Segona part. La nina dona. (continued 4)

–Ho créus així?

–No puch menos de créurer aixó, quant sè que la ciutat vos pórta tant amor, com estremat es son zel per sas llibertats. No fa molts dias, que haventse castigat á un delinqüent, sens inseguir las constitucions, mas orellas han sentit de boca dels diputats la crua advertencia de “que encara no era seca la tinta ab que’s firmá lo compromís de Casp, y ja’s trencavan las lleys,” y una vegada esmenada la infracció, dech dirvos, pare y senyor, que res he esperimentat contrari á la lleyaltat y bon afecte que tots los catalans me portan. Fèu examinar, ab tota fredor, l’orígen de aquesta disputa, y tal volta’l remey se trobará sens necessitat de escándol.

–Y com se evita, quant véus que casi assaltan ja mon palau?

–Senyor, digué lo Primogénit ab tot respecte, participo de vostre sentiment, y sols desitjo que si cástichs hi ha de haver, se castiguen com mereixen tots los que sòn culpables.

Lo Rey, no entenent prou lo significat de las paraulas del infant, lo mirá ab cert dubte, y girant la espatlla, anava á donar de nou quatre passos per la cambra, quant la general atenció se fixá en la comitiva que esperava á la porta. Així que el monarca distingí als concellers, y que’l gobernador y altres bons patricis detenian en la antesala al alguasir y al comprador, pera evitar que sa resposta irritás mes en aquell moment al que la esperava, digué ab frenesí:

–Fèu bè de evitar que’m donen la resposta, quant los altres que esperan me la portan. Peró no’ls vull véurer, no’ls vull escoltar…

–Senyor, senyor! digué’l gobernador mitj inclinantse; que no’s puga dir que s’ha perdut per vos la concordia que de aquí pót resultar.

–Resoleu! anyadí á altres paraulas semblants á las del gobernador, lo Cardona.

–Sí, resoleu! digué també’l Primogénit.

Y’l donzell, usant un to sarcástich, repetí aquella súplica per tercera vegada, dihent:

–Sí, sí: resoleu, que pera fer cumplir vostra resolució disposats estan y esperan los bons, é impacients estan los brassos y las espasas.

Y doná un cop en terra ab la guaspa de la sèva.

Accedí per fi’l Rey, y quant ja casi’l Concell estava á punt de tornarsen, cansat de esperar, á una senyal del monarca, baixaren las massas los massers que precedian, y llevantse la xia’ls concellers, entraren respectuosament, besaren la ma al monarca, y demanat permís pera parlar, ho feren alternativament cada un de ells, comensant per lo conceller en cap, y manifestaren al Rey, en suma, las seguents rahons: que anavan á suplicar, tant pera dar proba de lleyals vassalls, com pera usar de un dret que la lley concedia, en qualsevol cas que fos; que no eran ells ni’l poble los que havian promogut aquell disgust ab la Magestat reyal, y que una vegada apercebuda de aquell cas la lley, no’s podia permétrer que aquesta fos trencada en lo mes mínim; que en pagar lo vectigal los reys passats estava son profit, pus mal se podian defraudar los drets de que ells participavan, quant ajudavan ells mateixos á aumentarlos, de manera que aquest consentiment dels reys era la mateixa garantia de sa riquesa; que era cosa inusitada mudar may cap lley de la terra, sens que las corts, junt ab lo Rey, ho acordassen; que la condició de contribuir la casa reyal al pago de la imposició era una lley jurada, com totas las demés, per lo Rey, quant aquest jurá per tres vegadas sa conservació, al regonéixerlo per Comte de Barcelona los catalans; y que encara que fos viciosa dita lley, era lley y vigent, y bastava aixó pera no deixarla infringir; anyadint per últim, que no per tal empenyo havia de minvar la generositat de Barcelona envers sos reys, sempre que convingués.

En seguida, un dels assessors que acompanyavan al Concell enumerá la diversitat de objectes sobre’ls quals cobrava dret, censals, cens ó imposició’l Rey, com eran, entre moltíssims altres, la lleuda reyal, la de Mediona y la de Tortosa, lo quintar ó pes reyal, los cops, ó dret de la quartera, lo roldor, la mostassafia, los panyos de ras de la Llotja, lo martinet de claus de la Dressana, las naus que partian á parts prohibidas, lo producte de la venta dels molins, qual aygua havia regalat en altre temps la ciutat de Barcelona á son senyor, las escribanias, los oficis de vegueria, la obra cuyta, la pescateria, la pesca, y per últim fins la mateixa carniceria, de tot lo que venia á resultar, manifestat per un dels concellers, que si’l Rey se negava á pagar la imposició, que era de la República, demá per igual rahó la República podia negar la part de preu que era arbitre del Rey, y aquest se quedaria sense rentas pera mantenir sa persona y cubrir sas necessitats.

Per vensut havia de darse’l Rey ab tals rahons, y convensuda mostrava quedar la cort, mes que mes quant, en la part de acatament y ceremonial, manifestavan los concellers, al mateix temps que sostenian ab energia son dret, que no faltavan en res, ans indicavan tenir sentiment del altercat, y reverenciavan en sa persona y en son poder al monarca; peró ferit aquest en son orgull, y fet públich l’empenyo de sa resistencia, parexiali á don Fernando doble humillació la de accedir llavors á las rahons de sos vassalls, y fixantse sols en la idea de sa superioritat com á rey aclamat, y vencedor en Castilla y Aragó, passá un bell rato de pugna interior, en que ni parava atenció en lo que li deyan, ni recordava la situació en que debia trobarse com á rey: sols era llavors l’home y res mes que home, peró l’home favorit per la sort en los obstácles y en las ilusions de sa vida, l’orgull acariciat per la fortuna que topava llavors y per primera volta ab la adversitat, la qual se presentava á sos ulls com una imatge cuberta ab lo mantell de la justicia. Mes com no es aquesta sempre la amiga del home orgullós, y’l que havia de ser símbol de la justicia res tenia allí de rey, com á home havia de acabar y de resóldrer don Fernando, mes que mes quant l’actitut y las miradas dels sèus áulichs preferits afalagavan son orgull en aquell instant.

Cansats, donchs, de esperar los concellers, y considerant com despreciada y abatuda sa dignitat per primera volta, cosa may succehida en temps dels reys passats, se miraren uns á altres, y prenent la paraula’l conceller en cap, digué resolt y enérgich, peró sens faltar al respecte:

–Ja que es ineficás la súplica, ja que la rahó es inútil, ja que la paraula no basta y que la confiansa’s pert, Rey de Aragó, permeteu que’ls concellers de la sempre lleyal ciutat de Barcelona se retiren de vostra presencia.

Y fent un acatament, besá la ma del senyor Rey, y’s colocá en la part oposada, en disposició de anarsen; feren lo mateix, per son ordre, los demés concellers y comitiva, durant qual ceremonia estava lo Rey ab la vista fixa, com si una gran admiració ó un pensament sol lo dominás, de manera que’s deixava besar la ma com maquinalment, y sens pararse en qui li besava; mes quant vegé que tota la comitiva repetia l’acatament en senyal de sortir del aposento, no pogué menos de dir:

–Y es cert que us en anau?

–Com la visita es inútil y’l cas es urgent… contestá’l conceller en cap. A menos que Sa Altesa’ns vulla donar resposta.

–Resposta jo? Vosaltres sòu los que me la haveu de dar.

–Está bè, senyor: prest la donarém.

Y la comitiva, seguint al conceller en cap, avansá en direcció á la porta.

–Com! Deteniuvos. Y perqué no me la donau ara?

–En cas tan grave, senyor, no poden resóldrer per sí sols los concellers, y es precís que la resposta sia la delliberació de tot lo Concell. Ja la sabréu. Dèu vos guart, senyor.

La comitiva estava ja passant la porta, quant lo Rey, alsant la veu, preguntá:

–Conceller… conceller… Donchs no’m vóls ó no’m póts tornar resposta?

–Nó… senyor!

–Nó? insistí’l Rey, ple de ira.

–Nó!… Nó!… contestá ab firmesa’l conceller; y repetint l’acatament, seguí cap á fora ab tota la comitiva, deixant al Rey sumament irritat y colérich, com se deixava véurer per sa cara y son mirar, y fins per sos gestos, pus no feya mes que tocarse’l front, esbufegar, crehuarse de brassos y passejarse, impacient y com obcecat, per amunt y per avall de la cambra, sens pararse en las personas que’l rodejavan.

Alguns dels cortesans desaparegueren derrera dels concellers, y aquests, mentres durá la situació dubtosa y ayrada del Rey, al que contemplava tota la cort en silenci, tingueren temps de travessar la plassa, y’s dirigiren á tota pressa á la casa del Concell, arrastrant ab tal regrés tot lo gentio que ocupava las inmediacions del palau.

Lo Rey, al passar per devant de la finestra, mirava cada volta á la plassa, y observant que aquesta quedava enterament neta, se girá llavors als que quedavan de la cort y’ls digué:

–Fora sòn, sí… ja sòn fora. Peró á tossut, tossut y mitj. No menjará carn lo rey de Aragó pót ser per avuy… mes demá, jo us asseguro que no’n menjarán ells. Qué dich demá? Avuy mateix si convé…

–Avuy, avuy, senyor! torná ab veu de tro’l donzell. Obrau avuy, que demá ja fòra tart. Que la carn coste carn, y pus per rey vos aclamaren y us juraren, ensenyaulos á ser carn de vassall, quant sa sanch vól bullir com sanch de rey.

–Tens rahó, capitá, contestá’l Rey, tan animat en aquell moment, que semblava com si res patís del cos; tens rahó! Ta veu es aquí ma medicina y mon consol, ton consell assegura ma esperansa, y pus ets venturós en tas empresas, empren ara quant tothom calla, que ton rey te confirma y reitera aquí’l títol que’t doná en un altre apuro. Pensa y prepara, bombarder de Balaguer, que’l Rey es ton amich. Discorre quant convinga, y fes que ton rey puga replicar ab honra, segons sia la resposta dels vassalls.

Mossen Borra, que havia quedat en un estrem de la cambra sense pérdrer de vista al Primogénit, al ohir aquestas paraulas del donzell, sospirá ab gran forsa, exhalant un ah! que sentí tothom, rebaté sa gorra per terra, alsá després los brassos al cel com suplicant, y portantse després las mans als ulls, quedá en un recó ab una actitut com si plorás.

L’infant don Alfons, que vegé tot alló y entenia’l significat dels gestos del juglar, avansant llavors fins al costat del Rey, moderá l’efecte que havian produhit las paraulas de aquest y del donzell, dihent:

–Quant se tracta de la honra de mon pare y de mon rey, lo fill y’l llochtinent general de Catalunya ha de ser lo primer conseller que á vos s’acoste. Disposau quant vos semble, pare y senyor, mes pera obrar, escoltau ans mon consell.

–Tal de tu esperava, mon fill, contestá’l Rey, apretant la ma al príncep. Mes, entretant, res se pert en prevenirse… Ves, digué al donzell, ves, capitá y amich, discorre’l millor plan de esta campanya, pus no convé dormir quant l’enemich está despert.

–Fiau en mi, senyor! digué’l donzell, sortint com un llamp de la cambra. Y tot marxant, anyadí pera sí aquestas paraulas: –Avuy es ton dia, donzell de Puymoren! Avuy te recobrarás tot lo perdut. Avuy será teu lo poder, y ab poder destruirás los obstacles que t’impedian… y entre ells, los obstacles del amor.

Lo goig diabólich que llavors esperimentava’l donzell era, sens dubte, fill de la idea que’l dominava de fer víctimas á dos homens, y de ferlos víctimas pera que víctima fos després, per necessitat, una dona.

Al moment de sortir lo majordom, y quant l’infant inclinava en certa manera á son pare, pera que entrás en una cambra inmediata, los cortesans, indecisos, no’s movian de son lloch, mes sonant en aquell moment un gran cop del seny ó campana major de la Seu, un pasme general se difundí entre totas quantas personas se trobavan en aquell lloch, desde’l mateix Rey, fins al últim porter.

