Primera part. La nina.

Capítol primer. La estrella dubtosa, la estrella clara y la estrella fosca.

Mes de tres anys feya, que la espasa de Sant Martí, olvidada y polsosa, penjaba en un clau de la celda prioral de Valldonzella.

La espasa y son amo habian tingut una mateixa sort: lo cos del rey D. Martí habia quedat en un recó de la Seu de Barcelona, y encara habian de pasar quaranta set anys, pera que algú s’en recordás de enviarlo á Poblet, á dormir ab sos avis.

No habia tingut aquesta mala sort son regne: set eran los quel’ volian pera sí, mes un alt personatge habia designat ab son dit al ditxós, y aquest portaba la corona de Aragó en son cap.

Bè feya lo papa Benet ó’l qui l’aconsellava: donant las coronas de una á una, s’en assegurava ell tres al plegat.

Lo poble, que admira’ls efectes y no sól buscar las causas, lo poble inocent que creu en Dèu y créu també en lo influxo de las estrellas, cansat de fam, pestes y guerras, mirava al nou rey com favorit per una bona estrella, y al desgraciat Comte de Urgell com nascut en mal astre.

La estrella del papa Benet semblava clara, peró’l poble se cuydaba poch de si era mala ó bona: tant avesat estaba tothom á veurer anti-papas y á víurer en cisma, desde la traslació de la cort pontifical al Cautiveri Babilónich (com deyan los de Roma parlant de Avinyó). En Roma feyan papas italians: en Avinyó los feyan francesos.

No obstant, era una cosa ben estranya que en Fransa, lo pais mes gelós de Aragó, haguessen elegit á un cardenal aragonés, y alguna seguritat hi veurian los electors, quant obraban ab tanta generositat. La forsa de ánimo de D. Pere de Luna, que aqueix era lo nom de Benet, donava esperansa á molts, pus mirant com se feyan papas nous y com apres los destituhian, se habia burlat del Concili de Pisa, y contava ya en son favor molts prínceps, universitats y predicadors.

Peró si bè lo poble mirava ab fredor los actes del papa Benet, los dos prínceps rivals de la corona de Aragó tenian sempre en ell fixa la vista, al mateix temps que miraban sa bona ó mala estrella.

–¿Qué tinch de témer? deya pera sí lo rey Fernando; Catalunya m’ha regonegut y ha rebut mon jurament per tres vegadas; lo duch de Gandia m’ajuda ab trescents cavalls; las tropas de Castilla han tornat, y, unidas ab los Heredias han detingut als inglesos en Loarre; los capitans del Comte no han pogut entrar en Lleyda, y s’han hagut de contentar ab destruir los molins. Ben clar se véu que Dèu ajuda ma causa! Animo, donchs: tinch rahó, tinch dret, tinch tres arcabisbes de ma terra y’l Papa en mon favor, tinch forsas, y á mes tinch las novas artellarias de foch, y mestres que saben ferne. La miseria no m’espanta, que tan mala es pera mi com pera’l contrari, y mentres assegure ma protecció á la aljama de Tahust y Perpinyá, y sian amichs en Montalban los juheus y’ls jurats, no m’han de faltar diners per fer venir blat de Sardenya. Bon profit li fassan al Comte sos inglesos y sos gascons, que ja veurá lo que resulta de ficarse hostes á casa.

De altre manera parlava lo desgraciat Comte.

–Malheida sort! esclamaba; me culpan de imprudent, perque he reclamat mos drets ya en vida del rey Martí, com si no sabés tothom que lo papa Benet volia llegitimar al nèt bort de aquell, pera que fos rey de Aragó… Sols de pensarho lo cap se’m pert! Me culpan de mal patrici perque crido als estrangers en ma ajuda, quant ma terra m’abandona, y quant, abans que jo, mon rival ha fet trepitjar la terra aragonesa per caballs castellans, cosa may vista en temps dels reys antichs. Y no volen recordarse que dels nou electors de Casp, tres estavan á mon favor, un se fingí boig pera no faltar á sa conciencia, y dos eran germans! Oh!… y entretant, quant mes confiaba, quant Aliot m’havia portat los diners que’l moro Alí enviava á Fernando, y estaban á punt de entrar nous gascons, lo duch de Clarencia, perque s’ha mort son pare, ha fugit de mon costat per ser rey de Inglaterra; mon conseller D. Anton de Luna s’ha fet odiós per la mort del arcabisbe de Saragossa, y cada dia ’m fugen caps y soldats, y veig alsar un nou mur de pedres y de homens entorn de la ciutat!… Quí sab lo que será de mi! –Y tancant los ulls, com pera recordar lo passat y refer son ánimo, se daba cops ab lo palmell de la ma dreta sobre del cor, bufava acalorat y repetia aquestas paraulas: –Ho dich y ho torno á dir, sí, sí: ja que no sò vassall, no vull créurer á ningú: sols creuré á ma mare com á fill, á ma mare que’m crida sempre “O rey ó res.” Rey seré, ó la sanch de mos lleyals fecundará las planas del Urgell!

Així parlavan los dos prínceps, que pretenian llegir sa sort en lo cel.

Peró fra Vicens Ferrer, l’antich estudiant de Barcelona, lo doctor de Lleyda, doctor fet ja per ma del cardenal Luna quant aná de legat á Carlos VI, lo mestre del sacre palau de Luna papa, mirant á la terra, que era la que li convenia llavors conéixer, y repetint lo tema de son sermó de Casp, quant ell y Bernat de Gualbes donaren la corona al infant D. Fernando, cridaba:

–Un sol pastor y un sol remat… Temeu á Dèu y obrau ab caritat y ab justicia, pus qui no obra aixís, tart ó aviat tindrá la paga, que fins los fills pagan á voltas los pecats dels pares.

Y fra Vicens tenia rahó: mes rahó de la que ell se creya tenir.

II. Posta del sol al mitj del dia.

Era la nit del 1r· de novembre del any 1413.

Feya poch que en lo poble de Menargues habia sonat lo seny del lladre, seguint al soroll pausat de la campana lo batament precipitat de portas y finestras. Lo poble havia quedat fosch, y sens mes claror que la que sortia per las escletjas de las fustas vellas ab que cada casa se guardava del vent y del fret. Una hora després, ni aquesta claror hi havia.

La lley que imposaba la campana era llavors mes filla de la costum que de la necessitat. ¿Qui habia de anar á robar ahont faltavan casi tots los homens, y era tal la despoblació y la miseria, que fins l’abat de Poblet y altres senyors los habian perdonat, per aquell any, los censals y demés drets que pagavan?

En un estrem de la població, á la part del Farfanya, hi havia una casa que era la última del carrer, casa que no sobrepujaba á las altres, peró que’s distingia per tenir á la banda del derrera, á mes del corralet de totas, una petita exida, dominada per un estret terrat.

La porta que dit terrat tenia donava á un quarto ab alcova, única pessa de la casa ahont havia llit, pus en la pessa del devant sols s’hi veyan fruyts de la terra ó penjats per las bigas ó estesos pel trespol. Entre las dos pessas quedava un espay, destinat, sens dubte, al ferse la casa, pera guardar éynas y altres embrassos, mes llavors hi tenian los amos un munt estés de palla de moresch, y sobre de ella s’hi veya una borrassa, de manera que’s podia péndrer per un verdader jas.

En la hora que dich, solament dos personas hi havia en tota la casa, una dona de uns trenta dos anys, de bon aspecte, encara que un poch torrada del sol, y quals ulls negres y brillants descubrian, per son mirar fixo, certa espressió y mescla de bondad y resolució á un temps, espressió que á voltas se hauria pres per rudesa y altres per valentia inocenta; y una noyeta, nina encara, pus no havia cumplert los onze anys, copia perfeccionada de la altre dona, y dotada de totas las bellesas humanas. A pesar de sa poca edat, era tan hermosa, que tota la comarca la coneixia, y al véurerla saltar pel terrat, doblegant son cos flexible com un arbre jove, obrint ab forsa los ulls y mossegantse lo llavi de baix, que ho tenia per vici ó per gracia, no passavan may per prop de la casa los falconers del senyor de Camporrells, que no tocassen lo corn pera ferla ríurer, ó no li donassen aucells y sobras de sa provisió.

Diversos sentiments eran los que animavan llavors á la mare y á la filla. Aquesta, plena de alegria per una novetat que no esperava, voltaba pel cuarto, tot despullantse pera anarsen al llit, y tocava ab sos genolls, cada vegada que passava, los genolls de sa mare, com volentli pagar ab aquella caricia un goig que li havia promés; mentres que la dona, impacienta y neguitosa, aparentava estar indecisa en lo que devia fer, pus sens pararse en los moviments de la noya, sols la pagava ab un somrís descuydat una volta que altre, y tan prompte miraba pensativa á la finestra, com fixava los ulls á terra, ó se’ls tapava passantse la ma pel front. Tot son aspecte revelava una pugna interior, moguda per sa resolució natural, y un dubte que la detenia, per dos fochs, per dos amors, cada un dels quals la tirava per un costat diferent.

–Ay mare, mareta, deya la petita; quant contenta estich de no dormir avuy en la cambreta fosca!

–Sí? contestava distreta la mare.

–Sí, sí! quant contenta estich de dormir ab vos. Dormirém abrassadetas, y jo tindré lo coixí de mon pare… Tot, tot pera mi, anyadia resolta y contenta. La palla de la vostra márfaga no fa soroll com la pallofa del moresch. ¿Vos recordau quant era mes petita, que sempre plorava, pensant que sentia ratas?

–Sí, sí, tornaba dir en sa distracció la mare. Enllesteix, noya, que ja es hora tarda, y si massa enrahonasses te desvetllarias.

–Millor. Avuy ray que estarém totas dos.

Y acabantse de estirar lo cordó que li tancava’l pit, se estirá lo jipó de corasseta que portava, deixá cáurer en terra las faldetas de burell blau, y posá lo peu sobre los genolls de la mare, pera que esta li desfés lo llas de la espardenya.

Quí la hagués vista llavors á la inocenta y hermosa nina, ficantse la una ma per entre sos estufats y partits cabells rossos, y ab la altre acostantse la camisola al pit, hauria cregut véurer un somni de un pintor, realisat ab tota la forsa de un geni!

Al véurerla així la mare, sentint tal volta vensut son dubte, havia tornat á sa habitual resolució. Sols li faltava en aquell moment fingir un poch pera contentar á la nina, y portar á cap la idea que la dominaba. Agafá á la petita de un plegat, y tot senyantla, acompanyála fins á la vora del llit, y ajudantla á pujar, la colocá posant sa hermosa galta sobre del coixí del pare, y abrigada que la tingué, li dona un pató en la altre galta y se la mossegá carinyosament un poquet. Donáli després dos cops suaus sobre la espatlla, mentres la petita s’ arronsaba dins de sa camisa, movent lo cos de alegria, y com ferida en sech per la idea dubtosa, sens manarli com de costum que se encomanás á Déu, la deixá, y se dirigí de nou á la finestra, que obrí pera mirar un rato y torná á tancar resolta enseguida.

–Mare, cridá la nina; ¿qué feu? ¿per qué no us despollau?

–Ara… Espérat… Resa entretant… Digas un pare nostre al Sant Cristo.

–Ay ay! digué la noya, trahent lo cap per entre’ls llansols. ¿A quin Sant Cristo?

–Al de Balaguer… sí, al de Balaguer, pera que’ns done mes sort de la que tenim.

–Y de quant ensá? Los altres dies no’m feu dir mes que’l pare nostre pera la animeta de l’avia y la oració del Angel…

Al ohir la mare la pregunta de la noya, exhalá un sospir, com volent dir que tan pesaba la forsa de aquella admiració inocenta, com la causa de la innovació en aquella costum religiosa. Casi olvidada en aquell moment de la noya, y fixo lo seu enteniment en la idea que la feya patir, obrí un armariet emblanquinat que hi havia en un recó del quarto, tragué de ell un civader ó sarró, y sortí á fora com en busca de un objecte.

