tal estat tenint la porta oberta no ho sabria fer la nina: quedarse al carrer, era mes grossa la por, y ademés lo fret la consumia. Qué havia de fer, donchs? En tal apuro y no podent resistir mes, buscant son tendre cap, per la forsa de la necessitat, un remey que suplís tot lo que li feya falta en aquell moment, escullí un medi, que podia dirse tercer, y per lo qual ni degués la pobre noya quedarse á la serena, ni pujar las escalas á las foscas. Pegant resolta una embestida cap derrera de la porta, se deixá cáurer allí Blanqueta, mitj arrimada al recó que aquella formava, y tapantse ab los dits las orellas, tancant los ulls y arronsada dins de las faldetas, procurá estar quieta y dormir, mitj murmurant en son cor la oració que sa mare, sa estimada mare li feya resar al anarsen al llit.

En tal situació, abandonada allí aquella infelís criatura, debilitada per no haver menjat res, y sens abrich, llum ni consol, no podia esperar cap remey á sos mals, repós á son esperit y descans á son cos, si’l cel no se l’enviava!

Al perfum de la oració inocenta, al ay! de aquella tendre víctima, l’ángel de la inocencia, que vola sempre libre, se desprengué del cel, baixá al miserable lloch ahont Blanqueta estava arrimada, y posantse suaument sobre de ella, desplegá sas finas y blancas alas, y la cobrí ab aquest vel sant tota la nit, mentres que ab sos rosats peus li comunicá calor y vida, á fi de que dormís, com dorm lo que no está débil ni ha passat sentiments.

Blanqueta dormí tranquila, y fins tingué somnis agradables: alabat sia Dèu!

Pót ser en aquella mateixa ocasió, lo Senyor trencava en lo cel lo llas que deté al ángel de las venjansas, pera que, obrint sas robustas y vermellas alas, y armantse ab un llamp de la ira divina, batés lo vent y apuntás ab sa arma terrible, desde’ls ayres, á tots quants eran causa de la desgracia de Blanqueta, á tots quants eran móvils de las llástimas que llavors s’esperimentavan en lo mòn.

Y així havia de ser, pera que’s cumplissen aquellas paraulas certas que, dictadas pel cel, repetia l’oracle de aquell temps, fra Vicens Ferrer: “Quí no obra ab veritat y ab justicia, tart ó aviat tindrá la paga, que fins los fills pagan á voltas los pecats dels pares.”

VIII. Los pahers de Balaguer.

Si may hagués de pintar algú los afectes del ánimo espressats per la fisonomia, las contraccions que aquesta ofereix per ordre de aquell subjectador del cos, sens dubte que cap ocasió fòra tan oportuna, com la que se presenta en la cort de un rey, després que ha conseguit un gran triunfo. Allí pót observarse tota la escala de alegrias, desde la que esperimenta l’heroe triunfador, fins, descendent, á la del indiferent y forsat soldat, que s’alegra sols perque s’alegran los altres; la escala de tots los dolors, desde’l que pórta pintat en son front l’humillat contrari, fins al del mes insignificant criat ó servidor, que, ple de lleyaltat, no plora per sí, sinó per la pena que véu passar á son amo; tota la escala, en fi, de las falsedats y adulacions, escala que ja casi no ho pót ser per sa diversitat, pus forman son variat conjunt la cara del soldat orgullós y venjatiu, que encara no ha satisfet prou sa set de venjansa, la del cortesá que espressa satisfacció sols pera compláurer á son senyor, la del amich de novetats que’s complau en lo triunfo sols perque es una cosa nova, y la del envejós de la gloria de qui’l mana, temerós de véurerse massa petit, si brilla ab massa esplendor lo trono dels reys.

Totas aquestas mostras de las diversas maneras ab que pót donarse á conéixer lo cor del home, havian passat bè per devant la vista del rey Fernando de Aragó, quant, passejantse en son Real ó Almatá, lo dia després de haverse rendit Balaguer, esperava, rodejat de varios amichs y grans senyors, que entrassen á sa audiencia los pahers y concell de la ciutat rendida. Tots los afectes del ánimo havia llegit lo prudent rey en las caras dels que entravan y venian continuament á portar noticias ó á rébrer ordres, y sense aquestos, bastava dir que havia vist lo vencedor, rendit y plorant á sos peus, al obstinat y desesperat Comte de Urgell, besant la extremitat de sa púrpura, en regoneixement de son domini, y á mes de ell, á la sensible, candorosa y bella infanta Dona Isabel, també rendida, mullant ab las preciosas perlas que destilavan de sos ulls, los peus de son rey y nebot, al suplicarli per la vida de son desgraciat espos. Aquestas dos figuras completavan, al paréixer, tot lo quadro de sentiments que havia vist rebullir entorn sèu lo rey Fernando; tot ho havia contemplat lo vencedor: alegria, dolors, desitjs, aburriment, adulacions é indiferencias. En cap ocasió millor que aquella podria péndrer exemple lo cor de la nació, lo rey, de lo que ell podia ser; mes, á pesar de tantas y tan expressivas mostras, li faltava encara una, que no havia vist fins llavors, mostra especial y nova en aquell conjunt, y que si de exemple podia servir, havia de ser, sens dubte, la que de millor llissó li servís: lo primer rey que no era descendent de la antigua familia reyal havia de contemplar la cara de sos nous vassalls, quant la colora lo perfum de la sanch patricia: l’infant de Castilla havia de contemplar en calma lo front imperturbable del ciutadá catalá.

–Ja veheu, deya lo Rey, dirigintse alternativament ja al gobernador Cervelló, ja al aragonés Liori, y á altres nobles, entre’ls quals se veya enrahonar ab veu baixa, y com tenint diploma de familiaritat ab lo monarca, lo misteriós donzell de Puymoren; després de tanta obstinació, després de tanta altivesa, lo que semblava un roure vell ha vingut á doblegarse com un xiprer jove. Cada pas que dono me convens mes de que en totas parts hi ha forts y débils, y de que no déu ferse cas de la especialitat de carácters que s’atribueix á tal ó qual nació: aixó fará mes que jo no dubte ja de mon triunfo y de que Dèu m’ajuda.

–Es cert, senyor, respongué lo bisbe de Malta, que havia entrat en la sala al comensar á parlar lo Rey; sobre tot, si proseguiu ab la generositat que demostrau, si teniu presentas las paraulas de David á son fill Absaló…

–Ja, ja, digué lo Rey interrompent al bisbe: aquellas paraulas que’m haveu recordat, al acompanyar á la condesa, ma tia.

