Primera part. La nina. (continued 4)

XIII. Lo carrer dels Orbs, y son habitant, lo falconer Joan de la Murtra.

Abans que’ls irati fulmina Regis de Felipe V haguessen senyalat entorn de Barcelona lo que podia fer nosa á las balas que ells despedian, ó ans que las necessitats políticas haguessen aplicat un sistema de fortificació general á la ciutat que convenia mes tenir en disposició de defensa, deixant un llarch espay entorn de ella, encara que fos en perjudici de particulars; hi havia en la part coneguda ara per Portal del Ángel una continuació de edificis, estenense cap al camp en direcció al punt ahont se fundá lo monastir dit Jesus, que era ahont hi ha ara la font de aquest nom, y aquestas casas, carrer ó barri era ja existent y conegut en lo sigle XV y temps del rey Fernando 1er. de Aragó.

Enfilava ab aquest barri en direcció al interior de la ciutat, y tal volta ocupant una part interior y altra exterior del portal, un altre carrer que’s deya dels Orbs, ab qual nom pót ser tinga alguna conecció lo de Cegos, ab que es conegut un carreró que existeix entre dit portal y la plassa de Santa Ana, pus igual á cegos es la paraula antiga Orbs; á menos que dit carreró tingués ja en aquell temps la mateixa denominació, per ser un dels departaments senyalats en aquell llavors asquerós recó de Barcelona pera’ls desgraciats que careixian de la vista.

Lo cas es, que’l carrer dels Orbs, nom de que sols ha quedat recort en escripturas y dietaris, era en aquells temps un dels estrems mes especials de la ciutat, y en lo que sens dubte passavan escenas molt notables, que no deixarian de fernos ríurer si alguna’n poguessem saber.

Lo lector que tinga presenta la descripció que Victor Hugo fa de la Cort dels miracles de París, se podrá convéncer, per mas noticias, de la major semblansa de costums que existia en la edat mitjana entre unas ciutats y altres, encara que no fossen de una mateixa terra; y si bè en lo carrer dels Orbs de Barcelona no hi ha noticia que’s coronás cap papa de boigs, peró en cambi consta, que’ls pobres clergues que anavan á dir missas á Santa Eularia del Camp y las personas devotas que desitjavan ohirlas, preferian fer una llarga volta pera arribar á las iglesias, ans que passar per un lloch que las antigas escripturas anomenan enfestat, y ahont se presenciavan continuament totas las miserias y asquerositats de la carn, ab qualsevol sentit que aquesta paraula’s prenga.

Sens lo gran número de cegos que’s veyan atravessar sempre en totas direccions en lo carrer dels Orbs, á lo millor se sentia á derrera del que passava un soroll estrany, y al girar la cara, se trobava ó ab las crossas de un coix que li amenassavan sas bonas camas, ó ab un home fet com un capdell enredat, que pera tenir las sèvas caragoladas é inútils, se havia de arrastrar com un galápat per terra. Fins s’havia observat á voltas, que tenint conversa una reunió de aquells desgraciats sers en algun recó ó plassa del barri, cap n’hi havia que no tingués un ó altre defecte: l’un tenia la cama seca, l’altre era manco, l’altre era geperut, l’altre era borni (guarduxios, claudos, cecos et multos alios infirmitates fetidas habentes et pugnis ac pedibus seu tibiis in parte carentes,) y si s’hagués contat lo que hi havia inútil entre tots, de segur, pót ser, que s’hauria trobat un home menos del que’l número aparentava, á no ser que compensás la carn que faltava, lo sobrat embalum de algunas camas infladas dels que patian de elefantiasis, enfermetat mes comuna en aquells sigles, ó’ls embotornaments de algun masell.

Es sabut que en tots temps hi ha hagut vagabunds que s’han fingit mals pera móurer la compassió y tenir aixís un medi de víurer, y si en aquell quartel general de inválits era tan gran lo número, bè’s pót créurer que algun n’hi hauria de fingit, y que sent los fingits bonas pessas, no hi havian de faltar allí espectácles y perills, prou grossos pera que la altre gent del mòn hi fugís lo cos.

Peró no era encara aixó lo pitjor: encenegavan aquell barri, á pesar de las ordinacions que marcaban los límits en que devian estar los burdells, certas donas de mal víurer, que en va lo rey En Pere lo Ceremoniós havia manat que passassen á víurer sempre á la part de fora, y en va havia confirmat lo rey En Joan la ordinació de son pare, fixant que sols podian habitar á la distancia de quinze canas destres de la plassa de Santa Ana, pera lograr lo mateix objecte, que en tots estrems sen veyan sempre passejar, donant á enténdrer que eran gent de sa casa y no fembras bordelleras.

Per tals rahons, casi podia dirse que la ciutat era com los habitants del carrer dels Orbs, pus considerant á aquest com un membre de aquella, podia dirse que’l cos de la ciutat de Barcelona tenia també un membre inútil ó malalt. Mes reduhit lo mal de aquella part al sol carrer dels Orbs y sas travessias cap al camp, arribant á cert punt inmediat á la plassa de Santa Ana, la fisonomia del vehinat era ja tota diferent, y’ls habitans sols tenian la pena de tenir de contemplar als que passavan en direcció á aquella pandora de mals y vicis, mes no de presenciar de prop sas grescas y escándols.

En aqueix tros sa y bo, es á dir, en l’espay mes inmediat á la plassa de Santa Ana y un poch ensá del portal, hi havia algunas botigas de gent ben avinguda, com que entre ells sempre hi havia confabulació y conversa alegre, per mes que fossen diferents en genis y fins diferents en lo que ara’n diriam opinions políticas, pus los uns estavan contents de tenir per rey á don Fernando, altres eran enemichs de tot lo nou, altres tenian al papa Benet com á únich y verdader vicari de Jesucrist, y altres, per fi, que casi bè no creyan ni en papas, ni en reys, ni en homens. A pesar de aquesta diversitat, no’s barallavan per aixó, y qui sab si, en cert modo, se devia sa mutua tol·lerancia á la proximitat ó bon exemple del carrer dels Orbs, ahont tot se tol·lerava.

La circunstancia de ser aquest tros de carrer com si diguessem lo pont pera passar de la part neta de la ciutat á la bruta, feya que no deixás de véurershi per allí de quant en quant alguna persona de las que ara diriam decents, y fins s’hi veyan á voltas alguns personatges distingits de la noblesa, per motiu de haverhi una botiga de un género en que ells mes que ningú entenian, botiga de gran fama, tan per las cosas que en ella se venian, com per lo coneixement y especialitat del venedor. Tal era la botiga de aucells del falconer Joan de la Murtra.

Eran En Joan lo que s’en diu un home de bè, peró de un geni viu com una pólvora. Podian tatxarlo de avaro perque gastava poch y tot s’ho arreglava ell mateix, tant lo dinar com las mitjas, peró en cambi era tan sensible, que al véurer á un pobre, tot li hauria dat, es á dir, quant veya que era pobre verdader, lo que ell coneixia per la esperiencia de véurer passar per devant de sa casa tants que fingian serho.

Havia pertenescut lo Joan, quant mes jove, á la confraria dels correus, que tenia sa capella en la de Marcús, y per tal motiu havia atravessat moltas vegadas tot lo Principat, y no hi havia poble ni poblet, ahont no hi tingués una casa amiga ó coneguts, com coneixia també á molts particulars y hostalers de Aragó, de Valencia y fins de altres provincias de Espanya y dels comtats vehins de Fransa. Tal ofici l’havia fet esperimentat en moltas cosas, á saber, en conéixer tant la nit com lo dia, las senyals pera mudar lo temps, las diferencias, entre unas y altres comarcas, de terrenos, fruyts, costums y parlar, y per fi, los llochs mes ó menos abundants de cassa, las épocas de entrada ó de passa dels aucells, y’ls boschs, montanyas y demés punts que eran propis pera la cassa de selvatjina ó munteria.

Peró lo pobre y fiel correu, que, amant de sa terra y de son gobern, havia servit sempre ab llestesa y lleyaltat al Concell, á la Diputació y al Rey, aquell home que, ab lo desitj mes bo, ó interessat sempre per lo bon nom del Principat, havia ajudat á portar en sas espatllas, ab gust, la llitera de En Guillem de Vallseca, quant, malalt y tot, no volgué faltar al compromís de Casp pera dar lo vot que sa conciencia li dictava; una volta elegit lo rey Fernando, havia tingut la indiscreció de portar unas cartas dels dissidents á uns partidaris del Comte de Urgell, que rodavan per la vora de Balaguer, y descubert per una partida del bando dels Heredias, que favorian al nou rey, en un poble inmediat á aquella ciutat havia sigut pres, y abastonejat y assotat en públich (fustigatum et estovatum), de manera que jagué del cástich en lo mateix poble mes de vuyt dias, y gracias que en ell tenia un amich verdader, en qual casa solia posar sempre que per allí passava, y en la que fou guardat y servit després de son dolor y de sa vergonya.

May havia pensat lo bon Joan en que algun dia las camas li havian de fallir, y correu sense camas es lo mateix que un barco sens velas. Peró fentlo pensar sa postració passatjera en la que mes ó menos tart li havia de venir natural, aconsellat de bons amichs y de alguns senyors á qui havia servit moltas vegadas, portantlos falcons y aucells estranys, cregué que res podia substituir millor al ofici que tenia, com lo ofici de falconer en la ciutat de Barcelona, ahont tan bonas casserias se preparavan sempre, y ahont los senyors tenian especial gust en possehir bons gossos, falcons y demés arreus de cassa.

Inspirat havia sigut lo tal cambi de ofici, y al descidirse lo Joan á fugir dels compromisos á que sa opinió política y son geni podian portarlo, y á empéndrer un entreteniment que li servís de descans, de profit y de tranquilitat, podia dirse bè, com se sól dir, que havia posat lo dit en la llaga.

En tal manera havia acertat, que no bè havia obert sa botiga (prop del carrer dels Orbs, tan per ser mes barata, com per ser prop del portal per ahont entrava molta cassa morta,) quant tots los cassadors de la ciutat comensaren á freqüentarla, proporcionantli beneficis, desde’l mes inflat cavaller que exercitava la acetreria ab patges y criats, als pobres cassadors de llosa y de busca.

Y aqueix nou sol que vegé brillar aquell home sempre delirós desde sa infancia pera guanyar un bossí de pa, després de la fosca de las bastonadas que havian plogut en sa esquena; aquella vida tranquila y regalada que veya desplegarse llavors rapidament devant sa vista, ab recompensa y bona voluntat de part fins de gent respectable, al pas que l’ensenyaren á fugir de nous escarments y compromisos, aumentaren en cert modo la energia de son carácter independent, pus no necesitant directament á ningú, y vehent que era á ell á qui molts necessitavan, arribava á créurerse que tenia prou dret de parlar ab cert desenfado dels fets polítichs que ocorrian, y fins, mes de quatre vegadas, á mostrarse indiferent, ó á ríurerse de lo que’ls altres defensavan, si bè mes de una volta eran los altres los que’s reyan de ell, per ferli traició, á lo millor, son geni viu y fogós.

Fou tal, donchs, l’entussiasme ab que mirá desde luego lo ditxós falconer la causa de sa nova y reposada vida, lo que li havia portat á las mans la mes suprema felicitat, que’s dedicá ab tot cor y tot afany á conseguir lo que cap altre falconer de son temps havia intentat jamay en la ciutat de Barcelona. Sa conversa era sempre de cassa, sos somnis eran sempre de aucells y de batudas, sos ahorros los empleava tots en aumentar lo género de sa botiga, y bastava que un fos cassador, pera considerarlo ja com amich.

Sa botiga y son parlar esplicavan bè lo que valia En Joan de la Murtra.

