Segona part. La nina dona. (continued 7)

–Sí, val mes, que per anar á Roma y no véurer lo Papa, tant se val no anarhi.

Així que penetraren lo juglar y’l majordom en la sala, se incliná lo primer cap á la dreta, y mogut en son orgull l’altre, semblava com que’s volgués despéndrer de aquell company ab qui feya mala parella, mes que mes, quant totas las miradas se fixaren en ell, es á dir, en ell ó en la ferida de son front, y que tan havia donat que parlar.

Soná en aquell moment una trompeta en lo interior del palau, cosa que res significava en lo ceremonial establert de la casa, y llavors lo cor del juglar se alegrá, no podent prescindir, per son carácter, de donar á sa manera sa última despedida á aquell home, tan prompte com lo vegés assegurat, pera infundirli quant menos una sospita, ó clavarli una punxa en lo cor, que’l fes patir.

Als demés assistents no fèu novetat aquell so que no esperavan ohir, y’l majordom, com á mes práctich en los usos de la mansió ahont vivia, se contentá ab preguntar senzillament á mossen Borra qué podia ser alló.

–Aixó será que’l Rey nos vól probar mes la paciencia. Quí sab si’s posa á dinar?

–Sí, pera dinar está: ja us asseguro… Ni caldo crech que ha volgut desde ahir. Ba, ba, endevant m’en vaig, y…

Lo majordom se quedá sense acabar lo que deya, admirat y sosprés de véurer que en la part exterior de la porta aparegué una filera de guardas del veguer ab sas llansas, colocantse en mitj de aquella lo sotsveguer mossen Tallada.

Aquí li clavá la punxa mossen Borra.

–Ahont anau? li digué, vehent que’s volia desempellegar de ell, sens dubte pera acostarse á averiguar entre’ls magnats qué era la novetat aquella.

–Deixaume anar; no estich per rahons.

–Aturauvos, majordom! insistí ab veu baixa y misteriosa, y detenintlo per la roba; aturauvos, si no voleu fer un mal paper entre’ls nobles senyors que forman la cort del senyor Rey.

–Qué? Qué voleu dir?

Lo juglar llavors, juntant los dos primers dits de la ma, que la acostá al pit del donzell, y sacudint ab forsa lo segon, com quant se vól fer fugir una volva ó mosca del demunt de la roba, fèu créurer ab aquell moviment á la persona á qui detenia, que acabava de fer cáurer de sos vestits algun animal asquerós, com que, pera mostrarho mes al viu, passá després lo peu, com fregant, per terra.

–San Llátzer gloriós! Y qué es lo que us corria per sobre de vostre jupó!

Pronunciá mossen Borra aquestas paraulas ab un to misteriós, que cambiá prompte fins en sarcástich al replicarli.

–Peró, qué es? Qué haveu vist? Fèu unas cosas, juglar…

–Sabeu qué era, senyor majordom del palau del senyor Rey? Sabeu qué era?

–Qué?

–Un poll, y poll com no s’en crian en las salas y estancias del palau, un poll tan gros y tan engreixat, que, á no ser vos qui sòu, diria que es un poll de bordell. Sí, sí, senyor majordom del palau del senyor Rey.

La vergonya ó la ira sortí á las galtas al majordom, sos ulls de foch se clavaren en los del juglar, y tot girant lo cos, peró sense apartar la cara y la vista, s’aná separant de aquell home que li acabava de endevinar una de sas faltas ó vicis. La sèva quimera era pensar si lo que mossen Borra li deya podia ser una casualitat ó efecte de una averiguació, peró en lo dubte que’l feya patir, preferí aguantarse per de prompte, fins que arribás millor ocasió pera ferlo esplicar.

–Sí, sí, continuava mossen Borra, mentres l’altre s’allunyava; no dubteu de mas paraulas, senyor majordom del palau del senyor Rey.

–Per dos vegadas, digué pera sí’l donzell, he sentit parlar ab aqueix to de burla á aquest confident del príncep y del Rey, y fins sembla que’s mofa de mon cárrech. Qué será?

Y ab la pugna que sentia en son interior, anava pót ser á allargar son pensament, quant lo distragué de sos dubtes la veu dels porters de massa, los quals, vehent obrir una de las portas laterals per ahont solia sortir lo monarca, cridaren:

–Lo senyor Rey! Pas al senyor Rey!

Poch tardá en colocarse en primer lloch lo majordom, de manera que de tothom era vist, mes sos ulls per de prompte distrets se tornaren á inflamar aviat, per topar alla ahont miravan ab la cara burlona y la mirada significativa del juglar, que no’l deixava. Lo majordom ja hauria vulgut girar la esquena al que’l feya patir, peró no podia prescindir de mirarlo: tal era’l dubte que l’empenyo de aquell home li feya créixer en lo cor.

Obrís efectivament la porta lateral, sortiren per ella dos úixers de armas ab la espasa á la ma, com solian precedir al Rey en tals casos, mes derrera de ells no era’l Rey lo qui hi venia.

–Lo Primogénit!… Don Alfons!… Y no es lo Rey!… digueren alternativament algunas veus, espressant la admiració que oferia tan inesperat espectacle.

Tothom, no obstant, quedá descobert al véurer al príncep, que ab ayre verdaderament majestuós, passá saludant per entremitj dels cortesans y s’en pujá al trono, quedantse á dreta y esquerra, baix dels escalons, los úixers ab las espasas desenveynadas.

Arrogant era la presencia del príncep don Alfons. Sa hermosa cara, adornada per sa caragoladissa barba, ab son ample front y la vivesa de sos negres ulls, respirava la grandesa de son esperit, pus semblava, al mirar sens esfors á dreta y esquerra, com que digués “tot ho veig ab una sola mirada, tot ho agrahesch, tot ho vull baix mon amparo.” Portava l’ilustre príncep, que’s presentava ja com lo preludi cert y felís de un futur rey, calsas tiradas de grana, ab sabatas negras, jupó de domás carmesí, per demunt del qual aguaytava una fina camisa, una ampla roba de vellut negre forrada de marts gibelins y barreta negra al cap; entorn del coll, penjantli sobre son pit, se li descubria un brillant collar de or, ab un cervo alat, y cenyida á son cos una senzilla montadura de guerra, feta de cuyro marroquí ab claus de cer, en la que s’aguantava, per medi de un graduador de ferro, una espasa també mes aviat de guerra que de cort, y qual forma ó fisonomia especial regonegueren prompte molts dels assistents, la histórica y gloriosa espasa de San Martí, qual empunyadura portava’l príncep aguantada per la crehuera sobre del bras esquerre, y apretantla en cert modo sobre son cor, indicant garbosa y naturalment ab aquella actitut, com si guardás gelós una prenda de gran valor y estima.

No bè estigué’l príncep á dalt del trono, se fixá de peus, mostrant avansat lo dret ab certa gracia, á la esquerra de la cadira que sols podia ocupar son pare mentres visqués; passejá sa penetrant mirada per tots los ámbits de la sala, y sens casi detenirse, y sens deixar la espasa de la manera que la portava, estengué sa ma dreta, senyalant á la porta, y digué ab veu regular:

–Mos porters y servidors, que ningú súrtia de aqueixa sala, fins que jo done permís.

Saludant després ayrosament y ab dignitat al concurs, fèu com que’s volgués convéncer de la presencia certa de alguna persona, y prenent un to mes alt y enérgich, parlá de esta manera:

–Barons. Per la poca salut del senyor Rey mon pare, que fins pót ser tindrá necessitat de sortir de sos regnes, pera anar á reforsarse en la terra ahont nasqué, he pres possessió en aquest dia de la gobernació general de tots los dominis que forman la corona de Aragó. La necessitat obliga á aquest acte que la lley tol·lera, y á son temps, quant la terra ho vulla, dispost me trobo á cumplir totas las formalitats degudas. Dèu, que envia la guerra ó la pau segons convé, així com dòna ó pren la salut als homens, encarga als que sòn sa imatge en la terra lo cumpliment de la justicia, pera evitar així que la pau se torne guerra y la salut degenere en mal. Y pus mon pare segueix sense salut, per molts trastorns que ha sofert en altres dias, y pus la pau s’ha restablert entre’l Rey y son poble, jo, que en nom de aquell goberno, y he de recordarme desde avuy que sò la imatge de Dèu, ab justicia vull comensar, cumplint un acte per lo qual se conega ma bona disposició en pro de tots los vassalls, se reforce mes y mes aquesta unió de rey y poble, tan antiga en aquesta terra, y que tantas glorias tornará á proporcionar en lo futur, y pera que del restabliment de aquesta unió torne á surgir novament la salut del Rey, per la qual y per sa tranquilitat nos devem tots interessar.

Fèu aquí’l príncep una petita pausa, durant la que moveren lo cap alguns dels cortesans, com aprobant ab efusió lo que aquell deya, y apres continuá:

–Barons: la gloria y la justicia sòn mas germanas, los meus guias, las mevas esperansas, y pus no ha tocat encara la hora de aumentar aquella, comensem, donchs, per la justicia, escarmentant als dolents, y reservantnos pera’ls bons lo premi que merescan.

–Qué es aixó?… Qué vól dir lo príncep?… Qué será…? comensaren á dir á mitja veu ó pera sí diferents dels que allí escoltavan.

–Ja sabeu, continuá’l príncep, que, al comensament del regnat de mon pare, se cometeren crims, quals autors en va tractá de averiguar la justicia humana y la bona voluntat del Rey, y entre ells principalment figurá un sacrilegi que ha estat demanant venjansa, fins que la justicia divina ha descubert al autor. Tots los regnes han clamat incessantment per ell, y Aragó en especial, per medi de sas comissions, s’ha desvetllat buscant lo rastre del criminal, mes avuy que una de aquellas ha arribat á aquest palau, avuy ha sigut lo dia en que la justicia divina ha obrat, en que la humana vá á cumplir son objecte, y en que’l poble y son rey han de quedar satisfets y per conseguent units.

Y dirigintse llavors al donzell de Puymoren, que se esforsava mes que ningú en aplaudir ab sos moviments de cap al príncep, al pas que en sa cara s’anava notant una trasformació, que no perdia de vista mossen Borra, digué don Alfons:

–Majordom del palau del senyor Rey, anau en mon nom á rébrer á la comissió de Aragó, que ha de entrar per aquella porta.

Y senyalá la porta lateral de la esquerra.

Fèu un ceremoniós acatament lo donzell, y’s dirigí ahont li designava lo senyor Gobernador general dels regnes, peró á cada pas que dava, sa perturbació era major, y fins semblava, per lo dubte que li cavava’l cor, que disminuia la forsa de sas camas, mes que mes, quant, havent dirigit la vista al juglar, havia vist que sa cara espressava mes sarcasme y que ab sos dits repetia aquell moviment ó acció que havia fet poch ans sobre de sa roba, recort viu y burla manifesta de sa vida viciosa, per lo qual lo donzell comensava á dubtar verdaderament en aquella ocasió.

Al arribar devant de la porta, naturalment totas las miradas se fixaren en aquell punt, y observant lo príncep certa pausa ó indecisió per part del servidor, cridá ab veu de tro:

–Majordom: obriu á la comissió de Aragó, que ve á descubrir, en lo palau de son rey, al assessí del arcabisbe de Saragossa.

A tal veu las portas se obriren, y’ls tres comissionats se presentaren, tornantse á tancar aquellas derrera de élls.

Peró ans de que’s tancassen las portas, en lo precís temps de descubrirse’ls comissionats, y quant ni n’havia tingut de mirarlos lo donzell, soná ja un crit per part de aquells, que deixá admirat á tots los circunstants.

–Ah! Ell es…! Sí, ell es…! Ell, ell mateix! digueren alternativament y á la volta los tres aragonesos, fixant com exaltats la vista en lo majordom.

Y un de ells tant se enardí y encegá de furor al véurer al assessí, que fins posá la ma á la daga, detenintse sols á la veu y á la presencia magestuosa del príncep.