–Sí, sí, germana de vostre mare, digué’l bisbe, com si llavors volgués ell interrómprer al Rey: la sanch no déu tornarse aygua, y menos sanch reyal. Siau gran, senyor, en la pau, com haveu sigut en la guerra, y vostre domini será benehit per tot.

–Bo es ser generós, senyor, digué lo Liori, pero siauho quant hajau apartat tota la mala llavor de la terra. Pensau que hi ha crímens que no deuhen quedar sens cástich, y que si per Dèu sòu rey, ell vos podria demanar compte de omissions que sòn tan malas com los crímens.

–Estich conforme ab vos, Liori, contestá sens correspóndrerli lo donzell de Puymoren; no es just ser massa generós ab qui tantas malas nits nos ha fet passar, ab un vassall rebelat que cap títol tè á la compassió.

Al sentir aquestas paraulas, pronunciadas ab mal to per aquella nova veu que fins aquell dia no havian sentit los personatges de tan elegit concurs, se miraren los uns als altres, com ferits en son amor propi y en sa cortesia. Lo Rey, que á mes de ser complert cavaller, tal volta se sentia en aquell dia inclinat á la compassió, mirá casi ab repugnancia á la persona que acabava de parlar, mes regoneixent en ella al nou amich que tan bon servey li havia prestat la nit anterior, procurá fer lo distret, y pót ser hauria donat giro á la conversa buscant qualsevol pretest, quant lo Liori, demostrant ab son front y ab sa vista lo fástich que li causava l’atreviment del improvisat cortesá, sens girar lo cap al costat de ahont havian sortit aquellas indiscretas paraulas, després de una breu pausa, durant la qual pareixia com que’s mossegás los llavis, digué resolt de esta manera:

–Jo parlo ab sa Altesa y ab ningú mes. Ningú tè dret aquí de interpretar mas paraulas, quant se ignoran las intencions. Quant lo Rey acaba de triunfar, no seré jo qui li aconselle de ser venjatiu, y lo que jo demano es sols lo cástich de un crímen.

–De lesa magestat, replicá lo donzell, tan imprudent, com desacertat en l’objecte del Liori.

–Es de lesa magestat… divina, proseguí aquest. Peró ja he dit que sols parlava ab lo Rey. Vos, senyor, anyadí luego, mirant á Fernando, ja m’enteneu.

Lo Rey feu un moviment ab lo cap, senyalant ab un somrís al bisbe de Malta, y com volent indicar al Liori que coneixia sa alusió á la mort del arcabisbe de Saragossa; l’aragonés li contestá ab un altre somrís, y anava á dirigir la paraula al gobernador de Catalunya, que estava á son costat, quant volent tornar per sí lo vanitós donzell, li atragué de nou la vista, dihent ab cert ayre de satisfacció.

–Crech que tothom tè dret de donar consells á son rey.

–Quant los demana, contestá ab sequedat lo Liori.

Y lo gobernador Cervelló anyadí:

–Una cosa es donar consell, y altre es fer lo conseller. Sa Altesa ja sab quinas sòn las personas que forman son consell, y quinas deuhen aconsellarlo com á rey de Aragó.

Las últimas paraulas las digué lo gobernador ab intenció marcada, vehent que lo donzell buscava apoyo entre alguns cavallers castellans que estavan prop de ell.

–Jo crech, digué un de aquestos, que estant lo Rey entre sa cort y dirigint la paraula en general, tè dret qualsevol de dirli…

Sens deixarlo acabar, Bernat de Báges interrumpí al castellá desde un cantó de la sala, dihentli:

–Cada terra fa sa guerra. Perdonau que vos interrompe, peró la cortesia, que á vos no us falta, no tè res que véurer ab la etiqueta, y sobre tot ab la costum. Aquí la costum es lley, y aquí la lley es tot.

Lo Rey, que estava observant la actitut dels catalans y aragonesos que s’interessavan en las rahons del Liori y del gobernador, y que pesava lo valor y significat de aquestas, digué pera sí mateix:

–Aferrats á la sèva son mos vassalls: casi estaria per dir ara al revés de lo que fa poch pensava, pus no hi ha dubte que ma nació tè son carácter especial.

Y tractant llavors de evitar qualsevol pugna que allí pogués náixer de causas pera ell tan insignificants, dirigint á uns y altres la vista alternativament, ab veu dolsa, y allargant la ma dreta com pera indicar la necessitat de calma y atenció, digué:

–Tots parlau bè y tots teniu rahó. Amichs hi ha que sòn pera mi los millors consellers, y favors se fan, que donan al que’ls fa dret de aconsellar y de ser amich. Pensau, amichs, que avuy comensa, sens dubte, mon regnat de pau, y pau convé que hi haja entre tots… Ademés, que sabuda es la senzillés y franquesa dels antichs reys de Aragó, que parlavan sempre ab sos vassalls, com ab sos amichs. Jo crech bè, senyors, que á mes de ser rey de dret, no us ha de saber mal que ho sia de fet, que sia catalá, que sia aragonés.

–Així ho esperam de vos, respongué lo gobernador fent una inclinació de cap, ab qual demostració lo acompanyá també lo Liori y altres cavallers catalans y aragonesos.

Los castellans se quedaren tests, y donant á conéixer que no entenian la política oferta de son antich infant.

Lo donzell de Puymoren, en sa poca práctica de cort, se bellugá quant los altres no’s movian, y estigué quiet quant los demés se inclinavan.

–Vejam, donchs, de acabar, continuá lo Rey, y deixem córrer lo que molt no’ns interessa, pus lo temps es preciós y convé aprofitarlo, pera apartar de una vegada l’únich obstacle que no’m permitia sentarme ab tranquilitat en mon trono.

Y dirigintse luego al duch de Gandia y á algun altre rich-home, los preguntá:

–Está, donchs, tot dispost pera la marxa?

–Sí senyor, contestá lo primer: ab ánimo inmutable y resolt espera lo presoner vostra ordre: sas germanas, la comtesa Margarita, sa mare, y la infanta Dona Isabel, sa esposa, han sigut guardadas ab la recomendació que vos donareu. Aquestas no fan mes que plorar…

–Y’l Comte? interrumpí lo Rey.

–Qué ha de plorar: jo no sè lo que es aquell home, pus ó tè’l cor de roure, ó es de roure’l sèu cos per la forsa de aquell.

