Primera part. La nina. (continued 5)

Ressentit don Fernando de la resposta de son fill, no pogué menos de dirli, á pesar de ser en aquella ocasió:

–¿No pensa’l duch de Gerona, que es lo inmediat successor del trono de Aragó, y que no déu may allunyarse de ell per qualsevol contratemps que sobrevingués? Ja sè que ta impaciencia es de noble soldat, peró convé, pera bè de tots, conformarse ab lo que la sort nos senyala. La guerra no sempre es bona…

–No es bona á casa, peró pót ser útil fora, replicá l’infant. Y si’l que ha de ser rey dòna ans probas de capitá, no deixa de ser una seguritat y una recomendació, majorment en una terra en que tots los reys han sigut conquistadors.

Lo Rey quedá mirantse al infant, y després de una breu pausa, ab to mitj irónich li digué:

–Ara sí que veig, duch, que necessitau menos mestres de lo que jo’m figurava. Sembla que estau enterat de la historia del pais.

–Mes de lo que us podeu pensar, pare. Sè fins la historia de un infant de Aragó, llochtinent de un germá, que’s titulá després Federich de Sicilia. Sè, pare, que en Nápols hi ha una reyna que busca espós, y…

–Qué vols dir? interrumpí lo Rey admirat, tant mes, quant sa intenció era fer lo casament de la reyna Joana de Nápols ab son fill Joan.

Y al mateix temps, sorprés l’infant don Joan, dirigintse á don Alfons, li digué:

–Germá, germá! Podriau pensar de mi…?

–Perdonau, perdonau! contestá don Alfons alternativament á son pare y á son germá. Sols la enveja, la enveja de la gloria es lo que’m fa parlar. Res mes, res mes.

Y com refentse al cap de poch, y dirigintse á son pare, anyadí:

–Peró sí us dich, pare, que may que perillassen mos drets, y’ls vostres… y’ls de qualsevol que jo’m cregués ab obligació de defensar, lo mestre que á mi’m guia no deixará de ensenyarme lo bon camí.

Y al dir aixó se doná un fort cop ab la ma esquerra en lo pom de sa espasa.

–Y quí es aqueix mestre? Respon, duch.

Al fer aquesta pregunta, la cara del Rey estava casi encesa de ira.

–Aquest mestre, (contestá l’infant, descenyintse la espasa y ensenyantla als circunstants,) es la gloriosa espasa de Sant Martí, que porto cenyida, la espasa que tanta gloria ha donat als antichs, y que no se separará de mon costat fins á cobrarla major.

–Benehit sia l’esperit que us anima, senyor infant! esclamá Fivaller, que arribava á prevéurer en aquells nobles sentiments la seguritat de un bon successor al trono de Aragó. Si may arribás aquest cas, senyor duch, podeu contar que Catalunya entera faria…

–Lo que ara també deurá fer, interrompé ab to imperiós l’infant don Joan.

Y Fivaller, ressentit de aquella ira intempestiva, després de mirar per un rato á don Joan, com pera donarli á enténdrer que era massa jove pera darli llisons, contestá:

–Lo que fa sempre, senyor infant, lo que sempre sab fer, sobre tot quan la lley y’l bè de la patria ho exigeixen, en qual cas lo noble se transforma voluntariament en soldat, y si es pare, fa seguir en son séquit á sos fills.

–Dèu fassa que may olvideu aquest principi, Fivaller, digué á aquest don Alfons, demostrantli ab la vista claras probas de simpatia.

Y l’altre infant, prenent un to desdenyós, digué casi al mateix temps que son germá:

–Sí, sí, podria ser molt bè que quant ans s’hagués de posar aixó á proba.

Irat llavors lo Rey, no podent aguantar que sos mateixos fills fossen los que’l destorbassen en la manifestació de sos plans, y cabalment en la primera entrevista que tenia en Barcelona, donant una viva mirada á un y altre, cridá:

–Prou, infants de Aragó, prou!

–Senyor! digueren alternativament los infants y Fivaller, ab actitut de respecte y com volent calmar al monarca.

–Vos dich que prou, insistí’l Rey, que parla aquí vostre rey y vostre pare.

Y quedant tothom en silenci, si bè regoneixent molts per aquell sol fet la diferencia de geni que hi havia entre’l pare y’ls fills y entre un germá y altre, continuá lo Rey de aquesta manera:

–Inútil es pérdrer lo temps en va, quant aquest negoci, que á mi tant m’interesa y que jo resoldré á pesar de tot de la manera que tinch pensat, marxa favorablement y com millor podia desitjar Catalunya, que tant m’ha ajudat en ell. Veheu sinó, senyors, (y aquí’s torná á dirigir al Fivaller y als demés personatges de la ciutat,) veheu qué mes podria desitjarse: lo vescomte de Narbona, que era per qui sempre haviau de tenir forsas previngudas en Sicilia, acaba de accedir en la venta dels estats que tè en Sardenya per la cantitat de cent cinquanta tres mil florins de or; las rebelions en Sardenya, sòn, donchs, acabadas, y si’ls regnes, que tant han donat sa sanch per defensa de aquellas islas, volen fer lo donatiu de aquesta suma, la cosa es acabada. Es á dir, (continuá llavors, mirant á don Alfons,) que’l nou llochtinent vá á las islas á regir en pau, nó en guerra, y en sa marxa l’acompanyarán En Bernat de Oms y Alvar de Ávila, que sòn los que cuydarán de clóurer lo tracte, de manera que l’infant don Joan será allí tan sols un–alterNos y res mes.

–Bè, bè, bè, digueren alternativament uns y altres dels circunstants, com aplaudint la idea del Rey.

Y En Bernat Dezplá fins anyadí, tot confabulant ab Fivaller, que estava á son costat:

–Actes y empresas així, que de una vegada poden estalviar la continua riquesa y la sanch dels vassalls, no dubto que serán sempre ben acullits del Principat y demés regnes, á pesar dels molts sacrificis que s’han fet en poch temps.

–La cosa sembla que marxa, digué pera sí lo Rey, al sentir las primeras paraulas del Dezplá, encara que no quedá tan content al sentir las últimas.

–Y quant será ma partida, senyor? preguntá tot ufá l’infant don Joan.

–Mes aviat de lo que us creheu, si bè ans, infant, y avuy mateix, deveu anar á Lleyda, á desempenyar una comissió molt interessant, urgent. Perque hora es ja (continuá, donánt gran forsa á sas paraulas,) de acabar ab las contemplacions, y arrencar de soca y de arrel los mals y obstacles que podrian embrassar lo camí de la pau.

–Será cert! digué á mitja veu y com esclamantse lo bisbe de Malta.

–Qué us passa, bisbe? preguntá’l Rey.

–Res, senyor, res: peró’m temo que aquesta comissió…

–No hi ha que témer, barons, y pus tots sòu amichs, no vull tenir aquí secrets, perque prou franch sò y prou bo y generós he sigut.

–Qué anau á dir! cridá ab son acostumat to de llástima lo bisbe. Pensau, senyor…

A aquest crit tots los circunstans se conmogueren, sens conéixer lo que alló significava, y lo Rey, sens deixar acabar al bisbe, contestá:

–Qué vaig á dir? Dech dirho, barons; sí! No havia arribat encara á Barcelona, quant he tingut noticia de que la Comtesa mare, aquesta altiva matrona que es la única causa de la perdició del de Urgell, está solicitant la llibertat de son fill, envenenantme á mi.

Donchs bè: la Comtesa será presa en un castell, sas fillas serán tancadas en convents, y’l Comte…

–Qué? preguntá en estrem conmogut lo bisbe.

–Y’l Comte, (continuá’l Rey,) será tret del castell de Lleyda y transportat al de Urenya. Aquesta será la comissió que fará executar l’infant don Joan.

–No se enganyá’l noble duch! digué llavors lo bisbe.

Y avantsant fins ahont estava lo Rey, entregáli, en presencia de tots, una carta, dihentli aquestas paraulas:

–Ans que vos rebesseu la noticia de las sospitas que acabau de participarnos, lo noble duch de Gandia sospitá una desgracia que jo no volia créurer, y me entregá aquesta carta pera que jo us la donás si aquella’s cumplia, y pus s’ha cumplert, senyor, aquí la teniu.

Apartantse lo compassiu bisbe á un estrem de la sala, com pera respirar de la congoixa que l’oprimia, esperá véurer l’efecte que la carta produhiria en l’ánimo del Rey, lo qual, sorprés é indecís, se la posá á llegir en veu baixa.

Lo contengut de la carta era aquest:

“Car nebot y senyor: quant intervinguí en la concordia de Balaguer, se’m doná paraula de que’l Comte de Urgell no sufriria mort, mutilació de membres, ni estranyament dels regnes de la Corona de Aragó. Criminal fou lo Comte, senyor, peró quedá assegurat per la paraula reyal que jo li doní. Y pus la paraula no’s cumpleix, y sè que’l Comte vá á ser enviat á Castilla, allá m’en vaig jo desde ara, pera no avergonyirme en esta terra. La Santa Trinitat sia en vostre continua guarda. Dat en Lleyda á nou de novembre del any de la Nativitat del Senyor, mil quatrecents tretze. De vostra reyal Altesa, senyor, oncle y lleyal vassall. Lo duch de Gandia.”

Al acabar de llegir la carta’l Rey, quedá com alterat, y com si volgués fer fugir del pensament alguna idea que’l fes dubtar; dirigí la vista al bisbe, que li clavá la sèva de la manera mes compassiva, y plegant en seguida la carta, digué ab certa violencia:

–Sia lo que’s vulla. Está resolt. No hi ha remey. A Castilla anirá’l Comte, y basta ja de recomanar y de defensar á traydors.

–Ben fet. Fora consideracions; respongueren alguns dels áulichs preferits del Rey.

Y una altre veu estranya, la del donzell de Puymoren, ressoná al mateix temps de esta manera:

–La forsa es tot, senyor. Hora es ja de que’l Rey mostre l’imperi de sa voluntat á tots sos regnes, á tots sos vassalls, y’l que no la acate, cayga rodolant á sos peus al cop de sa espasa, á la sola mirada del únich que tè aqui dret de fer y desfer. La forsa es tot.

Tan estrany parlar no s’havia sentit may entre aquellas parets del antich palau major de Barcelona, ni may cap súbdit de Aragó havia sigut testimoni de un llenguatge tan atrevit per lo que rebaixava la dignitat dels vassalls y mes que tot la importancia de las invulnerables llibertats y lleys de la terra. Los que havian presenciat, en Balaguer, la aparició ó introducció de aquell home nou en la cort, casi no estranyaren aquella imprudencia de un home que, en son concepte, sols volia ferse mérit pera tenir content al monarca y tráurer profit de ell; los áulichs forasters, poch coneixedors del pais ahont se trobavan, y mirant á don Fernando com una figura massa militar, encara aplaudiren al adulador del que havia vensut; peró los de Barcelona, que si bè volian la pau y desitjavan un bon gobern per part de don Fernando, no deixavan de estar un poch recelosos, fins á haver vist los primers actes polítichs del rey foraster, no pogueren menos de sentirse com ferits de una cruel espina, y esperimentaren una sublevació en son noble esperit, al véurer parlar en tan noble reunió, de una manera tan indigne, á un home que ni tan sols coneixian y al que may havian sentit anomenar. Peró sa exaltació no pogué tenir ja límit ni fre, al esperimentar que tan pel Rey com per sos áulichs eran aquellas paraulas no solament tol·leradas, si que també fins aplaudidas, y que al mateix temps de dirlas lo donzell, sortia com desesperat de la sala, ab las mans plegadas y mirant al cel, lo compassiu bisbe de Malta, á qui acabava de llansar lo Rey una mirada de despreci.

