Segona part. La nina dona. (continued 6)

Tal era’l neguit que dominava al jove y la horrorosa imatge que li semblava véurer al fixar los ulls en alguna de las portas tancadas que’l rodejavan, que no hauria pogut permanéixer, de cert, en aquell estat de dubte, ni un minut tan sols, y qui sab si lo que hagués resolt de fer pera sortir de aquell, hauria donat lloch á major prevenció ó seguritat de son rival, y fins en perjudici de ell mateix. Peró prompte’l tragué de son encantament y dubte un espectacle que’l jove no hauria may esperat en aquell lloch.

Tenint Guillemet fixada la vista en la porta que venia al devant de allí ahont seya, sembláli sentir per aquella part cert enrahonament baix, quals paraulas no pogué enténdrer; girá á poch la clau, y obrintse ab pressa mitja porta, sortí de ella un personatge estrany, peró conegut á Barcelona, y aquella’s torná á tancar, així que’l sortint se trobá fora.

Portava la persona que sortia una túnica de color fosch, y per esta y per la gorra y demés distinctius de son cos, patent se veya que era aquell home nó cristiá y sí de rassa hebrea.

Al adonarsen de Guillemet lo que sortia, quedá com turbat, y hauria tornat enderrera, á no véurer que la porta s’havia tancat derrera de ell. Portava á la ma una figueta ó petita ampolla, que procurá amagarse entre sos vestits, al descubrir al foraster, mes com de ella ó de la cambra inmediata sortís certa olor de aygua nafa (que així la anomenavan en aquell temps), per alló deduhí Guillemet que seria allí precisament ahont hi hauria sa estimada.

–No hi ha dubte, digué pera sí; pus lo que m’ha dit lo baylet que se la havian emportada al coll, com una saca de blat, proba que la infelís estaria sense sentits.

L’home de la ampolla, com fugint la vista y fins lo cos del que inesperadament trobava al passar, doná sols una mirada á Guillemet, y arrimantse á la paret, intentá guanyar la porta que conduhia á la escala, cregut, sens dubte, que evitaria ab son dissimulo la conversa que l’altre li dirigís, y podria així arribar á una habitació de la part baixa, ahont tenia amagats certs depósits ó provisions útils á son ofici. Peró prompte’s vegé detingut, al primer pas que doná, per una ma que era de ferro, encara que tremolava: prompte’ls ulls flamejants del que’l detenia li donaren á enténdrer que aquell foraster endevinava quant allí havia tingut lloch, y que algun dret tenia pera averiguar y oposarse al crim que allí s’estava cometent.

–Aturauvos, Nadal! cridá Guillemet.

–Jo Nadal?… De qué’m coneixeu?… Deixaume, que vaig depressa.

Y procurava desempellegarse de Guillemet, dirigint al mateix temps sa vista, com espantada, á la porta per ahont havia sortit; peró Guillemet no’l deixava, y fins l’obligá á acostarse á la taula, mentres li enrahonava.

–Nadal, sí, li digué; Nadal Ben Jussú, que no es tan difícil saber qui sòu en Barcelona, encara que á mi may m’hajau curat.

–Sí!… contestá’l juheu, fent un somrís.

Lo sí! pronunciat per Nadal Ben Jussú no era ni afirmació ni negació, ni era concessió ni retrahiment, ni era satisfacció ni temor, ni era tranquilitat ni sorpresa: era tan sols una paraula vaga y de recurs que se escapa en situacions de envergonyiment y apuro, una de aquellas que no diuhen res y ho revelan tot, ab mes ó menos grau, segons sia la serenitat ó la culpa del que la pronuncia.

–No puch créurer, doctor, que siau cómplice en un crímen horrorós, peró…

–Psit! psit! contestá perturbat l’hebreu, interrompent á Guillemet, y mirant com esparverat á la porta per si’s tornava á obrir. Jo’m trobo aquí, jove, sols per casualitat, pus ab l’avalot de avuy, me temo que nostre call, tantas voltas amenassat, no pague la pena pels culpables. Sò amich del hostaler…

–Hostaler y arlot, interrompé Guillemet.

–No’m fico en lo segon ofici: ja sabeu que per nostra lley no’l necessitan nostras costums.

–No’l necessitan las costums, peró pót ser vos ajudau á exercirlo en mal dels cristians.

–Dèu d’Israel! esclamá Nadal, reculant com espantat; qué diheu, jove?

Y’l juheu torná á mirar á la porta, y empenyé á Guillemet pera que’l deixás passar.

–Dich la veritat; y sinó, diheume: ¿qué fa la donzella que fa poch ha vingut ó la han portada aquí?

A tal pregunta, l’apuro del juheu fou gran, pus ni sabia que respóndrer, y temia del que’l detenia pel devant y del que podria sortirli pel derrera á darli pressa. Peró al mateix temps se li escapavan al inocent y compassiu doctor certs sospirs, tot mirant á la porta, ab los quals denotava com si’s dolgués de algun mal.

–No sè que us diga… No us entench… Qué tinch que véurer jo ab la donzella?… Que pót ser la coneixeu?…

–Es á dir, que hi es? preguntá delirant l’apassionat Guillemet. Ahont? Ahont se comet lo crim? Dígasmho, juheu, y no tingas temor de mi.

–Jo no dich res, continuá mes perturbat que may lo juheu; jo no sò fisich, ni doctor, que respecto la prohibició del Papa, y sols per caritat… y per no oposarme al manament de un alt personatge, puch haver contribuhit á fer un bè, á guarir un malalt, peró may á fer un crim, may á fer un mal: creheume, jove!… Es á dir… No sè lo que’m dich!… Dèu de Abraham! Jo no dich res: no he dit res… Deixaume passar, jove.

–Prou me diheu ab vostra turbació, Nadal; peró jo evitaré la infámia. Diheume sols: ¿es aquí, derrera de aquesta porta, ahont lo raptor tè subjugada á la casta y desgraciada verge, á la trista donzella que Dèu m’havia destinat per esposa?

Las últimas espressions de Guillemet arribaren al cor del compassiu juheu, y li feren mirar ab altres ulls al que’l detenia, si bè’l dominava’l temor del que podria obrir la porta.

–Jove, li digué tot apretantli la ma; jo no puch dir res… peró prou dich! Déixam passar, y tu fes lo que vullas, peró guárdat, no sia cas que en lo llit de ta novia hi vajas á jáurer tu primer!

Aquí percibí Guillemet un nou enrahonament derrera la porta, y com si sentís un pressagi de lo que anava á succehir, abalansá son cos ab tant interés en aquella direcció, que sas mans casi involuntariament arribaren á soltar al juheu.

–Y estich sens armas! deya pera sí l’encegat amant; y no content ab tenir de ser testimoni de ma desgracia y de ma deshonra, fins hauré de ser víctima, y víctima inútil!

En aquell instant un Ah! profundo arribá á sos ohidos. Guillemet ja no sabia lo que li passava, y anava, com se sól dir, á jugarho tot per tot, anava á embestir y á trucar á la porta, sens mirar lo resultat, y tal era ja son encegament, que així com en los primers moments sa veu era baixa; anava llavors creixent grau per grau, y á sas esclamacions y á las pocas paraulas que dirigia al juheu, acompanyávalas lo to mes marcat de ira y desespero.

No deixaren los de dins de sentir també, per tal motiu, lo remor de fora, y pót ser pera averiguar tal novedat se obrí de nou la porta. Aquí fòu lo gran moment. Guillemet sentí girar de nou la clau, ohí al mateix temps clara y distinctament la veu de sa estimada, que esclamava: –Verge pura! Imatge santa de Balaguer! Qué es lo que’m passa! Ahont sò!– y no podent aguantar mes son sensible y enamorat cor, anava á embestir, com cavall desbocat que no mira la vall ahont salta, contra’l primer que’s presentás, quant son inflamat impuls tingué que detenirse momentaneament, fins que la sort obrí pas á sa esperansa. Mitja porta s’havia obert ab cuydado, murmurant lo que la obria aquestas paraulas: –Malehit juheu! Qué se entreté aquí quant no’l necessito…!– y’l que las pronunciava era precisament l’home odiat de Guillemet, l’infame rival y raptor de sa estimada.

–Ell es! cridá Guillemet, embestint, mentres lo juheu s’escorria cap á la escala; deshonra de cavallers y deshonrador de donzellas…!

–Tu aquí? contestá l’altre, tirantse enderrera y ajustant un poch la mitja porta, sols pera poder desenveynar ab mes seguretat la espasa. Així com així havias de morir avuy, tant se val, donchs, que mórias de las mevas mans.

–Oh! sens arma pera defensarme… ¿qué vaig á fer?… Dèu meu! esclamá Guillemet, apenas detenintse en aquell instant desesperat, y alsant los ulls al cel y girantlos entorn, com en busca de una ajuda, que sols un ángel li pogués portar.

Oh sort! la ganiveta jeya encara quieta damunt de la taula, y’ls ulls del desesperat jove la acabavan de descobrir. Sens donar temps á res, allarga, donchs, la ma Guillemet, empunya’l pacífich ferro que serveix pera repartir diariament lo principal aliment de la vida, y embestint ab ell, ab son cap y ab tot son cos, com toro furiós que’s precipita contra’l que l’atia, fèu sacudir de bat á bat las portas, que cruixiren y pegaren contra las mans del donzell, impedint que aquest acabás de tráurer de la veyna la espasa, que tenia ja mitj desenveynada.

–Ira de Dèu! cridá’l donzell fora de sí, y vehentse tan promptament atropellat. Arrera, miserable bort…!

–Tu ets lo bort y desconegut, facinerós disfrassat…!

Y sens tenir temps de referse, ni de arreplegar sa espasa, que’l cop de la porta li havia separat de las mans, sentí prest lo donzell en son cos lo pago de sa infámia.

Al crit de ¡Arrera tu! ab que contestá l’entrant, blandí Guillemet, sens mirar ahont pegava, la esmolada ganiveta; pera salvarse de ella, no tingué mes remey lo que sortia, que baixar son cos y decantar lo cap en direcció oposada al bras amenassant, y pegant llavors aquella arma pura y may ensangrentada á rans del front del donzell, obríli una ferida plana, de manera que la pell del front é inmediata al pòls se li alsá fins á demunt dels cabells.

Com lo cop fou inmediat al pòls, encara que no ocasioná ferida mortal, peró bastá pera que’l ferit perdés los sentits y caygués llarch y pesat en terra, com cau lo bou al primer cop de mall.

Al observar Blanqueta, desde’l llit ahont havia jagut postrada, y ab la confusa percepció ab que compren lo que retorna de un desmay, aquell embull que tenia lloch á la porta de sa cambra, sentí nou é instantáneo esparverament, y esclamá:

–Novas desgracias? Quantas desgracias sobre mi! Sò la dona mes desgraciada del mòn!…

Peró prompte una agradable contestació la fèu convéncer de que’l que li parlava era realment la persona que ella veya, de que l’ángel que venia en sa salvació era son estimat Guillemet, á qui mirava, sense poder compéndrer que fos ell.

–No es desgracia, Blanqueta meva! contestá l’amant; no ets desgraciada, meytat de mon cor, que desde avuy s’acaban pera tu las desgracias!

Y seguint encara, per la forsa del interior impuls que’l guiava, ab lo bras alt y empunyant l’ensangrentat ferro, arribá’l delirós amant fins al llit de ahont s’alsava fora de sí la casta donzella, plena de espant y alegria al mateix temps. Sens trencar pera aixó la promesa de respecte que en altre ocasió havia fet l’honrat jove, cenyí ab son bras lo cos de sa amada, y arrancantla de aquell lloch, torná á empéndrer precipitadament lo camí per ahont havia vingut, donant sa ma esquerra á la combatuda hermosa que Dèu reservava pera que fos sa esposa, y empunyant ab la dreta la ditxosa arma que havia sigut lo medi de sa salvació.

Los noms dels dos amants eran las esclamacions únicas que mutuament feyan un y altre, las solas espressions que respectivament sortian de sas bocas, en aquella ocasió en que tots los sentiments del cor se removian, y en que tant lo venjat amant com la salvada verge estavan possehits de admiració per lo que succehia en aquell instant.