–Mare, mare! cridá la petita que no li havia apartat la vista; no’m deixeu sola.

–Ja vinch: tens rahó. –Y tornant á entrar, deixá lo civader sobre de la taula, y s’acostá altre vegada á la alcova, dihent pera sí: –Val mes que dorma y després ho podré fer tot ab quietud.

Peró la impaciencia no la deixava, y tot passant, torná á ficar lo bras en l’armariet, apartá una de las rajolas que hi havia desgafada á un costat, y trahent de darrera una mitja encaragolada, se la guardá en la ma.

La noyeta se posá á ríurer.

–De qué rius? Digas los parenostres.

Y la noya aná dientlos, sense deixar per aixó lo somrís que havia comensat, si bé era tal la forsa de la costum, que ans de acabarlos, havia fet ja tres badalls.

–Deixaume véurer la mitja dels dinerons, digué la petita, esparpillantse de nou; fa mes temps que no n’he vist cap…

La mare fou llavors la que somrigué, per conéixer que la noya, jugant alguna volta, havia arribat al recó sagrat, ahont guardava los pochs diners que li quedavan.

–No’t desvetlles, repetí la mare ab forsa y carinyo; demá, de dia, ja’ls veurás.

–Sí? m’ho prometeu?

–Sí. Digas ara la oració del Ángel, y dorm.

–Peró acompanyaume.

Y mitj tapantse lo cap la petita y fent un nou badall, contenta de sentir prop de sa cara l’alé de sa mare, tancá los ulls, y juntas las dos comensaren á dir ab pausa y dolsura la oració que encara en est temps se resa en moltas casas de las montanyas catalanas, pera fer dormir als petits.

“En est llit me poso, set ángels hi trobo, tres als peus, quatre al cap, la Verge Maria al meu costat, que’m diu: Blanqueta, dorm y reposa, no tingas por de cap mal cosa: quant la mala cosa vindrá, la Verge Maria’t despertará. Ángel de la Guarda, dolsa companyia, no’m desampareu may de nit ni de dia, tant si estich sola, com en companyia: á vos m’encoman y á la Verge Maria. Quant me lleví, quant me despertí, ángel de la Guarda siau sempre ab mi!”

Las derreras paraulas ja sols las havia pronunciat la mare. La noya quedava del tot adormida, pera no despertarse fins á la matinada seguent.

Llavors la mare sortí á pleret de la alcova, torná á dirigirse á la finestra, que obrí un poch y tancá de nou, com si li bastás pera decidirse á sa dubtosa resolució, y obrint ab pausa la mitja pera no fer soroll, tragué de ella quatre sous de plata, que mirá y torná á mirar com indecisa y pensativa pera voler fer alguna repartició, ne separá dos, que anava á deixar en la mitja, se posá’l dit en la boca, sens bellugar los ulls, com ferida de un pensament nou, y tornant á tráurerne un, lo afegí als dos que tenia en la ma.

–Ba, ba! digué pera sí; quant convé, convé. De aquí á San Joan, molt será que no passe la boyra, y que de una cosa ó altre no surtian diners pera pagar lo cens.

Y tornantse á parar mes indecisa, continuá:

–Y bè! ¿Qué’n trech de deixar un sou, si tan necessitada estaré tenintlo com no?… ¿Y pót ser que ell lo necessite?… Peró nó: ja está bè: sempre es bo que quede alguna cosa á casa… y després, que de aquí que ell torne, no m’ha de faltar de qué fer bullir la olla. Es tan poch lo que gastam jo y la noya.

Torná llavors la mitja al recó del armari, tragué de una caixa un mocador, ab la punta del qual nuá los tres sous, ficantsel després al pit, tragué una camisa de home, que deixá damunt de la taula, y sortint un moment del quarto, torná á entrar, portant un pa, una petita porció de menjar, una carabasseta de vi, y embolicantho tot dins del sarró, se’l posá resolta sota del bras, y aná pera agafar lo llum de ferro que penjaba de una canya clavada en la biga.

Sa indecisió, que semblava estar vensuda, no ho era del tot. Lo pas que anava á dar la tornava á acobardir, y un nou obstacle la feria en lo cor.

–Y si’s desperta? digué mirant á Blanqueta, que dormia; demá al dematí pót ser no hauré tornat, y si quant se desperta se troba sola… Peró tal volta pensará, com altres vegadas, que he anat á missa. Qué faré? Dèu meu, Dèu meu! esclamá mes aburrida que desesperada; Dèu del cel, apiadáuvos de mi, feu que no’m succehesca cap desgracia ni contratemps, que jo logre mon desitj, que puga tornar, que aquest ángel vostre no’s desperte, pus sols de pensarho, ay! se’m pert lo cap!

Y quedá per un moment ab la vista inmóvil, ab lo llum á la ma, y sens que’s resolgués á passar la porta.

Peró aquí se li renová lo sèu primer objecte que la animava, feu un esfors, y mirant, com despedintse, á Blanqueta, penjá lo llum en la part exterior de la porta, tenint cuydado de escursar lo ble pera que durás mes temps, y baixá resolta la escala.

–No hi ha mes, deya tot baixant; lo principal del arbre es lo tronch: si’l tronch se salva, salvats sòn los fruyts. Anemhi donchs, y Dèu ajudará!

La desgraciada mare arribá á la porta forana, la obrí ab pressa, sortí al carrer, tancá de nou, y com la porta no tenint la barra quedava fluixa, la empenyé després de tancada, posá la clau sota, y tirá aquella enfora.

Son últim acte, al deixar sa casa, y son consol fou senyarse, alsar los ulls al cel, com demanant misericordia, y dir ¡Alabat sia Dèu!

Pochs minuts després, la pobre mare caminava ja sola y depressa per entremitj de arboredas, girantse de contínuo, com pera véurer si entre la vella finestra de sa casa se traslluhia la claror del llum que havia deixat.

A pochs passos mes ja no veya altre llum que la claror de las estrellas; lo mòn era fosch per tot, y sols una foguera lluny li servia de guia pera anar mes dret cap al lloch ahont se volia dirigir.

III. Amor de esposa. La fugida dels gascons.

Quant hi ha una pena fonda ó un dubte que cava lo cor, totas las tempestats del mòn sòn res pera aquell que pateix. ¿Qué hi fa la fosca, la soledat y la quietut de la nit, si’l cor es fosch, y tè dintre de sí combat y agitació? Los ulls estan oberts, peró miran endins, las camas se bellugan, peró no’s cansan, perque la forsa del esperit supleix la fluixedat dels nirvis.

Així avansava la desgraciada mare de Blanqueta, sens recordarse de perill, partint son pensament y son sentiment entre los dos objectes que la ocupavan, recordant lo que deixava enderrera y lo que buscava endevant, per entremitj dels arbres, y sens pararse en pedras y obstacles que la poguessen danyar en son precipitat pas. Sols una vegada que altre, com ajuda y consol en sa pena, alsava sos hermosos ulls á la estrellada volta del cel, y diriginthi un sospir, pronunciava lo nom sant de Dèu, implorant sa misericordia. Peró l’ayre de sos sospirs, mes pur que’l de la mateixa atmósfera que’l rebia, se confonia ab esta, y la atmósfera regraciava solament tal puresa ab nou ayre que enviava á la infelís pera respirar. Prou ho necessitava la desditxada, pus era son alé comprimit lo únich que fisicament la feya patir, després dels sufriments del cor!

Al arribar á un petit tossal ahont trencava’l camí, y en qual estrem hi havia una grossa pedra cuberta per dos grans roures, que solia servir de descans als viatgers, quant, al fort del istiu, passavan per aquella vereda, la pensativa solitaria s’adoná, contra sa voluntat, de la distracció en que estava: pensá per primera volta en lo perill que podia córrer. A alguna distancia de ella li semblá sentir passos que anavan sent mes prop, peró tal era son dubte, que tan prest li semblava sentirlos al devant com al derrera.

–Si será aprensió? deya entre sí; ay Dèu! m’en torno… Peró nó, nó! Qué será?… qué será?

Y en aquesta indecisió, crehent mes que eran per la part de allí de ahont venia, y que pót ser així no seria tan greu son perill, esperant sortir del dubte, fugí del camí, passant pel costat de la pedra, y se escondí derrera dels tronchs dels roures.

Tant com los passos s’anavan sentint mes prop, las palpitacions del cor eran mes contínuas: la dona valenta y desembrassada havia arribat á tenir por, y fins podia dirse que casi per un moment, sols per un moment, s’havia arribat á olvidar de sa pena y dels objectes que la causavan. A tal estrem pórta l’instint de conservació, per mes que l’esperit sia gran y sensible!

Poch feya que la trista y espantada dona s’havia posat á cubert del perill que creya, quant, per la mateixa dressera, ab una agitació igual á la que ella sentia, exhalant també sospirs y ays, observá la amagada que passava una sombra, peró sombra de dona, que á pesar de ser nit, ab la celístia de las estrellas es possible descubrir á poca distancia, com era aquella, si’l bulto que travessa es de dona ó de home, ademés de que, may los homens solen en sas penas respirar ab la fatiga é impaciencia que la dona espressa.

Mirá ab delit la pobre amagada quant li semblá que’l bulto era ja devant de ella, y tingué que contenir fortament son alé, per haver vist que aquell se detenia precisament fit á fit de sa cara. La altre dona acabava de pararse en la pedra de descans, pera arreglar un paquet que portava enrotllat dintre de una manta, y com estavan las dos cara á cara, poch li costá á la primera regonéixer prest que aquella á qui mirava era, sens dubte, altre desgraciada com ella. Recullí la vista llavors, com pera descubrir millor lo objecte que contemplava, y… oh sorpresa!… descubrí clarament si no la fisonomia, lo contorn de una cara coneguda, de una vehina de son mateix poble. Anava á anomenarla, y tement causarli espant, discorregué, tot de un cop, lo millor medi pera prepararla, pus sospirá com ella ho acabava de fer.

–Jesus, Maria… digué la que estava prop de la pedra; qué hi ha ací?…

–No tingas por, contestá la altre ab veu baixa; no’m coneixes?..

–Ay! ay!.. cridá la primera, sorpresa, vehent una sombra que sortia de derrera dels roures, si bè son segon ay! fou ja ab menos forsa, descubrint que la sombra era de dona.

–¿No ets la Paula del Ros? li preguntá la de prop dels arbres.

–Ay!… Jesus!.. ay!

Aquestos segons ays no eran ja tant de susto: eran de admiració, de sorpresa, y lo últim era ja casi de dubte favorable.

–Quí ets?… quí?… quí?…

Y la altre dona anávali á respóndrer, quant la admirada la acabá de regonéixer, exhalant un altre ay! que en res se pareixia als anteriors, pus era de satisfacció, de esbarjo del esperit.

–Ay! ara’t conech… ¿No ets Blanca, la del cap del carrer?

–La mateixa. Filla meva, no sè lo que’m passa. Vaig…

–No cal que ho digas. Massa que m’ho figuro. Vas ahont jo vaig també…

Y las dos suspiraren agitadas y miraren al cel.

–¿Donchs també hi es lo teu? continuá la Paula.

–Hi es, respongué Blanca, y lo pitjor que ni temps li donaren de venir á casa, ni de portarsen una senyal de Dèu tan sols! La sort del nunci, que passá després per las casas, sinó ni hauria sabut ahont era.

–No m’en parles, no m’en parles, que lo mateix passá á casa… Malehits sian eixos capitans del Fluviá, que no han perdonat á jovens ni á vells.

–Al menos, deya la altre dona, quant van anar á Lleyda, sols s’en van emportar als fadrins, peró lo que van fer ahir no tè perdó de Dèu.

