Segona part. La nina dona. (continued 2)

–Com! esclamá Blanqueta admirada. Y qué vá fer?

–Qué? Se’ls arrencá de viu en viu, los posá en un plat y’ls enviá al gentil pecador, que, en venjansa, la fèu martirisar mes y mes.

–Verge Santíssima! Beneyta Santa Llucia! digué Blanqueta, tancant y fregantse’ls ulls horrorisada. Ara veig perque á la bona santa la pintan ab los ulls á la ma.

Acabava aquesta conversa, quant arribavan ja las amigas prop de la capella, y en va’s pogueren entretenir en parlar mes de la santa, atés que havian de prevenirse y fer esforsos pera penetrar entre la multitut de personas sanas y malaltas que ocupavan l’interior de la capella y estavan espargidas á dreta y esquerra de la escala que hi condueix, estenentse pel carrer en gran espay.

Lo quadro que presentava aquest conjunt, y que encara pót contemplarse en Barcelona lo dia de la santa patrona dels cegos, era lo mes trist y miserable que pót imaginarse, era un arreplech de llástimas de igual orígen en alguns, peró de igual resultat en tots los desgraciats que havian acudit á aquell punt, pera demanar al cel lo consol que no havian sabut trobar ó havian perdut en la terra. Alguns dels cegos que acudian á la capella de Santa Llucia eran cegos de naixement, altres havian perdut la vista per desgracia, peró uns y altres se trobavan en lo mateix trist estat, uns y altres careixian de la llum. Lo mal era un mateix, sols la forma era variada.

Quantas maneras de cegos se poden conéixer, quanta diversitat de aspectes pót oferir lo mal cruel de la ceguera, tot hi havia lloch de contemplarse aquell dia junt á la capella de la santa intercessora. Era aquella diversitat lo testimoni mes viu de la crueltat de un mal que de tantas maneras se presenta, excitant en totas la compassió, y de quant estimable es la llum, ja que pera robarla emplea la desgracia tanta multitut de formas. Entre’ls desgraciats cegos, n’hi havia uns que la continuació del mal los havia arribat á fer práctichs en la esma, y que caminavan ab la sola ajuda de un bastonet; altres pera qui la esma era una cosa desconeguda, havent de anar sempre acompanyats de un gos ó de un noy, y altres, per fi, á qui ni aixó bastava, de manera que fixavan á cada pas la planta ab forsa é inseguritat, encepegant sempre ab los peus y ab lo cos.

Qué dirém de las caras de aquestos infelissos? Uns n’hi havia que portavan lo cap test y ferm, anant ab la boca badada y com si mirassen sempre al cel; altres que, viciats per dolors que tal volta havian patit, portavan sempre lo cap baix, com mirant á terra, ab la barra apretada al pit, y tenint que portar, per conseguent, sempre la boca tancada ab forsa, y altres, per fi, que, com excitats per un mal nerviós, no miravan ni al cel ni á la terra, pus son cap se bellugava en totas direccions, inclinantse principalment á un costat y ab una actitut com si escoltassen alguna cosa, notantse també en aquests cert moviment convulsiu en los llavis ó en altres estrems de la cara. Podia dirse que als primers los atreya’l cel, als segons la terra, y als tercers lo vent.

Peró lo mes llastimós de tot, lo que contribuhia á marcar mes lo desfigurament de las caras, era la diversitat dels mals, las infinitas maneras de ulls privats de llum que’s veyan per tot arreu. Víctimas hi havia allí de elements y de causas las mes contrarias entre sí, víctimas del ayre, del calor, del fret, víctimas del sol, á qui podria dirse que la llum havia robat la llum, víctimas de la nit y de sa serena, de la aygua y fins del propi esperit ó del carácter del pacient, per efecte de una exaltació de aquell en moments de ira, que tal volta no’s pogué desfogar. Ulls hi havia que no semblavan pas l’órgan de plorar, pus estavan sechs y aixuts, sortits en fora y com si volguessen saltar de la órbita; áltres al revés, semblava que estavan condempnats á plorar seguidament, pus tot ells era una humitat continua, y de sas gastadas pestanyas destilavan sempre gotas. Obrianse uns ab forsa, ó á voltas s’en obria sols un, vehentse en lo negre de sa nina un altre blanch que no era com lo que la rodejava, un blanch de perla, y fins tenint la forma de perla lo gra que al mitj sortia. Tristos en estrem eran los que apareixian enterament cuberts de un vel y’ls que permaneixian sempre cuberts y tancats, com los que, no tenint exteriorment cap senyal de dany, estavan fixats al cel com esperant una cosa perduda; mes si aquests eran sols tristos, eran horrorosos y repugnants los que, desviats de son centre, miravan en direccions oposadas, presentant á cada moviment, y alternant, tot lo blanch, amagantse enterament la nina; los que ab igual deformitat tenian en lo lloch del blanch una especie de jaspi sanguinós; los que en la part exterior y en lloch de pestanyas, ja desaparegudas, oferian com un march entorn del ull, peró march de carn viva y sanguejant, acreditant alló que may, ni dormint, sas pipellas podian estar ben aclucadas, y sobre tot, los que no oferian cap forma, es á dir, los ulls dels exorbats, los ulls que havian desaparegut enterament de sa órbita, permaneixent aquesta tancada y comprimida per uns rodons pegats de drap, apretats allí ab un ungüent, com si fos una finestra tapiada, que sols se coneix haja sigut pas de llum en altre temps per las parts exteriors é inmediatas á ella.

Altres maneras sens fi hi havia de espressarse aquesta diversitat cruel del mal dels ulls, y que sols de pensarhi faria tancar los sèus de aprensió al autor que’ls volgués descríurer, peró basta sols calcularho, pera formarse una idea de aquell conjunt de llástimas que oferian los encontorns y entrada de la capella de Santa Llucia, lo dia de sa festa.

Peró encara falta pensar en una cosa pera ferse cárrech del trist aspecte de aquells desgraciats sers, y era la alegria, pót ser sola en aquell dia, que ostentavan las caras dels pacients, la esperansa que’s llegia en sos fronts y galtas, ja que no, com los demés sers ditxosos que gosan de llum, en sos ulls, en sos ulls, sí, que, segons diuhen, sòn lo mirall de la ánima. Tots, al acostarse á la capella, caminavan aquell dia ab mes dalit, parexia com que respirassen ab mes satisfacció, y apretantse uns y altres, y arremolinantse entre sos peus, sens que may fossen trepitjats, los esperimentats gossos que’ls servian de guia, allargavan los infelissos amos cap endevant la ma que’ls quedava libre, en solicitut y desitj de poder arribar, qui primer pogués, á la santa reliquia que un sacerdot, prop de la porta de la capella, alsava ab la ma dreta, indicant que estava dispost á fer participar de sa virtut á tots los devots de la verge santa.

Véurer la bellugadissa de caps y de mans que s’acostavan á aquell consol de virtud divina, observar las infinitas contraccions de caras y moviments de ulls bons y dolents que’s veyan entorn del sacerdot, y ohir las continuas invocacions y alabansas que sortian de boca dels devots, hauria bastat pera enternir al cor mes dur, y no hi hauria hagut ningú que, tenint fe cristiana, no hagués contingut qualsevol mal pensament que li ocorregués, vehent, sobre tot, los mals á que l’home está subjecte y’l consol que es pera tots la religió.

A cada devot que s’acostava, cego ó nó, li fregava’l sacerdot per demunt dels ulls la santa reliquia, recitant una fórmula llatina, y era tanta la pressa y’l número de devots que acudian, y que tornavan á acudir dos y tres voltas pera disfrutar mes de la virtut de la reliquia, que ni temps tenia lo bon capellá de dir á cada un lo que li corresponia, de manera que, sens descans entre una vegada y altre, no feya mes que fregar á quants ulls s’acostavan y dir la mencionada fórmula continuament y sens interrupció, de esta manera: –Regem virginum dominum: venite adoremus Regem virginum dominum: venite adoremus. Regem virginum dominum: venite adoremus. Regem virginum dominum: venite adoremus.

En tal punt estavan, quant acabavan de penetrar en la capella, y després de haver presentat cada una sos ulls á la santa reliquia, las alegres noyas y amigas del carrer del portal del Ángel, junt ab la preciosa Blanqueta. Agenolladas á la part esquerra, que era ahont formava la capella mes reclau, se senyaren devotament, colocantse en primer terme la Marieta del Especier y seguint després de ella Blanqueta, junt á la paret, quedantse á son costat la traydora geperuda, que, ja desde la entrada, fèu esforsos pera ocupar aquell lloch, sens que las altres maliciassen cap mal intent.

Blanqueta, naturalment bona y cristianament educada per sa mare y després per lo generós falconer, guardant sempre ab ternura la memoria de aquella, sobre tot quant se postrava devant de alguna imatge, y vivament afectada per la relació de la santa, que li havia fet sa bona amiga, s’havia postrat ab tal devoció devant de la santa intercessora dels cegos, y estava tan embeguda contemplantla, que, de segur, ni s’en adonava de lo que ocorria en la capella y entorn sèu. Se podia dir que sols vivia llavors en la santa á qui suplicava: tenia sas mans plegadas á la altura del pit, y sos preciosos ulls estavan clavats fit á fit, y ab devota mirada, en lo lloch ahont corresponia á la santa tenir los sèus.

Alsárense á poch unas y altres amigas, per causa de ser l’evangeli de la missa, (qual ocasió era la que esperava la amiga falsa, segons s’havia convingut ab son favorit,) y fent aquesta un esfors enrera, com pera deixar espay á un altre devot, passá verdaderament fins allí, y com si diguessem atropellant per tot, una altre persona, que desde molt rato estava aguardant, disimulada y cubertament, en lo reclau que formava aquell lloch sant. Lo donzell de Puymoren, embolicat ab son tabar, lo desesperat de amor per la hermosa y guardada falconereta del portal del Ángel, se trobava en lloch segur y ab llibertat prop de Blanqueta, pera poder declararli sa passió ó amenassarla ab horrorosas crueltats. Lo esparver tenia ja la paloma á la clusa.

Casi temps no havia tingut Blanqueta de senyarse, quant experimentá aquell esfors y desaparició de la mala companyona; girá, donchs, naturalment la cara en direcció á la part dreta, y… Jesús, Maria! qué es lo que vegé! La cara, pera ella tan repugnant, de aquell senyor que continuament passava per son carrer, estava prop de la sèva, espressant un somrís y prenent una actitut suplicant, que, lluny de infundir amor, donava sols idea á qui la contemplás de la mes refinada falsedat.

–Ah!… Ah!… esclamá esparverada Blanqueta, que, continguda en cert modo per la reverencia del lloch ahont se trobava, y perturbada per tots los perills que s’aglomeraren en sa imaginació, al véurer próxim á aquell mal home, no sabia que ferse ni que dir.

–Gracias á Dèu, li digué en veu baixa lo perseguidor, gracias á Dèu, hermosa Blanqueta, que tinch una ocasió pera ferte saber lo que patesch per tu, la passió que tant temps ha’m domina…

Mossegantse’ls llavis, impacienta y en major grau llavors perturbada, no fixantse mes que en son perill, ni’s bellugá tan sols en lo primer moment la donzella, peró al sentir aquella atrevida intimació, se deixá cáurer novament, crehentho com á recurs únich, de genolls en terra. Peró qué havia de salvarse ab tal recurs, si’l perseguidor impio, si aquella ánima á qui ni conmovian las desgracias dels cegos, ni infundia reverencia la imatge de la santa ó’l lloch en que’s trobava, veya ans bè ab aquella actitut de sa víctima millor y mes segur camp pera sos atreviments?

Agenollada la espantada noya, lo donzell s’incliná casi demunt de ella, mitj doblegant un genoll, com qui fa una reverencia, y ab aquesta actitut, continuá ab mes empenyo, que podria bè dirse desespero, en vista del desengany que ja preveya.

