Segona part. La nina dona. (continued 8)

Véurer aquell ben treballat temple, ab sos retaules y adornos; ressonant sempre ab los cants de inumerables monjos ó ab las angelicals veus dels escolanets; abundant per tot arreu de lluminaria, dels infinits ciris que portavan allí’ls devots pera que cremassen nit y dia; ab sas quaranta set llantias de plata, (que es lo número que en aquell temps hi havia,) ardent devant lo trono, també del mateix metall, ahont estava sentada la Verge morena; la aroma de pau y beatitut que respirava aquell sagrat lloch; la meditació á que obligavan las treballadas tombas de histórichs personatges que jeyan en aquella soledat, y l’infinit número de pelegrins de remotas terras y regions que’s veyan en diferentas actituts de contrició al través de la retxa que dividia la iglesia, bastava pera considerar tan grat conjunt com la pedra mes preciosa encastada en lo centre de aquella gran joya de la naturaleza, com la verdadera Perla de Catalunya, sens qual valor y brill no fòra tan estimable tot lo demés.

De manera que, ab tal armonia, dos eran, com sòn encara, las aromas que se elevan y que’s respiran en Montserrat, la aroma de la montanya y la aroma de la pietat que en son centre’s fomenta, unió plena de poesia y encant, que podria véurer resumida’l comtemplador en qualsevol matinada de un diumenge de maig, quant las flors ab lo primer bes del sol despedeixen suau fragáncia, y, reunits tots los hermitants de la montanya á la porta de la hermita de Santa Ana, reben agenollats, ab sas calvas testas y llargas barbas, lo pa eucarístich de mans del vicari de tots ells, que es lo mateix solitari de dita hermita.

Tan maravillós aspecte era lo que oferia la sagrada montanya en lo temps á que’s refereixen los fets de aquest llibre, y tal l’efecte que hagué de produhir en los cors dels dos amants que á ella’s dirigian en busca de una felicitat tan contrariada fins llavors, com verdaderament inspirada, desde que havian emprés son viatge cap al palau de Maria.

Era una tarde del mes de abril del any 1416, la tarde del dia 2, qual data recorda un fet que marca la Historia y de que tindrá noticia quant ans lo lector.

Serena estava la atmósfera, y’l sol, il·luminant de costat la montanya, comensava á prolongar ja la sombra de la prodigiosa mole cap á orient, comensant á introduhir certa melancolia dolsa en las recolzadas y valls interiors, los quals, com á mes poblats de verdor, eran en tal hora com á llochs privilegiats de concurs per part de infinits y variats aucells, que allí acudian en busca de agradable joca pera la nit, y refilant, per causa de la competencia, ab mes esfors que may, sos cants y melodias.

La boyra, desde’l principi de la tarde, havia comensat á jugar per las puntas dels elevats turons, prenent entorn dels caps de aquells gegants mil formas fantásticas, semblant tan prompte una barba ó cabellera com un turban oriental, y deixant en dubte al senzill y nou contemplador si tals vapors eran espelits de aquellas peladas rocas ó eran ellas las que’ls atreyan. Generalisada, per fi, y mes condensada havia baixat ja, en forma de inmens núvol, fins á la meytat de sa acostumada elevació, dirigintse á jáurer sobre del Llobregat, que corre tranquil pel peu de la montanya, ensenyant á aquesta lo punt ahont es lo mar.

Besava donchs la última capa de boyra las parets del monastir, deixant enderrera un cel pur y brillant, y confonent en la par baixa quants punts de vista y objectes abrassava en son curs la fantástica y lleugera nuvolada. Semblava que de allí en amunt res mes existís en lo mòn, ó millor, que’l monastir ab la part de montanya que’l domina estigués magestuosament sentat sobre dels núvols.

Sentats á la porta de la iglesia, contant fets de sos viatges y dels santuaris que havian visitat, se trobavan infinits romers ó pelegrins y altres devots y forasters, esperant la hora del reculliment, pera anar á sentir la salve que’ls escolanets cantan de costum diariament á la Verge, y prop de ells se passejavan tranquils dos monjos, sens mes intenció, segons semblava, que buscar un rato de inocenta distracció y de exercici.

Contemplavan admirats los primers lo maravellós espectacle que oferia la boyra en aquell punt, quant de repent s’alsá de entre’ls forasters un jove en quals ulls y front se veya verdaderament impresa mes que’l foch de las passions la flama del geni: parlava un dialecte italiá, y havia vingut de sa patria sols pera poder véurer de prop las celebradas maravellas que havia sentit per tot de la montanya de Montserrat.

–Qué mirau? li digué un pelegrí, vehentlo que s’inclinava ab certa actitut de sorpresa, com quant de repent acut devant dels ulls una cosa grata é inesperada.

–Oh! No sè si somnio ó si estich despert, esclamá’l jove, crehuant las mans. Espectacle sobrenatural es lo que miro, capás de envergonyir al art, que no tè prou forsa pera pintarlo. Veniu! Veniu! Mirau!

A son avís, romers, escolans, forasters, monjos y tots quants se trobavan allí congregats s’alsaren de sos llochs y corregueren al costat del jove italiá, que estava abocat á una paret inmediata y baixa que servia de barana pera aguaytar sobre’l camí del monastir.

Maravellós, en efecte, fou lo quadro que’s presentá á sos ulls: entre’ls últims embulls de la boyra, que jeya y’s dilatava ja per lo camí, á curta distancia del monastir, se divisavan dos figuras de romers que anavan pujant la costa, y entant que ells anavan avansant lo pas y que la boyra corria dolsament cap avall, sos cossos y sa fisonomia s’anavan descobrint mes clars, mes destacats y mes espressius. Eran un jove y una donzella, que anavan costat per costat, parlantse y dirigintse dolsas y carinyosas miradas, ell presentant la figura mes arrogant y ayrosa, de ample front, de ardorós mirar, cubert son cap ab un senzill capell de sol, portant tirat á la espatlla un capotó dels de caputxa, y travesera á la ma una lleugera crossa de fusta de gatell, y ella… oh! ella no tenia igual en lo mòn… oferint als ulls de tots quants la miravan la imatge mes preciosa y mes perfecta de la hermosura, de la modestia y de la sensibilitat, reduhintse tota sa vestidura en una faldilla de burell clar blau, un gipó de vellut negre, mitj cobert per la espatlla ab un blanch mocador, quals puntas se perdian crehuadas al devant, sobre son delicat pit, per estar ficadas entre’l mateix cordat de tal vestidura. Los ulls de la hermosa, al pas que descobrian cert foch, miravan rodejats de una encuberta melancolia, y no podian ser observats per ningú, que no cregués lo que la contemplás véurer en ells la espressió dels mes grats sentiments, ó que no se sentís remoguts los propis: sa boca, son nas, sa garganta, sos brassos y cos, tot era en ella de perfecta forma, y tanta bellesa acabava de ferla ressaltar mes esplendorosa la ròssa y fina cabellera, que, com á brins de or, penjava desfeta y libre á dreta y esquerra de sa presiosa cara y entorn de sas espatllas, arribantli fins mes avall de la cintura.

En lo moment de sortir á mirarla los concorrents al monastir, se mogué per aquell endret un petit embat ó ventijol, que fèu onejar un tant aquells suaus manats de daurats fils; la última ressaga de la boyra aná quedant mes prima, semblant realment com si aquella encisadora imatge se desprengués de un núvol, que fins llavors la havia sols trasparentat, y’ls contempladors fins pogueren distingir clarament la delicada forma dels blanchs peus ab que trepitjava aquella mágica hermosura la aspre terra y las duras pedras del camí.

Descalsos anavan tant lo romer com la romera, separats l’un del altre per una prudenta distancia, y sols una volta que altre s’allargavan la ma, com pera evitar lleugers perills del camí.

–Verge del cel! esclamá un pelegrí, al véurer entre l’últim vel de boyra á la hermosa. Visió celestial sembla lo que miro! Dubtaria si vè del cel ó de la terra.

–Si será un nou angelet que’l cel envia pera que guarde viu lo trono de la Madona? digué, ab admiració alegre, un dels inocents escolanets.

Y’l jove estranger, que mirava ab mes entussiasme quant mes de prop veya la figura, murmurá, posantse la ma sobre del cor:

–Imatge del amor! Imatge del amor! No mentirá’l poeta que exagere, si pensa en tu!

Los dos romers s’anaren acostant, y per las últimas paraulas que ells digueren ans de arribar á la porta del monastir, pogueren tots conéixer que eran dos amants plens de puresa, aspirants á la major felicitat, y víctimas un y altre de trists recorts.