Y renovántseli llavors á Blanca lo recort de sa filla, continuá mitj sospirant:

–Tantas criaturetas que han quedat, que no tenen pa, ni consol…

–Y las que no tenen mare…?

–Ay! tens rahó. Alló sí que será un desespero.

Y com fixantse un rato, pensant que encara hi podia haver sers mes desgraciats que ella y sa filla, digué mitj aconsolada en sa pena:

–Benehit sia Dèu!

Durant aquestas paraulas, la vehina havia acabat de compóndrer la manta y’l paquet, y s’inclinava ja cap al camí, com pera indicar que valia mes no pérdrer temps y anar seguint, quant l’objecte que portava feu tenir una nova pena á la atribulada Blanca.

–Ay tonta de mi! esclamá; y jo no li porto la manta, ab tant servey com li hauria fet.

–Quí vóls que pense en tot en aquestos casos? Ba, ba! Anem, anem: Dèu ajudará. A mes, que si arribavam tart, de res serviria tota la pena que havem passat.

Y las dos anaren caminant, tenint cuydado de no fer gayre soroll ab los peus, y baixant la veu tot lo possible.

–Es á dir, preguntá Blanca, que tan mateix es cert lo que diuhen, de que abans de la matinada se pegará la embestida?.

–Sí, peró lo cas es que jo no sè per quin cantó será: uns diuhen per la part del convent, altres per la porta de Lleyda… Ca! Dèu fassa que no ho tingam de plorar!

–Sempre ab los reys nous tornan las tempestats vellas.

–Ja tens rahó! y lo pitjor, que dels llamps de aquestas tempestats no s’en escapa ningú, y’ls pobres dels nostres marits, tan si’n tenen ganas com no, ballesta al coll y cap amunt.

–Malehida sia… Ay, Jesus Dèu meu! No’m fassas dir lo que no tinch ganas. Sempre que’s parla de que la terra está en perill y que la patria crida, qui ho paga es la terra del pagés. Ditxosa patria, no’t voldria sentir may anomenar.

–Sí, sí: tots ne ploram. Mira: á casa som hereus y no sabem de qué, pus may mes havem sabut res de dos oncles, germans del sogre, que van anar á Sardeyna ab lo rey Don Martí, y quí’t diu que demá no tornen, ó quant menos pensem.

Ab naturalitat parlava la amiga de Blanca, y á sas rahons corresponia aquesta no menos, que també tenia mals recorts que alegar.

–Sí? y la crossa que guardam á la gorfa de casa, que era de un germá del avi?

–Y qué? també havia anat á la guerra?

–A la guerra, ab un rey que diu que’s deya D. Joan. Van anar á embestir als francesos, que havian entrat ab lo Comte de Armanyach, fins al coll de la Massana, y allí, de un cop de llansa mantuesa, lo van deixar sense cama.

Y recordant al mateix temps la pobre Blanca lo perill en que podia estar son marit, fent com un esfors pera distráurerse, digué:

–Deixemho córrer, deixemho córrer: mes val no pensarhi.

La pausa que seguí á est avís de resolució, y que tal volta hauria servit pera donar principi á una altre conversa indiferent, fou en sech perturbada per un altre susto inesperat: Blanca, que entremitj de sa conversa no havia allunyat encara de sa imaginació lo dubte del doble soroll que ans havia sentit, acabava de observar de nou trepitjadas á poca distancia, y fins li semblavan barrejadas ab las de un cavall.

–Ay! Jesus! baixem la veu, digué á la amiga, agafantla per la ma, y detenintse de un cop. Sí… sí… algú ve… Ja ho havia dit jo, que del mateix modo sentia soroll pel devant que pel derrera.

–Y tens rahó… sí sí… no hi ha dubte. Y s’acostan, quant mes vá, mes…

Las dos amigas, calladas, pararen la orella. Lo trepitj realment anava essent mes prop.

–Ay!… ay!… esclamavan alternativament una y altre.

Lo dubte que aquí passá entre las dos donas no’s pót descríurer: avansavan un pas, tornavan enderrera, se miravan, suspiravan, peró ja no hi havia remey, y si no fugian, quí sab lo que hauria sigut allí de sa honra ó de sa vida.

–Ah! cridá per últim Blanca, que acabava de sentir lo renill de un cavall prop de ella. Fugim, Pauleta, fugim!

–Jesus! qué será de nosaltres? esclamava Pauleta, perduda enterament tota la resolució que ans semblava tenir. Fugim! Sí! Peró ahont?…

–Tornem als roures, digué Blanca, ó sinó, derrera dels primers arbres que trobem.

Y apretant lo pas, saltant fora del camí, se perderen en la obscuritat, arresseradas pels arbres, fins que, topant ab las punxas de uns esbarzers, baixaren lo cap y s’quedaren acotxadas sota de aquells mals vehins y de unas atzabaras que penjavan de un marge.

En tal situació, sens respirar tan sols, fent esforsos pera resar, encara que la por vencia allí á la devoció, tingueren que sentir sos oidos novas cruels, que amargavan mes son sentiment y feyan mes trista sa esperansa. Y lo pitjor, que no gosavan, ni podian dir res, ni casi respirar, de manera que sols lo cor, ab sas palpitacions mes fortas, era lo únich que’s movia, per lo mateix que no ’s podia esbravar y no’s movia’l cos.

Estant allí las dos desgraciadas esposas, vegeren la realitat del soroll que las havia espantat. Venian pel camí varias collas de gent armada, de cinch en cinch, de vuyt en vuyt, y entre ellas, ó com guiantlas, algun cavall, per lo qual se deduhia, que eran aquells soldats conduhits per algun capitá ó senyor. Lo soroll dels ferros de las armaduras, lo enrahonar seguit, encara que baix ó fosch, dels soldats, lo pas precipitat que aquestos portavan, y’l to de burla que semblava donavan á sa conversa, era aterrador en aquella hora de nit, y mes pera dos infelissas donas, avesadas á la pau de casa, al consol de sos fills y á la agradable companyia del espós.

Peró encara pitjor que tot aixó era lo que deyan y ab la llengua ab que ho deyan.

–“Bona quitance será la deu Conte.” –“Ja fará els dumá au matí, apey que luy reste un binteno de suldats.” –“Festo farán de sa pel.” –“A pla dit.” –“S’atenderá a tote rason que far deye.” –“Pas res mes luy resta que sa coulero.” –“Tres haut prince et debien res!” –“Sensa pudé ni argen… Bona nuyt viula. Sigurs que serén, Conte de Urgel, la figa ti fau.” –“Si’l chef Favars passec la clausa deu Pirineu, ¡hurús gascú! Buno bido tenrén. Sanch á Catalonya, argen á Gasconya.” –“Dumá, dumá será la sanch, en arribant de part dessá li sumaten! Quan beyrán las flambos de las bumbardas deu rey Ferran… Las abets aujit? Pum, pum, pum!” –“Pla bè caps per terra… Marits morts, donas en festo.” –“Pas Balaguerina: boli Gascuna.” –“Gascuna y Balaguerina.” –“Bay bay, restés pas de cridá; gaytarén dinquo la frontero, y apey, Conte Jacme y sumaten, secula seculorum amen!”

Així se espresavan aquellas terribles sombras que tenian á dos passos de distancia las pobres donas; y així aná passant aquell desordenat soroll de ferros, de peus y de paraulas estranyas, perdentse lluny, com si fos lo que fa la aygua de un gran safretx que s’buyda.

Lo primer y únich que feren de prompte las dos donas fou sospirar, y mes que sospirar respirar, pus havian contingut per llarch temps son alé. Escoltaren llavors un rato, apretantse la ma, y observant á poch verdadera quietut, com si sos dos cors fossen iguals, digueren á la volta la una á la altre:

–Qué es aixó?… Qué es aixó?

–Dèu meu! esclamá Blanca; no sè lo que’m passa.

–Verge Santíssima! Tristas de nosaltres!… Y qué farém?

–No ho sè… Peró digas. ¿Quí sòn aquesta mala gent que semblan diables? Si serán…?

Y una y altre quedaren com encantadas, pensant en qui podia ser gent de tan estrany parlar.

–Aragonesos no ho serán, digué la Paula, pus los hauriam entés.

–Jo ho crech.

–Castellans no ho sè, pus no n’he vist may de prop y no sè com parlan.

–Prou n’has vist y jo també, desde que hi ha’l rey nou, peró no’ls entench.

–Oh! es que dels que han passat no n’he entés ni una paraula.

–En aixó tens rahó, digué Blanca. Peró fixantse llavors un moment, y fent un somrís que espressava’l dolor de son cor, continuá á poch: –Que no’ls has entés, dius?

–Nó, nó, contestá Paula ab tota senzillés.

–Massa que’ls havem entés!

–Ay! ja tens rahó… sí, sí, tot lo que era mal ho he entés.

–No’t recordas de lo que deyan del somatent, y de llevar caps, y de las bombardas, y… qué sè jo quantas mes desgracias?

Las dos donas suspiraren llavors verdaderament.

–Peró… continuá Blanca resolventse; me sembla que’l mal ja ha passat. Enderrera no hi podem tornar, de conseguent, esperem un poch, y si res mes se sent, tornarém á arriscarnos… y en tot cas, sempre’ns queda’l recurs de amagarnos.

–Si’t sembla…? digué Paula, que no estava del tot resolta.

–Sí, sí, insistí Blanca; esperem un poch, y si segueix la quietut, tornemhi, y á pas de ca y sens parlar, apretem fins á arribar al riu, que així guanyarém lo que haurém perdut.

Així ho feren, y sortint á poch las dos, agafadas per la ma, fins al camí, l’emprengueren de nou, y no pararen fins á arribar á la ribera del Farfanya.

Allí devia succehirlos encara un nou contratemps, pera que sa esperansa fos mes combatuda.

Al arribar al riu, buscaren las passeras; cada una de aquellas dos donas, agitadas y preocupadas, anava per se part, tantejant ab lo peu las pedras del pas, y encara que no’s cuydavan molt en aquells moments de si’s mullavan, seguian ab tot, per la costum, ab bastanta seguretat y acert. Així anavan, á certa distancia la una de la altre, y com brandant lo cos quant lo peu donava en una pedra petita, y així havian passat ja las primeras, quant arribant ja casi al mitj del riu… Dèu del Cel!… un soroll y un espectacle repentí las omplí de espant y de sorpresa y las feu pérdrer l’equilibri y’l cuydado que conservavan. En aquell moment, després de haverse vist una flama que’s bellugava en totas direccions per las murallas de Balaguer, aparegueren repentinament á dreta y esquerra, pel devant y pel derrera, en los cims dels tossals, en las recolzadas de la plana, per fi, en tots los estrems, y bellugantse sempre, una munió de llums y flamaradas, que, com á llamps, atravessavan de un lloch á altre, peró sempre radiant cap á un centre, ajuntantse unas á altres quant mes s’acostavan, y formant ja á poch com un círcul general, fantástich, que anava estrenyentse quant mes s’acostava cap á la ciutat de Balaguer. La aparició del primer foch, objecte que sols feria á la vista, aná acompanyada de un altre objecte que feria en los oidos, lo soroll general, en tots los pobles, de campanas y esquellas que picavan precipitadament, y á mes, de un crit també general, inmens, mitj fosch á vegadas per la distancia del lloch ahont lo davan, y fort y terrible quant, sortint del fondo de un barranch vehí, indicava que en aquells encontorns hi estava la principal forsa amagada. –Via fora! Visca Jaume III de Aragó! Via fora! Via fora! Aquest era lo crit terrible, amenassador y universal que s’alsava, aquest era un dels tres objectes que acabava de esparverar á las donas, y aquest, diferent dels altres dos objectes, que entravan per los ulls ó per los oidos, acabava de entrar y penetrar en lo cor de las dos desgraciadas esposas, que s’afanyavan pera véurer si podian topar ab sos esposos ans que’l somatent se decidís á embestir y á burlar las artellerias del rey Fernando.