–No fuges de mi, li digué, que no meresch tanta crueltat. Gírat, gírat, y dónam aquest sí! que tant temps ha espero!… Dónam un sí! á mon amor y jo’t juro que per tu…

–Dèu meu! esclamá la noya, tapantse ab la ma la galta dreta. Apartauvos de aquí, senyor. ¿Per qué’m veniu á dir aquí aquestas cosas?… Fugiu, fugiu!… Prou!… No vull saber res!

–Dígasme ahont te las podré dir, senyalam un lloch ahont te puga véurer, y m’en aniré de la iglesia.

–Nó, nó! apartauvos!… En cap lloch…

–Peró digas al menos que puch tenir una esperansa: jo’t prometo que tota la felicitat del mòn será pera tu…

–Fugiu, fugiu, vos torno á dir… Ay pobre de mí!

–Peró ¿qué’t costa, ingrata?…

Y tot fent aquesta pregunta, s’havia arribat á colocar tan prop de Blanqueta l’impio perseguidor, que las galtas de un y altre casi estavan frech á frech, á no salvar las de la donzella sa preciosa ma. Dominat en excés per sa desenfrenada passió lo mal cavaller, per véurer tan prop de ell y radiant ab tota sa hermosura á la que sols havia pogut mirar sempre de lluny, ni guardava respecte als sants ni als homens: sols obrava en aquell moment per impuls de son vici, y ab major forsa quant veya que era major la privació ú obstacle. Tan prop s’acostá, per fi, que Blanqueta, esparuguida y escandalisada al mateix temps, al pas que s’apartava á la paret, hagué de girar la cara com pera repéndrer ó detenir al atrevit, peró los ulls casts y angelicals de la noya se toparen, en tal apuro, ab los ulls mes luxuriosos é infernals que’s poden imaginar. Tal encontre en aquell lloch sant, en presencia de la imatge que lluhia en l’altar y ahont hi havia tants desgraciats de la vista, semblava, mes que una profanació per part del impio, un sarcasme á la vida é historia de la santa mártir de sa castetat y víctima també de perseguidors.

Així li paregué també á la perseguida noya en aquell moment, de manera que de sa boca no sortia mes que la invocació continua de –¡Santa Llucia gloriosa! Santa Llucia, salvaume!– y mes quant l’atrevit, delirós y arrebatat ponderá precipitadament y ab breus paraulas lo foch que acabava de encéndrer en son mal cor la altiva mirada que li havia donat aquella senzilla paloma, que ja anava dignament ensuperbintse per zel de sa honra.

–O tu ó la mort, digué’l donzell, com precisat á avansar fins á la última trinxera de sa conquista, y allargant la ma pera agafar la de Blanqueta. O sò ton amant, ó desde avuy me torno en enemich implacable…

–May, may, may! digué resolta la noya, que havia lograt advertir á sa amiga Marieta, estirantli’l vestit ab la ma esquerra, y esforsantse pera alsarse de nou. Fugiu, mal home, fugiu, atrevit, insolent, y sinó, encara que sia dins de la iglesia, faré donar á conéixer qui sòu vos!

Déu advertirse que tot aixó passá precipitada y momentaneament, y que al adonarsen la amiga Marieta, ho advertiren igualment alguns dels devots no cegos que hi havia en aquell indret. Així que, fou també obra de moment lo agafarse Blanqueta esparverada ab lo bras de sa bona amiga, la admiració de aquesta en vista de lo que observava y la violencia que tingué que fer lo donzell pera dissimular, fingint com que res hagués fet.

En tal situació no vegé mes Blanqueta que’l perill que la amenassava quant sortís de la iglesia y lo que podia resultar en mal de ella; així que, tremolant y no vehent allí altre amparo que’l de sa amiga Marieta, instála en seguida y decididament pera que de una manera ó altre sortissen de la iglesia y s’en tornassen á casa.

–Peró ¿qué tens, Blanqueta? ¿qué’t passa? ¿y quí es aqueix home que així t’espanta? ¿Qué tens, qué tens?

–Ay, amiga mèva! contestá Blanqueta tremolant. Aquest home es lo gentil de la rondalla: se’m figura que no ha de parar fins á ferme pérdrer la vida! Anemsen, Marieta, anemsen, y la beneyta santa Llucia’ns salvará!

–Peró, mira, que encara es aquí… y que’m sembla está enrahonant ab la geperuda del menescal.

–Sí, sí! ab ella: ella es la traydora, que es causa de ma desgracia. Peró anemsen, anemsen! Jo no espero mes: anemsen!

Prudenta la amiga, no gosá dir á Blanqueta lo temor que sentia de que aquell mal home las perseguís també pel carrer, y accedint gustosa, sens deixar de la ma á la espantada companyona, y obrintse pas com pogueren, atravessaren fins á la porta, y’s prepararen per empéndrer una correguda així que posassen lo peu al carrer.

Tal com temé la amiga succehí’l contratemps: mentres ellas avansaren per un cantó, atropellá’l donzell per un altre, sens fer cas de las estiradas que li dava á la capa, seguintli al derrera, la geperuda pera detenirlo, ni de las malediccions que tiravan los cegos á aquell atropellador, que encepegava ab ells y ab sos gossos.

–Deteniuvos, deteniuvos, deya la geperuda; mirau que tothom vos véu… deixaula córrer ja que no pót ser, sinó quí sab lo que de aixó’n resultará… Mirau que si se sab…

–Malehida aranya! respongué’l donzell, arreplegantse la capa y apartantse de sí ab una empenta á la arrepentida traydora; ¿després que m’has portat al ball, me vóls trencar las camas? Vesten al dimoni, que ja no hi ha aquí qui’m detinga.

Y passant de un salt los tres graons de la porta de la capella, de ahont s’allunyavan ja las noyas fugitivas, corrent desesperadas en direcció á sa casa, apretá’l donzell també lo pas, mes cego, per sa ira y sa luxuria, que’ls cegos á qui atropellava, y cridant: –Deteniuvos, deteniuvos… Una paraula y fora… ó sinó…

Y aquí, tal volta, haguera emprés mes decididament sa correguda, ó hauria sortit de sa boca una amenassa cruel, á no topar en aquell moment en un obstacle que’l detingué, á no haver aparegut, com si diguessem, un ángel salvador de las pobres donzellas que fugian espantadas. Lo donzell de Puymoren, en mitj de sa ceguera y son furor, havia hagut de detenir son pas y de dissimular com pogué, al sonar en sos oidos una rialla que no li era desconeguda, rialla plena de sarcasme y burla, y que’s podria péndrer també com una reprensió, feta per un home que estava crehuat de brassos y colocat en una cantonada de la altre banda del carrer.

–Ah! ah! ah! Devot es, ab bona fe, lo senyor majordom del palau del senyor Rey, que tan dematí surt de missa.

–Ay!… sí… ¿Vos per aquí, mossen Borra? respongué fingint un mitj somrís lo donzell, y bramant interiorment de ira y de vergonya. Pensava que ja haviau marxat á Perpinyá.

–Ah! ah! ah! Dèu ha fet que’s retardás ma partida, sens dubte pera que pogués presenciar vostra devoció. Ah! ah! ah! Y quant m’ha agradat trobarvos tan devot en aquest punt.

–Y perqué nó?… Y de qué riheu?

–De qué voleu que riga? Se’m figura que haveu anat á pregar á la patrona dels ulls, y que algú vos ha fet fugir del temple ab malas miradas.

–Nó… Tot podria ser… Es que…

Lo donzell, sufocat, no sabia que dirse, y lo pitjor era que, durant aquest entreteniment, las donzellas s’havian perdut ja de vista, y era en va l’esfors que’l perseguidor pogués fer pera atraparlas. Mossen Borra, ab tota calma, y prosseguint sa rialla, anava seguint en direcció á la capella.

–Ah! ah! No us done pena, digué’l juglar com despedintse; seguiu, seguiu ab vostra direcció; no us detingau, que jo tinch ja la mula y las auforjas previngudas, encara que’l majordom del palau no ho sapia, pus ja sabeu que jo tinch també certa majordomia en la casa reyal… y si alguna carta’m voleu donar, encara tindré temps de emportármela.

Lo donzell quedá sense respóndrer, sortintli foch pels ulls, de rabia.

–Ah! ah! ah! A Dèu siau, senyor majordom del palau del senyor Rey! torná á dir ab to sarcástich mossen Borra, arribant ja á las escalas de la capella, y tot llevantse son caperó. A Dèu siau!

–Per vida de!… digué llavors lo donzell, no podent aguantar mes. Cúydat de tu, juglar, y no’t fiques en qui no’t demana.

–Ah! ah! ah! respongué girantse mossen Borra, y mirant ab certa compassió al donzell. Juglar! juglar!… Tens rahó, senyor majordom del palau del senyor Rey. Lo juglar del palau s’en vá á demanar á Santa Llucia que li conserve la vista, pera que puga véurer moltas cosas que han de succehir… y si succeheixen, paraula’t dòna’l juglar que molt havem de ríurer, senyor majordom del palau del senyor Rey.

Al penetrar dins de la capella mossen Borra, avergonyit, irritat, y mitj temerós y arrepentit de por lo inich cavaller, girá, ab lo cap baix y pensatiu, en direcció al palau, sens véurer qui li passava per prop, murmurant sols aquestas paraulas, que indicavan bè son aborriment:

–Que s’en vaja tot al diable! Com hi ha mòn que per ara tots los plans que’m proposo’m surten fallits… A aixó se esposa qui molt alt pica… Quant millor m’hauria sigut essent simple conestable de companyia, ja que així com així no puch arribar allá ahont vull.

Y detenintse en sech, com mes pensatiu ó com si’l fixás una idea, al mitj del carrer, mirá al cel, y semblant que’s refés, digué, per fi, resolt:

–Peró molt será que un dia ó altre no arribe la ocasió… No t’espantes, donzell. Molt será que algun dia lo Rey no’t necessite… y molt será, també, que mes endevant la paloma no torne á cáurer en tas arpas. Jo la deixaré entretant pera véurer venir,… mes si hi torno, ay de la ingrata, si insisteix en serho!

XXIII. Com lo rey Fernando se vegé en l’apuro de ser ò cismátich ò ingrat.

Sols los cors bons, sols los esperits grans sòn los constants generalment en sas empresas. Las obras y’ls projectes dels malvats no sòn empresas, sòn tan sols esbravaments de passions, de manera que així com los bons avansan quant mes obstacles troban, los dolents sòn tan sols constants mentres no tenen obstacles, y s’acobardan ó’s detenen quant aquests apareixen, podentse dir que sa insistencia no es la resolució valenta del que prossegueix ab fe y bon desitj, sí sols nova probatura traydora, camins cuberts y torts pera acostarse á una muralla.

Probas doná de aquesta veritat lo donzell de Puymoren, pus temerós de ser la burla de la cort y de que son cas se fes públich en la ciutat, passá alguns dias en que casi no’s deixá véurer, y fins resolgué de molt temps no acostarse prop del barri del portal del Ángel, preferint en sa ociositat anarse á distráurer en altres recons de la ciutat, que ell tenia ben coneguts.

En cambi, mossen Borra, sens tenir cap plan fixo que s’hagués de realisar de prompte, y mantenint sols viva la ilusió que li havia infundit ja de molt temps son antich somni, s’en havia anat tot tranquil y ple de esperansa á Perpinyá, pus cada trantoll polítich que apareixia en lo mòn li feya imaginar que alló havia de ser camí segur pera realisarse lo que en ell era efecte de son somni, y que en son estimat senyor, lo primogénit don Alfons, era causa de sa impaciencia y mal estar.

Y no deixava de poder ser tal volta un camí lo que en Perpinyá succehia, pus s’havian de arreglar ó resóldrer cosas que tocavan á tot lo mòn, y segons son desenllás, de segur que n’havian de sortir guerras en que hagués de ficarse lo rey de Aragó.