No bè, donchs, acabava de parlar lo donzell y de repetir las iniquas paraulas de “La forsa es tot”, quant, alsantse en peus mossen Joan Fivaller, digué ab tota la energia de un heróych patrici:

–La forsa es res! Escandalisats estan mos sentits, remogut sento mon esperit, quant tan perjudicials máximas se proclaman devant de un rey que han elegit pera son benestar los súbdits de aquests regnes, y devant de aqueixos mateixos súbdits, que may han sigut esclaus de la tirania ni de la forsa. Si la voluntat no es filla de la rahó que Dèu dòna pera distingir als homens de las feras, si la voluntat no’s deixa limitar per la lley, si cap consideració mereixen los que han ajudat á fer las lleys, los que las guardan y fan guardar, hora será de que fugen los bons, pus haurá desaparegut la justicia de la terra, venint un temps que, gracias á Dèu, no coneixem. La forsa es res, y pus la lley, sí, la lley es aquí tot, vos, senyor, monarca de Aragó, vos que per la lley sòu rey, y que haveu jurat mutuament ab vostres súbdits sostenirla y sostenirvos, tancau los oidos al sentir tan perversas máximas, que sols servirian pera sembrar de punxas lo camí del trono, aquest camí que tots los bons desitjam sembrarvos de flors.

–Y quí sòu vos?… contestá l’atrevit donzell, á qui tothom detingué ab senyas, miradas ò paraulas, obligantlo á estar quiet, y sens deixarlo continuar.

Hi hagué aquí un moment de silenci, tant produhit per lo pes de las paraulas de mossen Joan, (lo qual se contentá ab donar una mirada de despreci al donzell,) com per la sorpresa del Rey, que, poch acostumat, per son exercici militar, á las maduras discussions de un consell, no acabava de conéixer bè lo fi noble que podia tenir aquell llenguatge nou de un ciutadá de Barcelona, quant se deya que en aquella ciutat no faltavan partidaris del antagonista vensut.

–M’admira, digué al fi, véurer que hajau sortit ab aquest rahonament, quant sols desitjo la pau y benestar de mos subdits, quant ara menos que may convé que aquestos tingan recels de son rey.

–Precisament, senyor, perque siau mes estimat, he parlat com haveu sentit, y bè podeu conéixer que no parlo per vos, sí sols per los que us volen fer semblar diferent de lo que sòu.

–Sí peró… tas paraulas donan á enténdrer que tan sò jo com lo poble, y que tè poch valor ma voluntat.

–Senyor, (y aquí’l Fivaller procurá fer ressaltar tant sa dignitat com lo respecte al Rey,) jo he sigut cridat avuy al palau reyal, no en representació de cap cárrech, sí sols pera parlar y aconsellar com amich á mon Rey. Si de ma amistat lo Rey dubta, llavors no’m toca estar ahont sols tenen veu los consellers reyals,… y’m retiro.

Y al mostrar que s’en anava mossen Joan Fivaller, Ramon Dezplá y altres particulars se alsaren de sas cadiras, com donant á enténdrer que’l seguian.

–Nó, no’t mogas, digué ab empenyo’l Rey; no dubto de tu, ni dels que’t segueixen; peró podrás compéndrer que quant personas com tu parlan ab tan esperit á son Rey, basta pera témer que’ls que sòn menos, serian capassos de…

–Senyor, senyor, (replicá ab to resolut En Fivaller,) deixaume anar, fins que estigau convensut ó vos ensenye la costum, de que aquest es lo verdader parlar dels bons patricis á sos reys, al menos en aquesta terra, deixáume anar, pera evitar que de nostra franquesa pugau deduhir aixó que vos creheu maldat en los que sòn menos.

Vehentse confús lo Rey, y pugnant en cert modo entre sa altivesa de vencedor y’l desitj de no agraviar als de Barcelona, volgué, aparentant mitja familiaritat, véurer si reduhiria á Fivaller al compromís de tenir que humillarse devant del monarca.

–No penso mal de uns ni de altres… No sè conéixer prou, tal volta, lo carácter que aquí domina… Peró, ab franquesa: ¿créus, Fivaller, que’l Rey pót estar content, quant se pondera lo poch valor de sa voluntat?

–Sento, senyor, que jo’m veja precisat á justificarme devant de tanta gent, quant m’ha portat aquí lo millor desitj: peró ja que mon cor m’ha portat, ell m’ajudará.

Y al dir aquestas paraulas se notá un ayre de la mes gran serenitat en la cara de Fivaller. Lo Rey insistí.

–Peró respons á ma pregunta? Puch estar content, quant se rebaixa ma voluntat?

–Quant se rebaixa, nó: quant se la il·lumina, com jo he provat fer, sí.

–Arribaria á créurer, per lo que dius, que res fòra aquí la voluntat del que regeix, sens la lley que ell dicta.

–Res, senyor, res. Tant es la lley del que la dicta y la fa cumplir, com del que la aconsella.

–Y entre la lley y’l rey…

–Primer la lley… Cumpliula, senyor, y feula cumplir, y llavors brillaréu mes que ella, llavors brillaréu com á pare de la lley, llavors seréu verdader rey.

–Y pensas de mi?…

–Jamay cosa dolenta. Sols desitjo y aconsello, que es lo que’m dicta aquí mon cor.

Mossen Joan se mostrá aquí sumís y com vivament afectat. Lo Rey quedá mirantlo per un llarch espay, y seguí després com estudiant lo mirar dels que’l rodejavan, pera deduhir en cert modo lo que devia fer; mes fixantse ab preferencia en lo trasmudat semblant del gobernador de Catalunya y del aragonés Liori, que baixavan la vista com pera no mirar al monarca, feu un esfors, pera fugir de aquell incident desagradable que ja no era’l primer en aquella reunió, y digué:

–Ba, ba! Fora, fora. No vull que aquesta visita á una ciutat que estimo puga ser may preludi de pitjors disgusts, y menos quant vá á comensar una nova era de pau y de felicitat. Jo sè lo que’m toca fer pera lograrla prompte, com á rey y com á home. Y pus dech aprofitar ara lo temps pera resóldrer asumptos apremiants, passem á tractar de altre cosa, y vejam, amichs, quin consell m’hi donau.

A aquestas paraulas tothom s’esforsá en manifestar com que se olvidava lo que havia succehit, y no observant lo Rey mes que respecte y atenció, continuá:

–Vejam, donchs, en l’asumpto de la Iglesia, quin parer me donau. Ja sabeu, barons, lo bon afecte y amistat que hi ha entre Nos y’l Sant Pare; ja sabeu que sols ab Benet XIII es ab qui sempre’ns havem entés, y que no coneixem á aqueix Angelo Coriari ni al altre papa Joan, que acatan los cismatichs de certas regions; peró dech dirvos que á mos oidos ha arribat una nova fatal…

Lo Rey esperava que’l dubte de aquesta nova despertaria interés en los concurrents, peró vehent que tothom estava quiet é indiferent, continuá:

–Una nova fatal, sí! Tots sabeu que l’emperador Sagimon y Ladislau de Hungria no tenen motiu de estimarse gayre. Aquest, á qui prometia ajuda en Nápols lo papa Joan, en contra dels Anjús y pera que li entregás á son antagonista Coriari, ha faltat á la paraula, y per conseguent ara sòn tan enemichs Ladislau y Juan com ho es aquell ab l’emperador. Sagimon, que es tan polítich, y que ha arribat á recobrar en Alemanya lo bon nom que havia perdut en la batalla de Nicópolis, la dòna ara en mostrarse com monarca pacífich, y fins se diu que s’ha proposat lograr la pau de la Iglesia, cridant un concili en Constansa y deposant als papas intrusos. Pregunto jo ara: ¿quin será’l verdader pera Sagimon, sabent que Joan es enemich de son mayor enemich, y que sempre está disposat á aumentar las forsas que van á Hungria? Y si queda papa Joan ¿qué será de Benet, á qui tots tenim per verdader? ¿Qué fará’l rey de Aragó si’l Concili arriba á deposar al que ha sigut son principal favoreixedor y amich? Responeu, amichs, diheume lo que he de fer, daume’l millor consell que us semble en aixó.

Y mirant á tots cantons lo Rey, com buscant á alguna persona eclesiástica, deya pera sí: –Greu me sab ara de haver donat lloch á que marxás lo bisbe de Malta.

Los concurrents se contentaren ab fer algun moviment de cap, que espressava ó son dubte ó la indiferencia que tenian en aquell asumpto. Sols lo donzell, que aprofitava sempre aquestas ocasions, fou l’únich que manifestava disposició á respóndrer.

–¿No us sembla si la nova es fatal? insistia’l Rey. ¿No us sembla que es un cas dels mes compromesos? Diheu: parlau…

–Poca quimera’m donaria aixó, senyor, digué’l donzell. Altres concilis hi ha hagut y altres papas s’han fet, y per aixó no han desistit los reys de son propósit, que no sòu vos sol en tal cas qui hauria de témer, pus tots los reys de Espanya, y sobre tot lo de Fransa, estan á favor de Benet, que es lo verdader vicari de Jesucrist y per qui havem de derramar tots, si convé, la nostra sanch. Ja sabeu lo que us diguí estant en lo siti, de que convenia escríurer al rey de Fransa, pera procurar que sos feudataris del Mitj dia, regoneixent á Benet, deixen de fer irrupcions y de ser eterns enemichs de vostres regnes.

No desagradá á la generalitat la resposta del donzell, per alló que á vegadas se sól dir de que boigs fan bitllas, peró á la primera observació del Rey, quedaren tots mes indecisos.

–Fácil fòra aixó, digué lo Rey, peró vosaltres no sabeu que per la questió de Arles, vá á firmarse un tractat entre l’emperador Sagimon y Carlos de Fransa, es á dir, que’l nort y’l mitj dia van á ser amichs quant ans.

–Trista es la situació de la Cristiandat, senyor, digué’l Fivaller; convé pensarhi molt en lo pas que’s done, y per aixó crech que valdria mes no precipitarse, esperar á véurer lo resultat del concili…

–Qué esperar ni esperar, interrompé l’imprudent donzell. Benet era ja papa ans que vos, senyor, fosseu rey, ans y després ha sigut vostre amich, y sent ell Sant Pare, no quedará may enrera la casa de Aragó. Que fassan los altres lo que vullan, y obrau, senyor, com á vos millor vos semble.