Avergonyit lo donzell, fixá la vista al sostre de la sala, y ab ayre desdenyós, doná algun pas com tornant enrera del camí que havia fet. Los aragonesos avansaren llavors cap al trono, y tal era sa sorpresa y enardiment al mateix temps, en especial per part de un de ells, lo qual, sens faltar rigorosament á la cortesia y cerimonia, tot saludant al príncep, y sens esperar que est li parlás, no pogué menos de dir:

–Sí, senyor Primogénit, sí, ell es, lo gascó Tullat, no hi ha dubte, que prou lo conech y’l recordo, de quant ab la llansa traspassá inhumanament lo cor de nostre venerable pastor!

–Justicia, senyor, justicia! cridaren los altres dos: aquest es lo criminal, senyor, y no faltarán probas pera justificar la persona. Aquest es lo criminal, aquest es á qui buscam!

Lo majordom, corregut y avergonyit, no sabent quina paraula tornar y vehent tronar la tempestat sobre de son cap, no feya mes que girarse á dreta y esquerra, ab los ulls fixos com si estigués encantat, y ni podent tan sols articular cap paraula si alguna’n volgué dir. Totas las miradas estavan sobre de ell, y entre totas, la mes fixa, la mes próxima, la mes sarcástica y cruel era la de mossen Borra, que’l confonia mes, quant mes volia y no podia prescindir de mirarlo.

Fent senyal llavors lo príncep á la comissió que s’arrimás á un costat del trono, deixant al delinqüent al mitj, digué:

–Donzell de Puymoren, rendiu aquí vostra espasa als peus del trono, y preparauvos á identificar vostra persona.

Lo donzell deixá la espasa en terra, y entant lo veguer, adelantantse, se posá á son costat.

–Y vos, veguer de Barcelona, continuá’l príncep, apoderauvos del donzell de Puymoren, y conduhiulo á vostra cort.

–Com donzell de Puymoren? no pogué menos de dir, encara que á mitja veu, aquell comissionat aragonés, viu de geni, que havia sigut company de Joan Benet y del sagristá de Saragossa. No hi ha tal donzell… Si es lo mateix March Tullat, si es lo mateix gascó… ell sí, ell y no altre.

Peró’ls escrúpols del lleyal aragonés se acallaren á una simple senyal que li fèu mossen Borra, lo qual, acostantse prop del donzell, li digué á la orella:

–Ánimo, Bantayrol, ánimo! Vos empenyareu en voler pujar molt alt, y aquesta vegada, de segur, que ho conseguiréu. Ánimo, Bantayrol!

–Ah! Quanta calumnia! cridá llavors, fent com un esfors de desesperació’l donzell, vehent, per las paraulas de mossen Borra, que quedava descuberta tota la historia de sa vida; si fos aquí’l Rey… sí’l Rey, que coneix ma lleyaltat, escoltás mas paraulas…

Peró’l príncep l’interrompé, cridant:

–Barons: ja us he dit que la gloria y la justicia sòn mas germanas, las mevas guias, las mevas esperansas. Ab vosaltres conto pera tot. Pregau á Dèu per la salut del Rey, que surt en est moment de Barcelona, pregau á Dèu per la unió del Rey y del poble, que es lo que á tots convé.

Y anyadí en seguida, tot baixant del trono:

–Mos porters y servidors: obriu pas al veguer de Barcelona y á tota la cort del senyor Rey!

Saludá afablement don Alfons, y rebent agradables miradas y saludos de tots los personatges de la cort, passá per entremitj de ella, y’s torná á introduhir ab sos úixers per la mateixa porta per ahont ans havia sortit.

Los guardas del veguer, colocant al mitj de ellas al ex-majordom del palau del senyor Rey, se dirigiren cap á la plassa del Blat, ahont aquell magistrat tenia sa cort ó tribunal, y derrera de ellas aná seguint ó de compartintse la cort del senyor Rey, admirada y sorpresa de quant acabava de presenciar.

Al acostarse la comitiva que conduhia’l pres prop del castell vell, (en lo mateix punt ahont anys enrera existia la presó,) observaren un altre motí de gent, entre lo que’s veya algun frare de Santa Catarina y saigs que no eran de la vegueria.

Lo nou gentiu venia del carrer dels especiers.

–Un altre’n tenim! digué’l veguer al adonarsen. Y hi van frares… ¿Si será cosa de heretges?

–Sabeu qué es? contestá de entre’l poble un cert home de aquells que sempre saben donar rahó de tot. Lo metge hebreu Nadal-Ben-Jussú, á qui han trobat, amagat en sa casa, lo condempnat llibre del Soffrim, que tantas voltas s’ha fet cremar.

Al ohir lo donzell lo nom del altre presoner y del llibre, detingué’l pas com sorprés y confús.

–Qué féu? Avant! cridá’l veguer, parlant així al presoner com als guardas.

Peró prompte pogué recelar aquell magistrat que havia tingut lo presoner algun motiu pera detenirse, y que existia alguna relació entre’ls dos presos que en aquell moment entravan á la volta en sa cort, pus topantse cara á cara lo majordom y’l juheu, se miraren mutuament com horrorisats y ab cruel antipatia, dihentse las seguents paraulas:

–Ah! esclamá’l juheu. Aquí tu! M’en alegro, infame, que ets la causa de ma desgracia.

–L’infame ets tu, malehit hebreu, contestá’l donzell, que ets la causa de la mèva!

Tals espressions no quedaren perdudas pera l’escribá de la cort, que estava allí, y que per aquellas mateixas paraulas anava á comensar en seguida lo procés de un y altre.

Mentres en lo palau major de Barcelona tenia lloch lo descobriment del que havia ajudat á la mort del arcabisbe de Saragossa, se veyan sortir de diferents portals de la mateixa alguns cavallers, montats en sos cavalls, que, á pas precipitat, com si’ls haguessen avisat tart pera alguna empresa, corrian cap á una mateixa direcció, seguint lo camí que passava per sota lo monastir de Valldonzella y per devant de la Creu cuberta.

En aqueix mateix punt, y arrimat al peu de la creu, s’hi veya un home aturat, que semblava com si estigués en observació, ó esperant á algú.

Ans de observar aquell home que sortís de la ciutat cap cavaller, vegé passar una partida de ballesters y altres homens que portavan esconas monteras, entre’ls quals li semblá regonéixer á alguns servidors de la Reyal casa. Procurá l’observador deixarlos passar, fent com qui passejava en direcció oposada, si bè sos ulls se dirigiren prest cap á la ciutat, com regoneixent que aquella forsa era’l preludi cert de que prompte anava á véurer lo que esperava.

Derrera de ells, en efecte, y á poca distancia, passant per derrera de la Parellada de Santa Ana, venia una llitera ó andas, enterament cuberta y sens cap insignia ni escut que la distingís, portada sols per dos homens, quals vestiduras eran las de simples ciutadans de Barcelona, y així mateix sense cap senyal que’ls pogués donar á conéixer mes que com á servidors de qualsevol particular.

Alló verdaderament era lo que l’home esperava.

Separantse, donchs, l’observador de aquell punt, avansá alguns passos fins á colocarse en un cert recolze que feya’l camí, lo qual estava resguardat en una part per magraners borts y esbarzers, y quant vegé que las andas estavan á poca distancia de ell, sortí llavors de nou, y á camp ras y dirigintse de frente als que venian, digué en to natural y en res exigent:

–Bons homens, teniu la bondat de aturarvos.

Los de las andas no respongueren, y sols un de ells girá lo cap enderrera, com volent fer senya á algú que seguia.

–Aturauvos dich, insistí’l que volia detenirlos posat al mitj del camí, e indicant ab la ma que deixassen la llitera.

–A qué ve aixó? Qué voleu? digué un dels homens. Aquestas andas no’s paran per ningú.

–Vos haveu de parar, perque’m convé parlar al malalt.

–Psit! contestá un de aquells, fent certs moviments de cara com volent dir que cuydado en atrevirse á parlar ni destorbar al de dins.

Y al mateix temps, un que venia uns quants passos derrera, montat en una mula, y que era conegut en Barcelona com á metge del Rey, pegant esperonada al animal, se trasladá en dos salts al costat de las andas, com pera impedir qualsevol entorpiment, de manera que tot acostantse havia cridat ja –Endevant, endevant! No aturarse per res!– mes al arribar al punt, quedá com á sorprés y mut, al regonéixer á la persona que’ls detenia.

–No’s pót véurer la persona que aquí portau? insistí’l que detenia. No’s pót véurer al que vá dins de las andas?

–Senyor, contestá’l metge, tan delicat está de salut, que no convindria.

–Jo us ho demano pera bè de ell.

–Sí, mes… pera exigir aixó, no sè ab quin dret contau, y jo no voldria…

–Per fi, senyor metge, avisau al malalt ó l’aviso jo. Deteniu las andas, que’m convé parlar ab lo senyor Rey.

–No tal… Com!… Quí us ha dit que aquí hi vaja’l senyor Rey! digué’l metge tot confús.

–Ho es ó no ho es? preguntá l’altre mes resolt. Si ho es, veuréu com no será cap mal que m’escolte; si no ho es, llavors vos diré prest, si no’m coneixeu, lo dret que tinch de aturar aquestas andas y quantas ne passen per aquí.

–Quí us deté? cridá una veu casi apagada desde l’interior de las andas; qué succeheix?

Y al mateix temps se vegé córrer una de las cortinetas laterals, divisantse en l’interior una cara groga y postrada, ab uns ulls sortits y que indicavan la mes gran decadencia de una naturalesa biliosa y malaltissa.

–Ah! cridá’l malalt, com excitat al véurer al de fora que preguntava per ell. Es Fivaller, sí, Fivaller!

–Sí, Fivaller sò, senyor, contestá’l que esperava, descobrintse é inclinantse ab tot respecte y cortesia.

–Y qué vols? qué pretens? No basta tenirte en la memoria, que fins aquí ab ta presencia vèns á fer mes viva la causa de mos dolors!

–Quant vos enganyau, senyor! Fivaller sò, en efecte, sò’l noble cavaller lleyal que ve á despedirse cortesment de son senyor, sò’l vassall fiel que ve á mostrar aquí son sentiment per las penas que passa l’agitat esperit del Rey, sò l’amich síncero y conseqüent, que ve á aconsellar á son mes gran amich, y sò, per fi, lo ciutadá de Barcelona que ve á suplicar lo favor mes gran que son Rey li pót dispensar.

–Y ets tu’l que ve á aconsellarme com amich, y es un ciutadá de Barcelona’l qui’m suplica?

–Y perqué no? Per ventura Dèu, á mes del carácter y del cárrech de rey ab que us ha adornat, no us ha donat una naturalesa de home igual á la dels demés? Perqué no’m podeu escoltar com á home y com amich?

–Rey sò, Fivaller, y en tu no sè véurer mes que la ciutat, la ciutat gelosa de mon poder, la vassalla que no tè consideració als mals de son senyor.

–Quinas protestas voleu que us renove, senyor, si us dich que parlo sols com amich? Jo solament veig aquí al home, y per l’home malalt, eixa ciutat, á qui Vostra Altesa tracta de ingrata, eleva en aquest moment rogativas al cel, pera que us torne la salut, y sobre tot pera que la recobreu sense sortir de vostres dominis.

–Es á dir, que Barcelona tè noticia de mon intent?

–La tè, y per aixó ve aquí á suplicarvos que torneu á ella, pus desitja sempre tenirvos á son costat, així en vostras penas, com en vostras glorias.

–T’olvidas, Fivaller, que dius que sols me parlas com amich, com á particular…

–Y com voleu que la ciutat súrtia? contestá Fivaller, prenent ja cert ayre de major dignitat; com voleu que sos magistrats vingan aqui á suplicarvos, si vostra marxa es secreta, si vos mateix sabeu lo perill que hi havia de divulgar vostra partida ans de temps?