La magestat ab que estava colocada sobre la porta la óliva lligada ab una cadena, (que era la senyal de la botiga,) donava ja ben á conéixer lo gust que regnaria dintre de la casa, y cal dir que’l principal gust era la diversitat y la abundancia. Las gavias, que no podian mancar en casa de un venedor de aucells, eran sens número, y á mes, penjat entre ellas y ab certa simetria, trobávanse en aquella botiga ganivets munters Saragossans, que venia ab llicencia de la confraria de espasers de monsenyor Sant Pau, xiulets de munter y botets de anar á la guatlla, enfilats ó tramalls pera anar á las telas, crossas pera anar á la sibeca, buyrachs ab buscas envescats y sens envescar, caputxas de falcons, de totas robas y colors, cadenas pera arriarlos, gits y carn preparada pera ensenyarlos á tornar, ó afaytarlos com deyan en aquell temps, y fins tenia motllo de ferro pera fer los capells pera dits animals, qual habilitat ó secret li havia ensenyat lo falconer principal del rey difunt, únich que tenia ans tal motllo per voluntat y gust de son amo.

No li faltava al Joan sa barra, en la que penjava cada dematí algunas llebras mortas en lo bosch de Foixá y en lo Panadés, y perdius cassadas en la Segarra ó en la Gelida de Martorell, tot lo que li portavan certs amichs antichs diariament, pagant lo corresponent dret al mostassaf ó al guarda del General en lo portal, pera poder així proporcionar vianda fresca á certs parroquians de bon paladar, y especialment á la reyna de Xipre, que vivia en lo carrer dels Mercaders, y que era un tan aficionada á las perdiganyas, cosa que tenian molt present sos patges.

La cassa viva valia encara mes que la morta, y era un gust sentir los cants diversos y contínuos que se sentian sempre en la botiga de la Óliva. En un cantó escotxejava’l perdigot, en altre se sentia’l Set-per-vuyt de la guatlla, allá cantavan tortres (que may ni faltavan de Gerona, de Cáldes y de la Selva,) en un altre cantó se sentia jisclar un esquirol de Vich, y en un altre coronava la festa un rossinyol de Montserrat.

Peró lo que donava mes nom y diners al falconer era lo gran sortit de falcons de totas clases que per sa botiga’s veyan bellugar. No’s contentava lo Joan en tenir astors de las montanyas de Ansó y esparvers de Mosquerola, que fins astors de Norega tenia, comprats, á bon preu, á mariners; y ja podian demanarli falcons de Peralada, temprats y mesos á punt, pelegrins ó no, dels que cassavan ó matavan de agro (com deyan en aquell temps,) y de ribera, grifalts, muntesins, garcets, afaytats á perdiu y á la garsa, agroners, de grossa presa, bons á corp, volenters al milá ó arpella, mudats de ayre, gruers, sacres, bons de grassa, mallorquins, tunicenchs, sòrts, que de tots tenia y tots los venia ó llogava ab tal que li pagassen bè.

Aquest últim género era lo que mes renom li donava al Joan de la Murtra, com que los mes alts senyors no’s desdenyavan de entrar en sa botiga, y com que ell coneixia lo que val la afició del cassador, y havia de mostrar sa inteligencia tractant ab gent sabuda, així era que dava gust sentirlo parlar no sols de la cassa y dels aucells, sí que també de molts altres animals que ell havia vist ó n’havia sentit contar alguna cosa. En sos viatges de quant era correu havia tingut ocasió de véurer los lleons y demés bestias que’s guardavan en Perpinyá, l’onso ú ors y’ls cervos que tenian en lo Reyal de Valencia, y que estavan baix lo cuydado de Abraham Jucef, lo lleopart que un tal Cassage havia portat de la altra part del mar, mes lo que li dolia era haver de morir sense véurer lo falcó blanch del duch de Borgunya, del que parlava tot lo mòn, ó no haver alcansat lo temps de Don Juan primer, (al qual monarca professava viu afecte sols perque havia mort cassant,) pera haver pogut véurer la dayna de la Dressana, los faysans de un tal Figueret, que eran molt celebrats en Barcelona, y sobre tot lo tan ponderat unicorni de aquell rey, pus no coneixia mes que’l de pedra que hi ha en un dels canalons del derrera de la Catedral, y se li feya molt estrany al home, que bastás una banya á un animal gros, quant veya que fins los grills ne tenian dos. Per fi, tal era la amenitat de sa conversa al tocar aquest punt, així com al esplicar los noms dels falcons, que l’un se deya En Tria, l’altre’s deya Sart, l’altre Carboner, y al assegurar que’l temps de ban ó veda era sols de mars á agost, y que las entradas de las guatllas y las alosas era per abril y la sortida per setembre, que, sens dificultat, podria havérseli donat la patent de doctor en aquella ciencia, com que tothom reconeixia que, á saber lo Joan manejar la ploma en lo tinter, com removia las de sos aucells, hauria pogut fer un llibre de cassa, pót ser tan bo com lo que havia escrit pochs anys ans lo vell Comte de Foix.

Tals circunstancias feyan que lo Joan anás transformantse en una celebritat falconera en general, apart de ser també una celebritat del barri en especial, pus no hi havia festa ni festeta, envelat de carrer, còs de homens ó de sach, fogaradas ó qualsevol altre diversió, que ell no sortís primer de tots pera armar y dirigir.

No obstant, arribá un dia, com lo qual no s’havia vist may tan mogut y animat lo carrer dels Orbs y totas las travessias y carrerons inmediats al portal, dia estraordinari, pus havian de acudir á aquell punt y tranzitar per éll, sens temor de ser burlats ni escandalisats, los habitants de Barcelona de totas classes; dia en que, desitjosos los enfestats habitants del portal del Ángel de contribuir al millor arreglo del carrer y del portal per ahont havia de passar quant ans l’inspirat apostol fra Vicens Ferrer, feyen esforsos, ó forsas de flaquesa com se sól dir, pera lluhirse cada un com millor sabés, de manera que’ls coixos volavan, los mancos feyan mes ab una ma que’ls altres bons ab dos, y fins los cegos, deixantse carregar, traginavan de alló millor las cargas que’ls possavan sobre sas espatllas, tot ab l’objecte de enramar las parets ó portas de las casas, y principalment pera véurer si, ab la influencia del oracle de Dèu, (que poch ans havia parlat ab l’ángel del portal y havia vaticinat la vinguda de blats á la ciutat de Barcelona, que’n tenia escassés,) conseguirian llavors un altre miracle, per lo qual se adressassen algunas camas, brassos ó espinadas; y á pesar de tot aixó, aquell dia, ab estranyesa de tot lo barri, observá tothom que’l Juan de la Murtra no gornia, cosa admirada per part de quants li coneixian lo geni. Sentat al llindar de la porta, menjantse un bossí de pa y un tros de formatge dels de Capdellá, mirava ab indiferencia tot lo que passava en lo barri, y sols se li escapava una mitja rialla de tant en tant, al véurer l’amohino y mal de cap que’s donava lo catxassut especier ó apotecari del devant de sa casa, que, pera gornir y adornar sa porta, semblava que aquell dia s’hagués sortit de to.

Lo panxut apotecari reullava de tant en tant, tot treballant en sos gorniments, al indiferent falconer, y encara que presumia un poch la causa de sa indiferencia, no acabava de compéndrer com aquell home de geni viu y alegre sabia estarse, com qui diu, ab las mans plegadas, quant tothom se bellugava.

–Qué diable feu? li digué, per fi, no podent aguantarse mes. Sembla que tan mateix no voleu gornir? Es possible?…

–Es que avuy lo mòn vá al revés. ¿No veheu com los coixos corren mes avuy que may?

–Y qué voleu dir?

–Vull dir que’ls altres dias jo’m bellugo y vos estau quiet.

–Ba, ba: no entench com una cosa que no costa res, ab quatre herbas ó fullas que plantasseu…

–Pera’ls especiers podrá ser que coste poch aixó de herbas ó fullas, com que no us faltan may malvas y llorer. Haguesseu parlat de aucells, encara…

–Donchs bè: gorniu de aucells.

–Ja n’hi ha prou ab la Óliva.

–En fi, vos mateix: ningú millor que vos sab lo que…

–Sí, sí, prou; contestá, bellugant lo cap, lo falconer.

Y com girant la conversa l’especier, preguntáli al cap de poch:

–Peró, haveu vist may, Joan, un diluvi de gent com lo de avuy?

–Com que espero, que de aquesta haurán de venir nous habitants á nostre barri, per las camas que’s trencarán ab lo trantoll de la gent. Peró no us espante aixó, Ambrós, que quantas mes feridas se fassan mes emplastres y ungüents despatxaréu.

–¿Qué us penseu que’ls casso al vol com vos?

–Nó, nó: ja sè que en quant á aucells no’ls cassau sinó al plat, peró als dias de bulla sempre hi cauhen alguns sous mes, y sinó que ho diga l’endemá de la nit de Sant Joan.

–Benehit sia Dèu, contestá l’especier tot fent una rialla. Valgam aixó, sinó en aquest barri ja sabeu que hi ha molts mals, peró pochs emplastres. Aquesta canalla tot s’ho cura en la taberna de la Guindar.

–Vaja, vaja, que no podeu estar descontent del barri.

–Nó, nó… no diré que nó.

Feu un moviment de cap aquí l’especier, com indicant que mitj consentia en la suposició del vehí, y tal volta fins hauria dit alló de Galenus dat opes, si hagués sabut mes llatí del que li havia ensenyat lo rector del seu poble, peró’l bon medicamentarius del sigle XV, fora de la Concordia pharmacopularum Barcinonensium que’l guiava pera endevinar las receptas y no pera traduhirlas, no havia conegut mes ciencia que la que tenen los herbolaris de nostres dias, apart dels cinch anys de práctica en la casa de un altre de son ofici, que era tan sabi com ell. Tan atrassada y rutinaria era en aquells temps aquesta part tan interessant de la medicina, destituida enterament de tot coneixement químich, y sens esperansa de poder ser lo que ha arribat á ser en nostra época… sobre tot en la part teatral de certas botigas!

Observant estava l’especier á véurer qué faria’l falconer quant donás fi á son esmorzar, y vehent que á pesar de haverse acabat lo formatge, no’s resolia á treballar en lo gorniment del carrer, rebentant pera culparlo ó pera móurerlo, anava á dirli alguna cosa, quant observá al cap del carrer dos senyors, conegut l’un de En Joan de la Murtra, que pensá se dirigian á sa botiga. Aixó contingué en part la bulla que’l partidari de fra Vicens y fiel súbdit del rey don Fernando anava á fer al correu assotat en temps del compromís de Casp, y content en cert modo per figurarse que la visita dels senyors contribuiria á que’l falconer gornís sa porta, se limitá únicament á dirli aquestas paraulas:

–Joan, ara si que la has feta bona: mira qui ve al cap del carrer.

–Quí? preguntá’l falconer tot trahent lo cap.

–Mossen Joan Fivaller y un altre senyor. Ja’t dich jo, falconer, que si vènen á ta casa pera véurer la entrada de fra Vicens, van á semblar los millors sants de la iglesia posats en lo pitjor altar.

–Tamborets tinga, Ambrós, que per lo demés tan bè estarán en ma casa com en la vostra.

Y sense escoltar lo que replicava l’apotecari, anava ja á llevarse la gorra’l falconer pera saludar á mossen Joan, quant distragué la atenció de tothom un llarch crit de moltas veus que ressonava desde la part de fora de la muralla cap á dins de la ciutat, –Ja ve! ja ve! Ja es á la Creu-Cuberta! Fra Vicens, fra Vicens!– esperimentantse en lo mateix instant un moviment general per tot lo barri, y un crehuament de gent que venia de totas direccions y se embocava cap al portal del Ángel, que era l’escullit sempre pel gran predicador pera fer sas entradas en la célebre ciutat de Barcelona.