–Quanta pena’m dòna, hermosa, véurer castigats tos peus! Estás cansada? preguntá’l romer á la romera.

Y la romera li respongué:

–Quant se camina cap á la ditxa no’s cansa’l cos. Poch fora una pena mes quant tantas n’ha sofert l’esperit. No’t donen llástima, donchs, mos peus de dona tenintte á tu, que nina, orfaneta y descalsa he caminat per deserts camps en altre temps!

Y com volent pagar lo cuydado del amant, girá la hermosa sos ulls plens de ternura cap á ell, y anyadí:

–Y tu, company de mas penas, estas cansat?

–¿Qué he de cansarme, contestáli ab no menos ternura l’amant, si no veig ni sento las pedras que trepitjo, contemplantte á tu, y sentint sols en la imaginació lo goig real que dintre poch me espera?

No tingué temps de saludar lo romer á la comitiva, quant un dels monjos que per allí’s passejavan, avantsant cap á ell, li preguntá:

–Es vostre nom Guillem?

–A vostre servey, senyor, contestá Guillemet, admirat de la pregunta.

–Y suposo que aquesta es Blanqueta, la que ha de unirse ab vos en matrimoni?

–Y com ho sabeu, senyor? Será cert que tot es maravellós al arribar á aquesta montanya?

–Tot es aquí maravellós, li digué’l monjo, pero res tè de maravella ma pregunta. Una carta que he rebut eix matí de vostre bon amich mossen Borra, m’avisa que deviau sortir de Barcelona y l’objecte que aquí us porta á un y altre, y’m fa, á mes, altres diferents encárrechs de part de vostre protector, lo noble mossen Joan Fivaller.

–Cert es que mon protector, contestá Guillemet, quant menos parla mes fa per las personas á qui estima. Y diheu, pare, ¿seréu vos mateix lo qui unirá nostras mans? ¿Quant será?

–Ja sabeu que pera unirse en tan útil sagrament, convé estar pur de conciencia… Suposo que aquesta nit, no sent encara mes que dos amichs, la passaréu com á romers en la part exterior de la retxa del temple: demá, ans que súrtia’l sol, no faltarán confessors en la iglesia, y tan prompte com se cante la salve del matí, jo us donaré la benedicció que us ha de unir pera sempre. Entrau, donchs, ara, entrau primer que tot, á saludar á la Verge, invocant son nom y amparo, anau després á la hosteria, ahont vos servirán lo que hajau menester, y… de aquí á demá.

Los dos amants se inclinaren, besant, un després del altre, la ma del monjo, se dirigí aquest cap á la porta del claustro, y aquells entraren en la iglesia, mes ans de entrarhi, á pesar de la disposició devota de un y de altre, y així que’l sacerdot desaparegué, no pogué menos de esclamar Guillemet, tot mirant á sa amada.

–Blanqueta ¿encara fins demá? Quant llargas serán las horas!

Proba certa era aixó de que’l matrimoni es verdaderament un llas, en que així intervé lo cel com la terra.

Tal com havia previngut lo monjo, cumpliren los amants: feren oració, prengueren aliment, y á la hora de retiro, se sentaren tots dos en un dels banchs disposats en la part exterior de la retxa, ahont se recullen los pelegrins. Colocats en tal lloch, se convingueren en resar per totas aquellas personas á qui havian estimat, com eran los pares de Blanqueta, lo pare de Guillemet, lo pobre falconer Joan de la Murtra, y al demanar son amparo á la Verge, demanaren també sa protecció pera’l noble y generós mossen Joan Fivaller y pera la anciana dona que’l havia criat. Tractaren així mateix de alternar la oració ab lo descans, dihent que mentres l’un dormiria l’altre podria vigilar, y la fatigada hermosura, la delicada Blanqueta, que havia pujat descalsa la montanya, y era la primera que devia disfrutar del descans, rendida de son y cansament, é inclinant son hermós cap sobre’l capotó rollat de son amant, arribá á dormirse, gosant dels somnis mes grats de felicitat.

Peró En Guillemet, l’amant ¿créu lo lector si dormiria?

Ni ell dormí, ni despertá á sa Blanqueta, fins que fou á la matinada.

Fèu com lo rossinyol, que cantava á fora: sospirar tota la nit per la llum del dia.

Lo dia seguent, á la hora que’l monjo havia senyalat, mentres los escolanets cantavan la salve del matí, al peu del altar de la excelsa Madona, se veyan agenollats los dos amants, y entorn de ells estavan tots los pelegrins y forasters, mirant com embadalits aquellas dos interessants figuras, que semblavan verdaderament nascudas y destinadas la una pera la altre.

Aixís que’l sacerdot los fèu unir las mans y deixá anar sobre de ellas la benedicció, una mirada mútua de un y daltre espressá, ab la major vivesa y ternura al mateix temps, la igual satisfacció de aquells dos cors que tant havian sofert en sa esperansa.

–Gracias, Madona excelsa, esclamá lo novi, dirigint la vista á la verge de Montserrat; gracias, pus nostre vot s’ha complert y nostra ditxa es alcansada.

–S’ha complert lo vot, (digué’l monjo, entregant unas monedas á Guillemet,) peró ara deveu complir un encárrech. Vostre protector me encarga que us entregue aquesta cantitat, perque ab ella fassau limosna als pelegrins, y principalment als solitaris hermitans, pera que preguen á Dèu, á fi de que escolte sos vots. Y basta pera aixó que arribeu fins á la hermita de San Dímas. Aquí teniu lo guia que us espera.

–De seguida, senyor, contestá Guillemet, que’m basta una indicació de qui tant m’ha protegit, pera que jo la cumpla al punt. De segur, Blanqueta, que aixó ha de contribuir també á nostra felicitat. Anem!

Y distribuint limosna, seguits de pelegrins y pobres, que’ls enviavan benediccions y enhorasbonas, agafats los dos amants del bras, sortiren de la iglesia, respirant la major felicitat y alegria, y disposts á empéndrer resolts lo camí de la montanya.

Hermós era en tal hora’l mòn, sobre tot en la montanya de Montserrat; la atmósfera estava pura y fresca, los aucells cantavan per las enramadas y’l sol comensava á jugar pels caps dels turons. Al contemplar aquest espectacle Guillemet, que bullia de amor, y sortia de un reculliment, mirá á sa amada, y si bella li havia semblat sempre ¿quant mes no li semblá vehentla dominant entre la hermosura de la naturalesa?

Fonentse de amor, donchs, anava á empéndrer lo camí, quant lo guía li preguntá si volian alguna provisió, y com li ocorregués á tal pregunta una idea mes favorable á sas delirosas ilusions de amant, li respongué:

–Sí, tens rahó: póts portar alguna cosa… qualsevol cosa… lo que á tu’t semble. Y no cal que vajas depressa: ja póts estar tant temps com vullas. Jo, en part, ja sè’l camí, y comensarém á caminar… Te esperarém á la bauma; y de allí, després, nos guiarás fins á Sant Dímas.

Y ja s’en tornava’l guia, quant Guillemet, després de haverse fixat un moment, torná á cridarlo, y li digué:

–Lo que póts fer quant vingas, es posarte á cantar al acostarte á la bauma, y així’ns servirá de avís pera estar previnguts.

Los primers passos que donaren llavors los amants montanya amunt foren ab gran dalit. Semblava, ab sa alegria, com si diguessen “Ja ho havem vensut tot: ja res tens que fer, esperansa, pus t’has acomplert!”

Peró prest aquest mateix dalit, fill del desitj de mes amor que bullia en sos cors, y la distracció continua que sufria l’un en l’altre, feren que’l camí los semblás mes pesat y dret del que realment era. Havent de anar en filera per la estreta senda, Guillemet no volia passar davant per no privarse de véurer continuament á sa amada, y anant aquesta primer, era natural que’l pas era mes suau, y per conseguent mes llarch lo temps que faltaria per arribar á la bauma. Així era que estava delirós l’ardent enamorat, y quant mes tardava, y quant mes mirava á sa hermosa, que’l precedia, mes viva era la flama de la passió que’s formava en son cor.

Comensá Guillemet, al empéndrer lo camí, á cullir algunas flors silvestres pera fer un pom á sa amada, y sobre de son cap havia colocat una garlanda de campanetas blancas, que li penjavan pel demunt del front; peró aquells mateixos obsequis ó capritxos eran nous traydors pera son cor: quantas mes flors donava á Blanqueta pera que s’adornás ab ellas, mes hermosa li pareixia, y sent mes hermosa, mes era’l sofriment y la impaciencia de son amor.