–Qué es aixó? cridá’l Rey, agafantse ab son fill, y semblant com que’l mal de son cos tornava á revíurer.

A la primera batallada ningú respongué; mes á poch, lo seny ne doná un altre y seguí tocant ja ab tota forsa, y llavors los cortesans comensaren á mirarse’ls uns als altres sense saber qué fer.

–Una altre batallada? torná á dir lo Rey. Una altre?… y una altre?… Qué es aixó? Qué significa aquesta campana? Diheu, mon fill, mon conseller ¿qué es aixó?

–Calmauvos, pare y senyor. Aixó es l’avís de la resposta que us han de dar. A la veu de aquest bronzo vá á reunirse’l Concell de la ciutat pera enviarvos sa contestació, y pus previngut voleu estar quant vos la done, veniu á sentir ans mon consell, si us acomoda.

Refet lo Rey, ab las paraulas de son fill, del susto instantáneo que acabava de rébrer, seguí l’impuls del príncep, que’l conduhí á una cambra inmediata, dihent tot marxant ab alegria, y olvidantse de despedir á la cort:

–Ah! si no es mes que aixó… Anem, anem, que si no es mes que aixó, temps me queda pera prevenirme… temps me queda pera reforsar encara mes ma paraula reyal.

A una senyal del príncep, lo juglar mossen Borra passá al derrera de ell, colocantse inmediat á la porta per ahont havia de entrar lo Rey, y á poch desaparegueren los tres, girant la clau lo juglar, de part de dins, tan prompte com s’hagué introduhit.

Alguns dels áulichs del Rey anaren desfilant per diferents cantons, y altres bons patricis y cavallers, indecisos per véurer la estranya despedida de aquell, no feren mes que preguntarse mutuament: –Qué farém? Qué farém?

–Qué farém? contestá Guerau Alemany de Cervelló, gobernador general de Catalunya. Quant lo Rey no’ns ha despedit, quant amenassa un perill á la patria, y quant es possible que la forsa haja de judicar la rahó, deber es dels bons quedarse aquí á guardar la antesala de son Rey. Aquí vetllará ab sa espasa lo gobernador de Catalunya, fins á saber que ha passat la tempestat.

–Y jo també, senyor… Y jo també… Y jo també…

Aquestas foren las veus que, en contestació al gobernador, sortiren de tots endrets de la cambra, y que anaren seguint, perpetuantse y repetintse.

XXXI. Las cartas. Per fondo que’s fassa’l foch sempre respira.

Llarga fou la pugna que tingué lloch en la cambra secreta del Rey, mentres la cort esperava y’l Concell de Cent resolvia. Ni’l desitj conciliador del Primogénit, que feya véurer á son pare quin era’l verdader carácter dels catalans, y li recordava la diferencia que existia entre sas lleys y costums y las de altres terras y nacions, ni’l oferiment que li feya’l bon príncep de constituirse ell en mijancer pera evitar un rompiment, ni las llagrimas y laments del lleyal juglar mossen Borra, que així volia gloria pera son poble com pera son Rey, ni las súplicas de un y altre amich, que demanavan s’escoltás lo parer de personas distingidas de la ciutat y de la cort, pogueren ablanir y convéncer en lo mes mínim al tossut y orgullós Don Fernando. Lo nou rey acabá pera dir á son fill, que com á fill no s’oposás á la voluntat de son pare, y al juglar, que no faltás á son ofici, pus mal gloriós era’l que plorava en compte de ríurer.

–Jo sè qué he de fer, y pus no’m donau lo consell que esperava, forsa tinch encara pera esperar fins á saber aqueixa fatal resposta que m’han de donar los que administran la ciutat. Quant la conciencia no m’acusa de falta, quant fins servidors ínfims me ofereixen son bras y sa espasa, res he de témer… que no tinch cap falta, nó, senyor fill.

Digué aquestas últimas paraulas ab cert to de autoritat y de reprensió lo Rey, com volent dir que s’admirava de que precisament son fill se separás de son sentir en aquella qüestió; mes, rebifantse al ohirlas l’infant don Alfons, á qui no faltava la part de enteresa y noble orgull de que havia de donar probas mes endevant, sens faltar per aixó al respecte que mereixia son pare y rey, contestá:

–Cap falta teniu pera’l fill, senyor pare, mes aquí’l fill es també vostre llochtinent, y com á tal, dech demanarvos compte de una y grossa que acabau de cométrer…

–Qué es aixó? Qué vóls dir? Serás tal volta la eura, que destruheix la paret que la aguanta?

–Parla aquí’l llochtinent, senyor: no parla’l fill.

–Donchs digas: ¿quina es eixa falta que ponderas?

–Quina, senyor rey? La confiansa il·limitada que acabau de donar á un home que no coneixeu, que no sabeu qui es, y que vos pót ser traydor demá, com ahir ho fou de sa terra y de son senyor.

–Y quí es son senyor, si jo sò son rey?

–Llegiu aquesta carta que he rebut en Gerona y ho veuréu.

Y deixant en mans del Rey la carta á que’s referia, eix se la posá á llegir, quedant un tant admirat, peró com si fes esforsos en no volerse convéncer, sens dubte per recordar que del bon pensament que concebís en aquells apuros lo donzell, com havia promés, dependiria en gran part lo quedar ab honra en la qüestió promoguda.

Així deya la carta:

“Nostre car nebot. Nos havia pregat, fa algun temps, lo rey de Fransa, á instancia del Rey vostre pare, que manassem predicar en nostra terra en favor del papa Benet. Ni á ell ni al rey de Aragó haviam tornat resposta, mes ara que aquest acaba de donar lo bon exemple de negar la obediencia á aquell intrús, devem darli mostra de la pau que desitjam, avisantlo, pera evitarli nous enganys de traydors. Pláciaus, donchs, ilustre príncep, enterarnos de si es cert que en la cort de Barcelona, com nos han assegurat, s’hi troba un home anomenat March Tullat, vassall nostre, lo qual fou culpat de sacrílego, violador é inhumá, y s’ha escapat dos voltas de nostre poder, guarintse y amparantse dins las fronteras de vostra terra y en los llochs inmediats al castell de Puymoren. Si’l reteniu, y vostre pare desitja renovar la pau y tregua entre abdos, dignauvos escríurernosho, segurs de que ab lo primer faréu un servey á Dèu, y ab lo segon contribuiréu á la pau que tothom desitja. La Santa Trinitat vos tinga á vos y á vostre pare en sa guarda. Dada en Foix, á quinze de mars de 1416. Joan, Comte de Foix.”

Divers efecte fou lo que produhí la lectura de aquella carta, del que esperava’l príncep, per mes que interiorment lo Rey sentís una punxa que li clavava’l cor, pus quedant sols un breu rato com pensatiu, digué al fi aparentant indiferencia:

–Y bè ¿qué? Precisament qui parla de traydors y de voler pau, lo gos de tots los amos que’l pagan y l’enemich mes traydor y constant de la casa de Aragó. Sols lo pót fer móurer la enveja de véurer que me’he posat en bon lloch. Y á mes, que no sè qui pót ser aqueix traidor que per dos voltas ha deixat escapar de sas mans…

–Senyor rey ¿no trobau cap semblansa entre’l nom del castell que menciona lo de Foix y’l nom de un dels oficials de vostre palau, á qui acabau de donar confiansa il·limitada?

–Lo majordom vóls dir?

–Lo majordom. Recordau com li deyan ans de tenir tal ofici, y com li diuhen encara molta gent.

Lo Rey torná á mirar la carta y digué:

–En efecte: Puymoren es lo nom del majordom. Peró ¿qué tè de particular aixó? Si’l traydor s’acullí en un castell del majordom…

–Aquí está’l cas: que’l castell y son territori no sòn del tal donzell, sinó feus de la corona, que posseheix un cavaller rossellonés, com vos ho fará véurer lo veguer de aquella part del Rosselló, y á mes, cap títol de tal nom se troba may en cap llista de convocació de corts, ni en lo llibre del bras militar de la Diputació, y fins vos dirá vostre arxiver, que no’s troba en lo reyal arxiu cap títol de donzell junt ab lo del castell de que’s parla.

–Y ahont cau aquest castell?

–Es lo primer que’s troba al entrar en lo comtat de Rosselló, passats los mollons ó fronteras del de Foix. Mossen Borra, que coneix la carta de la terra, y especialment la que’s guarda en la llibreria del últim rey, vos podrá dir ahont se troba lo lloch de ahont ha robat lo nom aqueix defensor de vostra honra y robador de la dels altres.

–Cert, senyor, no’n dubteu, contestá mossen Borra, y estau segur que aquest home, á qui de molt temps seguesch los passos, es una mala serp que deixa marcat son rastre per tot allá ahont passa.

Lo Rey, suspens un moment, y marcant en la cara certa espressió de ironia, mirá á un y altre un bell rato, y digué aprés:

–Dèu vos fassa bons. M’admira de la manera que fèu cas de aquest mal vehí perque se li ha escapat de las mans un que tal volta no volia ser esclau de sas manyas, sens volervos recordar de las vegadas que ha deixat escapar á sos soldats, pera venir á fer mal en nostres dominis. ¿No us recordau de qui eran los defensors de las murallas de Balaguer? De qui eran los que sembraren de espant y terror las comarcas de Urgell?

–Prou, senyor, prou! contestá, sospirant ab gran forsa,’l juglar.

–Donchs si ho coneixeu, podeu conéixer també que’l nom de gascó es un nom ab qui jo estich renyit.

Mossen Borra, tornant á sospirar y aparentant temor ó respecte, no contestá de prompte, mes á poch, sens alsar los ulls, y detenintse de tant en tant en sas paraulas, digué:

–Recordo, senyor, qui sòn los gascons, recordo’l mal que feren en Urgell… peró també recordo los assessinats que alguns de aquella gent arreplegadissa feren en territori del antich regne de Aragó, assessinats que vos no haveu pogut venjar encara, y que, á conseguirho, senyor, anyadiriau un altre floró á vostra corona, y calmariau tal volta’l descontento de aquest poble avalotat.

–Parlas per l’assessinat del arcabisbe de Saragossa?

–Per ell parlo.

–Y á que tè cas citar aqueix fet, impossible de averiguar? Fins tu, juglar, voldrás tal volta culpar á ton rey de omís? Qué significa ton parlar y’l to lamentós que usas? Arribaré á créurer, com rey que sò, que tots vos conjurau pera matarme á penas y á dubtes! Ya sè, ja, y’m consta bè, que un de aquells assessins era gascó, peró quant s’ha fet pera averiguar qui era ha sigut inútil.

Al dir lo Rey aquestas paraulas, lo Primogénit y’l juglar se donaren mutuament una mirada, que venia á ser com un raig de esperansa, penetrat, en aquell moment, en lo cor de cada un.

–Perdó, digué’l juglar, perdó, senyor rey, que no preten vostre mes ínfim peró mes lleyal servidor excitar may vostra ira.

–Parla, donchs.

Lo juglar tragué llavors de son esquer dos cartas, y ab to un tant misteriós digué:

–Malehit dia primer de juny del any onze, pus se cometé en lo camí que vá de Almunia á Almonazir un sacrilegi que horrorisá fins als contraris de las víctimas: un potentat y un sacerdot disputavan sobre un dret, acudiren llavors sectaris de un y altre, y la disputa se transformá en guerra: á poch ensangrentava aquell lloch lo sagrat cos de un arcabisbe, que traspassá ab una llansa un indiscret é inhumá servent, lo qual destruhí ab aquest acte la vida del sacerdot y la honra y bon nom que pogués tenir l’amo á qui servia. Malehit, sí, malehit sia lo dia primer de juny del any onze!

Lo Rey escoltava ab atenció, donant mostras de sentirse conmogut. Lo juglar continuá.