Al sortir de la cambra un y altre tingueren que passar per demunt del ensangrentat cos del donzell, que jeya estirat de part á part de la porta; al véurerlo Blanqueta doná un jiscle de horror, mes animantla Guillemet, estiráli la ma, apretantli ab efusió, y li digué:

–De qué te espantas? No véus que la sanch que tè es la senyal del cástich ab que Dèu paga sas infámias? Deixal que jaga, que ben merescut s’ho tè si es que es mort. Sols la sanch dels bons es la que pót fer por, perque crida venjansa.

Al passar per lo menjador, y no sabent lo resultat de la brega que s’havia mogut, comparegué de nou, assustat, lo juheu, y de una de las portas sortí també l’hostaler.

–Qué es aixó? cridá aquest; ab quin dret veniu á ma casa á promóurer…?

Sens deixarlo acabar, y tirant la ganiveta demunt de la taula, contestá Guillemet al hostaler Simon:

–Mal hostaler, ja’t dirá demá’l batlle qui es de tu ó jo lo que tè mes dret.

–Peró tu’m traus una dona del hostal sens pagar lo gasto, y…

–Calla, egoista, calla; torná Guillemet, interrompentlo altre vegada: si honrada es aquesta dona, allí tens ajagut en terra al que la ha portada y ha de pagar per ella; si es ávol fembra, ja sabs que la que sopa en l’hostal ab companyia, no tè obligació de pagar al hostaler que la reb.

Y embestint Guillemet escalas avall, desaparegué ab sa estimada, mentres que’ls altres aturdits de véurer qui era l’home ajagut y ensangrentat que’ls senyalava’l que sortia, aturdits y espantats, rodavan, plens de afany, entorn del cos del donzell, desitjosos de retornarlo y de curarli la ferida que ostentava en son front.

Molts foren los esforsos que pera lograrho feren tant l’hostaler Simon com lo juheu Nadal. Agafantlo un y altre, lo trasladaren al demunt del llit, y convensut lo doctor, després de haver pres lo pòls al ferit, de que aquell mal era sols passatjer, rentáli la ferida, xupála ab bálsam y se la vená cuydadosament, dihent després al hostaler que preparás una escudella de caldo pera quant tornás en sí.

Anásen realment En Simon á buscar lo caldo, mentres lo doctor tirava cordial per entre’ls llavis del ferit, ab qual ajuda lo donzell recobrá efectivament los sentits.

–Gracias á Dèu! digué llavors lo juheu, trahent la figueta de aygua nafa de dins de sa túnica. Bebeu, senyor, bebeu, y aixó no será res: ja veuréu com prompte us trobaréu restablert.

Al ohir la veu del juheu, girá’l cap lo donzell, y en compte de mirar ab agrahiment al que l’assistia, mirál ab ulls verdaderament de rabia y de despreci.

–Parlau, senyor, parlau, insistia ab tota amabilitat lo juheu, vehent que’l ferit no deya res, y que sos ulls revelavan la mes concentrada ira. Podeu créurer, senyor, que lo que he fet per vos, per ningú ho hauria fet, y es lo millor que he sabut… Parlau. ¿Com vos sentiu? ¿No diheu res?…

Lo ferit tornásel á mirar sense dir res, y després de un bell rato, fèu un mitj somrís, posáli la ma sobre la espatlla, y per fi parlá.

–Ja sè, juheu, ja sè lo que has fet per mi… y jo’t juro que per ta bella obra no t’ha de faltar la recompensa!

Se apoyá llavors damunt de sos punys, saltá del llit, y cubrintse ab son tabar, atravesá depressa lo menjador y desaparegué del hostal.

Lo juheu li seguí derrera uns quants passos, peró vehent que no li contestava á res, se resolgué per fi deixarlo anar, y sentantse en un banch del menjador, allí se estigué esperant que tornás ab son caldo l’hostaler.

XXXIX. Com mes val un bon vehí que un mal parent.

Es precís que seguesca al anterior capítol un altre de curt, tan curt que fins podria deixarho de ésser, com que en cert modo es continuació de aquell.

Fins que Guillemet arribá al carrer, fins que sentí prop de ell lo ronch del gos de son rival, que s’en torná vehent que no era son amo’l que baixava, no havia pensat l’impacient é irat amant mes que en salvar á sa amada. Mes al primer pas que doná, hagué de detenirse, y digué pera sí:

–Y bè. ¿Ahont vaig? Ahont te porto? Qué farém?

Ans que tot, com honrat que era, pensá en lo bon nom de sa estimada, peró bo ó mal lo lloch ahont la portás, lo cas era que ni com interí sabia ahont trobarlo, y mes quant no era prudent tornar á la casa del empestat, ni, per lo horror que li causava, hi hauria volgut tornar la abatuda donzella.

Peró de repent li vingué á la memoria una casa, y aguantant ab forsa lo bras de Blanqueta, qual ma apretava contra son cor, y posantse á caminar depressa, en pochs moments se tornaren á trobar devant de la trista casa ahont tantas desgracias havian passat aquell dia. Forsa no tenia en son cor ni en sas camas pera resistir la débil y afligida noya, al acostarse á aquell lloch fatal, prop del qual se li renovaren las llágrimas, mes la alentava la esperansa de trobar seguritat y consol en la persona que Guillemet li acabava de anomenar. La casa ahont trucaren Blanqueta y son amant era la del catxassut vehí, Ambrós l’especier.

–Quí diable ve en aquesta hora á trencarme las oracions? digué desde dins l’Ambrós.

Y á aquesta pregunta succehí un crit de Guillemet, participant desde fora que era ell y Blanqueta los que demanavan, al pas que s’obrí la finestra, y després de haver aguaytat rapidament un cap, se sentí una veu femenina en l’interior, la de la bona amiga Marieta, que, plorant y desesperantse, suplicava á son pare pera que, deixant sa catxassa y son egoisme, accedís al menos á obrir, pera véurer qué se oferia á la desgraciada orfaneta del falconer y á son simpátich amant. Tots los que sòn pares saben quant poden, fins en los cors mes durs, las súplicas y sobre tot las llágrimas de una bona filla.

Lo catxassut Ambrós baixá al fi á obrir la porta, y fins se pót dir que estava mitj inclinat á lo que ell ja’s pensava, á dar amparo, per aquella nit, á la amiga de sa filla, que era lo que aquesta li suplicava.

–Jesús, Maria, Joseph! digué al véurer l’aspecte de aquells dos desgraciats amants y sobre tot los flamejants ulls y la trasmudada cara de Guillemet. Sembla, com Ambrós que sò, que avuy lo mòn s’en vá demunt devall. ¿Donchs será cert que’l senyorot de la capa n’ha fet alguna…?

–No la ha feta, contestá Guillemet, perque jo’l ne he privat, y per aixó vinch á demanarvos, Ambrós, si per aquesta nit voleu acullir á aquesta honrada donzella, sobre la qual han caygut tantas desgracias durant sa vida. Tingau compassió, ja que sabeu qui es y erau amich del que li fèu de pare.

L’Ambrós, fent lo tonto de contestar, tot mirantse’l flam del llum que duya á la ma, seguí ab sa idea.

–Si sempre ho havia dit quant lo veya passar, continuá; á mes, que ja diu l’adagi: “Amor de senyor, aygua en cistella.” Lo que sento es lo desmay que ha donat á la pobre Marieta, quant per lo gos ha conegut á son amo…

–Peró bè. Ambrós, (l’interrompé enfadat Guillemet, vehent tanta patxorra,) donau acullida á Blanqueta ó no? No coneixeu que per aixó venim, quant á tal hora us incomodam?

–Sí! Sí! cridá desde dins Marieta. Fèuho, pare, que Dèu vos ho recompensará.

Aquest crit interior fèu córrer novas llágrimas per los ulls de Blanqueta, peró eran llágrimas de amistat y de gratitut.

–Fèuvos cárrech de la necessitat, continuá Guillemet, y tingau compassió, Ambrós.

–La noya sola encara, contestá aquest, peró dos, ja póts conéixer, minyó…

Y á un cert gesto que fèu ab la cara, anyadí l’Ambrós una mitja rialla, com volent dir á Guillemet que ja’l podia enténdrer.

–Quí us ha demanat tant? digué’l jove. ¿No tinch jo casa ahont dormir? Bè podeu compéndrer que per ella sols demano, pus ningú com vos y vostra filla podrán servir de amparo y consol á aquesta desgraciada. Per una nit, sols per una nit vos ho demano, que demá, de una manera ó altre, molt será que jo no trobe recurs pera qui tan digna es de ser ajudada. No temas, Blanqueta, (anyadí dirigintse ab carinyo á la noya,) que si un tros de pa tinch, pera tu será la meytat, y molt será que Dèu no’ns ajude.

–Si es per una nit, y tu, minyó, te encargas de desembullar la madeixa…

–Oh! sí, sí. No ho he dubtat de vos, Ambrós. Fèuho, y vostre nom y vostra amistat no’s borrará may de mon cor.

Al dir aquestas paraulas Guillemet, havia aparescut ja al cap de la escala la bona amiga Marieta, y esclafint en un plor de ternura ella y Blanqueta, corregueren instintiva y mutuament á abrassarse y á ferse mil patons.

Lo catxassut Ambrós, prendat dels bons sentiments de sa filla, mes que mogut de compassió per la altre, no pogué menos de mostrarse generós en aquell moment, y casi també enternit, fins arribá á dir:

–Com sempre s’han estimat tant… Pobre vehina, ja es ben digna de compassió!

–A Dèu, Blanqueta! li cridá Guillemet, apretantli la ma, al deixarla pera que unís sos brassos ab los de sa amiga. A Dèu, y en ell confia, que desde avuy ton amant procurará á véurer si podrá ser ton pare!

Y agafava la porta l’Ambrós, com pera indicar al amant que ja’s podia retirar, quant en sech prengué aquell home un cert ayre de resolució, imprópia de son carácter, al sentir las últimas paraulas de Guillemet.

–Ja podeu compéndrer; Ambrós, lo gran carrech que avuy pesa sobre de mi. Tingau paciencia per avuy, fèu per Dèu, sinó per mi ó pel desgraciat amich falconer, aquest acte de humanitat, y demá, segons sia’l resultat de la desgracia, tan prompte com jo haja vist en l’Hospital quin sia l’estat en que’s trobe’l Joan…

–L’empestat? interrompé ab gran forsa l’especier. Bona la havem feta! Parlem á pams, minyó…

–Qué voleu dir?

–Qué vull dir? Que si vas al Hospital, si t’acostas al malalt, no penses entrar ni atansarte mes á aquesta casa. No’n faltava de altre.

–Conflicte nou es pera mi aquest! esclamá pensatiu é indecís Guillemet.

–Ja t’ho dich, minyó. Parlem clar, pus sinó, encara tinch la porta oberta, y…

–Nó, nó! digué Guillemet, apretant la ma al Ambrós. Guardau per aquesta nit á la donzella, no li negueu la hospitalitat, y jo us prometo, que jo no us posaré en lo compromís que temeu, sens que ans haja sortit de casa vostre lo depósit que us confio.

–No m’enganyes, jove…

–Vos juro lo que us dich, Ambrós!

–Donchs, bona nit!

–Dèu vos la done bona!

No tingué temps de donar aquesta contestació’l jove, que la mitja porta de la botiga del especier s’havia juntat, donant un gran cop, ab la altre mitja, y la clau havia donat un tom.

Guillemet, pensatiu y fixat en las desgracias ocorregudas y en lo deber que s’imposava desde aquell dia pera salvació y benestar de sa amada, anava seguint ab lo cap baix, carrer avall, en direcció á sa casa, ahont se pót dir que’l portavan sas camas per costum, mes que sa atenció.

Las únicas paraulas que sortian de la boca del agoviat amant eran aquestas:

–Si al menos fos aquí lo compassiu y generós mestre Nicolau… si al menos sabés ahont para, en ell confiaria pera ajudarme. Peró no hi ha remey, he de confesar ma culpa, y al demanar perdó á mon protector, pót ser ab lo perdó pera mi vindrá també l’amparo pera ella! No hi ha remey, no hi ha remey. Ell es l’únich en qui confio… ell y cap mes!