Per fi divisaren los dos amants la bauma, y Guillemet, ab nou dalit y animant á Blanqueta, doná á aquesta sa ardorosa ma, y apretant lo pas, corregueren plens de entussiasme, talment com si divisassen ja son llit nupcial, com una parella de carinyosas tórtolas, que, haventse perdut pel bosch, tornan á trobarse, divisant son niu: totas las ilusions del cast y ardent espós era cumplir aquell acte que havia de simbolisar lo triunfo de son pur y combatut amor, lo justificatiu de sa constancia, lo cumpliment de sa promesa, y sobre tot lo premi de sos mereixements.

–Vina, hermosa meva, (digué Guillemet, deixantse anar sentat, junt ab sa amada, en lo interior de la sospirada bauma,) y reb, casta paloma, l’entretingut pató de ton espós, aquest pató que tant temps ha somnio.

Lo sentiment que esperimentá Blanqueta en aquest instant no pót ser descrit: era á la volta l’amor y l’agrahiment, peró no aquell fill de aquest, sinó germans un y altre. La hermosa rosada que caygué de sos modestos ulls indicaren tal veritat á Guillemet, y aqueix, ab major motiu, li repetia las mes tendras espressions de carinyo, y sobre son front y sa boca, purs y ardents besos, com si fossen exhalacions continuas del foch que fins llavors havia comprimit en son cor.

–Que bella ets, hermosa meva! li deya. Gírat, gírat que’t vull mirar y contemplar. Oh, sospirat dia! Ben haja tanta pena com s’ha sofert, quant al fi del penar se tè un goig com aquest! Me estimas, paloma meva? Me estimas?

Y Blanqueta, corresponent ab sus abrassos á son amant, li contestava:

–Si te estimo? Póts dubtar que mon carinyo es teu, mon amat, teu y de ningú mes del mòn? Qué hauria sigut jo sens ton amor? En tan tendres diálogos, tenint Guillemet á Blanqueta apretada contra son pit y besantli la ma, dirigí la vista cap á la verda barrancada que’s véu sota de la bauma, y alsant lo cap com enorgullit, digué entre sí:

–Qué val la riquesa, y las grans ciutats, y’ls ceptres y las coronas, si jo, aquí, en aquesta quietut, devant de aquesta naturalesa selvatje, me crech mes rich, mes poderós, y mes ditxós que ningú del mòn? Oh! quina llastima que aquest gosar no puga ser etern! Benehit sia Dèu, que á tal punt m’ha portat!

Estant així, ferí’ls ohidos dels amants la veu del guia, que pujava costa amunt, cantant aquesta cansó:

“L’orgull se torna pols pujant á Montserrat: tan grossa maravella petits fa ser als grans. Al qui pujant la serra sab olvidar lo mòn, la Verge Moreneta de llum li omple’l cor.”

–Ah! ja es aquí’l guia, digué Guillemet.

Y lluny de alsarse depressa, se detingué un moment com pensatiu, sens dubte impressionat per la cansó.

Peró, donant en seguida las dos mans á sa amada, s’alsá Blanqueta, y sortiren un y altre á fora, fent senyal al bon home que pujava pera indicarli que eran allí.

Entregantlos llavors lo guia la provisió que portava, menjaren tots tres en bona companyia, sentantse de nou en unas pedras que hi havia arrimadas á la bauma en la part exterior, entretinguerense durant tal passatemps fent senzillas preguntas sobre diversas cosas de la montanya, que’ls esplicava’l guia ab lo major gust, contantlos varias tradicions, y dihentlos los noms de las pedras mes notables, com eran lo Cavall Bernat, la Aubarda castellana, la Roca foradada; y despres de rebut lo suficient aliment pera reforsarse, emprengueren de nou la pujada, dihent al guia que passás devant y que’ls conduhís cap á la hermita de Sant Dímas.

En aqueix nou tros de camí, lo goig dels amants los feya respirar ja de altre manera: ell era ja un vencedor en l’amor: ella una reyna que havia coronat al vencedor.

Sorpresa sumament agradable era la que anavan sentint un y altre entant que s’acostavan á la hermita que havia de servir de terme á son camí. La dilatada vista que desde ella’s descubreix, com que compren tota la part de llevant y mitj dia, per estar colocada la hermita á una gran elevació y sortint á manera de balcó sobre la tallada y dreta penya que forma per aquella part la montanya, ofereix un conjunt pasmós de terreno, ahont s’hi veuhen com dibuixats los boschs, los torrents, los turons y altres montanyas que, miradas desde allí, semblan planas, y per entre’ls quals se véu dilatar, estrenyentse fins al mar, la serpentina corrent del Llobregat. Aquest espectacle convidava ab mes interés als dos amants á detenirse en aquell lloch, lo qual convidava també de sí, per lo variat sortit de plantas aromáticas y hermosas flors silvestres que rodejavan la hermita, coneixentse en tal cultiu la ma cuydadosa del solitari que habitava en aquella agradable eminencia: l’olor del sauch alternava ab lo del romaní, cubrian lo pas ayrosas melgas, y entre ellas s’hi distingian los vermells y grochs buixars, la blanca floreta de la espernalla, las estrepas de quatre fullas verdas y blancas, la petita botja blanca y altres mil de infinits y variats colors y olors.

A pochs passos estavan de la hermita’ls dos amants, quant preguntá’l guia á Guillemet l’objecte perque’s dirigian ab preferencia á aquella hermita.

–Dech fer caritat als hermitans, contestá Guillemet, y com aquesta es la hermita mes alta fins ahont tenia obligació de pujar, he pensat que vehent al hermitá de aquí, me estalvio de véurer als altres, pus dantli tota la limosna, ell la podrá repartir als demés.

–Podria ser, peró…

–Qué voleu dir?

–Que’m temo que no’l veuréu. Es un home tan retirat del mòn, que encara no sent pujar á algú, deixa la capella oberta, peró ell se tanca dins de sa habitació. No obstant, al arribar, mirau dissimuladament al través de la retxa de la finestreta que hi ha al costat del cubert, y pót ser li arribaréu á distingir la cara.

–Me sab greu que s’amague… peró encara que no súrtia, podré deixarli la limosna al demunt del altar y dirli desde fora lo que deurá fer.

Tot dihent aixó, havian arribat los tres caminants casi á la mateixa porta de la hermita, y Guillemet se preparava á cumplir lo consell del guia, quant, ab major sorpresa de aquest, observaren que la porta de la habitació estava tancada, mes que en aquell instant se sentia forrallejar interiorment, fent créurer aixó que’l solitari’s preparava á sortir.

En efecte, obrís la porta, y colocat al mitj de ella, un poch endins y com si no gosás á sortir, se vegé la imponent figura del solitari desenganyat del mòn. Sa poblada, espesa y canosa barba, encara que no molt llarga, cubria en part sa estremada cara, mentres que la roja caputxa de son hábit, tirada sobre dels ulls, privava de véurerli lo restant de sa espressiva fisonomia. Unidas sas mans com en actitut de donar gracias, las bellugava unidas per demunt de son pit, y suspirant ab vehemencia, donava á conéixer que una gran causa ó un excessiu esfors interior l’obligavan á contenir sas paraulas en aquell moment.

Blanqueta, com encantada, no pogué menos de apoyar sa ma en lo bras de son amant, que no deixava també de estar sorprés á la vista de aquella figura, dubtant en tal moment si seria ell qui parlaria ó l’hermitá.

Per fi Guillemet se resolgué, dihentli:

–Bon varó: venim aquí á interrómprer vostra pau y tranquilitat, peró deveu perdonarnos per ser l’objecte una obra piadosa. Aquí teniu aquesta limosna, que repartiréu entre’ls demés hermitans, á fi de que preguen á Dèu pera que escolte’ls vots que li fa lo cavaller de Barcelona, mossen Joan Fivaller.

Lo solitari besá la limosna, y ab veu no natural per ser esforsada, doná gracias á Guillemet, apretantli ab efusió la ma.

–Qué teniu, bon home? li preguntá aquest. Sembla que tremolau? M’admira que en un lloch tan tranquil tingau aquesta excitació. Que pót ser no sòu felís?

–Tan felís, jove, que ab ningú’m cambiaria, contestá’l solitari, ni ádhuc ab tu mateix.

–Ab mi no? Poch sabeu, germá, lo felís que jo sò en aquests moments, y la felicitat major que pót ser m’espera al tornarmen de aquí.

–Sí, major felicitat te espera, peró la que tens ara no val tan com la que jo tinch.