–Malehit sí, malehit sia aquell dia, peró benehit sia’l dia tres de juny, en que’ls indiscrets assessins donaren un pas, per lo qual tal volta ab lo temps se’ls descobresca la cara. En lo monastir de Poblet demanaren aculliment, aquell dia, dos pelegrins, los quals donaren á enténdrer que s’havian perdut. Lo frare que’ls rebé notá en son parlar que no era ben catalá, y al dirigirlos algunas preguntas l’abat, pretestant humilitat y vergonya, evitaren tot lo possible de respóndrer, sens dubte perque no’s notás son accent gascó. Albergats quedaren aquella nit los dos romers, mes á la matinada seguent desaparegueren, y no podent robar altre cosa, se contentaren amportantsen dos cadellets mastins que per allí rodavan. Pocas horas després, y quant los frares trobaren á faltar los gossos, arribavan al monastir los saigs del veguer de Montblanch, ab una companyia de empavessats, en busca dels assessins del arcabisbe de Saragossa, que se sabia de cert havian dormit allí aquella nit. Peró era ja tart, y may mes se ha sabut de ells, fins que la Providencia ha senyalat lo camí de descubrirlos. Sabut es, senyor, que per fondo que’s fassa’l foch sempre respira, y que basta sols una guspira pera cremarse un gran bosch.

–Peró ¿qué vóls dir ab tot aixó, juglar? Explícat?

–Me esplicaré, digué primer ab tota calma y després ab energia’l juglar; un religiós de Poblet fa poch que regonegué á un de aquells dos petits gossos mastins que robaren los romers, á aquell cadellet que es ja ara gos fet y famós, peró son cor virtuós l’apartá de fer mals pensaments, escapántseli sols, é involuntariament, que aquell robo s’havia comés en lo dia mateix ó inmediat al de un sacrilegi. Aixó fou la guspira, senyor, que haurá de produhir lo foch: bastá aquesta sospita, pera que vostre mes lleyal servidor escrigués á dos altres monjos, preguntantlos de aquest fet, mes sens dirlos l’objecte. Aquí están las respostas: llegiulas, senyor.

–Y qué hi ha en ellas?

–Qué hi ha? contestá mossen Borra, deixant sobre de la taula las cartas, inmediatas al Rey, que las mirava y semblava com si no las gosás á tocar. En la una veuréu las senyas de un dels pelegrins, en la altre las senyas del cadell. Comprobaulas, senyor, y veheu si en lo pelegrí veuréu la cara del gascó que’s diu donzell de Puymoren, y si en las del cadell trobau alguna semblansa ab lo gos que l’acompanya.

–Ira del cel! esclamá’l Rey. Y precisament en quin punt arriba aquesta sospita! Si aixó fos cert. Quí sab si descubrintse’l criminal y dantseli’l cástich merescut, podria en tal ocasió…

Lo Rey quedá pensatiu: lo que’l feya estar suspens era una alusió que s’anava transformant en un dubte. Així calculava’l Rey:

–Peró ¿bastará un acte de justicia pera distráurer als que’s manifestan tan zelosos de sa lley? Y á mes, que no hi ha temps… y fòra inutilisar tot lo que aqueix home hagués preparat en mon favor… Mes ay! ¿Y si aqueix home fos realment un traydor, y vehent perduda ma causa fos lo primer de ferme traició?

–Qué pensau, senyor? preguntá’l príncep, vehent á son pare indecís.

En aquell moment lo dubte’s desvaneixia, y’l Rey tornava á ostentar en sa cara la marca de son carácter resolut.

–Penso… penso que aixó no pót ser, que tot no passa de sospitas infundadas.

–Es possible que cregau tal cosa?

–Com no ho he de créurer? Lo traydor de ofici en una cosa ó altre ho demostra, y’ls serveys del donzell de Puymoren no proban mes que una constant lleyaltat. ¿Quí’s presentá en lo perill á donarme’l millor consell quant lo siti de Balaguer? Quí deixá escapar als gascons en la nit anterior al triunfo? Quí dirigí ab acert las bombardas contra’ls apinyats arreplechs del somatent? Quí sinó ell, lo després y generós donzell, que, en mos oferiments, se limitá á demanarme sols en recompensa lo títol de amich? Y després, ¿no s’ha contentat ab un simple ofici de mon palau, servint per tant temps ab lleyaltat?

Lo príncep no sabia que contestar: sols mossen Borra digué:

–Sabeu, senyor, que es propi de astuts buscar las ocasions, y que es la humiltat y la generositat moltas voltas lo recurs dels ambiciosos y dels usurpadors. A mes, que sobre quant haveu dit bastará sols fer una reflexió. ¿Creheu, senyor rey, que cap catalá, aragonés ó castellá hauria deixat passar y escapar als gascons, sinó hagués sigut gascó lo que guardava la palissada en lo punt per ahont aquells fugiren?…

–Ba, ba! contestá Fernando, resolt é interrompent al juglar. Fora cabilositats. Deixau que cumpla’l majordom mon encárrech, y en quant á lo del assessinat, quant los encargats de Aragó no han pogut fer res ab la última é interessant nota que’ls vaig enviar, res s’averiguará.

–Y quina es aquesta nota? preguntá’l príncep. No’s pót saber?

–Sí, es l’estracte de la carta que m’enviá mon nebot, lo rey Joan de Castilla.

–Una carta del rey de Castilla! digueren á la volta y com admirats lo príncep y’l juglar.

–Una carta, qual contingut jo mateix no recordo, perque la vaig rébrer fa poch á Perpinyá, quant estava amohinat ab la vista del Papa y l’Emperador, y quant mon malalt cap ni tranquil podia estar sobre del coixí. La vaig donar á mon escribá perque’n fes l’estracte, encargantli’l secret, y després que l’hagué enviat als aragonesos, me la retorná, y en mon cofret la guardo encara.

–Peró, diheu, diheu, pare y senyor, esclamá’l príncep; diheu, per amor de Dèu, lo que us contava’l rey de Castilla, pus me diu lo cor que tal carta ha de ser ajuda pera reforsarse vostra honra.

–Poch deya en sa carta’l Rey, pus consistia en enviarne una altre, que, al morir, li fèu entregar un antich patge de la casa reyal, que havia servit ab las tropas castellanas en Catalunya, demanantli que tingués la bondat de enviármela á mi.

–Y de quí era la carta inclusa? preguntá ab impaciencia’l príncep. Diheumho, diheumho, senyor!

–Era escrita per don Antoni de Luna al comte de Urgell, esplicantli’l fet de la mort del arcabisbe, de que ell se disculpa, com ja sabeu que probá de ferho, y descubrintli’l nom del verdader culpable, qual carta de cap profit ha sigut, perqué, á pesar de ser auténtica del Luna, se véu que es suposat lo nom del criminal, pus de ell no s’ha tingut cap noticia y res per ell s’ha pogut averiguar.

–Oh, llum del cel, llum de la veritat y de la justicia! esclamá alsant los brassos lo juglar, com ple de confiansa ab aquella noticia, y exhaltat per sa viva imaginació.

–Oh fortuna! digué’l príncep, al mateix temps que esclamava’l juglar. Peró acabau de dir, mon pare, que en la carta consta’l nom del culpable…

–Sí, en la carta’l diu ó’l suposa don Antoni de Luna, que es lo mes probable.

–Y quin es aqueix nom? Diheulo, senyor.

–No’l recordo… ó millor, no’l sè, que poch m’importava’l nom, ab tal que’ls aragonesos n’haguessen tret profit. Peró ¿qué han de tráurer? En Lleyda s’han estacat, fent desde allí diligencias, y tot inútil, segons escriuhen. Jo estranyo que, sabent ma vinguda, no hajan vingut ja ells á tornarme la nota y á queixarse de nou.

–Qué diheu, senyor? Y com no m’haveu fet també á mi aquest encárrech?

–Ara pensava ferho, peró de prompte valia mes que comensassen ells, que tenian mes fácil medi. Com que entre ells hi ha un dels testimonis del fet, lo qual se salvá ab aquell Joan Bonet, rector de San Martí, que era un dels que acompanyavan al arcabisbe, junt ab lo sagristá major de Saragossa…

–Juglar, juglar! digué llavors lo príncep, espressant ab sos ulls la alegria de sa esperansa. ¿No sens lo que conta mon pare?

–Ho sento, y tan bè ho sento, contestá’l juglar, que fins ho veig. Dèu nos escolte á tots.

–Ara sols falta, continuá’l príncep, agafant ab carinyo las mans de son pare, que’ns deixeu véurer aquesta famosa carta, aquest nom que vos no recordau, y que tant nos podrá servir pera seguir lo fil de aquest embolicat ram. Ahont la teniu, senyor, ahont la guardau? Donáumela quant mes prest millor; vinga eixa carta, vinga eixa carta, mon pare…

–Ahir te la hauria dada! contestá’l pare, interrompent al fill.

–Y avuy nó? Qué es lo que diheu, senyor?

–Ahir no tenia ni dubtes ni confiansas… mes avuy no sè lo que m’espera, y no’m convé mostrar recel de un dels homens en qui fio. Póts pensar que, fos qui fos lo donzell, si tenia la sort de ajudarme ab algun de sos felissos pensaments, com espero…

–Qué?… Qué fariau?

–No sè lo que faria, peró estaria en mon deber no olvidar son servey, y may, may…

–Qué?… Deixariau de castigar al assessí del arcabisbe?

–Callau, mon fill! digué’l Rey, arrugant lo front y com sentintse ferit en sa honra.

L’infant continuá ab energia:

–¿Voleu que, ab tal amparo ó ab tal dessídia, se desllustre la pura y bona fama de que disfrutau? Guardau, senyor, guardau de posar aquesta taca en lo noble escut de Aragó, que us serveix de corassa, y en lo gloriós de Castilla, que us serví de bressol.

–Callau, mon fill, callau! repetí’l Rey, apartantse com amohinat y passantse la ma pel front.

–Sí, mon pare! Sia lo que’s vulla lo resultat del fet de aquest dia, lo culpable déu ser castigat y la justicia satisfeta. No fos cas que després anasseu á Aragó, y’l descontento de aquell poble vos presentás un espectacle com lo que us ofereix avuy la ciutat de Barcelona…

–Callau, mon fill, callau, per Dèu, vos dich!

Lo Rey, en estrem capficat, y sentintse revíurer los dolors de son mal, se deixá cáurer en una cadira, y apoyá’l cap sobre la ma dreta.

–Mon pare, abatut vos veig, peró convé que’m doneu aqueixa carta…

Los ulls del Rey brotavan llavors nova ira. Alsant lo cap, s’esforsá en posarlo test, y agafantse ab los dos brassos de la cadira, digué resolt:

–Donchs no teniu que cansarvos, senyor fill, que la carta no la hauréu, fins que vostre pare sapia com queda sa honra. Aquí, bo ó malalt espero. Quant lo Concell ó la ciutat m’haja dat sa resposta, quant se veja qui es que m’ajuda, y sobre tot qui es que’m salva, llavors tornáumela á demanar, peró ans, nó!

–Y me la daréu?

–Tornáumela á demanar, y llavors veurém.

–Peró si queda salva vostra honra, ¿me la daréu, senyor?

Lo Rey, ple de fastidi y mostrant un aspecte enteramente hipocóndrich, tardá en contestar, mes á la fi digué:

–Si ma honra se salva… si’ls lleyals sòn lleyals, sí… mes si no, nó.

–Oh! no us olvideu de aquesta paraula, rey y senyor. No us faltarán lleyals que guardarán vostra honra, y quant nó, aquí está vostre fill y vostre llochtinent, que desenveynará per vos, y per primera volta, la espasa mes noble de Aragó, en defensa de aquella, ó sabrá morir á vostres peus. De vostre costat no’m moch y á vostre costat espero, y quant arribe la hora, no’m fèu esperar mes, mon pare, daume la carta que us demano.

En compte de contestar lo Rey, bellugá sols lo cap en senyal afirmativa, apretant ab sa ma dreta la de son fill: los aguts dolors que sentia feyan que en aquell moment la qualitat de pare guanyás á la de rey.

Mirantli á la cara’l príncep y observant quant traspostadas estavan sas faccions, sentí temors que l’espantaren, ajudanthi tal volta lo mateix dubte que sentia, per no tenir en son poder la desitjada carta.

–Pare, pare, li digué: ¿qué teniu? Vos trobau mal?