Véurer las flamas, sentir lo soroll de las campanas y’l crit de las collas armadas, y donar un jiscle descompassat y de desespero las dos donas, fou tot un.

–Dèu meu!… sols aquesta’m faltava! cridá desconsolada Blanca.

–Jesus Maria…! Quin infern es aquest? esclamá Paula, sens parar cuydado en si se li desrotllava la manta y li queyan los objectes que portava dintre de ella.

En tal confusió, cridant, desesperantse, descuydantse á sí mateixas, sense fixarse ja’l cap ni en perills, ni en recorts ni esperansas agradables; ficant los peus per entremitj del aygua del riu, y procurant sols arribar á la part oposada, pera apretar á córrer, y créurer així poder trobar tal volta lo separat espós; se separaren desconcertadament la una amiga de la altre, en diferenta direcció, y sense recordarse ja cada una que anava ab una amiga, de igual desgracia y de igual interés pera la idea que á una y altre guiava.

Lo que succehí al arribar á la ribera oposada no’s pót esplicar: Paula se perdé entremitj de la fosca, corrent desesperada y sens sentir lo crit amorós que li dava sa amiga Blanca.

Esta, que, posant de nou lo peu en terra al sortir del riu, cregué per un moment estar en un perill menor, mirant involuntariament enrera, y vehent per casualitat un llum dels del somatent en la direcció de Menargues, se li figurá, per la forsa de la imaginació, tornar á descubrir lo llum de sa casa, y pensant en lo llum, torná á pensar en sa filla, y avivant aixó son desespero, arrancáli un altre crit de dolor, que doná, fugint cap al punt ahont li semblá véurer mes llums del somatent. En sa fugida, sols dos espressions sortian de la boca de Blanca: la una era en veu baixa y seguidament: –Filla meva! –la altre era ab veu alta, peró debilitada: –Paula, amiga Paula! –peró sempre en un y altre crit, no podia apartar may de sa imaginació y de sa memoria aquell llum que havia penjat en la porta de sa casa, y que era llavors la única companyia (si companyia pót fer un llum encés á una criatura inocenta,) que havia deixat á sa amada filla Blanqueta, dormida ab la ilusió y esperansa de estar abrassada ab sa mare.

Pobre mare y pobre filla! No sabian una y altre que aquell llum estava á punt de apagarse, pera no ser may mes encés en aquella desgraciada casa!

IV. Lo siti de Balaguer. La rondalla del gat roig.

Los prínceps desgraciats no tenen historiadors, sols tenen á lo mes algun poeta que’ls cante sa desventura, quant ja sòn morts.

Si fos al revés, jo podria descríurer lo interior de la ciutat de Balaguer, quant l’últim de sos Comtes se trobá casi abandonat per tots los sèus, sens viures, trahit per los gascons, que li fugian á bandadas, emportantseli’ls diners que tenia, baix pretest de anar á buscar refors en sa terra, sens noticias de son amich Don Antoni de Luna, que’s mantenia en Aragó, y sens que sa propia indignació y’l noble orgull de sa mare lo deixassen descansar. Los que parlan de aquella notable ciutat, sols la veuhen de part de fora, si bè de la prudencia, de la vergonya ó del temor dels autors se deduheix quant trist era’l quadro que Balaguer oferia de part de dins.

Peró ¿quina necessitat hi ha de descríurer un quadro trist, si basta mirar la figura principal que en ell ressalta?

Pintem, donchs, la ciutat, de fora, en la última nit que la tingué sitiada lo rey Don Fernando 1er. de Aragó.

Rodejada de fossos y murallas, ab sos marlets y torres, especialment las últimas en un de sos estrems, tenia en son interior un alcássar, ahont permaneixia la familia del desgraciat Comte, desde qual punt se defensava contra los sitiadors, disparant una volta que altre ab unas pocas bombardas de foch que li havian portat de Castelló y altres punts, mentres de altres ánguls del mur tirava allá ahont podia, ab antichs ingenis y manganells, totas las pedras que en son recinto havian pogut aprofitar, destruhint á tal objecte fins parets de casas. Devant del punt ahont s’alsavan ditas torres, tenian los sitiats una estacada que’ls servia de reparo pera fer sas sortidas y dar rebato, y per aquesta part y per la de un molí que donava la aygua á la ciutat, pót dirse que era per ahont aquesta avansava sas trinxeras, pus may per dit molí pogueren adelantar los sitiadors, sense que la corrent entrás vermella de sanch, com pera reanimar als intrépits de dins. Devant de altre torre que hi havia sobre la Juderia se veyan los restos de altre estacada, de que se havian apoderat ja Alvar Rodriguez de Escobar y Jaume y Joan de Luna; y en lloch mes esterior de aquest espay, s’alsavan lo convent dels Predicadors, ahont hi havia allotjats los trescents cavalls que anavan ab lo duch de Gandia, junt ab las tropas de Bernat de Centellas y Pere Maza, que se li havian incorporat, y’l convent de monjas, que venia devant del alcássar, en lo qual hi havia tropas castellanas y catalanas; mentres que l’adelantat major de Castilla, que havia vingut á servir al Rey ab siscentas llansas, ocupava prop de la ciutat un vall que se esten al cantó oposat á dit alcássar. De tant en tant se descubrian unas petitas casas fetas de tapia y ramas, y com lligant unas ab altres é igualment los dos convents referits, se veya una llarga paret, no molt alta, quals obras havia manat construhir lo Rey en pochs dias, ab una mira política, á saber, las casas pera donar á enténdrer als sitiats, que poch li importava la proximitat del ivern, pus se disposava á sostenir lo siti fins á guanyar la ciutat, y la paret, pera que servís de clos y no pogués escaparse absolutament ni una ánima.

No faltavan, per aixó, clavadas per aquells camps, infinitas tendas, algunas de las quals tenian á certa distancia un embarrerat, com se solia fer en antichs sitis y campaments, y agregat á aquest conjunt lo gran número de caixas apiladas, ahont se guardavan los passadors de las ballestas y altres provisions, venian á formarse en cert modo com uns barris aislats que servian de refors á la línea, y per dintre dels quals podian librement y sens perill discórrer los soldats.

Tant en aquests llochs secundaris com en los convents se feya sempre guayta constant, vehentse bellugar los centinellas en la part exterior, y al llarch de tot lo clos ó paret guaytavan també, á poca distancia uns de altres, diversos soldats ab llansas llargas, los quals procuravan tráurer sols lo cap per sobre del mur, á fi de que los ballesters de montanya que tenia lo Comte en la muralla, no tinguessen massa blanch en los cossos dels sitiadors pera encertarhi sos viratons, com solian fer sempre que algun ne descubrian. En las entradas del clos era ahont hi havia tan sols número major de soldats en refors, salvats per unas bastidas que á cada estrem s’havian alsat, y desde allí era de ahont, mal repartidas las bombardas del Rey, y poch aprofitadas, pus ni hi havia gran habilitat pera manejarlas, ni la polvora suficient pera dispararlas, tiravan una volta que altre las pilotas de foch, com deyan los admiradors de aquella nova arma, contra las tauladas dels vehins de Balaguer, que cridavan y malehian á son senyor cada volta que veyan foradadas sas casas.

Encara que en lo convent de las monjas hi havia soldats, no hi estavan sinó precisament pera descansar, y de dia’ls obligavan á no passar de la part baixa; al contrari del dels frares, ahont hi havia plena llibertat de passejar y de parlar, com que no hi havia quedat mes que un sol frare pera tenir compte, y de altre part, may una casa de homens imposa tant respecte á la llengua com la que ha sigut clausura impenetrable de castas verges. Era, donchs, lo convent dels Predicadors, com si diguessem, la casa payral de aquell exércit, lo punt de reunió pera matar las horas, y’l lloch de entrevista, de buscar al amich perdut y de donar camp á la murmuració y á la bulla, quant, després de menjar, desitjavan entretenirse tots los ociosos de la guerra.

Així era, que encara no s’havia acabat de póndrer lo sol, quant acudian á un clos que hi havia á la part del derrera del convent tots los conducters, caps, capitans, caporals y demés empleats del exércit y del acompanyament del Rey, y allí, sentats per las caixas y altres objectes que aquell lloch guardava, s’entretenian en fer comentaris de la guerra ó dels altres fets que en general ocupavan al mòn.

Si jo pintás un fet modern, no m’olvidaria de posar en boca de aquells militars, encara que no ho hagués vist, lo consolador cigarro que tan ajuda á matar l’oci, mes en un sigle en que sols se tenia per ultramar la part de Orient, mal se podia emplear lo fruyt de América, quant havian de passar molts anys pera descubrir lo que després batejaren ab lo nom de Nou Mòn, y fins pera fer créurer la existencia de mes terras en lo mar gran.

Peró no existint aquest enemich del oci, y mirantlo com á vici, pót deduhirse una conseqüencia, á saber, que essent mes reduhit lo número de vicis, serian mes poderosos los que llavors existian, y així no haurá de admirarse, que en aquellas reunions de ociosos fos lo vici del béurer lo mes dominant, com que no deixava de avenirse, en cert modo, ab las costums y carácters dels senyors de aquell temps, pus, per mes que pinten los poetas la caballerositat y la noblesa, no deixava, per aixó, cada senyor de tenir, ádhuc en aquell sigle, y com se sól dir, un rey al cos, y molts ressabis de barbarisme, que no podian desaparéixer sinó desapareixent ó debilitantse la costum feudal.

En lo celler dels frares no havia pogut aparéixer lo carretellet de la creu, que tan conservat y guardat se tenia y tan recomanat era abans al sagristá y al cuyner, pus sempre hi ha bons recons pera las bonas joyas, peró, en cambi, no faltavan algunas botas de vi del Priorat, á las que davan bona sortida los sitiadors de Balaguer, es á dir, los sitiadors que bevian ab got.

Pera mullar lo paladar y matar millor la hora, se portava, donchs, cada nit un barral al clos, y colocadas algunas ampollas y gots de vidre al demunt de una gran taula de roure, (que servia en cert temps del any pera apuntar lo delme en lo pórtich del convent,) buydavan y mes buydavan aquells militars y senyors lo such del most, y tot enrahonant y rihent, anavan bevent y preparant la son, pera dormir després mes plans en sas tendas.

A fi de mes animar la reunió, y com per altre part las nits ja comensavan llavors á fresquejar, se encenia al mitj del clos una gran fogarada, que si no se necessitava pera calentar, servia al menos pera alegrar la vista, y pera donar mes vida á la companyia y reunió.

Sia efecte de simpatia ó de dificultat en poderse enténdrer mutuament los que parlavan diversas llenguas, resultava sempre certa separació, ó millor dirém repartició entre unas collas y altres, sens que per aixó tot sovint deixás de haverhi una que altre conversa de interés comú, que si no arribava á la cabal inteligencia de tots, era no obstant coronada per una rialla general, á que tothom ajudava.

Sols de pensar en la monserga que tal barreja de llenguas y dialectes havia de produhir, bastaria pera alegrarnos de trobarnos en lo temps que som, pus sens contar los molts, encara que semblants, dels diferents territoris de Castilla, calcule qualsevol l’efecte que als castellans havia de fer lo castellá catalanisat de Aragó, apart del que parlavan alguns de aquest regne ab construcció viscaina, y uns y altres l’efecte que produhian als catalans, entre’ls quals no faltavan cerdans y rossellonesos, que tenian certs termes propis y pronunciavan la ó ja un poch agasconada. No hauria faltat, pera dar mes ayre á aquest ball, sinó que allí hi hagués hagut los gascons de dins de Balaguer, ó’ls inglesos que manava poch ans mister Guillerm Gonench, (y á qui havia tingut cuydado de donar guiatje pera’ls passos de la frontera lo rey Fernando,) ab lo qual hauria sigut, en veritat, la festa complerta, sobre tot si’ls últims se haguessen apoderat dels gots.