XL. Lo juheu de la ciencia y lo juheu del diner. De com l’infame donzell pagá la cura de sa ferida al doctor Nadal-Ben-Jussú, amagant en sa casa un llibre herétich.

Digueren los antichs sabis que hi ha un silenci que s’en diu eloqüent, y en temps moderns, vulgarisantse aquell principi, s’inventá un adagi que diu: “A voltas lo no parlar equival á parlar molt.”

Peró la veritat del principi ó adagi se véu mes ó menos clara, mes ó menos abultada, segons de qui ve’l silenci y qui sia la persona que l’observa. Silenci de pare, de amo, de tirá, de rabiós may se véu tan abultat, com quant lo que’l observa es fill, sirvent, esclau ó modest y pobre de esperit. Peró en tots aquests casos, en cap engendra mes dubtes y sospitas com en l’últim, com en aquell en que l’home ha de ser humil y obedient á la forsa per un gran estrem de abatiment, fill de la desgracia inexorable que’l rodeja, qual sombra li sembla véurer cada volta que’ls ulls giran sa mirada. ¿Y quant mes encara no dirém, si’l desgraciat que per forsa arriba á viciarse en la pobresa del esperit, sent bullir en son front la viva flama del geni ó del saber?

En la primera situació pót dirse bè que’s trobava la rassa judayca en lo sigle quinze, peró mes verdaderament en lo últim y especial cas, l’instruit físich ó metge juheu Barcelonés Nadal-Ben-Jussú.

Després de haver tingut que presenciar en l’alberch de En Simon lo sensible quadro que oferia aquella abatuda paloma, prop de las garras del milá, que desitjava sols reforsarli la vida pera robarli la tranquilitat; sols per temor de cástich del poderós, havia hagut de humillarse lo pundonorós Nadal, fins á servir de ajuda y criat del raptor, que l’obligá á tráurer en aquell moment sa habilitat de metge, á pesar de la prohibició del Papa. Lo contratemps que tingué aquell infame aumentá’l sobresalt de son cor, pus cabalment havia hagut de sentir lo pacifich Nadal totas aquestas excitacions en lo lloch ahont, per apartat, creya aquell dia estar mes guarit y quiet; y per últim, acabá de aumentar sa amargura lo significatiu silenci del ferit, després que ell s’havia esmerat en servirlo y compláurerlo, esforsantse primer en fer tornar en sí á la donzella, y després en alentar á aquell y en curarli sa ferida.

Tan prompte, donchs, com arribá la nova als barris ahont era’l Nadal, de que la ciutat estava tranquila y de que tot quedava ja compost entre’l Rey y’l poble, procurá tornarsen lo físich juheu á sa casa, que era inmediata á una de las portas del Call, ahont hi ha ara lo carrer de aquest nom; mes ni durant lo camí, ni en sa habitació pogué estar tranquil lo temerós hebreu, com que no’s ficá al llit aquell dia, pensant sempre en lo silenci de aquell home tan dolent y que ell creya tan poderós. Com á consol de la ánima, en va havia obert lo sèu usual Sepher Hakhinnuch ó llibre de ensenyansa, compost per lo rabí Aaron de la casa de Leví, llegint en ell alguns dels sabis preceptes que contenia; tras de cada precepte, ó al arribar al final de una página, lo doctor sentia cáurer de sos dits lo llibre, fixada sempre sa imaginació en aquell home temible, que tant asprement s’havia separat de son costat la nit anterior, després de haverli ell prodigat tan estimables cuydados. Res, per conseguent, podia venir en millor ocasió al atemorisat Nadal, com succehí en aquell moment, que la visita del sèu vehí, lo trespasser y cambiador David Izchaq, home sumament enrahonador, lo qual, com aferrat á tot lo de sa secta, fins á la part de costums dolentas, que llavors anavan desapareixent, y com amant cego del benestar y de la riquesa material, vivia sempre ab esperansa y procurava infundirla á quants enrahonava.

–Qué tenim tan capficat? preguntá David al doctor, vehentlo mes pensatiu de lo que solia trobarlo. Ja veheu com la nuvolada no ha sigut res, pus sembla que tot s’ha compost, y tancadas ja las casas dels gremis, tothom torna á treballar avuy en sa botiga. Jo no sè de ahont traguereu tanta por, quant la disputa era de ells ab ells y res nos tocava á nosaltres. Vos empenyareu en voler dormir fora de casa, y ja aposto jo’l meu talek que pót ser ni us haveu ficat al llit: al menos la vostra cara, per lo adormida que está, ’m fa créurer que no haveu dormit vos.

–Ah, David! En la cara m’ho coneixeu? Y si vos sabesseu que l’havermen anat ahir es la causa de ma tristesa! Jo vos hagués cregut!

Y en breus paraulas esplicá Nadal á son amich, si bè callant molta part del fet, lo gran compromís que havia corregut en la casa de son antich client, l’arlot ú hostaler Simon.

–Ba! ba! contestá’l David. No n’hi ha pera tant. Casi us haurém de dir alló que diu en son llibre dels escachs Jedahiah Hapennini…

–Lo Cícero dels hebreus! digué’l físich á mitja veu, fent un cert moviment de respecte ab lo cap, y sens arribar á interrómprer al que parlava.

–“Cad havina zotere… Sent noy me tingueren per home, y ara que sò vell, seré tingut per noy.”

–A vos vos ho haurian de dir, (contestá ab mes energia’l Nadal,) que, en veritat, res teniu de vostre pare, home tant previst.

–Lo que haveu de dir es que vos sòu temorós, que de res fèu una montanya, y sobre tot, que si algun mal vos hagués de venir fòra com á particular, nó com á hebreu. A mes, que no sè enténdrer com se tè por precisament per haver fet un bè.

–Tinch por com á particular, com á metge hebreu y com hebreu.

–Tira, tira… ¿Es á dir que també teniu por per tots? Nadal, ja s’han passat aquells temps, y mentres hi haja qui créu y qui sosté la rahó, mentres hi haja homens com Rabí Ferrer y Rabí Joseph Albó…

–Ah! sospirá Nadal. Han passat aquells temps? Ne passaren uns, David, peró’n vènen altres, y de segur que en aquests no hi haurá cap sacerdot Simeó que impedesca la destrucció de Jerusalem, perque no es ja un sol Alexandre lo qui la vól destruhir, sinó que son molts, y lo pitjor es que á la destrucció de la ciutat hi contribueixen ara los ciutadans mateixos. Vos citau á Ferrer y Albó y jo us citaré al gran Astruch Leví, ara Andreu Bertran, limosner del Papa, á Todrorz Benvenist de Saragossa y sa familia, á…

–No vull créurer que nostre call torne á ser regat ab la sanch de nostres germans…

Mentras deya aixó David, fixá instinctivament la vista, acostantse á la finestra, en la paret de la casa vehina.

–Sí, ja podeu mirar, David: encara s’hi coneixen las mascaras, encara está viu lo testimoni de aquellas grans flamas, que devastaren nostres alberchs, y entre las quals exhalaren inocents son esperit nostres germans! Vinticinch anys fa, en que trescents cadávers de infelissos hebreus, espargits per nostre Call y per lo castell nou, probaren la barbarie é iniquitat de aquest temps, y justificaren lo temor que cada dia abrigo mes fort! Anyadiuhi ara, (digué després de fer una petita pausa,) la persecució constant que’ns ha fet lo papa Benet, las moltas conversions que s’observan, la indignació del poble ignorant, que fins la dòna en dir si las renovacions de la peste se deuhen als juheus, que envenenan las ayguas, y veuréu si hi ha motiu de temor.

–Oh! si haguessem de créurer al poble, també diu que encara conservam la costum de sacrificar certs dias del any un cristiá, ó de donar torment á criaturas cristianas, y vos sabeu bè, Nadal, que aixó ja fa temps que s’ha deixat córrer. Ademés, que al papa Benet que us fa tanta por, ja veheu lo que li passa.

–Los tirans cauhen, digué ab gravedat Nadal, peró quedan sempre en peu las tiranias. Y per fi, (continuá, alsantse de sa cadira y passejantse amunt y avall de la cambra, casi olvidat del motiu que l’anguniava,) ¿qué voleu esperar dels descendents de Judá, quant després de ser perseguits, saquejats, cremats, morts y casi estenuats en tota Espanya, no’ls queda mes recurs que reconcentrarse en sí mateixos y devorar, sufrint, sa desolació y sa desgracia? ¿Qué esperau de ells, quant sos primers doctors y talmudistas se converteixen facilment al Cristianisme, y ells sòn los primers ¡sí, ells! que mes atacan y destrueixen nostra creencia, y mes ajudan pera fer conversos? Aquí teniu l’exemple en mon antich amich y cólega Jehosuah, tan reputat per sa ciencia, sa convicció y son entussiasme. L’admirat rabí no tingué dificultat en ser metge del Pare Sant; al costat de Benet, ha mudat son nom de Jehosuah en lo de Geroni de Santa Fe, que es com ara li diuhen, y atacant als que antes foren sos germans, converteix tant com puga fer Vicens Ferrer, aquest angel del apocalipsi, y gracias que ho fes com ell.

–En efecte, en lo concurs de Tortosa se vegé bè.

–Ditxós concurs! Tots los hebreus dels estats de Aragó hagueren de concórrer allí. Si no hi anavan, confiscació de bens; si hi anavan y sostenian sas rahons com á sabis, persecució, y si callavan per ignorants, lo temor y’l mal exemple los induhia á la conversió. Encara ressonan en mos ohidos aquellas paraulas de Isaias: venite nunc et disputabimus, que pronunciá l’ex-rabí y ex-metge, devant dels representants de las aljamas de Saragossa, de Gerona, de Alcanyís y dels catorze mes sabis rabins de aquestas terras. De alli sortí, David, la butlla que vos, tant com jo, per desgracia, coneixeu; desde aquell dia es de quant nostres llibres son recullits y cremats, de quant no podem ser ni jutges de nostres propis plets! Desde llavors nostras sinagogas se reduheixen ó’s tancan, y se’ns priva de ser metges, cirurgians, tenders, droguers, y fins á nostras donas de ser comares y didas; y com ni podem tampoch comprar á cristians res de menjar, ni véndrer á ells, així es que vivim sense saber com. Y encara teniu esperansa, David? Encara creheu que han passat los mals temps? Bona diferencia hi ha de altres temps mes remots, en que fins los reys nos amparavan.

–En efecte, contestá’l David, parantse sols en la part favorable de las reflexions que li feya’l doctor; jo he ohit contar que en temps del rey En Jaume, fins se tenian las disputas en lo palau reyal, en presencia del monarca, y allí guanyava qui guanyava.

–Plenas estan las historias dels esforsos que feren Moysen y Benastrug, gloria de la sinagoga de Gerona, y efectivament lo rey doná salvo-conduyt als hebreus, després de la disputa, manant per sentencia que ningú’ls atormentás. ¿Peró sabeu també que succehí? que’ls frares predicadors ó de Santa Catarina no s’hi conformaren, y per mes que se empenyá’l Rey, los frares no acataren la sentencia. Desenganyauvos: lo mal ve de lluny. Los hebreus sòn com los peixos de la mar, que sòn pescats de un á un y á vols, que sufreixen persecució constant, y que se’ls deix estar una temporada, pera perseguirlos en un altre!

–Jo bè veig que’l rey don Joan maná penjar al mallorquí Benviure, y poch s’en faltá com no fèu lo mateix ab En Jaume del Mas, l’arquitecto de Monserrat, que havian pres tanta part en l’últim saquetj.

–Ilús! Y creheu que’ls castigaren per assessins de juheus? Si no haguessen cremat los papers del batlle general y del cobrador del Rey, á ben segur que res los haurian fet.