Lo Rey contestá ab certa pena, á efecte del fort dolor que l’atormentava.

–Lo físich… lo físich… que vinga prest mon físich.

–Juglar, cridá llavors lo príncep, aguantant la ma del Rey; corre, ves á buscar al metge: que entre sens detenirse. Depressa, depressa.

–Allá vaig, senyor! contestá’l juglar, obrint la porta y sortint corrent de la cambra.

–Y la medicina, digué’l Rey ab veu defallida; que’ns porten la medicina.

–Sí, senyor, sí; la medicina pera aliviar vostre cos.

Digué aixó en veu alta’l juglar desde fora; mes pera sí, anyadí aprés:

–Y á mes de la del cos, Dèu fassa que puga trobar la que ha de servir pera consol del esperit!

Aludia ab aixó mossen Borra á la observació que pensava fer, durant aquell dia, dels passos que donás lo donzell, y á la esperansa de véurer quant ans als aragonesos encargats de averiguar sobre la mort del arcabisbe, á qual fi vá recórrer tots los hostals de la ciutat, y enviá un correu á la de Lleyda, per si encara’s trobavan en ella.

La medicina que prengué’l Rey sols li fèu l’efecte de altres vegadas: entretenirli’l mal que no’s pitjorás, y deixar alguns espays al esperit, enganyant la esperansa.

XXXII. Lo Concell de Cent.

¿Quí li havia de dir á Barcelona lo que estava passant? La primera ciutat que, á la mort del últim rey, s’havia reunit en parlament pera declarar succesor á la corona, pera que la institució de la monarquia no sofrís detriment, la verdadera esposa política del soberá de Aragó, pus que no existia exemple de que may, ni en sos triunfos, ni en sos contratemps, hagués deixat de obrar lo Rey sens companyia y ajuda de sa amada Barcelona: la sostenedora del brill é independencia del trono contra la arbitrarietat de la aristocracia feudal, la conciutadana dels Comtes-Reys y constant testimoni de sa cort y de sas costums; aquella prepotent ciutat, que, apoyada en son amor á la pau y admirant sols las qualitats de un bon rey, habia arribat á apartar los ulls de la Justicia, prescindint de inclinar ab sa prepotencia la balansa de aquesta matrona, y havia aclamat y acullit ab goig la elecció del Fernando per rey de Aragó, olvidant en sas penas y en sa mala fama al desgraciat Comte de Urgell; aquella mateixa Barcelona, se trobava llavors irritada y enorgullida contra son propi rey: l’indisoluble matrimoni de rey y poble, que per sigles havia servit de base á la constitució política de la terra, amenassava per primera volta un divorsi, y mirantse cara á cara los dos elements constitutius del poder, se erigia en jutge’l poble pera judicar á un reo nou, no menos que al mateix rey á qui havia coronat, al representant de la jurisdicció suprema! Peró aixó, que, en la depravació de creencias modernas, sols se veurá com un gran quadro de rebelió y desobediencia, no espressava en aquell temps mes que la forsa de la costum y del carácter, quant per costum se pren, com llavors succehia, l’hábit de no faltar may á la lley, y per carácter se enten la íntima convicció de la dignitat del home, heredada y perpetuada per molts sigles, y may doblegada per la forsa ni pel poder.

Basta, donchs, indicar aquest trist cas pera deduhir quin seria l’estat de Barcelona, quant, posats sos fills en alarma, se esperava per tot lo resultat que donás la congregació de son Concell municipal, que havia de delliberar sobre una infracció de sas prerogativas. Se sentia per sos carrers, en aquell dia, un soroll nou que ni en res se semblava al alegre murmuri del diumenge, ni al variat y aixordador atronament que en los dias feyners presenta una ciutat comercial y artesana: lo soroll de aquell dia tenia part de la calma que precedeix á la tempestat y del tro que brama lluny. Lo martell que bat, la fusta ó’l ferro que’s puleix, lo teler que’s mou, la mercaderia que’s descarga, lo carro que travessa, l’embrassat macip que demana lloch á son pas, res de aixó s’observava aquell dia en la ciutat de las arts y dels oficis: tots los homens estavan transformats en soldats; son trepitj, son parlar y’l cruixir de sas armas era’l verdader y únich soroll que se sentia, mentres las portas y botigas permaneixian tancadas, y se sentia, sí, com la calma de la tempestat, quant lo poble esperava, com lo tro lluny, quant lo poble se removia per alguna nova noticia que arribás á sos ohidos!

Tancat lo Concell de Cent en son antich saló, tothom esperava impacient que’s tornassen á obrir sas portas, com antichs creyents que rodejavan lo temple de un dèu favorit pera sentir la veu del oracle. Lo que allí dins passá y lo que de allí resultá, la historia catalana no ho olvidará may.

Inseguint las reglas establertas para ordre y conservació del senat Barcelonés, en atenció al cas que s’havia de tractar, no s’havia considerat suficient pera delliberar la Trentassisena, ó concell de trenta sis, que era la tercera part del concell general, encargada de resóldrer certs asumptos durant la tercera part del any, com, baix igual nom, ho feyan també los demés individuos, alternant de aquesta manera en la administració y resolució dels negocis pertanyents á la municipalitat. Per igual motiu devian així mateix abstenirse los concellers de tractar per sí sols un asumpto que tant tocava á la honra de tots. La congregació de aquell dia havia de ser de tot lo concell general, es á dir, dels cent y vint prohomens (que tal número era’l de llavors, encara que ans sols era de cent), elegits anualment de totas las clases de la república, desde la de ciutadans, (baix qual nom se subjectaren antichs nobles, despullantse voluntariament dels furs y titol de sa noblesa, pera poder participar del honrós cárrech municipal), fins al artesá de ofici mes insignificant, ab tal de ser mestre en ell, de manera que, repartits dits cárrechs ú oficis entre tot lo poble, participavan de ells baix lo primer nom citat també los doctors en Dret y en Medicina, baix lo de negociants los comerciants, mercaders y capitans de galeras, baix lo de artistas los de esta clase, inclusos los escribans, y baix lo de artesans l’ordre enter dels menestrals de la ciutat, en lo que arribavan á tenirhi representació, per un ó mes individuos, fins lo pobre texidor de lli y’l barquer.

Cinch eran en tal temps los concellers, entre’ls quals estava repartida y alternada la representació de las classes anteditas, y així aquells com los prohoms de qui havian sortit, no descuydaren de presentarse ab assiduitat y promtitut al saló del Concell, tan prest com la campana avisadora los recordava que tot se déu deixar, així la feyna com la familia, quant la patria crida.

L’aspecte del saló era molt diferent del que ara ofereix, y mes desde las transformacions que ha sofert en aquests temps, pus tè anyadit l’espay que vá desde la última arcada á la paret del dosser, y se li ha mudat la porta, posanthi una treballada en l’any 1580, que podrá ser mes bonica, sobre tot en sa part interior, peró que may es la porta histórica, per ahont han fregat las gramallas dels antichs concellers, y que ha sigut testimoni de tants actes heróychs. Desde la mateixa porta se estenia per una part y altre, y junt á las parets, una graderia ó doble ordre de banchs, uns mes alts que’ls altres, tenint dos fileras de assientos, son corresponent respaller, que en la filera superior se elevava un bell tros en la paret, formant decoració, y sa tarima, també de fusta, que en dita filera constituhia lo mateix passadís, per ahont desembrassadament se poguessen dirigir los prohoms á son respectiu lloch, encara que’ls altres estiguessen sentats. Un gran dosser s’elevava en lo centre, que venia frente de la porta, y en ell se veya penjat, nó’l retrato del rey, com se sól fer en la costum moderna, sinó’l del Rey de reys, un gran crucifix ó imatge de Jesucrist. Als peus del divino Senyor, un poch mes cap al centre del saló, s’alsava de terra un altre banch aislat, suficient pera poderhi séurer cinch ó sis personas, peró banch adosselat, es á dir, cubert de dosselets, los quals, així com sa cresteria y demés decoració, eran del género gótich y per l’estil que’s pót notar en las cadiras del cor de nostra catedral. Conservats estavan encara tals adornos en temps de la malehida guerra de successió, fins que’l representant del vencedor passá á arrancar y fer desaparéixer aquella part teatral del saló, (que era la espressió usada en la ordre que’s doná,) deixantlo desembrassat pera que, mes endevant, hi anás allí á ballar la nostra noblesa, que, mitj de grat y mitj per forsa, s’havia hagut de fer botiflera. Los demés adornos del saló los constituhian alguns retaules ó quadros, peró especialment, segons consta, los que representavan á la Verge de la Mercé, á San Sever y á Sant Andreu, es á dir, la protectora de la ciutat, son patró y l’advocat, en la festa del qual se feyan llavors las eleccions, pus no estava encara introduhida la costum de la insaculació, ni s’havia pintat encara l’hermós quadro de Lluis Dalmau, que’s guarda en la iglesia de Sant Miquel, y que mes avant adorná també las parets del imponent saló del Concell.

Poch temps feya, donchs, que havia comensat á sonar la campana convocadora, quant comensaren á entrar en lo saló prohomens perteneixents á totas classes, ciutadans, mercaders y tenders de panyos, juristes, metges, cambiadors de moneda, especiers, parayres, fusters, freners, cotoners, blanquers, corassers, ballesters y tots los demes oficis que tenian llavors dret de prohomenia. Introduhits que foren, un dels verguers que estavan á la porta doná’l crit de “Los magnífichs senyors concellers”, y posantse de peus tots los prohomens, entraren los concellers ab sas gramallas, y després de llevarse’l caperó y de fer acatament al Sant Cristo, se tornaren á cubrir y se sentaren en son banch. Peró hi ha que advertir, y no deixá de causar aixó sorpresa als prohomens, que aquella volta y en un cas tan crítich é interesant, en que ningú habia deixat de concórrer, en lloch dels cinch concellers n’entrassen solament quatre. Mossen Joan Fivaller, Arnau Destorrents, Galceran Carbó y Joan Bussot, que eran concellers segon, ters, quart y quint, ocupavan, cada un per son ordre, son lloch respectiu, y En March Turell, que era’l primer de tots, lo primer president y cap de tota aquella congregació, era precisament l’únich que faltava… y faltar en un concell general lo conceller en cap sols podia ser ó per una gran causa ó per una gran culpa!

Sentats que foren prohoms y concellers, un de aquests relatá en breus paraulas, y en nom de tots, lo que havia succehit aquell dia en las carnicerias, la determinació que havia pres la Trentassisena y lo ocorregut ab lo senyor Rey en son palau, acabant, per fi, ab aquestas ó semblants rahons: –Que’l dret existeix, que la rahó es nostra no pót dubtarse, mes com hi ha vassalls del mateix Rey que sòn inmunes, y aquest pretest basta pera turbar la pau que tots devem desitjar, los concellers han considerat necessari convocar tot lo concell general, pera que resolga y dellibere lo que deurá fer y sia mes convenient en aquest cas. Los concellers, inseguint la lley y la costum, se contentan, donchs, ab fer la proposició: al Concell es á qui toca delliberar. Pensauhi bè, prohoms, delliberau, que’l cas es grave, y de vostra delliberació promptes estan los concellers á ser executors.

Si aquella reunió hagués sigut composta de mes reduhit número de concurrents, tal volta hauria durat mes lo silenci que, com á preludi de dificil meditació, devia infundir lo llenguatje dels proposants, mes ahont estavan congregadas tantas opinions políticas, tants diferents carácters y tantas maneras de educacions, poch tardá en ser interromput per una veu, que era, pót ser, del que menos es esperava que parlás. Un prohom perteneixent á una de las classes menestralas, y qual tranquila fisonomia donava bè á conéixer l’indiferentisme de son geni, usant una naturalitat com si enrahonás ab un vehí de sa botiga, contestá de seguida ab la major frescura á la proposició dels concellers, dihent:

–Poca feyna’m sembla que li queda al Concell, atés lo que’ls senyors concellers acaban de dir. Si’l dret hi es, si la rahó es nostra… ja está acabat: no hi ha mes que sostenir lo dret y que fer entrar en la rahó al que no la tinga.