–Senyor, senyor! cridá tornant á tráurer aquí sa veu llastimosa lo bisbe de Malta; recordauvos de la promesa: haveu promés que vostre parent, vostre antich enemich no sufriria pena de mort, ni de mutilació de membres, ni de estranyament dels regnes…

–Será com ho he promés.

–Vostra paraula prench, digué lo bisbe, lo qual, inclinantse á terra, besá agrahit la ma del senyor Rey.

Y tot deixantse besar la ma, continuá lo Rey de esta manera:

–Bo es ser generós, peró considerant la diferencia que hi ha entre la generositat y’l descuyt, evitem que un dia per aquest poguessen inculparme mos súbdits. Entretant, lo Comte será conduhit á una de las torres del castell de Lleyda, y vos (digué dirigintse á Pere Nunyez de Guzman,) seréu un dels encargats de acompanyarlo.

–Precisament aixó es lo que us anava á preguntar poch ha, contestá lo Guzman; dignauvos, donchs, senyor, indicarnos quinas serán las personas y las forsas que deurán tenir tan delicat encárrech.

–Hi aniréu vos… y podrá acompanyarvos, á mes, Pere Alonso de Escalante ab doscentas cinquanta llansas de Castilla.

–Y ningú mes? preguntá lo Liori.

–Que no n’hi ha prou? Encara teniu desconfiansa de la terra?

–Jo desconfiansa? Per mi, ab vint y cinch llansas bastan y sobran. Peró no parlo pel número, sinó per las personas.

–Senyor, digué lo gobernador Cervelló, me sembla que en casos com aquest, es quan vos hauriau de probar mes la confiansa que us mereix la terra.

–De tots sòn gelosos aquesta gent, pensá entre sí lo Rey; lo mateix de honras que de treballs.

Y volent trobar medi de contemporisar, sens pesar prou la indirecta dels vassalls, mirá lo Rey, com examinant al concurs, (per derrera del qual se passejaba á grans passos, fugint lo cos de aquella conversa, y aparentant desfogarse de un ressentiment, lo donzell,) y anyadí:

–Es veritat: podrá anar també ab vos, Guzman, lo donzell de Puymoren.

A aquest nombrament, lo Gobernador pegá un cop de taló en terra, lo Liori se creuhá de brassos, y lo vell Báges, que’s caragolava los mostatxos, arribá á pegarshi estirada.

–Senyor, senyor…

Pronunciá aquestas paraulas lo donzell, tot inclinant lo cap, passantse la gorra de la una ma al altre, y com donant mostras de haver quedat sorprés ab aquella inesperada comissió.

Mentres estava així lo donzell, pensant un medi de escabullirse, que trobá ponderant la sensibilitat de son cor, lo Liori y’l Cervelló se miravan fit á fit, y acabá lo primer preguntant en veu baixa á la orella del altre:

–Ja vos asseguro que havem fet bon negoci. ¿Quí diable es eix home tan misteriós y estrany, que sempre’ns ve ara entre camas? A fe que si ell representa la terra…

–No m’en parleu, Liori. Ja sabeu que’l Rey tè sos motius pera estimarlo, segons sembla, peró lo que es cert, que may l’havia sentit anomenar fins ara, ni crech que son nom figure en cap de las llistas del bras militar de la Diputació.

–Senyor, senyor, continuava y deya entretant lo donzell; jo no sè com espressarvos mon agrahiment per aquesta distincció, peró si sa Altesa volgués dispensarme un favor, me rellevaria sens dubte, perque mon cor es tan sensible, me repugna tant véurer llástimas… En fi, jo no sè com espressarme. Ja sabeu, senyor, ma lleyaltat… ma sensibilitat…

–La que tenias ahir disparant bombardas, murmurá en veu baixa lo vell Báges.

Lo Rey, mitj rihentse y mitj reptant, interrumpí al donzell, dihentli:

–Se coneix, donzell, que no estau molt acostumat á rébrer órdres directament de reys. Un cárrech que jo dono á un vassall es una honra y un mandato.

Lo donzell, volent disimular la vergonya que sentia, anava á insistir en sa protesta, peró una mirada del Rey basta pera que fes acatament y’s retirás.

–Tant com seré un lleó en la guerra, anava dihent, en la pau lo meu cor sensible… Peró, ja, ja, senyor: accepto, accepto.

–Acertat; bon nombrament, digué ple de bon zel lo bisbe de Malta; Nollentes querimus: aquests sòn los bons.

En aquell mateix moment, y quant lo Rey volia indicar als encarregats de la custodia del Comte lo que devian fer en sa conducció á Lleyda, un úixer de armes que hi havia á la porta, cridá en veu alta: –Los pahers y concell de la ciutat de Balaguer.

–Que entren, contestá lo Rey.

Si no era de gran efecte aquella escena, al menos era de gran prevenció per part dels qui esperavan véurer á las personas ó corporació que tant havia contribuhit en fer durar lo siti de Balaguer, y per culpa de la qual tants mals ratos havian passat los sitiadors. Los cortesans se enrahonavan á la orella, alguns pensavan equivocadament lo que devia succehir, y cada un vaticinaba de aquell acte ó probas de fluixedat ó baixesa, ó atreviments é imprudencias. Així se esplicavan uns y altres:

–Vejam aquestos mansos anyells.

–Bon triumvirat, si tingués cap pera discórrer.

–A véurer quin cant farán los aucells fora de la gavia.

–Y vènen ab sas gramallas de festa y ab sos porrers.

–Tres homes, tres figuras diferentas: un gros, un alt y un baix.

–Aquesta gent, deya un que no era aragonés ni catalá, se presentan devant dels reys, com qui parla ab lo rector del poble.

–Lo del mitj tè mes ulls que cara.

–No faltan ulls als altres, encara que no’ls bellugan.

Tot parlant així, aná obrintse lo concurs, y sentat que fou lo Rey en son trono, aquietadas totas las llenguas, en mitj de un complet silenci, penetrá en la sala, detenintse en lo llindar de la porta, lo celebrat concell de la ciutat vensuda. Venian los tres pahers cada un ab sa respectiva gramalla, y portavan á la ma la xia, agafantse á la mateixa la beca que’ls queya cap á damunt del pit; feren acatament de cap, sens doblegar molt lo cos, y senyalantlos lo Rey que ja podian avansar, ho feren ab pausa, y posant un genoll en terra, besaren ab respecte la ma á son monarca.