–Ba, ba. Sense’ls juheus los reys no poden estar, que van curts de diners y fins sa corona han hagut de empenyarse, com ho sab molt bè En Montrós, que la ha tinguda en sas mans, á qui’l rey don Joan la empenyá, no sè per quant; á mes, que si no fos lo dret de cenas reyals que pagam ¿com ho farian pera sas coronacions y pera sostenirse ab magnificencia? Gerona solament satisfa cada volta cinch cents sous barcelonesos, y si’s contassen las aljamas de Aragó, veuriau que sòn mils y mils los sous jaquesos que’l Rey cobra; y per últim, sabut teniu qui ha ajudat mes, en la última guerra, al rey Fernando, y com ho hauria fet pera véncer al de Urgell, si no hagués sigut lo tresor dels hebreus, per qual interés ha hagut de pagar com qualsevol altre.

–Interés? Gracias que pague quatre diners per lliura al mes, que ja sabeu l’estatut del rey En Jaume, y de alguns sòu testimoni que, per no observarlo, foren vistos entre cel y terra. Me fa ríurer, David, que tingau confiansa en los reys en esta ciutat. ¿No recordau lo que ahir passá en Barcelona? ¿No vegereu aquest poble, tan enemich nostre, que’s disputava ab son rey quí ho era mes dels dos? Podeu confiar, donchs, en lo Rey, que si’l poble murmura, no hi ha qui’l detinga, y sinó, que ho diga lo reclam continuat dels vehins que habitan prop de nostra sinagoga. Comensaren: ¡fora la sinagoga! fora la sinagoga! y ja veheu lo resultat.

–Quin! interrompé l’intolerant cambiador.

–Quin? Que ja está cedida als frares de la Trinitat, pera que en lo mateix lloch fabriquen sa capella ó iglesia.

–Per la verga de Moysés! Aquesta sí que es crespa.

–Ja ho veheu, donchs. Nostra esperansa s’acaba, y ja ni en nostra ciencia’s créu, sobre tot desde que’l pronóstich de Abraham ben Chija, del nostre Hanasi ó príncep, ha resultat fallit, y que son gran llibre, lo Megalath Hamegalah ha donat á compéndrer que, á pesar de son nom, no revelava res. Tres anys fa que ha passat l’any cinch mil cent divuyt de la creació del mòn, que tan fixá dit sabi en son escrit, vos sabeu quanta esperansa tinguerem fins á las últimas semanas de dit any, y –ja ho veheu!– ni s’ha parlat res de resurrecció de morts, ni en res s’ha donat á compéndrer lo naixement de nostre Messias.

–Si massa us escoltava, doctor, no sè lo que’m fariau tornar… peró nó, que vostras esclamacions me fan pensar en lo passat, y son recort basta pera ma firmesa.

–Y tal! Quant no sia mes que’l recort de la ciencia ab que il·luminám al mòn, y que ningú’ns pót péndrer. Tots havem conegut á nostre amich Salamó, que tantas llenguas parlava, y que tants llibres científichs traduhí del arábich pera’l rey don Joan, y si pegam sols una mirada á tot lo que la inteligencia humana pót produhir, de tot trobarém llibres y autors hebreus que sòn la gloria de nostra rassa, sense sortir de nostra mateixa terra. Lo mateix Chija escrigué de las esferas, dels planetas y de diferents calendaris, Chasday cultivá la poesia, Ben Hezra compongué sobre’ls judicis de las estrellas y’l joch dels escachs, Jehudah Barzili parlá dels contractes, Jonah Megirondi, de Gerona, de las donas, Joseph Barzeloni de filosofia moral, Joseph Ben Caspi de la llengua santa, de Aristótil y de Plató, Joseph Ben Jachiia, lluhí com talmudista, gramátich y poeta, essent infinitas sas obras, que ja no existeixen, perque las maná cremar Vicens Ferrer, y molts y molts altres que han escrit de infinitas cosas y que es per demés recordar. Per fi, basta dir sols lo nom de Cresques, de aquest gran astrólech perpinyanés, conegut y reverenciat de tot lo mòn, cridat sempre pels reys á son costat, y al qual no ha igualat en sa ciencia cap sabi de aquest sigle y dels passats, pera que’s conega de que sòn capassos los fills de la rassa perseguida.

–¿Y qué direm de Alatzar Irlluf, per la fama de sa riquesa, que fins li han portat á empenyar en sa casa lo drap de ras ahont hi ha lo crucifix historiat de la capella reyal? Y dels tresors de Jafudá y de Astruch Coffe de Valencia, als que doná’l difunt rey don Martí tantas prerogativas?

–David! contestá interrompent lo doctor y com un tant fastidiat; jo parlo sols de sabis, no parlo de richs.

–Peró sa fama també es fama, replicá’l cambiador.

Encara que la conversa dels dos juheus semblava que devia acabar prompte, pus mutuament no agradavan las rahons del un al altre, peró quedá trencada mes aviat, á conseqüencia de un cop fort que sentiren donar ab la anella de ferro de la porta de sa casa.

–¿Quí es que no puja y així demana? digué’l doctor, un tant sorprés, peró sens pensar res de mal.

Y havent tret lo cap per la finestra David, per estarhi mes próxim, contestá:

–Ay ay! Un cavaller ab una capa vermella. Tan dematí van los cavallers pel mòn?

–Deu de Israel! esclamá’l doctor, posantse en peus.

–Qué us passa?… Oh!… Y mirau (anyadí tornant á tráurer lo cap á la finestra,) que sens dubte pregunta per algú de nosaltres y no s’erra, perque un noy ab qui parla li senyala la porta, y… Ja entra. Ja déu pujar… Sentiu?

Cada espressió del cambiador era un aument de tremoló pera’l pobre Nadal.

–Ara sí que’s pót dir que jugo la vida y la mort. Qué voldrá aquest home! David, anáuvosen… O sinó… no us en aneu; aguardau un moment, y segons pugau observar ó deduhir, anáuvosen ó quedauvos… Ay, ay! Que ja es aquí! Dèu de Abraham, ajudaume!

No tingué temps de donar lo primer truch lo que venia, que Nadal Ben Jussú havia obert ja la porta, y fingint la major satisfacció, se esforsava en saludar y fer cumpliments al entrant.

–Satisfacció es pera mi, li deya, de véurer tan distingit personatge en ma casa, peró sento que sa senyoria s’haja cansat…

–No hi fa res, contestá amablement lo cavaller.

Aquest generós parlar de la persona que tant temor havia infundit en lo cor del juheu omplí de confiansa y de tranquilitat al bon Nadal.

–Peró, senyor, continuá aquest, si necessitat teniau de ma persona, bastava un simple avís, que entre vos y jo, ja ho sabeu, no val la prohibició del Papa, y sempre estich á punt y dispost y…

–Veheu, veheu, doctor, interrompé’l donzell tot descobrintse’l front: donaume una mirada á aquesta ferida, y diheu si res s’hi ha de posar de nou.

–Oh! esclamá’l doctor, suavisant ab sos dits la pell de la ferida. Está bè, está bè… y millor estaria encara si no us haguesseu tret tan prestament la lligadura. ¿Perqué, senyor, ni una hora tinguereu paciencia de soportar la vena? Llástima…!

–La llástima es que tu sias juheu, sabent com sabs! digué pera sí’l donzell.

–Vos donava pena tal volta?

–Nó. Peró convingué així. Ja sabeu mon geni. Me donava neguit, y en un recó de las escalas de la catedral trobaréu vena y drap, que es ahont los vaig tirar tot passant. Peró ja que vá bè, ab lo que m’hi poseu avuy se suplirá tot lo perdut per ma impaciencia. Sòu, en veritat, un home tan apte en vostre art, que de vos tot ho confio.

Aquesta espressió fèu renáixer la tranquilitat en lo cor de Nadal, que dirigí una mirada al confús David, (lo qual havia quedat quiet en un recó sens bellugarse, com que ni’l donzell s’en havia adonat,) y donantse l’altre per entés, fèu un acatament, y obrint la porta s’en sortí afora.

–Ay ay? digué’l donzell, girant lo cap. Es á dir, que no estavam sols?

–No’n fèu cas. Es un habitant de la mateixa casa, amich meu y ab qui passam cada dematí algun rato enrahonant. Com no estan acostumats á véurer tals visitas, li ha semblat la vostra una gran novetat, y tot confús, s’ha quedat en un recó, esperant ocasió de sortir… Ja ho veheu: es un pobre home, que tot quant val ho pòrta en la cara.

–Sí, peró… Hi ha cosas secretas en nostra amistat, y’m podia bè comprométrer si per cas se m’hagués escapat alguna paraula…

–No tingau quimera, nó. Jo us asseguro…

–Peró bè ¿hi ha algú mes encara?

–Nó, nó, continuá’l doctor, trahent lo cap á la finestra. Mirau: ja es fora, y us puch jurar que en tot mon pis ni en tota la casa hi ha ara persona alguna.

–Donchs despatxau. ¿Qué us sembla, qué farém de aquest mal cop, doctor?

–Tingau paciencia un moment. Repetinthi’l bálsam, demá ho teniu ja tancat. Descansau entretant, sentauvos, que jo al moment tornaré á estar aquí.

–Que us en anau, doctor?

Acostantse llavors Nadal á la orella del donzell, diguéli en veu baixa:

–Ab lo temor de ser denunciat, no tinch res aquí, y tots mos recursos de art los tinch guardats sota de una post que hi ha en lo corral de la casa. En un salt torno á ser aquí, pus no faré mes que baixar, y…

–Anau, anau, y no cal que aneu tan depressa per aixó. Ja us esperaré, doctor.

Al dar aquesta contestació, lo donzell fins acariciá ab la ma en la aspatlla del juheu, y aquest, ple de satisfacció, passá la porta.

No bè havia desaparegut l’hebreu, los ulls del ferit indicaren, per son brill y sa inspecció, lo que indica sempre la vista de un dolent que vól assegurarse y que vá á executar algun acte infame. Estava’l donzell en aquell moment junt á la alcova de En Nadal, al mitj de la qual se veya, demunt de unas malas posts, una estufada márfaga plena de pallofa de moresch. No fèu mes, donchs, aquell mal home, que bellugar son cap á dreta y esquerra, com pera assegurarse, doná un pas fins á posarse junt al llit, se tragué de entre’ls plechs de son jupó un petit bulto, y ficant la ma per una de las oberturas de la márfaga, enfonzá aquell ab tota llestesa per entremitj dels manyochs de la palla. Torná á sortir llavors dissimuladament, y no havia tingut temps de sentarse, quant s’obrí de nou la porta, y sentí la veu del juheu que tornava, dihent ab la major alegria:

–Ja veuréu, que será oli en un llum. Mirau, senyor, que quant mes hi penso en lo fet de aquell canalla… perque si us toca un pel mes amunt, no s’en cantava ni gall ni gallina.

–Deixauho córrer, deixauho córrer, contestá’l donzell; no’m parleu mes de aixó. Lo que convé es curarme, perque porto pressa… y fins, si us sembla, doctor, me podriau véndrer lo bálsam, y jo mateix en ma casa…

–No hi ha dificultat: sí, sí. No teniu mes que sucar, donchs, la vora mateixa del tall, y lligárvoshi un mocador, mentres vos estaréu per casa.

–Sí, val mes; perque ara’m recordo de un negoci molt precís que tinch que despatxar est matí, y… Qué es cas!… no puch retardar. A Dèu siau, doctor, á Dèu siau!

Y deixant en la ma del doctor una moneda de plata, al mateix temps que recullia la ampolleta del bálsam que aquell portava, sortí tot depressa, sens donar temps, com qui diu, que l’altre li pogués espressar sa gratitut, y fins casi de saludarlo.

Fret y estátich quedá’l doctor Nadal Ben Jussú vehent aquella trasmudació tan repentina del sèu distingit parroquiá, y mes per la generositat que ab ell acabava de tenir, y per la pressa ab que havia fugit, quant pochs moments ans li havia dit que no anás depressa y li havia manifestat desitjs de curarse allí mateix.

–Per fi, (digué sortint de sa sorpresa al cap de poch, y tot bellugantse la moneda per la ma;) está content, paga bè y’l mal no es cosa ¿qué vull mes? Ara sí que si fos aquí En David, me podria dir ab rahó que de tot ne faig montanyas… Y tanta por que jo havia tingut!