Al observar aquell moviment, los dos senyors que venian apretaren també un poch lo pas pera no pérdrer temps y evitar espentas, y poch tardaren en arribar á la botiga de la Óliva, ahont lo falconer Joan de la Murtra los havia preparat ja, y en lloch preferent, los millors assientos de sa casa.

XIV. La entrada de fra Vicens en Barcelona.

Lo pare nou, la filla sense pares y’l pare sense fills. Negocis hi ha que no admeten tercer, y en que l’interessat déu obrar per sí. Uns dels principals es lo verdader amor, y com se sembla á ell en cert modo la afició del cassador, no se estranyará ja que aquest no fie á tercer quant déu portar á cap un negoci de cassa. ¿Quí dubtará de aquesta semblansa, quant ningú com lo cassador conserva sa afició fins en la vellesa, quant ningú espera y se impacienta mes que ell, quant pera cumplir son desitj sufreix calor, fret, plujas, nevadas y cansaments, passant, si convé, la nit al ras, quant en lo exercici de la cassa sòn iguals reys y vassalls, pus en la cassa s’olvidan los monarcas fins de son trono y de sa corona, y quant lo goig de conseguir una presa no’s permet may á un altre, podentho tenir un mateix?

Pochs dias ans havia rebut mossen Joan Fivaller un obsequi especial de part del infant don Alfons, que havia volgut l’acompanyás á una partida de cassa, y desitjant correspóndrer lo cumplert cavaller á la finesa del llochtinent general, havia pensat que ab res podia compláurerlo millor, com regalantli un bon falcó, en lo que, pensava així mateix mossen Joan que ningú podria servirlo millor com En Joan de la Murtra.

Per aixó mossen Joan, com bon cassador, volent per si mateix elegir lo present, aprofitá aquell dia de bon sol, en que havia de verificar sa entrada fra Vicens, y matant, com se sól dir, de un tret dos aucells, sortí en direcció al portal del Ángel, pensant que á un mateix temps veuria al falconer y disfrutaria de la entrada del oracle de Dèu.

Tot sol sortí de sa casa, que era al costat de la iglesia de Sant Just, y prenent lo primer carrer que conduhia á la casa del Concell é Iglesia de Sant Jaume (aquesta desapareguda ara y aquella desfigurada,) emprengué per lo carrer dit de la Diputació, per sota l’arch (que ara no existeix) del Bisbe, y Plassa Nova, en direcció á la de Santa Ana, en la qual trobaria ja, sens dubte, senyals seguras de que no era lluny lo carrer dels Orbs y portal del Ángel.

En lo estrem de la primera se trobava, y en lo punt desde’l qual se descubreix la altre plassa que’n deyan de la Cocorella ó de la Figuera Cocorella (nom que se ha transformat, aplicantse al tros de carrer ó plassa que ara’n diuhen de la Cocurulla,) quant detenintse mossen Joan, recullí la vista com pera descubrir mes clarament á una persona que venia en aquella direcció.

En efecte, no tardá gayre en que se’l vegé allargar la ma dreta, fent un afable saludo al que per allí venia, y corresponent aquest, no ab viva espressió, sí sols ab un respectuós moviment de cap y ab un somrís de suau melancolia, prest un y altre se donaren estretament la ma de amich.

Era la persona que venia un home de uns trenta nou ó quaranta anys, de agradable aspecte, peró un tant flach y descolorit. Anava embolicat ab sa capa, y per demunt del embós deixava véurer sos brillants ulls, que al pas de donar á conéixer la penetració que se ocultava dins del ample y espayós front del home, indicavan al mateix temps la forsa del esperit que á aquest dominava, ó millor sa sensibilitat, y’ls sofriments morals que la produhian. La manera de portar son vestit donava á conéixer també en aquell home, mes que descuyt, indiferencia per la societat, y sos cabells llarchs y penjats, mes de lo regular, per sobre del coll no ho indicavan menos, així com son caminar pausat y lo portar la vista casi mes fixa en terra que ocupantse de lo que passava entorn. De manera que, al véurer tal figura, qualsevol podia dir molt bè que aquell home vivia sols en sí y per sí, y que tot lo mòn estava reduhit pera ell en son propi esperit.

–Oh, mestre Nicolau, li digué ab gran espressió de afecte mossen Joan al allargarli la ma. ¿De ahont venim per aquest cantó?

–Oh, mossen Joan, m’alegro de véurervos.

–Y jo.

–Fa algun temps, continuá l’amich, que preferesch la iglesia del Carme pera anar á missa; l’arrabal m’agrada sempre mes que la ciutat, y al mateix temps tinch ocasió de véurer lo camp, que es mon únich consol.

–Vostre únich consol? Mare de Dèu! Mare de Dèu! esclamá mossen Joan, mirant al cel.

–Ah! sospirá fort mestre Nicolau, com corresponent á la esclamació de son amich.

–Es á dir, (continuá aquest, y fent com que s’esforsás amablement,) que sempre, sempre trist? Pera vos ni ha de haver consol… ni esperansa al menos?

–Esperansa!… es lo únich que hi há en mon cor, peró no esperansa de cobrar may la felicitat de altre temps, sí sols la esperansa cristiana que’ns senyala com á tal la recompensa dels mals que en lo mòn sofrim.

–Vaja, vaja: procurau distráurervos de aquesta tristesa, y evitau lo mal pitjor que podriau tenir, qual es lo de pérdrer la salut. No vos en recordau ja de lo que aprenguereu en Lleyda. ¿De qué us serveix la filosofia? Si fosseu un home qualsevol…

–Ah, mossen Joan! La filosofia pót ajudar al esperit, peró no’l cura de sos mals, y si no fos la fe, de poch me serviria lo que’m valgué ser mestre en arts, títol que us empenyau vos en donarme y ab lo que no’m coneix tothom. La salut sí que demano al cel me la conserve, mes en lo que toca á la vida, creheu que pera mi, quant mes prompte dispose de ella Dèu, millor.

–Home, home: per amor de Dèu… May hauria dit que tinguesseu tan poca forsa de voluntat. Perqué no veniu á véurerme algun dia, y entre uns amichs y altres…

–No faig mes vida, mossen Joan, que de casa al Carme y del Carme á casa, á no ser algun ratet que passo ab mon company y confessor, que está prop de ma habitació, lo rector de la capella reyal.

–¿Mossen Bernat Soler? Ja’l conech. Peró’m sembla que deveu passar mes temps resant que enrahonant. Bo es pensar en Dèu, mestre Nicolau, peró també convé pera la salut donar esbarjo al esperit.

Mestre Nicolau agafá ab totas dos mans la dreta de mossen Fivaller, y ab un to lo mes trist, li digué:

–Com voleu que tinga voluntat, si cada dia tinch lo cor mes sech, y ma vida, mos pensaments y mos desitjs estan lligats tots ab un recort trist que may se separa de mi, si’m trobo sempre sol y per consegüent acobardit, per véurer sempre devant mos ulls la soledat de ma vellesa y lo inútil que sò en lo mòn?

–Peró home: altres sers hi haurá tan desgraciats com vos, y…

Interrumpint aquí mestre Nicolau al amich que intentava persuadirlo ó consolarlo, esclatá en un plor, dihent:

–Cap, cap, mossen Joan, cap tan desgraciat com jo. Las ilusions y’ls purs goigs de ma joventut sòn los que’m fan semblar ara tal volta mes horrorosa ma soledat y ma desgracia. Aquesta desoladora peste que tan sovint ataca nostres ciutats ha sigut lo botxí inexorable de ma felicitat: ella m’ha robat la meytat de ma vida, en la qual fundava jo totas mas esperansas e ilusions: ella, la malehida glánola, es la que m’ha arrencat dels brassos aquells sers tan estimats…! (Y dihent aixó plorava amargament mestre Nicolau.) Sí, sí! ma amada esposa, mos cars fills, que ab tant goig contemplava jo sentats sobre de mos genolls, tot, tot ho he perdut, mossen Joan, y en somnis, despert, parlant ab Dèu, llegint, sempre’m distrau lo dòls recort de aquells objectes tan volguts, y m’amarga’l cor la realitat de la sèva desaparició. Sol, sol he quedat en lo mòn, en lo mòn que’m fa nosa, en lo mòn que no tè res pera ajudarme á consolar!

Traspassat de compassió quedá’l sensible cor de mossen Joan, al reparar lo trist estat de aquell amich, al qual no havia vist feya algun temps, y desitjós de procurarli alguna distracció, comensá á fer esforsos pera consolarlo ó quant menos pera distráurerlo.

–Ba, ba, li deya entre altres cosas, aixó no val res. Es precís que siau superior á la desgracia, y mes una persona que ha exercit cárrechs tan honorífichs… En aquest mòn ja sabeu que tot se compensa, y que’l que no plora de una cosa, plora de un altre. Ja veheu: á vos no us falta algun ben estar, y si calculau quants infelissos hi ha que no tenen menjar, ni vestit, ni jas tan sols ahont dormir, quants pares que no saben…

–Pares que no saben ahont fer dormir sos fills? interrumpí mestre Nicolau, fent una certa rialla de sarcasme. Ah! Qué importa aquesta pena de no saber ahont ferlos dormir, si al fi’ls tè, si’ls pót estrényer entre sos brassos, si entre ells los pót donar llit y calor?

–Calmauvos, calmauvos, amich, li deya ab tota dolsura mossen Joan. Creheu que si de mi dependís, faria tot lo posible pera proporcionarvos la tranquilitat…

–Impossible, impossible, mossen Joan!

–Voleu ferme un favor? Vaja, siau complacent: passarém un bell ratet tots dos, y entretant vos distrauréu. Vaig fins al portal del Ángel á véurer á un falconer, y al mateix temps disfrutarém de la entrada de Fra Vicens Ferrer, que diuhen ve per aquell cantó.

Mestre Nicolau no respongué, y sols bellugá com en senyal de dubte’l cap, pus sentia per una part no compláurer al amich, y per altre lo convidava poch l’espectacle que podia véurer.

–Vaja, amich, vaja: no teniu cap feyna precisa y… Á propósit: que podem parlar de la única que tal volta us ocupa. Parlarém entretant de En Guillemet. Qué tal, qué tal lo minyó? Fa proba?

Al sentir mestre Nicolau anomenar á En Guillemet, manifestá en sa cara senyals de satisfacció, y tot tapantse de nou ab sa capa, indicá que accedia al empenyo de mossen Joan, lo qual continuá llavors:

–Es á dir, que’m donau aquest gust? Y quant m’en alegro. Sí, home, sí, passarém un rato, y’m diréu quin profit se pót esperar de aqueix jove…

–En Guillemet, En Guillemet… deya repetint aquest nom ab gust mestre Nicolau, tot seguint ja cap á la plassa de Santa Ana, al costat esquer de mossen Joan; En Guillemet es un gran jove. Creheu que si res podia descidirme á acompanyarvos, sens rebaixar per aixó lo grat que m’es vostra companyia, es lo parlar de aquest amiguet, que, sens dubte, es un dels majors consols que tinch en ma trista soledat. Es tan agradable, tan generós, tan bo… y sobre tot tan viu y tan pundhonorós.

–Qué’m diheu? Benehit sia Dèu! Quí li havia de dir á la pobre vella de sa mare?

Y parlant ab sí mateix, anyadia mossen Joan:

–Quí sab, Fivaller, si haurás endevinat en ton propósit, si lograrás que ta obra de misericordia done mes fruyt del que esperavas? Benehit sia Dèu!

–Creheu, continuá mestre Nicolau, que si res me consola es sa companyia, y que encara que vehentlo á ell penso mes en mos fills, basta’l pensar que mos fills se li havian de semblar si haguessen viscut, basta véurer que ell es bon fill, que es un jove sens malicia, tan adelantat en son esperit al mateix temps y en saber, pera que jo gose en sa ensenyansa. Creheu, mossen Joan, que tinch de estarvos molt agrahit de haverme proporcionat ab aquest deixeble un dels millors remeys á mos mals. Li tinch tanta afició, que… no sè, no sè lo que faria per ell.