La imprudencia del donzell, indicant en cert modo que’l Papa havia favorit á Fernando pera lograr la corona, acabaren de aumentar lo mal humor de aquest, que veya la indiferencia dels demés y sobre tot cap asumpto dels que li interessavan resolt.

–Estau á la mira, digué un dels áulichs, á véurer lo que fa Castilla, y feu lo que allí’s fassa.

–Sí, es lo millor, digué un altre, perque fòra ridícul que vos obrasseu diferent de lo que allí’s pensa.

–Sí… ja… peró…

Lo Rey deya aquestas paraulas ab lo to mes irresolut; quant de repent aparegué en la sala fra Vicens Ferrer, y divisantlo’l Rey, esclamá:

–Ah! fra Vicens! Semblau enviat per Dèu. No podiau venir millor.

Y repetint lo Rey al frare tot lo que acabava de contar, conclogué, per fi, de la mateixa manera que ans, á saber: –Responeu, amich, diheume lo que he de fer, daume’l millor consell que’us semble en aixó.

–Sols Dèu del cel sab qui es son vicari llegítim en la terra. Ell fará, senyor, que desaparesca’l cisme, y ell afiansará la tiara en lo cap que la mereix.

–Sí… peró… digué’l Rey desesperantse, al véurer que encara son dubte era així major; de lo que tu’m dius no deduhesch la veritat… Digas, digas… que ningú com tu en aquest negoci…

–Senyor, (digué’l frare, inclinantse com pera péndrer la despedida,) no’m pregunteu de lo que no puch respóndrer. Mon encárrech es sols ara predicar y convertir, y per aixó vinch á despedirme, pus partesch pera Tortosa, ahont esperan tots los rabins dels regnes pera disputar ab los doctors católichs. A Dèu siau, senyor.

Y acabantse de inclinar fra Vicens, s’en aná en direcció á la porta de la sala, com pera marxar.

Á pesar de quedar lo Rey pasmat de quant li passava, no pogué menos de dir al frare.

–No vóls respóndrer á lo que’t demana ton Rey, sent així que vas á Tortosa sols á cumplir una ordre donada pel papa Benet!

Mes á aquesta observació, contestá’l frare, girantse desde la porta:

–Jo no miro qui m’entrega las cartas, senyor, sinó al que me las envia; lo major engrandiment de la Fe católica es lo desitj de Dèu, y per ell vaig á Tortosa á convertir juheus.

–Qué es aixó! Qué es lo que’m passa! Dèu meu!

Lo Rey comensá á fer aquestas esclamacions, vehent que’l frare havia desaparegut, y que en efecte no resolia ab tranquilitat ni ab gust cap dels negocis que s’havia proposat tractar. Se passava la ma pel front, sospirava, dirigia involuntariament sos passos á qualsevol estrem, se tornava á sentar, se tornava á alsar y no podia donar ja mes marcadas probas de sa impaciencia.

–Jo veig, digué per fi, que ha sigut per demés lo bon propósit que he tingut. Peró no hi fa res. Súrtia com vulla. Y si la voluntat del Rey es limitada per la lley, ara veurán que la voluntat del home es poderosa quant obra llibre. Si destorbs vènen, jo’ls sabré tráurer, y en quant al papa, demá mateix m’en vaig á trobarlo á Morella, y allí, cara á cara, pót ser nos entendrém millor. Acabem donchs, senyors; responeume á la última proposició que faig, y deixaume descansar, que prou fatigat estich. Resolem lo punt de las corts, y prou.

–Vostra Altesa tracta, tal volta, de reunir corts? preguntá senzillament mossen Joan Fivaller.

–Aixó mateix.

–Faréu molt bè, senyor: quant ans millor, per que es precís buscar algun medi á fi de aliviar las grans miserias y vexacions que han sofert los pobles ab la fam, la peste y finalment ab la guerra.

La nova mirada frenética que aquestas paraulas arrancaren al Rey, probá bè que don Fernando vaticinava una altre fatalitat, com en efecte era prop.

–Buscau aquest medi si voleu, digué lo Rey, peró lo que á mi m’interessa, y mes que á mi á tots mos regnes, es la pacificació general de las islas. Pera la defensa de Sardenya y Sicilia necessito vuytanta mil florins de or, y aquest es l’objecte principal de reunir las corts. Aquí estan los tractadors que jo poso per ma part (digué senyalant á sos áulichs favorits, entre’ls quals no n’hi havia cap que fos de Aragó, ni de Catalunya,) y tan prompte com estigau entesos, que’s fassa la convocatoria pera aquí ó pera Montblanch ó pera ahont se vulla.

Mal efecte produhí aquesta última proposició entre tots los circunstants, y’ls particulars de la ciutat, y especialment Fivaller, s’arrepentian de no haversen anat ans, pera evitar aquell nou disgust que devia ocasionarse.

Lo Liori deya en veu baixa al gobernador:

–Es un poch massa: ja veheu que may s’havia vist buscar tractadors de fora dels regnes.

Y mossen Dezplá, impacient tant per lo que passava com per véurer l’esfors de Fivaller en contenirse, deya á la orella de aquest:

–En veritat que aixó es comensar de mala manera.

Lo Rey que observava la actitut de tots y que ja havia esperat massa sens tenir resposta, hagué per fi de rómprer dihent:

–Donchs qué? Haurá de quedarse aixó també sense que’s resolga?

Mossen Joan Fivaller no feya mes que bellugar lo cap.

–Es á dir, continuá lo Rey, que també hi ha dubte? Qué dius á aixó, Dezplá, tu que has suposat quant desitjava tot Catalunya la pacificació de las islas?

–Dich, senyor, que cent cinquanta tres mil florins pera’l vescomte de Narbona, y vuytanta mil pera la defensa de las islas, fan dos cents trenta mil florins de or, suma que no’s pót pagar, quant la major part dels pobles ni saben de qué alimentarse.

–Y bè… qué? Vóls dir que no se’m donará la última suma?

–Crech que nó, senyor. Així ho penso.

–Nó? digué llavors lo Rey ab to frenétich. Donchs si aixís ha de ser, no hi ha necessitat de congregar las corts: no las congregaré.

–Recordau, senyor, respongué aquí Fivaller, que hi ha pracmáticas de reys en que’s marca quant las corts se han de congregar.

La veu de Fivaller havia penetrat ja la primera volta tan amargament en l’oido del Rey, que al sentirlo aquesta, don Fernando arribá á mirarlo com qui tè por de contratemps.

–¿Es á dir, que se’m pót obligar?

–Vos sòu, senyor, lo que estau obligat.

–Bè… peró… si la proposició es meva y no la volen…

–Vos teniu una proposició, mes las corts ne poden tenir moltas, que vos no podeu prescindir de escoltar. Un cos sòn las corts que tè sos brassos y de que vos sòu cap, nó tot. La forma de qualsevol lley, quant surt de son santuari, marca que plau al senyor Rey, mes en son principi comensa sempre ab las paraulas de la Cort ordena. Aixó us dirá, senyor, quins sòn los drets de tots, y aixó us ensenyará á prevéurer que may lo cap, en esta terra, se pót separar dels brassos y del cos.

–Prou, prou! cridá llavors lo Rey; no vull parlar ja mes de res. Faré lo que ja he dit, faré lo que ma voluntat me dicte, y si Catalunya no fa, Aragó ó altre regne ho fará.

–Dech dirvos (contestá aquí ab molt respecte lo Liori, á qui havia mirat lo Rey,) que’l regne de Aragó está molt mes pobre que Catalunya, y á mes, no obrará ab tota la decisió que podria, fins á véurer castigats als assesins de son arcabisbe. Ja sabeu quant ha costat arreplegar lo dret de coronatge pera vostre coronació, y á no haver sigut las morerias…

–Es á dir, donchs, que res, res dech esperar? esclamá llavors lo Rey com amohinat y frenétich. ¿Comensará lo temps de guerra pera qui ha lograt la pau ab sos triunfos? ¿De qué m’ha servit aquest viatge? ¿De qué m’ha servit lo venir? Anau, barons, anau, que jo’m disposo també á anarmen quant ans millor, y us juro que no’s borrará de ma memoria lo succehit en aquest dia! Anau, anau ab la pau de Dèu!

Y girant cap á la porta ab actitut de retirarse, mentres lo concurs en confusió saludava callat á son rey, mirantse ab sorpresa los uns als altres, cridá lo gobernador:

–Senyor, senyor… Perdone vostra Altesa… Es la primera nit que dormiu en vostre palau, y haveu de designar camarlench.

–Qualsevol, qualsevol, contestá’l Rey tot anantsen.

Y sortint, com ensenyant son cos devant de tots, lo donzell de Puymoren, s’en adoná lo Rey, y continuá, com pera satisfer á la instancia del gobernador:

–Deixaume estar, deixaume anar… Sí, sí, qualsevol, qualsevol… Lo donzell, vos, gobernador… ó qui vullau.

No bè anomená al donzell lo Rey, quant la major part dels concurrents ab admiració y alternativament digueren:

–Com!… Quí?… Camarlench es lo que s’ha de nombrar, nó altre ofici…

Y’l gobernador y altres personatges, recordant al Rey que per aquest cárrech sols se elegia á algun dels primers richs homens de la terra, arribaren á fer detenir al Rey, dubtant, al llindar de la porta, lo qual, per fi, digué, com elegint á ull entre’ls que’l seguian:

–Donchs vina tu, Cardona, y tu, Cervelló… mes lo donzell pót també seguir per altre cárrech que jo’m sè.

A aquestas paraulas desaparegué lo Rey, seguit dels camarlenchs y del donzell, sens esperar als áulichs ni als fills, y dihent sols entre sí y ab gran despich:

–Mala, mala es la estrella que brilla en aquesta ciutat pera mi! Jo t’asseguro, Barcelona, que no seré jo’l rey mes amich teu ni dels homens que’t representan! Jo’t asseguro que no será ton palau ma morada preferida!

Lo donzell, que anava á poca distancia del Rey, si bè no tan decidit ni ufá com altres vegadas, feya entretant sos cálculs, y no deixá també de esclamarse á sa manera, dihent:

–Sembla que aixó no pinta… No sabentse de cert lo que será del papa Benet ni dels reys que ell ha fet, val mes fugir dels perills, que no serán pochs los mals de cap que esperan al rey Fernando, ab la gent que’l rodeja… Val mes, per ara, estarse en Barcelona, ahont hi ha de tot y bo, y esperar que vinga la ocasió… que ja vindrá… Roseguen los altres los ossos y jo’m menjaré la carn.

De la manera que quedaren en la sala los invitats á la reunió del rey Fernando, pareixia la despedida de gent que han assistit á un dol. Callaren de prompte; á poch, fent un saludo general, sens parlar, anaren desapareixent alguns; altres, indecisos, comensaren á parlar en veu baixa, mes per últim resolgueren tots marxarse, vehent al infant don Joan, que, formant rotllo ab alguns áulichs de son pare, confabulava ab interés y com parlant de un negoci que sols á ells tocás.