–Quant tu ho sabs… Orgull y res mes que orgull! Peró jo l’abatiré…

–Callau, senyor, callau! interrompé Fivaller, revestintse de la major grandesa. Aquest es l’únich obstacle que vos trobau?… Donchs bè: ja no sò aquí l’amich, sinó’l representant de la ciutat amiga y fiel, sò’l magistrat superior de la municipalitat de Barcelona, que formalment encargat per lo Concell, vinch á suplicar al Rey que no desampare la ciutat, que no súrtia per res de sos dominis, que torne de seguida, ahont no li faltará may consol y ajuda. Aixó us demana la ciutat, que per sos privilegis tè dret de suplicarvos, y que per los mateixos tè’l de cuydarvos y vetllarvos en vostres mals ans que ningú. Quedauvos, senyor! Tornau á la ciutat, dirigiuvos de nou á sas portas que us esperan!

–Tornarhi jo? May mes…! Peró si hi torno (anyadí’l Rey, després de una petita pausa, fent un somrís irónich, y allargant la ma en fora ab una actitut amenassant,) ay de ella!… Ay de tu, ciutat de Barcelona, si may pót tornar aquí ton rey!

–Qué diheu, senyor? Sempre trobaréu las portas en ella obertas pera rébrervos y á sos ciutadans disposts á servirvos.

–Las portas dius? No entrará per ellas si aquí torna’l rey Fernando.

–Donchs per ahont? preguntá arrugant son front Joan Fivaller.

–Per allí!

Y la ma flaca y trémula del Rey senyalá la muralla.

–Es á dir, que entraréu per conquista? Pensau, senyor, que no hi ha conquista ahont no hi ha resistencia… y no espero may que Sa Altesa’s convertesca en tirá.

–Millor donchs: llavors podréu usar de eixos privilegis que teniu, y llavors podréu suplicar, no ara.

Fivaller quedá com indicís á aquestas últimas paraulas, y fent un esfors de humiltat y cortesia, incliná’l genoll, y digué:

–Per última volta, senyor: l’amich y la ciutat juntament vos demanan, pera benestar de la terra, pera honra de vostra corona, y pera vostra salut, que no penseu may en anar á terras estranyas, y que torneu de seguida al lloch ahont está clavat lo trono dels Reys de Aragó, Comtes de Barcelona.

–Basta! cridá’l Rey ab veu enrogallada. Ja us he dit que las súplicas y’ls privilegis los guardeu pera mon regrés.

Y á un major crit de ¡Endevant mos servidors! anavan á alsar de nou las andas los que las duyan, quant agafantse Fivaller ab una ma en ellas, las detingué, dihent ab un to que semblava profétich:

–Una sola paraula y prou, senyor! Barcelona us promet guardar sas súplicas y privilegis, nó pera usarlos si ve’l cas de necessitarvos ella á vos, sinó en aquell en que vos necessiteu de ella.

En aquell instant, rodejadas las andas de alguns cavallers que anavan acudint, y havent tornat á córrer la cortineta’l Rey, se moveren aquellas de nou seguint lo camí, y portant derrera una comitiva que s’anava reforsant á cada pas. Fivaller, vehentse sol y burlat en son bon intent, s’arrimá á un costat del camí, baixá lo cap y’s crehuá de brassos per un moment, mirant com s’allunyava aquella comitiva que, en gran part, era composta de homens que no havian nascut en cap dels regnes de la Corona de Aragó, y dihent sols pera sí, mentres contemplava aquell espectacle:

–No sè si es la agonia del Rey ó la de nostra independencia la que’m sembla véurer!

Y desapareixentli per fi y enterament aquell espectacle de devant sos ulls, exhalant un fort sospir, y ple del major sentiment, s’arrimá á la creu que allí prop hi havia, la abrassá, y mirant ab efusió aquell símbol de esperansa y de misericordia, esclamá:

–Guardau, Senyor, la salut y l’honor del Rey! Guardau la salut y la honra de ma ciutat! Librau, Senyor, de penas á la patria… y aliviau també las dels amichs desgraciats!

La última súplica que fèu Joan Fivaller, quant anava ja á separarse de la creu, que torná á abrassar de nou, era per haverse recordat en aquell moment lo conceller no escoltat, que, com á tal y com amich, li quedavan altres obligacions peremptorias que cumplir aquell dia.

Joan Fivaller recordava que jeya en l’Hospital un amich, junt ab lo qual havia ell contribuhit al amparo de una órfana desvalguda.

Lo protector de Guillemet, que havia promés fer home á son protegit, recordava que un dia havia de ser aquest espós de la desamparada órfana.

Lo conceller de Barcelona recordava que havia tingut lloch un cas de peste, y tenia obligació de visitar l’Hospital y de prevenir lo necessari per si’l contagi creixia!

XLIII. Desvari y mort del empestat.

Qui estiga dominat per l’egoisme actual, y crehent en la interpretació que’s dòna per molts en nostre temps al amor, sia amor de la bellesa ó sia amor patri, tal volta posará en dubte la possibilitat del cas que conté aquest capítol; peró si may l’ha dominat ab tota sa veritat ó puresa l’un ó l’altre, lluny de aixó, arribará á créurer ans bè que l’autor ó es un gran patrici ó que ha estat verdaderament enamorat alguna volta.

Quant l’amor domina y no hi ha obstacles ni por, la imaginació pót presentar momentaneament lo perill, peró’l cor, que es mes poderós, ofega totas las imatges que la imaginació li envia, si sòn contrarias al bè á que aspira.

Anem al fet.

Ans de entrar en l’apartament dels empestats, reservat á aquest sol objecte en l’Hospital, hi havia una petita antesala, que era com un passadís entre dos grans portas. Una y altre, es á dir, la que servia de entrada al apartament y la que comunicava ab l’interior ó demés pessas del Hospital, se veyan tapadas, com encara es costum en molts establiments de tal género, per unas amplas cortinas de tela forta, pintada de blau, que evitan la corrent del ayre quant es menester.

Dins del apartament jeya l’únich malalt que s’havia denunciat com de peste, després de molt temps que la ciutat no n’havia tingut cap cas. Lo malalt estava en la agonia, oferint la particularitat, propia moltas vegadas en la classe de mal que patia, de aguardar pera aquesta fatal hora lo viu y exaltat deliri que molts altres sufrian en los primers períodos de la enfermetat y fins, á voltas, com á síntoma ó preludi; y á son costat hi havia un humil y virtuós sacerdot, ab una creu en sas mans, que aprofitava tots los moments de intermitencia, pera conduhir lo trist y defallent esperit del home que moria, per lo camí de la eterna salvació.

Derrera de la primera cortina, es á dir, en la antesala, guarits ó dissimulats per aquella, estavan escoltant dos homens, un altre sacerdot y un jove, que comprimint sos sospirs y la veu tot lo que podian, si alguna volta probavan de parlar, estavan, com qui diu, esperant la hora de un desastre segur é inevitable. Lo sacerdot, que cap vincle tenia ab lo malalt, sospirava sols com á sacerdot, es á dir, que pesava ab la balansa de la rahó y de la conciencia las miserias de esta vida: cada sospir sèu anava acompanyat de una mirada que dirigia al cel, juntant las mans ab actitut suplicativa. Los sospirs del jove anavan acompanyats de contraccions de la cara y fins de las mans: sos sospirs eran sempre messatgers de llágrimas, y son cap, lluny de indicar la conformitat del sacerdot, com que sols se fixava en lo trastorn del amich que moria, trastornat parexia també á menut; girantse á dreta y esquerra, en busca de vans consols, y fixantse tot lo mes pera mirar á terra.

Derrera de la segona cortina, es á dir, de la que hi havia en la porta exterior, y á la que no pensá may mes en mirar lo jove, desde que havia entrat ab lo sacerdot á aquella antesala, pera observar los últims moments del que moria, s’hi trobava un home que s’havia dirigit allí ab lo mateix intent que’ls altres, peró que havia detingut son pas en aquest punt, al adonarsen de las personas que allí estavan, y al ohir certas espressions de boca de una de ellas.

De manera que’ls de la antesala escoltavan al malalt y á son confesor, y’l de fora escoltava á uns y altres.

La presencia del pacient sacerdot que estava ab lo jove semblava com que fos allí obligada, ó mes bè, com pera vigilar é impedir, pus se veya que si algun moviment feya aquest avansant ó exhalava algun llament que revelás desitj de consolar ó véurer al malalt, de seguida l’altre allargava’l bras com pera evitar, quant menos, que’s mogués en lo mes mínim la cortina, y que’l malalt vegés á algú.

–Per amor de Dèu vos ho demano! deya’l jove al company. Vos mateix sòu testimoni de quin es l’objecte que mes entristeix son esperit en sa agonia. Ja que jo no puch, al menos en qualsevol rato en que’s veja que la rahó óbra, anauhi y diheuli. Creheume, feuho, que será una obra de misericordia y de caritat.

–No hi ha esperansa, contestava l’altre. Ja veheu quant temps ha que son enteniment está desordenat, que fins la veu del que l’ajuda á bè morir lo fa exaltar… No veheu com calla y espera’l sacerdot?

–Es á dir que no hi ha remey? Y ha de morir sens poderli jo participar que ell es l’únich desgraciat? Y he de deixarli tancar los ulls, sens desvanéixer los dubtes que l’agovian, sens infundirli una esperansa de satisfacció? Qué m’importa á mi’l mal ni’l contagi? Dèu tindrá pietat de mi, per haver donat la tranquilitat á un home que mor; Dèu no voldrá que sia víctima de mes penas la inocenta y desgraciada que tantas n’ha tingut. Benehit sia Dèu! Benehit sia Dèu!

Las llágrimas del jove enternian vivament al sacerdot, peró aquest no accedia, per poder molt en ell sa prudencia y sa esperiencia en aquella santa casa.

–Fill, no pót ser, no pót ser… Sols lo simple bellugament de nostre cos bastaria per aumentarli’l desvari y pera precipitarlo mes y mes. ¿Qué’n trauriau de ser testimoni de tan trist espectacle?

–Sí, peró si s’aclara sa rahó un moment…

–Si s’aclara y’m donau paraula de que no us mouréu de aquí, llavors ho probaré… Peró, callau, callau! Qué us he dit jo?… Sentiu com ja hi torna?…

Un y altre callaren, y efectivament, la aspre veu del empestat delirant comensá á retronar per aquella buyda y aislada sala, ahont no hi havia cap altre malalt mes que ell. L’esperit, vaguejant per dintre de aquell cos ja en part sens vida, feya com los llampechs de una nit tempestuosa, que tan prompte’s veuhen en un cantó com en un altre; semblava en uns moments que tota la vida estava reduhida en la memoria; á lo millor la memoria apareixia confusa y’s veya brillant y forta la flama de la imaginació; faltavan una y altre, y’l sentiment llansava, com si’ls sacudís fora del cos, ays y sospirs plens de dolor: la inteligencia sols se revelaba com á reflexió de la memoria, y pocas, pocas vegadas aguaytava libre la rahó, subjugada per los dolors del cos. De manera que la vida, pera despedirse, anava saltant de una potencia al altre, desorganisantse cada volta mes, y presentant, quant la imaginació dominava, l’estat mes trist de desconcert. Per aixó, durant lo desvari que patia’l desgraciat Falconer Joan de la Murtra, y en lo desordre de facultats intelectuals que bullia en son cap, sortian de sa boca paraulas incoordinadas, que representavan mil ideas diferentas, sustituhintse y repetintse com un vól de visions fantásticas, y que eran verdaderament lo símbol mes que’l significat dels recorts, dels sentiments, de las passions y de las creencias políticas de la desventurada víctima. Y així era, que á un mateix temps recordava fets de sa joventut, parlava de lo que projectava fer mes endevant, anomenava objectes de sa botiga, mesclava’l nom de Blanqueta, de’ls jutges de Casp, de fra Vicens Ferrer, de Guillemet y de altres mil coneguts, fent de tot una confusa mescla que en va hauria pensat enténdrer ningú.