Just! contestaren alguns.

Peró molts feren una mitja rialla, ó bellugaren lo cap, com censurant la senzillés del prohom.

–No vá tan lluny de la rahó com vos pensau, digué als de prop sèu un juriste.

–No us figureu, que també m’ho sembla, contestá á aquest un de aquells que giran de parer segons qui es l’últim que parla.

Y al mateix temps un altre dels que sentian aquesta conversa, dirigintse al juriste, digué:

–Avant, micer Pere… guanyau la ma, doctor Pere, que á vos vos toca en aquests casos. Parlau vos, ans que altres ho embrollen.

Llavors lo juriste, per bona voluntat ó per impuls dels altres, parlá en efecte, dihent:

–Regonegut es lo contracte en totas las llegislacions del mòn, y no tè lloch aquell ni pót existir quant no mes tè una part; mes ni en nostras lleys ni en cap dels antichs códichs se troba que’l contracte dega anularse per consideració á la categoria ó dignitat de un dels contractants. Lo contracte es una promesa mútua, y pera’l cumpliment de la promesa la justicia aten á aquesta y prescindeix de las personas; la imposició del vectigal es promesa contractada y jurada entre dos; faltant, donchs, un de aquests dos contractants á la promesa, tè dret l’altre de exigirli’l cumpliment, y fins, si convé, de recordarli’l perjuri. Jo prescindesch aquí del nom de las parts, de las personas que contractan.

–Així parlan las lleys, contestá, ab tota pausa, un prohom anciá que tenia tot lo cap blanch; mes si ab lo sentit estricte de las lleys nos haguessem de regir, molts serian los plets que foran interminables. La prudencia, filla molt sovint de la esperiencia, supleix á menut lo que las lleys no prevenen, y encara que com á juriste parlau bè, micer Pere, podeu conéixer que aquest es un dels casos especials en que la lley no es prou clara.

–Clara la veig, insistí’l juriste, pus clar es lo contracte y distinctas las parts.

–Parts distinctas, peró que no forman mes que un sol cos, la nació. Ay de aquesta, lo dia en que aquest cos forme separadament dos parts!

–Y ay de aquesta, replicá’l juriste ab ayre de triunfo, quant la una de las parts, que jo veig distinctas, vulla absorbir tot lo poder de la altre, quant ab son poder la intente posar sota sos peus!

–Ben dit! Tè rahó micer Pere! contestaren diferentas veus que sortiren de tots los estrems del saló.

–No hi ha que dubtar de mon zel, digué l’anciá, esforsant sa veu, que tremolava com son cap; ningú dels presents s’ha sentat mes voltas en aquests banchs que jo, y ningú, per conseguent, es mes zelós que jo de la honra del Concell y dels drets del poble que representam. La esperiencia, donchs, me fa prevéurer que si no s’evita la pugna que amenassa… la sanch pót córrer, y las gotas de sanch sempre solen convertirse en llágrimas, en llágrimas, sí, que derramarém nosaltres y nostres fills y successors! Y á mes (digué al fi, després de una breu pausa y ab cert desenfado), que no es lo Rey lo culpable, y aixó tots bè ho sabem.

–Bon anciá, torná á replicar lo juriste, ningú dubta de vostre bon zel y de vostra esperiencia, peró, sense voler, acabau de indicar ab vostras últimas paraulas un remey al mal, mil voltas pitjor que’l mal mateix. Es á dir, que la dificultad está sols en no ser ben distinctas las parts? Y diheu que contra qualsevol altre que no fos lo Rey tendria la lley aplicació? Donchs bè: vos clamau així, anciá, sols per l’horror que us causa lo derramament de sanch; y al mateix temps fèu patent, que no es lo Rey la part ó’l culpable de qui’l poble’s queixa, sinó altres que ja sab lo Concell. Aixó, lluny de evitar la pugna, la ensangrenta mes, pus es preferible que frente á frente pugnen los poders, que’l Rey y’l Concell sostingan ab dignitat sos drets, que no que’l poble, embravit ab l’agravi, buscant aquests reos ó culpables que vos no anomenau, peró que recordau, ensangrente las salas del palau dels reys.

L’anciá no contestá, y tal volta convensut, sentint viu dolor en aquell moment, no fèu mes que taparse’ls ulls ab los palmells de las mans.

Una nova veu, que fins llavors no s’havia sentit, ressoná en lo saló, dihent:

–Si vingués may aquest cas, respectats serian sempre lo senyor Rey, la senyora Reyna, lo senyor Primogénit y’ls demés de la reyal familia, contra qui may se déu atemptar…

–May! contestaren á la volta una multitut de veus.

L’últim que havia parlat continuá, dihent:

–Peró’ls demés…

Era massa compromesa y grave la contestació que podia donarse á aquesta indicació no acabada, sobre tot en tal lloch, així que, lluny de respóndrer ningú, regná un moment de silenci.

–Qué fem? preguntá llavors un altre prohom. Res s’hi pert de obrar ab dignitat y de evitar l’escándol, peró convé recordar també al Concell, que may sas llibertats han sigut trepitjadas, y si una volta’s tolerá en temps del Rey En Pere, que volgué mudar la forma de la elecció, sols ho consentí’l Concell en consideració á que’l monarca estava malalt ó moribund, y aprés fèu derogar l’abús pel successor.

–A aixó vaig, torná á replicar aquí’l juriste. L’exemple que s’ha citat del rey En Pere, may mes déu tenir lloch, pus las lleys s’han fet pera sans y malalts y may deuhen ser trencadas. Convé, donchs, buscar un medi que sia digne, y per lo qual, sens donar lloch al escándol, se conseguesca lo triunfo del dret, se salve la rahó y queden ab decoro y armonia lo Rey y’l poble. Lo Concell no cedeix de son dret, y pus aquesta es sa resolució, vaja un nou comissionat de part del Concell á manifestarho al Rey, y vejam que’n resulta, que mes val sempre, si algun escándol hi ha, que no sia per culpa nostra.

Al ohir aquestas rahons, l’anciá, que havia permanescut callat y ab las mans devant dels ulls, allargá la ma dreta y apretá, ab efusió, la del juriste, que seya prop de ell. Al mateix temps diferentas veus ressonaren pel saló, contestant á la proposició del juriste, y dihent una mateixa y sola paraula:

–Inútil!… Inútil!… Inútil!

–Y perqué?

Un prohom de la classe dels corredors (que, com se sab, per son ofici, solen sempre estar mes enterats que’ls altres dels aconteixements públichs,) doná esplicació per tots al senyor juriste.

–Es inútil, digué, perque consta que’l Rey está plé de ira, de manera que ha donat facultat á alguns oficials de son palau pera prevenirse contra’l poble, en cas que aquest invadís ó cometés desacato á la Magestat reyal; consta així mateix que’l Rey no fa diferencia entre’l poble menut y’l Concell, y que’ls considera á tots dos com á cómplices y aunats contra sa persona; y finalment, que lluny de conseguir res lo comissionat que se li envie, no fará mes que pagar la pena per tots.

–Y qué hi fa aixó? esclamá’l juriste obrint los brassos, pera espressar son entussiasme. Que hi ha de haver una víctima? Donchs bè, enviemlhi, y si contra ella arriba á atentar la ceguera soberana, so que Dèu no vulla, llavors pretest tindrán los prudents pera obrar de la manera que’ls semble, de una manera que ara devem evitar. Morim guardant respecte al Rey, que així’ns ho manan nostras lleys, morim prudents y altius al mateix temps, y ni fugim de la mort, ni provoquem separantnos de la lley!

–Aprobat, aprobat! contestaren diferents veus.

–Tota la dificultat está, digué’l prohom corredor, en saber qui será’l comissionat en un cas tan crítich, qui será eixa víctima voluntaria, perque precisament ha de ser persona de gran representació y carácter pera pugnar ab lo Rey… y havent de ser de tals qualitats, difícil será trobarla y després mes sensible’l pérdrerla.

–Tots som aquí iguals, cridá un prohom de classe ínfima, y tan valen las llágrimas del pobre com las del rich.

–Si tals qualitats s’han de aténdrer, replicá’l juriste, crech que ningú mes propi que un dels mateixos concellers, pus han tingut ja una entrevista ab lo senyor Rey, y ja que la major dignitat se busca pera representar bè al Concell, ningú mes propi, á mon enténdrer, que’l mateix conceller en cap…

Suspengué son discurs en sech lo juriste, observant ó recordant en aquell moment que era tot just lo conceller en cap l’únich que faltava. Al fixarshi’ls demés prohoms, s’alsá com un cert murmuri, produhit de las preguntas y respostas que aquells se feyan tractant de la falta del principal representant del Concell. A tot aixó los concellers estavan quiets, sens dir un mot.

–Que donen son parer los senyors concellers, digué una altre veu nova, y que designen qui de entre ells hi déu anar.

–Los concellers (contestá mossen Joan Fivaller, que ocupava la segona cadira, al costat de la del conceller en cap, que estava buyda,) sols deuhen ser executors de lo que’l Concell dellibere, y á ell toca senyalar la persona.

–Es que la persona á qui tocaria, digué’l juriste, es la que precisament falta. Lo Concell ignora y s’admira perque’l conceller en cap no’s troba en son lloch corresponent.

–Por! digueren alguns en veu baixa.

–Lo conceller en cap falta, respongué’l Fivaller, perque está malalt.

Tal resposta, motivant y disculpant al conceller en cap, fou la primera proba de noblesa y patriotisme que doná mossen Joan Fivaller.

–Donchs llavors…? preguntá’l corredor.

–Llavors, (digué’l juriste ab forsa, y com mostrant certa alegria,) faltant lo primer, fa de primer lo segon, y ja que’l noble mossen Fivaller se troba en aquest lloch, y es persona tan autorisada y coneguda del Rey, á ell dono mon vot pera que represente’l Concell y la gran ciutat de Barcelona. Li sembla bè al Concell?

Un crit general de tots los prohoms serví de resposta á lo que proposava’l juriste.

–Sí, sí!… Mossen Joan, mossen Joan…! Que sia’l noble mossen Fivaller qui’ns represente á tots…!

A tot aixó los concellers no contestaren.

–Ja ho veheu, digué llavors lo juriste, dirigintse als concellers y especialment á mossen Joan. Per aclamació general se elegeix á la persona que ha de representar al poble. ¿Qué diuhen á aixó los senyors concellers?

Fivaller, sens inmutarse, contestá per tots sos cólegas, dihent sols aquestas paraulas:

–He dit ja y repetesch que’ls concellers sòn tan sols executors de las delliberacions del Concell, y anyadesch que de son estricte compliment responen ab son cap.

L’anciá, que no havia parlat mes desde’l principi, s’alsá llavors enternit y conmogut, y, dirigintse al Fivaller, digué:

–De ningú millor espero que de tu, fill de la noblesa, nó per tos timbres, que aquí no valen, sinó perque pórtas ton escut en ton cor, peró per ningú sento mes la honra que tindrás que per tu, pus será la honra la tomba que te espera. Ves, noble cavaller, á mostrar que sabs ser fill del poble, ves á buscar la mort ab que ja altre volta t’amenassá la injusticia!

Aquestas paraulas conmogueren vivament al Concell, que comensá á adonarsen de la classe á que perteneixia l’elegit y á recordar lo perill que Fivaller havia corregut altre volta per haver volgut ser franch amich y nó cortesá adulador del Rey; peró convensuts tots los prohoms, per aquesta mateixa rahó, de la altesa de cor y del patriotisme de mossen Joan, encara que’l cregueren víctima certa, no desistiren de repetir ab aclamació son nom, esperant que fòra’l millor y mes noble defensor dels drets del poble.

Lo secretari del Concell, avisat per los mateixos concellers, reduhí la proposició llavors, y digué en veu alta:

–Passá’l Concell á anomenar la persona que, en son nom, s’ha de presentar al senyor Rey, pera sostenir los drets de la ciutat. Que digan los senyors prohoms lo nom de la persona que ha de ser comissionada.

–Fivaller!