Peró en sech aquell home esperimentat semblá com que tornava á cáurer en un encantament major. Posada la moneda en lo palmell de la ma, fixá en ella la vista per llarch rato, y tal era sa atenció, que fins semblava com si no respirás. La desconfiansa, que sempre parla al cor dels desgraciats á qui constantment persegueix la desventura, fèu que l’hebreu, mirant la moneda, pensás nó en lo que valia, sinó en lo que significava.

–Ah! esclamá per fi ab desespero. ¿Es posible que jo acabe de dir que no tinch por? Al revés. Sí, sí! tinch por, y ara mes que may!

Y llansant la moneda al demunt de la taula, se deixá anar en una cadira que hi havia al capsal de son llit, trist, pensatiu, ab lo front entre las mans, y apoyant aquestas y aquell al demunt de la márfaga de son llit.

¿Quí li hagués dit al pobre Nadal Ben Jussú, que dessota de son mateix front, pót ser á quatre dits de son cap, existia la causa que havia de justificar quant ans aquella mateixa por que’l feya patir?

XLI. Confiansas de Fivaller y mossen Borra. Com l’amant de la orfaneta aná á participar á Fivaller una desgracia, un crímen y una falta.

Primera esperansa de felicitat. Sempre apareixen, lo dia després de una tempestat ó de una gran batalla, novas inesperadas, que amargan cruelment al cor, ja predisposat á excitarse, novas que sòn com á missatgers de la desgracia, peró nó com á missatgers que anuncian lo poder del que ha de venir, sinó del que s’en vá, recordant al home que sempre déu estar previngut y no déu considerarse felís quant la desgracia ha passat, pus es fantasma aquesta que deixa sempre rastre, per mes que semble que s’aparta y fuig.

La avalotada nit en que la ciutat de Barcelona presenciá la pugna entre son poble y son Rey havia passat ja, lo sol del dia seguent havia sortit tranquil, ignorant encara molts dels habitants si havia de il·luminar goigs ó desgracias, y l’honrat director de la combatuda nau, Joan Fivaller, vigilant y sensible al mateix temps, per demés havia procurat lo descans en lo llit conjugal, del que, lo dia anterior, s’havia despedit, crehentse que havia de ser pera sempre. Sense tancar sos ulls en tota la nit, fixo’l sèu pensament en la incerta via per ahont girás desde llavors la nau encargada á sa ma, esperá impacient la vinguda del nou sol, y no bè aguaytá aquest per orient, quant lo conceller abandoná’l calor del abrich nocturn y s’arrimá als balcons de sa casa, pera contemplar al cel, la fisonomia del nou dia, com si per ella hagués de enfortir sa esperansa, y pera millor respirar y exhalar de son agitat pit lo caliu del passat foch ab que encara’s cremava.

De la contemplació consoladora, com sempre sól trobarla l’ánimo desvetllat en las primeras horas del dia, passá Fivaller á la cadira de son estudi, suplint en certa manera aquest descans al del llit, y logrant així que, si no s’anás espargint del tot sa melancolia, alternassen al menos, en millor estat, los recorts dolents ab los grats, y anás triumfant la convicció de la propia honra y la forsa de la conciencia sobre tots los escrúpols fills del deber del home ab la societat.

Com nauixer ó pilot que contempla desde la proa á son baixell, en la matinada després de una tempestat, estava, donchs, l’heróych conceller de Barcelona, recolzat en sa cadira, vehent passar, com en ilusió fantástica, per devant dels ulls de sa imaginació, tots los notables fets que havian tingut lloch en lo dia anterior, dintre de sa estimada y gran ciutat de Barcelona.

Semblávali, en efecte, com si vegés en un avalotat mar dos naus poderosas, que, mirantse com á enemigas, van á embestirse la una contra la altre y á estrellarse, mes, que per lo perill comú de la tempestat que amenassa, s’ajudan aprés, resolentse’ls mariners que las ocupan, nó á fer guerra de homens contra homens, sinó de uns y altres contra la forsa de la naturalesa, contra la fatalitat comuna.

Recordava, donchs, lo pilot fins l’aspecte y figura de aquells que en lo primer moment del perill empunyaren las destrals pera quant arribás lo cas de perillar son senyor, y gosantse després en la desaparició de aquell, li semblá descubrir en aquellas mateixas figuras nó ja la fisonomia de enemichs, sinó ans bè la de lleyals servidors del que’ls alenta, de manera, que, avivant lo recort de las últimas manifestacions fetas á Fivaller, per part de molts cortesans, en la ocasió de despedirse del palau reyal, semblávali, en efecte, que molts homens de qui tal volta podria haver dubtat, fins havian de contribuhir llavors al benestar comú.

Y cert era aixó, si bè ho era igualment, que, després de la gran desgracia, havian de sobrevenir novas desagradables, que retardassen la tranquilitat de son esperit, havian de venir aquells missatgers de la desgracia, los quals avisan que aquesta s’en vá, peró nó del tot.

La veritat de un y altre cas esperimentá seguidament Fivaller, ja á poch de haverse sentat en sa cadira, y entant que’l sol del nou dia anava avansant en sa carrera.

La primera visita que li avisaren, y que tingué lloch ja durant la aurora, lo convencé de la veritat del primer cas.

Avisáli son patge, que á la porta del carrer, que encara no era oberta, hi havia un home esperant; cansat tal volta’l foraster de esperar, trucá en aquell moment, y haventli preguntat lo patge, per ordre de son amo, quí era y qué volia, entrá aquest donant la seguent resposta:

–Es mossen Borra, juglar del palau del senyor Rey, y diu que us ha de véurer á vos en persona.

–Algun misteri hi ha aquí, digué pera sí’l pensatiu conceller; peró mossen Borra es home franch y lleyal, y no poden guiarlo á ma casa sinó bonas intencions. Com que mes me fiaria de ell que de un cortesá…

Estigué Fivaller un rato com cabilant, mes, á poch adonantsen que’l patge esperava sa ordre, digué resolt:

–Sí, sí, ja pót entrar. Ey, si es que sabs bè de cert que es ell.

–Prou lo conech, senyor.

–Donchs, endevant.

No bè havia sortit lo patge, quant Fivaller descobrí ja prop de son estudi la cara afable y alegre de mossen Borra, lo qual, com á coneixedor de la mes cumplida cortesia, s’havia detingut á la vora de la porta, ab la gorra á la ma y demanant llicencia pera entrar.

–Ja la teniu. Entrau, entrau, li digué Fivaller. ¿Qué es lo que us porta á ma casa tan dematí?

–Al dematí, contestá’l juglar, es quant los aucells fan sos millors cants, y com jo tinch de férvosen un, he escullit aquesta hora com la mes propia. Lo que á mi m’admira es que ma impaciencia haja sigut pressagiadora, pus poch podia jo créurer que tan matí vos trobás fora del llit.

–Es que no dorm ni descansa tothom que jau! digué ab intenció’l conceller.

–Ni vigila tothom que está despert! contestá’l juglar fent un ay! ó sospir que’s podia dir irónich, y que’s veya bè no anava dirigit á la persona ab qui parlava.

–Es cert! Peró, vejam: diheu que veniu á fer un cant, mossen Borra? Será de dolor tal volta?

–De tot hi ha. Mes ans permeta la ciutat de Barcelona que li bese la ma.

Y al dir aixó, s’incliná’l juglar en actitut de fer lo que deya, mes apartantlo’l conceller ab gravetat, li digué:

–Sò rey ó soberá, juglar, pera que tals cosas intenteu ab mi?

–Poble rey es lo de Barcelona, y pus vos sòu Barcelona, segons diguereu ahir als porters del palau reyal, just es que us deixeu besar la ma per un de sos vassalls mes fiels, que per tal me tinch. Peró si tant vos empenyau, (anyadí notant la serietat de Fivaller,) deixaré de portarme com á vassall y us parlaré com embaixador de altre potencia, que no besa la ma á aquell á qui visita.

–Acaba ¿y quí te envia? Es lo Rey?

–No vinch de part del Rey, sinó de qui está en lloch del Rey, de qui tant com vos desitja lo benestar de la terra, de qui guarda á son costat la gloriosa espasa dels reys antichs, ab la qual ha jurat fer justicia en pau, y fer revíurer passadas glorias en futuras guerras, de qui ¡ay! al igual que vos, Fivaller, no ha pogut dormir aquesta nit en son llit, y s’ha alsat al rallar la aurora, impacient pera fervos saber las dos cosas que jo vinch á participarvos, dos cosas, sí, una dolenta y una altre bona.

–Es á dir, que es l’ilustre Primogénit qui te envia? Y quina es, donchs, la cosa mala que de sa part me notificas?

–La cosa mala es que’l Rey s’en vá, que se empenya en partir avuy mateix, y que per res no’s vól detenir.

–Y ahont vá? preguntá ab gran interés lo conceller, com prevehent un nou mal.

–De aquí vá á Montserrat, á demanar á la Verge que li done forsas pera sortir de la gran postració en que’s troba; de Monserrat passará á Igualada, y de Igualada, anirá seguint son camí…

–Peró cap ahont? insistí’l conceller, conmogut.

–Cap á Castilla.

–A Castilla! Y qué busca á Castilla? No pót trobar en Aragó lo que li convinga?

–Los ayres natals diu que li retornarán la vida, y de allí créu tornar ab forsas que en tota la corona de Aragó no trobará.

No replicá Fivaller al ohir las equívocas paraulas del juglar, sols se’l quedá mirant, y vacilant en las intencions que mossen Borra pogués tenir en sa vinguda, crehent que’l Primogénit, prevehent un desastre, apelava á sa influencia pera conjurarlo, parlá al fi dihent:

–¿No sab lo senyor Primogénit que la magestat del Rey tè dret de anar allá ahont li plau? Sentirá Catalunya y tot Aragó que son rey residesca ahont no déu, peró lo únich que pót fèr la ciutat es suplicar, com ho fara ab eficacia; mes entrar en nova pugna no convé, per mes que la intenció de esta marxa sia un mal núvol que anuncia una nova tempestat.

Al ohir aquesta observació lo juglar se posá mitj á ríurer.

–Ben al revés es lo que desitja lo senyor Primogénit, digué, per mes que li sapia greu la marxa de son pare, pus precisament jo venia á suplicar al Concell, que si tè noticia de la sortida del Rey, en res ho demostre, ni s’hi opose, ni ho fassa saber á ningú, sinó vól destruhir una de las millors obras que’s preparan pera satisfer á la terra y contribuhir á la unió del Rey y del poble.

–Si á noticia del Concell arriba la marxa del Rey, la ciutat no pót deixar de suplicar. Així veurá’l monarca que’l poble que sosté sos drets, nó per aixó olvida l’amor que á son rey déu. Y, sobre tot, que vos no sabeu, juglar, lo mal que portaria á la terra aqueixa marxa del Rey á un regne del que vingué en altre temps com simple pretendent, y en lo que la antiga regencia tan prestigi li valdria.

–No tinga por lo conceller de Barcelona, perque, ab la postració que sufreix lo rey Fernando, de segur que no cansará ja may mes cap rocí, ni empunyará cap llansa. ¿Vos figurau que no hi ha mes que poder arribar á tan apartadas terras qui, sens dubte algú, tè ja un peu á la fossa?

–De tots modos. La ciutat déu…

–Per amor de Dèu, conceller! Deixau jáurer lo ceremonial, la etiqueta y fins lo deber, quant de la omissió ha de resultarne un bè. Ja us he dit al entrar aquí que venia á fervos saber una cosa dolenta y una bona; la dolenta ja la sabeu: escoltau, donchs, la bona y per ella coneixeréu si convé no dar á enténdrer que’l Rey vól partir. Aixó, conceller, vá sols de mi á vos, y’l descobrirho seria una taca á vostre nom y á la ciutat.

–Parlau, juglar, y ja sab lo Primogénit que pót fiar de mi.

–Haveu de saber, donchs, continuá llavors mossen Borra ab gran sigilo, que acaba de ser descubert un dels assessins del arcabisbe de Saragossa.