Quí hagués pogut en aquell instant contemplar y estudiar aquellas tres figuras, hauria vist y comprés lo que es lo verdader carácter, fins en aquests temps, de tota comissió que representa la voluntat de molts. Un hi há que es breu y espressiu, altre que es sentit y enrahonador y altre que escolta y calla y sols se espressa, en tal cas, y sempre ab modestia, quant sa parla de negocis secundaris, es á dir, lo pensament, la espressió del sentiment y la ceremonia. Podria compararse bè á un quadro ó taula en la que hi ha pintat qualsevol asunto ó imatge: lo principal del quadro es lo pensament que representa, ve després lo art ó la pintura, y finalment lo march ó guarnició que’l sosté.

–Senyor, digué lo paher en cap, (que era ja home de alguna edat y un poch gros,) clavant sa imperturbable vista en la de Fernando; la ciutat de Balaguer entrega aquí las claus de sas portas á son Rey, prometentli fidelitat, y esperant que ella y tota la terra disfrutarán quant ans de pau y de benestar.

Lo Rey feu un moviment de ma, pera recullir las claus, que deixá als peus de son sitial, y quedá sense respóndrer per un rato, admirat de las pocas rahons del paher. Mes alsat de sos peus lo concell, per una senyal del monarca, preguntá aquest ab senzillés, dirigintse al que havia parlat:

–Res mes teniu que dirme?

–Senyor, contestá lo paher; donam las claus, prometem fidelitat, y desitjam benestar pera tots ¿qué voleu mes?

Los circunstants, que escoltavan quiets á tot aixó, se entengueren mutuament ab miradas y ab mitjas riallas, que tenian son significat y sa malicia.

–Es que quant hi ha motius de dubte, no basta prou la senzilla paraula; continuá lo Rey.

–Y’l jurament?…

–Ni’l jurament basta en certs casos pera confiar.

–¿Es á dir, que lo que’s jura, no s’ha de cumplir?…

Lo paher pronunciá aquestas paraulas ab veu mes baixa y com murmurant; apartá los ulls, mostrant per un rato com si passejás la mirada per terra, y fixantlos passatjerament en l’altre paher que tenia al costat, com pera indicarli que era arribada la hora de ajudarlo; y sens dir cap mes paraula, á pesar de véurer que’l Rey esperava, dirigí desde aquell moment la vista al sostre de la sala.

Arnau Rollá, que tal era lo nom del altre paher, y á qui havia vist ja’l Rey com á parlamentari en los últims moments del siti, tragué de apuro á son company, parlant al Rey de esta manera:

–May podia pensar, senyor, aquest concell que’s posás en dubte una paraula dada, un jurament que está disposat á prestar, y mes quant tant s’ha fiat en una paraula vostra pera fer lo que fa.

–Recorda, paher, replicá lo Rey, tot quant ha passat, y pensa que lo que feu ho haveu hagut de fer á la forsa, y no teniau altre remey.

–No tal! respongué ab altivesa lo Rollá.

–Pensa, continuá lo Rey, que també haviau prestat jurament de fidelitat al Comte, y si á ell l’haveu trencat…

–No tal! No tal! repetí ab forsa lo paher, no deixant continuar al Rey. Paraula per nosaltres dada es paraula empenyada, y paraula empenyada paraula cumplida. La ciutat de Balaguer, que molts anomenan per clau del Principat, no havia de mostrarse petita en lo cumpliment de sas promesas; si abrassava una causa, la havia de mantenir ab grandesa, ab heroisme, com ha fet en totas ocasions. No us admire, donchs, senyor, si lo que havem fet nosaltres ho havem fet de una manera digne, y Dèu vos done, senyor, ciutats y vassalls com sòn y serán sempre la de Balaguer y sos fills,… y content podeu estar, (anyadí després de una breu pausa y com acabant en sech,) de que tingau ara una ciutat que es de aquellas ab que mes pót confiar un monarca y que mes honran y reforsan sa corona.

–Es á dir, paher, que lo que vosaltres prometeu sabeu cumplirho: aixó voldria dir que encara lo vostre jurament primer tè forsa.

–Parlo de ahir, senyor, no parlo de avuy: lo que dich ho referesch al temps en que ha existit la causa de nostra firmesa, nó al que ha de córrer desde avuy endevant.

–No entench aquesta causa si no te esplicas, no entench que l’home firme puga faltar á sa firmesa.

–Jo sento, senyor, (continuá ab veu menos forta Arnau Rollá, y com fent esforsos pera reprimirse,) que vostra Altesa haja obligat á parlar al concell, quant la promesa de pau y transacció l’havia fet confiar en que lo rey que’l cel los ha designat seria sols un pare de tots sos vassalls en endevant. Si mon parlar sembla aquí atrevit, la culpa no es meva, ni del concell, ni de la ciutat.

Lo paher en cap bellugá aquí lo sèu en senyal de negació, y com confirmant lo que deya son company. Aquest continuá:

–La ciutat doná una paraula al que mirá com á son senyor, (prescindint aquí de son dret y del error que aquella pogué cométrer,) y aquesta paraula la ha complert fins que’l senyor faltá á ella.

–Qué dius? preguntá admirat lo Rey; qué significa aixó? esplícat.

–Descidit lo Comte á no transigir fins á lograr sa esperansa, se deixá créixer lo cabell y la barba, prometent que no se’l tallaria fins á ser rey de Aragó. Vehent ahir tal volta enfosquida la estrella en que confiava, lo Comte nos convocá en la plassa major, y després de manifestar son desengany, y de encargarnos que evitassem lo derramament de sanch, y que salvassem la ciutat, ja que cap remey hi havia, se sentá en una cadira, y…

–Y qué? preguntá admirat Fernando, mentres tots los de la concurrencia allargavan lo coll pera escoltar.

–…y demanant á un barber, á presencia de tots sos vassalls, se feu afeytar, y’s feu tallar los cabells. Diheu ara, senyor: (y aquí alsá la veu lo paher,) si aquest acte significa que ell mateix se desdia de sa promesa, si faltava la causa de nostre jurament, ¿no quedava libre Balaguer, amant sempre de la monarquia, de prestar un jurament nou al rey que la terra aclama? Es aixó faltar á la paraula? Es motiu pera desconfiar de la paraula nova?

La convicció ab que s’espressava lo paher, y la mescla de dubte y sentiment que revelavan sa cara y sos moviments, tingueren per un rato suspens al monarca, lo qual tancá los ulls per un moment com meditant, y parlá en seguida ab menos forsa é ironia, ja que no ab mes dolsura.