Sols l’infant don Alfons, encara que continuant en sa melancolia, era l’únich que en cert modo contentava als admirats ó arrepentits que s’en anavan, pus tot dirigintse al interior de las cámbras, rebia y donava apretadas de ma, de una manera que la moderna etiqueta cortesana no permetria fer ara á un infant.

Mossen Joan Fivaller, ab intenció ó per casualitat, s’havia quedat l’últim de tots, y al acostarse á don Alfons, li digué ab tot respecte:

–A Dèu siau, senyor: jo no tinch que disculparme devant de vos, peró sento que mon amor á la lley haja pogut fer dubtar á vostre pare del amor de son súbdit. Vos que’m coneixeu…

–Basta, Fivaller, interrompé don Alfons, allargant la dreta á son amich y posant la esquerra al pom de la espasa; y basta també pera’l defensor de la lley, saber que’l successor de la corona guarda com á rica herencia la espasa de San Martí, defensora de las antigas lleys y conquistadora de glorias. Mon pare us anirá coneixent á tots com jo us conech, y ni ell ni jo podrém dubtar may de que homens de cor sòn los que necessitan los reys pera sos actes, qualsevols que sian.

–Dèu ho fassa, y contau sempre, senyor, que, en ajuda de la noble espasa que portau, no faltará may la de Fivaller, ni las de sos fills.

Fivaller correspongué á la estreta de ma del infant, lo saludá cortesment y sortí.

Lo infant, pensatiu y cabilós sobre tot lo que havia passat, se dirigí á la llibreria del palau, pera buscar un medi de distracció, pera véurer si trobaria á mossen Borra (que passava en aquella estancia moltas horas,) amich sincer y verdader, y únich á qui podia comunicar sos mals y de qui podia rébrer mes grat consol.

Així se inaugurá, en lo palau major de Barcelona, lo regnat del vencedor de Balaguer, com la aurora de un dia nuvulós, en la qual se pót deduhir que’l sol no brillará y que no arribará á la posta sens que estallen tempestats cruels.

XVI. Lo falcó de Norega.

Cap punt mes á propósit que aquest pera descansar en la narració dels fets que’s presentan en aquest llibre, pus comensa nova vida la trista orfaneta de Menargues, acaba de ser rey de guerra l’elegit de Casp, bamboleja la tiara en lo cap de Benet, y’l misteriós donzell de Puymoren ha lograt ja passar de simple conestable de companyia á las cambras del palau dels reys. Nous personatges, á mes, per causa de tals transformacions, van trahent lo cap en lo fet pera figurar en la nova esposició, y entre ells y principalment un que tan sols ha estat indicat, verdader llas ab que’s junta un y altre quadro, y participant del interés que puga inspirar la nina amparada per lo compassiu y agrahit falconer del portal del Ángel.

Pera que’l lector comense á familiarisarse ab aquest nou personatge, convé, donchs, fer aquí menció de la conversa tinguda lo dia seguent de la célebre reunió del palau entre mossen Joan Fivaller y En Guillemet, fill de sa dida y estimat deixeble del desgraciat y sensible mestre Nicolau Gili. Després de ella, clou aquest quadro, donant temps á las causas que han de produhir efecte en lo segon, y comensa un nou espectacle.

Vejam, donchs, lo que’s digueren lo protector y’l protegit, quant aquest, després de haver cumplert diferents encárrechs que aquell li havia fet, se presentá de nou en la cambra de mossen Joan, ahont dit senyor estava esperant mes ple de desitj, per son carácter, que de impaciencia.

–Oh! Ets tu? li digué mossen Joan, al véurer que obria la mampara. Gracies á Dèu que tornas. Y digas, digas… Ho has complert tot?

–Tot, senyor, tot.

–Bè, bè: ets un gran minyó. Digas, digas.

–Quant he tingut lo falcó, he anat al palau y he damanat al porter major, anomenantvos á vos, y dihent que havia de véurer al senyor Primogénit. Un úixer que allí hi havia m’ha dit que’l porter no hi era, perque ha sortit á acompanyar al senyor Rey, que fa poch temps ha marxat…

–Ha marxat lo Rey? preguntá tot admirat mossen Joan. Y en seguida anyadí com pera sí: –En veritat que aquest home no pensa prou lo que’s fa!

–En tant ha marxat, que jo mateix l’he vist passar per devant de la Catedral.

–Donchs y com?…

–Jo us diré: encara que marxan los infants, es per un altre camí, pus lo Rey vá á Morella, segons diuhen, y’ls infants farán cap á Saragossa pera la coronació. Sia per prevenirse pera’l viatge, ó sia per altre motiu, lo cas es que’l senyor Primogénit no’s deixa véurer, segons ha esplicat l’úixer, mes com desde avuy se ha nombrat majordom del palau, ha sortit aquest gentil cavaller, y ha recullit en nom de son senyor lo present.

–Peró estás segur?… Y quí es aquest nou majordom? No l’has conegut?

–May l’havia vist: es un galant home. Se diu, se diu… Ja ho han dit, peró no’m recorda… Lo donzell…

–Lo donzell de Puymoren?

–Ell mateix: es un de alt, roig de pel, que pórta un tabar.

–¿Qué’m dius?

Y després de quedar mossen Joan com sorprés, digué pera sí: –Es á dir, que en efecte’l Rey no l’ha nombrat camarlench, y queda de majordom en Barcelona? Proba aixó ó que’l Rey s’aconsella ó que tè por. De tots modos, m’en alegro que no vaja tan mal home prop del Rey… y val mes que estiga prop de nostra vigilancia. Jo’t prometo, senyor donzell, que no’t deixarém de vista.

En Guillemet anava á parlar de nou, vehent que massa durava la sorpresa de mossen Joan, mes, com sortint repentinament de ella, torná á interrogarlo Fivaller, ab diferent admiració.

–Ay Dèu! Y qué es lo que has fet! Has deixat lo falcó al donzell?

En Guillemet se posa mitj á ríurer.

–No us fassa por haverlo entregat á aquella guineu…

–Perqué? Es que…

–Perque si bè ell l’ha rebut, peró li ha pres de entre mans un altre amich vostre, que per cert m’ha preguntat molt per vos, y m’ha donat espressions, y m’ha dit que us vindria á véurer, perque tè que parlarvos de una gran partida de cassa, en la qual ha donat á enténdrer ab gran forsa, que lo Primogénit y vos haveu de ser los principals cassadors. Sabeu quí era?

–Quí?

–Lo juglar mossen Borra, aquell que parla tantas llenguas y que, segons deya ans la gent, mana en lo palau mes que’l Rey.

–Oh! esclamá content Fivaller; havent arribat á sas mans, ja está segur.

Mossen Joan torná á quedarse de nou com meditant. Lo de la partida de cassa li donava que pensar, y mes després de lo que havia succehit en lo palau, y de las últimas paraulas de don Alfons.

–Una partida de cassa, deya, quant fa poch que havem anat á una, y quant l’infant está á punt de marxar á Saragossa, no sè com pót ser… Quí sab lo que ab aixó vol dir mossen Borra!

–Ara hi penso, anyadí En Guillemet: es que m’ha dit que tal volta hauriau de tardar á ferla, y que fòra lluny, y que seria cosa de agafar aucells molt grossos.

–En fi… no sè que pót voler dir. Peró digas, (continuá mossen Joan, procurantse distráurer de son dubte,) has donat ja mon encárrech á ta mare?

–Sí senyor, y com sempre –ja ho sabeu– ha rebut vostres dons plorant de agrahiment. Vostra generositat es tan gran, senyor, que mereixeriau haver nascut rey: així es, senyor, (y al dir aixó En Guillemet s’inclinava ab lo major respecte y vivament conmogut,) que al véurervos en ma presencia, me sembla que’m torno mes home, y que mon cor creix pera podervos agrahir ab mes efusió lo gran bè que m’haveu fet. Sòu tan bo, senyor, tan generós, tan…

–Basta, basta: lo que has de procurar sempre es de no ferme quedar may malament, no tornarte home en ma presencia, sinó serho sempre, pus de tu ha de dependir lo benestar de ta anciana mare, y pensar, en qualsevol perill que sias, que una taca en ta honra fòra una taca en la protecció que jo te he donat. Així ho espero, pus ja sè per mestre Nicolau, que escoltas bè sos consells.

–Pobre mestre Nicolau! esclamá ab dolor Guillemet. Quin altre home! L’estimo tant, mossen Joan, que després de vos… S’ho mereix, s’ho mereix.

–Bè fas de estimar á ton mestre, pus qui reverencia á son mestre, reverencia á un segon pare, contestá Fivaller.

–Sí, sí… peró’m sembla que’l pobre…

–Qué?

–Que’s morirá prompte, ó que’s tornará boig… Anyora tan á sos fills…

–Ja ho sè, ja ho sè: prou me consta.

Recordava en aquell moment mossen Joan la escena tinguda en casa del falconer, y com de aquest cabalment li havia de parlar també En Guillemet, preguntáli En Fivaller de cop, com pera fer fugir de la imaginació la trista figura del desconsolat mestre.

–A propósit, donchs: ¿y qué t’ha dit lo falconer, quant li has entregat los deu croats?

–Qué m’ha dit? Res de prompte: lo que ha fet es besar la moneda, abrassarme á mi com si sempre hagués sigut son amich, y alsant al cel los brassos, com si estigués fora de sí, demanar á Dèu que fes venir sobre vos y’ls vostres totas las felicitats divinas y humanas.

–Es un bon home… un poch lleuger de cap, peró tè bon cor. Ja ho tens, donchs, entés, Guillemet: lo dia últim de cada mes vindrás á buscarme la partida, pera poderli entregar lo dia de comensar lo mes seguent. Y aixó ja sabs que no déu passar mes que de tu á mi, que la generositat ó caritat que’s publica, Guillemet, no es mes que egoisme. Tíngasho present.

–Creuriau, mossen Joan, (digué En Guillemet com entussiasmat,) que aquell home m’agrada molt? Tè una certa cosa… no ho sè…

–Sí?

Mossen Joan pronunciá aquesta paraula escapantli mitja rialla, y anyadí á poch: –Y perqué?

–Que voleu que us diga… No sè si es per la obra de caritat que ha fet, que… En fi: m’agrada.

Torná á ríurer mossen Joan y ab mes contento, per deduhir, sens dubte, que aquella simpatia sentida per lo jove era també proba de son bon cor; peró no era aixó: lo falconer agradava á Guillemet, per lo mateix que Guillemet agradava á mestre Nicolau, es á dir, per la franquesa de carácter de un y altre, y sobre tot per la igualtat en lo modo de sentir y de judicar respecte dels personatges y dels fets polítichs de son temps, com ho manifestá en seguida ab lo que digué:

–Es que es un home, segons m’ha semblat, (continuá,) que no judica per lo que En Pere ó En Pau digan, sinó per lo que li dicta sa rahó, un home que obra sols per impuls de son bon cor… Y ja veheu que lo que ell ha fet no ho fa tothom.