–Y perqué?

–Pera ser enterament felís, no basta la felicitat terrena, no basta l’amor de un ángel del mòn, no basta la seguritat del benestar que algú t’haja promés: lo que convé es que’l cor estiga pur y no hi quede en ell ni un bri de maldat.

–Qué voleu dir?

–Jo sè, jove, continuá l’hermitá, que pera unirte ab la hermosa que t’acompanya, pera arribar al sagrament del matrimoni, t’has preparat ans ab altres sagraments, peró, digas francament ¿has manifestat en ta confessió lo desitj de un cástich, de una venjansa que desitjas y esperas? has confessat la complacencia que trobarás en lo derramament de sanch de un enemich teu?

–Jesús Maria…! esclamá Guillemet, admirat. Certament torno á dir que tot es maravellós en aquesta montanya. ¿Com endevinau, hermitá…?

–Es á dir, que es certa ma pregunta?

–Certa, sí… y poch ans de arribar á aquest punt m’ha recordat lo que vos una cansó que he ohit. Aquesta es la única punxa que’m fa patir, y ho será fins á saber que la justicia humana haja cumplert un acte inevitable.

–Y qué es la justicia humana? digué ab energia l’hermitá, agafant del bras á Guillemet y acostantse fins á la roca avansada que dominava’l precipici, desde ahont se distingia la gran inmensitat de terreno. La justicia humana es sols executora de la divina, y á aquesta has de dirigir tos ulls y elevar ton cor, pus tan maravillosa y justificadament disposa los fets del mòn, que mentres los bons gosan de felicitat, la humillació y la desgracia cauhen sobre’ls caps dels dolents.

–Qué diheu? Hermitá, sols per inspiració del cel podeu llegir així en mon esperit. Sabeu vos alguna cosa que jo ignoro?… Com ho sabeu?

L’hermitá, estenent llavors sa flaca ma dreta en direcció á la corrent del Llobregat, digué:

–Com? Prest ho sabrás. Véus la corrent del riu allá en un punt que tè una filera de montanyas á un costat y altre?

–Sí ho veig.

–Donchs mira las de la part esquerra y ves contant los turons: un, dos, tres, quatre, cinch, sis, set.

Guillemet aná seguint la numeració, y aprés continua l’hermitá:

–Prou… mira la punta de la montanya que fa set.

–Oh! Quina fumada!

–Y tu no sabs quin es lo nom de aquella montanya y lo que la fumada significa?

–Nó.

–Donchs aquella montanya es la mes alta del pla de Barcelona, que per una part véu la capital y per altre Montserrat: son elevat cim pórta per nom Tibi-dabo, y la fumada que en ell se eleva es la senyal que fa’l veguer de Barcelona y que repeteixen las demés montanyas, pera participar á la terra que, ara fa poch, ha sigut castigat y mort l’assessí del arcabisbe de Saragossa… lo teu rival… lo raptor de ta amada… lo que en lo siti de Balaguer destrossá ab las bombardas als somatents de Menargues y dels demés pobles de aquellas planas.

–Horror! cridá aquí Blanqueta, apretantse’ls ulls ab los punys tancats, á tan trist recort. Es á dir, que fins mon pare y ma mare degueren ja sa mort á tal infame?

–Sí! y en un sol dia ha castigat la justicia divina tants crímens y maldats.

–Cert es vostre consell! digué Guillemet, baixant lo cap y volent besar la ma al solitari, convensut de que no podia ser mes que un sant lo varó ab qui parlava. Cert es que’m faltá un pecat á confesar, peró jo us juro desde avuy, que olvidaré la enemistat, que no perdré may la esperansa en mas penas, y que á la justicia divina remetré sempre mas súplicas y agravis.

–Així de tu ho espero, sabent que un altre jurament que feres l’has cumplert.

Al ohir aquest recort, Guillemet recordá també que la promesa de son constant amor la havia feta devant de una imatge de la Verge de Montserrat, y com mogut de instint, al dirigir la vista dins de la capella del solitari, distingí y regonegué sobre del altar, y al peu de la imatge del bon Lladre, lo mateix retaule ó quadro devant del qual l’havia fet jurar son mestre.

–Ah! esclamá. ¿Si será cert lo que mon cor me diu?

Los ulls del jove se fixaren llavors en los del hermitá, que’l mirava ja ple de ternura, y espressant en sa cara la alegria mes gran.

–Quí sinó ell, continuá, podia saber aquests secrets de mon cor? Si será…?

–Encara ho dubtas? contestá l’hermitá obrint los brassos.

–Ah! cridá’l jove, llansantse en los del solitari, y apretantlo entre’ls sèus. Mestre Nicolau! Mon estimat mestre y amich! Dèu ha volgut conservarvos pera que ab vostra presencia coronasseu, sens dubte, ma felicitat!

A las manifestacions de mútuo carinyo entre’l deixeble y son antich mestre, lo sensible testimoni que las presenciava, Blanqueta, hagué de rómprer en un plor, que en va hauria secat lo fresch ayre que batia aquella altura.

Unidas aprés en agradable y pur consorci aquellas tres personas, espressaren l’un al altre los motius de admiració que havian tingut, Guillemet renová lo grat recort de la instrucció y dels consells que’l bon mestre li havia dat, y aquest descubrí y referí, com al retirarse de Barcelona, havia confiat tots sos secrets á son amich, lo prebere Bernat Soler, rector de la capella reyal, y á mossen Joan Fivaller, havent encarregat al primer, que si may Guillemet lograva sa felicitat y cumplia sa paraula de anar á Montserrat, li avisás ab anticipació, com, en nom dels dits amichs, ho havia fet lo dia ans mossen Borra, participantli, á mes, en sa carta, tot lo del rival, inclusa la mort que se li esperava donar.

Esplicá també’l solitari la felicitat de que gosava en aquella altura, en la qual se considerava com á mes separat de la terra y mes inmediat al cel, á aquell lloch ahont tenia los sers que mes havia estimat en aquest mòn, y després de repetidas manifestacions de carinyo, y de promesas de no olvidarse may, estavan ja á punt de ferse la última abrassada, quant, en sech, se sentí en lo monastir la esquella dita del Miracle, que tocava á morts.

–Ah! si será cert? esclamá, com sorprés, lo solitari.

–Qué teniu? Qué us passa? li preguntaren los novis.

Y’l hermitá seguia com parant atenció y escoltant.

En seguida totas las campanas del monastir tocaren á morts, y á sa veu respongueren ab lo mateix toch las campanas de Manresa, Esparaguera, Olesa, Martorell y de tots los demés pobles de la comarca.

–Sí, no hi ha dubte! esclamá’l solitari. Dèu l’haja perdonat!

Y apretant suaument entre sos brassos, com en despedida, als dos amants que estavan en sa presencia, los digué ab certa precipitació:

–Anau, estimats meus, anau, y perdonaume, pus á aquesta senyal tenim ordre tots los hermitans de posarnos en oració per la ánima del difunt. Anau, esposos, y Dèu vos do fills, dels quals may vejau la mort! Anau, anau á completar vostra felicitat!

–Peró diheu, bon mestre: ¿quí es lo mort? Per quí pregau?

–Per la ánima del Rey Fernando de Aragó, per lo que fou senyor de nostra terra!

Lo solitari, entrant á tota pressa en sa capella, caygué de genolls devant l’altar y’s posá en oració.

Los novis no tingueren mes recurs que tornarsen.

Mentres aixó succehia en la montanya de Montserrat, lo botxí y altres dependents de la cort del veguer de Barcelona, trasladavan en ella lo cos de un penjat á la entrada de la plassa del Rey, deixantlo exposat á la contemplació pública pera que tothom regonegués al criminal de lesa Magestat y sacrilegi.

A ningú de quants lo contemplavan inspirava compassió lo cadaver de un home tan dolent, y ni una sola persona hi havia que’l plorás; sols á son costat se veya udolar un gos mastí, lo qual en sa manera de cridar no se sabia si espressava lo goig de haver tornat á trobar á son amo, ó’l sentiment de mirarlo mort.

Contemplant aquell espectacle, desde una finestreta del palau, mossen Borra, que era’l que fins llavors havia tingut tancat al gos en un soterrani, deya entre sí:

–Sols un gos plora al malvat y aixó que ell l’ha portat á la mort sense saberho. ¡Llástima que’ls gossos no parlen! Llástima que no hi haja homens tan fiels com los gossos!

En cambi, lo doctor juheu Nadal-Ben-Jussú anava libre, y era felicitat per tothom, á pesar de sa rassa, sols per la alegria que dòna’l triunfo de la inocencia.