–Cert es lo que dius, y’m donan mes confiansa tas paraulas, peró en cert modo veniu á confirmar, que, á haverho volgut lo Comte…

–Y quin dubte tè, senyor? interrumpí lo Rollá; mil vidas que haguessem tingut pera ell haurian sigut; Balaguer s’hauria destruhit, y nostra sanch hauria regat sas ruinas… Peró, ja vos he dit que parlam de ahir y no parlam de avuy.

–Avuy es altre cosa, murmurá lo paher primer.

Y’l paher tercer, que fins llavors no havia parlat, anyadí ab veu dolsa:

–Mes val deixarho córrer.

Passá aquí un instant de admiració y de silenci, á que doná fi’l Rey, dihent:

–Vaig coneixent lo vostre carácter, y ara endevino perque no haveu permés que entrás per la muralla.

–Un rey que aclamam voluntariament, per ahont havia de entrar sinó per la porta? Si fossem conquistats, seriam vassalls forsats; veheu, donchs, si val mes que’l nostre vassallatge sia voluntari, y que, en compte de recordar una conquista, un desastre, sia vostra entrada recort de una gloria y símbol de la pau.

–Sí, sí! murmurá de nou fent un moviment de cap lo paher primer; feu, senyor, que’l tractat sia cumplert, y no tingau cap dubte per part nostra.

–Per part de tots, digué lo Rey ab seguretat.

Seguí aquí un altre moment de silenci, los pahers se miraren los uns als altres, y advertintho lo Rey, digué:

–Qué pensau? Vos queda algun dubte? Parlau…

–Es que…

Lo paher en cap, que havia dit estas paraulas, mirá alternativament al Rey y al Rollá. L’últim continuá descidit de esta manera:

–Es que al entrar aquí, senyor, havem sabut que haveu donat á saco’l castell, entregantlo als soldats, y si las casas dels vehins…

–Feuvos cárrech, (digué al mateix temps que l’altre lo paher en cap, y ab accent de dolor,) feuvos cárrech de la miseria tan gran de la terra, feuvos cárrech de la despoblació y de la fam que s’está patint, pus ni hi ha cullitas, ni un tros de pa pera menjar… y si á aixó s’hi anyadeix…

–Callau, callau! cridá lo Rey ab to de confiansa. Lo del castell sòn bens del Comte, que’m perteneixen: los dels vassalls tots serán respectats, y tots sos erros serán perdonats…

–Benehit siau! Benehit siau! digueren alternativament los pahers y’l bisbe de Malta.

Peró aquí interrumpí una altre veu, la del Liori, que cridá:

–Menos un, senyor, menos un: ja sabeu de quin parlo.

Los pahers giraren la cara com sorpresos. Lo donzell de Puymoren torná á sortirse del concurs y á passejar de nou á llarchs passos per un estrem de la sala.

–Ah, sí, contestá lo Rey: l’assessinat del arcabisbe de Saragossa.

Los pahers tornaren á recobrar sa indiferencia, y’l Rollá fins anyadí:

–Com que es cosa que no’ns toca, libre sòu de aplicar la lley als dolents.

–Quedau, donchs, tranquils, continuá llavors lo Rey; tornau á vostras casas ab seguretat y confiansa, y ans veniu ab mi á visitar la misteriosa imatge del Sant Cristo, devant la qual demanarém al cel lo benestar, aqueixa pau que tant convé y aqueix pa que tanta falta vos fa á tots.

–Gracias! digué lo paher en cap, inclinantse ab sos companys, y besant la ma al Rey.

–Encara mes dech dirvos, torná lo Rey, fent un moviment de cap, com pera reparar una distracció; dintre pochs dias lo Sant Cristo sortirá en professó, y sa imatge iluminada recorrerá las planas del Urgell.

–Alabat sia Dèu!

Los tres pahers, conmoguts vivament, pronunciaren com en cor aquella divina paraula, y l’últim, que tan poch parlava, no pogué menos de dir en aquell instant:

–Gran rey… sòu un gran rey… benehit sia Don Fernando!

Alsantse llavors lo Rey de sa cadira, partí ab pausa, rodejat de tota sa cort, y seguintli á sa part esquerra, un poch enderrera, lo concell.

Mentres anava lo Rey marxant, mirava á totas parts, com buscant alguna persona que no era allí, y entretant donava órdres ab breus paraulas á alguns dels que anava vehent ó descubrint. Las últimas que doná al sortir de la sala foren aquestas:

–Nunyez, Escalante, donzell, estigau previnguts, pus acabada la festa de la iglesia, pót ser que tingau que marxar ja pera Lleyda.

A aquestas paraulas se exhalaren per alguns dels circunstants diversos sospirs: lo bisbe de Malta sospirá de dolor, lo gobernador y’l vell Báges de rabia, lo concell de tristesa, lo donzell de congoixa y lo Liori de impaciencia, pus esperava lo moment, com ho feu en la iglesia, de exhigir al Rey, en nom del regne de Aragó, la formal promesa de no perdonar may als assessins del arcabisbe, y de no parar fins á averiguar de cert quins havian sigut.

Quant arribá la comitiva cerca del temple, á la porta del qual esperava revestit pera entonar lo Te Deum lo reverent Diego de Tamera, enrahonant entre tant ab un altre home, lo Rey apretá lo pas. L’home que allí hi havia era lo que’l Rey buscava, era l’amich franch, que, per no ser cortesá, tenia dret de manifestar sempre á son senyor la veritat nua tal com déu ésser, era lo que en qualsevol moment sabia donar esbarjo al ánimo atribulat del Rey ab la millor forma de goig y de alegria, lo que necessitava llavors don Fernando, pera comunicar de una manera digne á sa familia y á sos amichs la satisfacció que acabava de tenir guanyant l’últim baluart del Comte de Urgell, y assegurant en son cap la corona de Aragó.

–Allí está mossen Borra, digué així que’l descubrí; vina, vina, juglar; ningú com tú en aquest moment. Vina, si vóls, á dar gracias á Dèu per mon triunfo y per la pau, y en seguida anirás á dictar á mon escribá las cartas que convé escríurer al príncep don Alfons y á ma familia y amichs.