Peró tan apocat se veya allí l’esperit del antich vencedor de Antequera, que no semblava en res al decidit regent de Castilla, y pobre de sa fama y pót ser de sa dinastia, si després de ell no l’hagués succehit un príncep magnánim, sabi y valent, que hagués recobrat tot lo perdut.

Y no podia menos de trobarse així don Fernando, quant recordava que tot ho devia al Papa Benet, que ell era qui mes havia contribuit á la conversió dels juheus ab la conferencia de Tortosa, que la mateixa Fransa, llavors contraria, era la nació que mes l’havia instat á ajudarlo, y finalment –y aixó era lo mes cruel pera ell– que poch temps ans, en la ciutat de Morella, fins havia fet gala de servirli de patge, portantli’l cavall del fre, y obligant al primogénit don Alfons que li servís aygua á mans. ¡Y llavors veya á fra Vicens Ferrer, al antich mestre del sacre palau y secretari de Benet, girarse de espatllas á son amo, á la Fransa resolta á negarli la obediencia, á Castilla y Navarra indecisa, al concili de Constansa amenassant, al mateix papa Benet tossut é inflexible, al emperador Sagimon irritat y exhigent, y apart de aixó, á sos propis vassalls dividits per tal motiu en opinions, y á molts de ells disgustats per no haver pogut complir lo nou Rey moltas de las cosas que havia promés al posarse la corona de Aragó en son cap! Pobre Fernando! Tan malalt estava de esperit l’amohinat rey, que’l mal de la ánima fins anava trascendint ja en son débil cos!

Basta esplicar sa última entrevista ab lo Emperador y ab lo papa Benet, pera deduhir com estaria’l Rey.

Després de haver empleat inutilment mes de cinquanta dias los dos soberans que volian fer renunciar á Benet, tenint conferencias y mes conferencias, barrejantshi disputas, acaloraments, protestas y amenassas, quedaren tancats, per fi, y ab ánimo de dar un cop decisiu, los dos mateixos monarcas y’l Papa, que era objecte de sa entrevista, en una cambra de la casa de Bernat de Vilacorba. Peró en va’s tancaren los prínceps y en va esperaren los cortesans, áulichs y polítichs de las tres corts que’s trobavan reunidas en aquella notable vila, que tres sigles després havian de arrancar de Catalunya la ambició dels reys francesos y la indiscreció dels espanyols.

Lo que dins de aquella cambra succehí, lo que allí’s parlá no ho sab ningú, y set horas havian passat, quant sortí primer que tots lo papa Benet, pera quedarse sol y separadament en una altre cambra, ahont havia de véurerlo encara’l Rey de Aragó, després que l’Emperador s’hagués separat de ell.

Poch hi havia que notar en la cara del Papa, pus si bè sos ulls brillavan com excitats, sas faccions en general indicavan com sempre certa serenitat, que may solia pérdrer, y fins s’haguera dit que’s llegia la esperansa en son front. Las últimas paraulas que se li ohiren dir al obrir la porta, y com despedintse, foren sols aquestas: –Inflexible, sí, inflexible: lo mateix avuy que al primer dia. Aquesta es ma única resposta, y, per conseguent, estich aquí de sobras. Participaume la vostra prest, y jo sè que tinch de fer.

Si resolta era la despedida del Papa no ho fou menos la del Emperador. A poch de haverse aquell separat, la porta’s torná á obrir, y Sagimon, al revés de Benet, mostrantse sumament agitat é indicant ab sa cara cert fastidi ó cansament, digué, també com á despedida, al rey Fernando, las seguents paraulas:

–O ell ó jo, que’l concili aguarda y las dilacions no sòn mes que perjudicis á la Iglesia universal. Si’m seguiu á mi, negauli la obediencia y tindréu ma ajuda: si anau ab ell, preparauvos á sentir los mals que us esperan. Perseguit será’l cismátich y ab ell sas obras y’ls que’l seguescan. Res mes. Pensauhi bè, rey Fernando, y en Constansa espero vostra resposta.

–Es á dir, que estau resolt á marxar?

–De seguida. A Dèu siau, rey.

–A Dèu siau, senyor.

La desaparició del Emperador fou un llamp que ferí vivament al rey de Aragó. Deixantse anar don Fernando en una cadira, quedá per llarch rato pensatiu, ab la vista fixa y la boca oberta, com qui s’escolta los glapits del cor.

–No hi ha remey, digué al cap de un rato de estar en inacció; no hi ha remey! Estich al mitj del pont y he de passar endevant ó enderrera. O heretge ó ingrat! Heretge qui tants enemichs ha fet pérdrer de la Fe católica? Nó, nó, ja may! Ans preferesch…

Y al anar á alsarse, com si estás resolt, per fixarse sols en l’horror que li causava la idea de passar per heretge, torná á detenirse, abatut per la imatge de son antich y constant favoreixedor, que li semblava véurer ja á sa presencia.

–Peró qué dich! continuá. Lo vincle del Papa y del Rey es aquí vincle de home y home, es lo vincle de amistat. Qué dirá l’amich, que fins assistí en persona á la proclamació de Casp, influint pera que fos elegit lo mes bo entre’ls set pretendents? L’infant de Castilla, que conquistá’l títol de generós, com á rey de Aragó haurá de portar lo sobrenom de ingrat! Sí, sí! al mitj del pont me trobo, y no’m queda altre camí, segons me sembla, que cáurer desde’l mitj!

Y casi fins postrat y afligit en sa incertitut, no sabent trobar camí pera sortir de son dubte, vehent que’s pendria com estranya sa tardansa en sortir, demaná consol á Dèu, y’s resolgué, per fi, ab ánimo sols de probar, si ab humilitat y ab paraulas dolsas acabaria de lograr, tal volta, lo que no conseguí ab amenassas l’emperador Sagimon.

Peró inútils foren los esforsos y las esperansas de Fernando, que tremolava llavors pót ser per la primera vegada de sa vida, quant al obrir la porta de sa cambra vegé obrir també la del lloch ahont s’havia tancat lo Papa, y est aparegué rodejat de alguns cardenals y altres sacerdots de sa comitiva.

–Amich! li cridá don Fernando, avansant lo pas en direcció á la persona de Benet.

–Jo no sò l’amich, contestá aquest, jo sò’l Papa, que espero la resposta de un rey.

–Peró mirau… Ja sabeu, senyor…

–Detente, rey de Aragó, cridá llavors Benet ab arrogancia, detente devant del que’t fèu remissió del feu de Sardenya, y del que t’ha cedit drets de la cambra apostólica pera pagar á tos acreedors. Sias breu en ta resposta, rey, y jo’t daré, segons ella, ma benedicció ó mon anatema. Digas resoltament si’m tens per lo que sò ó nó.

–Senyor, jo sols demano, que, per la pau universal de la Iglesia, donant probas de vostra humilitat, vos subjecteu…

–Rey, aquesta no es la resposta que espero.

–Es que no sè qué dirvos… Mon compromís es tan gran, que á la fi, obligat á la forsa per lo que farán tots los soberans del mòn, tindré’l sentiment…

–Basta, basta. Vóls dir, á la fi, rey, que tu també m’abandonas?

–Si llegisseu mon cor, senyor, veuriau lo que sento. Sols la por…

–La por? digué ab to irónich y admirantse al mateix temps Benet. ¿Y quí tè por quant lo cor li diu que obra bè? Y cabalment m’ho diu qui tè en son favor y en mon favor tot lo bras militar y eclesiastich de sos regnes, sí, perque tots aquests arcabisbes, bisbes, prelats y barons que’t segueixen y que’t rodejan, tots, rey Fernando, acatan ma autoritat y regoneixen ma llegitimitat. Por tè, qui ab tant esperit y ab tanta constancia ha sabut sostenir lo dret de ser rey, contra sis pretendents y contra tants obstacles com se presentaren, ans que Dèu li donás la desitjada corona? Quédat ab la por, que jamay te la podrás tráurer de ton cor.

–Peró, senyor, un concili com lo que us amenassa, devant del qual se inclinan los altres anti-papas, y que tè l’apoyo del Emperador, no us fa por?

–Nó, may! Aquí está la diferencia de mi á tu, rey. Un emperador sense’l Papa, no es mes que un rey de romans, un concili en que aquest mana al papa que’l presideix no tè cap forsa, y prest veurá Joan XXII que se’l vól papa pera presidir, peró nó pera regnar. Ni un ni altre pera mi sòn res, y res també lo concili ahont acut l’heretge Joan Hus, ab salvo-conduyt de Sagimon, del mateix á qui tantas vegadas havia destrossat lo bohemo Zisca, general dels mateixos husitas, y del que no’s pogué venjar l’Emperador, com pensa venjarse ara del tirá Ladislao. M’entens, rey de Aragó?

Fernando, sentint la esposició de aquellas veritats y miras políticas que li feya Benet en pocas paraulas, no sabia que ferse ni que dir. Seguí un breu rato de silenci, y llavors lo Papa continuá:

–Ja véus, donchs, rey de Aragó, si dech tenir por, y mes quant, crehentme ab mon dret, estich disposat á disparar l’anatema contra’ls preocupats, de qualsevol gerarquia que sian.

Al sentir aquestas paraulas, sospirá y mira al cel lo rey Fernando, y al mateix instant se sentí com una tronada lluny, sent senyal de que s’acostava una tempestat, lo cel s’aná enfosquint, y comensá á llampegar com si fos en istiu.

–Alabat sia Dèu! digué llavors lo Papa.

–De qué donau gracias á Dèu?

–De qué? De que’m proporcione un camí ó pera curarte de la por que tu tens ó pera aumentarme’l valor que jo sento. A Dèu siau, rey de Aragó.

Y fent una salutació, indicá lo Papa com que s’en anava á sortir de la casa.

–Ahont anau, senyor? li cridá don Fernando.

–Vaig á probarte la poca por que tinch: mas galeras aguardan, y vaig embarcarme en seguida pera Sardenya.

–Peró no sentiu la tempestat com brama? Vos esposaréu?…

–Y perqué nó? Precisament lo perill es lo que busco: en ell me mostrará Dèu si déu mudarse ó no lo vicari de sa Iglesia.

–Peró tornaréu, senyor?

–No ho sè: peró si torno, tornaré papa… y si no, libre estarás, rey Fernando, de la por que’t domina.

A la desaparició de Benet seguí una turbació inmensa que dominá al Rey, deixantlo com encantat, y de la que sols pogueren tráurerlo la multitut de personas eclesiasticas y civils que anaren entrant en la sala, precedint á ellas principalment l’abat de Poblet, lo canonge Malla de Barcelona y fra Vicens Ferrer. Cada un procurá, per son estil, dirigir paraulas de consol al Rey, y acompanyantlo á son palau, li pregaren que quedás tranquil, pus desde’l dia seguent s’ocuparian sens falta tots sos amichs en resóldrer definitivament la gran qüestio del Papa.

Y en efecte, després de ohida missa, lo dia seguent, per lo senyor Rey en la capella del castell, pujá en un catafalch, que devant de ell s’havia alsat, mestre Vicens Ferrer, y predicá un sermó que pogué servir de pauta en la conducta que’l Rey y’ls vassalls desde llavors havian de seguir.

Deya en resúmen lo sermó de fra Vicens: “que’l papa Benet era verdader vicari de Jesucrist, pus sabia ell cosas per las quals estava ben cert de aixó, peró que s’havia ficat en algunas dilacions sobre’l fet de la unió de la Iglesia, y així convenia al Rey, pera obehir lo manament de Dèu, al qual devia ans estar que al del Papa, fer algunas ordinacions ab son notable y bon consell, las quals serian amargas al dit Sant Pare, peró profitosas á la salut de sa ánima, així com la medicina es amarga al pacient ó malalt.”