XLVIII. La felicitat complerta.

Dos dias després de la mort del gascó, se veya entrar per lo portal del Ángel una alegre comitiva, la qual venia de esperar á uns novis que regressavan de Montserrat. Componianla l’especier del barri ab sa filla, la lleyal amiga Marieta, lo prebere Bernat Soler, rector de la capella reyal, l’inocent baylet del difunt falconer Joan de la Murtra y, al devant de tots, lo festiu y bondadós juglar del senyor Rey, mossen Borra, lo qual donava’l bras á una anciana que no feya mes que plorar de alegria, la mare de Guillemet y dida del cavaller mossen Joan Fivaller.

Al passar per devant de la botiga de la Óliva, se esperimentá en sech, per part de tots, un silenci que espressá bè los sentiments de tots aquells cors plens de bondat, y Blanqueta, no podent reprimir son dolor, girá sos hermosos ulls cap á la porta, que estava tancada, y deixá cáurer una grossa llágrima, que rodolá per sas rosadas galtas, llágrima que tots observaren, y á que correspongué cada un plorant á sa manera, fins lo senzill é inocent baylet, que ab lo to mes compassiu esclamá:

–Pobres aucells! també deuhen haver mort tots com l’amo!

Peró’l juglar procurá distráurer á tots ab sas alegrias, dirigintlos á la casa del especier Ambrós, que era’l punt senyalat de descans, pera passar després á la casa del novi. Quant foren en aquella, trobaren ja al discret Pere March, notari, per autoritat reyal y apostólica, de Barcelona, junt ab dos escribents ó testimonis, y allí, en sa autorisada presencia, y quant menos podia pensar Guillemet, s’alsá mossen Borra y digué á aquest, entregantli uns papers que’s tragué de la butxaca de sa túnica:

–Protegit de mossen Joan Fivaller, ¿recordas la major felicitat que ton protector t’havia promés alguna vegada si eras home de bè?

–Sí la recordo. Y qué…?

–Pren, donchs, aquests papers y en ells la trobarás. L’un es la donació perpétua y absoluta que’t fèu de tots sos bens ton estimat mestre Nicolau Gili, quant se retirá del mòn, y l’altre es lo traspás á ton favor de la notaria que ell havia possehit, documents que, per conducto de nostre amich, quedaren depositats en poder de ton noble protector.

–De que dono fe, contestá’l discret.

–Qué tal? digué ab la mes franca cordialitat lo catxassut Ambrós, tocant á la espatlla de Guillemet. Rich, notari y casat ab un ángel. Bona vida’t podrás dar, minyó.

–Dèu meu! esclamá Blanqueta. Com vos podré pagar jo tanta sort, jo que sò una órfana desemparada y que no tinch bèns de fortuna?

–Oh! sí… contestá Guillemet: tens ta bondat y ton amor.

–Y ma amistat! contestá Marieta, la filla del Ambrós, llansantse als brassos de sa amiga. Ma amistat, que sempre t’ha sigut lleyal y t’ho será eternament.

–Y bèns també, interrompé mossen Borra, fent una rialla molt significativa. Fins ara s’ha parlat del dot del novi: ara falta parlar del de la pubilla.

–Qué?… Qué…? preguntaren alternativament tots, admirats.

–Quant lo bon falconer t’ampará, minyona, fou tal l’egoisme de son carinyo y de sa generositat, que ni’s cuydá may de averiguar res tocant als bèns de tos pares: son afecte y son agrahiment foren tan grans, que sols te vegé com un ser sense esperansa, abandonat en lo mòn, y no pensá mes que en ser felís ell, pera que de sa felicitat tu fosses hereva algun dia. Peró jo, desde’l moment en que he sabut los secrets que forman ta historia, he fet lo que no pensá fer en vida lo desgraciat Joan. Coneixes aquesta clau, noya?

–No la recordo, contestá admirada Blanqueta.

–Donchs aquesta clau es la de la última casa del poble de Menargues. La ha conservada en son poder la ferrera del carrer, amiga de tos pares, desde que aquells moriren y que tu desaparegueres de aquell lloch. Jo la he adquirida. Guárdala, Blanqueta, y ab ella reb lo dot que ab son suor tos pares te guanyaren.

–Y la de la botiga de la Óliva, qué s’es fet? preguntá’l baylet, ab tota inocencia.

–Aquesta, contestá Guillemet, la guardarém jo y Blanqueta pera quant tu sias mes gran y tos pares te vullan plantar botiga.

–Que també será de falconer, respongué’l baylet entussiasmat. Falconer, sí… perque vull semblarme en tot al pobre amo que se’m morí.

Ab tals satisfaccions, y ab la espressió de tants purs sentiments, la comitiva torná á sortir, mes alegre que may, de la casa del especier, pera acompanyar de nou als novis fins á sa casa. Tots los coneguts del barri y las noyas los sortiren al pas al saberho, donant á Blanqueta y á Guillemet la enhorabona, y saludantlos ab alegria.

La única que no’n tenia, y que sols mirava mitj amagada, desde la finestra de sa casa, era la envejosa geperuda filla del menescal, la mala amiga de Blanqueta.

La esclamació que fèu entre sí, al véurer passar als novis, era verdaderament lo cástich que Dèu li enviava per sa maldat. Així digué:

–Mala sort meva! Totas se casan… y jo may!

En lo seguent capítol se veurá perque en tal comitiva hi faltá un dels principals personatges que mes gust hauria tingut en serhi: mossen Joan Fivaller.

XLIX. La mort del rey Fernando, la primera llissó que’l Primogénit de Aragó rebé de son mestre, mossen Joan Fivaller, y la resposta del papa de Penyíscola.

Lo bon patrici, que tan escrit tenia en son cor lo benestar de sa terra, no pogué prescindir, al saber lo perill en que estava la vida del Rey, de posar en us lo privilegi que tenia la ciutat de Barcelona, de assistir al monarca de Aragó, quant algun mal amenassava sa existencia, y aixó ho fèu, pera justificar mes y mes que res tenia que véurer lo sosteniment de las llibertats de la terra ab l’amor que’ls vassalls deuhen tenir á son rey y senyor.

Marxá Fivaller á Igualada, y al arribar á la porta de la cambra ahont jeya’l Rey, trobá resistencia, que li oposaren los áulichs per una part, enemichs del ciutadá barcelonés, y’ls servidors lleyals per altre, temerosos aquests de que la presencia del representant de Barcelona, en un cas tan crítich, no irritás al Rey y li agravás son mal.

Peró’l conceller insistí, y’l malalt, que’s trobava en aquella situació en que l’home necessita mes de amichs sínceros y verdaders, fixantse en la formalitat de Fivaller y recordant sas últimas protestas, volgué posar, com qui diu, á proba, la veritat de aquestas.

Prompte’s convencé’l Rey Fernando, y prompte doná probas també de regonéixer quant valian carácters com los del home que representava la ciutat de Barcelona. Aquell mateix tribú, que poch temps ans no havia permés una humillació á son poble per part de son senyor, en las horas de dolor y postració que aquest sofria, se veya actiu á son costat, donantli consol, animantlo, administrantli ab tot cuydado las medicinas, y fentli mecanicament lo que sols un ínfim criat de un particular podria fer… fins curantli las llagas, y xupantli’l verí de las postemas.

Mentres així cumplia Fivaller, los áulichs ó desapareixian ó, si alli quedavan, ni ab obras ni ab paraulas sabian consolar al que’ls havia ensalsat, y á qui amenassava ja la mort irremisiblement.

Lo rey Fernando de Aragó morí!

Quant lo desconsolat príncep de Gerona, Don Alfons, maná llegir lo testament de son pare, trobá que, entre’ls marmessors, nombrava al conceller de Barcelona, mossen Joan Fivaller, recomanantli á mes, ab eficacia, la persona del Primogénit y succesor, y encarregant á aquest que prengués sempre per mestre y guia en sos actes á tan ilustre patrici.

Obrint, donchs, lo príncep sos brassos y dirigintse á Fivaller, li digué:

–Mon mestre, dónam la primera llissó, que’l nou rey de Aragó está prompte á escoltarte!

–Rey de Aragó, contestá llavors lo conceller; acabas de véurer la agonia de ton pare: si no vóls véurer la de la patria, fes lo que jo’t diré. A ton costat pórtas cenyida la espasa de San Martí, desenvéynala, y seguint los passos y l’exemple dels antichs reys, sosté ab ella la justicia en la terra, y ab ella conquista la gloria en estranyas regions.

–Y tu m’ajudarás?