Aquest nom, elegit per aclamació, lo havian pronunciat cent y vint bocas, en un mateix temps, ab un mateix to, que era’l to del entussiasme, y ab un mateix desitj.

Tothom esperava ple de anhel la resposta que faria l’elegit, quant vegeren que aquest, després de parlar á la orella del conceller inmediat, s’alsava del banch y se separava dos passos, com pera deixar vacant lo lloch.

–Qué fa mossen Joan? Accepta ó nó? digueren alguns, no atinant en la formalitat de la ceremonia.

Peró prest se desvanesqueren tots los dubtes y s’aumentá’l goig, al sentir al conceller tercer, que, substituhint als dos que’l precedian, parlá com á mes antich, dihent:

–Inseguint la costum, l’elegit passa á fer lo jurament de que cumplirá’l cárrech que accepta, com correspon.

Llavors Fivaller, llevantse’l caperó y dirigintse al Sant Cristo, permanesqué un bell rato, com arrobat, ab la vista fixa en la sagrada imatge. Lo conceller tercer, passant al mateix lloch ahont aquell se trobava, presentá al elegit un missal, que de passada li entregá’l secretari ó escribá del Concell, y allargant sa ma dreta Fivaller, sens apartar la vista de la divina imatge, pronunciá aquestas solemnes paraulas:

–Juro que cumpliré mon cárrech en defensa dels drets de Barcelona… y ho juro per Dèu Nostre Senyor, per los quatre Sants Evangelis, que toco, y per la sanch de mos passats!

Las veus de entussiasme que produhí aquest acte tan gran y desinteressat no podrian esplicarse. Així ressonaren á un mateix temps per tots los indrets del saló:

–Si mors, venjat serás ab la mort de quants estigan en servey del Rey.

–No temas, que si mors, ningú haurá tingut mes honrada mort que tu, ni cap mort haurá sigut mes venjada.

–Póts morir, peró la generositat de ton ánimo deixará gran nom y fama á la patria.

–Exemple de esfors será la mort pera’ls que queden després de tu.

–¿Quí no voldrá morir ara per la república, sols recordant ton ilustre nom?

–Hassanya de romans será la teva, pus será triunfant y gloriosa.

–Escrit quedará ton fet pera memoria dels veniders, y durará ta fama mes que la pedra en que aquell se escriga.

–Animo! Ánimo, senyor!

Inmóvil estava Fivaller, mentres ressonavan aquestas enhorabonas anticipadas de son heroisme, si bè no arribavan á penetrar en sos ohidos, per estar son enteniment fixat en altres grans objectes. Mes aquietantse á poch las veus, per una senyal del tercer conceller, retirant aquest lo missal, se dirigí al concurs dels prohoms y digué:

–Pus la deliberació está presa y l’elegit pera executarla ha prestat son jurament, sols falta ara que’l representant del Concell diga si res se li ofereix pera portar millor á cap son encárrech.

–Sí, contestá mossen Joan Fivaller, dirigint sa veu cap á la porta del saló, y fent senyal ab la ma á un dels dos verguers que la guardavan.

–Qué mana sa senyoria? preguntá’l verguer.

–La gramalla de dol!

–De dol? digueren molts, admirats.

–Sí, de dol! repetí Fivaller ab serenitat. Y de dol anirá també’l verguer, y de dol la massa que empunye pera obrirme pas. Ara, digué en seguida, que entre mon patge, que espera prop de la porta.

Plens de admiració estavan tots los circunstans de ohir la ordre que l’elegit acabava de donar, peró mes fou encara quant ohiren la que comunicá en seguida al servidor que entrava:

–Patge, digué, corre á dir á ma esposa y á mos fills que m’aguarden en la estancia mes retirada de ma casa, y ans que tot, avisa á mon notari, que, sens detenirse, pase á ma casa pera rébrer mon testament.

Y dirigintse per fi als que estavan allí presents, anyadí aquestas paraulas com en despedida:

–Si algú tè rebuts agravis de mi, que’m perdone, y si hi ha qui’n tè rebuts favors, que no tema, pus qui mor per la patria no mor may.

Lo conceller tercer fèu saber que quedava terminat lo concell de aquell dia, y llavors las abrassadas, estretas de ma, manifestacions de afecte y oferiments foren tants, que ab prou treball pogué mossen Joan Fivaller arribar á la porta del saló ab la pressa que volia y que li convenia.

No havia passat una hora, que, en direcció al palau major reyal de Barcelona, y entre una apinyada multitut de gent que acudia de totas parts, se veya caminar una comitiva endolada y que guardava l’ordre seguent. Anava primer un verguer de la ciutat, portant la massa cuberta ab un vel negre, seguian després dotze escuders de la casa de Fivaller á dreta y esquerra, vestits de dol, portant cada un una atxa encesa á la ma y formant dos fileras, y al mitj, vestit ab la gramalla de dol, qual falda portava també un escuder endolat, venia’l conceller elegit, lo noble mossen Joan Fivaller, ab los ulls encara mullats de llágrimas y partit lo cor de dolor, pus havent confesat, combregat y fet testament, acabava de donar lo últim pató (com així ell creya) en sa vida á sa amada esposa y á sos cars fills.

XXXIII. Qui mor per la patria no mor may. Lo Rey y’l Conceller.

Entre bo y malalt, entre esperansa y desconfiansa y entre moments de ira y moments de abatiment y concentració, alternant las medicinas ab los consells dels que guardavan la antecambra del Rey, havia passat lo temps don Fernando, fins que arribá la hora crítica de enviar sa resposta lo Concell de la ciutat.

En va, durant aquest temps, instá novament l’infant don Alfons á son pare, pera que li deixás llegir la carta del rey de Castilla, pus sempre alcansá per resposta que res sabria fins á tenir la que li donás lo Concell de Cent, y fins á véurer certament qui serian los amichs que li donassen ajuda. En los primers moments de sa ira, després de haver marxat lo Concell, y de haverse ofert á tot lo descarat majordom del palau, res tindria de estrany la terquedat del Rey, peró proba que era filla bè de son carácter, que la conservá ádhuc després de temps, y quant fins li sobravan motius pera desconfiar de las ofertas del atrevit, pus si bè al principi’l majordom no feya mes que entrar y sortir del palau, enviar recados y desplegar, segons semblava, gran activitat, feya molt rato ja que no se’l veya, y sa falta y ausencia se notava mes en tant que era ja nit fosca, que l’avalot de la ciutat y’l perill creixia, y que s’acostava probablement la hora de repetirse de nou la pugna entre’l Concell y’l Rey.

–Ja ho veheu, (li deya’l príncep en los últims moments y coneixent la impaciencia de son pare, per lo molt que’l veya mirar en totas direccions;) fiauvos una altre volta de gent misteriosa. ¿Ahont es aquell bras y aquella espasa oferts en vostra ajuda, si ni sa sombra’s deixa véurer en lo moment del perill? ¿S’apareixerá tal volta com fantasma de antich castell, pera qui no sòn obstacle las hosts que rodejan los murs?

–Y es cert! contestá’l Rey, admirat y pensatiu. Quí sab si… Com es posible que…

–Si hagués sigut verdader cavaller y lleyal, hauria promés menos y cumplert mes. De segur, que’l mes ínfim de vostres criats hauria tingut mes paraula que ell.

Las últimas paraulas del infant semblá com que fixavan la atenció del Rey.

–A propósit, digué; ¿y mossen Borra qué s’ha fet?

–Deixaulo estar al fiel juglar, que ell déu saber lo que’s fa. Mossen Borra no pót deixar de ser mossen Borra, així com l’altre no se sab lo que pót ser.

Lo Rey, que, en sa impaciencia, no feya mes que entrar y sortir de sa cambra, pera fer preguntas als cavallers que s’estavan en la antecambra, y dels que moltas voltas no esperava ó no ohia la resposta, desde la vora de la porta, digué al gobernador:

–Y no l’haveu vist al majordom del palau?

Lo noble Cervelló, fent mitj somrís, contestá al Rey:

–En los primers moments, quant Sa Altesa s’ha tancat en sa cambra, ha tornat moltas vegadas, y molt ha ponderat, peró fa molt temps ara que no s’ha vist… Descuydau, senyor, que prop de vostra porta hi ha brassos y espasas que la guardan, mes forts pót ser que’l bras y espasa del majordom.

Y s’en tornava á dins, fregant una ma ab la altre, y sentint créixer major dubte al pensar que semblava ser una mateixa la opinió del príncep y la del gobernador respecte del majordom, quant lo vingué á distráurer una veu general que pujava ja dels baixos del palau y’s repetia en sa antecambra.

–Ara!… Ara!… Aquí sòn!… Ja tornan!…

–Qué!… Quí? digué’l Rey, retirantse en dins de la cambra y girant lo cap en totas direccions.

Lo gobernador tragué’l cap á la finestra, y descubrint clarament la comitiva, tancá en seguida la vidriera, com pera evitar que’l Rey pogués mirar, peró’l Rey, lluny de provarho, se quedá com enfonzat en la cambra, fins que á poch, sentint lo remor del gentiu, fèu un esfors de esperit, regoneixent que s’acostava’l moment supremo, y tal fou l’esfors, que arribá á recobrar lo mateix estat de ira en que s’havia trobat quant la primera visita del Concell. Avansant llavors de nou fins á la porta, descobrí lo gran resplandor que despedian las atxas ó antorchas per la escala del palau, y no donant en que alló podia ser, fins vingué á témer per un moment, com que arribá á cridar:

–Jesús! Qué es aixó?… Y qué es aquest foch…?

–No es foch, contestá’l gobernador. Es la claror dels llums que acompanyan al enviat del Concell. No tingau por, senyor, no tingau por, pus sembla que ve de pau.

Aquestas paraulas feren que la por del Rey fos verdaderament tranzitoria ó momentánea, així que, refentse en sa ira, digué:

–Un sol y ve de pau? Donchs sol l’espero pera sostenir la guerra.

Y cridant, desde la porta de la cambra, als porters de la antecambra, devant de qual porta no era costum de detenir á cap corporació, anyadí:

–Mos porters! que ningú entre en aqueixa sala, sens que jo sapia primer qui es. Qui’s vulla que sia, deteniulo, preguntauli son nom, y veniumho á dir, que en ma cambra espero.

Y’l Rey torná á introduhirse, desapareixent de la vista dels circunstants, y privantse ell mateix de véurer al que venia.

Sepulcral fou lo silenci que llavors se esperimentá en totas las salas del palau y especialment en la antecambra del senyor Rey, sobre tot quant los que allí estavan regonegueren á la persona del enviat del Concell, que’s detenia ja á la intimació del porter, dirigida al verguer que’l precedia.

–Quí sòu? digué’l porter.

–Barcelona! contestá Fivaller.

Desaparegué’l porter pera anar á donar la resposta al Rey, mes tornant á sortir de seguida de la cambra, s’acostá novament á la porta de la antecambra, y repetí la pregunta de aquesta manera:

–Me mana Sa Altesa que digau vostre nom, sinó no’s pót entrar. Quí sòu?

–Barcelona!

Pronunciá Fivaller aquesta segona vegada sa resposta ab un to que donava á conéixer sa resolució de no ferla de altre manera.

Baixant lo cap lo porter, com tement repulsa de son senyor, y sens esperit pera fer saber al entrant lo mal efecte que alló produhiria al Rey, torná novament á entrar en la cambra, y poch tardá també en tornar á sortir, fent lo mateix que la primera vegada, y dihent llavors:

–No hi ha mes remey que dir vostre nom, sinó no entrau. Decididament me mana Sa Altesa que’m digau quí sòu?

Dubtá momentaneament Fivaller, tal volta per pensar que un petit incident podria trastornar son plan, mes á poch contestá al porter:

–Barcelona… ó un conceller de Barcelona! Ni li basta aixó á Sa Altesa? Perqué necessita la persona, si no es ella qui’l demana y sí lo que representa?

–Es á dir, que insistiu en lo mateix? Diré donchs…

–Sí, sí: Barcelona! repetí Fivaller resoltament.