Un dels circunstans que escoltavan las paraulas de fra Vicens era la reyna Margarida de Aragó, viuda de don Martí, seguida, com sempre acostumava, de son esclau negre, y qual senyora havia anat á Perpinyá pera que’l rey don Fernando manás pagarli algunas de las rentas que li havia consignat, peró no satisfet, ó pera que’l papa Benet li fes entregar la part de drets de la cambra apostólica, sens lo qual no podria víurer. No perdé la reyna viuda cap paraula de las del predicador, y poch tardá en escríurerlas á son oncle, lo bisbe de Mallorca, que era camarlench del papa Benet.

Peró lo sermó de fra Vicens produhí son efecte; desde aquell dia alguns homens tossuts passaren á ser solament duptosos, y venint á pochs dias lo ferm manament del concili, los dubtosos se transformaren en enemichs resolts, y’l Rey se decidí, per no haverhi altre remey, comissionant al efecte al mateix fra Vicens, pera que participás á Benet la sustracció de sa obediencia y la publicació de aquest acte per tots los regnes de la Corona de Aragó.

Peró mentres aixó succehia en terra, vejam com la passava en la mar lo papa Benet de Luna.

XXIV. Benet XIII en mitj de la tempestat.

Cubert enterament lo cel, bramant lo vent ab so aterrador y amenassant, iradas y erissadas las onas de manera que semblavan barallarse ellas ab ellas, y trist l’horissó, com si fos la espressió del mòn que patia un gran sentiment; las dos galeras del papa Benet XIII no sabian que ferse ni’ls que las dirigian, pus sacudidas en totas direccions per la mar despótica, tan prest se las veya sepultadas en la aygua, com apareixian despéndrerse de ella, á manera de un aucell aquátich, que, apoyantse ab sas potas sobre de aquell element, vá á empéndrer son vol. Vensudas tenian ja sas forsas los palomers, que, mullats y suats al mateix temps, pujavan y baixavan de las velas, mudant cordas y direccions, pera véurer si encertavan un grop de vent favorable; deixava ja’l timó lo timoner, vehent que en va bregava, y desesperat lo pilot, per considerar perdut lo ausili del art y’l de la naturalesa, mitj crehuat de brassos y sospirant, no pensava ja en cap mes recurs que en lo que busca tothom que pert enterament sa esperansa, per mes esmortoida que tinga sa fé: mirá al cel, demanantli de tot cor sa ajuda; y com inmediat consol de son desamparo y en representació del mateix cel, buscá en un estrem de sa nau al principal viatger que portava, al senyor baix quals ordres havia deslligat sas galeras del port: mirá la cara del papa Benet, que, tranquil é inmutable, contemplava la tempestat ab indiferencia, y esperava, de segur, que arribás aquell crítich moment.

–Qué fem, senyor? digué lo pilot. Dèu no vól que anem á Sardenya.

–Ara ho veurém. Tingas paciencia, pilot, y prest te diré’l punt ahont se haja de dirigir nostra combatuda nau, ó si devem morir en ella.

Y dirigint Benet sos passos al alcássar de la galera, mentres que’l pilot lo mirava aterrat de véurer sa serena calma, descobrí enterament son cap, s’agenollá en l’estrem de la embarcació, crehuá sas mans sobre son pit, y, dirigint sa vista al cel, pronunciá aquestas paraulas:

–Mes que vostra misericordia, imploro aquí, Senyor, vostra justicia! Si no sò vostre vicari en la terra, Senyor, aquí’m teniu rendit, mes si ho sò, donau senyal en aquest perill, Senyor, de que vostre vicari s’ha de salvar!

Incliná’l front llavors Benet, ab los ulls tancats, y com esperant la resposta de sa súplica. Llarch rato estigué de aquella manera, absorvint la atenció del pilot que estava prop de ell; y en tal situació cresqué’l pasmo del que era testimoni de aquell fet, quant observá que comensava á cáurer una fina pluja, y que per aixó Benet no apartava’l cap ni’s movia de la mateixa actitut.

Aquella fina pluja era un mitj preludi de lo que prest observá’l pilot. Entant que queya, comensá á bufar un ventijol, y las onas anaren perdent sa furia, y ple de goig y agrahiment lo pilot, no pogué menos de deixarse també cáurer de genolls prop del Papa, y de exhalar un ah! de alegria que espressava bè lo cambi repentí que acabava de sentir son cor.

Al sentir aquell ah! lo Papa, alsá lo cap y obrí los ulls. Sortint de sa concentració, no podia Benet tenir prou coneixement encara de la bonansa que’l cel oferia, com ho coneixia bè l’expert marí, mes deduhintla per la alegria del pilot, apretá ab efusió sas mans crehuadas y esclamá:

–Alabat sia Dèu! Gracias, Senyor, pus haveu aclarat mon dubte.

Y alsantse en seguida, y apretant la ma al pilot, anyadí aquestas paraulas:

–Es á dir, pilot, que som fora de perill?

–Sí, senyor, fora, fora.

Donchs, papa sò! esclamá llavors Benet, y ningú podrá ja ferme desistir.

–Voleu, donchs, que seguim la mateixa via? Insistiu en anar á Sardenya?

–Nó, pilot; á Penyíscola es ahont havem de anar. Dòna forsa á las velas, y á Penyíscola.

–A Penyíscola, á Penyíscola! cridá’l pilot als mariners.

–Sí, á Penyíscola, que allí m’esperan los bons, y prest tornarém de allí pera anar altra volta á Perpinyá.

Y relliscant ab vent favorable las galeras, ben prompte se las vegé desaparéixer, corrent vent en popa, y anant una derrera del altre, com si fossen dos cisnes que travessan en filera per un estany.

XXV. La olla del paller. L’anatema del Papa.

Algun temps passá en que no se sabia que s’havia fet del inflexible anti-papa, y dubtosa estava, de conseguent, la cort de Perpinyá, esperant á véurer si pót ser se evitaria lo compromís de declarar il·legítim al papa aragonés.

Peró tenintse noticia de que Benet era á Penyíscola mes resolt que may á sostenir son dret, y arribant la ferma disposició del Concili pera que s’apartassen los regnes de Espanya de la obediencia al renitent, se prengué decidida resolució ja sens cap mirament, y fins encarregá’l Rey á son primogénit pera que fes los enantaments deguts, tant prompte com fos publicada la sustracció, contra’l mateix papa y sos arrimats.

Tractava familiarment aquest negoci Fernando ab son primogénit, y en ocasió que estava á sa presencia lo juglar mossen Borra, y al pas que’l Rey donava la ordre decisiva, se veya ben clar que, al dictarla, no ho feya ab tota sa voluntat, y que aquell acte acabava de agravar mes y mes lo mal en son esperit, pus á cada providencia que dictava Fernando, y que exteriorment tal volta podia semblar filla de un caracter enérgich, exhalava un ay! l’espantat y malalt monarca, que indicava ben clar ó sos dolors ó sos escrúpols.

En cambi, lo príncep don Alfons, mogut del millor desitj, y obrant sempre per l’impuls natural que de molt temps l’induhia á buscar ocasions de fer soroll, á la primera indicació de son pare, s’oferí ab lo major gust, y ensenyantli la misteriosa espasa que cenyia en son cos, li digué decidit:

–No’s perdrá per mi, senyor. Fam tinch de desenveynar aquesta espasa per qualsevol motiu, y jo us prometo que no tardará sa punta en ensenyar al cismátich Benet lo camí de un altre lloch elevat, de ahont podrá véurerlo bè tot lo poble que ell excomunique.

Peró’l juglar, que preveya mes que tots, y que coneixia la por del Rey y la sinceritat del príncep, posantse mitj á ríurer, fèu mudar ben prompte de propósit á sos senyors.

–¿Sabeu, príncep, digué mossen Borra, que la mala fusta es la que osca la serra? Bo es que publiquen la sustracció de la obediencia al papa Benet, bo es que’l rey de Aragó y tots los de Espanya seguescan al concili de Constansa, peró no vullau fer servir vostra gloriosa espasa, que está reservada, sens dubte, á majors glorias, pera una de tan petita y passatjera.

–Que vóls dir, juglar? preguntá’l príncep.

Y’l Rey, que, en altres ocasions de menos abatiment é indiferencia, no hauria deixat passar aquellas paraulas del juglar, sens averiguar lo que significava alló de majors glorias, ni tan sols respongué, esperant tal volta que de la discreció del juglar sortiria un bon pensament, per lo qual se evitás la vergonya propia y la del abandonat amich.

–Qué vull dir? contestá mossen Borra. Que per dolenta que sia una olla sempre es bona pera un paller, pus ab ella se logra, quant menos, espantar als pardals que farian malver la palla,… y vos sabeu (anyadí després ab pausa, y mirant de certa manera al príncep, pera que’l entengués,) que pót ser hi haja algun dia ocasió de fer una bona casseria contra molts pardals que voldrian esbarriar vostre paller. No es veritat, príncep?

–Te entench, contestá don Alfons, peró no entench prou lo de la olla.

–No podeu compéndrer, senyor, que l’anti-papa Benet podria servir en certas ocasions de olla pera espantar als pardals? Perqué us pensau que aquestos fugen del paller? perque creuhen que la olla es un home, pus á conéixer que la olla era olla, de segur que hi anirian. Deixau, donchs, que vaja y vinga per los estats de Aragó Benet, deixau que’s gose crehent que Penyíscola es la sèva Roma, deixaulo que porte una tiara, encara que sia de paper, pus temps pót venir en que’ls pardals coronats de altres nacions respecten mes á Aragó sols per lo dubte de si’l papa intrús pót tornar á ser verdader, de si la olla es olla ó es un home que trau lo cap per entre la palla.

Lo príncep se quedá meditant de prompte, somrigué, y dant ab la ma sobre las espatllas del juglar, li digué:

–Tens rahó: te comprench, juglar, perque quí sab lo que pót succehir en lo mòn.

Llavors lo Rey, mirant incertament als dos que li parlavan, arrupí sas espatllas, y digué:

–No us comprench prou, ni mon cap está pera pensar, en l’abatiment que sento. Peró, príncep ¿deixaréu tal volta de cumplir lo que mana’l Concili, y tornaréu á desfer tot lo que está ja resolt?

–Qué he de deixar de fer! Una cosa será ser escarceller del anti-papa y altre ser son defensor. Estau descansat, senyor, que sent jo l’encarregat, tan prompte com torne á Perpinyá Benet, segons se espera, se li dirá clarament la resolució, y la sustracció de sa obediencia se publicará en vostre nom per tots los regnes.

–No tornará Benet, contestá mossen Borra.

–No?… Y perqué? diguéren alternativament lo Rey y’l príncep.

–No tornará, perque desde ahir que está ja aquí, y en proba, que si no us donau pressa, pót ser que ans de vostra pracmática de sustracció, vejau publicada en son nom la convocació de un concili, pera oposarse á totas las disposicions del de Constansa.

A aquesta noticia, los ulls del Rey se bellugaren esparverats, y fent un esfors pera alsarse de la cadira, cridá:

–Es aquí Benet? Donchs, prest, prest, infant: no perdeu temps. De seguida, cridau á mestre Vicens: que vinga mestre Vicens, y un y altre, prompte, prompte, traheume quant ans, per amor de Dèu, de aquest embull!

–Fiau de mi, senyor y pare!

Tanta pressa se doná’l príncep, que aquell mateix dia, estant en sa casa lo papa Benet, y poch ans que’s reunissen ab ell los cardenals de son séquit, trucá en la habitació del anti-papa un home, que no era dels avisats pera la reunió, un que en altre temps havia sigut la principal confiansa y l’áulich mes íntim del papa de Avinyó, l’antich confessor y mestre del sacre palau del papa Benet, y á qui, á pesar de aixó, no esperava aquest en aquella ocasió: fra Vicens Ferrer.

Així que’s vegeren cara á cara l’anti-papa y son antich secretari, quedaren per un moment sense dirse una paraula, mes á la fi, endevinant lo primer l’objecte de la visita, digué senzillament:

–Qué buscas aquí, mestre? Vèns á suplicarme ó á exhigirme?