Peró, á pesar de aquesta desigualtat y dels obstacles que tals diferencias de llengua produhian, hi havia allí un personatge que venia á ser lo llas de unió de tots, pus servint de tursiman entre uns y altres, ajudava á ferse compéndrer mutuament, y parlava ell al mateix temps ab tots y ab totas las llenguas que allí se usaban y sentian. Tal era lo celebrat mossen Borra, juglar ó gloriós de la cort del rey Fernando, y á qui tenia est monarca gran efecte y fins motius de agrahiment, en primer lloch per la generositat que’l distingia en favor de son protector, y á mes per los bells ratos que li feya passar ab sas agudesas y graciositats.

En aquesta separació inocenta produhida per lo motiu indicat, podia estudiarse molt bè la diferencia de costums entre uns y altres paissos, pus caracterisava á cada círcul cert ayre exterior que li era propi y exclusiu. Portavan en general los castellans mes bonas robas, y encara que no deixavan lo gorjal y’l bacinet de ferro, peró ostentavan sobrevestas de drap carmesí y de altres colors vius, y encara que vestissen per resguart la gonella de malla, la falda de aquesta era en molts gornida de parxe de seda, y los principals fins hi portavan flocadura en la part baixa. No eran pochs los que duyan en sas espasas la guaspa y lo bocal de plata, y mes de un cinter se veya que, si no era del mateix metall, al menos era daurat, com hi havia també algú que feya gala de ostentar guantellets, que eran daurats en los ferros dels dits, y en lo demés cuberts y gornits de domesquí blau. Com era en campanya, no’s veya allí lo sombrero, que anomenavan barrete, lo qual solia ser cubert de zeytorn domesquí y generalment brodat de águilas coronadas de fil de or, y de altres animals, símbols y objectes; peró en cambi, se veya lo bon brodat en mes de un arnés de foguer, que era una certa bossa que solian portar penjada del cinter. Cubertas de bacinet ne portavan alguns, y per lo comú eran de drap vermell ó de un altre color viu, la major part de estofa y á voltas ab fresedura de or ó plata; y finalment, pera resguardar lo cos portavan los principals sobrevestas de drap de color, forradas, y mes generalment capas, ó bè senzillament caputxos forrats de tafetá ó altre seda.

Los vestits dels catalans y aragonesos eran per lo general mes serios, pus gran part no deixaban la corassa ni pera anar á béurer, y com era lley y costum catalana antiga que’l catalá en guerra dorm vestit y ab la llansa prop, de aquí resultava, que tals militars ostentassen mes ferro que seda, lo que provenia també, en part, de que la antiga cort de D. Juan I de Aragó, si bè prengué modas y costums de Fransa, no se semblava ab tot de molt á la ostentosa cort de D. Juan II de Castilla, á pesar de haverhi rich home en Aragó y Catalunya á qui no podia igualarse cap rich home ni príncep castellá, entre altres lo mateix Jaume, Comte de Urgell, ans de sa desgracia. No vól dir aixó que entre los senzills vestits dels catalans y aragonesos no hi hagués amagada molta riquesa que no’s veya de prompte, pus espasas portavan alguns de pom y crehuera niellats, que valian mes or que no pesavan, y fins hi havia poms, encara que pochs, de jaspi y de cristall de roca, dagas ab mánech de fusta de ginjoler, treballat ab motlluras de or y pedres, cinyells que eran fets de pessas de plata, y algun s’en veya, que portava los devant-brassos gornits de parxe de seda, ab sivellas, caps y platons també de plata. En las vestiduras no deixava de haverhi també algun que altre caputxó de perset, y altres pessas de panyo de Berni ó de Malines de grana, y mes de un mantell ó huca de briscó, cintat entorn, ab que se embolicava algun senyorás, dels que solian anar á cavall ab estreps plans; peró també mirat en general, lo que mes se veya eran panyos de Ceret, alguna tela de fustá pelós, de que’n portavan abrigons y cassots dels que’n deyan de dos (que tal volta servirian sols pera cubrir la espatlla), y que solian ser, per lo comú, de drap de Canemás picat blanch; y entre aquestas vestiduras, que eran, á mes de la gonella de malla, del gorjal y de las espatlleras, que tenian la costum de no deixar, es á dir, entremitj de aquestas robas, que podian dirse molt bè secundarias pera aquella gent tan guerrera, fins pót ser s’hi arribava á véurer algun jupó de cotonina rasa blanca, dels que ja en aquell temps ne deyan fets á la antiga, y que ells sabrian com eran fets.

Ara, per lo demés é indistinctamente en castellans, aragonesos y catalans, véyanshi diversas y estranyas pessas de roba, de que sols se conserva lo nom, com eren apaquins, samfonets ó simfonias, clotxes y altres objectes, de que sols parlan los dietaris é inventaris de aquell temps; y en certa part, fins eran iguals uns y altres personatges de diferentas nacions, com per exemple, en portar calsas ab solas, en la forma de las armas y dels arnesos, quant los vestian, en la malla de ferro, que portavan ademés del arnés, y en lo modo de dur partit lo cabell en dos meytats y á rans del coll, costum que s’havia conservat per molts sigles, y com un ressabi de las cabelleras godas, que sols havian perpetuat los almugavers, y que encara havia de passar un sigle fins que desaparagués del tot, es á dir, fins que’l rey de Espanya y Céssar de Alemania se presentás pelat.

Pense’l lector l’efecte que havia de produhir aquell variat conjunt de vestits y figuras, y si per aixó allarga la imaginació fins á calcular quina seria la diversitat de caras y de mostatxos, y quinas las contraccions de cada fisonomia, animada per lo calor de la foguera, per lo vi y per las riallas, de segur que li vindrán desitjs de contemplar qualsevol quadro que espresse una cosa análoga ó semblant, ó de que algun pintor s’hi inspire.

Ab tot aixó, no obstant, tindria poch lo que llegís, si no se li donava una idea de lo que tal gent parlavan y de quina manera ho feyan, pera ferse cárrech al mateix temps de quins eran los asumptos y demés objectes que llavors podian móurer l’interés dels que esperavan, que sempre en tot cambi ó contratemps polítich hi ha que esperan.

–Qui dia passa any empeny, deya lo vell capitá Ramon de Báges, volent indicar en una questió que sostenia, que ventatja era anar passant dias en lo siti, suposat que cada dia era una sangria mes al malalt de dintre de las murallas.

–Bonas sòn las sangrias, contestá Pere Alonso de Escalante, mes pera donarlas, convé que’l barber no estiga dejú.

–Lo cas es la sangria, replicá al jove castellá lo vell catalá, que bè ó mal donada, lo que convé es que fassa efecte. No es així? anyadí luego y mirant als altres.

–Nó, contestá mossen Borra, y aquesta volta no vos ha servit de res la esperiencia.

–Eh? digué’l castellá, crehent que mossen Borra li dava la rahó, y que deixava burlat al que antes havia sigut son antagonista, quant tractá’l rey Fernando de buscar lo millor medi pera dirigir las operacions militars.

–Es que tampoch vos dono la rahó á vos, replicá mossen Borra. Tan desacertat está l’un com l’altre. Y es clar: tractau de sangrias pera curar al malalt, y lo que’s busca aquí es matarlo.

–Ángela! cridá, desde un recó, y tot omplint un got, En Gil Ruiz de Liori, significant ab aquell mot la aprobació de la sentencia. Haveu parlat com un llibre. Lo que convé es la sangria, peró sangria que mate.

A aquesta espressió, Anton de Cardona, ab veu mitj baixa, se dirigí al del costat, y fent ab lo front y’ls ulls lo que fa un quant s’avergonyeix, li digué: –Se coneix bè l’amor que de molt antich porta al malalt! Crech que, per ell, s’acabaria la compassió.

Y En Liori, que observá la actitut del Cardona, mogut de son orgull, pera dar á enténdrer que insistia en son odi personal al Comte de Urgell, continuá omplint lo got, y plé que’l tingué, se espressá de esta manera:

–En tant aprobo la sangria, que desitjo al malalt lo fi que ha de fer la bota de ahont surt aqueix vi. ¿No pensau així, don Enrich?

Lo de Villena, que era á qui feya la pregunta lo Liori, y á qual noble esperit repugnavan los odis concentrats, lluny de correspóndrer á la invitació del altre que li acostava lo got pera que trincás ab lo sèu, contestá ab fredor y senzillament:

–No vull jo tan mal á qui’ns proporciona tan bonas vetlladas. Llarga sia la vida de la bota, com que jo bech á sa salut, y Dèu fassa que, ans de dessangrarla, pugam tornar á nostras casas en pau.

–Aristotélich sòu, digué al de Villena mossen Borra, pus mes cas feu del cos que de la ánima.

–Sí, paripatétich del tot, quant se tracta de la bota, pus en aquesta sí que la ánima li entra pels sentits. Y en seguida, com volent parlar formalment, anyadí: –Lo que jo desitjo y tots devem desitjar, y ho dich y torno á dir, es que vinga aviat la pau, y’s puga estar ab tranquilitat cada un en sa casa.

–Ho crech, com ho diheu: voldriau vos pau pera donar vida á la ciencia, que es la vostra amiga… Llavors sí que pót ser fariau revíurer los bons jochs florals que’ns portá de Tolosa lo rey Don Joan, y que ara sòn tan morts com los pobres ministrers de la casa reyal, que si no vinguessen aquí alguna nit á tocar la xelamia y la cornamusa, de segur que no sabrian com donar forsa als pulmons pera bufar sos instruments. Pobres minyons, pensar que fan ofici de moro, pus may sinó moros haviam vist en los campaments, tocant lo rabeu! Peró tot se arreglará ¿no es veritat?

–De mes verdas s’en maduran. Deixau que’l Rey vaja á Barcelona, y veurém ministrers en la cort y en lo Palau, y jochs florals, y…

–Qué es aixó de jochs florals? preguntá Joan Hurtado de Mendoza, interrompent als dos que seguian en sa conversa, y que s’havian separat ja de la dels demés.

–Es una flor, contestá’l de Villena, que per allá, per las Castillas, no’s cria.

–Millor diréu que no s’arrela, digué rihent lo juglar, aludint als esforsos del de Villena, que sols pogueren tenir resultat mes endevant en Barcelona.

–Fins de las flors coneixeu las virtuts, continuá’l castellá, prestant respecte á Don Enrich; pera vos no hi ha res amagat, y jo estranyo sols, que tan adivinador com sòu, no hajau inventat una manera millor de fer la pólvora ó la salpetra de las artellerias, ó que tal invenció no haja sortit primer de vostre cap. Tan coneixedor com sòu de la alquimia, y de la…

Y’l militar castellá quedá ab la paraula en la boca, per no recordarli altre nom de ciencia mes conegut; peró mossen Borra suplí la falta, dihent:

–Sí, la alquimia, y la astrologia, y fins la ciencia Margarita, y l’estrolabi… Y lo mes estrany, (anyadí després de una petita pausa,) lo mes estrany, que qui créu en tot aixó y ho practica, no créu en anells de virtut, ni en espasas de constelació, ni en moltas y moltas altres cosas.

–Estranyesas del mòn! contestá Don Enrich, ab lo somrís que revela la modestia y prudencia del sabi.

–Es que ho dich com ho crech, insistí’l castellá; pus m’admira que aquesta invenció de la artelleria marxe tan poch á poch.

–Ja vindrá la millora á son temps, com vindrá á totas las cosas, digué Don Enrich; en Italia, ja veheu com la emplea En Carmanyola, aqueix gran capitá de qui esperan tan de bè los venessians, en termes que ha fet desaparéixer dels exércits l’antich carroccio.