–Sí: ja tinch també molt bons informes del ajudant en qual casa treballa, y com sabeu, desde’l comensament de aquest trieni, tè ja’l diploma de escribent de la Diputació, de manera, que fa ja dos mesos que cobra sou, es á dir, lo cobra sa mare, si bè ja podeu pensar que jo en las festas no m’olvido may de son bon procediment.

–Bon pare seréu, mossen Joan, pera vostres fills, quant tan bo sòu pera vostres afillats.

Y aquí, pera enterar al lector, y ans de continuar lo diálogo, convé esplicar de pas qui era lo Guillemet á qui aludian los dos parlants, com y també acabar de aclarar qui era lo mestre Nicolau. Havia sigut criat mossen Joan en sa infantesa per una dona de un poble del Vallés, qual dona havia tingut, en son derrer matrimoni, un fill, pera’l sustento del qual no contava ab gran cosa. Mossen Joan, á qui sobravan riquesas y no menos bondat de cor, no havia pogut may olvidar á la sèva dida, que estimava com á una segona mare, de manera, que, á pesar de ser un tant desigual de edat, era’l Guillemet germá de llet de un dels cavallers mes distingits de Barcelona, y si’l cavaller volia ser bo pera la mare, es clar que no podia ser dolent tampoch pera’l germá. Tenia intenció mossen Joan, com ho feu, de péndrer per patget de sa casa al noy, perque deya que pagés sens terras ú honors propis, com deyan en aquell temps, no era mes que un esclau de la terra; mes vehentlo tan esparpillat, comensá á donarli educació, volent que visqués á Barcelona ab sa mare, y fins se posá en lo cap de que ab lo temps l’havia de fer ser, com se diu, un home. Així que, després de haverlo fet ensenyar fins á llatí en lo convent dels Predicadors, lo feu entrar en l’estudi de un dels tres ajudants del Escribá major de la Diputació, y entretant, y per si un dia podia arribar á ser ajudant ó á tenir algun altre cárrech en servey de aquella corporació, li buscá una persona entesa que l’instruís en la bona moral, y li donás alguna idea, al mateix temps, del mòn, ó de la societat com diriam ara, de las lleys y llibertats de la terra y de lo que havian sigut los reys passats, pera lo qual ningú li havia semblat tan á propósit com mestre Nicolau Gili, escribá de manament que havia sigut del últim rey don Martí, instruit en filosofia, que havia cursat en Lleyda, y en historia, que ell mateix s’havia apres, coneixedor del bon parlar, per haver anat molt temps ab la cort, y bon pare que havia sigut, si bè desgraciat y desesperat en aquella ocasió, per haber perdut en la última epidemia de la glánola del any 1410, á sa bella y casta esposa y á dos hermosos fills, que eran la delicia y la esperansa de sa vida. Era, donchs, la educació de Guillemet una de las obras bonas de que volia fer gala lo bon cavaller mossen Joan Fivaller, á pesar de no faltarli fills, sense’ls molts que després encara tingué, y com un homenatge de gratitut prestat per un home de bon cor á una persona que l’havia nutrit ab sa propia llet.

–Qué voleu que fassa, donchs? continuá mossen Joan ab satisfacció y dolsura. Quant vos trobau una flor ó una planta especial al mitj de un bosch, per mes que vostre objecte sia buscarne de altres ¿no la traheu de la terra pera trasplantarla en altre lloch ó jardí, ahont se propague y oferesca ocasió de contemplar sa hermosura? Si son cap designa que ha de ser de utilitat algun dia ¿perqué l’havem de postposar á altres que la sort honra, peró que no per aixó sòn mes dignes?

–En efecte, en efecte, (contestá mestre Nicolau, com admirat de lo que li deya Fivaller,) y vostras paraulas sòn mes laudables, quant es una persona de noble sanch lo qui las diu. Proba aixó bè, mossen Joan, que sòu bon patrici, pus desitjau la honra pera qualsevol que la pót tenir.

–Y aixís ha de ser, que si’l mòn ha creat distinccions de classes y gerarquias, perque així en ell convé, Dèu ha creat als homens en sa organisació tots iguals, y la honra y’l saber los ha repartit lo Creador indistinctament entre uns y altres, senyors ó vassalls, pobres ó richs. Per aixó, mestre Nicolau, al encargarvos la educació de aquest jove, os diguí solament: “es un noy que promet: veheu si’l podeu fer home;” y l’amor al próxim, l’amor á sa terra y l’amor á Dèu sòn los tres punts sobre’ls quals vos vaig encomanar que espargisseu vostre ensenyansa, es á dir, que’l fesseu home, que’l fesseu cristiá, que’l fesseu ciutadá.

–Per honrat y cristiá’l tinch, mossen Joan, com ja deveu saber…

–Sí: algunas vegadas m’ha referit actes sèus la bona velleta.

–Y en quant á ciutadá…

Mossen Joan se aturá aquí, com esperant sentir ab satisfacció alguna bona nova del amich.

–En quant á ciutadá, continuá mestre Nicolau, dubto que un altre jove de diset anys puga tenir millor disposició ni mes propensió als sentiments verdaderament patriótichs.

–Diheu, diheu.

Si mossen Joan escoltava ab interés, no era menos lo que manifestava parlant lo mestre, en termes que semblá un moment com distret de sas penas.

–Vos admiraria, senyor, com coneix la genealogia dels reys passats, com discorre tan acertadament sobre alguns dels actes que jo li conto, y com fins s’irrita y s’enardeix –no us admire, mossen Joan, que es així com dich,– com se enardeix contra’ls qui li sembla que han obrat ab injusticia ó tirania.

–Cuydado, cuydado, mestre Nicolau, que vos haveu sigut escribá del últim rey, y…

–Mossen Joan, jo sempre acato al senyor que’m governa, ab tal que sos actes sian justs, y sè prescindir de drets, quant la terra esculleix los que li semblan millors.

–Ja, ja, digué mossen Joan, coneixent que havia ferit l’amor propi del altre; no penseu que jo crega altre cosa de vos que lo just. Y diheu (anyadí en seguida ab un to de major afabilitat:) ¿quins, quins sòn los reys que mes li agradan?

–Li agrada’l rey En Jaume, lo rey En Pere…

–Lo del punyalet?

–Nó, lo dels francesos, lo rey En Martí…

–Y lo que sòn los concells y la Generalitat, interrumpé mossen Joan, ho vá entenent?

–Prou ho enten, y en quant á la Diputació, res tinch que esplicarli, pus ha apres de tal manera en casa del ajudant, que crech ne sortirá á la volta bon oficial del Consell y bon practicant de notari, per mes que tè horror á las escrituras de enfeudacions, á tot alló de furcas et custellos, de suspendere ut naturaliter moriantur, de oculos, aures, nares, pedes et manus auferre y fins al in infernum vadas cum Datan et Abiron. Oh! creheu que us daria gust com aquell cap jove discorre sobre tot aixó… y encara lo que promet, si no’l distrau cap afició ó passió, que de vegadas fan girar al home en la juventut.

–Cert, mestre Nicolau, molt cert. Sí, sí: creheu que m’admira aqueix jove, y no dubto que entre vos y jo’l podrém fer home en profit de sa pobre mare. M’alegro, cada dia mes, de haverli trobat aquesta plassa de escribent, perque qui sab, ab lo temps, lo que pót ser, que bona fusta es lo roure si se’l puleix.

–Y sobre tot, la ventatja que hi há en aixó es la de ser oficial, peró no reyal.

–Ja, ja: vos coneixeu millor que jo lo que sòn aquestas cosas.

–Prou: en primer lloch que l’oficial reyal no es tan segur, y en segon, que may los oficials reyals sòn ben mirats pel poble, per bons que sian.

Alguns me sembla que esperimentarán prest aquesta veritat, pus ab la vinguda del Rey…

–Qué? Ve’l Rey?

–Sí: avuy déu entrar, y pót ser ara mateix. He rebut una carta fa poch, en que se’m fa saber, mes entrará com de incógnit, pus sols ve pera preparar alguns negocis y la obertura de las corts. Y ja podeu pensar, que després del triunfo, no faltará algú dels dubtosos que pagará la pena…

–Dèu li done acert, que prou se necessita després de tantas injusticias com s’han fet. Y com mudan los temps, mossen Joan!

Feya aquesta esclamació mestre Nicolau, de una manera que justificava bè son antich servey al rey En Martí, y li haguera contestat mossen Joan, á no ser lo moment precís de arribar al estrem de la plassa de Santa Ana, y de alsarse lo crit en tot aquell barri que avisava la entrada de fra Vicens.

–Qué es aixó? digué mossen Joan. Apretem, apretem una mica’l pas, mestre Nicolau, sinó aquesta munió de gent no’ns van á deixar passar.

–Jesús, Maria! deya tot amohinat l’altre amich; y quina manera de venir gent. Creheu que’m fa bullir lo cervell tanta bellugadissa.

–Ah! mirau, mirau… Ja estam á salvo, pus veig ja á la porta de sa casa al falconer que’ns fa senyal ab la ma.

En efecte, s’apressuraren un poch los dos amichs, girant com podian per entre la multitut que s’anava abocant al portal, y poch tardaren ja en trobarse dins la botiga de En Joan de la Murtra, lo qual se afanyava en obsequis y cortesias, dirigidas especialment á mossen Joan Fivaller.

Ans de penetrar mossen Joan, se detingué com admirat un instant al devant de la porta, mes bellugant un poch lo cap y fent mitja rialla, passá á dins en seguida, y no pogué menos de dir:

–Ba, ba: may ho hauria dit… Aixó si que no ho entench, Joan. La botiga de la Óliva no lluhirse quant tothom se lluheix?…

Lo falconer, que s’havia esforsat ja en saludos á aquells dos senyors així que s’acostaren á sa casa, esperava sols que passás lo primer moment de admiració, mes vehent la insistencia ó inculpació de mossen Joan, no pogué dissimular, y ab tota frescura respongué:

–Qué voleu que us diga? Cada un es boig á sa moda, mossen Joan.

–Sí, peró…

–Lo vostre parent, que era alcayt de Casp, vos pót haver contat com serví á Catalunya lo correu Joan de la Murtra… y si mas espatllas podian parlar, vos dirian las pocas ganas que jo dech tenir de fer res que’m recorde de aquell lloch.

–Sempre haveu tingut lo geni viu, Joan: no val res ser rencorós, y á mes, que no podeu dubtar de la virtut de fra Vicens, y del bè que produheixen sas prédicas.

–Prou, prou.

Y volent girar la conversa, girás lo falconer á la gran barra ahont tenia lligats los falcons, y esfereintlos un poch ab la gorra, digué de nou:

–Donchs, mossen Joan, que no voleu pegar una mirada á aqueix remat de cabras? Qué us sembla del assortit que ara tinch? De segur que’l baró mes rich no’l tè millor.

–Precisament per aixó venia. Tinch de fer un present á un senyor que es mes que tots los barons, y vull cosa de confiansa.

–Llavors, vaig á baixarvos lo que tinch sol dalt del terrat, y podeu dir que no n’hi ha un altre en tota Catalunya. Es de Norega, vá fins á corp y á grua, arrenca la volada sense git, y es tan fiel al cassador, com revoltós ab los altres falcons que no sòn de sa casta; de manera que ha nascut pera estar sol, y com si diguessem pera una ma espressa. Es, com se diu, un verdader falcó mestre.

–Falcó mestre diheu?

–Sí mestre, mestre.