–Busco, senyor, la pau de la Iglesia, y, per conseguent, del mòn; y vinch á suplicar y á exhigir al mateix temps.

–Qui exhigeix no suplica.

–Es que suplico en nom propi, y exhigesch de part de Dèu y de mon rey.

–Benet me dich aquí, com m’ho digueren y com m’anomenares tu en Avinyó, y no he de tornar á dirme Luna, perque Dèu no ho vól, y Dèu es ans que tots los reys.

–Dèu ho vól, en bè dels reys y en bè de la vostra ánima. Creheume, senyor.

–No’t dech créurer á tu, ovella, quant Dèu ha parlat clarament al pastor. Parla, donchs, sols en nom del rey, y acaba: dígasme qué vól lo que te envia.

Se detingué un breu espay llavors fra Vicens, y parlant després ab tota dolsura, digué sols estas paraulas:

–Está resolt, senyor: la cort de Aragó y son rey acatan la disposició del concili de Constansa, y lo dia sis de janer se declara en estos regnes la sustracció á vostra obediencia. Ara, sí, vos suplico com amich…

–Prou, prou: que jo no he de contestar al amich que’m suplica, sinó al rey que’m exhigeix.

–Donchs, responeu! digué llavors ab resolució prudenta fra Vicens.

Y obrint los brassos, sens alsarlos, l’anti-papa Benet, al ohir aquesta exhigencia, arrugá son front, com li succeheix al que li sobrevé un pesar, y digué ab tota forsa y ab to de esclamació:

–“Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me dereliquisti in deserto!” es á dir, jo t’havia fet á tu de res que eras, y ara, en pago, m’abandonas sol en lo desert!

–Qué diheu, senyor? digué admirat fra Vicens. A quí contestau ab aquesta resposta, á mi ó al Rey?

–A un y altre: al Rey y á tu.

–Peró aquesta no es resposta pera dar al Rey: dáumela per escrit, que així no podrá dubtarse de ella.

–Sí? Tens rahó. Espera, donchs.

Y agafant l’anti-papa una ploma de son tinter, escrigué en un full la mateixa resposta, anyadinthi en seguida altres diferents paraulas; plegá després lo full, y l’entregá á mestre Vicens, lo qual, fent un respectuós saludo, sortí del aposento, ahont se quedá Benet ab lo cap ficat entre las mans, com qui medita ó com qui plora.

Quant fra Vicens entregá la resposta al Rey en presencia del primogénit y de altres personatges, obrí Fernando lo plech ab gran interés, mes á penas comensá á llegir, observárenli tots los circunstants una gran turbació, tot son cos se posá á tremolar, sos ulls y sa fisonomia en general se mostraren com plens de amargura y de por, y no bè acabá de llegir Fernando la última ralla, quant, amagantse entre sa roba’l paper, y no responent á cap de las preguntas que li dirigian, comensá á cridar:

–Ja está fet! ja está fet! Y pus he cumplert y s’ha acabat mon cárrech, fugim de aquest lloch, ahont no’m correspon estar, y tornemsen á Barcelona, pera véurer si recobro las forsas y la serenitat de altres dias. Depressa, depressa, mos infants, mos amichs, mos servidors: anem á Barcelona, y traheume sens tardansa de aquesta vila que’m entristeix, de aquesta atmósfera que’m mata!

Lo que deya’l paper entregat per fra Vicens, comensant per la primera resposta que havia fet Benet y ab las demés paraulas que hi anyadí, era lo seguent:

“Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me dereliquisti in deserto: dies tui erunt pauci et vita tua abreviabitur, illegitimaque tua progenies, in nefario incestu concepta, non regnabit usque ad quartam generationem.”

Que vól dir en catalá:

“Jo t’havia fet á tu de res que eras, y ara, en pago, m’abandonas sol en lo desert! Pochs serán los teus dies y breu ta vida, y ta progenie, illegitima per ser concebuda en nefando incest, no arribará á regnar fins á la quarta generació.”

XXVI. Com mestre Nicolau, després de haverse despedit de son deixeble, se despedí de sa estimada ciutat de Barcelona, pujant al campanar de la capella reyal.

Ans de tornar al lector á Barcelona, convé recordar de nou á un interessant personatge, que, mentres succehian tants trastorns en lo mòn, s’en aná de aquella ciutat, ahont havia viscut molts anys, pera no tornarhi may mes.

Després de la anterior entrevista de Guillemet ab mestre Nicolau, lo protector de aquell, mossen Joan Fivaller, havia donat una alegria al jove, manifestantli que dins breu temps podria posar ja son signe de notari al peu dels documents que fins llavors havia firmat sols ab la firma de ajudant substitut del escrivá major de la Diputació, pus quedava una plassa vacant, que, per renuncia del que exercia y per concessió del senyor de certa notaria, passaria á sa propietat.

Boig estava, donchs, de goig l’enamorat Guillemet, quant, mes que en sa sort, pensava en lo fácil que se li anava posant lo camí pera compartir algun dia sa ventura y felicitat ab sa estimada Blanqueta.

Mogut sols per un inmens agrahiment, com sól sentir tothom que tè honra y bondat, sens fixarse en la causa de ahont podria venirli’l bè, no feya mes que besar la ma á mossen Joan, y ni donava tan sols en qui seria la persona á qui ell havia de succehir en un dret y un cárrech tan nobles, fins que son protector li doná á enténdrer ab breus paraules, dihentli:

–Ves, ves; que al menos no passes com amich ingrat, ja que pót ser has sigut olvidadís deixeble; ves, ans que no’l deixes tal volta de véurer pera sempre, á ton bon mestre y amich… al antich escrivá de manament y notari de Barcelona, mestre Nicolau Gili. Me entens, Guillemet?

Aquestas paraules foren al punt compresas per l’ardent jove, que, realment, entre sos amors, sa personal obligació y l’interés que prenia en lo gran número de conversas políticas que llavors se promovian per tot arreu, no havia tornat á véurer de molt temps á son bon mestre, desde que havian cessat las llissons que, ans, ab tant carinyo li donava. Aquella última proba de generositat y afecte que acabava de rébrer en aquell moment del desgraciat y bondadós amich, á qui ans havia fet tanta companyia, avergonyiren en cert modo al pundhonorós jove, y sens insistir, corregué plé de agrahiment y de major carinyo á besar la ma del home que tant havia contribuit á que ell ne fos.

La escena sensible que havia tingut lloch algun temps ans, y de que ja tè noticia’l lector, se repetí ara novament, y fou mes dolorosa, quant, per mes preguntas que dirigí Guillemet á son mestre, no li pogué fer dir ahont aniria al marxar de Barcelona, ni quin era’l projecte que portava aquell entristit home al despedirse pera sempre de la gran y populosa ciutat. Abrassos, llágrimas y benediccions tancaren aquella última conversa entre mestre y deixeble, y ja desaparegut aquest, no tingué ja mes idea mestre Nicolau, que dirigir son cor á Dèu, pera que li donás acert y consol en la nova vida que anava á empéndrer, y despedirse també de sa estimada y gran ciutat de Barcelona, ahont havia gosat en altre temps de tanta satisfacció y honra.

A tal fi, després de haver demanat á son amich, lo prebere Bernat Soler, (antich rector y arxiprebere de la capella Reyal, y que llavors se tornava á cuydar de ella, desde que’ls Celestins havian perdut sa importancia ab la mort del rey don Martí,) que aquella nit li dispensás l’últim favor que de ell podia meréixer, á lo que accedí lo bon capella, sens imaginar lo que l’altre li demanaria; entrá mestre Nicolau á la casa de son confesor, amich y vehí, que era prop de la dita capella, y apretantli la ma ab efusió, manifestáli clarament l’objecte de sa exhigencia.

Dos cosas demanava l’entristit mestre al depositari de sos secrets: la una era que, atés que la capella reyal may podia estar desamparada de nit ni de dia, pus estava sempre en vigilancia en ella, segons estatuts, un de sos preberes, li permetés entrar en lo temple, pera dirigir en la soledat son esperit á Dèu, y demanarli fortalesa y constancia en la nova vida que anava á empéndrer; y la altre, que li facilitás, al sortir de la iglesia, la clau del cloquer ó campanar, pera poder donar desde allí son últim á Dèu! á sa estimada ciutat.

Si bè regoneixia’l primer objecte’l bon capellá, no sabia ferse cárrech del segon, avesat com estava’l rector á sa vida tranquila y rutinaria, y sentli enterament estranyas aquellas exaltacions de la imaginació que tant fan gosar al home de cor, sobre tot quant l’home es instruit y sensible al mateix temps, quant l’home trau aquella part de poeta ab que la Providencia l’ha dotat, pera que disfrute fins en los sofriments.

La confiansa que tenia’l capellá en son vehí fèu que no negás á mestre Nicolau lo favor que li demanava, y obrint la porta del terradet de sa casa per ahont s’anava á la escala que conduhia al presbiteri, diguéli que ell mateix l’acompanyaria, y que al retirar de la iglesia, seguint la mateixa escala amunt, arribaria al cim del campanar, ahont lo deixaria anar sol, pus ell no s’hi atrevia á pujar per temor dels ayres que corrian.

Baixá, donchs, mestre Nicolau á la capella, que, per no ser dia de cap festivitat senyalada, tenia sols los adornos dels draps blaus ab historias de las parets, nó de altre color, cremant dos grossas llantias devant del hermós retaule de la adoració dels Reys, que era en l’altar major, y altres cinch llantias devant dels altres cinch altars que hi havia repartits en lo demés de la iglesia.

De las numerosas reliquias que la capella contenia, sols una part n’hi havia esposada com de costum, peró era tal la veneració y devoció que á ellas tenia de sempre mestre Nicolau, que, postrantse allí sumís devant del Rey dels reys, imaginant com que contemplava aquellas sagradas memorias, aná recordantlas una per una, y á cada una invocá, demanant consol y fortalesa en sa nova vida. La camisa inconsutil de Nostre Senyor, las tres espinas de sa corona, la esponja y’l clau de sa passió, la gota de sanch així tornada en lo cálzer de un sacerdot que dubtava, lo lignum Crucis, lo tros de la túnica de la Cananea, los cabells, la llet y la verónica de la Verge Maria, lo bras de Sant Lluch, lo bras de Sant Jordi, lo cos del inocent, lo cos de Santa Marina, lo manto de Sant Martí, l’os de Santa Agueda y la pedra, encara ensangrentada, en que foren colocats sos pits, y altre sens fi de objectes sagrats iguals á aquestos anaren passant ordenadament per la memoria del afligit devot, y en cada un aná invocant, y per cada un suplicá á Nostre Senyor que li concedís lo que li demanava.

Acabada sa oració, besá contrit á terra mestre Nicolau, y fent una senyal ab lo cap á son amich, lo capellá, que’l correspongué ab altre senyal, volent dir que ja podia anar amunt, pus ell devia quedarse, se dirigí de nou á la escala per ahont havia baixat, aná seguint amunt amunt, ab la ajuda de una candela que encengué en una de las llantias baixas, y no pará fins que’s vegé en lo pis mes elevat de la ayrosa torre, ó sia demunt del arch que aguantava las campanas, qual arch sostenia unas posts, desde las quals se podia acostar ab facilitat als grans finestrals de ogiva, partits cada un per un llauger pilar, y colocats demunt de unas altres ogivas interiors que aguaytan per derrera de ditas pilastras, justificant així unas y altres oberturas que, á mes de servir pera la llum, sòn los finestrals com verdader adorno de la obra, y pera rematar poeticament lo cim ahont s’assenta simbolisada la corona del marqués, propia dels antichs Comtes de Barcelona.