No tenia temps lo porter de haver donat lo recado á son senyor, quant se sentí prop de la porta de la cambra la veu del Rey.

–Sí, no’n dubto, deya; tanta pertinacia m’indica que no pót ser altre que Fivaller. Prou será ell! Déixal entrar, porter.

Y en seguida anyadí pera sí, tot acostantse á la porta:

–Bè mostran sas paraulas quant mal se ha de regir ab mí!

En aquell moment, donada la contestació per lo porter, lo verguer del Concell baixá la massa, segons costum, y arribat ja á la porta de la cambra’l Rey, mentres Fivaller avansava ab pausa y gravedat, se trobaren y s’descobriren cara á cara lo monarca de Aragó y’l representant y conceller segon del Concell de Cent de Barcelona.

Avansá’l Rey un pas enfora, y quedant nó de frente, sinó un tant inclinat á un dels costats de la antecambra, girá sols un poch lo cap en direcció á la part per ahont venia’l conceller. Arrugat era son front, sas cellas avansavan mitj tapant sos ulls, y’l tot de sa cara revelava ben clarament la hipocondria ó frenesí que’l dominava.

Al revés se mostrava’l conceller: plena de serenitat sa cara, sos ulls brillavan nó ab lo foch de cap passió mesquina, sinó ab la llum de un esperit tranquil que ni tem ni espera. Portava’l cap dret, mes sens orgull, era natural son caminar, y no’s veya ni superbia en sa dignitat, ni baixesa en sa cortesia.

Així que vegé al monarca, detingué son pas, y’s descobrí ab respecte, guardant lo tornarse á cobrir, per no abdicar de sa prerogativa, fins després que hagués besat la ma á son senyor. Incliná llavors lo genoll, y agafant ab sas mans y ab tota delicadesa las del Rey, que’s deixaren portar com involuntariament, se las posá á la boca, fent un acatament respectuós, y esperant que l’altre, segons costum, lo manás alsar.

Peró no cumplí de prompte aquesta costum lo rey Fernando, ans, mirant al conceller ab cert desdeny y fent un mitj somrís irónich, deixant estar á Fivaller inclinat á sos peus, després de un bell rato de silenci, rompé á la fi, dihent de esta manera:

–Tu á mos peus? Perqué fas tanta sumissió de besarme las mans, quant de altre manera no’m tractas com á rey, sinó com á súbdit dels que te envian?

Fivaller alsá’l cap ab dignitat, fent cert moviment com per indicar que ó admirava la poca condescendencia del Rey en no ferlo alsar, ó que no podia respóndrer estant en aquella actitut. Mes, feta llavors la senyal, se posá en peu lo conceller, se torná á cobrir, y baixá la vista, com esperant nova pregunta, que realment li torná á fer enseguida don Fernando.

–Digas, donchs? á que ve tanta sumissió si no’m teniu per rey?

–Per son rey vos tè Barcelona, que may lo contrari s’ha dit, y en molt s’hónra de besar á son senyor las mans.

–Com seré senyor y rey, si vosaltres, súbdits, me compel·liu á pagar un vectigal? y com aquest no’s paga sinó per aquell á qui’s pót forsar, clar está que’m exigiu servitut, que voleu tenir á un rey per tributari, y que l’imperi y jurisdicció del rey sia subjecte á vostre ofici. Oh, afront y vergonya!

Lo conceller no replicá, coneixent que’l Rey estava disposat á parlar mes, com que creixia sa ira, y tement que sa interrupció no’l disposás mes malament, preferí deixarlo desahogar y que donás tal volta totas las rahons que tenia preparadas.

En efecte, mostrant major ira’l Rey així en sa veu com en son mirar y en sos moviments, com si volgués fer participants de sa rahó als cavallers y cortesans que per allí hi havia, mirá á una y altre part, esclamant á poch:

–Cosa es, per cert, monstruosa y prodigiosa lo rey ser tributari de sos súbdits! Lo bisbe, los abats, los priors y tots los altres del ordre de la clerecia gosan de aquesta inmunitat; los nobles ne gosavan antigament y fins ara ho pledejan… ¿Serém, donchs, nosaltres, los reys, menos que’ls nobles, menos que’ls mínims capellans? Exemples podria portarvos del regne de mon pare y de altres de mon temps… peró, nó: mes lluny vull anar. Dos reys tenian los Lacedemonis, ó cónsols, que eran llavors mes perpétuos que’ls reys; tant quant mes podian aquells en la guerra, podian poch en la ciutat, y no obstant aixó, inmunes volian que fossen de aquesta injuria, inmunes com ho foren fins los reys gentils y’ls reys hebreus. Jo no demano franquesa dels diners, encara que tindria dret á demanarho, pus no val la pena tal poquedat é interés, y major afront vos fariau si sols per ell vos feyau contraris de vostre rey; jo’m queixo, sí, per lo que toca á ma honra, á la del trono y á la dignitat en que estich constituhit… y també per no tenir semblant renom entre las gents de altres nacions. Gloriauvos, gloriauvos de vostre acte entre aquestas mateixas nacions, á véurer com podréu fer gala de ser fiels y lleyals á vostre rey, si precisament vos mostrau desitjosos de ma vergonya, de mon afront é infamia, y teniu á galania y honra afrontar á vostre senyor; peró honra es aquesta que no us hónra, sols sí proba de que no us enteneu entre vosaltres, y que lluny de ésser rahó, es unicament porfia y contumacia.

Lo Rey aquí, baixant un tant la veu, parlant ab mes calma y mostrantse com mes pensatiu que irritat, després de admirar un rato la circunspecció del conceller, continuá:

–Quant altre consideració no vos hagués bastat pera evitar tal afront á mi y á vosaltres, bastaria recordar los beneficis que se’m deuhen: jo he tret lo cisme de Espanya, jo he conservat y aumentat lo regne del fill de mon germá, jo he sostengut mon dret… ¿y ara voleu que m’olvide de mi mateix? Voleu que la magestat del rey quede indefensa en estas miserias, sols pera no tenir que compelirvos mes per la forsa que per la rahó? Peró ja sè lo que m’haveu de respóndrer: parlau, parlau, sí, que vostra resposta es la que espero, y ans vos havia de deixar parlar, perque així mes facilment se podrá reprobar després y refutar. Parla, conceller, que facultat te dono á tu y á tos cólegas para respóndrer á ton rey.

En aquell moment se mostrá la fisonomia de don Fernando ab certa espressió que així semblá humiltat ó generositat, com abatiment ó conformitat; tancá y obrí los ulls seguidament per dos vegadas, sospirá fort, y mirá aprés fit á fit al conceller, esperant sa resposta.

No la fèu esperar Fivaller, inmutable en son dir y en sa serenitat. Així li contestá:

–Bè fa Vostra Altesa en dir, que ja sab ó presum lo que he de respóndrer, pus prou ho pót saber, coneixent que es cosa de importancia. No sòn grans, senyor, las rahons que he de donar, y pus breu per lo mateix he de ser, perque es prou important la cosa en sí, reduhiré aquesta cosa á fervos solament una pregunta. ¿Ignora Vostra Altesa haver promés, ab solemne jurament, á Dèu y á sos Evangelis Sants, observar y guardar nostres privilegis y fins de treballar en no trencarne cap?

–No ho ignoro.

–Donchs, rey Fernando, recordau que tots los reys, vostres passats, també ho juraren, y així com ho prometeren, així ho guardaren. Jo no dech dir res mes, que no es lloch de qüestionar lo dret, sinó de sostenir la rahó, y aquesta’s mostra sols ab lo que acabau de confesar, que del demés jo’n prescindesch. Vostra Altesa no vól seguir ni imitar á sos passats, ans bè’ls vól contradir y repéndrer: l’actual rey de Aragó vól trencar son jurament, vól venir á menys de sa paraula! Basta pensar sols en aixó, senyor, pera que’ns maravellem y pera que’ns pese tal injuria, sí, injuria que sobre de nosaltres cau.

–Y mon afront? interrompé’l Rey ab forsa.

–Afront? No’l sè véurer. Teniu per afront lo ser nosaltres constants en la observancia, y la facilitat en mostrarla á nostre Príncep, pregantlo al mateix temps? De la República sòn y han sigut sempre las imposicions, senyor, present vos feren aquesta condició al jurar, y dihent que la cumpliriau, vos acceptaren per rey. Si perque exigim lo cumpliment vos creheu perjudicat en la honra, no sòu vos lo jutge propi que haveu de judicar de vos mateix; mes pensau com vullau, que, per part nostra, sens faltarvos al respecte, convé dirvos quina es nostra resolució.

–Quina? parla. Aixó espero.

–Es, senyor, si vos insistiu en preténdrer tal inmunitat, que no deveu tenir, ans pérdrer las vidas que la llibertat.

–Bè, bè, digué’l Rey, ab to encara mes irónich. ¿Donchs preferiu ans pérdrer las vidas?

A aquestas paraulas Fivaller sortí de sa circunspecció, y avansá involuntariament un peu endevant. Sos ulls y sos moviments semblavan desde aquell instant com guiats per un impuls que fins llavors tal volta havia dormit: lo tribuno’s trobava en sa verdadera situació.

–Sí, rey de Aragó, digué ab arrogancia, sí! Preferim ans pérdrer la vida y mil vidas que tingam, que no es la mort la que’ns espanta. ¿Qué mort mes ditxosa ni mes gloriosa que la mort per la llibertat, que morir pera ornament y renom de la República? Vinga la mort, sí, pus morts nosaltres nos celebrarán y honrarán nostres ciutadans mes que no celebraren los athenenses y romans á aquells dels sèus que havian mort també per la República. Vinga la mort, que mes encara alcansarém ab ella, mes sí, pus alcansarém premi de Dèu, així com lo alcansaren los mártirs, que mártir es qui, morint per la República, mor per la veritat y la justicia. No deuria amonestarvos, Rey, peró sò cristiá y sento un deber en ferho pera vostra salvació: la víctima es inocenta. Guardauvos, donchs, de faltar á son respecte, pus si morim, senyor, per cert tingau que no morirém sens venjansa.

Lluny de conmóurer aixó al Rey, tocat aquest en lo mes viu de son orgull, girá de nou la cara envers los que’l rodejavan y digué:

–Quanta ximplesa cáp en los homens! Impossible sembla que’s puga confóndrer la justicia ab la avaricia y la vanitat, y que cregan morir ab gloria quant moren sols vana y temerariament! Y encara’s comparan als athenenses y als romans y als mártirs y… Oh orgull! Lo que voldrian verdaderament es que’s matassen á homens sens culpa, que’s saquejassen los tresors, y á no ser així, si es que sols defensan son dret ¿á que vè tan avalot y tumult com en la ciutat se nota? Orgull, orgull y res mes!

–Rey, rey, cridá’l Fivaller, ni’l cel, ni’l mòn vos dòna permís pera parlar així!

Don Fernando mirá ab despreci al conceller, y després de estar un rato com dubtant si li respondria, digué al fi:

–Arrogancia de Llucifer, pus com ell podeu dir Ponam sedem meam ad Aquilonem: ero similis Altissimo, posaré la meva cadira prop de Aquilo y seré semblant á Dèu. Ja l’hi haveu posada, sí! Prop de Aquilo teniu vostra cadira, y mes que semblants á mi, majors ja sòu, pus diheu que sò forsat á fer lo que he jurat y promés, quant sòu vosaltres qui m’haveu forsat! Diheu sinó ¿estava en la mia ma jurar ma degradació? Indicareu al jurar que rey no seria si aixó no prometia? Es válit lo jurament del que jura y no es segons son ánimo? Donchs aquí ho teniu: si á aixó vosaltres m’haveu obligat, clar está que sòu vosaltres que’m fereu jurar pera ser perjur. Vostra es la culpa y no mia, que si he promés, s’ha de enténdrer sols lo que just sia, de altre manera lo jurament no es lícit.