–Qué ja torna á predicar? comensá á dir, sentint la veu del sacerdot, que dolsament li dirigia algunas paraulas de consol, pera que elevás l’esperit á Dèu y s’arrepentís de sos pecats. Ja torna á predicar?… Si predica mes ell en un dia que tots los frares del mòn en un any… Sí, sí… escoltau: …y que sempre torna ab lo mateix “Un sol pastor y un sol remat.”… Y quí será’l pastor?… Si sòn set los que l’han de elegir… Un, dos, tres, quatre, cinch, sis, set… Nó, que sòn sis… Ferrer, Ferrer, dos voltas Ferrer… dos que’n fan un. Pobre valenciá, que s’ha tornat boig!… Ferrer, Ferrer y’l valenciá… tres, tres que’n fan un… “Un sol pastor y un sol remat”… un tot sol… tot sol… Tota sola… tota soleta…! si sembla una doneta com me pórta’l caldo… Y quant te estimo, hermosa nina! Te estimo com si fosses filla meva… Sempre, sempre te estimaré… Qué ha de ferme mal res, si vehentte á tu tot se’m cura… Sí, filla meva, sí, á la esquena’m pegavan á la esquena… Oy, oy, oy! Encara un altre? Encara un altre? Inhumans! Solament per haver portat una carta…? Oy! Ja van quatre! Pietat!… Quatre, cinch, sis, set… Un y no mes! Per amor de Dèu! Un, un y basta… Un tot sol… Tot sol! Y estich tot sol! Qué será de mi?… Y ella tota sola! ¿qué fará, la infelís?… Vina, vina ab mi, Blanqueta, que ets meva y de ningú mes… Y quí ets tu, Guillemet, per emportártela?… Y quí ho havia de dir? Li feya patons sent nina… peró ara no es nina, nó, que es dona… Qué hermosa, qué hermosa está! Miráusela com se pentina… Si’l pobre de son pare la vegés…! Fora, fora de casa, fingit… Si te la estimas, jo també la estimo, que es meva… Nó, nó! Per amor de Dèu! Ajúdam, ajúdam, Guillemet… que al fi y al cap tu te la estimas… y mes vals tu que ell… Quí es, quí es aquest senyor de la capa vermella…? Callau, callau, que es de la casa del pastor… Ell, sí, ell es lo qui’m fa péndrer… Infame! Jo no he fet mal á ningú… Y perqué m’han de matar? Ay!… Ay! Si jo moro, com ho fará ella tota sola, tota soleta, sens amparo de ningú,… esposada… ay!… Dèu del cel! Ans que ella patesca, ans que torne á ser órfana,… Dèu del cel, mataume á mi… Jesús Maria! Y’s queda sola, y en perill, tan hermosa y tan honrada… Nó, nó, no’m mateu á mi, mataula á ella, si es que ha de morir sa honra… Peró á ella nó, pobreta!… Mataume á mi, mataume á mi…! Tan bona, tan bona que es…! Fins los aucells la coneixen… Y com ho farien ells si no fos ella…? Fins los falcons, fins los falcons… Ah! ah! Traheumel de la boca del cor á aquest malehit esparver que ja li ha picat á ella… Que’l maten… Sí, sí, ja es mort! Gracias á Dèu! Ah! y s’en mor un altre, y un altre… quatre, cinch, sis, set… Oh! ja torna á predicar “Un sol pastor y un sol remat”… Un tot sol, tot sol… Tota soleta… per segona vegada, abandonada y sens amparo de ningú…!

Aquí’l malalt, detenint aquell desordenat encadenament de ideas, que automáticament anava esposant, y en lo qual las paraulas, mes que fillas de aquellas, eran ans bè causa y móvil, com que’l so de la paraula despertava á voltas semblansas á la memoria; crehuá sas mans, dirigí la vista á la creu que li mostrava’l sacerdot, y sospirá ab gran dolor; proba certa de que la rahó momentáneament tornava á aguaytar, com ho pót haver conegut ja’l lector, per las últimas paraulas, ó mes bè per la última esclamació del malalt, que revelava ja, en cert modo, lo regoneixement del mal y l’íntim sentiment que’l dominava pensant en l’abandono de la afillada.

Lo sacerdot que l’assistia, coneixent en realitat que estava calmada la imaginació, y que tornava á dominar la rahó, aprofitant aquella ocasió favorable, apretá ab dolsura la ma del malalt, y li recordá la bondat inagotable de Dèu, pus era verdaderament un gran favor de agrahir aquella intermitencia, durant la qual lo cor cristiá se podia unir ab lo mes íntim é indissoluble llas, ab Dèu, per medi del arrepentiment y de la conformitat, podent així l’esperit volar mes segur á gosar de la eterna benaventuransa.

Ab verdadera y cristiana calma escoltá’l pacient al sacerdot, si bè abatentse rapidament, per ser aquell nou estat en que’s trobava lo síntoma mes próxim y segur de la mort, lo renaixement forsat de la vida, que s’aglomerava ab mes forsa, pera escapar així tot de un cop, lo revisculament de la llum que brilla una sola volta mes viva, pera desaparéixer del tot. En tal estat, dos noms eran sols los únichs que sortian de la boca del infelís malalt, y en ells se veyan ben clarament las dos únicas ideas que li quedavan en sa débil rahó, los dos únichs sentiments que se li movian pel cor: Dèu meu! Blanqueta meva! es á dir: lo que era sa esperansa en lo cel: lo que ell deixava en la terra.

Peró, al notarse per lo sacerdot assistent aquell estat favorable, fou notat així mateix per las altres dos personas que escoltavan derrera de la primera cortina, y no bè ho regonegué’l jove, quant, impacientantse, instá vivament al sacerdot que estava ab ell, pera que li cumplís la paraula donada, pera que avisás al altre sacerdot assistent, y comunicás aquest al malalt l’únich consol humá que podia tenir en aquell fatal tránzit, ja que, així com així, sa mort havia de ser inevitable y prompte.

–Vinga la ma, digué’l sacerdot de fora, allargant la sèva al jove; si’m donau paraula que no us mouréu de aquí, sí m’ho jurau…

–Ho juro, ho juro! contestá’l jove, apretant ab efusió.

–Donchs allá vaig.

Y aprofitant un moment en que’l malalt estava com en meditació, pus tenia lo cap baix y la vista casi tancada, alsá lentament la cortina lo sacerdot de fora, passá de puntetas al derrera del altre que estava prop del llit, y li digué algunas paraulas á la orella.

Durant tot aixó, lo jove no pogué menos de arrimar la cara entre la cortina y la paret, desitjós de véurer tot lo que succehiria, y durant sa contemplació, mes de una volta arrimá un poch sa cortina l’home de fora, y l’hagué de tornar á tancar, tant pera no ser vist del jove, com per no poder véurer, desde allí ahont era, y ab la intermediació de la altre cortina, lo que passava en l’interior de la sala.

–Germá, digué llavors al malalt lo sacerdot assistent, calmauvos si es que teniu alguna pena, y confiau en Dèu, que es sempre misericordiós.

–Ah! contestá’l malalt, fixant de costat sa enterbolada vista al sacerdot.

–Sí, germá, sí. Jo prometo darvos un consol que no esperau tal volta. Observo que passau quimera per vostra afillada, y…

–Y qué? interrompé’l malalt, obrint com esparverat los ulls, y mostrant tota la vida que pót presentar la proximitat de la mort.

–Sa vida y sa honra estan salvas, continuá l’altre, l’home que la estima será quant ans son espós, com ha sigut desde ahir son amparo, y un y altre quedan protegits per lo benéfich y noble mossen Joan Fivaller.

–Cert?

–Cert, germá, tan cert com aquest es lo símbol de la passió de Jesús! li digué mostrantli la creu.

–Ah! torná á esclamar llavors, ab mes forsa, que tal vegada contribuhí á separar mes aviat l’esperit del cos. Lo cor m’ho deya…! Honrat jove y fiel amich! Gracias, Dèu meu, gracias! Ja móro content!

Y esforsantse pera elevar sas mans al cel, excitat y enternit, al pas que sechs sos ulls no podian donar cap llágrima, comensá una tremoló en son llavi inferior, sospirá y torná á sospirar, y contrahentse mes y mes sa cara, acabá per fer un badall, y al punt aplomantse son cap y sos brassos, vingué á cáurer tot lo cos, mort y fret, en los del venerable sacerdot, que li arrimá en aquell últim moment lo símbol sant de la creu sobre sos amoratats y encara calents llavis.

–Ja es mort! digué’l sacerdot. Dèu l’haja perdonat!

L’efecte que aquest espectacle produhí en l’ánimo del jove que contemplava, no es pera ser descrit. Dubtant entre la paraula donada de no penetrar en la sala y’l desitj de donar per sí mateix un consol y fins una satisfacció á son bon amich, al qual veya morir per instants, se girava com desesperat, apretantse ab la ma dreta lo front y’ls ulls, contenintse’ls esclafits de son sensible cor, y tan aviat apartantse pera plorar, com tornant, mogut per son desitj, á la vora de la porta, pera no pérdrer aquell moment cruel de la mort, que li semblava arribat, á cada moviment que feya’l malalt.

–Dèu meu! Dèu meu! esclamava en son desespero. Es possible…? En tan poch temps tants cambis, tants disgusts… Oh! jo no puch mes…! Jo vaig á faltar á ma paraula!

Aixó deya, al pronunciar lo malalt las últimas paraulas de sa vida, aquellas en que acabava de regonéixer la honradés de Guillemet, y de espressar sa conformitat ab la voluntat de Dèu. Si’l malalt hagués viscut un segon mes, de segur que’l jove hauria faltat á la paraula donada al sacerdot, pus lo cor l’impulsava ja á obrir los brassos y á córrer pera abrassarse ab l’empestat, peró la veu del sacerdot, que deya “Ja es mort!”, y l’abalansament del cos del malalt, gelaren lo cor del honrat y sensible jove, que, com horrorisat y confús, apartá la cara de la cortina, y fugí depressa, ab los brassos alts en actitut suplicativa, y dihent, ab una veu interrompuda per sos mateixos plors:

–Ingrat de mi! Y es possible que jo no l’haja pogut estrényer entre mos brassos…!

–Aquí tens los meus! contestá una veu del derrera de la segona cortina y casi al mateix temps que aquesta’s descorria. Abrássam á mi, honrat jove, y abrássam ab la efusió ab que jo t’abrasso á tu!

Guillemet y mossen Joan Fivaller quedaren per llarga estona abrassats y á qual mes enternits. Lo primer no podia parlar: lo segon, al mitj de son enterniment, semblava com que’s gosás en lo triumfo de una bona acció. Per fi, lo noble y generós senyor, donant la ma á son protegit, li digué:

–May havia dubtat de ta bondat, y pus acabas de confirmarho mes, jo t’asseguro, Guillemet, que la felicitat que esperas te la proporcionaré mes prompte de lo que’t figuras.

–Senyor…! contestá Guillemet, mostrant avergonyiment en aquell instant, y sens gosar á alsar la vista de terra.

–Sí. A ningú mes que á tu li toca ser hereu del mort.

–Qué diheu, senyor? digué’l jove, com sorprés de aquella estranya proposició, y fentlo refer un tant la impressió que sentí en sa dignitat de home. A mes, que ja sabeu quins bèns pót deixar l’infelís falconer…

–Deixa dos bèns, interrompé l’altre, que sols tu déus possehir y guardar: sa honra y sa afillada.

–Ah! sòu gran en tot, senyor! Com vos pagaré los favors que m’haveu dispensat?