Y mestre Nicolau, entenent l’efecte de la paraula que pronunciava lo falconer, se mirá mitj rihent ab mossen Joan, que la havia dita ab doble sentit. En Joan de la Murtra, que no’s pará en la forsa de aquella senzilla broma, se separá en aquell moment dels dos senyors, y pujá al terrat de sa casa en busca del recomanat falcó, mentres aquells se entretenian en contemplar als de la botiga.

Peró prest s’hagueren de distráurer de lo que feyan, alsantse un crit general de “Ja entra, ja entra! Fra Vicens. Fra Vicens!” que’ls obligá á tráurer lo cap fora de la porta.

L’espectacle que llavors se presentá á sa vista era admirable, lo mar de gent que’s bellugava era inmens, y mes los haguera sorprés encara si haguessen vist aquell conjunt de poble á la altre part del portal. De totas direccions se veya venir per fora gent que corria; en l’ort del Rey y per tots los camps de Santa Ana, y que també’n deyan la Pareyada, no hi cabia una agulla; las parets dels horts den Gosser, den Samás, den Tagamanent y den Luçá se veyan cubertas de homens y criaturas que s’enfilavan ó que estavan encavalcats damunt de ellas pera poder véurer ab mes comoditat la comitiva del frare predicador; lo pou del fosso, que era sempre’l punt de reunió y de las disputas de tota la escoria de aquell barri, presentava llavors major conjunt y mes animat que may; y tot lo carrer dels Orbs y la travessia que mirava á ponent se veyan enterament plens de gentiu, que pareixia com que caminás encaixonat, esperimentantse á menut com á onadas que’s dilatavan de un á altre estrem, cahent, á lo millor, y barretjanse confusas en terra, la gorra del menestral, la carmanyola ó’l barret del senyor y fins tal volta la xia del juheu.

Pel mitj de aquest últim carrer y ja casi sota’l portal, venia la comitiva de fra Vicens. Anava’l frare á peu, ostentant com sempre la major tranquilitat y dolsura en sa cara, agafada, com solia, sa capa ab lo bras esquer, y movent ab naturalitat son bras dret, que alsava algunas voltas ab energia, senyalant ab lo dit al cel. Seguian derrera de ell, qui ab sarró, qui sense, calsats y descalsos, un sens fi de desgraciats, esquinsats alguns de ells é indicant ab la cara la miseria y las penas que havian patit. Entre ells se veyan també alguns ab vestidura de juheu, y finalment, com á mes débils y cansats del caminar, seguian, formant lo cap de vall de la comitiva, una porció de criaturas infelissas, flacas de gana la major part, mitj despulladas, plenas de inmundicia y de pols, y respirant, ab sos vius ulls, la mes espantosa miseria: quadro verdaderament capás de partir lo cor mes empedernit, y que no podia contemplarse sense derramar llágrimas. Derrera de tot aquest conjunt anavan, com á guardadors y vigilants, y com si diguessem de conserges pera facilitar la entrada en aquell exercit de miserables als que s’hi agregavan durant lo camí, dos altres frares de la Ordre de predicadors, un de ells llech, lo qual duya de la ma la corda ahont anava lligada la adzembla ó petita cavalleria que portava las provisions ó caritats recullidas per lo consolador dels pobles y convertidor dels heretges.

Després de haver saludat fra Vicens al ángel del portal, detenintse un moment devant de ell, y de darli’l nom de custodi y guardador de la ciutat mes noble y mes santa del mòn, penetrá l’predicador, y observant ja prop del portal á alguns representants de comunitats y de altres corporacions que l’esperavan, ple de entussiasme, y com verdaderament mogut de un fervor diví, prengué de nou la paraula:

–Entrau, entrau, cridava’l frare, esforsant llavors contra sa costum la veu, á fí, sens dubte, de que tot aquell gentiu lo sentís y’l comprengués; entrau, baix la capa de la ciutat mes generosa y compassiva, pobres de Jesucrist, que no teniu ahont albergarvos, ni menjar pera sostenir vostra miserable vida; entrau, los que fins ara haviau seguit obcecadament la senda del error ó del vici, que aquí podréu contemplar brillant ab tota sa magestat y resplandor la antorxa de la Fe, aquí podréu acabar de esquinsar lo vel que us cobria’ls ulls del esperit, quant compareu los exemples dels que profesan malas sectas ab los de aquells bons cristians amants del próxim perque sòn amants del verdader Dèu… Aquí’ls tens, ciutat de Barcelona, aquí’ls tens, als que, prenent per ensenya la capa del gloriós San Domingo, segueixen desde molt lluny mos passos, ab la esperansa de que’ls ha de proporcionar un consol, qui ab son exemple, é invocant, com simple pregoner, lo nom de Dèu, te crida y te exigeix la caritat que tan necessaria es en tot temps. Aquí’ls tens, víctimas de la miseria, de la fam, de la peste, de la guerra, del vici y de la heretgia, que de tots n’hi ha, y tots tenen necessitat de consol. Ja sè que’ls hospitals m’obran sas portas, que las ordres religiosas preparan aliment pera’ls afamats, que tots los bons de cor desitjan remey á la desgracia y llum al que vá errat, peró tot aixó no basta. Pera’l triunfo complert de la caritat y de la Fe, precís es que surtian tots los richs, los richs de moneda y’ls richs de esperit, que en va us ha donat la Providencia una y altre riquesa si no la empleau. La riquesa y la sabiduria que no s’aprofita es com la llavor sembrada entre pedras, que no dòna cap fruyt… Obriu, donchs, vostras arcas, richs de moneda, que al consolar al pobre, Dèu vos aumentará’l caudal, y recordau que’l que sols vól conéixer al próxim pera tráurer profit de ell, no pera darli, no logrará que sa mort sia plorada, que al morir l’avaro y l’usurer, de sas riquesas es de lo que’s parla, no de ell… Y vosaltres, richs de esperit, richs de ciencia, richs de fe, vosaltres que sòu capassos de desenganyar y de convéncer, que sòu prou pera pugnar y pera véncer, obriu vostra boca, mostrauvos valents y descidits, y lograréu igual triunfo y benefici que’l que dòna sa capa pera abrigar al pobre. Obriu la boca, sortiu á combátrer l’error y la heretgia, aumentau ab nous vensuts l’exercit de Jesucrist, y feu que dilatantse mes y mes la fe pura, s’aumente també l’esperit de caritat, de fraternitat y de humiltat, y desaparescan de aquesta manera los mals de que sòn víctimas los infelissos que’m segueixen, que desaparesca la ambició y l’error, que desaparescan las guerras y que fuge pera sempre l’orgull que pert als homens…

…Testimonis de un y altre fruyt sòn los pobles de Llombardia, que aquest indigne pregoner de Dèu ha recorregut, sembrant en ells la divina paraula; testimoni aqueix Vall-pur de Fransa, que estava encenegat horrorosament en la pravitat de tots los vicis y de tots los errors, ple de miseria é ignorancia, y ara, purificat, es jardí de abundancia y de goigs espirituals… Correu, correu, donchs, ab la caritat y la paraula, tots los que siau bons pera acabar de purificar lo mòn, que la vida es curta y passa depressa, sobre tot pera’ls que sols se paran en los goigs materials de aquell.

Y observant fra Vicens que, prop de ell, l’estavan escoltant un rabí y altres dos juheus de la sinagoga de la ciutat, fent ab disimulo com que lo que anava dihent era continuació de lo que acabava de dir, prosseguí de esta manera:

–Sí, depressa passa la vida, prop está sempre la mort, aquella vida y aquella mort que dependeix sempre de la ma del Altíssim, nó aquella mort ni aquella resurrecció dels morts que han volgut vaticinar los astrólechs juheus, aquells mateixos que encara no’s volgueren desenganyar vehent passar l’any en que, segons ells, havia de venir lo Messias. Ilusos! Fins donaren lo nom de Hanasi ó Príncep al astrolech Ben Chija que escrigué’l Megalath, ahont constavan eixos vaticinis, y ara ells mateixos se veuhen avergonyits de que tal obra existesca. Quant mes valdria que, regoneixent al Dèu de Abraham y de Jacob, que es lo verdader Dèu de tot lo mòn, recordassen la divisió constant que hi ha hagut sempre en sa rassa, que no s’haguera salvat si Dèu no hi enviás de continuo varons escullits pera referla; quant mes valdria que recordassen sempre sa espulsió, sa disperció per tot lo mòn, sa continua desgracia y la animadverció que en tots estrems del mòn esperimentan per part de totas las castas y de totas las gents. Y no volentse recordar de sas inconstancias, y no volent recordar las esclamacions de Elias, á qui deixaren sol, no volen regonéixer encara al verdader Messias, al fill del Dèu de tots, que ha mudat la fas del mòn, y ha sembrat per tot las virtuts que ells en sa antiga lley proclaman, peró no practican, pus ja diu Sant Pau: “Que no sòn justs devant de Dèu los que ouhen la lley, sinó los que la cumpleixen.” Quant mes valdria que, pensant y sentint, esperassen millor, y que practicassen las virtuts cristianas pera ferse així mes felissos ells y aumentar la felicitat del mòn! Desenganyauvos, desenganyauvos! Entrau en lo gremi cristiá, y fugiu dels escarments que de continuo y fins ara,… fins ara, sí! (y aquí esforsá la veu fra Vicens,) vos estan passant. Y sinó, dígaho lo cas de la célebre torre Geronella, que ha sigut devant de vostres vicis com lo símbol del cástich de Dèu enviat á la torre babilónica: la torre Geronella de la ciutat de Gerona, la major, la mes gran, la mes forta, la de mes circunferencia de aquests regnes, pochs anys fa que ha burlat á tots los juheus, los quals donavan sos diners á usura, durant lo temps que aquella existís, crehent que seria eterna, y en un sol instant, ab lo temps seré, sens vent, sens pluja y sens cap altre temporal, la torre Geronella s’ha enfonzat y destruhit tota plegada. Escarmentau, escarmentau!

Y tot caminant lo frare y sa comitiva, anavan avansant fins á arribar ja casi prop de la porta del falconer, desde la qual saludaren cortés y humilment á fra Vicens, mossen Fivaller y mestre Nicolau, mentres que’l Joan de la Murtra permaneixia ab tota indiferencia en lo terrat de sa casa, deslligant al falcó mestre, y esperant que passás tot aquell soroll de gent, pera baixar de nou á la botiga.

Al arribar lo frare en aquell punt, en lo qual no s’hi veyan ja juheus y sí sols ciutadans de Barcelona, menestrals ó cavallers, doná nou giro á sa paraula, repetint, com moltas altres vegadas, son acostumat tema del sermó de Casp.

–Dèu vos done pau, ciutadans de Barcelona, (deya ab la major humiltat,) Dèu vos envie y perpetue lo que tant nos convé á tots. Sense pau no hi ha pares y fills, que uns ab altres se destruheixen, com per desgracia sabeu, y si l’orgull arribá á penetrar en lo home en temps de guerra, ay del home, ay de la familia, y ay del regne!… Omne regnum in se divisum desolabitur! Formau, donchs, un sol remat, obehiu á un sol pastor, y serán ditxosos los gobernats y’l que Dèu ha escullit pera gobernarlos.

Y així seguint, y variant segons era sa inspiració ó segons requeria la diversitat de personas que veya’l frare per allí ahont passava, aná penetrant fra Vicens en lo interior de la ciutat, sent las últimas paraulas que sentiren los de la botiga del falconer, las pronunciadas ja molt endins de la plassa de Santa Ana, y que sab ja lo lector de altres vegadas.

–Caritat, caritat! Temeu á Dèu y obrau ab caritat y ab justicia, pus qui no obra així, tart ó aviat tindrá la paga, que fins los fills pagan á voltas los pecats dels pares!