La veu del Rey aná pujant aquí de grau, y ensuperbit en estrem, com sortintse de sa gravedat y situació, passejantse, com solia altres vegadas, á gran passos per devant del conceller, y sens mirar si li donava la esquena, continuá, espressant ab la ma dreta, qual puny portava clos, de esta manera:

–Y per fi: al jurar las lleys del regne, fou mon jurament que conservaria lo patrimoni y estat reyal. Pera guardar aquest jurament se ha de trencar l’altre ¿quin val mes? Poch val de conseguent l’exemple de mos antepassats, quant per culpa de ells he vingut en esta fatiga. No fa’l rey lo nom, sinó las bonas hasanyas, y tanta hasanya es guardar la cosa digna, com corregirla. No vull, donchs, son exemple, sinó la rahó. Ells han feta y composta la nau á son plaer y arbitre, y pus jo ara tinch la clau y timó de aquella, jo la regiré y la gobernaré com vulla.

Cruas y aspres foren las últimas paraulas del Rey, y son estat verdaderament furiós contribuhí á que passás un bon rato en que ningú parlás, mes á poch, adonantse’l mateix don Fernando de son estat, y observant la afectació que regnava en tots los semblants, digué resolt y donant á conéixer com que volia acabar prestament la disputa:

–Conceller, entrau, entrau dins de aquell apartament.

Y senyalá sa cambra.

Perdé aquí’l color de sa cara Joan Fivaller, cosa que notá’l Rey y los circunstants, peró per mes que esperimentás son cos aquell efecte natural, ab esperit esforsat avansá fins á la cambra, detenintse un breu moment á la porta, y allargant son cap interiorment com pera véurer lo que dins hi havia.

–Qué miras? digué’l Rey.

–Miro, contestá’l conceller ab enteresa de mártir y héroe, si hi ha preparat per aquí algun dogal, si m’aguarda aquí alguna arma ó altre instrument pera darme la mort, ó si hi ha sols una finestra per ahont hajan de despenyarme.

Y manifestant la major resolució y resignació, penetrá dins de la cambra, qual porta quedá tancada en seguida derrera de ell.

Poch esperava en aquell instant don Fernando la escena que presenciá, y que’l deixá con se sól dir ab la paraula á la boca. Lo gobernador En Guerau de Cervelló, En Guillem Ramon de Moncada, En Bernat de Cabrera y altres principals cavallers catalans, agenollats y llansats en sech als peus del monarca, suplicavan ab viva instancia, y cada un á sa manera ab llágrimas y esclamacions, contrariant ó calmant de conseguent la ira de don Fernando, que no podia enténdrer de prompte tal novetat. Los prechs de aquells bons patricis no eran mes que’l desitj de pau y de restablir la bona armonia entre lo Rey y’l poble.

–Guardau respecte á Fivaller, senyor, que es un de vostres millors vassalls y un digne patrici.

–Evitau la sanch, si no voleu que corre á mars per Barcelona.

–No es aixó lo que us sembla, senyor. Vos no coneixeu lo carácter de aquest poble, tan zelós de sas llibertats, com generós quant convé.

–Satisfeu avuy al poble, y demá será vostre millor fill.

–Llástima, senyor, que desde’l primer dia de vostre regnat no hajau conegut á aquest poble, pus no us succehiria lo que us succeheix.

–Plor de anyoransa es sols lo de aquest poble, que tè massa present la senzillés y franquesa dels passats reys.

–Tot lo mal de aixó es haver tingut que estar en guerras, lo haver tingut que fer cort del camp.

–Prou sabeu, senyor, que Barcelona ha donat sempre sos tresors y la sanch de sos fills, quant un rey los ha volgut conduhir á la gloria.

–Daunos facultat, senyor, donau llicencia als que mes vos volen pera transigir, que no será deshonra vostra accedir á una lley ó costum, per injusta que sia.

–Accediu, senyor, accediu, y carregau en nosaltres, si voleu, la culpa de tot.

Aquella abundancia de rahons, súplicas y recorts que de tots cantons sentia venir lo Rey, lo deixaren positivament en un estat de dubte, que’s feya mes gros, quant mes considerava la violencia de son llenguatje anterior y la situació en que havia posat al conceller, tancat en la estancia inmediata.

–Es possible! digué tot admirat. Donchs, segons vosaltres, sens tenir jo la culpa, de mi prové la causa? Segons vosaltres, lo que jo crech culpable es inocent, y tota la falta está en que jo no’l conech á ell ni ell á mi? Segons vosaltres, aquest poble que crida y amenassa tan sols plora per no haver tingut temps de conéixer ma benevolencia, y per no trobar la voluntad, amor y afabilitat á que l’acostumaren, desde’l primer dia de sos regnats, los altres reys?

–Oh! sí, sí, no ho dubteu! contestá un dels suplicants. Torrent es sols aquest poble en sa furia, procurau, senyor, calmarla, y’l veuréu després com una corrent tranquila y mansa, que sols fecunda, peró no arrebata. Donau facultat á vostre Consell reyal, senyor, y res sofrirá per aixó vostra bona fama!

Buscá’l Rey en aquell moment supremo, entorn de ell, la vista de altres personas que li pogués servir de fanal en aquella tempestat; peró’ls áulichs forasters havian la major part desaparegut, y si algun ne quedava, tenia baixa sa vista, y coadjuvava als prechs dels demés, sia per por, sia per cortesania: l’únich tan sols que restava en peus, inmóvil é indiferent en la apariencia, y que, al divisarlo’l Rey sentí remoguts mil encontrats afectes en son esperit, era l’ilustre Primogénit, lo qual no s’havia separat del derrera de son pare, en lo perill que passava, ni dins ni fora de la cambra reyal.

–Diheu que no sufrirá ma bona fama, (esclamá lo Rey, crehuantse de mans,) peró ma honra, que ningú com jo coneix, sempre la sentiré llagada. No hi ha remey! Ja veig lo que aixó significa: ja veig lo que tinch que fer! Vosaltres ho voleu, vosaltres ho exigiu,… sia! A tots vos ho dich, á tots, sí, fins á vos, Primogénit, que veig permaneixeu mut á mon costat!

–Vostre fill y vostre primer vassall, contestá don Alfons, ni suplica ni aconsella, sols espera.

–Peró aixó no vól dir res, fill, si no parlau mes clar, com deveu.

–Diré, donchs, solament, que si’ls que suplican sòn los millors patricis, com veheu, algun motiu hi haurá en sa súplica, pera créurer que la honra del Rey queda il·lesa.

–Sent així, vaig á fer, donchs, lo que may podia haver pensat en fer, per mes que ma voluntat may, may quedará satisfeta ni tranquila.

Y separant suaument, ab sas propias mans, á un costat y altre als cavallers que’l suplicavan, fèu senyal á un dels patges que per allí hi havia, dihent:

–Obriu, obriu la porta de ma cambra.

Al obrirse la porta se vegé dreta en mitj de ella la noble figura de Joan Fivaller, enterament traspostada y abatuda, de manera que ningú l’hauria conegut, á no ser per son distinctiu. Tant mortifica y descompon al home de nobles sentiments la idea de una mort inevitable, quant, com á preludi de ella, se li deixa espay y se’l posa en soledat, pera que’l pensament, la memoria y’l cor surtian com á valents rivals de la mateixa mort á batallar ab ella, trahent tots los brios y forsas de sa vida!

Se maravillá’l Rey al véurer lo demudat semblant de Fivaller, y pensant que aquest estava segur de caminar á la mort, li digué, després de contemplarlo un bell rato:

–Qué es aixó? Com tens temor á la mort tu que tenias per ditxosa y gloriosa la mort contra ton rey? Peró no temas, nó: avansa y vina.

Fivaller avansá llavors, y’l Rey continuá:

–No tingas temor á la mort: víu, víu, conceller, pera que pugas tornar resposta á tos cólegas, companyons y conciutadans. Víu, pera dirlos que la disputa queda resolta en son favor, que la imposició queda tal com ells volen. Dígals que desde avuy mes queda de ells la victoria, la victoria, sí… peró nó’l triunfo.

La contestació de Fivaller no fou altre que fer un respectuós acatament al monarca, besarli novament las mans, y tornar á empéndrer lo mateix camí per ahont havia vingut. Prop del conceller seguiren, com acompanyantlo, alguns dels principals nobles que havian suplicat, entre ells lo gobernador Cervelló y’l vicecanciller del Rey, Bernat de Gualbes, lo qual, en nom del Consell reyal, passá á pagar al receptor dels drets de la ciutat l’equivalent de la imposició que’ls compradors del palau del Rey havian deixat de satisfer.

Al sortir de aquest edifici lo conceller de Barcelona ab sa comitiva, ressoná per tota la ciutat un crit general y unánim de –Visca Joan Fivaller, salvador de la patria!

–Al ohirlo’l Rey desde son palau, se deixá cáurer conmogut en los brassos de son fill, y units així los dos, entraren de nou en la cambra, ahont tingueren lloch, mentres alguns dels cortesans seguian esperant en la antecambra, novas escenas, tan misteriosas com interessants é inesperadas.

XXXIV. Ó Castilla ó la mortalla. Com lo donzell de Puymoren se presentá tot ensangrentat devant la cort.

Lo Rey havia tornat á entrar en sa cambra, sense dir ni una paraula, y després de sentat en sa cadira, havia seguit també, per molt temps, mut y pensatiu. La tempestat per que acabava de passar, los grans motius que absorvian son pensament, feyan que de nou revisquéssen ab tota sa forsa y juntament los dolors de la ánima y del cos.

No ho deixava de conéixer lo príncep don Alfons, que tenia la vista fixa en son pare, y esperava que fos ell qui primer parlás, mes cansat de esperar, é impacient, per observar que la postració del malalt creixia, no pogué menos de esforsarse al últim, dirigintli paraulas de consol.

–Ánimo, pare y senyor, ánimo, que pót ser desde avuy reapareixerá una nova aurora de benestar y felicitat, pus no sempre lo camí de la vida ha de estar sembrat de punxas. Recordauvos de altres apuros en que vos haveu trobat, y dels que sempre haveu sortit victoriós y ab honra.

–Ab honra! esclamá don Fernando, sospirant ab pena y clavant sa malalta vista en son fill. Las flors de la vida sòn com las del camp, que tè cada una son clima… peró la flor de la honra es de tots los climas!

–Y qué voleu dir?

–Vull dir que si la honra está malalta, lo mateix ho está en un clima que en altre. Peró no importa, (digué en seguida ab to mes resolt,) jo vull tráurer la planta de aquest clima enmetzinat, jo vull salvar la planta al menos, encara que la flor quede malalta.

–Qué intentau, mon pare? preguntá admirat l’infant, que coneixia ja de molt temps la idea dominant del Rey, sempre que’s trobava en apuros. Vostra honra no está malalta, mentras visca vostre fill que la ha de heretar, y pót ser millorar algun dia. No us espante’l clima pera la flor, quant en tantas ocasions ha contribuit á que la planta s’arrelás y á que donás aromas que may se estingirán. De Aragó sòu rey, y rey de Aragó ha de ser també lo que després de vos vinga. Olvidau, donchs, senyor, olvidau aquells climas, quals ayres no sòn los que déu buscar ara la planta pera víurer!

–Ah! Ja fèu bè, mon fill, en recordarme que sòu vos qui haveu de heredar ma honra y ser rey després de mí: tan bè fèu, com que ja sòu ara l’amo de la herencia y’l verdader rey… Jo no puch mes! Jo no visch en esta atmósfera!… Oh, ayres de Castilla, ahont sòu!

–Serenauvos, senyor, digué’l fill, abrassant al pare. Per Dèu no tingau tal pensament! No vullau donar, per Dèu, aquest pas que fòra fatal á vostra honra!

–Nó, nó, mon fill. A Castilla, á Castilla! No espero, no vull esperar. Demá, sens mes tardar, m’en vaig. Deixaume anar, mon fill, ab ma honra, ja que, segons vos, se guarda il·lesa!

Un moment de silenci y de viu sentiment regná aquí entre pare y fill, mes reavivantse en lo príncep la idea y esperansa constant que tenia desde que havia sabut la existencia de una carta de interés en poder de son pare, aprofitá ab oportunitat la ocasió, així que observá major calma en lo Rey, pera dirli.