–Gracias á Dèu! ¿Peró creheu, juglar, que aquest escarment pót influir mes ni menos en la bona armonia del Rey y del poble, quant lo poble tè ja casi olvidat aquell fet?

–Mes del que us podeu pensar. Es que la importancia no está en l’escarment, ni en lo recort mes ó menos viu que tinga’l poble de aquell fet, sinó… –y escoltau, Joan Fivaller, que aquí ve lo millor,– en que l’assessí, lo disfrassat y traydor estranger que cometé aquell sacrilegi, es precisament un dels que ahir, separantse del esperit conciliador del mes acendrat patrici, alentá é incitá mes al rey Fernando, no solament á no cedir en la qüestió del vectigal, sinó ans bè á prescindir de tota lley y jurament, y á atropellar ab la forsa de las armas al poble barceloní. Tot lo poble’l coneix ja, perque ell fou qui oferí, sols per ambició, son bras y sa espasa contra Barcelona al Rey, ell fou lo que maná fer presons iníquas, que doná ordre al escarceller de la vegueria de soltar los presos que volguessen sortir contra’l poble, lo que maná á la catedral de fer lo toch de somatent quant lo Rey sortís á cavall de son palau, ell, per fi, lo que, al despedirvos la nit passada de aquell, se presentá de nou, ferit y ensangrentat, infundint arrepentiment al monarca de quant havia fet, y ponderantli que ell, com á mes fiel, havia sigut mes que tots atropellat. Lo poble’l coneix, sí, y si’l poble véu en ell un just escarment ¿dubtaréu, conceller, que ha de quedar mes admirat de la justicia de son senyor, sobre tot quant veja que’l castigat es no menos que’l mateix majordom del palau del senyor Rey?

–Qué diheu! Es posible?

–Donchs bè. Si aixó regoneixeu ¿dubtaréu ara que convé no divulgar la marxa de Sa Altesa? Si’l criminal, favorit com es del Rey, tingués noticia de que s’en vá l’irritat senyor, havent sortit fallida sa tentativa de ahir, de segur que s’arrimaria al que’l favoreix, escapant de esta manera de las mans de la justicia. Per aixó convé al contrari, que’l traydor ignore la marxa del Rey y mes que tot la presumpció de son delicte, que ab confiansa us vinch á comunicar. Tan ben disposat está tot, que’l majordom fins créu que avuy será’l dia de las recompensas dadas pel Rey als que se li han mostrat mes lleyals. Avuy, en una convocatoria feta pera que acuden al palau tots los bons vassalls, tindrá lloch lo descubriment del delicte, y mentras aixó se verifique, lo Rey Fernando, sortint de incógnit, tapat dins de unas senzillas andas, s’allunyará de las murallas de Barcelona.

–Es possible!

–Qué pensau! preguntá’l juglar, vehent que Fivaller arrugava’l front.

–Penso que es aquest un cas molt sensible, perque al fi la ciutat véu ab indiferencia la marxa de son senyor, y pót donar lloch á pensar… A mes que may s’ha vist anarsen de tal manera un rey de Barcelona… ni may de ella s’en ha anat irritat cap rey…

–Mossen Joan, mossen Joan! cridá llavors lo juglar ab to declamatori, y donant gran forsa de intenció á sas paraulas; no penseu en lo rey que s’en vá, sinó en lo rey que’s queda, pensau en lo rey que se espera, en lo rey que guarda enveynada la espasa de Sant Martí!

Anava á respóndrer Fivaller, quant detingué sa paraula la inesperada novetat de obrirse la mampara, introduhintse al mateix temps lo patge, que portava un paper á la ma. En aquell moment anava á esperimentar Fivaller la veritat del segon cas ans indicat: desde llavors havia de anar probant que la desgracia may ve sola.

–Qué es aixó? preguntá girant lo cap. No sabs, patge, que estant ton senyor ocupat…?

–No tè culpa, digué’l generós juglar, volent salvar al servidor; ¿quí pót pensar que sia un negoci de entitat lo que vinga aquí á esplicarvos mossen Borra?

–Senyor, contestá al mateix temps, y tornantse roig, lo patge; com es lo correu de la ciutat, y diu que no pót tornarsen sense vostra resposta…

–Y qué vól lo correu?

–Diu que’l conceller en cap segueix mes malalt, y per conseguent, á vos déu portar la nota de la cerca de la ciutat en lo dia anterior.

–Peró tan matí? Y simplement per donar la nota de la cerca… ¿No sabia deixarla?

Y al dir aixó, havia Fivaller estirat la nota de entre’ls dits del patge, pera llansarla demunt de la taula, quant aquest continuá, dihent:

–Es que diu, senyor, que hi ha avuy un cas notable, y convé ferlo saber quant mes aviat millor. Si Sa Senyoria hagués sigut encara al llit, lo correu s’hauria esperat, y jo m’hauria guardat bè…

Mentres lo patge’s disculpava, Fivaller havia tornat á agafar lo paper pera llegirlo, y no bè’l tenia devant dels ulls, quant sa cara’s trasmudá.

–Cas de glánola! digué admirat. Novament la peste! Verge Santíssima!

–Qué diheu? Mare de las Mercés, salvau vostra ciutat! esclamá conmogut lo juglar.

Y’l conceller seguia, com sól succehir en tals casos, mirant ab la vista fixa lo paper que portava la mala nova, sense saber realment, per la sorpresa, lo que mirava. Peró tota aquella sorpresa, tot aquell encantament fou res en comparació del horror que brotá de sos ulls, al cap de poch, es á dir, al adonarsen verament de lo que contenia’l paper.

–Oh desgracia cruel! esclamá. S’en ha vist cap de major!

–Sí que ho es en veritat, digué mossen Borra, ignorant á que l’altre aludia; es realment una desgracia, que sense haver conquistat la Terra Santa, sols hajam tret de aquellas regions aquest mal malehit que sempre reverdeix.

–No es solament la peste la desgracia, mossen Borra!

–Donchs qué?

–La víctima que ella ha fet, y encara no es la víctima de la peste, no es lo que pót morir, sinó la persona que queda viva, una pobre donzella abandonada y órfana per segona vegada! Llegiu, juglar!

Lo juglar, obehint á Fivaller, aná llegint.

–“La cerca de la ciutat, avisada per los vehins del carrer del portal del Ángel, y ab parer del físich doctor Guerau, ha recullit del mateix barri al falconer Joan de la Murtra, atacat de la glánola violenta lo dia anterior, y tant per no tenir familia propia, com pera evitar lo perill del contagi, l’ha trasladat al Hospital, deixantlo en l’apartament dels empestats, ab la deguda vigilancia.” ¿Quí es, donchs, preguntá en seguida’l juglar, aquesta víctima abandonada, aquesta donzella órfana, ja que la nota diu que l’empestat no té familia propia?

–No tè familia propia lo generós y caritatiu falconer amich meu, peró tenia baix son amparo, y per cooperació mia, á una pobre criatura, á la qual li mataren los pares en Balaguer la nit que las bombardas destrossaren al somatent. ¿Qué fará aquell ángel de hermosura y de bondat, que fará en lo mòn aquella planta solitaria, esposada á que qualsevol mal vent la destruesca?

–Víctimas de las bombardas foren sos pares? preguntá enternit lo sensible juglar. ¿Qué’m diheu? Pobre criatura! Ab mes motiu jo m’interesso per ella, pus se molt bè, mossen Joan, tot lo que succehí en aquella horrorosa nit: ningú com jo ha contemplat tant bè aquell cuadro de sanch y de foch, que tants órfens deixá en Cathalunya!

Y després de una curta pausa, continuá:

–Peró donau gracias á Dèu, mossen Joan, per sa gran justicia, donauli gracias á la Providencia, que tot ho compensa en aquest mòn.

–Qué voleu dir? preguntá admirat Fivaller, no comprenent la sortida tan excessivament cristiana del juglar. Vos conmoveu al recort de un horror, y al mateix temps donau gracias á la Providencia. Cert es que de tot se ha de dar gracias á Dèu, peró no sè…

–Jo us dich que donem gracias á Dèu: ja sabréu en son dia per qué. La única llástima aquí es la nova desgracia de aquella ángelica hermosura.

–La coneixeu vos també? digué ab nou interés Fivaller.

–Havia sentit parlar de la hermosa falconereta del portal del Ángel, y me la ensenyaren un dia que, ab sas amigas ó vehinas, sortia de visitar la capella de Santa Llucia. Donem gracias á Dèu, vos torno á dir, donem gracias á la Providencia, mossen Joan, que tot ho compensa en aquest mòn.

Lo juglar feu aquí un cert somrís de satisfacció, y dirigí los ulls al cel.

–Donem gracias á Dèu: está bè. Peró haveu de saber, mossen Borra, que ab aquesta nova fatalitat vá á doblarse la desgracia á que está condempnada eixa donzella desde sa ninesa.

Y esforsantse, ab la compassió é interés que sentia, pintá Fivaller á mossen Borra, en breus paraulas, peró ab los colors mes vius, tot lo succehit en casa del falconer, lo dia de la entrada de fra Vicens, en ocasió de trobarse ell y mestre Nicolau en la botiga, acabant fins per revelarli lo donatiu mensual que ell feya, cosa que á ningú havia dit fins llavors.

–Ja veheu, digué per últim y acabant sa relació; ja veheu si tinch motiu pera llamentar eixa desgracia y de interesarme per tan desgraciada criatura.

Y com recobrant en sech Fivaller sa innata resolució, posás la ma en lo front momentáneament, y separantse del juglar, digué:

–Ah! Perdonau, mossen Borra… No hi ha que pérdrer temps. Cert es que jo tinch un deber… Y á mes, que las obras á mitjas may sòn obras perfectas. Patge, patge!

–Mon senyor, contestá respectuosament lo criat, que no s’havia encara separat de la porta.

–De seguida, sense pérdrer temps, que vaja qualsevol á casa de la mare-dida, y digan á Guillemet que vinga al instant. Si no es á casa, que’l busquen… De totas maneras, que prest, sense detenirse, vinga aquí Guillemet.

No havia acabat de donar aquesta ordre Fivaller, que’l patge, fins interrompentlo, havia respost ja:

–A Guillemet?… No hi ha necessitat… Si es aquí… Y molt temps que fa que se espera.

–Qué dius? Aquí Guillemet? Si será que ell també sab…

–Sí, senyor, sí. Mirau: de aquí en fora’l podeu véurer que espera sentat en lo corredor.

Y’l patge obrí la mampara, al mateix temps que’l jove’s posava ja dret, com disposantse á entrar en la cambra de son protector.

–Y es cert! esclamá Fivaller. Oh! sens dubte un ángel te pórta. Entra, entra. Guillemet, ja póts entrar, y…

Lo noble senyor interrompé en aquell moment sas paraulas, admirat y sorprés de véurer l’aspecte que oferia son protegit, la contracció de sa fisonomia, de manera que fins li saltavan llágrimas, lo tremoló de son cos y l’avergonyiment que revelavan son front y sos ulls.

–Ah! senyor. Gracias á Dèu que us puch véurer.

Lo jove avansá llavors ab pressa, y deixá mes sorprés á Fivaller, ab la actitut humil que prengué, com que incliná tot son cos, y prenentli la ma, se la besá ab efusió.

–Guillemet, qué tens? qué’t passa? Vèns pót ser á participarme una desgracia nova, ó es sols per la que ja sè? A qué ve aquesta humiltat…?

Lo jove alsá llavors los ulls, com demanant clemencia á son protector, y dirigint després la mirada entorn, mirá de nou á Fivaller, detenintse á la primera paraula que havia pronunciat, com donant á enténdrer, després de haver vist á mossen Borra, que no gosava á parlar devant de aquell testimoni.

–Vinch…

–No importa la presencia de mossen Borra, que es bon amich meu. Parla… y parla prest, pus convé no pérdrer temps.

–Donchs bè, contestá llavors lo jove, refent un tant sa serenitat, y parlant ab lo to ab que sól espressarse tot aquell que tè una conciencia neta, un sentiment noble y viu y un carácter independent, que may tem en la desgracia; jo vinch, mossen Joan, á denunciarvos tres cosas: una desgracia, un crímen y una falta.