–Fins á la mort!

Tal fet fou referit, al noticiarse la mort del Rey Fernando, á totas las corts y monarcas del mòn, inclus lo papa Benet, que ab los restos de son antich conclave se mantenia en Penyíscola ab certa apariencia mes ó menos ridícula de cort romana.

Peró al saber lo declarat intrús en Constansa la mort del infant de Castilla, á qui ell havia donat la Corona de Aragó, no fèu mes que repetir las mateixas paraulas que ja havia dit, en la vila de Perpinyá, á son antich confesor, secretari y mestre del sacre palau, á fra Vicens Ferrer, quant aquest, en nom de son Rey, li suplicava que abandonás la tiara y cumplís la voluntat del Emperador de Alemania:

“Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me deriliquisti in deserto: dies tui erunt pauci et vita tua abreviabitur etc.”

Es á dir:

“Jo t’havia fet á tu de res que eras, y ara, en pago, m’abandonas sol en lo desert. Pochs serán los teus dias y breu ta vida, y ta progénie, illegitima, per ser concebuda en nefando incest, no arribará á regnar fins á la quarta generació!”

Epílogo. Capitol purament histórich. Lo poeta havia parlat fins ara aprofitant la Historia pera dar vida á son pensament: convé que parle ara la Historia sola, pera confirmar lo zel que aquell haja tingut al combinar las veritats históricas ab los fruyts de la imaginació.

No es baix un sol carácter com deuhen presentarse las grans figuras que han tingut part en los grans succesos del mòn: lo personatge públich convé que sia conegut també com á home, y així es que la Historia presenta, á voltas, de un mateix la part bona y la part mala, y qui diu dels homens, pót dir també dels fets, com á conseqüencia precisa, per ser sempre los fets imatge y mirall dels carácters de aquells.

La esposició de lo que succehí després de la mort del rey Fernando Ier. de Aragó confirmará aquesta veritat, y justificará al mateix temps la conciencia del que ha vestit poéticament la Historia pera ferla conéixer, peró sense desfigurarla en sa part essencial.

Hereu verdader dels antichs reys semblava lo nou monarca de Aragó, que succehí després del rey don Fernando. Lluny de entregarse á malas influencias, de voler dominar sa terra contra lley y costum, aná vencent los ressabis ó mals hábits del regnat anterior, que podian haverlo compromés ab lo poble catalá que’l rodejava; dotat de la constancia que era innata en sos súbdits, y alentat per pensaments heroychs, que era lo que sempre havia donat vida á aquestos, se llansá á grans empresas, y no pogué menos de assimilarse als que de bona voluntat lo seguian, quant aquestos, vehent al brau lleó que’ls conduhia sempre al camp de la victoria, rodejavan de palmas y llorers al que sabia partir ab ells lo martiri y la gloria.

Respectant don Alfons la dignitat de la patria que l’enaltia, conservant en ella la pau y sas llibertats, cridava á sos fills al combat en terra estranya, y en los mateixos llochs ahont pót ser estava regada la pòls ab la noble sanch de sos avis, feya revíurer l’esperit de aquests, y feya renáixer y perpetuar en sos nèts lo bon nom de catalá, que tan havia ressonat en Italia y en las islas del Mediterráneo en temps dels Peres y de altres Alfonsos.

Mort lo rey Lluis de Nápols al mateix any que don Fernando de Aragó, dirigeix lo noy rey don Alfons sa vista á aquell punt, desde ahont ja de sigles la casa de Anjú havia desencadenat son odi y sa astucia contra la casa de Aragó, de que sempre havia sigut gelosa la de Fransa y’ls prínceps que de ella descendian. ¿Qué li fa al nou héroe la volubilitat dels uns, la inconstancia dels altres, los contratemps, lo major número de enemichs y’ls anatemas? Tenint la lleyaltat y la constancia dels catalans, res li fa por, sa esperansa may se torna vella, y si avuy se li enfosqueix lo cel que l’alenta, impacient aguarda’l sol de demá pera que ab son brill corone sas novas victorias. En tot sembla lo renaixedor dels antichs temps, en las maneras de guerras que fa, en los plans de sas conquistas, en la direcció de sa política, en los pretests que precedeixen á sas empresas, en sa altiva independencia, en sa noble franquesa y generositat y, en un mot, ab sa constancia y carácter catalá. Bè era digne, donchs, de empunyar la espasa de Sant Martí qui tan bè imitava als que la empunyaren.

La Historia justificará aquesta part bona de nostre regenerador.

Comensant don Alfons per exigir treguas al de Narbona, que li alborotava la isla de Cerdenya, y á qui subjectá mes tart, per desbaratar als genovesos en Córcega y per conseguir la remissió temporal dels feudos de Sicilia, que li otorgá lo papa Martí V, elegit en Constansa, envia á combátrer á Argel á un de sos almirants, y ell, tallant orgullosament las ayguas del Mediterráneo ab la poderosa armada que li proporciona Catalunya, surt á rébrer, com qui diu, l’homenatge degut al gran nom que ben prompte havia de adquirir lo nou rey de Aragó. La reyna Joana de Nápols, representada per Anton Carrafa, que disfrassat, qual altre Prócida, vá á trobar en sa galera al competidor dels Anjovins, ofereix la successió de son regne al magnánim don Alfons, á qui adopta com á fill. Per mes que la Reyna óbra sos brassos al succesor de Pere’l gran, per mes que Nápols li cenyesca ab festa sa corona, vehent fugir avergonyit al desheredat Anjú, que s’atrevia á posar siti, s’alsan devant la esperansa de Alfons traicions é inconstancias que divideixen en bandos la Italia, y fins cubreixen sos camps mes de una volta ab lo derramament de la heróyca sanch catalana. No hi fa res que’l duch de Milá s’unesca ab los genovesos, que ell y altres barons sian tan prompte amichs com enemichs, que Esforcia y altres caps favorescan á la Reyna pera enganyar y fer pérdrer al mateix don Alfons, que’l Papa, instant la presó del intrús Benet y la llibertat del Comte de Urgell, se declare á favor dels francesos, que uns y altres units, entrant en sa lliga fins l’Emperador y’l rey de Castilla, se proposen tráurer als catalans de Italia, y per últim, que fins la Reyna, inconstant y lleugera, acabe per revocar la adopció del aragonés y per adoptar de nou al que ans no havia volgut: á las exigencias del Papa, contesta Alfons que ell fará de escarceller del intrús y que’l deixe estar en Penyíscola; al rival, inseguint l’exemple del rey En Pere, lo desafia personalment; als napolitans traydors los envia legions de catalans que’ls destrueixen, tenint la gloria aquestos de sostenirse sols primerament en los castells de Nápols, de ahont cap forsa’ls sap tráurer, y de espargir després lo terror en la ciutat y en tot lo regne; á Castilla, que’l distrau de sas guerras, apresonant son germá, l’infant don Enrich, li ensenya en lo camp de Araviana la espasa que en altre ocasió esgrimí allí mateix En Pere del punyalet; al Francés, que li demana ajuda contra’ls inglesos, li diu que per pago vól la restitució de Montpeller y Carcassona, y donant, per fi, una llissó á sos mateixos vencedors, la única volta que la desgracia lo fa sucumbir, se confedera en sa presó ab part de sos mateixos enemichs, y, empenyantse mes que may en lo triunfo de sa idea, no para fins á dominar tot lo regne de Nápols, assaltant, després de llarch siti, la capital, agregantlo ja absolutament y pera sempre á la Corona de Aragó, y logrant fer aclamar á son fill com successor, y ab la investidura del Papa.

En totas las amarguras y contratemps que passá don Alfons, dos amichs tingué que ab sa bona amistat, y cada un per son estil, contribuhiren á endolsar las penas que sos gloriosos afanys li ocasionavan: era l’un lo juglar mossen Borra, á qui, en íntima y llarga correspondencia, manifestá don Alfons l’apreci y la confiansa que li mereixia: l’altre era lo cavaller catalá y antich conceller de Barcelona, mossen Joan Fivaller.

Acredita lo cas que feren de mossen Borra en son temps y la importancia que meresqué lo juglar ó gloriós del rey Alfons, lo famós sepulcre de bronzo que’s troba en lo claustre de la catedral de Barcelona, junt á la porta de Santa Llúcia, ahont jau lo Miles gloriosus, ab tanta distincció com podria tenir lo mes gran caballer de son temps. Tanta debia ser la fama de aquell á qui’l mateix historiador del Rey dòna lo nom de scurrarum eximius.