Lo falconer, que havia pogut sentir també aquestas últimas paraulas desde’l terrat de sa casa, se girá llavors mirant cap á la plassa, y digué pera sí mitj rihent:

–Com hi ha mòn, fra Vicens, que tens rahó… Peró si aixó que dius fos veritat… ay, quants n’haurian de patir que ara estan millor que jo!

Mentres En Joan baixava la escala, acabavan de pasar los últims pobres de la comitiva ab los dos frares que la seguian. Mossen Joan Fivaller y mestre Nicolau los havian donat ja totas quantas monedas portavan en sas butxacas ó limosner, y las pobres criaturas, que venian la major part de pobles aspres y solitaris, y no tenian idea de lo que eran ciutats y senyors, admiradas ja de véurer lo gran concurs de Barcelona que las havia sortit á esperar, quedavan com embadalidas al contemplar á aquells senyors, en son inocent concepte tan richs y generosos, pus fins los donavan monedas que ellas may havian vist.

Peró al verificarse aquest acte caritatiu, era notable una altre cosa que passava. Mossen Joan, per bon impuls del cor, se llamentava, mentres feya la caritat, dels pobres que li venian devant, dihentlos paraulas de consol, peró mestre Nicolau no deya res, y feya la caritat, com volent apartar la vista, al mateix temps, dels objectes que’l movian á compassió. ¿Y qué havia de parlar, si aquell cor, partit continuament de dolor y excitat en estrem per la memoria constant dels fills que li havia robat la peste, no feya mes que aumentar sa excitació cada volta que’l pare desgraciat veya sers desgraciats de la mateixa edat que eran los fills que habia perdut?

Cap, emperó, l’havia conmogut tant, com una nina preciosa de uns onze anys, la qual venia casi al últim de tots los pobres, y embeguda ó com distreta en la contemplació de aquells dos senyors caritatius, fins havia deixat de sentir lo crit de advertencia que’l frare li dava pera que no se separás de la comitiva ni’s distragués.

Oh!, qué hermosa era aquella criatura, á pesar de rodejarla la miseria! Sa natural blancor s’havia rosat un poch ab lo torrat del sol y del ayre; son cabell ros estufat pareixia, en tot son deixo, com que fos treballat ab intenció pera semblar mes una flor empolsada del vent, que una espressió de descuyt y abandono; sos hermosos ulls blaus bellugavan poch peró ab forsa, y quant se clavavan en algú, pareixia com que infundissen ó enviassen una corrent inesplicable de sentiments grats y melancólichs al mateix temps, de manera que feyan gosar en sa tristesa y plorar per sa hermosura; sa boca era la boca de aquella Sulamita que descriuhen los llibres sagrats, y lo mateix son coll, son flexible cos y tot lo demés que en ella se admirava. Trepitjava ab nua planta la tendre nina, y desde remota comarca, la pedra viva y la pols de la via per ahont passava, mostrantse per tal necessitat com inflamats sos peus, peró inflamats de manera que semblavan la estremitat de una estatua grega, en la qual haguessen donat, pera ilusió, un lleuger bany de rosa, y ho semblava mes, si’s comparavan los peus ab la blancor marmórea de las camas, que deixava véurer la curta faldeta, y ab la perfecta forma dels dits no viciats encara, per motiu de sa tendror y del cómodo calsat que ans los resguardá.

Al arrimarse la pobre nina á la botiga del falconer, havian agotat ja sos diners los dos senyors que allí hi havia, y fou mes sensible aixó, quant á un y altre interessá sobremanera lo bell aspecte de la que implorava. Tothom haurá esperimentat mes de una volta, lo molt que dól, quant, vehent á una criatura que demana caritat, sens vestit, sens menjar, sens companyia, en un dia de ivern, y si á aixó s’hi anyadeix lo ser la criatura hermosa, no trobarse, per olvit, ab una moneda pera darli, á fi de que puga, si no aliviarse en sas necessitats, ajudarse al menos pera satisfer alguna de sas inocentas ilusions! Y quant mes encara, si’l que vól fer la caritat es casualment un pare que tè fills de igual edat á la del inocent que implora, y sab gosarse en las ternesas y gracias dels fills! Calcule, donchs, ara y per aixó lo lector, quin havia de ser l’estat cruel en que’s trobava lo sensible y afligit mestre Nicolau, que á mes de ser ja naturalment bo, havia sigut també bon pare, y veya devant sos ulls un ser semblant á sos fills, que era desgraciat, y un objecte viu, com si diguessem, que li recordava mes y mes que aquells eran morts!

Patia mestre Nicolau, y pugnava entre’l desitj de contemplar aquella criatura hermosa y’l de voler apartar la vista de aquell recordador de sa desgracia; mossen Joan no deixava de esperimentar també cert enterniment que li causava son cor de pare; y un y altre haurian volgut no trobarse en tan trist cas, mes Fivaller, que, per natural tal volta ó per tenir menos motius que son company, no devia pérdrer sa serenitat de home, volent recompensar ja que no ab diners ab carinyo á aquella preciosa y desgraciada criatura que li absorvia sa atenció, tocant dolsament ab dos dits de la ma la tendre galta de la petita, acariciála dihentli:

–Greu me sab, petita, que no tinch res per ara. Un altre dia, un altre dia…

Y girantse á mestre Nicolau, anyadí:

–Y qué preciosa criatura! De tu si que’s pót dir que ets tan desgraciada com hermosa.

–Ah, ah! esclamá mestre Nicolau, plegant las mans, y casi á punt de saltarli las llágrimas.

–Y com te dius? esclamá mossen Joan.

–Blanqueta!

–Blanqueta? Bonich nom: tan bonich com tu. Y com mes te dius?

–No ho sè. Lo pare y la mare no’m deyan sinó Blanqueta.

Doná aquesta rahó la inocenta nina ab una senzillés y candor que encantavan.

–Ton pare y ta mare? prosseguí mossen Joan. Y ahont los tens ara?

Mestre Nicolau, prevehent la resposta, obrí los sèus ulls de foch, y fins avansá, conmogut, lo sèu pit cap endevant, en senyal de gran interés. La nina, sentint la pregunta de mossen Joan, alsá’ls sèus melancólichs ulls al cel, y després de estar un moment com pensativa, digué á mitja veu:

–No ho sè! Los que venian ab mi diuhen que’ls van matar á Balaguer!

–Ah! ah! torná á esclamar mestre Nicolau, rompent llavors en un verdader plor.

Lo que en aquell instant succehí no pót esplicarse. Per una part, mestre Nicolau, buscant sa gorra, y tapantse la cara ab la capa, s’esforsava pera fugir de aquell punt en que se l’havia fet ser testimoni de tristesas; per altre, lo falconer, no sabent lo que passava, venia alegre, ab lo falcó á la ma, ponderant sas gracias al que havia de ser comprador; y per altre, lo llech de la comitiva, que veya detinguda y ja fora de aquella la nina, no volent esperar mes, s’acostava resolt á Blanqueta, pera ferla seguir ó tornarla á encaminar; y mossen Joan, indecís devant de totas aquestas cosas que passavan, s’havia alsat de son tamboret, no sabent á qué aténdrer.

–Mestre Nicolau! deya’l Fivaller. Qué feu? Qué us passa?… Esperau!

–Res, res! contestava l’altre, fugint carrer avall. No espero, no espero! No vull véurer res!

–Peró, home!…

–Res, res… que prou tristesas haveu convidat á véurer á qui’n tè massa en son cor.

Y corrent com un desesperat, se desaparagué ben prompte de la vista de son amich.

–Vaja, noya, vaja: no t’entretingas, deya’l llech esperant que Blanqueta seguiria.

Y Blanqueta, que acabava en aquell instant de véurer al falconer, lluny de fer cas del frare, alsá las mans involuntariament com en senyal de sorpresa y de alegria, y si bè girá’l cap un moment corresponent á la intimació del vigilant, quedás com encantada prest, dirigint alternativa y continuament las blavas ninas de sos ulls, com demanant clemencia ó esperant la decisió de un dubte, ja á mossen Joan, ja al Joan de la Murtra. En aquell estat, de sa tendre boca, ab un to que era mitj de por y mitj de alegria, sortí clarament pronunciat, encara que ab veu baixa, lo nom de “Joan!”.

–Qué dius, noya? digué admirat Fivaller. Endevinas, tal volta, mon nom? Qué es aixó?

–Nó, nó. Al Joan es á qui conech…

–Es que jo’m dich Joan.

Lo falconer fixá llavors la atenció en la pobre nina. Y recordant de prompte’l Fivaller que hi havia allí també un altre de son nom, anyadí:

–Ah! Es veritat. Ab vos parla, Joan.

–Ab mi? preguntá lo falconer.

Y la nina feu un moviment de cap en senyal afirmatiu.

–Y quí es aquesta pobre nina?

–Una desgraciada, contestá mossen Joan, que li han mort lo pare y la mare en lo siti de Balaguer.

–En lo siti de Balaguer? Pobreta! Espera…

Y tot girantse, fixat mes en lo desitj de buscarli una caritat, que de averiguar de que’l coneixia, feuli al mateix temps y sens pararse molt en ella aquestas preguntas:

–Y de qué’m coneixes? De ahont ets, nina?…

–De Menargues! contestá ab alegria la nina.

No bè sentí lo nom de aqueix poble lo falconer, se girá en sech, com si l’hagués fet rodar un llamp. Al clavar sa vista en la preciosa criatura que l’acabava de anomenar, la cara de aquell home sofrí una trasmudació espantosa: perdé’l color, se inflaren sos ulls, son llavi inferior comensá á tremolar, y fins s’hauria dit que’ls cabells se li erissavan. Lo compassiu Joan sentia llavors en sa memoria y en sa imaginació una confusió de cosas que’l pasmavan y’l deixavan al mateix temps com indecís: mirava y no veya, ó veya y no’s podia convéncer de la realitat que mirava. Sa vista y la de la nina estavan tan mutuament clavadas entre sí, que qualsevol hauria dit si’l falconer s’havia tornat falcó, pus un falcó semblava quant esparvera á la presa, dubtant que se li escape.

Mossen Joan estava no menos pasmat, observant aquell repentí espectacle, qual causa no podia endevinar.

–Oh! qué miro!… qué veig! aná esclamant lo falconer, pujant la veu y com fora de sí; ella es…! sí! sí! ella es, ab tota sa hermosura, ab tota sa bondat… y pobre y órfana, y sens consol de ningú. Digas, nina: tu ets… ets…

–Sí, contestá entre tristesa y alegria la nina; sò la Blanqueta!

–Misericordia divina! cridá lo falconer, alsant la vista y sos brassos al cel, y deixant escapar de sas mans lo falcó que portava, lo qual volá cap á la barra á barallarse ab los altres.

En lo precís moment de pronunciar son nom la nina, lo llech, impacient, agafant á Blanqueta per lo bras, y á una senyal decisiva del altre frare que esperava, intentá ferla seguir, dihentli:

–Depressa, depressa, que Pare Andreu ho mana…

Peró, aumentat mes y mes per aquesta contrarietat l’interés del falconer en dar consol á la pobre nina, vehent que la anavan á arrancar de sa vista, desempellegá la tendre ma de Blanqueta de la del frare, y abrassantla estretament ab l’altre bras, y donantli patons y omplint sa cara de llágrimas, cridá decidit:

–Nó! aixó si que nó! Aquí no hi ha altre pare que jo, y jo seré l’únich que la mane de aquí endevant.

Vehent alló pare Andreu, acostás llavors á la porta del falconer, entorn de la qual s’hi aná acostant la gent, y preguntá:

–Qué es aixó? ¿Vos mou, tal volta, germá, algun impuls de caritat, pera fer aquesta obra bona?

–Me mou un deber, contestá lo Joan, seguint abrassat ab la nina; me mou la gratitut, me mou lo recort de la mes verdadera amistat…

–Peró, coneixeu, germá, si podeu ser constant en la resolució que empreneu? Perque si aquest pobre orfe havia de tornar á véurerse desamparat…

–Nó, nó: may ho será: jo vos ho asseguro…

–Ne podem tenir seguretat? insistí lo frare mirant á Fivaller.