Guillemet anava á besar la ma de Fivaller, ab que tenia agafada la sèva, mes estirantlo aquest, en cert modo, cap á fora, y obligantlo á apressurar lo pas, acompanyál fins á la escala del Hospital, y allí, estrenyentli de nou la ma y despedintlo, li digué:

–Cálmat, cálmat ara, Guillemet, y procura dolcificar tas penas ab la felicitat que te espera. Ves, ves á passejarte un poch per fora de las murallas, á buscar los ayres purs del camp, ja que acabas de sortir de una atmósfera dolenta, ja que has tingut la imprudencia de venir á un lloch perillós, ahont sols podia haverthi conduhit l’interés de ton amor.

–Es cert, senyor! Mes y á vos, (contestá Guillemet, girantse desde las primeras escalas que ja havia baixat,) á vos, lo noble, lo rich, l’espós y’l pare de molts fills, ¿qué us pót haver mogut á venir á aqueix lloch perillós, á aquesta atmósfera pót ser ja contagiada, sinó també un amor, que es cent mil voltas mes heróych que’l meu?

L’amant de Blanqueta partí: l’héroe del amor patri s’en torná á dins.

XLIV. La cort del veguer. Com l’amant de la orfaneta y mossen Borra declararen contra’l cristiá dolent y salvaren al juheu bo.

Volia dir la paraula cort en temps antich lo mateix que cour en francés: un pati. Y com la justicia se solia administrar á cel descubert, es á dir en los patis dels castells ó en las escalas y portas dels palaus, de aquí que certs tribunals, sobre tot los que tenian una jurisdicció semblant á la del veguer, quedaren després ab lo nom de cort, aplicant lo nom del lloch á la institució que allí obrava.

Cada veguer, que era com si diguessem jutge y corregidor de un districte, tenia sa competent cort ó tribunal, y la del de Barcelona la constituhia un assessor constant, sens qual parer lo veguer no podia obrar, sinó en certs casos especials, y á mes, pera administrar justicia, tenia quatre magistrats, dos joves y dos vells, que alternavan de dos en dos, de manera que’l verdader tribunal lo constituhian dos sols magistrats, ó sia un jove y un vell, ab son corresponent escribá, saigs, alguasils, porters, pregoners y demés cáfila curial, per los quals se portava á cap qualsevol procediment que fos menester, y se instruian las causas, pera passar després á la Audiencia, ahont lo Regent la cancilleria, en nom del Llochtinent del Rey, ó aquest en persona, donava, ab lo tribunal ó consell superior, la sentencia definitiva.

Després, donchs, que l’escribá, apuntant las paraulas que’s digueren á la porta, y així que’s vegeren, los dos grans criminals que ultimament havian entrat á la cort del veguer, comensá á fer interrogatoris, á requerir testimonis y mes testimonis y á anyadir fullas y mes fullas al procés del gascó y al del juheu, ó millor, al de un y altre, pus per la relació entre un y altre reo havian vingut á refundirse las dos causas en una. Tres dias havian discorregut ja desde l’agafament; mes com en lo segon se vegés que no bastava’l número de testimonis pera acreditar la culpabilitat del juheu en lo tocant al crim de heretgia, pus sols se li probava la culpa de haver fet de metge en lo bordell de En Simon, manárense fer pregons per la ciutat, obligant á tothom que pogués ser testimoni que anás al dia seguent á declarar en la cort del veguer, y s’intimá particularment á algunas personas, que anassen á deposar lo que sabessen tant sobre los crims del juheu, com sobre’ls altres dos que s’imputavan al ex-majordom del palau.

Entre’ls intimats se contava Guillemet, únich que no s’havia deixat véurer en la cort del veguer, la qual estava treballant desde las primeras horas del matí, y sa incompareixensa era sols filla del dubte que tenia, per haver donat paraula á mossen Joan Fivaller que á ningú diria res de aquell fet, peró de altra part s’en dolia, al pensar lo mal que de son silenci podia resultar pera un inocent, y veya al mateix temps, que no podia deixar de acudir, sens compromís, sobre tot sent per manament de la justicia.

En altre ocasió, lo sempre dicidit jove no hauria fet esperar á la cort, ni hauria sigut necessaria la intimació, pensant que podia ajudar al triumfo de un inocent, peró tan suavisat estava llavors son esperit, per las penas que havia hagut de presenciar y per lo regoneixement y admiració que sentia per los generosos actes de son protector, que estava aquells dias verdaderament transformat en un noy, y son cor era una barreja de sentiments tristos y alegres al mateix temps, vehent devant sos ulls la cara hermosa de la estimada que desitjava possehir y la cara desfigurada y abatuda del pobre falconer en sa agonia.

La única persona que havia presenciat, en casa de Fivaller, lo que havia tingut lloch entre Guillemet y dit senyor, lo dia seguent del avalot de la ciutat, era’l juglar mossen Borra, que desde aquell dia y quantas voltas havia vist al protegit del conceller, sempre li havia manifestat la mes viva simpatia, animantlo y alegrantlo per la felicitat que li havia de venir.

Ningú com mossen Borra, donchs, podia ser intermediador mes á propósit pera manifestar á mossen Joan Fivaller lo cas en que Guillemet se trobava, y la necessitat imprescindible de faltar á la promesa de silenci, quant aquest era ja inútil, y venia la exigencia de part de la justicia. Procurá, de conseguent, Guillemet véurer á son nou amich, ja que ell no se sentia ab prou ánimo pera anar á fer proposicions á qui tant bè li feya, y dirigintse al pati del palau major, fèulo avisar per un dels porters. Peró com la tardansa ó qualsevol entorpiment en un desitj ó necessitat sòn causa de que aquest sia mes fort, succehí, per sa desgracia, que’l juglar era fora, si bè havia promés que quant ans tornaria. Ple de impaciencia, donchs, comensá á esperarlo Guillemet, y era sumament cruel pera ell véurer que si gayre mes tardava, passaria la hora y terme de son compareixement, y quí sab lo que li podria resultar, situació que fòra mes y mes sensible quant ell veya tan próxima la felicitat promesa, y castigat al que havia sigut son rival y enemich.

Una hora faltava sols pera cumplirse’l terme, quant Guillemet vegé entrar per la porta del palau á la persona que tant temps ha esperava, y respirant de alegria, sortí tot depressa á rébrerlo, y no menos depressa li manifestá l’objecte que allí’l portava y la necessitat que tenia de que li donás prest un camí ó se encargás ell de disculparlo ab Fivaller, pus no volia de cap manera deixar de contribuhir al triumfo de la veritat, compareixent al tribunal.

–Peró no sè enténdrer, (li contestá mossen Borra, á qui ell contá tot lo que s’inculpava al pobre juheu y l’acumulament que s’havia hagut de fer de las dos causas,) no sè enténdrer perque’t ficas en lo que no’t demanan, jove. Enhorabona que declares sobre’l cas del Bantayrol, de aquest canalla, peró respecte del juheu ¿qué t’importa á tu que sia ó no sia heretge, y si fou voluntariament ó no lo fer de metge en lo bordell?

–Ah! Es que jo no us ho he dit tot, mossen Borra. Al compassiu Nadal es á qui vaig déurer jo la noticia certa de que ma estimada era allí víctima de un raptor… Y á no ser ell, quí sab quantas desgracias mes s’haurian acumulat sobre mon cap, y quantas n’hi hauria hagut mes derrera de la única que ara ploram, de la mort del pobre falconer!

–Es cert! Pobre falconer! contestá mossen Borra, reflexionant. Peró, en quant á lo altre, al crim de heretgia no sè que tu hi pugas fer res… Perque, al fí y al cap ¿de qué se l’acusa?

–Se l’acusa de tenir en sa casa llibres plens de heretgias y blasfemias contra Jesucrist y sa mare, ó millor, de tenir un llibre que diuhen es lo pitjor de tots, lo Soffrim.

–Qué dius? Si tots los Soffrims son ja cremats fa mes de doscents anys.

–Com dòna, a mes, la casualitat de haver dit lo juheu al majordom, quant entravan en la presó, que ell era la causa de sa desgracia, y com per los testimonis rebuts ahir se probá que’l majordom havia anat al mateix dia á la casa de Nadal, podria ser…

Mossen Borra al ohir aixó cambiá sa atenció en una especie de encantament, com quant un, fixat en una idea que li vè de improvís, ni óu ni fa cas de lo que li diuhen y parlan. Tot mossegantse una ungla de la ma esquerra, y posada la altre ma en lo front, quedá per un rato sens respóndrer, deixant en cert modo admirat al jove que’l consultava.

–No responeu? li preguntá aquest. Qué es lo que estau pensant? Pót ser trobau difícil…

–Sabs que penso, (li contestá’l juglar, agafantlo pel bras, tot dantli un cop, y mostrant certa espressió de cara y alegria de ulls, com quant un home encerta en la veritat de una cosa ó vèns un dubte); que sens escrúpol vajas inmediatament á la cort del veguer y declares sobre tot lo que’t semble: jo t’asseguro que mossen Joan no hi tindrá res que dir. Ves y declara, que prompte pót ser tindrás á ton costat un altre testimoni que t’ajude, y que tu no póts imaginar.

–Si creheu que mossen Joan…

–Jo me encargo de disculparte y defensarte. Ves, Guillemet, ves, no’t detingas, que prompte pót ser veurá’l tribunal quin es dels dos reos lo mes juheu.

Tot dihent aixó, emprengué corrents mossen Borra per la gran escala del palau, y Guillemet se dirigí al castell vell de la plassa del Blat, que era’l punt ahont estava constituhit lo tribunal pera escoltar los nous testimonis que devian declarar, aquell dia, en las dos grans causas que servian de distracció y conversa á tot lo poble de Barcelona.

Per aquest últim motiu, donchs, tot lo pati y escalas de aquella antiga fortificació, que servia llavors de presó pública, s’havia anat omplint desde las primeras horas del matí, acudint gent de tots los barris de la ciutat y de totas classes, sexos y carácters, la que, desitjosa de saber lo que podia resultar á aquells dos reos, que eran personas tan conegudas, no feya mes que parlar de ells comentant, referint, desfigurant, ponderant ó inventant fets del un y del altre, y posantse un pam de greix, com se sól dir vulgarment, en tractar de un asumpto que absorvia tot lo interés general, y que fins distreya á tothom de tot lo demés que succehia ó podia haver succehit. Així es lo poble de moltas ciutats, entre las que no’s queda enderrera Barcelona, com fins en nostre temps se pót véurer, de manera, que si en tal ocasió’l rey Fernando hagués vist á tals vasalls, ni’ls hauria conegut. Los noms del juheu y del majordom eran pronunciats y repetits ab interés per tothom, los crims y las causas que’s formavan era la única herba ahont tothom pasturava, y ni hi havia qui’s recordás ja del avalot de dias enrera, ni qui volgués pensar en si’l vectigal lo déu pagar ó no’l Rey y en si’ls áulichs del palau feyan ó no feyan mal al poble.

En una de las salas altas, prop de la qual hi havia lo tan anomenat pou del torment (que en aquest mateix any ha desaparegut per las novas construccions que’s fan en aquell endret,) hi havia constituhida la cort: seyan los quatre jutges (que quatre eran per ser la causa doble,) dalt de uns grahons, l’ultim dels quals, mes elevat que’ls altres, los servia de assiento, presidint al mitj lo veguer, que empunyava son bastó, y tenint á son costat esquerra lo sèu assessor, quedant algun espay entre aquests dos oficials públichs y’ls dos magistrats que hi havia per banda.

Los ornaments y demes objectes que ocupavan la sala eran un Sant Cristo ab son dosser, uns coxins de cuyro posats sobre l’asiento, uns panyos de figuras silvestres que penjavan á dreta y esquerra, una petita taula ab lo llibre dels Sants Evangelis, que tenia al devant lo veguer, y una altre taula mes avall ab diferents tamborets y cadiras que ocupavan l’escribá y sos escribents. Altres dos tamborets hi havia inmediats á la taula, que eran destinats pera’ls reos, peró no estavan ocupats en aquella ocasió, per haverse fet ja’ls corresponents interrogatoris durant lo primer dia.