Pera conéixer qui era l’altre amich, pera ferse cárrech de lo que Joan Fivaller fèu per son rey, basta llegir lo que en la vida de tan célebre conceller esplica lo Dietari de Comes, que’s conserva en lo Arxiu municipal de Barcelona. Relata dit autor, que quant Don Alfons y son germá, l’infant don Joan, estavan presos en Génova, fèu tant Fivaller “ab son gran saber y sort” pera librarlos, que lográ fer unir com á germans al referit don Alfons y al duch de Milá, en termes que tots dos combregaren de una mateixa hóstia, y l’últim doná llibertat á son presoner, y li maná restituhir tot lo que li havian pres, e indisposantse per aixó ab los genovesos, que li retiraren la obediencia, fèu testament y deixá al rey de Aragó son ducat de Milá. Pera defensar á tan generós amich, son ilustre hereu, Catalunya, desitjosa de venjarse dels genovesos, adressá quaranta dos galeras de particulars, sens moltas altres de la ciutat de Barcelona, y anant en ellas de capitá general Joan Fivaller, que també hi portava sis galeras sèvas y altres de sos parents y amichs que’l seguian, se dirigí á Génova, y havent trobat ja al duch mort de sentiment, després de molts combats y de haver saquejat tota la ribera de Génova, no retirá fins á obligar als genovesos á entregar en sas mans lo citat testament del duch; sent en aquesta ocasió quant, de retorn, saquejá Fivaller ab sa armada la ciutat de Marsella, prenent en recort la cadena que tancava lo port y’l cap ó reliquia de un San Lluis, quals objectes, junt ab lo testament del duch Joan Maria de Milá, entregá personalment, en la Seu de Valencia, al mateix rey don Alfons.

Mes quant altre cosa no probás la lleyaltat y amor patri de Fivaller, una sola ralla del mateix Dietari seria suficient pera acreditarho, quant diu “que ningú serví al Rey com aquest Joan Fivaller, y que en son servey, pera conquistar á Nápols, li moriren dotze de sos fills, sens contar molts altres parents etc.”

La generositat y noblesa de don Alfons no deixaren de ser també dos de sas principals calitats: se troba en la Historia dels Comtes de Urgell, que á sa influencia, se degué haverse casat tres de las fillas del desgraciat comte de Urgell ab prínceps y altres personas de alt llinatge, y que havent volgut véurer lo rey don Alfons al infelís Comte, lo aná á visitar en la presó, de incógnit, junt ab don Ximen Perez de Corella, ahont li donaren tant consol, que’l presoner los considerá com á ángels baixats del cel pera son alivio, y tanta fou la compassió del magnánim rey, que no consentí li participassen la mort de sa esposa pera no afligirlo, ans l’animá ab paraulas cristianas, oferintli, si volia, l’arcabisbat de Saragossa, y per conseguent la llibertat, que en efecte li hauria donat, á no ser la opinió de certas personas temerosas que s’hi oposaren.

Aixó es lo que fèu l’ilustre primogénit del rey don Fernando, com á príncep, y en veritat no podia tenir menos grandesa de ánimo qui, després de sos combats, se dedicava á purificar aquell en l’estudi de las ciencias y de grans fets passats, guiantse per grans mestres, que li doná lo mateix Fivaller, logrant així fins á adquirir en lo mòn lo renom de sabi.

Peró, fins aquí sols veuria’l lector la imatge del príncep com á príncep, y convé que la veja també en certas intimitats de home, pera que deduesca millor los decrets de la Providencia en la sort dels pobles: convé sí, que tant en lo pertanyent á don Alfons, com á tot lo de son temps y del que després seguí, conega ara’l lector la part que pót dirse mala, que conega la agonia en que anavan entrant la independencia de la Corona de Aragó y la importancia de Catalunya.

Vaja, donchs, la part mala.

Allunyat per tant temps de sa terra lo rey de Aragó, á causa de las guerras de Nápols, poch se recordá, ni tan sols en son testament, de sa noble y virtuosa esposa la reyna donya Maria, filla de Enrich III de Castilla, y mentres aquesta senyora regia com á gobernadora los estats de Aragó, que’s conservaren pacífichs y obedients á la que era llochtinent del Rey, l’olvidadís espós, passant la vida en amors impurs, cap fruyt llegítim doná á sa dinastía. De diferentas damas tingué Alfons varias fillas, que casá ab magnats de Italia, y de una, anomenada donya Margarita de Ixar, nasqué l’infant don Fernando, duch de Calabria, lo bort sobre qual cap posá don Alfons la corona del regne de Nápols.

Pera un regne conquistat podia passar tal escándol, mes en la Corona de Aragó, després de la mort de Alfons, sols podian regir las lleys de successió que la terra coneixia y defensava: entrá á regnar un altre fill de Fernando de Antequera, del rey elegit en Casp, l’infant don Joan, que’s titulava rey de Navarra, pera haverse casat ab la successora y propietaria de aquest regne, donya Blanca, filla de Carlos lo noble. Mes, ¿ab lo nou successor havia de continuar refentse lo bon nom dels estats de Aragó, ó ans bè havia de caminar mes precipitadament á sa decadencia? Lo últim havia de ser per desgracia, y no podia ser menos, quant los únichs que podian fer lo bè, com en cástich dels desacerts passats tal volta, no feren mes que desacertar, que omplir de desgracias y de ignominia la terra que regian. Peró, pera que parle de aquestas, pera justificar sa causa, dech ans parlar de las que anteriorment se produhiren: pera parlar de las desgracias del temps en que regná don Joan y sos succesors, dech ans parlar del desgraciat Comte de Urgell y de sa desolada familia.

En la mateixa Historia dels Comtes de Urgell se troban detalladas totas las desgracias del últim que portá aquest títol. Mentres visqué’l rey Fernando se tingué pres al Comte en lo castell de Urenya, en Castilla; de allí’l passaren després al de Castro-Torafe, del mateix regne, ahont estigué deu anys; y regoneixent, per fi, don Alfons que era convenient tráurer tal presoner de regnes estranys, que algun dia, en guerra, lo podian alsar per rey, lo maná passar á Teruel, y de allí l’enviá al castell de Xátiva, que fou ahont morí, després de vint anys de presó. En aquest lloch fou ahont lo visitá don Alfons, sentint ab suma tristesa de boca del pres lo mal tractament que li donavan, en termes que li tiravan lo menjar com á un gos, privantli fins de saber quin era’l dia y l’any en que’s trobava; y en lo mateix castell fou com un dia (á 1r· de juny de 1433,) burlant la confiansa del alcayt ó escarceller, mentres lo desgraciat Comte estava dormint en son llit, hi anaren tres homens baix capa de cavallers, y manantlo llevar, tancant la cambra ahont era, emprengueren á cops contra ell fins á matarlo, y manaren en seguida al alcayt que’l tornás á ficar al llit y digués que havia mort de mort natural, baix pena de la vida. Tals assessins eran los tres infants de Aragó, germans del rey don Alfons y, per conseguent, fills del coronat en Casp, y’l cap y principal era lo referit don Joan, que succehí al rey don Alfons.

Qui llegesca tan interessant historia veurá’l fi desastrós que tingueren també los altres membres de la familia del Comte. Presos tots sos bèns, y repartits molts de ells als áulichs y servidors del rey Fernando, quedaren en la miseria totas las personas que componian la desgraciada familia del Comte, tenint que estar separadas unas de altres, amagantse y fugint de persecussions y amenassas, de que sols las librava la noblesa y generositat de bons amichs, en qui’l sentiment de la compassió no havia mort. Dos exemples poden citarse en corroboració de aixó.

Un dia de novembre del any 1424, en lo monastir de San Francesch de Barcelona se veya una capella ardent, de una dama que havia mort en Alcolea, y de qual punt la havian portat embalsamada. Los concellers de la ciutat assistian al funeral ab gramallas rossegant de dol, perque deyan que la morta, á qui’l poble no coneixia, era infanta de Aragó. Los que formavan lo cap de dol eran un cavaller y un sacerdot, Bernat de Forciá y’l bondadós ardiaca de la Mar, Berenguer de Barutell, tots dos parents de la difunta. La que allí jeya, ab tan simple pompa y abandono, era la infanta donya Isabel, esposa del últim Comte de Urgell, y filla del rey En Pere quart de Aragó!