Nit serena, rasa y tranquila era la de aquell dia, y una hermosa y clara lluna il·luminava tots los ámbits fins ahont podia arribar la vista. Al observarla aquell home sensible, en qual cor se podia dir que encara quedava caliu del foch cristiá ab que acabava de resar, sens haver sofert cap distracció fins en aquell moment, se detingué ja al primer pas, y com clavat y estátich en lo primer lloch ahont afiansá sa planta, alsats sos ulls al cel y crehuat de brassos, continuá per llarch espay, contemplant, com embadalit, al astre que es, sens dubte, lo mes amich del cor.

–Benehit sias, Dèu, digué, pus que per tot te trobo gran! Gran t’ha concebut ma ment al fixarme en tu, quant, tancant mos ulls devant del mòn y de la llum, he prosternat mon cap, fa poch, pera implorar ta misericordia, y gran te concebesch ara, quant, passejant ma vista per lo mòn, per las obras que tu has creat, y rodejat de la dolsa llum que en ellas espargeix ta ma, elevo mon esperit, y’m recomplasch en la esperansa de que m’has sentit y de que’m donarás lo consol que necessito. Sí! pus posat aquí, entre lo cel y la terra, y á vista de la melancólica consoladora dels mortals, me sembla com si estigués ja fora del bullici del mòn, y com si m’anás acostumant ja á mirar á aquell perdut á mos peus, y á familiarisarme ab la única companyona, melancólica com jo, que ha de ajudar á ferme menos áspres y mes passatjeras las amarguras de mon cor. Oh! qué hermosa es aquesta elevació en que’m trobo, separantme del soroll del mòn! Oh! qué hermosa es la quietut y la soledat pera acompanyar al cor cansat y trist! Oh! qué hermosa es la lluna, que il·lumina, sense danyar als ulls, que imposa quietut al mòn, absorvint sa contemplació, y que alegra ab sa tristesa! Sí! Benehit sia Dèu, benehit sia Dèu, pus així en la obscuritat com en la llum se mostra sempre gran als ulls de la ánima, y sab donar consol al que l’invoca!

Després de aquella recreació del esperit, contemplant los ulls al cel, sospirá y torná á sospirar de goig mestre Nicolau, y baixant aquells envers la terra, descubrí’l quadro preciós y variat que presentava en aquell temps la ciutat de Barcelona, quadro que anava recorrent lo contemplador ab la vista, ó ab la imaginació, pera endevinar ó fixarse, en certs punts, en lo que la distancia no li deixava véurer ó en los restos de antichs monuments que’ls edificis posteriors havian tapat ó transformat.

En la prominencia del mont Táber, (que qual Tabor de Palestina reuní en los sigles cristians gran copia de maravellas, segons conta la Historia,) se descubria encara la trassa de la antiga acrópolis romana, la sombra flaca, y mes que flaca, ferida y vensuda de la ciutat pagana. En son verdader cim aguaytavan, per sobre las casas construidas en lo lloch que ara’s diu carrer del Paradís, alguns dels grans y negres capitells del antich temple de Hércules, que encara’s conservan ara, si bè baix lo cubert de senzillas teuladas. Allí havia rendit cult la ciutat gentílica á aquell fill de Osiris, acariciat de egipcis y fenicis, al que havia sostentat lo cel sobre sas espatllas, al gran vencedor de Achelos y matador del tirá Busiris. Per entre aquellas columnas, de las que sempre apartá las donas la veu del sacerdot august, pujá en altre temps lo fum del incens mascle que servia de holocauste y divinitat al mateix temps, com ho era lo foch sagrat, may apagat, de son interior, que cuydavan, y devant del qual se postravan, los sacerdots que’s deyan mes purs de la antigua idolatria, aquells que, cuberts ab blanch mantell y toca de egipcis, portavan rapat tot lo pel de son cos, pera significar puresa, vestintse sols la ampla túnica de flors vermellas, quant sas mans s’havian de ocupar en un sacrifici, quant s’havian de acostar á aquella ara que encara’s conserva ara, enterrada, pera oprobi de son objecte y bona memoria del edifici, en la pasticeria del actual forn de San Jaume.

Si no podia distingirse ja, ni al mitj del dia, lo cíngul ó mur de pedras romanas que rodejavan al Táber en altre temps, y que havian tornat á alsar los antichs Comtes soberans, restos hi havia, no obstant, que’l marcavan en certs endrets, com las torres del Palau menor, las del Regomir y las de la Plassa nova, (únicas aquestas que’s conservan ara, així com diferents trossos de paret ó fonament en algunas de las baixadas,) peró principalment, y com dominant á tots aquestos desfigurats monuments, s’alsavan, en la plassa del Blat, (que ara’s diu del Ángel,) lo monstruós castell vell Castrum vetus, que serví després de castell vescomtal, y prop de la Ensenyansa, en lo lloch ahont passa l’actual carrer de Fernando, lo molt elevat castell nou Castrum novum, célebre, fins en la edat mitjana, per sa historia, y per haverse guardat pres en ell lo príncep fill del rey Cárlos de Nápols, á qui apresoná lo célebre Roger de Lauria.

Tal era la sombrejada idea que podian donar á la imaginació los restos de la ciutat gentílica.

La ciutat cristiana y militar de aquells sigles, com desarrollada per causas mes poderosas, no s’havia contentat ab l’estret ámbit de la primera. Estenentse per la part de llevant encara molt mes que ara, en igual proporció que la actual per la part del nort, y per la part de ponent y mitjorn fins á la Rambla, ostentava ja alsat entorn de aquest espay un altre cíngul de fortificació ab sas portas y torres. Eran infinits, com ja s’ha contat, los portals que donavan á la Rambla, á saber, lo de Sant Sever ó de Santa Ana, que’l poble’n deya dels Bergans bracers, la porta Ferrissa, la de Cardona ó de Sant Antoni, que era tal volta la dita també de la Boqueria, y en temps posterior de Santa Eularia, lo de Sant Pau, lo de Santa Madrona ó Trenta Claus, y finalment lo de la Dressana. Se lligava ab aquest mur l’esperó de mar, tenint á son estrem la torre de las Pussas, y seguia la muralla per la vora de la aygua, ó sia junt á la ribera de garbí y carrer de las Polleras fins á la Torre Nova, que es ahont hi ha ara lo baluart que domina al moll, y prop del qual hi havia llavors lo molt conegut lloch del poble, que’n deyan la plassa del Vi, ahont donava lo portal de Mar, que venia devant de la creu de ferro, límit ó molló, per la part de mar, fins ahont s’atansavan los concellers de la ciutat quant havian de sortir á rébrer algun alt personatge.

Se estava acabant de fortificar en aquell temps altre tros de mur que seguia desde la porta de Mar, y que’n deyan de la ribera, cap á la mar bella, circuhint lo lloch conegut per pla den Lluy fins á una gran distancia, qual tros era conegut per lo nom de Miralmar, tenint á un estrem la torre de Sant Joan (devant de uns molins de vent); y doblant de llevant cap al nort, ostentava en son llens lo portal de San Daniel, conegut per portal vell del Carnalatge, lo portal Nou, (junt al que hi havia, en una celda impenetrable, tancada una devota, com la Gúdula de París), y á major distancia, fins á tornarse á unir lo mur ab lo de la Rambla, eran coneguts també lo portalet de Jonqueras y’l del Ángel, del que ja tè prou noticia lo lector. Gran part, donchs, del espay descrit, que ja existia en lo temps de mestre Nicolau, en va poden buscarla’ls ulls, pus toparán ab l’horrorós monument que alsá Felip V, pera acreditar sa poca compassió y son despotisme, ab la ciutadela, pera la fabricació de la qual, maná destruir no menos que trenta carrers, enderrocantse las casas que allí hi havia de doscentas en doscentas.

Prop de aquest cíngul, y espayantse per los camps vehins, com si fossen polls que van creixent prop de la lloca, se veyan, á la part del nort, la iglesia de Santa Eularia del Camp, lo creixent barri de Jesús, lo monastir de Valldonzella, mes cap á ponent, y entre ponent y mitjorn, á la altre part de la Rambla, arreplechs de casas que anavan donant forma á alguns carrers y carrerons del arrabal, fins al estrem del monastir de Sant Pau. Al un cap de la Rambla ostentava sas ayrosas torres lo sols comensat edifici conegut per lo nom de Canaletas, (que se está destruint en aquest moment,) y que’s créu maná alsar allí lo rey Pere del Punyalet, ab la idea de construir un gran palau; y al altre cap, en lo mateix lloch ahont es ara, peró ab diferenta forma y objecte, se estenia la gran Dressana, ahont podian guardarse fins á trenta galeras, ab tots sos arreus, y ahont se podian construir quantas volguessen, cenyint aquell gran espay de fabricació, per la part de Monjuich, un alt mur ab son vall. Desde la Dressana fins al altre estrem de la ciutat, servint de moll la mateixa platja, y formant lo clos del port la Tasca ó barra de arena, que tota la gent de mar coneix, encara que tenint aquell major profunditat que ara, mostrávanse afileradas naus de totas las parts del mòn, fins de Siria y Alexandria, y de totas las maneras que en aquell temps se coneixian, com eran fustas, caravelas, diferents barcos de creu, galeras de una ó dos cubertas, úixers, barcas de panescal, de ribera, planas, y de molts altres noms, per los quals lo lector ara no sabria endevinar, á ben segur, son objecte.

Podia deduhirse, donchs, per las dos lineas descritas y per l’arreplech de nous barris y arrabals que creixian després de la segona, com si diguessem, las diferentas edats que comprenia la historia de la ciutat, y la nova edat en que’s trobava, ó millor, lo preludi de son futur engrandiment.

Peró las páginas que comprenian la historia de la segona edat eran mes eloqüents que las de la primera, y al contemplarlas se engrandia l’ánimo, considerant la influencia de novas y millors costums, fillas de principis mes sans y duraders. La mateixa montanya del Táber, que se elevava com á centre dominant, no ja sols de la Barkino pia dels romans, sinó de la Barcelona cristiana dels catalans, donava bona proba de aixó: senyorejava desde aquell cim, com ara, la magestat, atreviment y bellesa de la gótica catedral, ab sos dos elevats campanars, un de ells, com á maravella del art, apoyat sobre del arch de una de sas portas, y presentant lo conjunt de tot l’edifici un verdader encant pera’l que sab ferse capás del significat que tenen, en las atribucions del art, en lo camp del sentiment y en lo libre vol de la poesia, totas aquellas parts, delicadas y capritxosas al mateix temps, que se observan, especialment en lo temple gótich, formant lo exterior de la casa de Dèu, es á dir, lo que s’aparta del objecte que ha guiat en la obra de dins, y se enllassa en cert modo ab lo sigle, ab l’home, com sòn, per exemple, los adornos dels mateixos campanars, los baixos relleus (perteneixents ja á la catedral primitiva,) de una de las portas laterals, la ayrosa escaleta de caragol, junta á un dels campanars, y á la que serveix de cimbori, ben significatiu, un verdader caragol ab sas banyas de ferro, la maravillosa y simétrica distribució de las vertents de las ayguas, que, com si fossen las camas de una aranya, se dirigeixen en fora en totas direccions, venint á formar una verdadera estrella en la part del ábside del temple, los pinacles que se elevan entorn de aquell sobre de las capellas que’l rodejan, y per fi, los treballats y fantástichs canalons ó górgolas, que, formant també simetria, aguaytan, per entre mitj de las altres parts referidas, baix la figura de animals misteriosos ó fabulosos, volant enfora del edifici y obrint sa monstruosa boca.