–Y tal carroccio y tal carrot, interrumpí ab burla mossen Borra; ja era hora de que aquella gent desterrassen aquell embrás, ahont anava barrejat lo temple de Dèu, lo celler, la cuyna y l’hospital.

–Així es, torná Don Enrich! contra las pilotas de foch res hi val.

–Arma de cobarts y de traydors, (digué desde son recó, y caragolantse sos blancs mostatxos Ramon de Báges,) pus ha subjectat al cálcul lo valor del home, transformará al soldat en máquina, y aumentará ab lo temps lo poder dels déspotas y traurá la seguritat á las ciutats!

–Ah! esclamá, bufant de coratje un jove castellá, que posantse en peus, doná dos ó tres voltas, apretant sos talons en terra y fent ressonar los esperons; ah! quant cert es lo que diu l’experimentat capitá. En efecte es així: com hi ha mòn, teniu rahó.

–Si tals cosas, replicá lo vell, sols podian haverlas inventadas moros.

–Al menos, digué Don Enrich, los moros de Ronda, en son siti, foren los primers que usaren bombardas, qual invenció aprengueren dels tartres, peró de aquellas á las que ara s’usan hi ha una gran diferencia, y no dubto que las del gran capitá Carmanyola dehuen ser ja molt millors.

–Sempre gran capitá y mes gran capitá, digué una veu de un recó; com si no sabessen son orígen.

–Gran, sí, cridá Don Enrich, y si algu tè per petit son orígen, diré que tot gran foch prové sempre de una guspira… Las obras, las obras sòn las que s’han de mirar dels homens.

–Y jo anyadiré, digué’l juglar, que en lo pot petit es ahont sól haverhi la millor confitura… Lo que jo sento, (anyadí luego, parlant no com á juglar, sinó ab calor de bon patrici,) que hajam de pérdrer aquí lo temps sentint contar bruixerias de si lo sabi Merlí y fra Anselm Turmeda fan camisas pera que’l Comte se puga escapar volant, de si acabat del siti vindrán revoltas, de que si Jusuf (aquell que també posá una mala camisa á son antecessor Mahomet de Granada,) enviará forsas contra’ls sitiadors de Balaguer, y altres bestiesas que de res serveixen, quant al fi y al cap tot lo que’s fa no es mes que pera matarnos germans contra germans.

–En quant á mi, (contestá’l castellá Sandoval, á qui no podia tractarse de cobart,) creheu que voldria tornar á ser ja en ma terra, y que’ns ocupassem en conquistas mes útils.

–Sí, peró… li digué lo Mendoza; bo es desitjar que tornem á Castilla, mes la honra de Fernando exigeix que no se’l desampare fins que estiga ben assegurat.

–Pau hi haja, digué lo vell Báges, que lo demés queda á nostre cárrech.

–Ja… ja… repetiren alguns castellans, com crehent que’l pundhonor catalá s’havia ressentit; y algú fins anyadí: –Com, segons dihuen, lo Comte encara tè molts partidaris.

–Es cert, alguns n’hi ha, digué mossen Borra, peró tot aixó es res si Fernando fa lo que déu fer, si sab tenir pau y guerra, si sab portar la guerra ahont déu, que es lo modo de tenir pau aquí. Y com suspirant en seguida y mitj cantant, digué per tres ó quatre vegadas: –Italia!… Italia!… Italia…!

–Com hi ha mòn! cridá rihent llavors un de la rodona, que, poch amich del vi, y apoyant lo colze sobre lo pom de la espasa, comensava ja á fer badalls de son; teniu la gracia, mossen Borra, que á voltas sols vos enteneu vos. Desitjau la pau, diheu que pera tenir pau s’ha de tenir guerra, y voleu guerra y pau á un mateix temps. Lo diable que us entenga.

–No falta qui m’enten, contestá l’altre, mirant als capitans vells de Aragó y Catalunya; si vos no fosseu tan jove, si tinguesseu recort ó noticia de antichs fets, y sobre tot…

–Parlau clar y de una vegada, digué’l jove, interrompent al juglar.

–Paciencia, cavall frisó, paciencia.

La atenció general se fixá llavors en los dos que parlavan, temerosos tots de alguna indiscreció del jove, peró aumentá encara y’s doblá aquesta atenció, al ohir las paraulas seguents de mossen Borra: –Dich, jove, que no dirias aixó, sobre tot… sobre tot…

–Qué?

–Sobre tot si sabesses la rondalla dels gats.

–Oh! oh! cridaren tots; de rondalla estam: contaula, contaula.

–Rondalla tenim, deyan altres avisant als de mes lluny; mossen Borra parla: silenci, atenció.

–Bè está, contestá’l juglar; ja que tant m’ho demanau, vinga la rondalla, y qui no m’entenga, que estudie á Isop ó s’en vaja á dormir.

Y posantse en peu lo juglar, ficada la ma esquerra entre la obertura de sa gonella, y allargant la dreta, com volent imitar la actitut de algun predicador conegut, comensá de aquesta manera:

–Prop de una gran casa s’en vá fer una altre de petita, y en una y altre tenian son corresponent gat pera guardarlas de ratas. Quant la petita era petita, lo gat de la gran sols se cuydava de la sèva, peró damunt de la petita hi feren un altre pis y sobre del pis un altre, y així resultá que la segona era ja tan gran com la primera y li feya sombra. Lo gat de la gran s’omplí llavors de enveja, y no volent que lo de la petita menjás fora de casa, tractá de no deixarlo passar may per la sèva teulada, á fi de que no anás á menjar y buscar ratas en las altres casas mes lluny, per las quals ell sempre volia ficarse y regirar. ¡Tonto de gat roig, que tal era l’envejós, pus se figurava que l’altre moriria de flaquesa, y mort que fós, podria ell trafiquejar en sa casa! Peró lo gat negre, que era lo de la casa petita y venia de bona rassa, coneixent las manyas del mal vehí, digué: –Sí? Pensas que seré tan llech de quedarme en ma teulada, mirantte com te llepas? En altre lloch te vull.– Y anantsen al carrer, pujava á las altres casas, y allí trobava tantas ratas com volia. De segur que al sortir lo gat negre, si no hagués tingut arreglada sa casa y hagués viscut sol, lo roig li hauria entrat per la teulada, y fins li hauria robat lo jas, peró tenint cuydado de que son amo estigués content y l’estimás, s’en anava confiat y segur, y acompanyat de altres gatons, y allá ahont trobavan lo gat roig y’ls sèus, hi havia tal esgarrapada y mossegada que no dich mes; y com lo negre era valent, era volgut per totas las casas, y de totas treya talls y ratas ab abundancia, deixant sempre vensut al roig envejós y á tots los que’l seguian, y tant volgut era en sa casa, que quant arribava, tot eran alegrias. No hauria sigut així, si s’hagués endormit en sa gorfa, si contentantse sols ab las ratas de casa, no hagués procurat enamorar á son amo ab sas gracias y valentias: de segur que la pau li hauria costat bastonadas, com donan molts amos als gats, y prima hauria tingut la panxa; peró contentant al amo, fentse ben voler dels vehins, tenint á ralla al gat roig y anant ben rodejat de gatons fiels, que vigilassen la casa y’l seguissen en sas campanyas, lográ estar sempre gras y ser lo rey del barri. ¿Qué val mes, donchs, pregunto jo ara, tenir pau en casa y dormir de flaquesa, ó tenir guerra á fora y estar gras?

–Guerra, guerra á fora! contestaren alguns alegres, penetrant ja la intenció de mossen Borra.

–Guerra es pau, si la guerra es triunfo, anyadí algun militar experimentat, que recordava encara fets de glorias passadas.

–Donchs bè, continuá’l juglar; deixaume acabar, pera que millor m’entenga qui no m’haja comprés. “Diu lo compte,” com deya En Desclot… y aquí ve la part mes dolorosa…

–Seguiu, seguiu, cridaren diferentas veus; avant la rondalla; vejam en qué para.

–Bona rassa era la del gat negre, y de pares á fills tots seguiren la mateixa bandera de guerra á fora pera tenir pau dins, y per tot alcansaren sempre victoria contra’l gat roig y sos partidaris, per mes que alguna volta fins si barrejás lo gat de la Iglesia…

–Psit, psit, prou, prou, mossen Borra: no’n fassam massa, digué á mitja veu lo prudent Ramon de Báges.

–Mare de Dèu! contestá rihent lo juglar; qué tè que véurer lo gat ab las campanas? Deixaume dir. –Y com en efecte reprimint un poch sa propensió ridícula, acabá de esta manera: –Es donchs lo cas, que, com ja sabeu, omnis caro foenum, hagué de acabarse la rassa, perque havia mort l’últim gat sens deixar successor, y’l pobre amo, vehentse ja ratas á dins ¿qué fèu?…

–No digas mes, no digas mes, cridaren tots rihent.

–Vull dir, replicá’l juglar; en lloch del gat mort buscá l’amo un altre que li fes lo mateix servey, y per mes que buscá, cap ne trobá tan bo com un, peró era blanch… Ara ve aquí’l cas. Lo gat blanch ja trau las ratas de casa, mes si després s’adorm, –diheume, cavallers– si després de neta la casa, no’s fa estimar del amo, no busca la guerra á fora ¿tindrá pau fora ni dins, tenint tan prop com tè la nissaga del gat roig?

–Teniu rahó! Guerra á fora, á fora! cridaren tots.

Y rompia llavors, com en aplauso, un picament de mans general dirigit al juglar, quant en sech, y fent deixar, com se diu, la paraula en la boca, ressoná prop de la porta l’agut so de la trompeta reyal.

–Qué es aixó? digué’l juglar admirat; sembla que miola’l gat blanch…

–Lo Rey! lo Rey! cridaren alguns que s’havian acostat prop de la porta, moguts de curiositat, mentres los altres reyan de la alusió del juglar.

–Prou, prou! murmurá lo vell Báges, tot fent apartar lo barral del vi y’ls gots per dos macips que servian.

–Vaja, rey dels cascabells, digué’l de Villena á mossen Borra: silenci, que ve Sa Altesa. Prou de rondalla.

–Cascabells ó picarols, insistí encara’l juglar, de tot puch gastar, peró no’n vull, pera no semblar antich caballer francés… dich, soldat del gat roig.

–Prou, prou! replicaren tots alternativament; silenci, que ja s’acosta’l Rey.

Y en efecte, baixant tothom la veu, y admirats de que en tal hora se dirigís allí’l Rey, anaren tots posantse en peu y endressantse la roba, com disposantse cortesment pera rébrer á son senyor.

La claror que donavan dos atxas de vent indicaren ben aviat que lo rey Fernando anava á entrar en lo clos del convent de Predicadors. En efecte, aparegué en seguida un patge, que portava en la ma dreta un pendonet reyal dels que’n deyan de glávis, y agitant aquest, com pera donar senyal que anava á entrar lo Rey, bastá pera que tots los circunstants se llevassen la gorra ó capell que’ls cubria, y obrissen pas ample, desde la porta.

Venia lo Rey mitj armat de cos, sens lo balandrá de escarlata de costum, cubert lo cap ab bacinet de ferro, y li penjava lleugerament de las espatllas una senzilla capa ó huca de panyo blau. Son semblant, generalment afable, pareixia llavors un poch trasmudat, y ab son mirar incert, la manera descuydada ab que duya la capa, mal arreplegada de una part sota’l bras esquerre, y ab lo moviment seguit que donava á la ma dreta, anyadintse á aixó que caminava un pas avansat als que l’acompanyavan, qualsevol hauria conegut que dominava á son ánimo alguna nova desagradable.