–Es cert: es un bon home, no mes tè que de vegadas se excedeix un poch parlant de certas cosas.

–Sí, sí, ja me las ha contadas. Pobre! Deixauvos del estovat que li donaren allá en Casp…

–També t’ha contat aixó? digué mossen Joan mitj admirat. Si ho dich: es tan fluix de llengua, que Dèu fassa que algun dia…

–Oh! No es de aixó sol de que m’ha parlat… Y després, que avuy no es tan estrany que’ls descontents se queixen, perque ab lo que diuhen que ahir succehí en lo palau… Sí, la disputa del Rey ab los que havia cridat…

–Qué? digué com tot conmogut mossen Joan. ¿Y quí sòn los descontents? ¿Y qué es aixó de la disputa?

–A mi m’ho preguntau, senyor? Si tothom no parla de altre cosa…

–Ba, ba! interrompé Fivaller. Déixaho correr, Guillemet, déixaho correr. Lo que has de procurar solament es cumplir, que pugas correspóndrer quant ans al desitj que jo tinch de ferte home, en bè teu y de ta pobre mare, com espero lograrho prompte. Ja ho sabs de sempre, procura ser home de bè y bon cristiá.

En Guillemet, mitj somrient, digué:

–Falta una cosa, mossen Joan, ne falta una encara, que sòn tres las que sempre’m diheu:

–Qué…?

–Bon patrici. Vos me senyalau sempre en vostres amonestacions Dèu, lo próxim y la patria.

Mossen Joan quedá pasmat de la correcció de son protegit, que cada vegada veya mes avansat en la manera de espressarse, encara que may com aquella volta li semblá tan propens á inclinarse á certas opinions, de las que participava una gran part del poble de Barcelona. Estigué en dubte al contemplarlo si aquella planta, que ell havia cuydat y fet créixer, podria donar tal volta fruyts exagerats que ab lo temps lo podian comprométrer, mes pensant en lo bon mestre á qui l’havia recomanat, y mogut en cert modo per sos propis sentiments, no pogué menos de tirarho luego á la part bona, crehent fins que En Guillemet fòra un bon ciutadá, y dihent, com gosantse en sa obra: –Noble sanch, com hi ha mòn, es la de la gent que tè la sort de náixer en aquesta terra, pus fins en los mes ínfims se véu que no há degenerat.

Y com atenent á la observació de En Guillemet, continuá en seguida:

–Cert es, cert, Guillem. Aquests tres objectes han de ser sempre la guia de tas accions, mes guarda de confóndrer lo verdader significat de cada un. Ves ara, donchs, ves, y no t’olvides de cumplir tot lo que t’he dit, y’l dia últim de cada mes ja sabs lo que’t toca fer.

–Está bè…

Y En Guillemet anava á agafar la mampara, pera donar lo á Dèu siau á mossen Joan, quant un y altre se recordaren, á conseqüencia de las últimas paraulas de aquest, de un dels principals objectes de que un y altre volian parlar y de que tots dos s’olvidavan.

–Y ara que hi penso… digué En Guillemet.

–Y á propósit del cap del mes… interrompé mossen Joan; no’m dius res…

–De la nina del falconer?

–Sí, just: de la nina… Que… que la has vista…?

–Oh! m’ha dit lo falconer, que si ara la vegesseu, no la coneixeriau: vestida com la ha posada tota de trinca, ab faldeta y gipó nous, ben menjada y dormida, diu que hi ha tanta diferencia de quant la vá recullir com de la nit al dia…

–Hermosa ha de estar, si llavors desgraciada y tot ho era tant. Virtut de home! esclamá mossen Joan, pensant ab lo falconer.

–Vos dich, senyor, vos dich… deya ab gran forsa de espressió En Guillemet, ab la ma ja á la mampara pera anarsen.

–Es á dir, continuá ab certa satisfacció mossen Joan, que la has vista? Y qué…?

–Y qué?… Vos dich, senyor, que no hi ha criatura mes hermosa sota la capa del sol, y si ella continúa, quant sia dona y feta, creheu, senyor, creheu, que será la admiració dels homens, la enveja de las donas, y la imatge de totas las perfeccions divinas y humanas. Deixaula fer y ja ho veuréu.

Y tancant la mampara, desaparegué En Guillemet, deixant á mossen Joan sol en sa cambra, y corrent ell á sas obligacions, desitjós sempre de aprofitar qualsevol altre ocasió pera visitar á aquells dos nous coneguts que tanta simpatia li movian: pera véurer á Blanqueta que tant l’admirava com á nina hermosa, y pera parlar al falconer, que tant li agradava com á home.

XVII. Sintomas de agonia. Dos anys després.

Així en la vida dels homens com en la dels pobles se esperimentan á voltas situacions y propensions qual causa sembla no poderse adivinar.

Observaréu á un desgraciat que, á pesar de tots sos esforsos, tot li surt en contra, perdent capitals, fills, salut y fins lo do de pensar, desvaneixentse sovint sas ilusions, en lo moment de posar la ma sobre un objecte segur que espera.

Observaréu, en cambi, á homens vils é infames, que sens mes qualitat que l’atreviment, consegueixen lo benestar mes complert, y fins he conegut jo hipócritas, que sent usurpadors, testimonis de infamias y deshonras en sa casa, de vulgar inteligencia y ateos, han lograt que’l mòn los tingués per generosos, plens de honra, sabis y sants, vehent la continua sort que sobre ells ha plogut de fortunas, distinccions y alabansas.

En las nacions succeheix, si fa no fa, lo mateix. Sens mudar sas virtuts ó vicis, las circunstancias que la caracterisan y sos recursos, nació veuréu que se sosté per espay de molts sigles, que sempre vèns y aumenta, y que fins sos disbarats s’arriban á convertir en glorias ó al menos en camins pera trobarlas.

Y aqueixa nació la veuréu després com desacertada y abandonada, equivocantse en tot, estrellantse en las millors proporcions, y desfentse com fum no sols las ilusions, sinó las realitats que ja tocava.

La gentalla sól dirne de aixó estrella, certs homens ne diuhen destí, y altres no hi donen cap nom, vehent en tots los actes, així desgraciats com ditxosos, no mes que la ma de la Providencia, que tè’l secret de saber lo que toca á cada un en aquest mòn.

Los que hi donan los primers noms miran y no pensan, ó millor, no volen pensar sobre lo que miran, y sols admiran; los altres no volen mirar lo que veuhen y sols creuhen. Y aquests poden així ferho per lo que diu San Bernat en la carta ó llibre que dirigí á sa germana (y que traduhí al catalá fra Anton Canals,) que’ls pecadors uns sòn jutjats en aquest mòn y altres en l’altre, de manera que la sort dels dolents pót ser recompensa de alguna obra bona y las penas dels bons cástich de alguna acció dolenta, pera que així, al morir, s’en vajan directament los mals al infern y’ls bons al cel.

Peró, á pesar de aixó, no faltan recompensas als bons y desgraciats y cástichs pera’ls dolents y orgullosos.

Uns y altres casos veurá, donchs, lo lector al contemplar los fets de certs personatges que ja coneix, y en quant á la nació á que perteneixen, com las nacions no han de purgar en aquest mòn pera tenir la millor vida que l’home espera, veurá cumplert en part lo cástich que sufreix, cambiantse rápida y gradualment sa sort.

La nació catalana, tan orgullosa un dia, tan guerrera y tan independent, lo poble acariciat dels antichs reys y ajudadors de sas glorias, se veya com olvidada del monarca que havia elegit, sas espasas jeyan abandonadas sens que’s pensás en cullir nous llorers, vivian com á renyits lo poble y son rey, y sols escoltava aquest consells de la gent estrangera que’l rodejava.

En efecte, després de coronarse Fernando en Saragossa, á penas s’havia acostat á Barcelona, las corts de Montblanch s’havian tingut de disóldrer per no haber volgut consentir lo poble las exigencias del Rey, que cap negoci volia despatxar sinó lo de sa principal y única pretenció, lo del donatiu, que no’s feu; y al despedirse los del bras reyal, lo síndich per Barcelona, mossen Ramon Dezplá, havia ab prou feynas y esforsos pogut mostrarse respectuós y moderat, pera contestar al insolent monarca, que s’havia desfet en vituperis y desprecis contra la terra y sos habitants, contra la lleyal y pundhonorosa Catalunya, sobre lo qual acabá lo síndich dihentli, ab tota enteresa y veritat: “que los catalans trobavan á menos aquella popular humanitat y generosa confiansa ab que foren sempre honrats y acariciats dels altres reys, que las paraulas de fel que’l Rey pronunciava may havian ressonat en sas orellas, y que no podian menos de resentirse, quant s’havian posat per principals tractadors de aquellas corts á personas que no eran naturals de aquests regnes!”

Se anyadia á aixó que’l Rey havia rebut una embaixada del Emperador Sagimon, citantlo pera que comparegués á Perpinyá, pera tractar del arreglo de la Iglesia, no tenint altre remey lo rey de Aragó que resóldrerse definitivament, en qual dubte no veya mes camí que declararse contrari del papa Benet, (com havia fet lo rey de Castilla,) de aquell que tants favors li havia dispensat, que tant l’havia ajudat pera lograr sa corona, de aquell ab qui acabava de tractar y consultar, reiterantli, sens dubte, la espressió de son afecte, de son agrahiment y del respecte y veneració que li infundia.

Y junt ab aquests disgusts podian contarse no menos la anulació de molts plans, com sòn l’anulament del matrimoni del infant don Joan ab la reyna Joana de Nápols, la necessitat de renunciar á totas las promesas fetas á don Anton de Luna, que lo Rey volia tenir content prop sèu pera que no tornás á alborotar lo marro, ans se vegé en la precisió de escríurer á Narbona pera que’l vigilassen y’l prenguessen si era possible; la contrarietat de no haverse pogut deixar content al Comte de Foix, que pretenia una compensació de Aragó per certas confiscacions que li havian fet, perill cruel pera Fernando, pus quedava mal content lo llop que tenia sempre á la porta de sos estats pera invadir, qual llop era ja enemich de Benet quant aquest se podia dir triunfant; la fatalitat de haverli semblat lleig á la infanta dona Maria, filla del rey Fernando, lo fill del de Inglaterra, ab qui s’havia de casar, y per qual matrimoni contava lo rey de Aragó poderse unir y relacionar ab aquella potencia que havia favorit al de Urgell, y finalment, la melancolia del primogénit don Alfons, que havia arribat á casarse sense tenirne ganas, y no veya’l moment de alsarse una nova guerra pera anar en busca de glorias. Tot aixó, sens contar la miseria, la despoblació y’ls restos de la malehida peste que tot sovint rebrotava en diversas ciutats de aquests regnes, y las bandositats de Aragó, que no s’havian extingit, y en qual regne així los Heredias com molts dels richs-homens y magnats havian manifestat al Rey, quant las festas de la coronació, que no’s donarian per contents fins que vegessen verdaderament castigats als assessins del arcabisbe de Saragossa.