La grandesa de aquell poderós símbol cristiá feya deduhir que en aquells camps havia de ser molt lo fruyt que havia produhit la llavor de la Fe, y que en lo domini de ella es com los homens, y per conseguent las ciutats, s’havian perfeccionat baix tots aspectes. Així’s veya abundar en Barcelona lo número tant de recomendables edificis religiosos, com de civils. Sens contar las quatre grans iglesias, tambe góticas y á qual mes plenas de bellesas de art, á saber, Santa Maria del Mar, Santa Maria dels Reys ó del Pi, Santa Catarina, ó’ls Predicadors, com ne deyan en aquell temps, y la de San Francesch ó Fra-menors, colocadas en diferentas direccions y estrems de la ciutat, que deixavan véurer sos ayrosos campanars com guardas vigilants entre’ls demés edificis; y sens contar encara moltas altres iglesias de segon ordre que també aguaytavan á cada pas en l’interior de la població; allá lluny, en los barris nous del arrabal, (no obstant de haverhi entre mitj dos cosas repugnants, com era en lo pla de la Boqueria las forcas, y mes amunt la carniceria que’s deya del senyor Rey,) se distingian, dominant ab tot son punt de vista los arreplechs de casas, com si fossen guias posats allí pera atráurer nova població, l’Hospital de Santa Creu, infinits convents de monjas, y en l’estrem de aquells naixents barris, ostentant tota la senzillés ó rusticitat de sas formas, lo monastir bisantí de San Pau del Camp, qual portalada es, sens dubte, una espressiva página ahont se poden llegir recorts que així tocan á romans com als sectaris de Mahoma.

No eran menos notables, encara que en molt mes reduhit número, los edificis civils que eran de corporacions públicas. En lo lloch ahont se troba ara la plassa de Sant Jaume s’alsava un monument, de que’n quedan pochs restos per desgracia, compost al mateix temps de un temple y de un palau: tal era la casa del Concell, ab sas preciosas finestras ogivals de doble columna, sa vistosa barana foradada, y dividida á espays per lleugeras agullas, ab que rematava l’edifici, y la graciosa iglesia de San Jaume, que formava part de aquest.

A poca distancia del Concell, senyorejava també ab tota sa magestat la primitiva casa de la Diputació ó General de Catalunya, podent deduhir lo que ella seria, qui, després de contemplar ara la atrevida obra de son pati, puje á encantarse devant de la hermosa galeria que rodeja lo jardí del primer pis, y al peu de la qual se desprenen també capritxosas y simbólicas górgolas, no menos fillas del art que de la imaginació.

¿Y qué dirém de la gravetat que oferiria l’antich Palau major, que ocupava desde la plassa del Rey fins á la baixada de la Canonja? Basta dir que era una obra del sigle dotze, reformada y enriquida en sigles posteriors, y en tant que anava creixent la importancia de la nacionalitat catalana y dels reys de Aragó, que tenian allí establerta sa cort. Se enllassava llavors lo Palau dels Reys, per una llarga galeria, ab la mateixa catedral, segons se pót véurer per una porta que’s conserva en la fatxada que ve devant de Santa Clara; y la plassa del Rey, desembrassada del edifici que serveix ara de arxiu, servia com de antesala de la casa Reyal, quieta, y tranquila, pus per disposició dels mateixos monarcas no hi podia habitar ningú que fes soroll (ben diferent, per cert, de ara, en que tothom hi pica y alborota, servint de oficina á picapedrers y manyans).

Per fi, acabaré citant ó recordant qual fòra la arrogancia de un altre monument que adornava la ciutat en la part de mar. Qui conega per la historia la opulencia y generositat de la célebre familia dels Moncadas, que foren los que protegiren la obra, qui’s fassa cárrech de la importancia que mereixia en aquells sigles lo Consulat de mar de la ciutat mes comercial y conquistadora que dominava llavors lo Mediterráneo, qui sapia deduhir per la única part que’s conserva del antich monument, lo actual saló de la Llotja, lo que seria’l resto de la obra que l’acompanyava, podrá formarse una clara idea, quant menos, de la grandesa que oferiria l’edifici que primer distingian y saludavan, desde alta mar, las naus de totas las parts del mòn ó’ls viatgers que en ellas venian á la ciutat de Barcelona, á la mestre marítima de aquells temps, pera apéndrer costums y lleys, pera endevinar lo medi de procurarse riquesa ó gloria.

Ab la ilusió produhida per tot lo conjunt descrit, ab l’entussiasme ocasionat per la consideració de cada un dels objectes que representavan ó simbolisavan los edificis y monuments que anava recorrent ab la vista ó ab la imaginació mestre Nicolau, y halagada aquesta per la situació poética en que’s trobava’l contemplador, casi hauria bastat pera que qualsevol altre home desistís de son propósit de abandonar la ciutat mes hermosa, peró com era mes hermosa encara la esperansa que ell concebia, se contentá sols, en sa despedida, ab la pura espressió del amor que tota sa vida havia portat á Barcelona, que realment arribava á véurer, en aquell instant, y devant sos ulls, com una noble matrona adornada de galas y rodejada de atributs.

En tal situació, mestre Nicolau ni’s bellugava en lo mes mínim, com si temés distráurer sa contemplació: tot son moviment estava reduhit y concentrat en un sol punt, en sos ulls, que, ardents y delirosos, anavan recorrent l’aspecte de la ideal matrona, anavan passant de un punt á altre, seguint y reseguint llargas distancias y com medint rapidament y en totas direccions lo camp inmens que devant de ells se desplegava, il·luminat per una clara lluna.

–Jo’t veig, sí, jo’t veig, digué mestre Nicolau, ciutat de las arts, de las costums, de la riquesa y de la gloria, ab tots los monuments que’t simbolisan, jo’t veig, matrona augusta, ab tota la bellesa que’t distingeix, ab las virtuts que representas y ab la vestidura que t’adorna.

Y després de una breu meditació, pera fixarse en lo que representava cada un dels edificis que veya ó lo que en ells se contenia, y de allargar la vista consecutivament desde’l primer cíngul de fortificació al estrem del arrabal, continuá:

–Sí, jo’t veig, matrona, en ta infancia, en ta joventut y en la edat forta en que’t trobas, sempre creixent. Matrona ets, pus cada objecte que se’m presenta á la vista me ofereix una part de ta completa figura. En eix palau Reyal, que fou bressol de sos reys, que doná alberch y trono en sas mateixas salas al gloriós senat per qui’s formá y s’aplicá la lley, y que guarda lo famós arxiu de ta historia, veig jo primerament ta ánima, y apres ta intel·ligencia y ta memoria. En la santa catedral, que tens en ton centro, veig jo lo cor cristiá que t’alenta, y del qual se espargeixen als demés membres los efectes de tos bons sentiments. Veig en la casa del General ó Diputació la dignitat de ton carácter, ta valentia y noblesa; en la casa del Concell veig ta verdadera fisonomia; en l’Hospital ta caritat; en la Llotja del mar ta riquesa y escut, al pas que en la Dressana y en l’ample espay del Born veig ta llansa, de guerra ó de cortesia, peró sempre poderosa; en los merlets de tas torres y en los campanars de tas iglesias veig lo mantell que’t cubreix, sembrat tot de escuts de barras y de esplendorosas creus, y en lo port que’s dilata á ton peu y ab las onas que rebullen tot besant ta planta, veig, sí, lo núvol de gloria que’t sostenta, y’l messatger que s’emporta ta dominant paraula cap á llunyas regions.

Y tornant á mirar altra volta cap al palau, y després cap á la casa del Concell, anyadí:

–Paraula dominant ha sigut la teva per espay de molts sigles, mes dominant, perque’l cap regia á la llengua y perque may s’havia turbat ta fisonomia. Dèu fassa, oh matrona, que’l nou esperit que ara t’han donat pera referte de tas amarguras, se semble al antich que t’alentava… Mes ay! No vull pensarhi, nó, sinó ton recort me seria menos grat, que despedintme ara de tu, sens fixarme en tal motiu de por. Perque, ay de tu si ton cap es diferent, si per ell arribas á pérdrer ta fisonomia, pus llavors sols te faltará pérdrer ta llengua, y ta paraula deixará de ser dominant y poderosa! A Dèu, matrona augusta! A Dèu, ciutat estimada! A Dèu, pera sempre, á Dèu!

En aquell instant, mestre Nicolau, mes patrici que pare, vensuda momentaneament sa tristesa per l’entusiasme que li infundia l’aspecte de sa estimada ciutat, cometé la falta ó pecat pera ell mes gros, que may havia comés desde sa desgracia: arribá á olvidarse de sos fills. Peró adonantsen al instant, alsá los ulls al cel, y deixant escapar una llágrima, cridá enternit: –Perdó, fills meus, perdó!

Y tancant los ulls, y dirigintse en sech á la fosca escala del campanar, baixá tot suspirant, fins á cáurer en los brassos de son amich, lo capellá Soler, que l’esperava ja á la porta de sa habitació.

La matinada seguent, al apuntar lo sol, se veya a aquestos dos amichs mateixos, que sortian per lo portal de Santa Ana. Al arribar fora del mur, obriren sos brassos los dos amichs pera ferse una estreta y afectuosa abrassada, durant la qual foren pocas las paraulas que un y altre’s digueren.

Las de mestre Nicolau foren:

–Sobre tot, no olvideu mon testament, que lo mateix he dit á mossen Joan Fivaller; y si arriba la ocasió…

–Quant arribe, jo sè qué he de fer. Anau ab la pau de Dèu, y ell vos torne la tranquilitat que haveu perdut!

Digué aixó’l capellá, quant l’altre estava ja girat de espatllas per anarsen, y á sas paraulas anyadí una benedicció, que fèu ple de zel y caritat.

S’en torná després lo capellá á dintre de la ciutat, y mestre Nicolau, tapat ab sa capa, y apoyantse en un bastonet, seguí plorant son camí cap á fora, y en direcció cap á la part de ponent.

XXVII. Lo majordhom del palau y la mala amiga.

Malas novas havian vingut de Perpinyá al palau del Senyor Rey y á la ciutat de Barcelona.

–Peró á mi qué m’importa? deya’l majordom del palau, que s’hauria hagut de interessar per aquellas, com tots los demés oficials reyals, á tenir mes honra que ambició. Si’l Rey está malalt, millor: pót ser així lograré lo que estant bo may m’hauria donat. Y entretant que no torna, si’l mòn se embulla ¿quí millor que jo? Ni hi ha’l Rey, ni hi ha’l llochtinent, ni hi ha per aquí cap dels cavallers y cortesans que sempre’m feyan pérdrer horas, ni tan sols s’apareix en los recons de las salas aquest malehit juglar que sembla que’m segueix los passos: jo sò’l Rey entretant, ó al menos un petit rey. Sols me faltaria, pera acabarho de ser del tot, que aqueixa ingrata falconera, que he fet propósit de no véurer, peró que no’m deixa dormir y que no’m puch tráurer de la imaginació, hagués sigut un poch mes dócil pera curarme del mal que’m fa patir.

Així rahonava lo misteriós personatge, y així encara sospirava lo viciós donzell, després de dos mesos de la festa de Santa Llucia, en que s’havia desenganyat del amor que ambicionava, de la traydora que l’havia fet créurer en ilusions y esperansas, y del poch valiment de sí mateix y de sa vanitosa figura.

Peró com diuhen que’l diable no dorm, y que en las cosas malas sól sortir sempre com lo llop en la fábula, hagué de succehir, que tot fent aquestos pensaments lo donzell, un dia en que la ociositat y’l calor de sos vicis li feyan dirigir sos passos en incerta direcció, pus que per tot se cansava y se cremava, trobá, al girar una cantonada dels carrers de Barcelona, á la enrahonadora geperuda, que en mala hora li havia fet créurer, en altre temps, en lo possible amor de la preciosa Blanqueta.

–Oh! tu per aquí? li digué’l donzell. Quant temps ha que no t’havia vist.

–Tant temps com sa senyoria no s’acosta per lo carrer del Portal. De manera que’l pare diu, que desde que sa senyoria no ve, ni vènen tampoch á ferrarse á casa los cavalls del palau.

–Prou sabs tu, minyona, perque he deixat aquell passetj! digué sospirant de malicia lo donzell. Y á propósit: si’ls pensaments fessen olor, diria que tu has olorat los meus.