Tenia’l Comte de Urgell una germana, que res tenia que véurer en sas culpas, á la que son pare havia senyalat dot corresponent, compost en part de la baronia de Entensa, del feu de Balaguer y de la vila de Menargues. De tot s’apoderá’l Rey y ho doná á qui volgué. Donya Leonor, que tal era son nom, deixant llunyas terras ahont vivia, vingué á reclamar son dret: la súplica se prengué per rebeldia, y culpantla de igual crim que á son germá, no tingué mes recurs, desesperada de la justicia del mòn, que anarsen á una montanya prop de Poblet, á fer vida penitenta, vivint y morint en la miseria. Conta la historia de aquest monastir, que havent sabut sa mort l’abat, maná recullirla, y li doná honorífica sepultura en la capella dels Evangelis, que havia pertenescut en altre temps á la casa dels Comtes de Urgell.

La Reyna donya Margarida, que havia sigut esposa de don Martí, l’últim rey de la dinastia catalana, no tingué mes recurs també en sas tristesas, que ficarse al monastir de Valldonzella, ahont morí professa, y en qual lloch havia exhalat també son últim sospir l’espós que Dèu li havia donat.

Deixem ja la desgraciada familia del Comte, y passem, donchs, á véurer com los aná á sos perseguidors.

Casat era lo rey don Joan II, l’assessí, com s’ha dit, del Comte de Urgell, ab la reyna de Navarra, de la que tingué varios fills, entre ells lo príncep de Viana, que havia sigut jurat com á successor de aquell regne, lo qual havia de passar, en cas de morir lo Príncep, á una de sas germanas. Se resisteix la ploma á escríurer la desastrosa historia de aquesta familia, per las malas entranyas de un pare indigne de tal nom, així es que val mes dirho ab brevetat. Morta la primera esposa de don Joan, se torná á casar aquest ab donya Joana, filla major de don Fadrich Enriquez, almirant de Castilla: la ambició y mala ánima de aquesta madrastra encengué viu foch entre’l pare y’ls fills, y á ella se degué que don Joan no nombrás primogénit y successor al príncep Carlos de Viana, originantse de aquí una guerra cruel entre’l pare y’l fill, á qui defensá heroycament Catalunya, y á quí vegé morir horrorisada Barcelona, á causa de un veneno donat per la madrastra, de resultas de lo qual la patria Catalana expelí y desheredá al desapiadat monarca, proclamant successivament tres reys intrusos, y sostenint una guerra de onze anys, despues de la qual, estenuada y combatuda tan heróyca terra, tingué que rendirse al obcecat monarca, que, á pesar de son triunfo, hagué de regonéixer, en sos últims anys, la justicia dels que defensaren á son desgraciat fill. La germana del Príncep, la infanta donya Blanca, que havia casat ab gran pompa ab Enrich l’impotent de Castilla, la feren sortir de aquest regne després de lograr que s’anulás son matrimoni, destituida de sas arras, y plena de miseria, la entregá’l pare y la madrastra á una altre germana que era casada ab lo comte de Foix, lo qual, desitjant véurerla morta, pera entrar en successió del regne de Navarra, la tingué en una miserable presó dos anys, y li doná, per fi, la mateixa mort de que morí son noble germá, li fèu dar un veneno. Si’ls fills foren desgraciats, no fou gayre felís lo pare, pus quedant cego lo rey don Joan, tingué en sa vellesa que bregar sol ab sa conciencia, sense llum y sens consol de ningú. Los altres dos assessins, germans, que acompanyaren á don Joan en lo fet del castell de Xátiva, moriren també de mala mort.

Patent veurá’l lector la causa que induhí á la mala madrastra á obrar tan tiranicament, quant sápia, que de ella tingué’l rey don Joan altres fills: tot lo que volgué privar donya Joana als fillastres, ho apressurá á favor de son fill, que era l’infant don Fernando, després rey y marit de Isabel de Castilla, y tant com en vida del príncep de Viana se oposá á son nombrament de primogénit y successor de la corona, no bè tancá aquest sos ulls per la forsa del veneno, quant lo noy don Fernando, que sols tenia llavors nou anys, era ja proclamat ab aquell títol en Navarra y Aragó. Peró no pará aquí la astucia y mala manya de aquella ambiciosa dona: quant l’infant tenia setze anys, la mare fèu fer per son espós la erecció y sublimació del Príncep en rey de Sicilia, y rey que’l tingué, al cap de un any, lo casá ab la princesa Isabel, reconeguda y jurada com á successora en Castilla. Així tingué á son jove fill, rey de Sicilia, de manera que, portant corona, pogués buscar esposa que la portás també: així doná la espectativa al que algun dia havia de ser rey de Aragó, de ser també rey de Castilla, de poder fer renáixer en ell lo títol de rey de Espanya, ja que entre ell y sa esposa reunirian tots los dominis de sos diferents estats y regnes. Digna y noble ambició de una mare, si pera conseguir lo fi de ella no s’haguessen obrat tants crims e infámias!

Aquí es ahont se deixa véurer mes clara la agonia de la importancia aragonesa y de la independencia de la noble terra catalana. ¿Qué podia esperarse de un rey, fill de Joan II y de Joana Enriquez, dels dos enemichs mes grans y mes odiats de Catalunya, de un príncep que, si disfrutava grans glorias, havia sigut sols trahent de devant de ell sos favoreixedors al únich destorb que li feya sombra, donant un veneno al estimat y venerat Príncep de Viana? ¿Qué podia esperar la nació que enfortiren los Peres y’ls Jaumes, reys de sanch catalana, de un rey que comensa son ofici de regnar en terra estrangera, y que desconeix, per conseguent, los usos de la terra mare, y que, noy encara, passa á unirse ab una reyna poderosa de una altre nacionalitat espanyola, identificantse en tot á las costums de aquesta? No es difícil endevinar lo resultat: al titularse’ls Reys católichs reys de Espanya, com eran Fernando é Isabel, aquell, acostumat á dirse rey de Castilla y de Sicilia, mirá son estat de Aragó sols com un estat mes, agregat á son domini; tenint que establirse una nova cort en un punt céntrich de la nova y vasta monarquia, naturalment Castilla havia de ser lo preferit, y acabada per conseguent la influencia de Aragó en lo centre nacional, per demés es dir que l’aislament de aquell cresqué de dia en dia, quedant com si fos condempnat á may mes deixar sonar son nom en lo mòn polítich. Lo cap del justicia Lanuza, tallat en la plassa de Saragossa, vingué á posar en regnats próxims la última pedra á aquell monument, que s’anava fabricant de temps, pera justificar que Aragó era mort y Espanya volia dir Castilla.

Continuem, no obstant, los rápidos moments de la agonia, pera arribar quant ans al últim badall.

Aquell mateix rey Fernando que fou sostituit per sa mare al desgraciat príncep de Viana, l’espós de la Reyna de Castilla, al quedar viudo de aquesta noble senyora, tingué que anarsen aburrit de la terra castellana, y torná á Catalunya, á casarse de nou ab dona catalana. Quí sab quina era aquí sa intenció y sa esperansa, y qué era lo que li havian ensenyat los desenganys! Peró res obtingué: per mes que’l Rey fugís de casarse ab parentas, com feren los que’l precediren en sa rassa, semblava que la progénie in incestu conceptu no havia de arribar realment á la quarta generació, y així, en veritat, vingué á succehir: cap dels fills que tingué Fernando en sas dos esposas tingué temps de succehir y regnar, tots moriren, y sols una filla, boja, se cenyí la corona de sos pares, mes havent de buscar un cap que suplís lo sèu, havent de escullirli marit, buscárenli un estranger, un alemany, y ab ell comensá en Espanya una influencia, que sols tingué á la nació com á servidora.

Pót dir ara’l lector, si tè ben present tot lo que ha llegit en los capítols que precedeixen á aquest últim é histórich ¿tanta desgracia, tant contratemps pera la patria catalana, tantas injusticias, com haurian tingut lloch, sinó hagués sigut la injusticia de Casp, de ahont dimanan? ¿Com s’hauria trastornat la terra, si en lloch de elegir un rey estranger, que era obra de un papa intrús, s’hagués elegit al natiu y llegítim, coneixedor de la terra que havia de regir?

La contestació es breu, ja sia’l poeta ó l’historiador lo qui parle.

Un home fou lo que’n tingué la principal culpa: si l’home era solament home, (com ho probá sa peresa de anar al concili de Constansa,) pót calificarlo’l lector com vulla; si l’home era sant, proba llavors que tot lo succehit era inevitable, y que tal volta així ho disposava la Providencia, per boca de son oracle, á fi de que renasqués l’antigua Espanya.

En est cas, fòra tot lo succehit sols un secret de Dèu, y dels secrets de Dèu no’m pertany á mi parlarne.

Alabat sia Dèu!

Fi.