Lo juglar, ple de agrahiment y de entussiasme, peró sens deixar del tot per aixó son acostumat llenguatge, feu un acatament ponderat á son rey, y digué en veu alta aquestas paraulas:

–Gloria de la gloria de Castilla, ves á demanar al Dèu de las glorias que s’aumente la gloria de Aragó… Gloria, gloria es sols lo que pera tu y pera ton regne desitja ton fiel gloriós, gloria que alcansarás no sostenint solament la pau en casa, pus també convé la guerra á fora, y si á mes de escríurer á ton primogénit y succesor, me deixas escríurer als mestres que l’han de guiar, ensenyar y glorificar en sa carrera.

–Tens rahó, gloriós… escriu als mestres que tu sabs, y anem ans á pregar á Dèu pera acertar en tot.

Així que’l Rey passá lo llindar de la iglesia, no se ohí ja cap mes veu, sí sols la del Tamera, que junt ab altres sacerdots que se li havian agregat de Balaguer, entonava ab fervor lo Te Deum laudamus.

IX. Com se trobá lo Comte de Urgell ab fra Vicens Ferrer. L’ardiaca Barutell.

Era lo dia 2 de novembre, dia de la festa dels morts.

Per tots los pobles se sentian brandar las campanas ab so trist, recordant als que vivian en lo mòn, que Dèu ha donat la memoria als homens pera ajuda del cor, pera que pensant sentian, pera que sentint preguen. Pochs anys, sens dubte, com aquell s’havian hagut de elevar tantas oracions al cel, y cap ab mes abundancia de llágrimas! Lo recort era fresch, lo sentiment era viu!

Semblava que s’hagués escullit aquell dia com á símbol de desgracia, ja que en ell s’havia de arrancar la última rama del gran arbre comtal de Urgell, de aquell arbre que tan sabrosos fruyts havia donat en tots sigles y de qual fusta s’havian fabricat tronos de reys y llansas pera tants héroes. Lo successor de una llarga prossapia de valents, per quals venas corria la sanch reyal de varias dinastias espanyolas, lo que era citat per inflexible en sas resolucions y empresas, lo pertinás y confiat Jaume de Urgell, tement véurer arruinada la sèva Síbaris, com altre Milesi, havia acreditat, fentse llevar sa cabellera, que desde llavors cessava sa inflexibilitat, sa pertinacia y sa esperansa, y no li quedava ja mes pera contemplar devant sos ulls que la mort de tot lo que li podia ser agradable, la mort del renom de sa antiga y gloriosa casa, de sa noblesa y de sos dominis com á príncep, la mort de la amistat, de la companyia y fins de la llum de la llibertat com á home, la mort de la familia, la mort del cor com á espós, com á pare y com á fill. Bè feyan de brandar las campanas aquell dia en los pobles de la plana, quant aquell dia havia mort pera’l mòn lo senyor de la comarca, y quant pera’l senyor havia mort tot! Lo imitador de Job, de Alexandro Magno y de Aquiles, al passarse la ma per la barba y per lo cap, tot escoltant lo trist so de las campanas, tenia mes negre lo cor, sens dubte, que’ls tres que’l precederen en semblant acte de resolució y de tristesa, y á cap se semblava… peró no tè res de estrany, quant sa figura, mes que la del poderós que plora la mort del fiel, era la del que pert lo poder y véu fugir la fidelitat, era la de un Didio Juliá, que contempla la ma de un Séptimo Severo com li arrenca lo imperi y la vida.

En una mala barraca, rodejat per la part exterior de uns quants soldats castellans, mirant per última vegada sa estimada ciutat de Balaguer, separat de sos amichs, de sa mare y de sos fills, y lligat de mans y peus sobre de una mula, sens tenir mes consol allí que la princesa Isabel, sa esposa, la qual procurava animar y consolar al desgraciat marit ab bonas paraulas y carícias, esperava y estava á punt lo derrer Comte de Urgell á marxar cap ahont sa mala sort lo portás. Lluny de mostrarse abatut, son front seré s’alsava ab orgull, y son breu parlar y son mirar fixo davan mes indicis de tancar aquell cos una ánima forta que desafia á la desgracia y als contratemps, que l’apocat esperit de aquell á qui res li queda. Fins, vehent á sa esposa contristada, ja que allí, per la gent que escoltava, no podia espressarse don Jaume ab tota la intimitat de son sentiment y ab tota la veritat de sas ideas, y pus era la Comtesa Isabel la que havia parlamentat ab lo rey Fernando, parláli en aquells moments lo malaventurat Comte de la manera que semblava podia serli menos trist y desconsolador:

–Consólat, Isabel, li deya, pus en lo mòn tot está equilibrat y tot se compensa: pót ser que Dèu tenia destinat lo trono de Aragó á ton nebot, en recompensa de no haver aquest volgut lo trono de Castilla y de haverlo salvat pera son llegítim rey; pót ser que haver tingut jo la gran desgracia que estich sufrint sia camí pera trobar després…

Un altre home que no hagués sigut lo Comte Jaume de Urgell aquí hauria plorat, peró aquella valenta víctima se contentá ab interrómprerse á sí mateixa y ab mossegarse’ls llavis, pera dissimular á sa afligida esposa la forta respiració que tenia, indici cert del pes que oprimia son cor en aquell instant.

–Ah! contestá la afligida esposa; no digau aixó, Comte. Dèu es just, Dèu pót recompensar al bo, pero Dèu no recompensa ab perjudici dels bons… y jo per tal vos tinch.

La cara de la esposa, mullada enterament de llágrimas, arrimantse á la del marit, vingué á mullar aquellas galtas per ahont may havian corregut fins llavors mes llágrimas que las de la infancia.

Sentintse en aquell instant algun remor de cavalls prop de la porta, la Comtesa Isabel girá la cara, y distingí ja devant de aquella á tots los soldats que’s disposavan á marxar. Aquell era lo moment fatal; devia donar la última abrassada al espós… y quí sab si seria la última de la vida. Obrí sos brassos ab desespero, abrassá freneticament al marit, l’omplí de patons, posá ab forsa sa boca contra sa boca, com volent barrejar ab ell sos sospirs y’l foch de sas entranyas, y assegurantli que dedicaria á ell eternament son amor y sa memoria, tranzida de dolor, se separá, pera sortir de la barraca, ab la idea de no presenciar lo trist quadro de véurer conduhir á son marit pres y lligat entre gent estrangera.

Lo Comte no pogué parlar: sols al arribar la Comtesa á la porta, ab veu fosca, y acompanyat lo sèu mirar de la mes gran ternura, li digué:

–A Dèu, filla de mon cor! No t’olvides de mos fills…!