–Y perqué?

–Perque no fa un minut que estava pensant en aquell barri, y en ta casa, y en tu, y…

–Diheuho tot de una vegada: diheu que pensau en aquella noya, en la falconera.

–Hi pensava, sí, es veritat: peró val mes no pensarhi. Ja sabs tu lo que’m succehí.

–Arrepentit ó cobart es sa senyoria, y ab bona fe que ara menos que may dauria serho.

Lo donzell doná una mirada maliciosa, acompanyada de una mitja rialla, á la tentadora geperuda.

–No sè si parlas per mi ó per los cavalls del palau. No’t recordas, minyona, de lo que’m succehí en la capella?

A aquestas paraulas la geperuda comensá tota á bellugarse, volent donar la major animació possible á las satisfaccions que volia donar al senyor.

–Qué mal pensat es sa senyoria, digué, pus per tan poca cosa pót créurer que trobe á faltar sa visita. Que ho digués lo pare… peró jo? Crega, senyor, que no es mes, sinó per trobar á faltar los bons ratos que passava ab mi, pus ja sab la confiansa ab que era rebut á casa… y á mes, –y aixó es lo principal– pera volerli manifestar que trobaria una gran diferencia de ara á abans en la cara de Blanqueta, y que si ans volia fer sa senyoria un sacrifici per ella, ara, al véurerla, ne faria deu mil, pus no pót figurarse de la manera que s’ha anat posant aquella minyona, y com s’ha tornat tan robusta, y tan galana y tan… Llástima sols que sia tan esquerpa ¿no es veritat, senyor majordom?

Així com ans la malicia de la geperuda havia posat en un compromís al donzell, sa senzillés llavors havia sigut una nova flama pera fer revíurer lo foch esmortuit que guardava aquell en son cor. Quedá un moment en que no feya mes que passarse la ma per la barba, distret de tot lo demés que ocorria prop de ell, y fins de las mateixas paraulas de sa amiga: sa passió se tornava á encéndrer en aquell moment, y per ella encegats sos ulls, sols veya ab los de la ánima la preciositat ponderada que ja ans l’havia enardit, y que desde llavors casi estava resolt á perseguir de nou, encara que fos atropellant per tot.

–Qué’m dius, minyona! esclamá’l perseguidor de ofici. Peró, conta, conta, y com…

–Es una cosa que s’en fará creus. Pót ser que si sa senyoria hagués sigut mes constant, que no hagués deixat de fer passadas y de buscarla en totas ocasions, tal volta’l jove escribá no hauria arribat á tenirla tan al puny com la tè, y…

–Es á dir, esclamá ab ira’l donzell, que aquell mateix del clavell segueix encara rondantla?

–Y tal rondar y tal cosa, com que no bastan las passadas de dia, que fins á la nit, quant ja’l falconer dorm en la part del devant, ella surt ab quietut á aquell mateix terrat de las flors, y si no s’enrahonan, al menos se entenen; y tan bè ho fan, que estich segura ni n’ha hagut encara esment lo confiat conco del falconer. Y lo cas es que ningú, ningú sinó’l Guillemet s’en porta miradas de ella.

–Donchs si á ningú mira, com vóls…?

–De mica en mica s’ompla la pica. Si’l que no es mirat, per no serho, desisteix, ja’s véu, peró si’s tè constancia, pót ser un dia trobarse una noya en una situació indiferent respecte de son amant, y á voltas… Per fí, tot es comensar.

–Vóls dir, minyona? digué já ple de impaciencia’l donzell. Si al menos m’avisasses tu algun dia en que sabesses hi hagués alguna ocasió favorable… aixó sí, que no fos com la de la capella, en que un se esposa á escandalisar…

–Quí sab. Molt será. Pót ser que sí. Done sa senyoria alguna passada per allí, y veurém…

–Sí?

–Sí.

–Donchs jo’t prometo que passaré. Ja ho crech si hi passaré.

–Sí, vinga, vinga.

Y’l donzell, mossegantse’l llavi de baix y tot bellugant lo cap afirmativament, anyadí:

–Sí, sí: tornarém de nou á la palestra… y Dèu fassa, que si massa’m destorba eix jove escribá, no l’envie á donar fe de cosas que ell no podrá escríurer.

–Qué voleu dir? Deixaulo á ell, y…

–Res, res, digué’l donzell encaixant ab la geperuda. Vaja, vaja donchs. A la vista. Avuy mateix passaré.

–A la vista, donchs. Molt m’en alegro de haverlo trobat. Que Dèu lo guart.

–A Dèu, á Dèu.

Y descompartintse lo donzell y la geperuda, aná cada un seguint son camí, si bè, á pochs passos, torná aquell á girarse y anyadí:

–Ah! m’olvidava, minyona… y digas á ton pare, que desde avuy los cavalls del palau del senyor Rey tornarán á ferrarse en sa casa.

Aquella nit mateixa, quant l’enamorat Guillemet passava á rans de la casa del falconer, per lo carreró ahont donava’l terrat de las flors, y en ocasió en que Blanqueta s’inclinava sobre la barana pera ohir alguna paraula, que ab veu molt baixa y tot posat de puntetas li dirigia son amant desde baix, succehí un fet, que sols de pensarlo horrorisará al lector, per lo perill en que’s vegé l’inocent amant, y per los esforsos que aquest tingué que fer pera contenir los impulsos de son cor ardent y pundhonorós.

En lo moment precís de pronunciar la primera paraula Guillemet, exhalant pót ser ab aquella espressió tot lo sentiment de amor que’l dominava al parlar ab sa estimada Blanqueta, hagué de detenirse l’enamorat jove per un soroll estrany que sentí prop de ell, soroll que en altre ocasió menos perillosa hauria bastat pera fer donar un jiscle á la noya, y que llavors la obligá sols á fugir espantada, comprimintse’l pit y mossegantse la llengua, pera evitar que’s despertás son pare, y fins plorant de horror al pensar en lo perill en que quedava son amant. Guillemet acabava de sentir com que passás frech á frech de sas camas, y entre ell y la paret de la casa, un ser monstruós, que’s detingué precisament en aquell punt, y que, apretant contra de ell ab forsa, pareixia manarli en cert modo que s’apartás de allí, ó’l castigaria prest ab sa furia.

Baixá la vista sorprés y espantat Guillemet al experimentar aquella novetat, al mateix temps que vegé desaparéixer de sobre de ell la sombra de sa estimada, y plé de horror, al punt regonegué que tenia devant un robust gos mastí, qual ronch y forta respiració li indicavan en cert modo que’l animal estava disposat á destrossarlo tal volta, així que li fes una senyal lo que’l conduhia. Bellugava la cua’l gos, y ab la boca oberta y trahent un pam de llengua, mirava alternativament ja al que havia de devorar, ya al cantó de ahont segurament li havian de fer la senyal.

–Dèu meu! esclamá’l pobre Guillemet en tal apuro.

Y recordant en seguida que aquell era’l gos del infame y poderós rival, y que en aquell lloch precisament era ahont aquest li havia fet burla en altre ocasió, desde la finestra de la casa del menescal, (que vegé llavors obrir y tancar momentaneament,) no tingué mes remey que fer sacrifici de sa dignitat de home y comprimir sa ira, ja que ni una mala daga portava á son cinyell pera defensarse. Retirá dos passos l’amenassat jove, mirant á dreta y esquerra, si bè era en va, pus la fosca no li deixava véurer al verdader enemich; mes lo gos aná seguintlo cara á cara, sostenint son ronch y trahent la llengua, com si imperiosament li manás que fugís de allí. Infinits sentiments se rebulliren en aquell instant en lo cor del honrat jove, sentiments de venjansa, de esperansa, de humillació, de desconsol y sobre tot de gelosía, pensant que si allí anava á ser víctima, passaria sa estimada á serho també de la llicenciosa passió de son rival; y així, transigint en humillarse, per la esperansa de poder algun dia refer sa humillació, aná retirant lentament, si bè mes depressa de lo que volia alguna volta que’s paraba, per los cops de cap y fregadas que li dava’l gos, intimantli la retirada, fins que lográ arribar á la cantonada de la casa, per ahont passava’l carreró sense sortida que venia del carrer del Portal.

Al arribar allí, topá Guillemet ab la sombra del que ell pensava: lo donzell de Puymoren, embolicat ab son tabar, y bufant de rabia, se estava arrimat al cantó de la casa, espiant al ditxós estimat de la que no’l volia estimar á ell, é indecís en cert modo de portar á cap un plan de venjansa, que sols podia contenir en aquell moment lo temor de un escándol, que fins tal volta podia influir pera desprestigiarlo en la ciutat y sobre tot en lo palau ahont servia.

–No me he equivocat, digué Guillemet al véurerlo y passant á la part oposada del carrer; peró juro…

–Calla! li digué’l donzell, donantli un cop ab lo cólzer; calla! No obres la boca, sinó… aquí mateix vas á ser destrossat. Y guárdat… perque lo que no ha succehit avuy, pót succehir un altre dia.

Desesperat de ira y de vergonya, hagué de subjectarse Guillemet, seguint carrer avall, y sentintse á cada pas lo ronch del gos, que’l trapitjava, y certas senyals que feya ab los llavis lo donzell, pera indicar al gos que anás seguint ab sa tarea.

Al arribar al estrem del carreró, lo gos se detingué ab lo cap girat cap á son amo; Guillemet, cego de rabia, y girantse continuament com per un impuls natural cap á la casa del falconer, se dirigí trist y admirat cap á la plassa de Santa Ana; y l’infame donzell, arrimantse á la finestra de la casa del menescal, tossí ab forsa, pera que la geperuda, que ja havia aguaytat ans, la tornás á obrir.

–Com es que fèu aquestas cosas? digué la geperuda ab veu baixa.

–Qué cosas ni cosas. Pót donar gracias á Dèu lo papiol escribá de que tu m’has vist, sinó, á las horas de ara, mon gos li hauria posat en millor lloch sa llengua.

–Jesús Maria! No es per aixó que jo us vaig dir que vinguesseu, y us asseguro que si obrau així… Quant m’en alegro de haver obert la finestra á temps.

Fins aquella dolenta esguerrada s’alegrava en aquell moment de haver evitat un crim, cosa que no es de estranyar, quant se diu que fins Judas fèu obras bonas, y que, per alguna de ellas, lo deixa respirar lo diable, cada dissapte, per lo pou de San Patrici.

–Y avuy, sobre tot avuy, continuá la geperuda, m’en alegro mes que may de que hajau evitat de fervos odiós á Blanqueta, perque…

–Perqué? preguntá picat de curiositat lo donzell.

–Perque hi ha esperansa.

–Com?… De quina manera?… Esplícat.

–Sí, sí: penso haver trobat una ocasió en que no dubto fins podréu estar sentat al costat de ella, ó al menos prop… y quí sab.

–Y ahont?

–Vos ho diré. En la funció del gran pas del farsant llemosí que ha arribat avuy, y á la que sè que anirán totas las noyas del carrer, y entre ellas la vehina… ja m’enteneu.

–Sí… peró… Y ahont se fa’l pas.

–En lo magatzem de las bigas del costat de la casa del especier.

–Y vóls dir…

Semblava que la esperansa de la geperuda no’l satisfeya al donzell tant com ell volia; peró era tal sa passió, que resolt una vegada, no volia tornar enrera.

–Dubtau? Donchs si ho fèu així, no cal que busqueu ocasions. Vos pensau que tant al devant vos ha de ballar l’ou?

–Sí… ja. Bè, bè: no faltaré.

–Y sí, home: ánimo. A aquesta mateixa hora fèu cap al magatzem… Y bona nit, bona nit, que per dins me cridan.

La geperuda tancá en sech llavors la finestra, y avansant lo donzell carrer avall, passá á reunirse ab son gos, y un y altre s’naren allá ahont Dèu y també lo diable sabian.