Tal era lo que havia passat y la situació en que’s trobava, després de dos anys de la presa de Balaguer, lo sitiador de esta ciutat y’l poble que l’havia ajudat á péndrerla y subjugarla.

En tal estat, preguntarém ara, donchs: ¿lo que succehia á Fernando y al poble catalá era’l cumpliment de un destí que’s comensava, era l’influxo de lo que’l poble’n diu una mala estrella, que havia de transformar desde llavors á aquella gran potencia, ó era un cástich de la Providencia, que així podia ser temporal pera’ls homens, com continuat é inmutable pera la nació y’l que la regia?

O millor:

¿Aquells trastorns que passava’l poble catalá y’l Rey que ell s’havia dat, podian ser tal volta lo cumpliment de la maledicció del Comte de Urgell, del anatema de fra Vicens, quant deya que “fins los fills á voltas pagan los pecats dels pares,” ó del somni ditxós de mossen Borra, suposat que, en part, se cumplian actes que havian de favorir, ab lo temps, al futur rey de Aragó, y era en tals antipatias y trastorns l’infant don Alfons la única imatge grata en qui veyan los catalans possibilitat de revíurer novament las virtuts dels antichs reys, lo respecte de sas llibertats y nova cullita de gloria y llorers?

Quí sab? Alla veurém.

XVIII. La llibreria del rey don Martí.

De allà ahont menos se pensa, salta la llebra. Cert es l’adagi que diu “Qui espera’s desespera;” y mes cert encara si’l que espera no sab de fixo qué déu esperar, com li succehia al infant don Alfons y á son amich mossen Borra, que, vehent embolicat lo mòn, no veyan un camí pera lograr sos grans desitjs.

En contra del fatal adagi hi ha, no obstant, un medi que Dèu no ha donat á tots los homens, y es lo de la inteligencia clara y superior de alguns, los quals, com á supremos en sos pensaments, y fins en sas ambicions, desitjan al mateix temps trobar tot lo que ajude á engrandir, senten una aspiració ardent á tot lo que es diví y general de la naturalesa del home, y donantse á la ciencia, al estudi, al exámen de lo perfet y gran, logran evitar, mentres esperan, aquella desesperació que diu l’adagi.

Així ho feya l’infant don Alfons, mogut per lo sabi mossen Borra, y així ho feya també aquest, ensenyant y proporcionant á son amo tot lo bo que anava trobant en la Biblioteca del palau reyal, y especialment en la que havia deixat l’últim rey, don Martí; y així esperavan bè aquests dos personatges com á homens grans en esperit, ben diferent, per cert, de la manera ab que espera l’home ociós é ignorant, aquell que sols tè de gran l’atreviment en sos actes, mes nó’l pensament ni menos lo cor, aquell pera qui tan sols se feu de segur l’adagi. Dígaho, sinó, lo donzell de Puymoren, que, tenint de resignarse á la voluntat del Rey, quant, aconsellat per alguns richs-homens de la terra, nombrá á aquell tan sols majordom de son palau, y no camarlench de sa reyal cambra com ell volia, passava ociosament la vida en Barcelona, de lo que no estava en cert modo descontent, perque deya que “en tan gran ciutat hi havia de tot,” tot que pera ell se reduhia tan sols á la possibilitat de dedicarse á certs vicis que may sòn tan comuns en las poblacions petitas, y que eran pera’l misteriós personatge l’únich medi de passar las llargas horas que li deixava libres son ofici, lo qual, ádhuc estant lo Rey en Barcelona, era purament de ceremonia. Prou ho podian dir, sinó, lo carrer de Viladalls, lo lloch que’n deyan entre mur y mur, tots los carrers y travessias próximas al carrer del Vidre y Tres llits, ahont encara’s conservava la fama de la antigua Peyrotona y sas amigas, y finalment lo barri y carrer dels Orbs, sobre tot á la part de fora del portal, per ahont galanejava de dia, aguaytant sempre palomas de finestra, y ahont se dirigia tapat, de nit, ab una altre capa menos coneguda que son vermell tabar, pera que no’l descubrissen, en busca dels palomars que eran mes á propósit pera entretenir sa depravada ociositat.

Com era mossen Borra discret y mostrava sempre alegria, s’inclinava á ell mes facilment lo donzell, sens conéixer que era’l juglar un dels que mes lo vigilavan, mostrántseli afable y amich, á fi de véurer si ab sas confiansas lograria esbrinar qui era aquell home á qui ningú coneixia y de qui tant recelava lo mateix príncep lloctinent y molts particulars de la ciutat. Així que, al tornar al palau lo donzell, després de sas corregudas ó passetjs, dava sempre una passada per la llibreria, segur de trobar allí á son amich, y ab tal motiu passar un rato de conversa, que era, com si diguessem, de bulla y passatemps pera qui tant llargas li eran las horas. Mes, curta era la visita que feya en tal cas lo majordom, si lluny de trobar sol al juglar, lo trobava acompanyat de alguna persona de lletras, que allí s’entretingués ab qui tantas n’hi sobravan, com succehí precisament un dia del mes de octubre del any 1415, en lo qual havia arribat á Barcelona un comissionat dels monjos de Poblet pera tractar ab lo senyor Rey de un assumpto important al monastir.

Estava, donchs, en la llibreria lo juglar, entretenintse en ensenyar al monjo las preciositats de aquella, y per sa conversa podia deduhirse la riquesa que en aquella habitació se tancava, y la que tenia en son cap lo sabi juglar, coneixedor de tot lo bo y dolent que en aquell temps havia produhit la ciencia, los ingenis y fins lo que era sols fruyt de homens laboriosos.

–Donchs voleu dir, (deya mossen Borra, enfilat dalt de una taula pera poder arribar á un llibre que era en un prestatge elevat,) voleu dir, pare Arnau, que l’abat Mengutxo no tè por, desde que al papa Benet li coixeja la cadira?

–Qué ha de tenir por (contestava’l frare, mitj rihentse de la pregunta,) si precisament ara es quant li balla la aygua al devant. Es diferent de son antecessor, l’abat Carbó, que aquell fou fet per ordre espressa del papa, peró á don Joan Martinez de Mengutxo lo elegí la Comunitat. A mes, que ell está disposat…

–Sí? donchs llavors no vull créurer que vostra vinguda sia solament pera véurer si’l Rey vól acabar lo palau que’l rey Don Martí deixá á mitj fer en Poblet. Prou feyna tè en aquest don Fernando, que si no l’adoba, me sembla que al millor dia se li posa á tremolar. Jo estich, company, en que vostra vinguda pórta cua… No obstant, aquí teniu lo llibre que buscau, y que’m sembla vos servirá poch pera vostre objecte.

–Bè, bè, (contestá’l frare, tot llegint lo comensament del llibre y fullejantlo ab certa indiferencia, com si l’espantás lo volum: “Del edificament del monastir de la Grassa.”)

–Lo que deveu fer, continuá’l juglar, es véurer si lograu la vostra, y deixar córrer exemples, que pochs vos en donará l’historiador de aquell monastir mitj francés y mitj catalá.

–Ja ho veig, ja ho veig. Com aquí’s tracta sols de acabar un edifici, encara que també mereix reparació lo claustre de Sant Esteve y la enfermeria dels monjos, de poch servirá l’exemple. Y per altre part, com lo Rey no tè diners, me sembla, ’m sembla…

Y’l monjo bellugava’l cap com en senyal de incertitut, tot deixant lo llibre al demunt de la taula.

–Qué es lo que us sembla?

–Me sembla, que al fi s’haurá de fer lo que ja tenim pensat. Que’ns venga’l Rey la jurisdicció de Menargues y altres pobles que eran del de Urgell, en los quals Poblet tenia ja’l domini útil, y…

–Ah, ah, ah! Aixó sí que’m fa ríurer, contestá’l juglar, interrompent al frare ab una gran rialla; demanau diners pera fer obras, y no podentlos haver, proposau una compra. Malament podréu pagar lo comprat sinó podeu pagar los adobs de lo que teniu. Voleu, pare Arnau, que us deixe’l “Digesta” nova ó no nova, lo llibre de “Lleys de Espanya” si es que enteneu lo castellá, las “Consuetuts dels feus” las “Decretals de Bernat” l’“Ordre dels judicis” y’ls infinits códichs que hi ha aquí en totas llenguas, pera véurer si en ells s’hi troba previngut aquest gran cas de justicia? De segur que en cap de ells se trobaria la previsió dels monjos de Poblet, y sobre tot la rahó de demanar lo que tè mes al que tè menos.

–Sòn cosas aquestas, mossen Borra, que convé enténdrerlas.

Y fent lo monjo com que volia girar la conversa, aná seguint per devant dels prestatges de la llibreria y llegint varios títols dels llibres.

–Aquí, aquí fa pera vos, li digué mossen Borra, vehentlo mirar ab mes afició y com admirat al arribar á cert punt. Tot lo que veuréu es cosa de vostre ofici, y en abundancia.

Lo monjo anava seguint y llegint, sens fer cas, en cert modo, de las glosas que feya’l juglar á alguns dels títols que llegia.

–“Canonisacions.” “Esposicions dels Evangelis.” “Salomó, de Profetas.” “Dels deu manaments.” “Vida de San Vindaleix.” “De San Gregori.” “Ordinacions dels temples.” “Sermó de Sant Agustí sobre la assensió de Madona Santa Maria.” “Revelatio Beati Sirili.” “Tractat de Sent Agustí.” “Del dit del Profeta.” “Solis loqui de Sent Agustí.” “De la Verge Maria.” “Boeci. De consolacione.” “Scriptum Thomae.” “De Trinitate.” “Actus Apostolorum.” “Evangelister.” “Historia de la Biblia, en francés.” “La Biblia.” “La Biblia vella.” “Flos sanctorum.” “Doctrina pueril, en francés.”

–Si haveu de llegir tots los títols, pare Arnau, per estona’n teniu.

–Sí, sí… en efecte… Molt, molt hi há… y molt bo.

Y’l monjo anava encara seguint, mirant y pronunciant entre llavis molts altres títols dels llibres de religió y moral que ocupavan los prestatges de aquella part.

–Y aixó que encara faltan aquí llibres que s’han de buscar per lo palau ó que estan en diferents cofres y bauls del pobre rey don Martí.

–Creheu, (deya’l monjo, no sabentse apartar de aquells prestatges,) que es molt bo lo que hi ha aquí, y que penso passarhi alguns ratos, de manera que no’m fa res la tardansa de la vinguda del Rey, pus quant mes tarde, mes podré gosar aquí en aquestas preciositats.

–Es á dir, que per amor al saber, olvidaréu, pare Arnau, l’adop del claustre, l’acabament del palau de don Martí y la compra de la jurisdicció de Menargues. Bè! Així m’agradan los homens y, sobre tot, los frares.