Havia donat compte ja l’escribá de una part del procés, del motiu de acumulació de las dos causas y de las primeras declaracions dels testimonis tocant á la mort del arcabisbe é identificació de la persona del donzell, en las que figuravan, com á deposants, un antich servidor de Lluis de Cegrany, que era un dels que havian intervingut junt ab lo donzell en la mort del prelat, un guarda bosch de Poblet, que probava la procedencia del gos del reo, un dels tres comissionats de Aragó, que descubria molts incidents, ab los quals se justificava ser lo reo lo mateix gascó March Tullat, conegut per Bantayrol, un vehí de Balaguer, que l’havia tingut allotjat en sa casa, de la que havia fugit quant lo Comte de Urgell l’havia volgut péndrer per crims y atreviments comesos dins de son palau, un juglar parlador de llenguas, que probava ser lo reo gascó per certs vicis de pronunciació que s’observavan en lo seu parlar, y per fi molts y molts altres, qual número de probas, junt ab las cartas, que també llegí l’escribá, del compte de Foix y de don Antoni de Luna, deixavan en prou bon punt lo procés, pera esperarse que quant ans perdria’l Bantayrol sa vanitat en un lloch ben alt.

Lo segon capítol de probas sobre’l crim de rapto tenia deposicions de vehins del portal del Ángel, entre ells del bon especier, que, á pesar de sa catxassa, com á molt temorós de la justicia y bon amich que fou de En Joan de la Murtra, no faltá á la primera intimació: n’hi havia també del arlot Simon, que manifestava no haver faltat, com hostaler, á las pracmáticas del Rey En Pere y del Rey En Joan, atés que ni una nit havia jagut en sa casa la donzella, á la que havia rebut, obligat á la forsa per lo majordom del palau del senyor Rey, y per haverli dit aquest que era una víctima á qui perseguian los avalotadors dels carrers; de En Claramunt, l’amo del tan celebrat colomer dels Tallers, y de igual ofici que En Simon, lo qual probava la conducta del majordom, anyadint que á existir com en altre temps l’ofici de Rey de arlots, ningú hauria pogut desempenyarlo millor que’l reo, per lo molt que coneixia’ls llochs de vigilancia; y á mes de la declaració de Blanqueta, que referí lo que pogué, (fentse notar en aquella per l’escribá que la gran vergonya y modestia de la donzella y lo haver tingut que declarar en lo parlador de las monjas, havian impedit de fer las preguntas mes estensas,) seguian altres dels criats del palau, que ajudaren al crim sols per lley de obediencia, de diferents particulars, y finalment la del juheu David Iscacq, la qual llegia l’escribá en lo moment precís de arribar Guillemet, després de bregar ab empentas, devant del últim rench de espectadors que estavan mes próxims al espay marcat per los saigs y alguasirs de la vegueria, que guardavan la sala.

Així deya l’escribá:

–“Item, deposa l’hebreu David Iscacq, trespasser y cambiador, habitant en la segona travessia del Call de Barcelona, que’l cavaller de la capa vermella havia anat á la casa del metge Nadal-Ben-Jussú, la matinada seguent del avalot de la ciutat; que lo motiu de haver anat dit amich al hostal de En Simon havia sigut sols per efecte de gran temor, crehent que’l poble havia de saquejar lo Call; que de tal anada havia quedat sumament trist, arrepentintse sobre manera, per los disgusts que deya havia passat fora de casa; y que en quant á fer de metge no s’hi havia atrevit desde la butlla del Sant Pare. Digué encara lo mencionat David, que no dubtava de la inocencia de son amich, y que estava disposat á jurar la veritat de tót aixó, si volia’l magnífich senyor veguer, segons costum de hebreu pledejant, en l’altar de San Feliu, de la iglesia de San Just, posadas las mans sobre’ls preceptes del Decálech, y ab la mola lligada al coll, y per totas las benediccions y malediccions que dadas foren sobre’l mont Gatzari, sobre’l mont Ebal y per las dotze tribus de Israel, cridant sobre sí tots los horrors de la terrible formula que en tals casos se emplea.”

Al arribar á aquest punt, deixá l’escribá los papers sobre la taula, com indicant que res mes hi havia.

–Es á dir, digué llavors lo veguer, que no hi ha mes testimonis?

–Sí, un ne falta, y es dels cridats per la cort.

–Donchs que’s torne á cridar per última vegada, y si no…

–No cal cridarme, senyor, contestá Guillemet ans que acabás de dir lo veguer, y avansant cap á la taula del escribá. Aquí estich pera fer ma declaració y en breus paraulas.

Preguntá llavors l’escribá á Guillemet per son nom y demés senyas, que apuntá, avansá luego cap á la taula del veguer pera jurar, com fèu, sobre’ls Sants Evangelis, é indicadas per un curial totas las preguntas á que havia de respóndrer, esperá quiet lo jove fins que s’acabá la lectura.

Per demés es dir que l’empenyo de la gent pujá aquí de grau tant en conéixer al héroe, fill del poble, que havia humillat y vensut al traydor, com pera véurer qué diria de ell. Del juheu ja ningú s’en recordava, y deya tothom que, poch sa, poch llá, tant se valia que’l despatxassen, com emissari, al altre mon, de tots los que quant ans hi haurian de anar derrera de ell.

A la última pregunta del curial, contestá Guillemet de esta manera:

–Declaro y deposo, senyor, que tot quant han dit los testimonis sobre’l segon capítol es la pura veritat y ratifico tot lo mateix que ells declaran. La causa de evitar jo’l crim que hauria seguit després del rapto la dech primerament á la casualitat, ó á la bona amistat de un vehí que tingué la sort de poderme fer avisar ab temps, y segonament, als sentiments de mon cor, únichs que’m guiavan contra’l crim y en defensa de la inocencia. L’afecte que havia portat al desgraciat falconer y’l viu amor que’m lliga ab sa afillada foren los que armaren mon bras contra’l criminal. Tan prompte com no’m quedá dubte de que existia en lo lloch la víctima, tan prompte com lo raptor se aparegué á ma vista, empunyant jo la ganiveta del pa, instrument únich que posá en las mias mans la justicia divina, vaig embestir contra’l delinqüent, sens mirar sa representació, ni la espasa que desenveynava ja pera matarme, y dantli de través ab aquell ditxós ferro, no sè de segur lo que li vaig fer, sols sí puch dir de cert, que vaig sacudir en direcció á sa cara, logrant així que caygués ensangrentat á mos peus, y sobre tot que se salvás ab tota sa puresa la hermosa donzella á qui jo consagro tota ma vida, y de qui es admirable, tant com sa bellesa, sa bondat y sa virtut. Dech dir mes encara (anyadí’l jove, mirant ab ayre compassiu y suplicant als jutges y al veguer,) que si bè’s déu á mon bras ó á mon amor lo triumfo de la inocencia, ans que á un y altre se déu també al compassiu hebreu Nadal-Ben-Jussú, que estava per casualitat en aquell lloch, pus á no haverme ell revelat lo crim infame que s’anava á cométrer, pót ser no hauria arribat á temps ma ajuda, ó no hauria tingut la resolució que m’animá en aquell acte, podentvos assegurar que tot quant fèu lo metge Nadal, tot fou á la forsa y atemorisat ab las amenassas del majordom, al que tenia per persona de gran poder. No’n dubteu, senyor, que Nadal-Ben-Jussú es tan inocent com jo, y que l’únich criminal que aquí existeix es lo raptor.

Aquest llenguatge interessá sobre manera als concorrents, y fins hi hagué qui’s dolgué del pobre juheu, á pesar del odi general que sempre movia tal nom.

–Res mes teniu que deposar? digué á Guillemet lo veguer.

–Res mes, senyor.

–Verdaderament vostra deposició acaba de reforsar las declaracions dels altres testimonis y favoreix la inculpabilitat del juheu en aquesta part, mes com hi ha un altre crim de que se l’acusa… Sobre’l crim de heretgia res podeu dir?

Guillemet callava, y ple de angúnia estengué una mirada per tota la sala, com implorant á la concurrencia. Trista situació de la amistat y de la gratitut, pus lo triumfador havia de véurer al que ajudá á son triumfo, condempnat per una altre causa, si en aquell moment, en que anavan á darse per acabadas las deposicions, no sortia una ánima compassiva que ajudás al que tan fermament havia negat lo crim que se li imputava.

–Hi ha ningú mes en la sala, (cridá llavors l’escribá,) que vulla ó puga declarar en lo capítol de heretgia de que s’acusa al hebreu Nadal-Ben-Jussú?

Mentres feya la pregunta l’escribá, lo veguer havia fet senyal ja á Guillemet pera que’s retirás, y aquest, abatut y trist, anava á obehir, quant sens acabar de ferse la pregunta al públich, se sentí, en un estrem de la sala y per la part de la porta, una veu forta y espressiva que deya:

–Sí, sí. Aquí present hi ha un nou testimoni.

–Oh! mossen Borra! Lo juglar del senyor Rey!

Aquestas foren las veus que s’alsaren de tots cantons de la sala, dirigintse totas las miradas á la cara alegre y tranquila del juglar, que acudia com á nou testimoni.

–Lloch! Pas! cridavan altres, empenyentse ab gust, sols pera deixar passar librement al juglar. Deixaulo passar, que ningú millor que ell pót haver conegut al gascó!

–Per lo gascó, per lo majordom déu venir, deyan altres, que pel juheu poch li déu importar de quina mort ha de morir.

Després que’l nou testimoni hagué saludat ab tot respecte al tribunal, plantat devant del escribá, y mirantlo ab cert somrís, com volent dir “poch sabs tu lo que porto”, allargá la ma á Guillemet que’s retirava, y passejada sa severa mirada per tot lo concurs, lo qual ab alló quedá en estrem preparat, se crehuá de brassos, y digué al que escribia:

–Ans de preguntarme ja escribiu? Teniu compte, donchs, senyor escribá, de posarme tot lo nom ab que’m batejaren, que’m dich Antoni Tallander, conegut per mossen Borra.

L’escribá se posá á ríurer, com regoneixent sa precipitació, y passant barra de lo que havia escrit, torná á sucar la ploma.

–Veniu á deposar sobre tots los capítols, ó especialment sobre algun? preguntá’l veguer.

–Vinch, contestá mossen Borra, á fer deposició y acusació; vinch á fer deposició y defensa. Mes clar: vinch á rematar la causa.

–Qué voleu dir? Dos son los reos y diferents los crims…

–Per aixó, senyor, jo vinch á aclarar los dubtes que quedan: á acusar al criminal y á salvar al inocent. Mes per aixó me convé véurer lo cos del delicte.

L’escribá, agafant llavors lo llibre del Soffrim, que era demunt de la taula, lo ensenyá al juglar, y prenentlo aquest, y passantlo, després de haver mirat al primer full, al senyor veguer, digué:

–Senyor veguer: veja sa senyoria si en lo primer full del llibre pórta aquestas mateixas paraulas: “Soffrim, compost per lo juheu anomenat Moyses, fill de Maymó Egipciachus, de Alcayne.”

Aixó digué’l declarant, mirant á un altre llibre que ell portava. Lo veguer contestá afirmativament ab un moviment de cap.

–Teniu la bondat, continuá’l juglar, de mirar si al cap de la plana hi ha la theta © grega, inicial de una paraula que vol dir mort, y que es la senyal de maledicció en certs llibres, y mirau també, senyor veguer, si al peu s’hi troban las tres lletras L· D· R·.

–En efecte, contestá’l veguer, admirat.

–Donchs llavors, aqui vá ma declaració. Llegiu en aquest llibre, que es la rúbrica ó inventari de la Biblioteca antiga del palau major, en la part que tracta dels llibres hebreus recullits y privats de lectura, y allí trobaréu, en lo número 1, com que era’l que venia sobre, lo llibre que s’atribueix al pobre juheu, significant las tres lletras de son peu Libraria Domini Regis. Declaro, donchs, ara, que’l majordom del Palau tenia noticia de aquest secret, que al tornar ensangrentat la nit del avalot, lo primer que vá fer, al despedirse’l Rey de sos consellers y amichs, fou entrar en la llibreria, ahont res hi tenia que fer, y que de allí, y sols per ell, pót haver sigut robat lo malehit llibre de que’s tracta. Res mes tinch que dir, senyor.