Aquell moment supremo, aquellas sentidas paraulas, aquell últim recort influiren de tal manera en l’ánimo de la Comtesa Isabel, que esta, sentintse ferida en sa imaginació per una viva llum, que li doná prompte consol y refeu son ánimo abatut, se serená en sech y’s resolgué á fer lo que fins llavors no havia tan sols pensat.

–Sol!… tot sol, y lligat!… deya la Comtesa, quant desde’l llindar de la porta creya mirar á son marit per última vegada; mes en lo cambi que allí repentinament sufrí son esperit, mudá també son llenguatge, pus se espressá de esta manera:

–Sol,… sol ell, que es mon espós? Y jo he de quedarme?… Y ho he de permétrer?… Nó! Nó, jamay! (Y aixó ho deya ab un to que rallava en heróych.) Ni per la honra de la casa de Urgell, ni per la casa de Aragó, de ahont descendesch, vull que sia dit que una princesa no sab ser esposa.

–Qué fas? li preguntá l’afligit espós, coneixent ab los ulls de la Comtesa la resolució del acte á que’s preparava.

–Qué he de fer? Cumplir com á esposa.

–Y’ls fills com quedarán?

–Com quedarán? Solen dir que la mare es dos vegadas mare: vostra mare, Comte, que á mes de ser bona mare, com vos sabeu, guarda en son cor alts y nobles sentiments, cuydará tan bè com jo de vostres fills. Deixau los nèts á la ávia y així la esposa podrá anar ab l’espós.

Y tornant enrera, ab los brassos oberts, la resolta matrona torná á estrényer entre ells á son desgraciat marit, y á omplirlo de carícias y de llágrimas.

–Ah! esclamá llavors lo Comte, mogut per lo sens fi de sentiments que bullian en son cor; filla de reys, sols per tu sento haver perdut la corona de ma patria, pus digna eras de ser reyna de ella!

Entraren en aquesta ocasió los soldats, indicant ja desde luego que havian de empéndrer la marxa, y no podian detenirse gens. La Comtesa al véurerlos, s’agafá ab la ma esquerra al cos de son marit, pera donar á enténdrer que no l’abandonaria, y com algú no comprenentho la advertís que se separás ó’s despedís, contestá ella ab alta veu y energicament:

–Jo separarme de ell? Jo apartarme de son costat? Primer me faréu trossos.

–Apartauvos, insistí un de aquells sayons.

–Arrera, malas víboras, no vos han ensenyat aquesta educació en la terra de ahont sòu. (Y aixó los ho digué en castellá la Comtesa.) Arrera! ¿No vos han contat may vostres pares, que’l matrimoni es un llas per lo qual de dos carns s’en fa una? Donchs bè: aquí hi ha la carn sola formada de dos, lo Comte y la Comtesa de Urgell, marit y muller, atreviuvos, si gosau, á esquinsar y á separar esta carn, y faréu ofici de botxins, y seréu botxins de una filla de reys, de la germana de una reyna de Castilla!

Cap dels soldats se gosá á acostar, fins que sentintse la veu de un dels oficials de fora, doná un de aquells un cop de vit de bou, que portava á la ma, á la mula del Comte, y esta emprengué lo pas sortint de la barraca y enfilant cap al camí de Lleyda.

La Comtesa seguí, atropellantse, per no deixar á son marit, mes no podent anar junt á la mula sens gran perill, á instancias de aquell, li deixá prompte la ma, y continuá, ab no poca fatiga, á certa distancia, que era en veritat ben curta, y tal la mantengué tot lo viatge, sens mirar lo cansament que patia y lo que s’atropellavan sos delicats peus.

Tal era l’ordre que guardava esta comitiva, al conduhir al últim Comte de Urgell desde una barraca del siti de Balaguer á una de las torres del castell de Lleyda: primerament anavan los dos caps ú oficials que havia designat lo Rey, seguian derrera en dos filas un llarch número de soldats ab llansas llargas, entremitj dels quals marxava lo Comte á cavall de sa mula, y anant prop de ell á peu, y tan prompte als costats com al derrera, la hermosa infanta dona Isabel; y finalment, derrera de tots y com clohent la comitiva, seguia á cavall, peró sense portar son gos ni son tabar vermell, y sí anant tot embossat en una capa negra que’l tapava fins á mitja cara, lo donzell de Puymoren.

Lo llenguatge que usavan los soldats de aquella comitiva se semblava en part, per son desenfré, al de aquells gascons que trobaren las dos desgraciadas esposas de Menargues anant á Balaguer, en la horrorosa nit del somatent. Ufans ab son triunfo, y mirant com á objecte ridícul á la víctima, que veyan en son poder, no feyan mes que dirigirli burlas y sarcasmes, y fins hi hagué algun que arribá á suposar com un medi fácil de lucro lo ensenyar al destronat Comte de Urgell per los hostals, si may feya la sort que se l’emportassen á la terra de Castilla, com així en efecte vingué á ser ab lo temps.

Los caps que dirigian aquella partida marxavan indiferents al devant de ella, y per mes que evitaren paraulas y fins descortesias ab los presos, no deixavan per aixó de ríurer mes de una vegada al sentir las glosas de sos soldats. Lo únich que parexia no péndrer cap part en las burlas, ó al menos no ho donava á compéndrer per son silenci y per son embós, era lo donzell.

La Comtesa, que estava atenta á tot aixó y no perdia cap paraula de las que deyan los soldats, arribá en l’últim ters de aquell fatigós viatge fins á sentir certa simpatia per los que ella creya mes compassius, si no interessats en la sort de son marit, y tals eran pera ella lo callat donzell y un soldat un poch vell, que, al donar la pobre senyora una relliscada, li allargá la ma pera ajudarla á alsar.

En un alt que feu la comitiva ans de arribar á la ciutat, y en un punt que venian begudas, l’ánimo de la Comtesa se contristá sobre manera, y fins se desesperá, sentint lo que deyan á son marit, sobre tot pensant en la injusticia del motiu ab que l’insultavan.

–Lloch, lloch, cridavan alguns soldats, feu lloch que aquí passa’l mata arcabisbes.

–Deixau passar al esquinsa mitras, deyan altres, avuy que se li ha esquinsat sa corona.

Y á tals crits, traginers, pobres, viandants y criaturas s’acostavan embadalits, mirant al desgraciat Comte, lligat sobre de sa mula, ferm, inflexible, ab son front suat de angunia pero nó de abatiment, y sens mes consol en aquells moments que’ls brillants ulls de sa esposa, clavats de contínuo en los sèus, com estant sempre disposats á endevinar sas intencions.