–veus aquí lo que convé aumentar en nostre monastir, pus seria molt útil en aquella santa casa que hi haja mes gran llibreria. Jo us asseguro, que donaria tot quant tingués, si fos abat, per adquirir lo que hi ha en aquest armari, que es, sens dubte, lo millor de la llibreria, y la millor joya de tot lo palau…

–Eb, eb, eb!… cridá mossen Borra, interrompent al frare. Lo millor de la llibreria?… La millor joya del palau?… Com qui no hi toca. Hi ha aquí dos armaris, pare Arnau, quals llibres no sòn tan sants com los que havem vist, peró sí tan bons, y alguns n’hi ha que se’ls pót dir verdaderas joyas.

–No nego…

–Los que havem vist sòn pera anar al cel, peró aquests ensenyan de anar per la terra, y molt ajuda á perfeccionar al home tenir coneixement de la terra que trepitja, de lo que toca y que véu, de lo que s’ha fet y s’pót fer, que molt falta encara per endevinar. Mirau, mirau…

Y anant llegint llavors mossen Borra en compte del monjo, donáli rapidament noticia de algunas obras históricas que’s descubrian en los prestatges mes baixos de un altre armari.

–Veheu sinó, continuá’l juglar; aquí veuréu la Historia, la Jurisprudencia, la ciencia en general: “De las batallas dels tartres.” “Consuetut de Leyda.” “Discordia dels sicilians contra’ls francesos.” “Vida del Sant Rey En Jaume.” Y de aquest n’hi ha tres diferents, un en llatí y un altre en llemosí. “Dels gentils en Castella.” “Historias troyanas, en francés.” Aquest tè tres exemplars. “La regla del Temple, en francés.” De aquest sòn quatre’ls exemplars. “Leys de Castella, en castellá.” “Inhibicions de la Terra Santa.” Aquest fa pera vos, pare Arnau. “Libre de Mafumet.”

–Jesús Maria, digué’l monjo, mitj fent la senyal de la creu.

–No us l’oferesch, nó, digué’l juglar tot rihent. No fos cas que’l dimoni fes en vos lo que feu ab frare Marginet y ab la bona pessa de fra Anselm Turmeda, que ara’s diu Abdalá y diuhen que está predicant en Túnes,… encara que vos no teniu la mala disposició de aquella parella de diables.

–No digau diable á fra Marginet, que prou arrepentit está y es ara un bell exemple de virtut.

–Peró y fra Anselm, tan mateix continúa encara entre’ls moros… y las moras?

–Així ho diuhen, peró la misericordia de Dèu es molt gran, y no dubto que quant ans lo veurém també arrepentit.

–Mirau, donchs, mirau, continuá’l juglar, tornant á senyalar nous llibres del mateix armari. “Somni en revelació en Sicilia.” “Suma de cróniques.” “Usatges de Barcelona.” Mirau quants diversos exemplars n’hi ha de aquest coixí de nostre repós. “Constitucions de Sardenya.” “Imago mundi en francés.” “De la ordinació de la mar, en romans.” “Suma Historiarum, en aragonés.” “Valeri Máximo en castellá.” “Historias de Castella.” “Crónicas de Espanya.” Y aquestas ab sa primera, segona y tercera part. “Crónicas, en aragonés.” “Godofre de Biló, en francés.” “Crónicas del Comte de Foix.” “Titu.” “Crónicas del rey de Egipte.” “Constitucions del emperador Federich.” “Legum Hispanie, en castellá,” “Plutarci, historial grech, en castellá.” “Suma de códicis de dret.” “Primer volum de las crónicas de Grecia.” “Furs de Valencia.” “Vincent, historial.” “Justino, en romans.” “Nembrot.” “Marco Polo, en romans.” Aquest aná ahont ni vos ni jo anirém, que seguí la Siria, la Persia y la India. “Stacius.” “Governament de ciutats.” “De la terra del Soldá.” “Historia de Hércules, en francés.”

–Prou, prou, mossen Borra: no us canseu mes.

Peró’l juglar anava seguint.

–“Historia de tot lo mòn, en francés…”

–Prou, home, prou; si’l mateix llibre us ho diu. Sabent la de tot lo mòn, no cal saberne cap mes. No us canseu…

–Teniu rahó, pare Arnau. Mes si us cansan las historias, que moltas sòn las que cansan, altre cosa us mostraré que es lo pot de la confitura.

–Nó, no’m cansa may lo admirar. Sols sí dech dirvos, que entre tants títols, no veig, que digam, la maravella que ponderau de lo que en lo mòn s’ha fet y’s pót fer. Altres llibres hi ha de ciencia, que… Peró, vejam, vejam aquest pot de la confitura que diheu. –Y tal pot y tal cosa, digué mossen Borra. En part teniu rahó, pare Arnau: deixem, donchs, aquests primers prestatges, ahont no faltan crónicas de tots los reys y en totas las llenguas, pus ja sabeu que dels reys may s’en descuydan los historiadors, que poch nos importan las Doctrinas morals, los Regiments… y fins los Nodriments dels prínceps, de lo qual no faltan aquí llibres, y vejam aquest sancta sanctorum de las llibrerias.

–Vejam, vejam. Peró sembla que us haveu de enfilar molt pera arribar al bó.

Deya aixó’l monjo, vehent que mossen Borra tornava á acostar la taula al armari, y s’enfilava damunt de ella.

–Ja sabeu que lo bo es sempre lo mes amagat, á escepció de la vergonya, que quant mes bona es, menos s’amaga.

Y agafant una brassada de llibres lo juglar, deixála damunt de la taula, dihent al monjo.

–Comensau, comensau, pare Arnau; anau girant fulls, y trobaréu en cada un una perla mes grossa que la que duya en la corona lo rey Alfons, lo fill de Jaume II, quant lo coronaren en Saragossa.

–Grossa ha de ser, pus diuhen que era aquella mes grossa que un ou de oca.

–Donchs las de aquí sòn com á ous de abestrús.

Y comensá á llegir lo juglar.

–“Gloses de Ovidi. Matamórfoseos.” Y aixó que diuhen que l’autor las maná cremar.

–No sabeu l’adagi de “Per fondo que’s fassa’l foch sempre respira?”

–Oy.

Y continuá llegint.

–“Suma de Tholomeu.” Ja coneixeu qui es aquest, que no es lo Filadelfo, ni’l Evergetes, ni’l Filometor, ni’l gramátich, ni’l metge. Aquí teniu del mateix lo “Quadripertit de juhís.” “Séneca.” Aquest en llatí, y aprés las “Epístolas de Séneca, en siciliá.”

–Mes bè l’hauria entés don Martí que jo.

–“Medicina de Galien.”

–Per ara, mossen Borra, tots sòn plomas de cap de ala.

–“Professias de Merlí, en francés.”

–No fòra mala ploma aquest, si fos cert tot lo que conta.

–Y á son costat, mirau, hi ha un quadern de nigromancia. Bè feu l’antich bibliotecari del rey don Martí en posar los polls prop de la gallina. Peró, vejam, vejam los altres. “Albert.” “Ermes, en juhís, en catalá.”

–Déu ser lo Trismegist?

–Lo mateix. Y que deveu estimarlo mes, perque ab tot y ser pagá, ab sa ciencia, regonegué que existia un sol Dèu etern. “Suma de Alí-Ben Rajell.”

–Ah! aquest es lo moro de Toledo que’s passejava sempre per las estrellas.

–Parlem á pams, pare Arnau: s’hi passejava, peró sabia ahont posava’l peu, y molt tenen que agrahir los astrólechs á sas observacions.

–Ciencia es aquesta que així la cultivan cristians com moros y juheus.

–Així fos ab totas. Lo millor testimoni teniu aquí de lo que haveu dit.

Y portant lo juglar un altre brassada de llibres, aná estenentlos per demunt de la taula, y llegint los títols.

–“Suma de Alí-Ben-Rajell…”

–Es lo mateix…

–Nó, que lo primer es en llatí, y aquest está en romans. Las bonas obras en totas llenguas se traduheixen, ó’s multiplican. Aquí ho veheu. De un sol tractat de astrologia hi ha en aquest armari nou exemplars diferents. “L’algorisma.”

–Es també aquest de astrologia?

–Així ho diu la última pagina: Explicit Tabit de quantitatibus stellarum. “Lucidari, en catalá.”

Mogut per impuls de imitació’l monjo, obrí també la última página de aquest llibre, y admirat digué á mossen Borra:

–Home! mirau lo que diu al peu de aquest: Pregats per l’ermitá qui l’escriví. Un hermitá astrólech.

–Quí millor que éll, que tè per feyna mirar sempre al cel.

Y aná continuant mossen Borra:

–“Tractat de natura dels signes, en pla.” “Stralabri, en aragonés.” “Juy de les stellas.” “Libre de planetas.” “L’aclipsi, en francés.” “Speculum planetarum.” “Speculum Strologie.” “Los juys de stronomia, de mester Johan de Sibilia.” “La Stralabria.” “De la propietat dels planetes.” “De les imatges del cel, destres é sinistres.” “Del eclipsi del sol é de la luna.” “De juys temporals esdevenidors.” “Declaracions fetes sobre la astrologia.” “Suma de astrologia.” “Secrets de Buzamar, de astrologia.” “Lectura sobre las taulas tolosanas.” “Las taulas Alfonsinas en catalá.” “Las taulas Alfonsinas, en romans.” “Almanach” “Almanach.” “Almanach…”

–Qué tants almanachs, home.

–Tants diheu. Si bè buscava, en tots los recons de la llibreria s’en trobarian.

–Mare de Dèu! Y quina abundancia! Si de las altres ciencias hi ha tant, vos asseguro, mossen Borra, que podian ferse ben sabis los reys de Aragó.

–La fama’n tenen. Y no dubto que així mateix abundan las altres ciencias. Mirau sinó.

Y’l juglar aná trahent nous llibres del armari y senyalantne altres en diferents prestatges de la llibreria.

–Aquí teniu á “Aristótil, en francés,” devant de tots. “Los filosofs, en castellá.” “Aliqua dicta sapientium, en romans.” y “Dits de diversos filosofs en catalá.” “Liber anticorum.” “Tractat moral.” “Etiquorum.” “De corruptione.” “De totas sciencias, en francés.” “Questions de mestre Thomas Anglés.” y… Aquest, aquest, pare Arnau, devant de aquest si que deveu tirarvos la cogulla enderrera y fer una cortesia.

–Y quí es l’autor?

–Preguntaho á aquestas salas, digué mossen Borra, senyalant ab lo llibre las interiors del palau. Per aquí ha ressonat sa doctrina, quant lo rey don Joan I permeté que la esplicassen y propagassen, en la mateixa morada dels reys, Berenguer Fluviá y’l prebere Ximen Tomás. Com aquest no n’hi ha cap de tan gran en nostra nació, y es son saber conegut aqui y per tot lo mòn.