–Peró ¿apart de la desgracia, una falta y un crímen?

–Sòn tres cosas diferentas, y no forman mes que un sol fet.

–Com! Será una desgracia diferenta de la que jo ja sè… Jo m’havia figurat que parlavas per la desgracia del pobre falconer.

–La sabeu? preguntá tot pasmat Guillemet.

–Sí. Y es la mateixa á que tu’t refereixes?

–La mateixa.

–Donchs, qué es lo crímen? Parla! esclamá Fivaller, delirós y confús al mateix temps.

–La nit passada, senyor, (continuá’l jove, ple de sentiment y ab to pausat,) mentres la ciutat, conmoguda en defensa de sos drets, s’arremolinava entorn del palau reyal, mentres los barris estrems de Barcelona se veyan solitaris, sens mes habitants que’ls vells y las donas, tancats y plens de temor dins de sas casas, lo desgraciat falconer Joan de la Murtra, enfonzat en un llit de dolor, se sentia dominat per un mal cruel é inexorable: á son costat plorava una donzella, que, en sa soledat, ni sabia qué fer pera donar consol al pacient, ni podia abandonarlo pera buscar qui li donás. Per fi, la sort portá allí á un metge, y tras del metge seguí la cerca de la ciutat, que estava previnguda; declará aquell que’l malalt era atacat del contagi aterrador que tantas vegadas ha afligit á aquesta ciutat, y al ohir los altres lo nom de ¡peste! lo malalt fou trasladat en una llitera á la Santa Casa, y prop del llit quedá la donzella sola, abandonada y trista, sens ningú que li fes companyia, sens una persona amiga que procurás dissipar lo núvol de futuras miserias que se li anava acumulant devant dels ulls!

Fivaller no pogué menos aquí de acostar lo mocador als sèus, y’l juglar passá també per demunt dels seus la mánega de sa túnica. Lo jove continuá.

–Aquí acaba la desgracia y comensa’l crímen. Sens respecte á tan horrible desgracia, sense sentir compassió per la orfandat y abatiment de la hermosa adolorida, sense temor al contagi, que res de aixó sent ni tem l’infame á qui guia una passió desenfrenada y á qui mou una ánima dolenta, aprofitant l’aislament de la donzella y lo solitari de aquell lloch, durant la conmoció del poble en los carrers céntrichs, un cavaller, ó mes bè, un vil raptor, que deshónra’l vestit que pórta y l’alt carrech que exerceix, venjatiu contra la donzella que no havia volgut escoltar sos falsos é imprudents amors, tingué l’atreviment de penetrar en la habitació de la abandonada hermosa, que caygué ruborisada y sense sentits á sos peus, y fentla agafar atropelladament per uns esclaus, se la emportá no menos que al inmediat hostal de En Simon, que es hostal de bordell.

–Infámia! cridá aquí ple de noble ira Fivaller. Es possible lo que comptas, jove? A Dèu juro que no en va he de cenyir espasa de cavaller, y que me la ha de pagar. Peró digas, digas: ¿y qué fou de la pobre donzella? Lográ l’infame…?

–Poch s’en faltá, senyor. Peró no bè la tenia en son poder, quant la Providencia guiá allí á un home, amich verdader del infelís Joan de la Murtra, un amich que havia jurat mantenir il·lesa la honra de la desamparada órfana, y fins ampararla en la desgracia…

–Y arribá á temps? preguntaren, casi á la vegada é interrompent á Guillemet, tant mossen Joan com lo juglar.

–Sí! Arribá á temps. Ab lo desitj de aprofitar la ocasió, guiat sols per son zel lo defensor de la inocencia y de la desgracia, se llansá contra l’infame raptor, sense portar tan sols ni un mal ferro pera oposarse á la espasa del cavaller. En aquell moment supremo sols Dèu pogué ajudar! Sobre de una taula, prop del lloch ahont s’anava á consumar lo crímen, jeya casualment y olvidada una ganiveta de hostal, de las que serveixen pera repartir lo pa que dòna vida… Lo cavaller, cregut de sa superioritat, desenveyna efectivament la espasa, lo defensor de la donzella, no deixantli prou temps, empunya llest la arma doméstica, la justicia divina favoreix lo bras del bo, y sacudint aquest un viu cop, sens mes regla de art que’l desitj, logra véurer rendit á sos peus al criminal raptor, qual sanch deixá en seguida tot lo trespol vermell com la mateixa capa ab que’s cobria.

–Ah! cridá, com fora de sí, mossen Borra. Es possible!

–Tan possible, com que, per demunt de son cos, sortí al punt lo defensor, triunfant y libre, recobrant y emportantsen en sos brassos á la abatuda víctima, salvantla á ella del sacrifici, y ab ella sa puríssima honra, per la qual s’havia llansat al combat.

–Nó, nó, jove… insistí mossen Borra, revelant en sos ulls una impaciencia y alegria indescriptibles; ma admiració no es sols per lo fet que comptas, es per una paraula que has dit… La arma del defensor se clavá en lo front del cavaller…? Lo ferí sols en lo front… prop del pòls dret, no es veritat?

–Sí. Y com ho sabeu?

–Com ho sabeu? repetí també y casi al mateix temps Fivaller.

–Oh, Providencia! esclamá llavors lo juglar, alsant las mans al cel y mirant al noble Fivaller. Encara diréu, mossen Joan, si jo me equivocava en mos pressagis? Encara no donaréu gracias á Dèu, á aquella justa Providencia que tot ho compensa en aquest mòn?

–Qué voleu dir? contestá Fivaller, no acabant de penetrar la alusió del juglar. Que pót ser vos coneixeu al cavaller ó al raptor…?

–Al de la capa vermella, no es veritat? digué ab intenció mossen Borra, mirant á Guillemet.

–Oh! esclamá Fivaller, anant recordant y deduhint. Seria possible que l’infame fos…?

–Sí, lo mateix cavaller de qui poch ha tots dos havem parlat. Ho recordau?

–Sí, sí, contestá llavors ab energia Guillemet; lo mal cavaller de la capa vermella, lo majordom del palau del senyor Rey.

–Cert es, (digué llavors Fivaller, allargant la ma á mossen Borra y apretántsela ab intenció,) que no en va m’aconsellavau de donar gracias á la Providencia, y may en millor ocasió que ara las hi podem donar!

Guillemet se mirava á un y altre, sens poder enténdrer prou lo significat y objecte de aquellas paraulas, ab que’s persuadian mutuament lo juglar y’l conceller.

–Peró, digas, digas, continuá Fivaller, digas Guillemet quí fou aquesta ánima generosa y benefactora, á qui prometo jo desde ara tot mon amparo, ma protecció y ma estima. Quí fou aquest bon amich? Y digas també, digas ¿ahont para la donzella? qué se es fet de ella? ahont se ha salvat? Parla, parla, y digas ¿com has sabut tot aixó?

–La donzella la trobaréu, senyor, guardada y encomanada, baix paraula de honor, en casa de un honrat vehí del desgraciat falconer, l’especier Ambrós, qual filla fou la mes bona amiga de Blanqueta, y li dòna ara consol, mentres arribe una nova hora de esperansa, mentres son salvador busca pera suplir la falta que li fará, sens dubte, son protector, si mor en l’Hospital!

–Quanta caritat! Quanta bondat!… Peró digas, digas… (torná á repetir mossen Joan): lo nom del generós amich es lo que vull saber, lo nom que tu t’olvidas y que jo tinch ara mes interés en sentir pronunciar. Quí era? Com se diu?

Lo jove no respongué á estas preguntas; esperant la resposta admirá’l silenci Fivaller, y mirantse un y altre ab una espressió de sentiment, que semblava mes pressagi que efecte, parlá Guillemet per fi, humillantse de nou devant los peus de son protector.

–Senyor, li digué, al arribar aquí us he dit que venia á noticiarvos tres cosas, una desgracia, un crímen y una falta. No deduhiu ara, per las dos primeras que ja sabeu, quina la falta pót ser?

–Es veritat. Y quina es, donchs, la falta? Qué vóls dir, jove?

–Vull dir, que’l protegit ha burlat la confiansa del protector; que’l jove inespert, sense saber lo que de ell ha de ser en lo mòn, ha jurat amor á una desgraciada donzella, fins prometentli que en tot temps seria son amparo y defensa; per fi, que l’amich ha trahit al amich, pus, baix capa de amistat, la persona á qui donava mes llibertat en sa casa’l falconer, ha enamorat á sa afillada, sense saberho ell ni confiarli may. Sabent ara la falta, deduhiu, senyor, quí es lo que ha salvat l’honor de la donzella? Adivinau quin es lo nom que tan voliau sentir pronunciar? Perdó, mon protector, perdó pera l’autor de la falta, y mes que perdó, compassió y pietat pera la desgraciada donzella que ha quedat en la orfandat per segona vegada!

Guillemet deixá anar sos genolls en terra y torná á besar la ma de Fivaller, mullantla ab sas llágrimas. Mossen Borra mirava al conceller de una manera que semblava intercedís ab los ulls. Y’l noble mossen Joan, admirat de quant li passava, contemplant ab verdadera compassió al humillat jove, ni tingué per de prompte paraulas ab que contestar á son protegit.

Peró donant luego Fivaller las dos mans al jove y obligantlo á alsar, li digué, després de haver estat un moment com pensatiu:

–Álsat, álsat: no tens tu la culpa de ta passió, pus te trobas en la joventut; qui la tè sò jo de no haver previst que’t posava en perill, que la nina ab lo temps havia de ser dona, y que malament poden deixar de unirse, estant prop, una bondat adornada per la hermosura y un cor sensible.

–¿Com voleu, senyor, que resistís jo á tanta bellesa, com voleu que no se enamorás qui constantment ha anat contemplant com se formava aquella flor de bondat y de hermosura, que tant admirablement se transformá de petita y abandonada poncella en pom olorós de totas las virtuts?

–Pietat, digué mossen Borra intercedint, pietat, que no podeu menos de tenirla, quant la falta es causa de tant bè! Perque ¿ahont es la falta si ella es causa de evitarse’l crímen, si, evitantse’l crímen, se compensa l’abandono que hauria ocasionat la desgracia? Pensau qué fòra ara la desamparada órfana, si arriba á sucumbir de son mal lo desventurat falconer?

Guillemet dirigí aquí una mirada de gratitut al juglar, y Fivaller, sumament enternit, preguntá al jove:

–Sols me falta saber aquí una cosa. Has parlat, jove, de una donzella plena de bondat, has revelat ta vehement passió, y has dit que volgueres salvar ab ton acte la pura honra de aquella. ¿Pót dubtar ton protector de tot aixó?

–May, senyor! digué Guillemet, parlant ab l’entussiasme que li era propi, quant se tractava de la dignitat del home. Si aixó fos, lo vostre protegit no’s presentaria ab lo front alt quant ve á implorar de nou vostra protecció, y primer hauria fugit á una estrangera guerra, pera que allí’l matás un enemich desconegut. Pura es sa honra y pur es mon amor, y temps fa que tinch jurada la conservació de un y altre devant de una imatge santa, y servintme de testimoni un de vostres millors amichs.

–Quí? interrompé Fivaller, com estranyant que aquella confiansa de son protegit la hagués merescuda un altre home ans que ell.

–Si l’afligit mestre Nicolau fòs en esta ciutat, ó en aquest mòn, que no sè si ha desaparescut de ell, vos ho podria contar bè. Devant de una imatge de la Verge de Montserrat, de que ell era tan devot, vaig jurar que no faltaria may á ma paraula, votant al mateix temps, que al lograr mon desitj, no m’atreviria á posar mos llavis en lo front de ma estimada, sens que ans ella y jo anassem á visitar la sagrada montanya ahont se venera aquella excelsa Patrona dels desconsolats.

–Basta, basta, digué llavors resolt Fivaller.

Y dirigint sa paraula á mossen Borra, anyadí:

–Cert es que hi ha molts mals en lo mòn, peró també es cert que hi ha molt bè. La diferencia está sols en que’l verdader bè sempre sól ferse ocult.