En aquell estat vergonyós, trobantse un instant casi sola la Comtesa ab son marit, per estar tots los soldats abocats á la porta de la revenedoria, y observant al donzell, que havia descabalgat, passejantse solitari, moguda de un cert impuls de noblesa, acostás á ell, mitj implorant disculpa, y precipitant tot lo possible sas paraulas, com pera aprofitar lo temps, li digué:

–Senyor, senyor, no sè perque’m sembla que sòu cavaller en vostras maneras, y pus tinch aquesta ocasió, rebeu de mi una proba de amistat y confiansa que…

La Comtesa s’havia ficat la ma al pit pera tráurer algun objecte y entregarlo al donzell, mes aquest, lluny de escoltar á la dama, se tapá mes la cara y’s dirigí á un altre estrem. Cregué dona Isabel que alló probava encara mes la veritat de la sospita que tenia, cregué que’l cavaller evitava la conversa sols per deber, per cumplir tal volta una ordre, y atrevintse mes y mes, aprofitant un moment en que’ls altres no miravan, fins posá la ma á la capa, logrant descubrir part del embós que cubria la cara del oficial.

–Vos donaré una proba, senyor, ab que podrá justificarse sens cap dubte…

Peró la Comtesa no acabá la frase que anava á dir, ni menos acabá de tráurer de son pit lo paper que ja tenia en la ma pera entregarlo al donzell. Ans al contrari: descubrint en aquell moment la cara del cavaller á qui parlava, com si un llamp la ferís, tancá los ulls horrorisada, doná un jiscle, girá en sech, y corregué com furiosa á juntarse ab son marit, entre’ls genolls del qual apretá son conturbat front y sa descolorida cara.

–Jesús Maria!… Jesús! Jesús!… Aquesta cara jo la conech… aquesta cara es…

Prou se guardá la Comtesa de acabar de dir lo que intentava. Una mirada del donzell bastá, pera que la que plorava de vergonya no se esposás á plorar mes de dolor en aquell fatal viatge.

Lo donzell torná á refer son embós, se tapá novament la cara, y seguí passejantse en direcció oposada al Comte y á la Comtesa.

Lo Comte, que tenia, com sempre, la vista clavada al cel, no repará en aquell aconteixement, y sols rompé sa distracció y baixá los ulls al sentir lo cap de la Comtesa que s’apoyaba sobre de sos genolls.

Ben prompte, y sens donar lloch á cap enrahonament, tornaren á colocarse en dos fileras los soldats, y apressurant lo pas, y seguint de la mateixa manera que ans, no tardaren en véurer prest la ciutat de Lleyda.

Al arribar á un tir de ballesta de las murallas, cridá la atenció de tota la comitiva un cert núvol de pols que s’alsava al mitj del camí: era una multitut de pobres y criaturas, juheus y cristians, que anava precehida per un frare jove.

–Fra Vicens! Fra Vicens! cridá la comitiva dels soldats.

Al ohir aquest nom l’apresonat Comte, feu una contorció, y sacudint son cap á dreta y esquerra, com pera apartar la vista de un objecte repugnant, tancá los ulls ab forsa, mes en va feu aquell esfors ab la vista, pus, sentint la veu del frare que predicava ja prop de sas orellas, no pogué menos de mirarlo; y vehentlo, com astarotat, trahent espuma per la boca, li digué:

–Hipócrita! malehit hipócrita! A tu sol dech mas desgracias, pus per tas miras y per ta ambició m’has arrencat la corona!

Fra Vicens, que s’havia arrimat á una part del camí, lluny de inmutarse per aquellas paraulas, manifestant sa serenitat acostumada y en la qual tothom veya la influencia divina, contestá al Comte:

–Hipócrita á mi? A mi ambiciós? Tu ets l’ambiciós y l’hipócrita, pus per ta ambició matares á ton germá, y no havia de permétrer Dèu que un assessí, un homicida regnás en lo trono de Aragó!

Quedá com horrorisat lo Comte al ohir aquella inesperada resposta, y no replicá, encara que tampoch poguera, pus, á las últimas paraulas del frare, que foren correspostas per una rialla dels soldats, apressurant lo pas la mula del Comte, arribava ja casi als valls ó fossos de la ciutat, mentres que l’oracle del Senyor, en direcció oposada, anava seguint per lo camí, predicant als miserables que li seguian derrera.

Encara que la hora era ja tarda al entrar lo portal, no s’evitá que molta gent s’arreplegás al véurer á una partida de soldats que conduhian á un pres, y aquella cresqué en gran manera al divulgarse per tot lo poble que entrava lligat lo Comte de Urgell, y que sa esposa lo seguia á peu, així que, al arribar lo concurs á la torre ahont devia quedar lo presoner, era ja aquell inmens, com inmensa era també la curiositat de tothom.

Poch era pera la Comtesa passar entre’ls que havian sigut sos vassalls, en una ciutat ahont era tan coneguda, y essent víctima y al mateix temps testimoni de la deshonra de son espós: la noble dama no pensava en res de tot aixó, ni veya tan sols als que la miravan: son cap y son cor no s’ocupavan en aquells moments mes que de un dubte, qual era lo de saber si quedaria tancada ab son marit, com ella desitjava, ó si la separarian.

Així que penetraren en la porta del castell, vegé tristament confirmada la desgraciada esposa la sospita que tenia: al posar ella lo peu al llindar, la ma de un dels caps de la partida, que estava aturat en aquell punt, detingué á la infanta, dihentli lo que la agafava aquestas paraulas:

–Prou: de aquí no podeu passar… al menos per ara.

Al mateix temps, lo soldat que portava’l vit de bou doná un cop á la mula del Comte, y esta, donant un salt cap dins al pati, posá á llarga distancia y fora de la vista de la esposa al desgraciat espós.

La Comtesa, que no sabia lo que li passava, sols doná un crit de desespero, obrint sos ulls de foch.

–Ah!… Ah!… Ah!…

Lo Comte, fent esforsos, girá lo cap, y, casi ja no vehent á la infanta, cridá:

–A Dèu, esposa! Pensa en mos fills…! A aquest darrer mot, oprimit estremadament lo cor de la Comtesa, no pogué ja mes resistir. Desvanescuda enteramente la pobre dona Isabel, sacudí lo cap com á boja, y perdent los sentits, caygué tota llarga y desmayada, donant ab lo cap en la pedra del llindar del castell.