Així que’l monjo llegí lo títol, que li senyalava mossen Borra ab la ma dreta, feu en realitat un cert acatament, que era mes bè una afirmació.

–Oh! oh! digué; “De la ciencia den Lull.” En veritat que devem tenirlo per rey de la ciencia.

–Y per si voleu enténdrerla millor, (digué’l juglar senyalant un altre llibre,) allí teniu la “Práctica de la taula general de Ramon Lull.”

–Pót ser que sí, pus lo conech sols com á teólech, y crech que m’agradaria mes conéixerlo com á filosof. Guardaulo, guardaulo, que pót ser aprofite la oferta.

–Ja veheu, donchs, continuá’l juglar, si aquí hi ha de tot y bo. “De art de alquimia.” “De Jeometria.” “De prespectiva.” “Natura de pedras y metalls.” “Doctrina de armas, en francés.” “Propietats de pedras y de erbas.” “Leccions de cavalleria.” “Sobre la carta de navegar.” “Generació ó medicina de bestias.” “Dels membres del cors del home, en catalá.” “De cassa, en aragonés.” “Cognició dels animals.” “Retórica, en francés.” “De naturas de bestias.” “Secret de secrets.” “Emeranides y llibres de medicina.” “Del joch dels escachs.”

–Y en poesia, diheu, hi ha també alguna cosa?

–No us dich que de tot. Aquí teniu: “Rimas sobre la presa de Mallorques, en castellá.” “Lo romans de Girat, en francés.” “Noves rimades.” En catalá y altres en castellá. “Cansons francesas.” Un quadern en pianesch que no tè títol: comensa Queste sone. “Romans de Roger le donoxs.” “Cansoner.” y un altre “Cansoner francés.” “Proverbis de ensenyaments, en romans rimat.” “Tresor de mestre Brunet, en francés.” Y aquí, per fi, teniu, pare Arnau, per si us voleu tornar trobador, ara que no sòn heretges, com en altre temps, lo “Art de trobar, en llemosí.”

–Sí, sí: ja veig… No us canseu mes, mossen Borra, pus me convenso que de tot hi ha aquí y en totas llenguas.

–En totas las cristianas: en llatí y en romans, catalá, castellá, francés, tolosá, llemosí, siciliá, llenguatge pla… y fins en las que no ho sòn, com hebraych…

–En hebraych? digué’l monjo admirat. Será la Biblia?

–Nó, que aquesta’s guarda en lo arxiu reyal.

–Donchs qué guardau en hebraych en aquest temps?

–Mirau: lo “Rabbí.”

–Anathema sit! digué’l monjo, apartantse. Llibre condempnat es aquest.

–Aixó us espanta? LLibre sè jo que es condempnatus, sed non auctori condempnando. Y si la causa es bona, alguna cosa de bo hi haurá en l’efecte, que moltas margaritas hi ha inter porcos, peró que per aixó no deixan de ser pedras preciosas.

Mentres així estava parlant mossen Borra, girat de espatllas ab son company á la porta de la llibreria, aparegué devant de aquella un personatge, lo qual se detingué un moment com indecís, y com si li desagradás haber trobat al juglar ab companyia estranya. Era lo donzell de Puymoren, majordom del palau, portant á son costat lo sèu inseparable gos mastí.

Mossen Borra, no adonantsen de prompte, seguia enrahonant.

–Por vos fan los llibres hebraychs? deya tot passant la ma per la espatlla del monjo, que indicava ja volersen anar. Una caixa n’hi ha aquí en un recó, alguns dels quals, entre altres que no deixarán de ser molt dolents, deuhen valer mes or que no pesan… peró ja estan ben amagats, pare Arnau, y no hi ha perill que…

Lo gos del donzell trahí en aquell moment á son amo, pus penetrant en la llibreria, interrompé ab sa presencia á mossen Borra, y sorprengué en certa manera al monjo.

Lo donzell, obligat llavors á entrar, fixá naturalment la vista en la caixa dels llibres amagats que senyalava mossen Borra, y tot cridant al gos, penetrá en la llibreria, saludant á las personas que en ella hi havia.

–Oh! Eh! qué es aixó? digué mossen Borra tot girantse. Fora, fora aquest mal vehí que tè per ofici llevar pells, y si comensa á olorar totas las que hi ha aquí…

Lo donzell, que semblava entrar allí ab repugnancia, á la vista del monjo, sens parlar tan sols, arrimás al gos y li doná una violenta puntada de peu pera ferlo sortir. Peró’l gos no’s movia de la porta.

–Perdonau, digué llavors lo donzell; no voldria destorbar.

–Quant vos sòu aquí en aquesta hora, senyal que cap ánima en pena vos espera.

–Nó; peró us tenia de véurer precisament perque’l senyor príncep acaba de rébrer cartas de son pare, lo senyor Rey, y entre ellas hi havia aquesta que m’ha dit vos entregás.

–Carta del Rey pera mí? Permeteume, pare Arnau…

Y obrint la carta’l juglar, se la posa á llegir, mentres lo donzell se entretenia en mirar una pintura que hi havia en un llibre de sobre de la taula. Entretant, y desde que havia entrat lo donzell, lo monjo, sens fer cas de la conversa, no feya mes que mirar al gos, de manera que no li treya l’ull del demunt, observantlo y remirantlo.

–Bo! esclamá mossen Borra. Ja la tenim armada. No sabeu lo que’m mana’l Rey en aquesta carta?

–Qué? digué’l donzell.

Lo monjo no respongué, perque tenia fixada tota sa atenció en lo gos.

–Me mana’l senyor Rey, que partesca de seguida á Perpinyá, “pera donar gust al rey de Romans, que déu arribar allí dintre pochs dias.” Aquestas sòn sas paraulas.

–L’Emperador? preguntá’l donzell.

–L’Emperador ó Rey, diheuli com vullau, pus com no hi ha hagut papa verdader que’l coronás, se quedá ab lo títol de rey. Pót ser que pera aixó vól un papa verdader… Ay, Benet, Benet, que’m sembla que’l vent del Nort te costipa! No us sembla així, pare Arnau?

–Sí, sí, contestá maquinalmente lo monjo, sens apartar la vista del gos.

–Y á vos no us ho sembla, senyor majordom?

–Tot pót ser. Sòn cosas aquestas que no m’en cuydo gayre.

–Es á dir, que vos teniu altres asumptos que us interessan mes?

–Prou!

–Ja’ls tocaria jo ab lo dit.

–Quí sab… Ba! veig que vos estau ocupat, y ja’ns veurém una altre hora.

–Nó, home, nó. Si pare Arnau ja s’en vá. No es veritat, pare Arnau?

Y adonantse que mirava tant al gos, anyadí:

–¿Y qué teniu mirant tant al company del senyor majordom? Se coneix que sòu frare de Poblet, que teniu afició als gossos mastins.

Al sentir aquestas últimas paraulas, se conmogué violentment lo donzell, mirá al frare, prengué certa actitut de resolució, y fent mitja cortesia, procurá sortir ab tota pressa de aquell lloch.

–Qué! Tan mateix vos en anau? li digué’l juglar. Anau al asumpto? Avuy si que déu ser cosa de fer presa.

–Qué he de fer presa, (respongué desde la porta’l donzell, mitj rihent y mitj sospirant,) si de tant bona que es, me temo que se m’esmunyirá de entre las mans com una anguila!

–Voleu dir? Llástima’m feu.

–Allá veurém.

Y donant un altre cop al gos pera que s’adelantás, desaparegueren un y altre de aquell lloch.

Lo monjo, acostantse llavors fins á la part forana de la porta, continuá seguint ab la vista al gos, sens poderla apartar de ell, fins que girá al estrem de un corredor; y tornant á entrar després com pensatiu, murmurá entre dents aquestas paraulas:

–No ho sè… no ho sè… peró casi ho juraria.

–Qué? qué, pare Arnau? li digué’l juglar, tot ficant de nou los llibres als prestatges. Com hi ha mòn que alguna vos en passa. Veig que mentres ha rodat per aquí’l gos, no haveu estat sinó per ell. ¿Qué hi trobau en aquell enamorat del nostre majordom?

Tot bellugant lo cap lo monjo, y mirant nó á la persona que parlava sinó vagament, com qui vól recordar un fet ó vá lligant ideas, contestá á mossen Borra:

–Qué hi trobo, diheu? Pót ser mes de lo que may vos podriau pensar!

–No sè que un gos puga oferir…

–Prou, amich! Si’ls gossos poguessen parlar…

Ferit llavors mossen Borra de gran curiositat, manifestá certa alegria, efecte sens dubte de una sospita que aná concebint, y, dissimulant en cert modo, digué: –Qué hi fa que no parlen, ab tal que ells sian senyal de alguna cosa? Peró, diheu, diheu ¿qué fòra aixó?

–Res… Ja sabeu que en lo monastir se crian gossos mastins, y que la casta de allí la coneixem al moment, y mes si surten alguns gossos que tenen certas senyals especials com aquest.

–¿Es á dir, que aquest gos ha sigut de Poblet?

–Podria ser molt bè. Recordo que hi havia dos cadells com aquest, que desaparegueren una nit… Y quina nit! esclamá, tancant los ulls, lo frare.

–Esplicauvos, esplicauvos, pare Arnau.

–Me sembla que encara’ls veig als dos pelegrins que vingueren… Pelegrins del dimoni, nó de Dèu!… pus fugiren á la matinada, y ab ells s’en portaren los dos gossos, sabentse á poch en lo convent lo sacrilegi que se havia comés al dia anterior… Peró, nó, nó; no fassem mals pensaments. No vull pensarhi tan sols…

–Qué diheu, pare Arnau? Parlau, parlau. Peró, quin fou aquest sacrilegi, quina fou aquesta nit que diheu? Parlau, que pót ser ab aquest cap de fil…

–Res, res… m’en vaig. A Dèu siau.

Y’l monjo apretá la ma al juglar, dirigintse després cap á la porta.

–Peró, home. Qué us costa dirme?… Diheu, acabau de contar aixó dels pelegrins. Quí eran aquestos pelegrins?…

–Nó, nó: á Dèu siau!

–Al menos diheume quina nit fou aquella?…

–Res, res… Ja’ns veurém en altre ocasió. A Dèu siau, mossen Borra, á Dèu siau!

Y partí de allí’l monjo, deixant pasmat al juglar, tan pensatiu, com enfadat dels escrúpols del frare.

Peró de repent se’l vegé mudat, girant en sech, y dirigintse á la taula ahont tenia paper y tinter.

–Sí? digué. Donchs jo faré que’l gos parle, y’l cor me diu que de sas paraulas s’en han de descobrir molts fets. Dèu ho fassa!

Y agafant la ploma, comensá ab molta pressa á escríurer, fent dos cartas, que plegá en seguida, y anantsen després en busca, sens dubte, de algun correu que partís ó volgués partir als punts que ell desitjava.

La una de las cartas anava dirigida á un monjo del monastir de Poblet.

La altre portava’l sobrescrit pera un cavaller distingit del regne de Aragó.