Anavan ab lo Rey dos personas, lo gobernador de Catalunya, Guerau Alemany de Cervelló y’l confesor de Sa Altesa, fra Diego (ó Diago, com li deyan los castellans,) de Tamera, aquest mostrant son ayre de mansuetut, que sempre manifestava, l’altre la energia de son carácter resolt y la espressió de un home vigilant y previst.

Las últimas paraulas que’s pogueren sentir ans de penetrar lo Rey, foren aquestas, que per la forsa ab que las pronunciava Fernando, indicavan ser ja repetidas mes de una volta:

–No mes rahons. De ma bondat no s’abusará, y si compassió volen, demá la tindré… demá ó quant veja rendit al contrari…

que ha de ser prest, prest… Prou havia fet en exceptuar sols als que haguessen mort al arcabisbe de Saragossa. Entretant, gobernador, no perdonem medi y acabem de una vegada.

Així que’l Rey hagué passat lo llindar, tothom s’incliná, fentli la salutació deguda, y acostántseli en preferencia don Enrich, li doná don Fernando la ma, y després de mirar entorn, digué: –Salut á mos barons…

–Salut á Sa Altesa.

–Bè, bè… anyadí lo Rey, anant regoneixent als principals que allí hi havia; m’alegro de trobarvos á vos, cosí… y á tu, Cardona… y á tu, Mendoza… Bè, bè. No puch venir á millor punt.

–Senyor… senyor… digueren alternativament algunas veus dels anomenats.

Y’l de Villena anyadí: –Vos á tal hora en aquest lloch? Hi ha alguna nova desagradable, ó es que…?

Y sens deixarlo acabar lo Rey, com no sentint sa pregunta, y soltantli la ma, preguntá:

–Lo mestre de camp no es aquí?

–Fa una hora, contestá don Enrich, que ha partit de sa tenda: jo l’he vist, que anava vestit de totas armas, y seguit de quatre ballesters de rotllo que’s dirigian á la línea.

–Donchs no ho entench! digué llavors lo Rey com parlant ab sí mateix. A véurer, (anyadí luego) quins sòn los caps de companyies y condestables que fan avuy la guayta, pus vull saber de qui m’he de fiar; perque, ó podré poch, ó m’han de pagar lo perill en que’ns posan.

–Senyor… senyor…! tornaren á repetir molts y en especial lo de Villena; qué es lo que passa?

–Qué passa? No ho vullau saber. M’acaban de advertir com han saltat la tapia de la línea una multitut dels sitiats, que no se sab qui sòn; á mes, se prepara un cop traydor contra nosaltres, y quí sab, quí sab lo que pót ser demá de mí y de ma terra, segons lo que succehesca aquesta nit. Oh! (esclamá llavors,) aquesta fòra la paga de ma paciencia y de ma generositat! A véurer si lo rey de Aragó vá á ser ni digne de poderse dir infant de Castilla. Ma honra es vostra honra, barons! A tots reclamo; convé vigilancia, convé lleyaltat, convé també… sí, sí… convé resolució; y… mes que tot, (digué després de una pausa, y com ple de impaciencia,) mes que tot convé ara que’m doneu tranquilitat, que’m tregau lo dubte, que’m digau lo que passa y lo que pót passar… Que busqueu per tot lo mestre de camp, ó qualsevulla que sia, ab tal que m’ho diga… Que’m digan lo que passa (torná á repetir finalment ab forsa,) ó lo que pót passar!

–Jo vos ho diré, senyor!

Al sentir eixa resposta, tothom dirigí la vista á la porta, que era de la part de ahont venia. Prop de ella estava aturat un guerrer, cubert de totas armas, una figura vestida enterament de ferro, pus cap pessa li faltava pera resguardar son cos, capell ab babera, gorjal, corassa y perpunt, espatlleras, devant-brassos, manoplas, asberch, cuixeras, gamberas y fins sabatas ferradas. Encara que no s’hagués descubert, com feya en aquell moment per reverencia al Rey, l’hauria conegut també tothom, per un distinctiu particular de que feya gala, y en lo qual havian fixat sempre la atenció tots los del campament, es á saber, un rich tabar ó capa vermella, que may desamparava, cosa que tè son significat, si pensa lo lector que en tots temps, y fins ara, hi ha especialitats que, volent interessar al públich, ans de cautivarlo per la part del esperit, comensan á interessarlo ab alguna estranyesa per la part óptica ó visual.

–Lo donzell de Puymoren! diguérense mutuament y tots admirats los circunstants.

–Quí?… Lo del tabar?… preguntá entre admiració é indiferencia lo gobernador Alemany.

–Quí?… Quí?… preguntá també lo Rey, com venintli de nou lo nom que havian pronunciat.

–Un oficial, (continuá lo gobernador, y responent al Rey,) un dels caps, que, com veheu per sa vestidura, fa la guayta esta nit. Tal volta ha sabut…

Y sens deixar acabar al gobernador, se girá lo Rey com examinant al donzell, y li digué:

–Sí?… Es que en efecte sabs alguna cosa?

–Ja vos ho he dit, senyor, contestá lo donzell; lo que passa y lo que pót passar.

La forsa ab que foren pronunciadas estas paraulas, deixaren admirat al Rey y á alguns dels presents, mentres alguns las prengueren per una ponderació ridícula.

–Bè, bè, digué lo gobernador, á qui may havia fet goig, per son estrany distinctiu, lo donzell; vejam, donchs, si es que res ha succehit y…

–Espera, Guerau, espera,… digué ab pausa lo Rey.

–Al revés vos dich jo, senyor, interrompé’l donzell; que no convé esperar.

–Donchs qué?… Digas, parla… Pót ser?…

Lo Rey estava ja ple de impaciencia.

–Senyor, á vos puch y dech dir cosas, que no convé tal volta divulgar per ara; respongué lo donzell, baixant la veu y com quedantse la última paraula en la boca.

–Es á dir…?

Suspengué llavors en sech sa pregunta lo Rey, penetrant la intenció del que li parlava, y continuá en seguida resolt:

–Ja, ja… Val mes, sí, val mes que á mi m’ho digas. Y quant mes breu, millor.

–Breu seré, com que ab pocas paraulas basta; contestá l’altre.

Y dirigintse’l Rey á una estancia inmediata, feu senyal ab la ma al donzell pera que’l seguís, passant tots dos depressa per entremitj dels concurrents. Entrats que foren, lo patge del pendó ajustá la porta, y quedantse ab lo glávis al mitj de ella, bastá pera que tothom s’apartás.

Un silenci de admiració seguí inmediatament de aquest fet, aprés tots s’anavan preguntant qué era lo que passava, y lo que de alló resultaria, cada un aná fent comentaris ó conjecturas, y’l gobernador y’l confessor del Rey, mes admirats que ningú, no sabian que contestar als demés, fins que mossen Borra, prenentho á bulla, pera distráurer la admiració, (encara que interiorment ho calculás ab serietat,) digué:

–Ara sí que veig que las sentencias en boca dels reys tenen tungadas, com las tè la fama de bons ó de dolents, pus lo Comte de Urgell diu “O rey ó res”, Ladislau de Nápols diu “O Céssar ó res” y si no ha dit una cosa semblant Don Fernando, es perque son enemich ho diu, peró’m sembla que si no ho diu ab la boca, ho diu ab lo cor. Preparauvos, donchs, amichs, que si la sentencia s’escriu esta nit…

No pogué acabar de parlar mossen Borra, pus avantsant lo patge de la porta, se vegé obrir esta, y aparegué de nou lo Rey, marxant cap á fora resolt, y manifestant ab sos ulls la satisfacció que’l dominava.

–Depressa, mos barons, cridá així que obrí la porta; depressa! Cada un vaja, sens detenirse, ahont li toque. Vestiuvos de totas armas, y á cavall.

Y anant mirant ab llestesa als que allí hi havia, donava ordres ó advertencias á cada un dels que anava topant.

–Tu, adelantat major, prepara los teus siscents y, llansa en cuixa, que aguarden fins que se’ls avise. Tu, gobernador, fes reunir lo mes prest tots los rocins genets que hi haja, y que, partits en quadrillas, comensen á passejar á lo llarch de la línea: fes al mateix temps que tots los peons, empavessats, arquers ó ballesters y las condestablias vajan á sos punts, y no’s mogan de arrasserats á la línea; fes que las bombardas… pero nó. Vina tu, Aleix Moragues, mon fuster en pau y en guerra, que qui tan bè ha sabut colocar las bastidas, no m’ha de fer quedar mal en la feyna que avuy m’ha de fer; vina y prepara al mateix temps tots los treballadors que tingas… Tu, Tamera, segueix altre vegada ab mi, y no’t done quimera si no tenias cálzer pera celebrar missa en ma capella, pus molt será que demá no la pugas celebrar devant del Sant Cristo de Balaguer. Y tú, y tú…, per fi, (digué ja com apurat del temps que perdia,) tots, tots los que sian caps, vingan lo mes prest á ma cámara, y vinga també lo mestre de camp, á qui convé buscar prompte, prompte… y allí sabréu lo que per vostre Rey y per vosaltres avuy s’haurá de fer.

Y partint á tota pressa, portant á son costat al donzell de Puymoren, saludá cortesment lo rey Fernando y s’en torná al lloch que li servia de cámara en lo siti.

Los circunstants que no devian seguir al Rey s’en anaren ab llestesa, prenent cada un la direcció que mes li convenia, y així quedá lo clos desocupat y buyt, no permaneixent en aquell lloch mes que mossen Borra, lo qual, admirat de lo que passava, y desitjant ja donar descans á son cos, sortí al revés dels altres, es á dir, ab gran pausa, y’s dirigí á la celda que li havian senyalat pera allotjarse en lo convent, repetint creus sobre la boca, per los badalls de sòn que feya, y dihent tot caminant estas paraulas: –Viscam y vejam… que demá será un altre dia.

Entre totas aquellas personas, quals semblants revelavan admiració, dubte ó sorpresa, sols una n’hi havia que manifestava gran satisfacció, per mes que procurás disimularho, y á contemplarse la vivacitat de sos ulls y son ayre dessembrassat y de triunfo en aquells moments, s’haguera pogut dir que aquell home se trobava en l’estat del qui, esperant ó somniant una ditxa, véu ja obert y libre’l camí pera disfrutarla.

Així al menos ho demostrá, clavantse ab forsa y sens cuydado lo capell en son cap, quant lo senyor Rey li feu senyal que’s cobrís, y passant orgullós al devant de la comitiva, en qual moment, ple son cor, en efecte, de orgull, de satisfacció y de esperansa, pronunciá sols pera sí las seguents paraulas:

–Ara si que crech en aquell adagi catalá, que es tan comú de algun temps: “Si vols ésser papa, pósatho al cap.”

V. Si vols ésser papa, pósatho al cap.

Ja’m sembla que veig al lector impacient pera saber una cosa succehida peró no contada, pera averiguar lo contengut de aquell paréntesis del capítol anterior, que tal venia á ser, en mitj de aquest, lo tancament del donzell ab lo Rey.

Calcule, donchs, ab los sentiments que dominavan á un y altre, lo significat del primer cop de vista entre aquells dos personatges, cada un dels quals esperava per son estil. Esperava lo Rey, y era tal la confiansa que entreveya en aquell moment, que, de tan grata, arribava á créurer que no devia confiar, peró sa pugna interior li feya traslluir en la cara la espressió de la alegria que se sól tenir en tals casos; y esperava lo donzell, peró de la manera que espera lo qui, dubtant de una sort que no mereix prou, pugna també entre’l desitj de atrevirse y la por de escarmentarse, qual estat del esperit no es lo que millor se revela per la cara, y pót semblar modestia, quant, á voltas, es sols inesperiencia del mòn.

Hi ha, no obstant, una excepció en aquest últim cas, y es la diferencia que vá del home de bè al dolent, pus aquest vèns mes aviat son dubte, y sab fingir en lo exterior l’ayre de qualsevol virtut.