–Sí, pare, digué mossen Joan; ell ho assegura ab sa paraula de home honrat, y jo l’asseguro á ell.

–Vos?

–Sí, Joan Fivaller, cavaller de Barcelona.

Al ohir aquest nom respectable, lo frare s’incliná, y estenent sas mans sobre lo cap del falconer y de Blanqueta, elevá sa vista al cel, y digué conmogut de verdader esperit cristiá:

–Benehit sia Dèu! Alabada sia pera sempre la misericordia divina! Ella derrame sobre vosaltres, fills de la caritat, tots los goigs y felicitats de que abunda y ab que compensa als bons y generosos!

Y després de donar á tots sa benedicció, y de fer un altre respectuós saludo, precipitant son pas, junt ab lo llech, torná á internarse en la comitiva, seguit de tot lo concurs que aná passant, y per entre’l qual s’aná difundint en seguida lo gran acte de caritat fet per lo pobre falconer del portal del Ángel.

Lo que després succehí entre mossen Joan, lo falconer y la nina, que s’entraren en un quarto inmediat, es un quadro de tots los sentiments mes vius y penetrants, quadro trist y consolador al mateix temps, pus al costat dels fets horrorosos y cruels que recordava ab sa presencia y ab sas paraulas Blanqueta, se veya l’acte de agrahiment y generositat del falconer, y’l remey trobat providencialment á un mal tan inmens, com era l’abandono en que havia quedat la pobre nina y la poca esperansa que podia tenir fins llavors de que’s millorás sa sort. De segur que si mestre Nicolau l’hagués presenciat, hauria arribat á morirse de dolor y enterniment.

–Miraula, miraula bè, (deya’l falconer á mossen Joan, y referintse á la nina, que havia deixat de peus dalt de un tamboret, y á la que contemplava boig de alegria, acariciantla y tenintli agafadas las dos mans;) miraula bè, que com ella no n’hi ha cap de tan hermosa en tot lo mòn, com ella no n’hi ha cap de tan discreta: es una dona petita, es una ánima gran. Oh, sí, ella será la meva filla, la meva pubilla, la meva mestresa… tot, tot ho será en ma casa.

–Es molt loable vostra bondat, Joan, digué’l Fivaller, que estava com admirat y no podia conéixer encara la causa de tot alló; me convenso de que sòu un home sensible y verdaderament bo, peró recordau que vostre geni es impressionable, y sentiria molt que may en vostra vida fesseu un acte que destrohís lo de avuy, perque ja sabeu lo que vos ha encargat lo frare al deixarvos aquest sagrat depósit, y sabeu també que jo, ab ma paraula, vos he assegurat.

–Mossen Joan ¿qué voleu dir ab aixó? digué tot formalisat lo falconer.

–Moltas cosas vull dir: vull dir que may mireu al orfe com á un esclau de vostre geni; y vull dir, que may, may… Escoltau bè, Joan! (anyadí lo Fivaller ab un to casi amenassador,)… que may prengau sa honra com esclava de vostras passions. Vos sòu un fadrí vell, ella es una nina, que dintre dos ó tres anys será ja una dona, y si bè calculo que vostre acte no pót ser fill de lleugeresa, peró… á voltas…

–Mossen Joan, mossen Joan, vos sòu mon assegurador y per conseguent jutge de mas accions. Dèu sab las grans causas que’m mouhen á fer aquesta obra bona, y per si no las sabeu, vos las diré. La casa ahont fou recullit lo pobre correu de Casp, després que l’assotaren, era la casa de Blanqueta: allí vaig permanéixer amagat, allí son desgraciat pare me socorregué y’m doná amparo, allí sa bona y carinyosa mare’m curá, com si fos mare meva, los verdanchs y feridas que tenia en la esquena, y allí… sí, allí!…’m feya companyia, sentada sobre mon llit, la tendre y hermosa Blanqueta, acariciantme sempre, en pago de las rondallas que jo li contava de aucells y de flors. Encara’m sembla que la veig, portantme ab gran aplom la escudella del caldo… perque, haveu de saber, mossen Joan, que era son principal gust servirme, y sols per aquest desitj, arribava al estrem de descansar á sa mare, pus ella també’m portava’ls draps, me portava’l menjar, y repetia sempre, que després de son pare y de sa mare, á ningú estimava mes que á mi. ¿Com voleu, donchs, mossen Joan, que jo may olvide aquests favors, aquests recorts tan grats, que jo may la mire com á esclava, y finalment que jo may burle la confiansa ab que vos haveu assegurat á ma persona, quant lo frare ó la Providencia ha deixat aquesta desgraciada en mon poder?

–La Providencia, sí! digué mossen Joan fortment enternit. Y ara podeu véurer ab aixó si la representa fra Vicens, sens lo qual, la infelissa Blanqueta no hauria vingut á Barcelona, y hauria mort de fam y de miseria en mitj dels desolats camps de Balaguer!

Lo falconer quedá á aquestas paraulas com pensatiu, y ab la major naturalitat respongué en seguida:

–Es veritat! Sols per aixó… Creheu que ara’m sab greu no haver gornit la porta, y sols per aixó, olvido las bastonadas de Casp. Encara que (anyadí á poch, com corretgint son propósit,) los que á mi’m pegaren sòn los mateixos que han fet órfana y desgraciada á la pobre Blanqueta! No es veritat, mossen Joan?

–Deixauho córrer, deixauho córrer…

–Sí, sí, es veritat: val mes deixarho córrer. Lo que convé ara (continuá’l falconer dirigintse á Blanqueta,) es que’ns acabes de contar, nina, tas penas y treballs… Peró nó, nó: lo que convé es que primer begas y menjes, que’t alimentes y’t refassas. Tè, tè, filla meva; menja, menja y beu, que prou necessitat ne déus tenir.

Y tot portantli’l falconer bossins de pa, y totas quantas sobras trobá de formatje y de altres menjars en l’armari, anava y venia de un estrem á altre de sa casa, tan aviat alegre de lo que feya, com afligintse de lo que la nina entretant li contava.

Mossen Joan, mes enternit que may, contemplava tot aixó pasmat, y li semblava realment un somni, dolentse tant de la situació per que havia passat la nina, quant ella li esplicá l’amor que sos pares li tenian, la soledat en que s’havia vist y la manera bárbara ab que, segons deyan, havian sigut destrossats los del somatent, que arribá á esclamar entre sí: –Quantas desgracias per no haver volgut fer hereu lo rey En Martí! Si fos rey ara lo que ho hauria de ser, res de tot aixó hauria succehit! Secrets del mòn, que may s’acaban!

Mossen Joan quedá com pensatiu, y’l falconer com encantat de véurer pensar al altre.

–Vaja, vaja, digué al fi aquell, no volent sentir mes llástimas; diheume ara, Joan, lo que val lo falcó, pus ho tinch tart.

–Lo falcó? respongué lo Joan, recordantse llavors que se li havia escapat de la ma, al regonéixer á Blanqueta. Y teniu rahó! Jesús Maria, no déu ser poca la gresca que hi déu haver en la barra.

Y trahent lo cap á la botiga, anyadí:

–Oh, oh! quin munt de plomas. Verge Maria! Mirau, mossen Joan, y aixó vos donará una idea de si’l falcó mestre ha nascut per una ma espressa.

En efecte, tots los falcons, cansats ja de picarse ab lo falcó mestre, estavan arremolinats, y com vensuts, á un estrem de la barra, y al altre’s veya, quiet, y á manera de vencedor que dorm lo triunfo, lo recomanat animal, ab las alas caygudas y pestanyejant ab tota calma.

–Bè, bè, digué mossen Joan; diheume ara, donchs, lo sèu preu, y acabem, perque es tart.

–Dèu vos fassa bo, mossen Joan, esclamá lo falconer ab tota naturalitat; voleu que, ab la alegria de ma casa, després de tot lo que haveu presenciat y després de haver sigut mon fiador, tinga vergonya ara de demanarvos preu? Preneu lo falcó, mossen Joan, que prou pagat quedo ab la joya que avuy he trobat.

Y dihent aixó, feu una festeta á la nina, á la qual se li escapá un dòls somrís per primera volta.

–Aixó si que nó, respongué mossen Joan: un sou es pera vos, com un florí de or pera mi. Diheu lo que val, y…

–No m’en parleu mes: quant vinga’l baylet, que avuy m’ha fugit pera anar á rébrer á fra Vicens, ell vos lo portará y vos dirá’l preu. Sí, sí, mossen Joan.

–Es que á mi no m’enganyau.

–Nó, nó: vos ho prometo.

–Ara donchs, (digué llavors mossen Joan, estrenyent la ma del falconer,) lo que convé, Joan, es ser home de bè y cumplir la paraula que haveu empenyada, y de que jo he respost, pensant que aquesta paraula no la haveu donada á un simple frare, sinó á Dèu. No pót ser bon patrici qui no es bon cristiá, y pus vos teniu un orgull en ser lo primer, feu que may se us puga dir que haveu trencat un jurament fet, y que pera fer un bè hajau ocasionat majors mals. Guardau eixa orfaneta, feuli obras de pare, y en qualsevol apuro, molt seria que vostre fiador no us ajudás.

–Gracias, mossen Joan, gracias, contestá ple de agrahiment lo falconer.

–Y tu, filla meva, (continuá mossen Joan, dirigintse á Blanqueta,) sias també bona y cristiana, pensa en tos desgraciats pares tota ta vida, y sobre tot si may te véus tentada de fer una obra dolenta, y créu y obeheix sempre com á nou pare que Dèu te envia á aqueix home, que tan generós se mostra ab tu. Créu á ton pare y á Dèu, y no’t faltará consol per a totas las penas que, ja tan jove, has passat.

–Dónali las gracias, Blanqueta, digué lo falconer, y besa la ma á mossen Joan.

–Gracias, gracias! contestá la petita.

Mes pera cumplir la nina la senyal de acatament que li indicava son nou pare, se detengué un moment com pensativa, y com si li costás de ferho. No tenia res de estrany: la pobre nina, que sols havia besat las mans á sos pares, hagué de pensar mes en ells, al véurer que anava á fer cosa que tal volta, á son enténdrer, no li corresponia prou.

Y observantho mossen Joan, girá la ma pera acariciar las galtas de la nina, é inclinantla cap allí ahont estava lo falconer, li digué:

–Nó, nó: á ton pare es á qui sols déus besarla de aquí endevant, al Joan, que es ton pare y l’únich que tindrá dret de dirte filla.

Y tornant, per fi, y per última volta, á estrényer la ma del falconer, sortí mossen Joan de la botiga, després de haver saludat amablement á la hermosa orfaneta y al que la amparava; mes tan preocupat estava l’ánimo del noble senyor ab lo que acabava de presenciar, que sortí sense adonarsen tan sols de qui passás pel carrer, y pensatiu y sens bellugar tan sols los ulls, com qui está fixat en un objecte de gran interés, seguí ab tota pausa carrer avall, dihent entre sí:

–Y quantas desgracias ocasiona la ambició!… Vet-aquí una víctima dels que volen fer lo primer paper en lo mòn!… Vet-aquí una proba de que’ls nobles sentiments tenen á voltas per palau la cabanya del pobre!

Y així discorrent, y soltant esclamacions, fillas totas del objecte que l’absorvia, del quadro que acabava de contemplar, aná seguint un tros de carrer mossen Joan; mes, al entrar en la plassa de Santa Ana, s’aturá en sech, sens girar sa direcció. Son cap estava inclinat, ab la ma dreta se entretenia en tocar son llavi inferior, y sa vista inmóvil é incerta acabava de convéncer que aquell home s’havia fixat mes y mes en alguna idea ú objecte que llavors l’ocupava en gran manera. Si en aquell moment hagués passat per allí la persona mes íntima de mossen Joan, y fins tal volta algú de sos fills, de segur que’l noble pensador ni tan sols los hauria vist.