Passá llavors Fivaller á la cadira que hi havia derrera de la taula, se sentá, prengué la ploma, y ans de posarse á escríurer, allargá la ma, tremolosa en aquell instant, á efecte del sentiment que l’impulsava, y digué:

–Havia promés ferte home, Guillemet, y ara’t prometo que ho serás ab mes felicitat de la que esperas.

Comensá á escriurer llavors, y durant tot lo temps que ho fèu, permanesqueren callats Guillemet y mossen Borra, mirantse mutuament un y altre, y com manifestantse ab los ulls la simpatia que entre ells anava naixent.

–Tè, Guillemet, digué al fi mossen Joan, entregant dos cartas al jove. Pórta aquestas cartas á las personas á qui van dirigidas, cumpleix per ta part lo que en ellas se’t mana, y si no vóls pérdrer la felicitat que te espera, guárdat de parlar á ningú de lo que t’ha succehit la nit anterior y sobre tot de lo que ara s’ha parlat aquí.

–Ho juro, senyor. Puch saber, donchs, l’objecte de estas cartas?

–Sí! La una va dirigida al especier Ambrós, pera que junt ab tu, y en nom meu, acompanye ara mateix á la donzella órfana que tè en sa casa, al lloch que li designo: la altre, la darás á la priora del convent de Montalegre, pera que reba baix sa custodia y ma garantia á la jove que tu y Ambrós li entregaréu.

–Senyor! digué aturdit Guillemet, crehent per un moment que may mes havia de véurer á son amor. Tancada en un convent…? Será pera sempre?

Fivaller y’l juglar feren al mateix temps un somrís, com perdonant aquella ceguera produhida per l’amor.

–Nó, contestá aquell; no es pera sempre: será sols depositada, fins que arribe lo dia de ta felicitat y de la sèva.

Guillemet torná aquí á plorar de agrahiment, abrassant las camas y besant las mans de son protector. S’alssá per fi, sense poder parlar, y’s dirigia ja á la porta pera anarsen, quant en sech torná á girarse, y ab lo major sentiment digué:

–Ah, senyor! A tot provehim y no pensam en lo mes desgraciat. Qué déu ser del pobre Joan, del generós y desventurat falconer?

–Cumpleix mon encárrech, contestá Fivaller, que jo procuraré saber de ell.

Guillemet sortí.

A poch de haver desaparegut lo jove, y després de haver deixat descansar en cert modo l’ánimo del noble conceller, mossen Borra li digué:

–Parlem de l’altre ara… Donchs, qué farém?

–Qué farém? Diheu, juglar, al ilustre Primogénit, que la ciutat de Barcelona está sempre disposada á ajudar als Prínceps que volen la justicia y desitjan la gloria de sa terra… Y en quant á vos, amich Borra, sols una cosa vos demano, y que’m faréu saber quant mes prompte millor: quin sia’l camí secret ó públich per ahont emprenga sa marxa lo rey Fernando de Aragó.

Lo juglar se quedá un bell rato mirant fit á fit á Joan Fivaller, y allargantli la ma, li respongué, com despedintse:

–Descuydau, rey de Barcelona, que així us ho promet aquest embaixador del futur restaurador.

–Rey me diheu?

–Sí, rey, com hi ha mòn, pus teniu totas las qualitats que pót tenir un gran rey.

Havent despedit á mossen Borra, Fivaller, buscant esbargiment á tantas quimeras com havian passat per son cap en aquella matinada, corregué á aquella font á que acut sempre l’home públich que es honrat, després que ha cansat son cap ó son esperit en pro de la societat á que perteneix: buscá á sa familia, y passá á la alcova de sa esposa, pera gosarse contemplant com aquesta bona mare llevaba á sos mes petits fills, als petits fills, sí, que sòn sempre lo passatemps dels bons pares.

XLII. Lo poll del bordell. Com lo Primogénit de Aragó manifestá qui era’l donzell de Puymoren.

De las amenassas que dirigí’l Rey Fernando contra Barcelona. Era l’endemá del dia en que havia tingut lloch la gran pugna entre la ciutat de Barcelona y’l rey Fernando Ir. de Aragó.

Lo Rey, tancat en la cambra de la part de septentrió, en aquella ahont se diu que baixá un dia la Verge de la Mercé, pera fundar la ordre de son nom, no s’havia deixat véurer mes á cap oficial de la casa ni cortesá, de manera que sols se arrimavan á aquella los del servey mes íntim, los de necessitat imprescindible, y encara topavan sempre ab lo senyor Primogénit, que’ls rebia y’ls despatxava. Deyan uns si tal retrahiment significava por, pus no volia’l Rey menjar res que s’hagués comprat en la ciutat, altres suposavan si son mal estar s’havia agravat, á conseqüencia del disgust, y altres, per fi, creyan adivinar aquell misteri esperant que del silenci sortiria una gran manifestació, que fòra ó en bè de certs lleyals ó adictes ó en verdadera concordia entre’ls dos poders que al dia ans s’havian mirat cara á cara.

La ciutat no deixava també de pensar així, peró com á poble actiu y laboriós, passada la tempestat, no podia prescindir de sa bona costum, y així, recobrant sa fisonomia, havian tornat tots sos fills al treball, y com si may res hagués sigut, lo menestral estava altra vegada en sa botiga, cantant y treballant, la llotja del mar bullí á la hora acostumada ab sos mercaders y corredors, atravesavan pels carrers fardos, cargas y carros, indicant bè y com sempre la activitat dels vehins, y ni en la sala del borboll, ahont se solian reunir los escribans, ni en las platjas de la mar y en la Dressana, ahont bregavan y cridavan mariners y bastaixos, se veya res per lo qual pogués deduhirse que la vida pública y agitada de la gran ciutat comercial hagués sigut interrompuda per res, y menos per una conmoció del poble.

Peró’ls primers, ó sia certa gent de elevadas categorias, hagueren de afirmarse mes en sas sospitas ó dubtes, al rébrer, á las primeras horas del matí, l’avís y ordre reyal de que acudissen ans de mitj dia al palau major del senyor Rey. Los empleyats de la casa que reberen la ordre de un dels camarlenchs, lo qual anyadí al dársela que res mes sabia, no’s cuydaren tant del misteri, y com mes acostumats á cumplir cegament la voluntat soberana, prescindiren del misteri, y no feren mes que esperar, augurant mes aviat recompensas pera’ls fiels que altre cosa.

Acostantse, donchs, la hora, comensaren á acudir consellers, alguns áulichs, ben pochs, pus se disposavan pera seguir los passos del senyor Rey, que, com ells creyan, podia marxar de un moment á altre, oficials reyals y de la casa, y entre ells, cosa no de las mes usadas en tal acte, lo veguer de Barcelona y del Vallés, que en aquell temps ho era mossen Berenguer de Montagut, y algunas altres personas de diferentas gerarquias y condicions.

Gros havia de ser lo motiu de la convocatoria y grossas las ilusions que fins pogueren tenir alguns, quant vegeren que’l lloch ahont los feyan entrar no era ni la sala dels paraments, ni la espayosa y tan coneguda sala verda, ni cap altre de las habitacions mes ó menos espayosas ahont solian reunir los antichs reys, ab sa acostumada familiaritat y franquesa, als magnats y demés visitants de son palau, sinó precisament la sala del trono, es á dir, la sala de cerimonia ahont lo Rey rebia com á rey: de manera que de alló venian á resultar ó á deduhirse dos cosas, á saber, que la convocatoria era verdadera reunió de cort, y que’l Rey no estava malalt.

Tenia la sala del trono, á mes de la porta principal que hi conduhia, dos laterals per una de las quals solia fer sa sortida’l senyor Rey quant la cort era reunida, de manera que aquestas tenian comunicació ab l’interior del palau ó ab las cambras mes íntimas que servian de habitació al monarca, mentres que la primera sols comunicava ab las antesalas y corredors de libre concurrencia ó de pas comú.

Desde poch ans de arribar la hora designada, los porters de massa, inseguint sa costum, estavan colocats ja á dreta y esquerra y en la part interior de la porta principal, mentres que’ls porters que’s titulavan de porta forana, ab tot son número, que era’l de set, cosa que no deixá de aparéixer nova, comensaren á passejarse amunt y avall per devant de la entrada de la sala, prenent sols certa circunspecció y repartintse ab mes ordre, entant que’ls avisats anaren compareixent y que la sala aná omplintse.

Alguna cosa faltaria al senyor Rey, quant, contra lo ceremonial establert en la cort del rey de Aragó, y sobre tot en lo palau de Barcelona, s’arribava á passar de la hora senyalada y’s feya esperar als magnats y demés concorrents, y en efecte, faltava no menos que la verdadera senyal pera que’l que havia de sortir sortís á punt y en ocasió oportuna, senyal que havia de esperar de un dels entrants un cert patge colocat en un estrem de una galeria superior, y que no tenia mes ordre que tenir fixa la vista á la porta y observar si, al entrar per ella lo juglar mossen Borra, se dirigia á la part dreta de la sala.

Y realment faltava mossen Borra, que estava parat devant de la porta, enrahonant ab lo majordom del palau, lo qual s’en portava las miradas de tothom, per sa luxosa vestidura, (pus si no podia usar la empresa del cervo volant, com la usava lo senyor Primogénit, ni’l collar de la ordre de la Gerra y’ls lliris, com alguns alts dignataris, rodejava en cambi son coll una pesanta y brillant cadena de or,) y á mes per lo contrast que oferia la encara inflamada ferida de son front, junt á sos ben pentinats y rossos cabells, de que sempre solia fer gala.

–Vaja, donchs, li deya mossen Borra, com atrahentlo pera que entrás dins de la sala; que avuy será’l gran dia. Que hi entram de una vegada?

–Tan pocas ganas tinch de cerimonias, que, en veritat, voldria ja que estiguessem llestos. Y á mes… si voleu que us ho diga clar… ha vingut tant de cop y volta tot aixó, que com hi ha mòn no ho entench.

–Vaja, vaja: no vullau fer tan lo desentés, que no us falta á vos bon ull, y…

–Qué? Vos figurau que m’agrada volar pels espays?

–Res de aixó; peró després de un dia’n ve un altre. Jo no dubto que avuy es dia que’s fará justicia, y ja sabeu que qui bè sembra, bè cull.

–Ba, ba, contestá’l donzell, com no fent cas de las paraulas del juglar. Si vos tinguesseu lo meu mal humor, jo vos asseguro… Entre aquesta malehida ferida, que se m’ha irritat de nou per no volermhi posar res, y á mes una altre cosa, que no us vull dir perque us en riuriau, peró que no deixa de fastidiarme…

–La ferida ray. Jo us asseguro que no moriréu de ella. Peró y aquesta altre cosa ¿no’s pót saber?

–Es res… y es molt pera mi. He perdut lo gos, y fa dos horas que no l’he vist ni per dins ni per fora del palau. Tinch por que algun mal intencionat…

–Ay ay? digué esclafint en ríurer lo juglar. Aquesta si que es grossa.

–Pera mi molt.

–Havem arribat á un temps, majordom, que ni dels gossos se pót un fiar. Y encara voldrán dir que’l gos es lo símbol de la fidelitat?

–Y per tal lo tinch, que no vull créurer sia sèva la falta, quant may s’havia separat de mi en cinch anys que vá al meu costat.

–En cinch anys diheu?

–Sí, en cinch.

Se espressava ab tal convicció aquell home, que may havia estimat á sos semblants, y que sabia tenir passió per un animal, en termes que tenia marcada impaciencia, y á ben segur ho hauria deixat tot en aquell moment pera anar en busca de son fiel amich perdut, á no alentarlo una ambició ó una esperansa. Mossen Borra, que anava com qui diu contemplantlo, havia lograt, tot parlant, acostarlo fins á la porta, y coneixent que poch costaria acabar de ferlo cáurer en lo llas, movent sa ambició, li digué á aquest fi:

–Si així’ns entretenim, me sembla que poch nos veurá lo senyor Rey, y ja sabeu que poch se pensa en qui no es al devant.

–Com? digué’l majordom girant lo cap á dins. Y es cert que molta gent hi ha per allá. Entrem, entrem.