Així succehí entre don Fernando y’l donzell: se miraren primer dubtosos, y á la segona mirada del últim, lo primer vegé ja devant sos ulls á un altre home. L’agafá’l Rey per la vora de la capa, (que sempre los potentats se familiarisan en los perills ab los que’ls adverteixen,) y com acostantlo á sí, li parlá de esta manera:

–Y donchs?…

Y anava á respóndrer lo donzell, quant, fent lo Rey com que reprenia una idea fugida, li digué ab cert empenyo:

–Ah!… No’m recorda ton nom… Digasme ans que tot com te dius, perque…

Ab la interrupció que feu aquí lo donzell guanyá un pas mes de terreno en sa confiansa.

–M’admira que us pareu en la persona, quant tant vos importa la cosa.

–Sí, es cert: digas, digas, donchs; contestá lo Rey, fent major mostra de familiaritat.

–Jo he sigut l’encarregat esta nit de fer la guayta en la estacada de devant de las torres…

–Qué dius? cridá lo Rey, donant un pas enrera y soltant la capa al donzell.

–Deixaume dir, senyor.

–Es que per allí, precisament, dihuen que es per ahont han sortit los de la ciutat…

–Ja ho sè. Deixaume dir; repetí ab forsa lo donzell.

–Es que llavors tu…

–Senyor, si així perdem lo temps, si tal es vostra desconfiansa, poch profit treuréu de ma revelació.

–Parla, donchs.

–Sí, continuá llavors lo de Puymoren; per lo lloch de ma guayta es per ahont han sortit esta nit los soldats fugitius del Comte de Urgell, que no eran pochs, y jo’ls he deixat passar, y jo m’alegro de haverho fet, pera fervos un servey á vos, y si ara’m tornava á succehir, ho tornaria á fer.

–Qué dius? No sabs?…

–Sè, senyor, que á resistirlos, lo siti hauria sigut mes llarch de lo que vos desitjau, pus s’en haurian entornat dins. De esta manera, la tropa gascona, que era la última ab que contava lo Comte, baix pretest de fer sortidas contra los sitiadors, deixa desamparat al contrari pera sempre, y’s dirigeix á son pais, ahont la espera lo senyor de Favars, que sortí ab tots los caudals de Jaume de Urgell fa pochs dias, y ha escrit ara á sos compatricis que’ls espera en Gascunya pera repartir lo diner entre ells, segons veuréu en aquesta carta que’ls fugitius m’han donat pera justificarse.

Lo Rey agafá la carta y la llegí, peró tement l’altre que dubtás, continuá dihentli ab energia:

–Duptau que aixó sia cert, quant al Comte li convé ara mes tenir tropas dins que fora? Duptau que es major ventatja pera nosaltres tenir menos gent que’ns resistesca? Duptau de que no tornará lo de Favars, quant li ha sobrat temps pera fer allistament nou en Gascunya, com sabeu? Per fi, senyor, per fi, (digué ab ánimo resolt,) ¿dubtaréu de qui posa en garantia de aquesta bona obra son cap á vostra disposició?

Inclinantse aquí lo donzell de Puymoren y descubrint son coll, deixá mut y pasmat al Rey; mes tornant á alsar lo cap ab serenitat, continuá resolt de esta manera:

–Rey Fernando de Aragó, si teniu encara por de la terra gascona, ja us donaré á son temps un remey, y si us basta ab la relació de lo que passa, ohiu encara, pera major tranquilitat vostra, la relació de lo que tè de passar.

–Per vida de…! esclamá lo Rey, que no sè si ets ángel ó ets diable. Digas… digas… Tens rahó: parla.

–Tot lo que vos creheu de traició no es cert. La traició es certa, peró vos no sabeu la forma, y jo la he sabuda per los mateixos gascons.

–Qué dius! torná á esclamar lo Rey, y obrint sos ulls de foch; parla… parla…

–La traició no es del exércit, es de alguns vassalls dels pobles vehins, que moguts per Berenguer de Fluviá, vindrán en forma de somatent ans de la matinada, y donant rebato al campament, procurarán fer una embestida per introduirse en la ciutat…

–Y qué?… interrompí lo Rey ab impaciencia.

Lo donzell se somrigué ab calma, com volent infundir mes confiansa al Rey.

–Vencedor de Antequera, li digué ¿qué podrá fer un poble mal conduhit contra un exércit ben ordenat? ¿Qué fará lo rebato per fora, si no hi ha dins qui li puga obrir pas? A mes, que en vostra ma teniu lo medi. Deixau que s’acoste lo desordenat somatent, deixau que vinga fins á la línea, que ell no sab lo que li espera.

Lo Rey mirava de fit á fit al que li parlava, y á cada mot que sentia, obria mes sos ulls, respirava ab mes forsa, y casi’s transportava ja al lloch del triunfo, que pochs minuts ans creya véurer fosch.

–Las bombardas que teniau (continuá lo donzell, ab to de seguritat, y parlant mes depressa sens que s’interrompés,) y las que vos han portat los arrays y patrons de Tortosa, colocaulas prest en lo tossal mes inmediat ó derrera de qualsevol bastida, ab tal que dirigescan son foch al punt per ahont ha de acostarse la gent armada. Deixaula acostar, deixaula que arribe fins al peu de la línea, y llavors…

–Llavors qué? preguntá y esclamá lo Rey á un temps, posantse las dos mans al cap.

–Llavors, digué l’altre ab calma, feulas disparar totas á un temps, espargiu lo foch y’l fum entre aquella gent arreplegadissa, que ni sab lo que es guerra, ni coneix la virtut de aquellas máquinas milagrosas, y… ja veuréu com, en pochs minuts, queda net lo camp, dispersantse tots en totas direccions, y com á vista de un remey tan supremo, baixa lo mateix Comte á rendir sa espasa als peus de son llegitim rey.

–Vóls dir?… y qué?… com?

Lo Rey no sabia qué preguntar, de tan que volia saber y prevéurer y evitar y asegurar á un temps.

–Teniu confiansa en mi? preguntá lo donzell.

–Oh! si la tinch? Com á infant de Castilla y com á rey de Aragó, demana…

–Com á rey de Aragó deveu dir, y prou, que ho sòu y ho seréu.

Lo donzell guanyá un altre pas de terreno en sa esperansa.

–Sí: demana de mi.

–Demano sols un títol, de que no podeu donar diploma: donaume’l títol de amich, y res mes.

–Homens així’m faltavan! deya pera sí’l Rey.

Y anava á apretarli la ma, quant renovántseli la possibilitat de tornar los gascons, se detingué, posantse la ma á la boca, com que discorregués, y digué:

–Peró si’ls gascons tal vegada… Tu me has dit al principi…

–Sí, en efecte: vos he dit que us donaria un remey. No us fassa por la Gascunya, quant tè aquí poch profit: escriviu á Cárlos, rey de Fransa, que’s queixe del Comte de Foix perque fa armas contra’l papa Benet, diheuli que envie predicadors á la Gascunya que defensen la causa del llegítim Vicari de Dèu, y… fins si voleu, jo escriuré al cardenal de San Estaci, á qui conech de Italia, pera que hi done un cop de ma.

–Has estat en Italia?

–Hi he estat, peleant ab florentins y venessians, y sols n’he vingut, al saber que en ma terra hi havia rey y necessitava las espasas dels bons.

–Oh! dígasme ara ton nom, bon amich, dígasmel ara, que no’m recorda y no m’en vull olvidar mes.

–Lo donzell de Puymoren.

–Puymoren, sí… Puymoren, (repetí lo Rey, fent esforsos pera pronunciar bè lo nom.) Ja no se’m olvidará mes.

–Y bè, preguntá l’altre ja ab accent dominant. Qué voleu mes, rey? Voleu encara entretenirvos? Qué us falta ja pera no córrer al triunfo que us espera?

–Res, res, donzell de Puymoren! cridá lo Rey, donantli la ma.

–Corremhi, donchs, senyor!

–Sí, sí, corremhi, corremhi!

A aquest crit, que donaren los dos ab forsa, lo patge del glávis tornava á obrir la porta que poch ans s’havia tancat, ab pasmo de tots los senyors y capitans que componian l’exércit de Fernando.

VI. Lo somni de mossen Borra. Las bombardas.

Come trovasti, o scelerata é brutta Invenzion, mai loco in uman core? Per te la militar gloria è distrutta; Per te il mestier dell’ arme è senza onore; Per te è il valore e la virtù ridutta… Ariosto.

Ánimas com la de mossen Borra no poden ésser conegudas sinó per lo mateix que tè la sort de possehirlas. Quants hi ha que aparentan en lo mòn possehir un esperit privilegiat, que logran fins enganyar á aquell, fentli créurer que sa modestia, sa serenitat ó sa mirada compasiva indica una inteligencia de sabi, una valentia indomable ó una sensibilitat esquisida, y no obstant, tot alló no es mes que apariencia y exterioritat, pus los falta la principal dot, qual es la franquesa del home honrat y’l desprendiment de las vanitats mundanas. ¿Qué m’importa á mi que’l que tè rahó cride y s’enardesca, si la rahó y sa conciencia’l fan cridar, no volent transigir ab la hipocresia ó ab l’orgull? ¿Qué m’importa á mi que mossen Borra’s riga de tot lo mòn, que ab la burla de un fassa ríurer als demés, si al fi óbra per un fi moral, si sa burla es per ell lo cástich que, en conciencia y escandalisat dels vicis, créu donar als que’ls cometen? Per aixó ell ríu, y ríu en la cara, mentres plora ó s’enardeix ab lo cor, y per aixó també sembla indiferent á las causas y objectes que causan ilusió als demés, pus pera ell no hi ha mes ilusió que las grans realitats quant las contempla ó que las grans causas que las motivan quant las preveu.

Qualsevol haguera dit, vehent al juglar de la cort, ab la calma ab que’s dirigí á sa celda, que aquell home era indiferent á tot lo que passava, y que no participava tal volta del entussiasme que infundí en los magnats la transformació repentina del Rey. Per ell, ni aixó, ni la aparició del donzell, ni’l moviment que en totas direccions se notava era res: fins allí no veya mossen Borra mes que ilusió dels altres, y pót ser algun misteri, que no coneixent prou, no volia cansarse en endevinar. Lo únich que feya en tals casos era trobar per alló motiu pera transportarse endevant ó enderrera, ja plorant per lo gloriós passat de sa terra, ja gosantse en un esdevenidor felís, peró sols felís pera ella, quant, en sos cálculs, arribava á entrevéurer un camí ó principi de camí pera aquell temps hermós creat instantaneament en sa fantasia. Cor de home de bè quant feya ríurer als demés, cor de poeta quant reya dintre de sí mateix!

Participava son cor de eixas dos qualitats, quant mossen Borra se sentá sobre son llit pera despullarse y descansar, y tota la conversa que ab sí mateix tenia se reduhia á aquestas rahons: primer deya: –Y bè! Qué será al fi tot aixó? Una cosa mes ó menos grossa, peró al cap y á la derreria una de tantas cosas del mòn. Y á poch, y després de reflexionar, ó quant de segur ja’s transportava, repetia lo seguent: –Mentres hi haja guerra á casa, petitesa y miseria. Dèu la acabe prest á dins y la encenga á fora, que així hi haurá grandesa y abundancia!

Y mes fixat en son desitj que en lo que passava, tot ficantse la gorra de estam blanch de Vich, anava á dar la última apretada á la finestra, per si no estava ben tancada, quant de repent ferí sos oidos un soroll en la part de fora, y en lo que may hauria ell pensat en aquella ocasió. Era’l mateix soroll que, en aquell instant, separava en las passeras del riu de Farfanya á las dos amigas de Menargues que anavan en busca de sos esposos, y que, omplintlas de horror y espant, las feya pérdrer la esma y precipitar per entremitj de las ayguas!