Y després de un breu rato, pera cumplir ab totas las formalitats curials, saludant de nou lo testimoni al tribunal, torná á buscar la ma de son amich Guillemet, y agafats tots dos com si fossen inseparables amichs, sortiren de nou per entremitj del concurs, responent lo declarant, ab mil gracias y agudesas, á lo que li deyan diferentas veus al passar, y repetint principalment:

–Havem salvat á un pobre juheu que es llástima no sia cristiá, y havem donat una empenta á un cristiá, que es lo major juheu del mòn.

Fet en aquell moment senyal per lo senyor veguer, los porters y saigs manaren sortir á tots los concorrents, y desocupada la sala, lo tribunal fèu tancar la porta per la part de dins.

En lo capítol seguent veurém lo que feren los dos amichs testimonis al arribar á la casa de mossen Joan Fivaller, que fou ahont se dirigiren, ab l’objecte de que’l protector de Guillemet se fes cárrech del motiu que havia tingut de faltar á sa paraula.

XLV. Nova esperansa de felicitat.

Mútua fou la sorpresa que esperimentaren en la visita Fivaller y’ls dos amichs. Aquell per la enfilada de rahons de mossen Borra, que li esplicá quant havia succehit y l’objecte de sa visita, y’ls altres de observar certa turbació ó indiferencia en lo noble senyor, de manera que deixá dir al juglar sens contestarli y com no dant importancia al motiu de la disculpa que solicitava.

–Per fi, digué’l juglar ¿deixaréu de regonéixer, senyor, que Guillemet no podia menos de obrar com ha obrat, sobre tot quant se tracta de obehir y de fer triumfar á la justicia?

–Y ha obrat molt bè, contestá mossen Joan. Ja sab ell lo concepte que’m mereix, y no dubto may que en tots los actes de sa vida se portará sempre com home de honor.

–Peró senyor, torná á dir lo juglar, observo en vos una fredor y una certa turbació que no us es natural.

–Aixó’m proba, (replicá llavors mossen Joan ab mes calor,) que vos ignorau la causa que á mi’m perturba y’m refreda de tot. ¿No vos han dit en lo palau, juglar, la nova que Barcelona acaba de saber?

–Qual, senyor? preguntá’l juglar, espressant ab sos ulls lo pressagi de un viu sentiment. Parlau, diheu, que res sè.

Y la trasmudació s’anava fent mes viva en la fisonomia de mossen Borra.

–No, no es tant com vos pensau, y no us afligiu, que encara no ha arribat la hora. Lo que hi ha sols es que’l Rey está molt mal.

–Peró no es mort.

–No encara. Al arribarhi ahir lo príncep, que ja sabeu hi aná ab temor de no serhi á temps, trobá que en efecte presentava perill la malaltia, tots quants metges hi han anat de aquí y quants n’hi havia en Igualada desesperan ja de la curació, y fins se diu que’l príncep, vehent que la ciencia no basta en tal apuro, ha enviat á buscar una certa mora de Valencia, pera que no’s diga que no ho proba tot.

–Pobre Rey! Ell se mor, mentres que Benet se está en Penyíscola fet un petit rey! Y encara dirán si es bo que un rey s’escolte á tothom…! Pobre Rey, quant sento no poder estar á son costat en tals moments! Malehit sia mon ofici!

–Si vos no estau á son costat, contestá Fivaller, ja hi estaré jo, y podeu contar que faré per ell quant puga.

–Vos hi anau?

–Sí, jo y altres indivíduos del Concell, en virtut del privilegi que tè la ciutat de Barcelona.

–Tot ho confio de vostra lleyaltat, senyor… y per lo únich que sento vostra marxa es perque no pugau presenciar la mort del malehit gascó.

–Com! digué Fivaller en sech y com sorprés per una nova idea. Creheu que es cosa de castigarlo prompte?

–Me sembla que prompte’l despatxarán.

–Llavors, (digué pera sí Fivaller,) no convé que aquest jove de tan bons sentiments se gose vehent lo cástich de son rival, que respire venjansa y sanch quant sols ha de pensar en un acte pur. A fora! á fora! Vaja ell ab son amor á buscar y á disfrutar de plahers, mentres Barcelona veja’l trist aparato de una sentencia de mort.

Y com resolentse en sech, doná las mans á un y altre, y pretestant las ocupacions que tenia, digué:

–Ja veheu la pressa que m’exigeix lo cumpliment de mon deber. Dintre una hora, las mulas estarán enselladas á la porta de la casa del Concell: acudiu allí, mossen Borra, que us he de fer un encárrech de molta importancia… y en quant á tu, Guillemet, no desconfies may de ma persona, y pensa, com ja te he dit, que la felicitat te vindrá mes aviat de lo que’t pensas y quant tu menos te figuras.

–Dèu vos do bon camí! contestá’l jove.

–Eh! y de passada, (anyadí Fivaller á mossen Borra, quant ja anava á sortir la porta,) avisau que vinga al moment lo prebere Bernat Soler, rector de la capella Reyal.

–L’antich amich del desgraciat mestre Nicolau! digué Guillemet, dirigint un sospir á la memoria de son estimat mestre.

–Que Dèu l’haja perdonat! contestá mossen Borra, tot fent un acatament de cap, volent dir que cumpliria.

A las paraulas del juglar, mossen Joan Fivaller deixá anar un somrís, que no pogueren entendrer ni l’un ni l’altre dels que sortian.

XLVI. L’amor de la terra entre l’amor del cel.

Cert es que quant Blanqueta, la hermosa y desgraciada órfana, que tornava á serho per segona vegada, fòu acompanyada al convent de Montalegre per son amant y per l’especier Ambrós, rebé de un y altre paraulas de consol, y principalment de aquell sentí espressions que revelavan lo mes gran y pur amor y li asseguravan una esperansa, qual compliment no podia ser lluny; cert es que las últimas llágrimas, los últims sospirs y las últimas miradas dels dos amants foren una nova e intrencable cadena que unia pera sempre sos cors, y mes interposantse una privació com era la de estar separats un y altre per una temporada; cert es que la fórmula de sa despedida fou renovarse mutuament la promesa de conservar eternament son pur amor, renovant al mateix la prometensa de no considerarse units per lo pur y consolador llas del matrimoni, fins á haver visitat la Verge santa de Montserrat en son sanctuari; peró era cert també, que al tancarse la porta del convent després de haver entrat en ell la depositada, li semblá estar á la sensible, enamorada y desgraciada donzella com desterrada á un mòn nou, ahont tots los objectes que la rodejavan tenia una espressió diferent, al contemplarlos, de tots los demés que fins llavors havia conegut. Pobre li semblava’l cel haventlo de contemplar del fondo de un jardí rodejat de altas parets, tristas las flors, per recordar sols ab ellas altres temps felissos, dels que la havia separat inhumanament sa cruel sort, y fins pobre’l suau carinyo de las religiosas que la procuravan consolar, al compararlo ab l’efecte maravillós de sentiments vius y grats que produhian en son cor fins las mes senzillas paraulas dels sers que ella havia perdut, y del únich en qui esperava en aquest mòn. Altas eran las parets, sí, á la vista de la enamorada separada del mòn, com llargas li semblavan las horas, llarchs los dias e inmensa la distancia que la separava del bè que ocupava son cap de dia y de nit.

En sa tristesa, en son estat continuo de recort amarch, posantse cara á cara ab sa sort, com pera demanarli compte de sa injusticia, y girant sols los ulls de son esperit cap á Dèu, quant, excitada, se veya en necessitat de consol, la pobre orfaneta no sabia trobar millor companyia que la soledat mateixa. Arrimada en un estrem del jardí, ahont se brincava un alt xiprer, allí conversava Blanqueta ab sí mateixa y ab lo trist arbre que tenia devant, de la manera que parla un esclau ó presoner ab las cadenas que’l lligan, y allí unicament era ahont se li aparexia mes viva la imatge de la esperansa, crehent que prou combatuda havia estat en sa vida, y que la seguritat infundida per las carinyosas paraulas de son amant al despedirse de ella, no podria deixar de realisarse, procedint com procedia Guillemet ab tanta formalitat y noblesa en tots sos actes. Excés de sentiment, que produheix la confiansa en tot aquell qui espera, pus quant mes trista es sa sort, mes li sembla que tè carácter de ángel lo qui la pót remediar.

Peró en Blanqueta era aquesta ilusió casi un fet verdader.

Així se espressava la melancólica orfaneta en sa soledat:

–Bríncat, bríncat, xiprer, sacut ton cap en totas direccions, que sempre, per mes que’t vullas abandonar, per mes que exhales sospirs al ayre, sempre tornarás á ton centre, y may, may sortirás del estat que’t senyalá la sort: cada dia mes lligat á la terra, quant mes te dirigescas cap al cel.

Sol, sol creixes aquí, xiprer, vehentte mes sol quant mes sobresurts als altres arbres, sens que ningú cuyde de regarte, á no ser per la pluja que cau del cel, sens que ningú arregle tas ramas, á no ser per la virtut que tenen las fillas de seguir la mateixa direcció que empren la mare que las ha produhit: ta companyia sòn tas mateixas ramas, y viurás així mateix encara que’t falten los altres arbres que tens entorn.

Inútil es ton fruyt, oh xiprer, per mes que crescas, igual lo fruyt de ta infancia al de ta major edat y de ta vellesa, y á pesar de ser aspre ton fruyt, lo vent jugayre’t bat quant menos pensas y’l espargeix tot per terra. Oh, quantas tempestats s’haurán estrellat en ton front, pobre xiprer, quantas vegadas ton inútil fruyt haurá sigut arrencat ans de temps pera anar á rodolar entre las pedras!

Ah! qué’n trau lo sol de il·luminarte, arbre solitari, si no’l necessitas pera víurer, qué’n trauhen los aucells de volatejar y cantar entorn de tas ramas, si á res los convidas pera alimentarlos, qué’n trau la terra de un jardí de sostenirte, si en qualsevol terra’t sostens y’t crias, fins en los turons mes escarpats y frets?

Oh, quant trista déu ser ta historia, solitari xiprer, quant aquí’t trobas, plantat en un recó y tot sol!

Així discorria aquella ánima sensible, excitada per los tristos recorts de la vida, per aquellas imatges sugeridas per la memoria, que transforman en certs moments de la vida al home mes rústich en poeta, son front apoyat entre sas mans, son daurat y fi cabell deixat anar ab graciós descuyt á una y altre part de la cara, y fixa la vista en l’arbre, lo mateix que si’s contemplás en un mirall á sí mateixa.

Unas amables religiosas, á las que havia inspirat inmens carinyo la hermosa depositada en lo temps de estar ab ellas, s’acostaren á Blanqueta y li dirigiren dolsas paraulas de consol, y fentli esplicar ab inocent desitj las causas de sa tristesa y part dels contratemps que havia sofert en sa vida. Gran part los en contá Blanqueta. Las monjas escoltavan ab gust, y ja se enternian al ohir la relació de certs fets, ja se esforsavan en ponderarli las ventatjas de la vida retirada, pera fugir dels perills y disgusts que ocasiona’l mòn. Quant los hauria agradat á aquellas senzillas religiosas conquistar, si així’s pót dir, pera fer número en sa companyia, aquella jove, tan hermosa en son esperit com en sa figura, tan hermosa á sos ulls, que així la comparavan, per sa cabellera, á una santa Magdalena, com per sa bellesa á un ángel, ó per la tristesa de sa fas á un mártir que vola cap al cel en forma humana!