Mes poch tardá en resóldrer sa incertitut, al fer una nova esclamació.

–Si’ls que han nascut pera ser sempre vassalls y pobres, digué entre sí, fan aixó; si’ls que vesteixen gonella de lli, y no tenen mes renta que la que guanyan ab son suor, obran ab tant desprendiment y ab tanta noblesa; ¿qué’t toca fer á tu, Joan Fivaller, que ets senyor y rich, que vesteixes cota gornida de mars, que tens possessions y heretats, que tens vida regalada y tranquila, y que perteneixes á una classe de la que la noblesa es son distinctiu?… Nó, nó! Per algun fi la Providencia t’ha fet ser testimoni en aquest dia de un acte tan gran… Aixó no es solament casualitat… Y, ¿qué pót ser? Uns quants florins mes ó menos? No sè que may lo patrimoni de un rich se haja perdut per ser caritatiu.

Y girant de prompte, y tornant precipitadament á la casa del falconer, penetrá ab satisfacció en lo quarto inmediat á la botiga, ahont seguian parlant carinyosament aquell y Blanqueta, y allargant de nou la ma al primer, li digué:

–No us sorprenga ma tornada.

–Qué es aixó? digué admirat lo falconer ¿Es que vos haveu deixat alguna cosa?

–Sí, amich, contestá mossen Joan; lo noble y rich s’havia olvidat de fer verdaderament complert l’acte que vos, menestral y pobre, haveu comensat á fer. Contau, Joan, ab mi, desde avuy, pera ajuda de la vostra afillada; cada cap de mes, un de mos patges ó de mos familiars vos entregará deu croats de plata, y si may deixás de ferho, vos prego que m’en fassau memoria.

–Benehit siau de Dèu, mossen Joan! esclamá ab íntim agrahiment lo falconer. Llástima, senyor, que’ls nobles com vos no abunden!

Y parlant en seguida ab un to com de un home á qui impulsan los mes alts sentiments, continuá:

–Jo no puch rebujar, senyor, lo vostre donatiu, quant es en ajuda del pobre, y donchs no está en mas facultats recompensarvos aquest acte, aceptau al menos, mossen Joan, en testimoni de ma gratitut, la condició que us proposo.

–Digas.

–Lo preu del falcó está ja resolt… y será la renda que’m fassau de deu croats de plata cada mes, mentres visca Blanqueta ó fins que millore de estat.

Admirat Fivaller de aquella sortida, se quedá mirant sens parlar al falconer, y estrenyentli de nou la ma com despedintse, li digué:

–Noblesa contra noblesa! Accepto, donchs. A Dèu siau!

Al deixar resoltament la botiga mossen Joan, y marxant ja calmat y satisfet, torná á seguir de nou per los mateixos carrers per ahont abans havia vingut, fins á arribar mes enllá del arch del Bisbe, desde qual punt emprengué per devant de la Catedral y del palau major, que, á la veritat, no era’l camí menos recte per anar á sa casa.

Peró al passar per devant del palau, poch podia ell pensar la novetat que l’havia de sorpéndrer, per mes noticia que tingués de que havia de arribar lo senyor Rey. Tal fou un estrépit de música en sech que ressonava per dins del palau, música que’s componia en especial de trompas y á mes de algun altre instrument de vent.

No deixá de sorpéndrer á mossen Joan aquella senyal de una costum que ell arribava á créurer desapareguda per los trastorns y guerras passadas; alguns del poble, que també la havian olvidada, se preguntavan admirats qué era alló; y alguns ancians y altres personas de bona memoria, no dubtant de la tonada, deyan als demés, com suposant que era alló cosa sabuda y acostumada: –No us admireu de aixó. Sòn los trompadors, los juglars del palau, que fan la senyal perque’l senyor Rey dina.

–Es á dir, que ha arribat lo senyor Rey? preguntá’l Fivaller.

–Fa poch que ha arribat, contestaren alguns.

–¿Y mossen Borra, seria tal volta aquí?

–Mossen Borra? Desde ahir que es aquí, y que se’l véu entrar y sortir continuament del palau.

–Ah! esclamá llavors mossen Joan, com endevinant la causa de la música. Ara hi caych, pus sabent la vinguda del Rey, haurá arreplegat de nou tots los juglars que hi havia dispersos desde la mort del rey En Martí, y haurá restablert la antigua cobla del palau, zelós com sempre de que no’s perden las bonas costums, y á fi, sens dubte, de que’s cumplesca la ordinació del rey En Pere. Així pogués ell fer que revisqués en aquesta casa tot lo bo dels antichs temps!

Y tot apretant lo pas, ab motiu de la nova que li acabavan de dar, passá depressa mossen Joan lo carrer del Palau, que enfilava ab lo de la Dagueria, y arribá á la plassa de Sant Just y á sa casa payral, de ahont pocas horas ans havia sortit.

XV. Com lo noble mossen Joan Fivaller comensá á ferse conéixer del rey don Fernando. Girada de vent.

Lo príncep contrariat era ja’l príncep vencedor. Lo rey Fernando de Aragó, que, desde sa entrada en sos dominis, no havia pogut deixar may la sella de guerra pera sostenir ó assegurar sos drets, anava á sentarse llavors en son trono, pera regir com á monarca fill y protector de la lley. ¿Peró sabria ferho qui havia hagut de acostumarse á obrar mes com á capitá que com á rey; qui devia en part lo triunfo de sa causa á la ajuda de las forsas castellanas, que l’acompanyaren y que penetraren ja en Aragó ans que en Casp se proclamás al elegit; qui en rigor no havia pogut ferse cárrech de la verdadera atmósfera en que devia víurer un rey de Aragó?

Aixó era’l dubte que facilment havia de aparéixer tan prompte com l’home de guerra s’hagués de transformar en home de estat. Polítich podia haver sigut don Fernando en Castilla, quant, mogut per sa noblesa de cor, ensenyá als nobles de aquell regne á respectar los drets del llegítim successor de la corona: allí era un príncep que empleava sa noblesa y son valor en defensa de un nebot; allí era un patrici, que pera bè de sa mateixa patria y coneixent los elements bons y mals de ella, havia de obrar casi com á mestre, evitant los errors y ensenyant los camins pera trobar la felicitat de aquella, á la que estava unit per costum y per naturalesa. Peró en Aragó, ahont s’havia dirigit alentat sols per una ambició, ahont havia anat á reclamar un dret, apoyantse en la forsa, ahont era, si pót dirse, estranger, al menos en la costum, y ahont no podia dubtarse que tenia gran número de enemichs, sobre tot los partidaris del Comte de Urgell, era molt possible que fos pobre sa política, majorment si no sabia amotllarse á la organisació dels diferents regnes que componian la corona Aragonesa, y á la estricta observancia de certas prácticas, de las que dependia, per una part, lo benestar del monarca, com feren los antichs reys, y per altre lo contento del poble, tan gelós aquí de sas llibertats.

No pensá en aquesta dificultat don Fernando, y arribá á figurarse, que entraria en lo bon camí sols per lo que li inspirás sa voluntat, y que tots los negocis civils y polítichs los havia de resóldrer de la mateixa manera que’l plan de una batalla. Ilusió! Poch sabia ell la mala cara que li havian de posar en la pau los mateixos homens que no havian deixat de ajudarlo en la guerra: sobre tot quant se notás que faltava la franquesa y naturalitat dels antichs reys, y que pera resóldrer los negocis de la terra no desistia’l nou rey de aconsellarse ab gent que no havian nascut en ella.

Prompte hagué de tocar aquest resultat don Fernando, en la reunió que maná fer en son palau major la nit mateixa de sa arribada. Sa intenció era bona, peró’l plan era dolent, y pitjors, per conseguent, havian de ser los resultats. Congregats en una de las principals cambras se veyan, ademés del Rey y dels infants reyals, los primers capitans del exércit castellá, áulichs preferits en las jornadas que fins llavors havia sostingut don Fernando, algun que altre dels nobles aragonesos y catalans que havian seguit en aquellas, no molts, y ademés alguns dels diputats de aquell trieni y’ls particulars mes notables de la ciutat, y que tal volta podian considerarse influyents en ella, als que havia invitat lo Rey per medi de carta, entre’ls quals se distingia mossen Joan Fivaller y mossen Ramon Dezplá.

Qualsevol hauria dit, al véurer al infant don Alfons, que ó no s’alegrava dels triunfos de son pare ó que algun altre pesar l’afectava, pus en res ajudava al empenyo ab que’l Rey volia donar á enténdrer que desitjava ab poch temps posar, com se diu, las cosas á to. Sols una vegada que altre indicava ab un moviment de cap que corroborava lo que allí’s deya, mes son aspecte era un tant melancólich, y si alguna animació demostrava, era sols al apretar la ma dels particulars de la ciutat que anavan acudint.

No li havia faltat preámbol al Rey sobre alló de que intentava parlar, ja ponderant lo mal estat de son patrimoni, ja volent donar á enténdrer lo important que era revestir ab tota la grandesa imaginaria la ceremonia de sa coronació en Saragossa, pera aumentar de aquesta manera lo brill del trono y enrobustir la jurisdicció reyal, ja, per fi, protestant del major desitj que tenia de fer bè á tothom, encara que hi anyadia sempre la cláusula de “contant que molts vassalls se esforsarán igualment en ferme bè á mi.”

Parlá, donchs, y mes parlá lo Rey, anant indicant sas intencions, ajudantlo de tant en tant, y com si diguessem empenyentlo en sos desitjs, no generalment los que escoltavan, ignorants fins llavors de tals plans, sí sols alguns dels áulichs preferits, que, enterats preventivament per sa acostumada confiansa ab don Fernando, soltavan á cada esplicació ó pausa que aquest feya, las seguents ó semblants paraulas, ab to que als circunstants pareixia mes de mestre que de vassall franch: –Aixó, aixó es lo que s’ha de fer… –Ben dit: y’l que no regonega en aixó justicia no es bon vassall… –Feuho, senyor, sens reparar en obstacles… –Y no faltaria mes…

Per fi, resumint lo Rey lo objecte que l’havia mogut á tenir aquesta consulta tan interessant en la primera ciutat de sos regnes, ans de donar cap pas, dirigintse candidament á uns y altres, se espressá de aquesta manera:

–Tres sòn, donchs, tres los punts principals que s’han de resóldrer: l’arreglo de las islas, la unió de la Iglesia universal y la reunió de corts generals. La embaixada que m’ha vingut de Sicilia fins m’ha proposat si volia enviarhi un de mos fills pera que s’en titulás rey…

A aquestas paraulas l’infant don Alfons prengué cert ayre de desdeny, que indicava molt bè quant era’l mal humor que’l dominava, y observantho mossen Joan Fivaller, contestá, ab molt respecte, encara que interrumpintlo, al Rey:

–Guardauvos bè, senyor, de dividir los regnes que forman la Corona de Aragó, pus á mes de disminuirse ab aquesta separació la importancia de la nació mare y principal, com es la nostra, de res serveix separar lo que precisament ha de estar unit; y sinó veheu quantas voltas, y ara mateix, al morir lo fill del rey en Martí, ha hagut de tornar aquella isla, com si fos obra de la Providencia, á formar part de la gran Corona.

–Cert, cert, digué lo Rey; per aixó’ns havem convingut en que passará allí l’infant don Joan, sols com llochtinent meu.

–Ditxós vos, germá, esclamá llavors l’infant don Alfons, ditxós vos, que podréu fer lluhir allí vostra espasa, mentres lo primogénit dels regnes s’haurá de estar en la cort, refrenant l’impuls que l’alenta.