Peró las respostas de Blanqueta mes que corresponents á las bonas paraulas de las monjas, semblavan ans bè una glosa de las mateixas reflexions que li havia inspirat la contemplació del xiprer.

–Ay mares, los deya, per demés es tráurer de mon cap la idea fixa que’l domina y que’m concentra, per demés ¡ay! sòn los sospirs que jo dirigesch al cel, pus me distrau y m’atrau sempre un sol objecte que es de la terra.

Sola he hagut de víurer en lo mòn. Una mala sort sembla que m’haja condempnat fins ara á pérdrer lo cuydado que algú m’haja volgut donar, y á que sia ma única companyia la soledat mateixa y la tristesa, que sòn las fillas de mon cor, pus tot lo que he vist entorn meu ha desaparegut, y sols faltaria ¡ay! que m’abandonás l’únich cor que viu ab ma vida.

De poch profit he sigut jo en lo mòn, pus lo bè que podria fer ningú ha pogut disfrutarlo llarch temps, que desgraciada he sigut en tots los temps de ma vida, y’l vent de la mala sort ha espargit per terra tots mos desitjs y totas mas ilusions!

Ah! Qué n’he tret de las ventatjas de la vida, si he sabut víurer ab contratemps, qué significa la alegria del mòn si jo no he pogut proporcionarla enterament á ningú, qué m’importa’l lloch ahont dech víurer si tots sòn iguals pera mi, mentres no’s millore ma sort?

A aquestas esclamacions, qual significat no podian compéndrer bè las senzillas religiosas, contestá una de ellas, dihent á Blanqueta:

–Donchs per tot lo mateix que diheu, germana, ¿qué millor que olvidar aqueix mòn ingrat, y dedicarse com nosaltres á una vida tranquila, consagrada purament á Dèu? Trobaréu, per ventura, cap altre remey, fora de aquest, que us cure las penas y amarguras del cor? Quin remey es lo que trobaréu volent víurer en lo mòn?

–Quin? respongué suspirant Blanqueta. La esperansa.

Al pronunciar aquesta paraula la trista depositada ho fèu ab certa espressió y alegria, que semblava fos ja un preludi de la felicitat que se li acostava.

En aquell moment, entrant corrents una altre religiosa, comensá á donar veus pel jardí, anomenant á Blanqueta, y fentli senyal ab la ma pera que s’acostás á ella.

–Qué es aixó? preguntaren las altres germanas.

–Quí’m demana? digué Blanqueta, posantse en peus, y mirant alternativament á la porta y al xiprer, ab ulls que espressavan tota la forsa de la esperansa que acabava de anomenar.

–Hi ha dos homens al parlador que demanan per vos, y, segons han dit á la mare portera, vènen á buscarvos: es l’un lo mateix jove que us acompanyá aquí, y l’altre es un servidor de la casa del senyor Rey.

–Ah! esclamaren las altres religiosas, tristas y enternidas. Pobres de nosaltres! Com quedarem aquí, Blanqueta, sense vostra bona companyia! Tant que us estimavam! Tant bè que estavam ab vos!

Blanqueta, mentres així li parlavan las religiosas, havia quedat, desde que sentí la agradable nova, ab la vista fixa en lo xiprer, peró dirigintli, nó ja una mirada de compassió com ans, sinó de complacencia y alegria.

–Qué mirau? li preguntá la monja que esperava.

–Miro aqueix arbre, contestá Blanqueta tot marxant, que fins ara m’havia semblat trist y ara’m sembla alegre. Sí, joyós xiprer, en tu veig la forsa y la constancia, en tu veig una superioritat digna de enveja, en tu veig la consoladora sombra que fins ara no havia vist mirant á ta punta, y en tu, per fi, veig lo que á mi mes m’alenta, l’inmutable verdor de ta fulla, la esperansa que ton color significa.

Apoyada en los brassos de las amables religiosas sortí Blanqueta fins á la porta del parlador. Despedintse allí ab la major ternura de totas ellas, besá la ma á la priora, y passá la porta. Las personas que’s presentaren llavors á sa vista eran son amat Guillemet, que la saludá ab una llágrima y un sospir, espressant ab silenci tot quant podia espressar un cor enamorat y ditxós, y mossen Borra, lo nou amich, que estava encargat per mossen Joan Fivaller de certs secrets, qual resultat no podian saber per llavors los dos amants.

–Lo cor me diu que s’han acabat mas penas, digué mirant Blanqueta á un y altre ab contento.

–Sí, contestá’l juglar; dòna lo bras, donzella, á ton futur espós, y segueixlo allá ahont ell vá.

–Espós? preguntá Blanqueta admirada. Recordas, Guillemet, una promesa que tenim feta un y altre…?

–En tant la recordo, que no veig la hora de cumplirla. Mira’l vestit y la provisió que porto, mira’l vel que aquí te entrego, ab lo qual has de cubrir ton front de verge, mira l’encorvat bastó que porto á la ma, y tot te dirá ahont devem dirigirnos desde luego.

–Es á dir, que anam á Montserrat?

–Sí, á Montserrat, á demanar á la Verge que’ns fassa bons casats, y’ns done la ditxa que jo tan necessito per mon amor y que tu tant mereixes, amada Blanqueta, per tas desgracias.

–No es bon casat qui no anat á Montserrat, contestá mossen Borra, unint los brassos dels dos amants, y donantlos ab tota efusió una abrassada als dos á un temps. Anau, anau, á aquell cel de la terra, á pregar á la Verge per los que quedam en aquesta vall de llágrimas… que quant tornaréu, jo us asseguro que moltas cosas novas haurán succehit, peró entre ellas moltas de bonas pera’ls nous casats.

Mentres los dos novis partian, mossen Borra, tornantsen en direcció oposada, deya entre sí:

–Que vajan á gosar després de tant patir. Poch saben ells que demá, mentres ells gosarán, pót ser sacudirá sas camas en la forca lo malehit rival, lo que havia sigut la causa de la mort del falconer; lo que ab sas bombardas havia deixat tants órfens en las planas de Urgell… lo matador dels pares de Blanqueta. Justicia divina! Quí podrá dubtar ja de que tot ho compensas?

XLVII. No es bon casat qui no ha anat á Montserrat. Los amants romers y l’hermitá de San Dimas.

La mort del dolent, á qui sols plorava un gos. Mudas las diuhen á las pedras, y no obstant aquesta crehencia queda falsa tan prompte com fereix als ulls l’aspecte de la montanya de Montserrat.

Sòn en efecte mudas pera parlar á la orella, pera enviar aquells sorolls ab que los sers vius se espressan, peró ¿qué hi fa, si son silenci, sa fisonomia, la poesia que las rodeja y fins los elements que las sostenen parlan eloqüentment al esperit, despertant en lo cor los mes nobles sentiments y presentant á la imaginació los quadros mes admirables, reals é ilusoris al mateix temps?

Aislada la montanya, presentant una forma diferent de totas las demés del mòn, pus sembla verdaderament serrada de dalt á baix per tots estrems, sentada á la vora de un riu, que li envia sas humitats pera que ella li retorne boyras, ja sia al mitj del dia, quant lo sol, prenentla de ple ple, descubreix tots los recons y trencats de sa crosta, ja al posarse’l sol, quant, esbrinantse sos raigs per entre’ls inmensos pilans de pedra que forman sa erissada caballera, fan náixer mil combinacions de variats colors, ja sia, per fi, cuberta per una negra tempestat, que sacut llamps y llampechs en totas direccions, donant, pót ser, al espectador una idea que sembla massa pagana de sa forma olímpica, ó millor, sent cuberta sols per mitja tempestat, de manera que la part superior se véu clara y pacífica, mentres en la part baixa regna la obscuritat y brama’l tro, com si fossen lo primer y l’últim llibre dels cants de Dante reunits en un sol quadro: parla Montserrat ab tots aquests aspectes al cor del que’l mira; enviant desitj de pau y de virtut al que no’n tè, inspiracions al poeta, espant ó raciocini al malvat, forsa y orgull als naturals, quant se’ls ofereix com baluart pera defensar la patria, y sempre admiració á quants lo contemplan, de lluny, de prop, de dalt á baix, ó de baix á dalt.

En compte de ser mudas sas pedras, es l’home qui’s torna mut al contemplarlas, de manera que es sols l’esperit qui parla, y de tal manera se espressa mogut per totas las potencias y remogut per los sentiments, que entre l’esperit sorprés y las pedras mudas, entre l’home concentrat y’ls gegants de pedra que aguaytan son cap y vigilan per aquellas alturas, se entaula un diálogo ó conversa, la que no es may interrompuda en tant que l’home posa sa planta sobre la montanya ó la véu ab sos ulls, y es mantenguda encara durant molt temps al separarse, per lo viu recort, per la impressió íntima que deixa en l’ánimo la memoria de aquell gran quadro, quals bellesas se veuhen, fins de molt lluny, ab los ulls del esperit.

Si á aquest efecte mágich s’agrega la part piadosa, desarrollada allí com en son lloch y mes propi temple, reservat per la naturalesa á aqueix fi, no podrá menos la ánima cristiana de elevar sos ulls á Dèu, que tals disposicions combina, demanantli misericordia y perdó dels erros, espressant los mes vius desitjs de obrar bè y de que domine’l bè en lo mòn, ja que es lo supremo Bè qui’l regeix.

Gran es encara en aquests temps l’admirable efecte que produheix tan sabia y antiga combinació, de poderse contemplar junts lo maravillós de la naturalesa y la veneració y culto magestuós que’s dòna á Dèu en Montserrat, peró pera formarse una verdadera idea de lo que pót ser, precís es que’l lector se transporte á sigles passats, á aquell, per exemple, en que tè lloch l’asumpto de aquest llibre: llavors veurá esplendorosas y brillants las dos meytats del quadro, la naturalesa, la montanya en tot son vigor y hermosura vegetal, lo culto ab tota sa magestat y grandesa, conjunt envidiable, que la Historia’ns deixa ullar, peró no saborejar del tot, y devant de qual memoria’ns quedam com uns noys á qui se ensenya una bonica joguina, que es tancada mentres la miran.

Déu ferse cárrech pera aixó’l lector de la diversa fisonomia que oferiria la montanya, ab sos boschs sempre vigilats y renovats, oferint constant verdor, ab sa infinita varietat de flors, que cap peu profá havia may intentat xafar, ni cap ma iniqua estingir ab los fochs abrasadors que per allí s’han propagat en temps posteriors, ab la envidiable y sens igual aroma que per tots estrems se sentia, y ab los dilatats y sempre ben cuydats camins que conduhian á las hermitas, com que era una costum y satisfacció dels solitaris de aquests llochs procurar que las pedras no embrassassen lo pas, que la mata y’l boix cresqués á manera de barana prop de ells, que’ls arbres sombrejassen certs punts, y que se evitassen los mals passos y llochs perillosos. Mes si bella era la montanya baix aquest sol aspecte de la naturalesa, quanta mes admiració y goig no havia de infundir, vehent aguaytar per aquells turons las santas y veneradas hermitas, elevadas com altres tantas aras al Creador de tot, atravessar per aquellas sendas als ditxosos hermitans, y bellugarse en totas direccions devots, pelegrins, penitents y admiradors, qual número arribá á contarse á voltas per centenars diaris? Y’l monastir? Qué dirém del monastir, cor y centre de la maravillosa combinació que oferia llavors la montanya especial entre totas las montanyas, lo lloch superiorment sant entre los llochs sants del mòn? Un temple gótich, pót ser lo segon en tal fundació, adornat ab son claustre del mateix género, rodejat per edificis destinats al aculliment dels monjos y de son abat (que ja en aquell temps usava de aquest títol l’antich prior,) dels escolans de la capella, dels forasters en general, dels pelegrins y fins dels pobres, quant aquestas dos desgraciadas classes tenian falta de salut; y aquest conjunt flanquejat de murallas y torres de guerra, que transformavan lo lloch en baluart de defensa per lo que pogués ocórrer dins la atmósfera feudal de aquell temps.